Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Observant Facebook

Facebook està trencant esquemes. El que va començar com un “llibre de cares”, traducció lliure i literal de l’anglès, es va convertir en el primer portal de contactes però ara ja està esdevenint el cercador de marques. El fet de que les dades personals siguin el primer que hom demana quan s’entra a Facebook comporta que aquesta xarxa social obtingui una informació molt valuosa sobre les persones, les seves relacions però també les seves preferències. Mai haviem tingut un espai on s’emmagatzemés tanta informació personal susceptible de ser utilitzada, tant pels uns com pels altres.No podem obviar però que existeixen molts prejudicis sobre la utilització de la informació per part d’ens supra xarxa, per les pròpies empreses, per altres usuaris, de fet, en alguns països s’està augmentant l’edat d’accés al perfil d’usuari, tot i que això és fàcilment solucionat per qui vol.

Però per què Facebook està arribant a ser més poblada que molts països o més consultada que molts mitjans? Un dels principals factors és l’accessibilitat facilitada pels mòbils que augmenten exponencialment l’usabilitat; d’altra banda els comentaris dels amics que trobes a facebook sobre una determinada marca  o sobre accions específiques són molt més fiables per a la resta de membres de la comunitat perquè estan fets des de l’experiència i venen directament, sense intermediaris. Facebook és el boca-orella de la xarxa que més incrementa el seu potencial. Tot i que les investigacions sobre la relació entre l’individu i el seu entorn a una xarxa social diuen que no passen de 150 persones, com explica l’antropòleg Robin Dunbar a The Times , la realitat fa que sigui molt rendible que un comentari fet per l’usuari i replicat dins d’un grup o recomanat per un perfil determinat de gent, es converteixi en or pur per a les empreses que busquen situar els seus productes en el mercat i amb un cost pràcticament zero respecte de les grans campanyes de màrqueting.

Des de l’antropologia és interessant fer notar que les relacions virtuals són un mirall de les relacions reals però tenen les seves pròpies estratègies que són noves, i que canvien molt ràpidament. Potser no som capaços en la vida real de mantenir el contacte amb 150 amics, però a la xarxa no passa res si els tens endreçats per etiquetes, per relacions, per interessos, per vegades que contactes; la tecnologia ens permet millorar l’ordre i l’ús. Un llibre va ser un objecte molt més valuós a partir de que va incorporar un índex. Doncs això. En realitat és molt més important quin és el teu grau d’interacció amb els amics de Facebook, la forma en que accedeixes a ells no és tan rellevant. Per això no importa tant el nombre d’amics, que facebook té limitat a cinc mil per persona, sinó les conseqüències de les relacions. Un clic, efecte papallona.

Llibre: La odisea de la humanidad de Robin Dunbar

Pel·lícula: Shutter Island de Martin Scorsese

Música: Fallin’For you de Colbie Caillat

24, febrer 2010   11 Comentaris

Barça, Sandro Rosell i el Consell 2.0

L’esport  és un rite que està substituïnt en la societat del segle XXI altres formes de representació, i els clubs són espais de decissións econòmiques, polítiques i socials. El FCBarcelona és “mes que un club”, frase que procedeix d’una forma de sentir-se català ara s’ha convertit en una forma d’identificació global. Fa temps que m’interessa el Barça com a institució esportiva i com a fenòmen social per això no vaig dubtar un minut quan el meu amic Dídac Lee em va proposar de formar part del Consell 2.0 que dona suport a la candidatura de Sandro Rosell a la presidència del Barça.

En aquest moment les xarxes socials a Internet són imprescindibles en la comunicació global, en l’acció social, política i econòmica; unes eleccions al club de futbol més important del moment  tenen necessàriament un paper fonamental a la xarxa i el fet de que un candidat, Sandro Rosell, hi hagi apostat des del primer moment amb un equip de gent activa en elles, diu molt de la idea actual i agosarada del candidat. Una institució, una empresa, un club com el Barça seran 2.0 o no seran, i aquest perfil 2.0 de Sandro Rosell avala la seva posició.  Hem començat amb algunes eines com la pàgina Donem suport a Sandro Rosell , el seu perfil a twitter @sandrorosell i la primera twitterentrevista a Sandro Rosell que vam realitzar el dia 20 de gener amb uns resultats espectaculars, més de 600 preguntes, moltíssims retwitts, comentaris, i una activitat d’intercanvi directe entre el personatge i la gent que demostra com de potents són les eines 2.0.

