Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

La recuperació de la memòria

Estem tan sols davant del món que ni en la memòria podem mantenir allò que ens pertoca, que ens fa part, que ens interessa. És tan difícil que necessitem “recuperar la memòria” per salvar alguna part de nosaltres, per aconseguir ser i mantenir un bri de dignitat, perquè no sempre un pot seguir sent el que és, mantenir la identitat, escriure el seu nom a un paper o a la làpida de la seva tomba.

Una sèrie d’associacions a Espanya han estat fent una feina de reclamació i de recuperació de la identitat de les persones enterrades a fosses comunes durant la guerra civil i la dictadura franquista; una feina callada, difícil, que només ha acopnseguit sortir a la llum 30 anys desprès de la mort del dictador, i encara amb escarafalls per part de determinats sectors de la dreta més radical.

I és que a més, ha calgut que un jutge, Baltasar Garzón, demani dades a diverses institucions, ajuntaments, la mateixa Esglèsia Catòlica…per a poder fer un cens de persones desaparegudes o sense identificar i que això serveixi per a tirar endavant la demanda que han interposat les associacions per a la memòria històrica de Catalunya, Aragó i València entre d’altres. Que una societat necessiti dels jutges per a posar en net una part de la seva història, ja diu alguna cosa de com aquesta societat encara no ha superat les fosques estratègies d’uns bàndols (en paraules del poeta: les dues espanyes..) que no són només polítics, són també de creences, d’ideologia, de sentiment i de capacitat d’entendre les formes de convivència en comú.

Ens queda molt per aprendre, mentre, ni que sigui perquè Garzón ho demana, intentarem saber qui som.

Llibre: Les veus del Pamano de Jaume Cabré

Pel·lícula: Los girasoles ciegos de José Luis Cuerda

Música: Jo vinc d’un silenci de Raimon

1, setembre 2008   Cap Comentari

Espanya guanya


En aquest primer cap de setmana estiuenc la marca Espanya ha guanyat, amb certes dificultats, però se n’ha sortit. I és que tant el congrès del Partit Popular com el partit de la selecció de futbol espanyola, s’han superat en el temps de descompte.

Rajoy ha defenestrat els opositors de la línia dura de Madrid, seguint la tònica del posat “bambi”. Com qui no vol la cosa, Aguirre i Aznar han quedat relegats per la manca de suport que sí ha pogut ajuntar el gallec. Però aquesta era una batalla interna, no era una batalla pel centre, com ha volgut explicar Rajoy. La línia del PP seguirà sent dura i contrària a qualsevol obertura cap a postures menys tremendistes. No retiraran el recurs contra l’Estatut, potser deixaran de parlar dels matrimonis gais per compensar però poca cosa més. Saben que els seus votants no els permetran res més i ells no tenen cap intenció de fer-ne d’altre.

I la “roja”, va passar de quarts a l’Eurocopa, de la ma, casualment d’un català, Cesc Fàbregas, que va fer el gol d’or que donava la victòria davant els “azzurri”. Victòria casual com totes les que es fan en la tanda de penalties.
Com dirien els nens al pati de l’escola: És Espanya qui guanya qui guanya…

Llibre: Pizzeria Kamicaze d’Etgar Keret
Pel·lícula: Sex and the city de Michael King
Música: Love is a losing game d’Amy Winehouse

23, juny 2008   6 Comentaris