Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

#Girona10 , més que màrqueting

Logo #Girona10

Molta gent m’ha preguntat aquests dies què eren els tuits que posava on parlava de #Girona10. És difícil d’explicar i fàcil d’entendre. Quan l’economia financera obliga la gent a prendre decissions per sobreviure és quan surten les idees més innovadores i brillants. A Girona han petit aquests darrers anys una sèrie de sotragades econòmiques per decissions presses fora del seu territori que han tingut conseqüències  molt negatives per l’economia gironina: el retard inexplicable d’una línea d’alta velocitat a la zona fronterera amb Europa, mentre els territoris més allunayts ja tenen AVE i alguns poc rendibles. Les decissions de Ryanair ( i dels successius governs) que han deixat l’aeroport en situació insostenible i algunes mes que podriem enumerar només llegint els diaris. Davant de les incerteses un grup de membres de la societat civil gironina pren la decissió de buscar clients per als sectors més castigats i buscar-los on siguin. Aquest és l’embrió de #Girona10

El Gremi d’Hostaleria de Girona, El Mercat del Lleó de Girona, el Grup Bons Fogons o el Grup de  Guies turístics , es posen a pensar o dissenyen una oferta per un capde setmana de gener, temps de baixa temporada, on tot els productes turístics i molt més seràn a 10 euros: habitacions d’hotel, menus de restaurants, visites a museus o cistelles de productes del mercat. Una revolució que han començat a la xarxa i que s’ha pogut fer per l’empenta dels empresaris que estimen la seva ciutat i per la rapidesa i la universalitat amb que Internet permet comunicar. En una estona, i mitjançat la compra online, es van esgotar tots els productes posats a la venda, i aquest darrer cap de setmana la ciutat s’ha vist inundada de persones, com si fos un cap de setmana de temporada alta.  Objectiu aconseguit: Posar Girona i la seva oferta en els principals mitjans de comunicació i a la xarxa, amb un model de marqueting que s’ha creat a partir d’un entorn complexe, innovar és respondre a les necessitats amb solucions diferents.

La pregunta ara seria: a partir del #Girona10 què? Tota la gran resposta de la gent i de la ciutat és un actiu preciòs que cal conduïr amb energia i el mateix esperit innovador que ha propiciat la primera edició de #Girona10. Al costat del grup impulsor (@xnicolazzi, @josepcampmajo @tvallory @rosaduran i altres) han estat les administracions, l’Ajuntament, i tota la ciutat. El primer repte és seguir comptant amb energia i consens entre tanta gent. El segon repte és fer rendible aquest esforç inicial. Algunes idees: – Convertir el #Girona10 en una cita anual. – Obrir a la xarxa espais de venda on line que facin rendible la relació temporal i territorial de tantes empreses i persones amb tot el món. – Dissenyar activitats amb la marca #Girona10 que visquin durant tot l’any. I d’altres que segur estan en el cap de molts dels qui han participat en aquesta innovadora experiència. Però i especialment, ser conscients de que les noves formes de definir models de negoci ara ja passen per la xarxa i per la innovació, des d’un grup petit es poden dissenyar grans coses, només cal saber de què parlem i tenir la voluntat de fer-les. Les administracions, les grans empreses, els bancs,  han de saber seguir als ciutadans que saben fer de la necessitat virtut,.. a 10 euros , no és car.

Llibre: Por què compramos de Paco Underhill

Pel·lícula: El perfume de Tom Tykwer

Música: Seguirem somiant de Sopa de Cabra

16, gener 2012   2 Comentaris

Reflexions d’estiu II: Desvirtualitzant

 

Les xarxes d’internet anomenades “socials”, ho són, justament perquè relacionen persones a l’espai virtual; però cada vegada més s’evidencia que el passi de la virtualitat a la realitat és un dels objectius bàsics d’aquesta relació virtual, allò que anomenem “desvirtualització”. Persones que no es coneixen de res en la realitat, mantenen relacions molt extenses i profundes a la virtualitat, i la necessitat de saber si això és real, tal i com ho enteníem “abans d’Internet (aI)” es fa necessària. I per exemplificar-ho parlaré d’alguns dels esdeveniments més interessants que fan justament això, desvirtualitzar gent.

