Ser a la xarxa comporta riscos. Siguin de caire personal o professional. Al cap i a la fi, som les persones les que escrivim, llegim i actuem a l’espai virtual, i les persones no deixem de ser com som només perquè estiguem al darrera dels bits. Però a més, a la xarxa, tot és més ràpid, i més curt, i més intens. Tot queda, tot és reproduïble, i això fa que tot el que decideixes dir, fer, posar o treure tingui conseqüències. Per a bé i per a no tant bé. Una notícia, una bona notícia, expandida i repetida pot repercutir molt positivament en la teva reputació, pot ser palanca de promoció professional, pot ser camí per a noves amistats, experiències, coneixement. De fet és una de les millors formes de crear coneixement compartit que existeixen. Puc dir que algunes de les persones que més i millor han  influït en la meva vida en els darrers temps són coneixences fetes a la xarxa, connexions que han facilitat trobades, i projectes insospitats. Un luxe.

Però també existeixen els trolls, la toxicitat, com en tots els territoris on actuem els humans, la xarxa és un espai humà on el potencial de la negativitat és molt elevat. Les mateixes característiques que la fan rica i poderosa per a transmetre missatges positius, la fan igualment poderosa per a la destrucció de reputacions personals i professionals o per a l’expansió de continguts falsos, tant pel que es refereix a la ciència com a les notícies. Molts han qüestionat per aquesta raó la validesa de Wikipedia, o la dels blocs com a espai d’opinió. Especialment rellevants són les conseqüències per a professionals del periodisme o l’educació que han vist sotragats els espais privats de referència professional, restringits abans per un títol universitari. És, però, l’acció de la xarxa, la que s’imposa en el canvi de procediments i aquesta ha vingut per a quedar-se.

M’interessa en aquest punt, tocar el tema de la reputació personal. La plaça pública que és Internet obliga a la més absoluta revisió de com ens movem en ella. Som conscients de que una frase nostra és visionada per milions de persones en un clic? que una fotografia o un enllaç està lligada per sempre a nosaltres com a individus a la xarxa? Potser no sempre en som conscients del que diem o fem a Internet, i això és quelcom que es converteix en fonamental per a nosaltres com a persones. De la mateixa manera que les paraules, els signes, les exclamacions, les respostes, les salutacions, són o haurien de ser a Internet, iguals que els que utilitzariem si fossim realment davant de qui les expressem. Per què doncs no ho fem així? o és que ens sembla que una pantalla ens protegeix de l’insult i l’agressió? Cap màquina, cap tècnica fa amagar qui som realment com a persones, i només essent conscients d’aixó, serem millors persones, tant dintre com fora de la xarxa. Nus davant de nosaltres i del món.

Llibre: La pell freda d’Albert Sanchez Piñol

Pel·lícula: Conviction de Tony Goldwyn

Música: Message in a bottle d’Sting

Sembla que la xarxa Internet és un espai on tot és possible. I s’oblida amb molta rapidesa que la xarxa la formen les persones que actuen en ella. Res és gratuït en un espai ple de gent que parla i actua. La tècnica no amaga la realitat. Les accions de les persones poden ser més fortes i potents que en la realitat, siguin aquestes positives o negatives. Ens canvia la feina i la vida a partir d’utilitzar la xarxa. Fer de metge amb dispositius que traslladen tecnologicament les mans d’un especialista a l’altra banda del món és una acció molt positiva de la tecnologia, podem imaginar com d’innovador és actuar a distància per a millorar la salut de la gent. Aquest és un exemple clarament esperonador de com la xarxa millora la vida.

Però existeixen formes de fer servir la xarxa que no són modelitzants, que només reinterpreten en clau tecnològica el pitjor de nosaltres mateixos, amagats darrera les IP, envoltats de tallafocs que ens protegeixin, submergits en les tèrboles aigües dels xips, podem ser igual de perillosos, igual de mercenaris que en la realitat. I això es mereix una reflexió. Serà que no som conscients de com de feble és la reputació de les persones, l’honestedat, la claredat, la responsabilitat? perquè aquests són valors massa importants com per oblidar-los en el moment en que ens posem davant d’un teclat. És la persona la que escriu i selecciona les paraules, som les persones les que figurem a les fotografies del facebook, la llista d’Spotify és una declaració d’intencions, de vivències, de la nostra pròpia forma de ser; dir bon dia a Twitter al matí o agrair els retwitts, les cites, els comentaris al bloc, és tan important com saludar la gent al carrer o a la feina.

Estem preparats per a ser dins la xarxa? O som “mornigsingers” (traducció lliure de “cantamañanas” que m’ha regalat un amic) tecnològics? No podem fer combregar amb rodes de molí a ningú posant la xarxa com a excusa. Si afirmem que la xarxa modifica la forma de fer i de ser de la gent, si, com sembla, els nostres fills utilitzen el cervell de forma diferent a com ho feien els nostres avis perquè es comuniquen d’una altra manera, això ens obliga a desmerèixer totes les regles? No, no podem admetre els mercenaris a la xarxa, aquells que impunement reprodueixen en la virtualitat allò que ja coneixem de fa temps en la realitat. La manca de criteri, la manca d’objectius, la desqualificació o la buidor total, són característiques humanes; la xarxa no té res a veure amb vendre fum o amb faltar al respecte a la gent. Sócrates, el pare de l’ética occidental ja va lluitar contra aquests mercenaris amb el seu famòs mètode, i la seva frase clau ens dona la resposta:  “Sé que no em creuràs, però la forma més alta d’excel·lència en l’home és posar en dubte a un mateix i als altres” Doncs això, tant en la realitat com en la virtualitat, siguem socràtics no mercenaris.

