Category — General

Parafrasejant el famòs filme de Werner Herzog, Aguirre o la cólera de Dios, el culebrot que estàn vivint a Madrid els dos màxims exponents del PP de la capital, la Presidenta Esperanza Aguirre Gil de Biedma (què poc a veure amb el seu cosí Jaime, ai làs!) i l’alcalde Alberto Ruiz Gallardón es pot convertir en una drama de cruent i despietat final.
La història cinematogràfica explica l’aferrissada lluita d’un grup de soldats espanyols que fan l’Amazones, cercant tresors, en un viatge a l’infern que no té retorn, empasant-se, per la pura bogeria de l’ànsia de poder, diners, persones, bèsties i naturalesa. L’autodestrucció per l’egoïsme i la prepotència.

Situació calcada a la que el PP està vivint a Madrid on la seva ínclita Presidenta Aguirre senyoreja cercant el lloc, no ja de Gallardón, boomerang transitori, sinó del mateix Rajoy, que ja es pot anar calçant.. perquè, com diuen allà: “quan les barbes del teu veí vegis tallar, posa les teves a remullar..” Gallardón va pretendre en algún moment representar la dreta civilitzada i intel·lectual, però no se n’ha sortit, per l’oposició interna i per ell mateix, que se li veu el llautó. I la Sra. Aguirre, Espe per als amics, està fent carrera de fons, emulant models tatcherians, i aprofitant la feblesa del discurs acabat d’un PP enrrocat en hores baixes.
Estarem al cas, que a la peli, al final tots moren. Que Déu ens agafi confessats!

Els atemptats terroristes ens fan mal, els hem patit especialment en moments determinats com en el cas Hipercor, a l’11-M, o quan van matar Ernest Lluch.
Un d’aquests casos especials és el d’Eduardo Madina. S’està jutjant aquest atemptat a l’Audiència Nacional i és punyent i determinant la declaració que el mateix Madina ha fet sobre com va succeïr: “Vaig pujar al cotxe, i de seguida vaig sentir un soroll imponent d’una explosió que vaig saber de seguida que era un atemptat d’ETA, per com el vaig sentir, de baix a dalt, omplint tot l’espai. Crec que perquè sóc alt o perquè no estava ben col·locada la bomba que estic viu, d’altra forma ara seria mort.”

Madina va quedar sense una cama, amb seqüel·les físiques i psíquiques, i tota la seva família també. La seva mare va morir deu mesos desprès d’un infart.
La serenor amb que Eduardo explica els fets, la seva forma d’encarar la vida desprès d’aquest trauma insuperable, són un exemple. Eduardo en el seu blog explica el dia a dia d’una persona que fa política, que es posiciona, que ha intentat que el fet violent no li prengués la seva possibilitat de ser persona.

Podrem estar o no d’acord amb les seves idees polítiques, però si més no, l’exemple de l’Eduardo és fonamental per superar situacions de violència ara que bufen aires de solució a Euskalerria.

A la blogosfera catalana ha començat un joc de les cançons que ens permet somriure, relaxar-nos i recordar música de la bona. Consisteix en contestar un test tancat de preguntes amb cançons d’un músic que ens agradi, diverteixi..o el que sigui. Aqui va la meva resposta. Apunteu-vos!

El cantant és l’ERIC CLAPTON, i el test és aquest:

ETS HOME O DONA. I Wanna Be
DESCRIUTE. When You Got A Good Friend
QUE SENTEN LES PERSONES SOBRE TU. Revolution
DESCRIU LA TEVA ANTERIOR RELACIÓ SENTIMENTAL.Old Love
DESCRIU LA TEVA ACTUAL RELACIÓ SENTIMENTAL.Inside of me
ON VOLDRIES SER ARA. Come Rain Or Come Shine
COM ETS RESPECTE A L’AMOR. Believe In Life
COM ÉS LA TEVA VIDA. Traveling Riverside Blues
QUE DEMANARIES SI TINGUESIS UN SOL DESIG.Change the World
ACOMIADA’T. Sunshine of Your Love