Un dels clàssics és el #Cavaandtwitts Organitzat pels amics @Marccortes , @martaabella i @angelcustodio ; és l’esdeveniment que va obrir portes en el camp de twitter i el networking a Barcelona. Primer a l’Hotel B i desprès a l’Hotel Comtes de Barcelona, a la seva @Terraza_alaire , convoca a centenars de tuiters a escoltar persones interessants, en un àmbit determinat a cada trobada, i desprès a compartir una copa de cava, que ara s’ha convertit en una cervesa Moritz, partners de l’esdeveniment, com també ho són les sabatilles Munich. És just adjudicar-los el valor de l’antiguitat en un espai on els mesos són segles.

Com ho són en l’àmbit de l’empreneduria la gent d’Iniciador, un grup de persones (@jordiperez, @jordibufi, @oscarcumi, entre d’altres) que arreu d’Espanya, convoquen a la gent per a escoltar una persona que explica les seves experiències i pràctiques al voltant de l’empreneduria i la innovació. La presència a la xarxa no va ser l’objectiu inicial d’Iniciador, però sí que s’ha convertit en una de les eines bàsiques per a la transmissió de coneixement a cada esdeveniment.

El #Trinxat és un dels models més recent, amb característiques específiques, un invitat al voltant d’un sopar on el plat obligat és el #trinxat, amb un grup reduït de comensals, convidats pels organitzadors @xmenduina i @guell (antic membre de l’equip de C&T) , Jordi Planes i @xfahndrich que té lloc a Reus. Només la gosadia de fer que un esdeveniment fet a comarques, amb pocs assistents s’hagi convertit en referència en poc temps, ja paga la pena. És la reivindicació del territori i de la capacitat de viralitzar el contingut.

La trobada dels Instagramers , comunitats de persones que publiquen fotografies a Instagram, està essent la revelació d’una xarxa que té a la fotografia com a eix de compartir, amb un èxit aclaparador creat per @Philgonzalez i especialment la de Barcelona @igersbcn organitzada per @martaalonso que està suposant una revelació de networking i xarxes amb la fotografia com a excusa fantàstica.

I com no podia ser d’una altra manera, la trobada anual dels #PremisBlocs que organitzem des d’ Stic.cat (@STIC ) i que ja compta amb quatre edicions. Un espai de trobada  dels bloggers i de la gent de la xarxa (la darrera edició vam incorporar premis a l’actuació a les xarxes socials a més de als blogs) a la virtualitat durant els mesos d’inscripció, votacions i informació, i a la realitat en la cita anual que es repeteix cada primer cap de setmana d’octubre a una ciutat diferent, enguany l’1 d’octubre a La Seu d’Urgell. Tots aquests esdeveniments són la mostra de que la xarxa està posant de manifest noves formes de relació que ultrapassen el divertiment per a convertir-se en veritables fonts de coneixement, negocis i relacions personals. Els mateixos mitjans de comunicació tradicionals en són conscients, la fotografia que figura en aquest post és del TN Cap de setmana, on es mostra l’escultura que es dona als premiats als #Premisblocs cada any. Seguirem de molt aprop totes les antigues i noves propostes que fan de la desvirtualització, una nova forma de relació humana.

Llibre: Mundo Twitter de J.L. Orihuela

Pel·lícula: El ilusionista de Jacques Tati

Música: Summertime de Janis Joplin

24, juliol 2011   7 Comentaris

Xarxes socials, finestra oberta

En una nit electoral, marcada per les acampades #spanishrevolution, els resultats de les eleccions municipals i autonòmiques és un paisatge més on les xarxes socials tenen un paper ara ja inevitable. Han guanyat a diverses ciutats catalanes molts dels polítics que tenen una presència a Twitter i aquest és un canvi que s’haurà de notar. La gestió de la política, de forma personal, en els espais socials és el salt qualitatiu que ve. Els moviments socials que hem vist florir aquests darrers dies, són espais de remogudes socials que tenen ara l’oportunitat de fixar en resultats específics el que s’ha demostrat TT en aquests dies passats. I els polítics que són autèntics polítics 2,0 tenen un paper significant en aquest sorpasso de la comunicació i la gestió de la política en majúscules amb Internet.