El que transmet una acció a la xarxa és un missatge molt potent que ens interpel·la com a individus, com a actors privilegiats d’un futur que ja és present. La identificació de la gent amb el Barça és molt profunda, gent de cultures molt diferents saben cantar un himne que es canta en català, admiren a Pep Guardiola perquè personifica una forma de fer molt respectuosa i profundament coherent, que té en compte les persones i que relaciona l’emoció amb el resultat. La passió que un individu sent per allò que fa es reflexa en els resultats, es pot plorar i sentir que el món està amb tu des d’un racó com Catalunya, del local al global amb transversalitat de cultures, de perfils professionals, de llengües; aquestes són les característiques que també el Consell 2.0 i Sandro Rosell valoren com a importants,  per això la gent que formem el Consell 2.0, de forma desinteressada, hem decidit donar suport a un candidat que mira de preservar allò pel qual milions de persones són capaces de cantar: Blau grana al vent, un crit valent, tenim un nom, el sap tothom, BARÇA, BARÇA, BARÇA!

Llibre: Benvingut al món real de Sandro Rosell

Pel·lícula: Up in the air de Jason Reitman

Música: I gotta feeling de Black Eyes Pead

24, gener 2010   19 Comentaris

El mòbil, l’eina de la xarxa

http://mundogadget.com/files/2008/03/skyphone_5.jpg

Començant l’any i sense voler prendre la feina als futuròlegs sí que voldria imaginar com anirà el món de les xarxes, d’Internet, d’aquesta eina que ens canvia inclús la forma de pensar. Fa un temps a aquells que anàvem amb un mòbil i el portàtil a la ma ens deien frikis però vet aquí que el negoci de la mùsica se’n va en orris, o que la televisió es veu per Internet, o que la comunicació es fa per telèfon mòbil i no per fixe, i el negoci ja no és el que era. Com és possible que ja no comprem diaris cada dia? com pot ser que el llibre en paper tingui els dies comptats a les escoles? algú podia imaginar fa només cinc anys que podria parlar per Skype des de l’ordinador amb qualsevol lloc del món i gratis? Alguna cosa més que postmodernisme és que els grans negocis a la borsa siguin de Google i no d’empreses clàssiques com els bancs que s’han enfonsat en la misèria econòmica el darrer any. Confirmat ja que la xarxa és part fonamental de les nostres vides anem ara a pensar com i de quina manera la farem servir, amb quins continguts i amb quines eines.

El tema dels continguts mereix alguns posts i tot arribarà, però el de les eines em sembla més clar i evident, l’eina d’Internet és el mòbil, per sobre d’ordinadors, siguin netbooks o portàtils, i les altres máquines com la televisió o les consoles no arriben a les capacitats temporals i espaials del mòbil. Els mòbil estan cridats a ser l’eina fonamental: pel tamany, és més accessible i usable; és més econòmic, tothom el té; pot utilitzar-se a qualsevol espai, fora i dins dels edificis, en qualsevol situació i per pràcticament qualsevol activitat. Els darrers enginys de telefonia mòbil ja incoporen pràcticament totes les capacitats de qualsevol ordinador, a més de ser càmeres de fotografia, de video, reproductors de música i transmissors de dades i veu, localitzadors, GPS, i estan capacitars per admetre totes les incorporacions i gadgets imaginables.

Els desavantatges poden ser d’accés a determinats continguts en funció de les comunicacions i els serveis de les operadores, les abusives tarifes planes o l’encobert monopoli, però tot plegat només farà que es retardi en algunes zones el que ja és una realitat. Utilitzar les xarxes socials comunica la gent i fer-ho des del mòbil facilita que es pugui actuacior des de l’online a l’offline amb total continuïtat. El móbil acabarà amb la idea de que Internet aïlla, de la prevenció escleròtica dels qui neguen la vàlua de la xarxa com a motor de relacions, com a eina de negoci, com a facilitador de trasnmissió de coneixement. Un bon mòbil amb conexió de dades és el millor regal per a un infant, per a un emprenedor, per a un alumne, per a tothom, els posarà al món en una ma.

Llibre: Micropolítica d’Antoni Gutiérrez Rubí

Pel·lícula: In the loop d’Armando Iannucci

Música: When you’re gone de The Cranberries

4, gener 2010   3 Comentaris

Obama, Internet com a excusa

La visita de Barack Obama a l’Àsia és, com totes les seves accions, d’una gestualització ben pensada i plena de continguts semàntics i àudiovisuals. El relat ben construït, que ens ha emmirallat a tots, de la figura i el pensament d’Obama, va més enllà de la construcció dels seus discursos que Jon Favreau va realitzar brillantment (veure documental By the people sobre la campanya per a la presidència d’Obama) i es converteix en la construcció d’un storytelling de tota la seva obra de govern.  De fet, si em permeteu, és el mètode Stanislawsky aplicat a la vida d’un polític portada a l’extrem.