Ficció és la nova pel·lícula de Cesc Gay. S’estrena avui i cal anar a veure-la.
Primer perquè totes les històries que fins ara ha explicat Gay han tingut aquell punt de sinceritat i interès que mereixen una visita al cinema.
Segon, perquè els actors que hi intervenen són de primer ordre, Javier Cámara, Àgata Roca o Carme Pla, però sobretot, Eduard Fernández que ja sabem que és un actor genial però que a cada nova obra que li veiem ens sorprèn amb les seves subtileses, amb els seus silencis, amb la seva mirada, un artista amb totes les lletres.

La història passa al Pirineu català, entre persones solitàries que tenen família, que renoven relacions, que es plantegen la seva vida, que viuen i somien, com qualsevol. És el platejament de quins són els rols de les noves parelles, de les noves famílies, de l’amor i la seva exhuberant omnipresència que modifica i substancia les persones.

Ja amb la pel·lícula “A la ciutat”, Gay ens va sorprendre amb l’analisi de noves formes de relació entre les persones, de la vida dels urbanites, de l’amor altra volta. Sentim i veiem la seva proposta, ens hi trobarem…

Donald Rumsfeld ha dimitit de secretari de defensa dels EUA ; o l’han dimitit, perquè la notícia s’han publicat avui, desprès de saber-se que els republicans han perdut les eleccions al Congrès i el Senat nord-americà.

Aquest fracàs electoral es deu sobretot al paper llastimòs que està fent Estats Units al país de l’orient mitjà. Ja fa massa que dura la invasió, ja són masses els soldats morts; ja és massa la implicació de les grans empreses armamentístiques controlades, sembla que pel propi Rumsfeld, que han fet el seu agost a l’Irak. Per tot plegat el paper de l’ex-secretari de defensa ja no interessa. Potser a ell tampoc i per això se’n va.

En aquesta guerra absurda, que ja s’està convertint en un segon Vietnam per als americans, s’han comès molts errors, però el rei ha estat sens dubte Donald Rumsfeld, sostingut pel President Bush i tot el Partit Republicà, que no ha estat capaç de gestionar el conflicte amb equilibri i que ha sigut un secretari prepotent i fanfarró. Per això celebrem que Rumsfeld se’n vagi a casa.

Estem en un estat laïc i aconfesional, això diu la tan al·ludida Constitució, però en la relalitat dels centres educatius no val ni govern de dretes ni govern d’esquerres, l’acord amb el Vaticà s’aixeca damunt de tot i l’assignatura de Religió (catòlica, of course…les altres on?..) està dins del currículum i per tant de l’horari lectiu dels nostres estudiants. Com pot ser a hores d’ara?
Com pot ser que es doni validesa científica a uns raonaments que de científics no tenen res, és més, que neguen veritats demostrades empíricament en benefici d’interpretacions caduques i fosques (les teories de Darwin encara estàn per demostrar en funció d’alguns religiosos..).

La lliure confesionalitat pertany a l’àmbit privat de les persones. Tot el que vulgui pot accedir als ensenyaments de les diverses religions reconegudes arreu, però no és això el que persegueixen els estaments religiosos, sobretot de les grans religions com la catòlica. El que es busca és que hi hagi presència de la religió confesional als sistemes educatius de l’estat, la qual cosa els dona riquesa, validesa i poder, eines totes elles fonamentals per ser algú a la societat.

El govern no ha d’oblidar que treballa i decideix en funció dels nostres vots i dels nostres diners, lliurats per tothom, els creients i els no creients, per tant no pot continuar passant que jo pagui amb els meus impostos a persones que ensenyen als estudiants d’aquest país a creure i no a tenir sentit crític, no a pensar per un mateix. Clar que a alguns potser ja els està bé…quin perill!