En una conferència al Col·legi de Publicitaris de fa uns dies, la presentació de la qual està a l’inici d’aquest post, varem parlar del paper de la xarxa social en el context de la pràctica política i democràtica. De les dades de les #acampades; i on es van produir dos preguntes, una de les quals del professor Robert Brown de la Universitat de Harvard, on plantejava si realment les xarxes socials empoderaven al ciutadà en la pràctica democràtica. La resposta i el comentari va ser que realment penso que és fonamental el paper de la xarxa social perquè posa al mateix nivell a ciutadans i representants polítics, i que la tecnologia i els gadgets individuals posen a la ma de les persones la interpel·lació als seus representants i per tant, la possibilitat de demanar la rendició de comptes, allò que en la cultura anglosaxona és habitual. La pràctica dels nous alcaldes twitaires tindrà una paper clau en aquest canvi de concepte de la pràctica política.

En aquest sentit totes les empreses, institucions i polítics tenen, ara més que mai, la necessitat de ser presents amb la identitat digital pròpia en el context de les xarxes socials, siguin quines siguin, en funció dels objectius. És per això que començo també a col·laborar amb Elogia, com a Social Media Consultant, perquè és una empresa que aposta per la introducció de l’activitat a la xarxa d’una forma seriosa, amb “research” específic per a plantejar implantació de les empreses i institucions, en el context de les xarxes socials; amb objectius finals i monitorització continuada. Una aposta ferma per a la presència qualificada a les xarxes socials i a la qual prestaré la meva col·laboració amb il·lusió i energia. Creien que, com diu la meva conferència al C. de Publicistes, l’individu és el mitjà, i per tant en noves formes de participació, comunicació i resultats empresarials. Bona feina a tothom i especialment a la xarxa.

Llibre: The global village de M.McLuhan

Pel·lícula: The tree of life de Terrence Malick

Música: Pirates del Caribe. Theme sound

22, maig 2011   Cap Comentari

Política 2.0

El President Obama ha presentat recentment el seu pla per aturar el dèficit dels EUA a la ciutadania a la seu de l’empresa Facebook. Aquest fet demostra que el polític amb més influencia mundial concedeix a aquesta xarxa social una importància tal que el fa partícep d’un acte de rellevància transcendental, una de les primeres notificacions als ciutadans del pressupost del país més important del món. Poca broma. Ja va ser l’aspirant Obama a candidat demòcrata i desprès a president, el polític que va demostrar que les xarxes socials eren alguna cosa més que una boutade de frikis. Va guanyar en els dos processos sobretot perquè va ser un visionari de la utilització d’internet com a mitjà directe per a trobar i relacionar-se amb nous votants. Una innovació conceptual i procedimental importantíssima, que ara, en el seu mandat com a president, no ha oblidat, per això manté els seus canals socials oberts; gestiona amb eficiència la comunicació on-line i gosa seguir demostrant que hi creu i que per això és un president diferent.

Aquesta diferència substancial és el que posarà en aquest segle XXI a uns polítics per davant d’altres, i farà de la pràctica política alguna cosa més que l’acomplir amb un dret que a voltes sembla un deure sense retorn. Les revoltes al nord d’Àfrica ens han deixat mostres de com el  moviment democràtic en societats molt tancades a pautes democràtiques pot esquerdar-se només perquè la informació no està en mans de determinats poders, sinó que flueix de forma incontrolada per la xarxa on sempre hi haurà una escletxa per on qui vulgui comunicar-se, ho farà. Aquesta facilitat en la transmissió de la informació és justament el que més pànic provoca en els poders, de tot tipus, però avui em referiré al poder polític especialment. Algú s’imagina que avui hi hagués parlaments on no pogués entrar la televisió? Fa uns anys, i amb les dictadures a zones amb possibilitats de tenir mitjans innovadors tecnològicament, posàven pegues per a permetre que la imatge dels parlamentaris es pogués veure a casa de la gent. Doncs avui passa el mateix amb Internet. Encara hi ha parlaments on no es pot transmetre amb twitter, o reunions polítiques, inclús a administracions que les utilitzen, com la nostra pròpia Generalitat.