Perquè la cultura nordamericana s’extèn com a taca d’oli i aconsegueix penetrar els més recòndits espais del món per a fer-se protagonista de les decissions de la gent, dels polítics, de les famílies, dels holdings econòmics. Aquest viatge a Àsia és una mostra empírica. Amb fotos com la de la reverència davant l’emperador del Japó està construïnt un relat de revisió de la història que el posa per davant de la resta de missatges que es puguin donar en una roda de premsa. El motiu del viatge, no ens enganyem, és assegurar l’intercanvi comercial amb els països emergents, especialment Xina, però anirà trufat de missatges que van adreçats a aquells que poden donar-li sentit a una possible posició extrema, com el que ha llençat en una trobada amb estudiants a Beijing on defensa la llibertat d’ús d’Internet, un dels cavalls de batalla del govern xinès; Obama no demanarà l’alliberament de presos o la revisió de la situació dels drets humans al gegant asiàtic però amb aquesta frase s’ha posat a la la butxaca tots els blocaires que extendran el seu missatge arreu. Però recordem, no confonguem, els seus objectius són econòmics i de control del poder, amanits amb una bona dosi de gestualització i relat que arribi a la gent directament, està construïnt el mite.

Per acabar-ho de farcir, el merchadising de la visita d’Obama a un país encara amb l’etiqueta de comunista, és espectacular; el disseny d’Obama Mao és una imatge post “mur de Berlín”. Es guanyen més batalles amb campanyes de màrqueting viral a Internet i de merchandising als carrers de la ciutat prohibida de Beijing que amb milers de soldats a l’Afganistan. En realitat és un mètode que es va demostrar rendible per primera vegada amb J.F. Kennedy i que desprès va perfeccionar Reagan, l’entertaintment portat a l’extrem. La diferència només està en el contingut, l’objectiu és el mateix. De fet la icona més venuda procedent de la política és la famosa foto del Che Guevara, ideologies contraposades en un mateix contingut cultural. Internet com a excusa, o com a instrument, el més potent en comunicació en aquest moment.

Llibre: Platón y un ornitorrinco entran en un bar de Thomas Catchcart

Pel·lícula: Luna nueva de Chris Weitz

Música: Que tinguem sort de Dani Flaco

16, novembre 2009   4 Comentaris

Obama, la realitat de la xarxa

http://msnbcmedia2.msn.com/i/msnbc/Sections/Newsweek/Components/Photos/060919_060925/060922_BarackObama_Xtrawide.jpg

Tot just fa un any de la proclamació de Barack Obama com a president dels Estats Units d’Amèrica i encara seguim analitzant el fet insòlit de que un afroamericà hagi arribat a la Casa Blanca. De fet, tot el que passa al centre sociològic del món ens afecta, i especialment tot el que es refereix a innovacions i canvis que modifiquen automàticament tot el fem. Però és especialment significatiu que la seva campanya electoral hagi estat la primera demostració empírica de com es poden utilitzar les xarxes socials d’Internet per a construïr una reputació  digital i aconseguir una victòria política; va ser el pas de considerar frikisme ser a facebook a demostrar que pot ser un arma definitiva, encara que alguns segueixin qüestionant-ho.

La utilització de les xarxes socials per a construïr la reputació digital de les persones, de les organitzacions, de les institucions, és a USA una realitat consolidada, a partir de la demostració empírica de l’éxit d’Obama, a la resta del món encara costa, inclosa la “vella Europa”, on sempre hi posem un punt de dubte existencial a qualsevol cosa que sigui la “darrera moda” que prové dels americans. En aquest cas a més, s’afegeix la sempre més que dubtosa reputació dels propis mitjans tecnològics; tots els que pretenem canviar alguna cosa en la nostra professió, afegint-hi tecnologia o noves formes procedimentals, sabem el que ens costa. Però aquesta lluita té guanyador segur: la xarxa, Internet, les noves formes de comunicació, són la nova frontera de la comunicació i per tant, de la modificació dels processos professionals, siguin del sector que sigui. Les revolucions tecnologiques són les revolucions reals, les que propicien les revolucions econòmiques i socials. En aquest moment ja és una realitat que a aquell que no tingui decidit com vol que sigui la seva reputació digital, algú li farà una, i potser no li agradarà, o potser perdrà credibilitat en el seu món, o valor econòmic, o rendiment professional. Cap empresa, organització o persona pot ser absent d’aquest fet.