En política, com en tots els àmbits de la vida, i especialment en aquells que es relacionen amb el poder i la informació, el control sembla que és la única eina que alguns entenen. I el problema és que Internet és un camp al que no se li poden posar portes. Dilluns 2 de maig, Stic.cat organitza una twittervista amb tots els candidats a l’Ajuntament de Girona, que han tingut el valor i la confiança de posar-se a davant dels seus conciutadans i votants per contestar, via Twitter, durant una hora, tot el que vulguin saber. Un exemple de transparència democràtica. Molt pocs polítics tenen aquest valor. Stic.cat ha parlat amb candidats d’altres ciutats rellevants de Catalunya i els qui corresponen als partits més grans, amb totes les possibilitats de guanyar, no han volgut posar-s’hi. Poc interès en les xarxes socials? No, perquè tots estan en elles, això sí, gestionades oportunament pels seus assessors i dins els paràmetres de la seva campanya. Cap interès per una activitat que és oberta i a l’abast de tothom, no controlada per cap mitjà de comunicació. Semblaria que ara com ara tots els polítics tenen ja molt clar que Internet ha vingut per a quedar-se, però a alguns encara se’ls ennuega la interacció al coll i és preocupant que aquells que tenen o pensen tenir el poder, són justament els que limiten l’activitat transparent a la xarxa. Justament com el President Obama, aquell a qui no es pot negar que manega poder.

LLibre: Change we can believe in de Barack Obama

Pel·lícula: The Kings Speech de Tom Hooper

Música: On the floor de Jennifer Lopez i Pitbull

1, maig 2011   2 Comentaris

Escola 2.0 IV: No Internet

Silicon Valley és un espai especial, i està a Califòrnia; allà es troben les més grans i importants empreses tecnològiques del món en aquest moment, i allà se n’ha anat el President Obama per a demanar-los que inverteixin en el país, en educació, perquè USA no serà el país més potent del planeta sense ells. Mentre, a casa nostra, l’aposta del nou equip d’Ensenyament és aturar el programa dels ordinadors a l’escola que l’anterior govern havia posat en marxa. Les comparacions són odioses, diu la dita, però algunes no només són odioses, algunes, com aquesta, són desesperants. Està clar que no per posar “Valley” darrera qualsevol paraula, farem mai el que fan a Silicon Valley. Una vegada en Dídac Lee em va dir desprès de tornar d’allà:” no podem copiar-los, podem analitzar-los i llavors fer la nostra, Catalunya no és Califòrnia”. Exacte, però què estem fent a Catalunya per a avançar en educació, en competitivitat, en recerca, en empreneduria? Doncs aturar la connexió de l’escola amb internet. No anem bé.

Aquesta és la quarta entrega de la sèrie Escola 2.0 al meu blog, i es va iniciar justament perquè la penetració d’Internet a l’educació em sembla fonamental, i també perquè el programa Educat 1×1, la presència de les xarxes socials a l’educació i la situació de la universitat en aquest tema, no portaven camí de millorar, i ara menys encara. No repetiré el que ja he dit en altres posts i articles sobre el tema, ampliaré el que em sembla clau. Per al desenvolupament socioeconòmic del país si l’educació no està connectada amb Internet no és la que necessitem. Si l’educació no troba la forma de posar  a l’abast dels alumnes tot el que han d’aprendre, no és educació. Shakespeare s’aprèn a Internet avui (que no s’equivoquin els tertulians);  els alumnes llegeixen més que mai, però llegeixen a pantalles, no a llibres de paper (malgrat alguns pedagogs); la inversió en educació és ara, més necessària que mai, retallar en moments de crisi és obvi, excepte en el serveis públics, i especialment en l’educació que és la nostra assegurança de futur.

Hem llegit un allau d’articles aquests dies sobre la decisió de la Consellera Rigau respecte de l’aturada del programa 1×1, quasi tots en contra de la decisió, m’hi sumo, amb un afegit: el tema no és només que no hi hagin ordinadors a l’escola, ni conectivitats, que és realment greu, el problema va més enllà, és la pèrdua d’una oportunitat per aprofitar el moment històric i donar una empenta a l’emprenedoria catalana fent que la necessitat de l’escola, sigui una oportunitat per a les empreses. No només les empreses d’ordinadors i conectivitats, sinó i sobretot, les empreses de creació de continguts, de tot tipus: aplicacions per a mòbils (l’estrella del darrer Mobile World Congres); de jocs interactius, de llibres digitals. La solució del fracàs escolar passa per connectar l’escola amb el món, així de senzill. Com són les cuines ara i com eren fa 40 anys? molt diferents i no és casual que els millors cuiners del món siguin catalans. Podem fer de l’escola catalana un exemple d’excel·lelència? Sí, però sense internet, els ordinadors, els mòbils, les playstation, no serà possible. Per una vegada, posem l’escola al centre de la societat, i només es pot fer amb Internet. Amb pedra, paper i tisores ja no juguem a res.

Llibre: La societat de la ignorància d’Innerarity, Brey i Mayos (en pdf descarregable)

Pel·lícula: Prince of Persia (película i joc de playstation)

Música: Grenade de Bruno Mars

20, febrer 2011   16 Comentaris

Escola 2.0 III: Prohibit prohibir

Internet a dins les aules és el repte. Els programes d’introducció de les TIC a l’educació ja fa anys que s’arrosseguen programa darrera programa, però amb la incorporació de les màquines individuals per alumnes, es fa evident el desequilibri entre el que es pretén aconseguir i el que realment passa. La decisió és dura i difícil per a qualsevol administració però ja està presa, miniportàtils a l’aula i a l’engròs. Els problemes són infinits, des de la conectivitat fins a l’adequació dels continguts digitals, i especialment el repte del canvi de model pedagògic que demana una societat digitalitzada, hiperconectada i canviant en la seva demanda laboral. La crisi a l’escola és encara més dura que a fora, i en canvi sembla com si res no passés. En paraules de Bernardo Hernández (Google): “Quan entres a l’escola avui  sembla que entres al segle XIX…” I té tota la raó. No per introduir portàtils canviem res del resultat, perquè el resultat que persegueix l’escola és formar els alumnes per al món laboral i social que hauran d’encarar en sortir, i això, ara com ara sembla que no s’aconsegueix.

I per a mostra, un botó. Fa uns dies el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ha aturat la conectivitat de les xarxes socials als centres que participen en el programa Educat 1×1, només si un centre determinat ho demana, se li donarà accès. Raons per a prohibir aquest accés: hiperaccès dels alumnes a les xarxes socials, col·lapse de la conectivitat…Raons que es desmunten fàcilment. La conectivitat no es col·lapsa per entrar a facebook, es col·lapsa perquè totes les escoles de Catalunya tenen una única entrada de connexió amb un ample de banda ridícul per a la massa crítica d’alumnes que l’han d’utilitzar. Però és que l’altra raó encara és més terrible. Entrar a facebook o a twitter no és negatiu per definició, només és negatiu si no són eines al servei de la tasca educativa; i mostres de que les xarxes són una gran eina pedagògica n’hi han a mil. És més, de quan l’accés a la informació és pedagògicament negatiu? La Generalitat de Catalunya és pionera en la implementació de xarxes socials als seus departaments, especialment al d’Educació; i en canvi no assegura que justament el seu projecte pilot en aquest àmbit sigui model d’activitat pedagògica; una gran contradicció.

Els llocs comuns que alguns esgrimeixen com que el professorat no està preparat, que els alumnes van per davant, que tot ha de fer-se amb passes mesurades, no han estat raó suficient per a aturar un procés que ha tingut en la introducció de l’ordinador a l’aula la base de l’activitat del Departament en els darrer any. Per tant, per què ara sí és una raó per ordenar la prohibició a l’accés a les xarxes? Segurament perquè els objectius estan lluny d’acomplir-se. L’alumnat està a les xarxes, el professorat amb una formació de fa molts anys s’ha adaptat als ordinadors i sobre la marxa treballa per a posar-se al dia, i les escoles estan immerses en un canvi que és alguna cosa més que l’accés al facebook. És doncs aquesta mesura justificada? No, sota el meu punt de vista. Està clar que una vegada obres la caixa dels trons tecnològica ja no té sentit aturar l’onada expansiva, més aviat seria hora de pensar en com racionalitzem el sistema. La formació del professorat s’ha de revisar de cap a peus, des de la universitat. La conectivitat i els ordinadors s’han de dotar amb les millors infraestructures, l’autonomia de centres segurament facilitaria aquest fet. I els continguts estan a la xarxa i són una font inesgotable per a empreses que vulguin i sàpiguen acostar-se a l’educació des del coneixement i la pedagogia, no només des del guany per pantalla. Prohibit prohibir, eslògan del maig del 68 de de finals del segle XX dissortadament encara és actual referit a l’escola, per terrible que sembli.