I aquesta bona reputació digital consisteix en tenir molts amics a facebook, o ser present a totes les mil xarxes socials, o tenir el darrer mòbil o el millor portàtil? Consisteix sobretot en ser conscient de quins són els teus objectius a la xarxa, des del punt de vista personal i professional, decidir on vols ser i com, i apostar per controlar què i com es diu de tu, i què diràs i què tu, de tu mateix. Pot semblar una obvietat, però en realitat, no ho és. Tot és qüestió de controlar bases de dades i accions planificades, de manera que obtinguis un resultats sobre una planificació temporal prevista. No té més secret. O sí, en realitat, el secret és saber quines són les regles del joc a la xarxa per seguir-les i aconseguir el rendiment esperat amb el millor equilibri cost/benefici. El que va demostrar Obama en la seva campanya és que un relat polític veraç, que dibuixava perfectament la seva persona i les seves idees, i que les relacionava amb el que la majoria dels americans volia fa un any, va ser ben gestionat a tots aquells espais on la majoria dels qui podian ajudar-lo a arribar a la Casa Blanca hi eren. Els seus discursos, alimentats en directe amb esments a realitats del lloc on més sms es detectaven en un moment donat, afegien votants sense fer cap esforç, era una retroalimentació exponencial:  jo se que m’estàs veient i et parlo a tu i sé de que puc parlar-te, en directe, i de la forma més ràpida i eficaç, deixant de banda els denostats mitjans tradicionals, per tant afegint-hi veritat. Una fòrmula brillant darrera de la qual hi havia milers de persones i un relat polític sòlid. Qui negui l’evidència de la necessitat de ser a la xarxa s’esta guetitzant sociològicament, i això val per a tots els sectors professionals. Si vols vendre cadires, hauràs de ser a la xarxa, si vols trobar valors i acció, hauràs de mirar a la xarxa. Reprenent la frase de Warhol, ja no són 15 minuts de fama, ara com ara, si vols ser algú necessites els teus 140 caràcters a Internet.

Llibre: Libros 2.0 de Javier Celaya

Pel·lícula: Cypher de Vincenzo Natali

Música: I’m yours de Jason Marz

1, novembre 2009   10 Comentaris

Platxèria a la xarxa

Comunicació i intercanvi són eines que els humans hem fet servir al llarg del temps per a relacionar-nos. No sempre han estat sincronitzades, ni en directe, no oblidem que els tambors o el fum s’han fet servir per a comunicar i interactuar des de temps immemorials.

Les tecnologies de la informació i la comunicació han significat un canvi de concepte en les formes de la comunicació, però són a la fi i a la cap el resultat de la necessitat dels humans de ser a prop uns dels altres. Les xarxes socials són el darrer input de la gran xarxa Internet; Facebook, Twitter, Myspace o Tuenti s’estan convertint en els motors de la conversa entre humans.

Com molt bé apunta Pierre Assouline en una entrevista a La Vanguardia: “la conversa avui es desenvolupa a Internet en comptes de fer-se als cafés…” Llegint-lo he tingut la sensació de que estava parlant de mi i d’aquest blog, que no en va es diu Platxèria que significa: Fet de passar el temps alegrement dos o més conversant, fent gatzara, etc segons el Diccionari de l’IEC.

La constatació de que el món es desenvolupa en una realitat virtual paral·lela no és una història cinematogràfica com la de Matrix, és una realitat que modifica els nostres hàbits i la nostra forma de fer, tant per a les relacions personals com per les de feina o les polítiques. La utilització de la xarxa del presidenciable Obama li està donant a la campanya nordamericana una vessant fins ara desconeguda, la de fer sentir la veu de la gent directament al candidat i també la de que aquells que estaven allunyats de la participació política, especialment els joves, s’acostin i mostrin interès per votar.
Els mitjans de comunicació estan veient com el periodisme ciutadà estan prenent valor i forma no despreciable, i obliga als grans a posar-se les piles, com La Vanguardia que està demostrant un interés especial per la seva presència a la xarxa, ara amb una estratègia innovadora com és la de posar el seu arxiu a disposició de tothom amb una hemeroteca que és un dels recursos informatius més complets de la nostra història. Tot plegat per a sobreviure com a mitjà.

No es pot ser apocalíptic en aquest terreny, s’ha de ser integrat, s’ha de saber estar en el món de la xarxa i aplegar les eines que ens facin factible viure el temps que ens ha tocat. Ho deixo aquí per ara que el meu fill em crida perquè ha acaba de crear una música al seu mòbil nou i m’està demanant que l’escolti amb ell mentre em fa una foto i l’envia al meu correu perquè la pengi al Platxèria…el que dèiem…

Llibre: L’irradiador del port i les Gavines de Joan Salvat Papasseit

Pel·lícula: Matrix de Larry i Andy Wachowski

Música: Mr. C.I. de Michel Camilo Trio

26, octubre 2008   8 Comentaris