LLibre: Si és dolent, t’ho recomano d’Steven Johnson

Pel·lícula: Tron Legacy de Joseph Kosinski

Música: Perdono de Tiziano Ferro

19, desembre 2010   5 Comentaris

Entre debat i debat

Passat l’equador de la campanya electoral catalana, el tema són els debats. Sí, dic bé, perquè d’un, han passat a dos, per bé que el primer va ser a 6 i el segon a 2. Un face to face a l’americana, sorgit d’un agosarat intercanvi davant les càmeres de Mas i Montilla en l’últim minut del debat a 6. Tota una proesa que no va ser possible pactar abans, i sí davant el fet consumat de ser a la tele, factotum comunicador social. Perquè el debat a 6, va ser un “més del mateix” de la pròpia campanya. Amb una quota de pantalla del 21%, no va ser cap fracàs d’audiència, al contrari, però el més interessant no es va produir a la pantalla del televisor, es va produir a les pantalles de tots els mòbils i ordinadors que, conectats a twitter vam seguir el hastag #e10 amb fruïció. Que TV3 escollís aquesta etiqueta per a decorar el plató del debat va ser una picada d’ulls al públic 2.0 que està protagonitzant a la xarxa la campanya, on els candidats no han volgut ser, o no tots.

El valor de les xarxes 2.0 en la participació democràtica és molt gran, i encara està per demostrar totalment, però és evident que hi ha països que, si prohibeixen internet, és perquè significa una finestra oberta a l’opinió de tothom. El valor d’una entrevista o un debat a la xarxa amb els candidats, com vam demostrar amb la Twittervista que Stic.Cat va organitzar fa unes setmanes, es multiplica per molt davant de les encotillades entrevistes i debats dels mitjans tradicionals. Mentre els moderadors i els responsables de comunicació dels partits, fan i desfan en els mitjans tradicionals, a Internet això es fa més difícil i per tant, no està encara en les prioritats de les tradicionals campanyes electorals. Greu error al meu entendre, el primer candidat que es faci amb l’espai de la xarxa, amb determinació, serà el primer guanyador de qualsevol elecció, Obama ho va demostrar.

Per què ho afirmo amb aquesta rotunditat? primer perquè l’experiència de gestionar i participar en les dues twittervistes d’enguany en dues eleccions ( twittervista a Sandro Rosell, president del Barça i twittervista als candidats a les eleccions d’Stic.cat) m’ha ensenyat que la viralitat i la frescor de les preguntes de la gent ultrapassen de llarg qualsevol gran entrevista periodística tradicional. Desprès perquè hi crec fermament en el camí de renovació participativa que significa l’entrada del 2.0 en l’acció política. Exemples com els del Parlament 2.0 engegat en aquesta legislatura de la ma d’@ebenach, així ho corroboren. I especialment perquè tota possibilitat de que els ciutadans s’expressin davant dels seus possibles representants, directament, sense intermediaris, aporta valor al joc democràtic. No és que tot sigui un paradís només per introduir el 2.0, però sense ell, la política a casa nostra es perdrà com a gotes en la pluja de la secular manca de pràctica democràtica que patim. Gosarà TV3 introduir preguntes per twitter en algun moment dels debats de la campanya? Aquesta seria una primera forma, mínima, de recollir el que ja passa al carrer.

LLibre: Política 2.0 d’Ernest Benach

Pel·lícula: Skyline dels germans Strause

Música: Teenage dream de Katy Perry

22, novembre 2010   1 Comentari

Innovar, ara

La Setmana de la ciència i les noves tecnologies de Castelldefels, que impulsa el propi Ajuntament de la ciutat té una cita anual per premiar empreses que han destacat per l’aplicació de les TIC i la innovació en els seus models de negoci. Enguany he tingut el plaer de participar en l’esdeveniment dels Premis Castelldefels Digital amb una aportació reflexiva sobre les noves formes de negoci i la intervenció de les TIC i les Xarxes Socials en aquest fet. Veure post de @carmesanchez.

Innovar com a concepte està present en qualsevol disciplina actualment, està a les converses d’emprenedors, d’universitaris, es fa recurrent dir que som innovadors, que aposten per la innovació. Però la veritat és que sense innovació, que vol dir canvis i noves formes de fer, no es pot generar feina, negoci, recerca, resultats. Des del punt de vist dels nous models de negoci, hem de tenir present quins productes hem de fer, per a quin públic i amb quins mitjans. La forma de jugar ens ha canviat, la Playstation és ara com ara l’espai del joc més demanat per adolescents i no tant. Escoltem música i comprem música en el núvol, ja no comprem un objecte anomenat disc, comprem una estona de música, una estona de plaer. Llegim als e-books o als Ipad qualsevol literatura, inclús poesia, i a més intercanviem amb tothom, participem en la creació a la xarxa.

I quins són els consumidors, aquells que han de comprar els productes? som persones àudiovisuals, emocionals, tecnològiques, que hem deixat de portar rellotge de polsera per a mirar l’hora al mòbil; o que juguem amb gent de tot el món dins d’un joc de Wii. Persones que ja no fan fotos en paper, que les guarden a Flikr o a Picasa i que recorden que alguna vegada van fer cua a les botigues de revelat el mes de setembre. Som persones diferents, amb accés a cultures molt diverses, que llegim els productes segons la nostra informació cultural, no segons el territori on vivim. Ja no som europeus i prou, ara podem ser europeus i americans, o asiàtics i catalans. I especialment som líquids, inconstants en l’adscripció personal, en les relacions, en la professió o la formació. Ja no treballem 40 anys en una mateixa feina, ni ens formem de joves i desprès res, ara els títols universitaris tenen data de caducitat.

El mercat és global, digital i amb protagonistes que han vingut per a quedar-se, els blogs i les xarxes socials. Eines tecnològiques que ens apropen molt més que qualsevol centre comercial; que faciliten la creació d’intercanvi entre marques i consumidors. Si en els productes busquem confiança, sociabilitat, prestigi i globalitat, ens identifiquem millor amb aquells que entenen que som diferents i tenen en compte la nostra identitat cultural en aquest mercat global. Les xarxes socials són eines que faciliten aquest acostament específic per a un món global. I sobretot per a un món líquid. Zygmunt Bauman ens serveix de colofó perfecte amb la seva frase: “El consumisme actual, no es basa en la regulació del desig, sinó en l’alliberament de fantasies i anhels” . Modernitat Líquida.

LLibre: Vida Líquida de Zygmunt Bauman

Pel·lícula: Harry Potter i les reliquies de la mort de David Yates

Música: Tecnologic Daft Punk

20, novembre 2010   5 Comentaris

Entendre, Aprendre, Innovar

L’Australopitecus Sediba és la baula evolutiva que demostra que Lucy no està sola en la nostra evolució. I els antropólegs l’han trobat gràcies a la utilització de Google Earth. La tecnologia al servei de la ciència. La pràctica docent del professorat front els reptes de l’educació actual passa per Internet i els continguts digitals. La sessió de formació que faig als professors i mestres per presentar els canals socials del Departament d’Educació es basa en el paper que aquests mitjans digitals tenen en el context del procés d’ensenyament-aprenentatge i en el del Departament d’Educació com a institució activa a Internet.

La veritable hipòtesis però és aquella que diu: l’educació en el segle XXI serà en xarxa, cooperativa i creadora de coneixement compartit. Canvia la forma de pensar les coses amb Internet i la construcció de la identitat personal i institucional. Quan Internet comença a desenvolupar-se ho fa com l’estructura química de la sacarina, desenvolupant nodes de coneixement. Aquest coneixement es transmet amb dispositius al nostre abast, molt fàcils d’utilitzar, són dispositius multiplataformes: els mòbils, els portàtils, les wii, les playstation. Perquè ara nosaltres som creadors de continguts, els individus que vam ser “person of the year” de Time, individus anònims.  Sabem que els alumnes busquen informació a YouTube majoritàriament i no a Google?  Som conscients de que es connecten majoritàriament a internet amb mòbil i  no amb ordinador? Les classes magistrals han perdut sentit en la construcció del coneixement, cal compartir per enriquir-nos i perquè estem en una cultura àudiovisual, aprenem mirant, creant, parlant. Col·laboració que mitjançant les xarxes socials (Twitter, Yammer) es més fàcil. El professorat ha de posar ordre en aquests contenidors de coneixement per assolir un bon aprenentatge, el paper del docent és, ara més que mai, imprescindible, per a donar rellevància al que es construeix i al que ha de ser un aprenentatge de qualitat.

Les formes de construcció del coneixement que Internet i les xarxes socials ens posen a l’abast són la primera revolució veritablement global. La impremta va obligar a fer aprendre a llegir i escriure a tothom, perquè el llibre es va convertir en un objecte productiu quan va ser fàcilment reproduïble i va ser indexat. Avui Google indexa el nostre coneixement, i les xarxes socials creen jaciments culturals amb mitjans extraordinàriament ràpids i econòmicament factibles. Per això el model que el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ha volgut promoure amb la implementació de la seva identitat digital institucional a la xarxa és demostrar que una administració pública educativa és la primera que ha de donar exemple de com les xarxes socials són una eina d’innovació. La comunicació d’una administració educativa és un pas necessari per a mostrar el camí cap a la revolució del coneixement que tots nosaltres, els individus a la xarxa, els professors i els alumnes a la xarxa, estem construïnt. Deixem de témer allò que hem après a entendre.” Marie Curie

Llibre: Faceboom de Juan Faerman

Pel·lícula: Habitación en Roma de Julio Médem

Música: I’m all over it de Jamie Cullum

9, maig 2010   2 Comentaris

Utilitzar la xarxa sense quedar atrapat

He participat en una taula rodona sobre Internet i els seus usos a l’Escola Montessori-Palau de Girona, en companyia d’Irene Alcaide i Puri Cosgaya, policies especialitzades en delictes a la xarxa; Josep Matas, advocat especialitzat en normativa i internet, i el company de xarxes Josep Maria Ganyet @ganyet, moderat per Clara Jordan, periodista de Catalunya Radio. El tema és pertinent i especialment significatiu en un entorn com el de l’escola Montessori perquè la pedagogia del mètode Montessori s’adiu perfectament amb el que Internet ens provoca. Maria Montessori, pedagoga i metgesa de principis del segle XX deia que “L’Educació no havia de ser només impartir coneixement, sinó el camí per a la realització de les persones.” I de fet la forma de generar i compartir coneixement que ha produït la Viquipèdia, un dels productes més coneguts de la xarxa, és justament això.

La conversa que vam tenir a l’Escola Montessori-Palau, davant d’un nombrós públic de pares i mares, professorat i alguns alumnes, va ser interessant. El títol remetia a un cert estat de prevenció latent que hom detecta quan parlem d’Internet i dels ordinadors; i que per a aquells que professionalment han de vetllar per la legalitat i la seguretat de les persones, és clau. Però l’equilibri està, com vam concloure, en l’aplicació del sentit comú a tota utilització d’unes eines que no són tecnològicament comparables a res que haguéssim conegut prèviament. De fet, tots vam estar d’acord en que la rapidesa és una de les característiques de la nova societat-xarxa i que l’aplicació de les estratègies d’assaig-error i sentit comú, són les que tenen més sentit. Interconectar asíncronament i aterritorialment amb milions de persones és per primera vegada fàcil i relativament poc costós, generar continguts a partir de qualsevol acció és la gran novetat, i poder indexar-los i trobar-los de forma fàcil, també. Hem posat índex al llibre del coneixement humà.

Segurament per ser a una escola, moltes de les preguntes anaven adreçades a l’aprofitament pedagògic que se’n pot fer. De fet és el més gran repte que cap sistema educatiu ha tingut mai: adequar-se a no tenir la possessió absoluta del coneixement, assumir que l’aprenentatge passa de ser unidireccional a ser bidireccional; i redefinir els rols dels professionals que hi actuen. No és que no siguin necessaris els professionals docents, és que han de modificar les seves estratègies pedagògiques per a facilitar que el que Internet permet ajudi als alumnes a assolir la preparació necessària per a tenir èxit en la societat que els espera. No podem plantejar-nos ja si els infants passen masses hores davant d’un ordinador, ells ja estan permanentment conectats via mòbil, via playstation; l’ordinador el tindran a la taula de l’escola i a casa, i de la bona utilització que se’n faci de totes aquestes pantalles serà del que ens hem de fer responsables com a adults. En el rebost van quedar temes com el de pagar pels continguts a la xarxa o el de les noves professions que aquesta genera. Continuarà.

Llibre: El mètode de Maria Montessori

Pel·lícula: Millenium 3: La reina en el palacio de las corrientes de aire de Daniel Alfredson

Música: Via con me de Paolo Conte

4, març 2010   6 Comentaris