Llibre: Apologia de Sócrates de Plató

Pel·lícula: Body of lies de Ridley Scott

Música: All i could do was cry d’Etta James

He participat en una taula rodona sobre Internet i els seus usos a l’Escola Montessori-Palau de Girona, en companyia d’Irene Alcaide i Puri Cosgaya, policies especialitzades en delictes a la xarxa; Josep Matas, advocat especialitzat en normativa i internet, i el company de xarxes Josep Maria Ganyet @ganyet, moderat per Clara Jordan, periodista de Catalunya Radio. El tema és pertinent i especialment significatiu en un entorn com el de l’escola Montessori perquè la pedagogia del mètode Montessori s’adiu perfectament amb el que Internet ens provoca. Maria Montessori, pedagoga i metgesa de principis del segle XX deia que “L’Educació no havia de ser només impartir coneixement, sinó el camí per a la realització de les persones.” I de fet la forma de generar i compartir coneixement que ha produït la Viquipèdia, un dels productes més coneguts de la xarxa, és justament això.

La conversa que vam tenir a l’Escola Montessori-Palau, davant d’un nombrós públic de pares i mares, professorat i alguns alumnes, va ser interessant. El títol remetia a un cert estat de prevenció latent que hom detecta quan parlem d’Internet i dels ordinadors; i que per a aquells que professionalment han de vetllar per la legalitat i la seguretat de les persones, és clau. Però l’equilibri està, com vam concloure, en l’aplicació del sentit comú a tota utilització d’unes eines que no són tecnològicament comparables a res que haguéssim conegut prèviament. De fet, tots vam estar d’acord en que la rapidesa és una de les característiques de la nova societat-xarxa i que l’aplicació de les estratègies d’assaig-error i sentit comú, són les que tenen més sentit. Interconectar asíncronament i aterritorialment amb milions de persones és per primera vegada fàcil i relativament poc costós, generar continguts a partir de qualsevol acció és la gran novetat, i poder indexar-los i trobar-los de forma fàcil, també. Hem posat índex al llibre del coneixement humà.

Segurament per ser a una escola, moltes de les preguntes anaven adreçades a l’aprofitament pedagògic que se’n pot fer. De fet és el més gran repte que cap sistema educatiu ha tingut mai: adequar-se a no tenir la possessió absoluta del coneixement, assumir que l’aprenentatge passa de ser unidireccional a ser bidireccional; i redefinir els rols dels professionals que hi actuen. No és que no siguin necessaris els professionals docents, és que han de modificar les seves estratègies pedagògiques per a facilitar que el que Internet permet ajudi als alumnes a assolir la preparació necessària per a tenir èxit en la societat que els espera. No podem plantejar-nos ja si els infants passen masses hores davant d’un ordinador, ells ja estan permanentment conectats via mòbil, via playstation; l’ordinador el tindran a la taula de l’escola i a casa, i de la bona utilització que se’n faci de totes aquestes pantalles serà del que ens hem de fer responsables com a adults. En el rebost van quedar temes com el de pagar pels continguts a la xarxa o el de les noves professions que aquesta genera. Continuarà.

Llibre: El mètode de Maria Montessori

Pel·lícula: Millenium 3: La reina en el palacio de las corrientes de aire de Daniel Alfredson

Música: Via con me de Paolo Conte

Al MIT de Manlleu s’han aplegat els equips directius de tots els centres educatius d’Osona per a celebrar que comença un nou curs escolar que ve carregat de reptes però també de ganes de fer, i amb els quals he tingut el plaer de compartir el matí. I aquests reptes del sistema educatiu, en aquest moment de canvi sistèmic, són molt grans:

- adeqüació dels continguts i suports a la xarxa social i la digitalització de recursos

- cohesió i valors en una societat en canvi cultural

- millora de la qualitat i dels resultats acadèmics per a una bona socialització de l’alumnat

- millora i desenvolupament professional dels docents

Totes aquestes fites necessiten d’esforç i de rigor en la gestió d’un sistema educatiu que en realitat podem comparar al d’una gran empresa que mou milers de professionals i milers d’usuaris en llocs molt dispersos i en franges horàries diferents, la qual cosa genera una complexitat que fa realment miraculòs que el passat dia 14 de setembre s’obrissin les portes de 4.500 centres educatius i acollissin a 1.200.000 alumnessense pràcticament entrebancs; tot un rècord de satisfacció en el servei que poques vegades entrem a valorar. Perquè el que importa a la fi és quin servei estem donant als alumnes i com aquests aconsegueixen l’éxit en el seu aprenentatge i la seva socialització. I d’això hem parlat a Manlleu aquest matí, de com els docents i els propis alumnes són els agents del sistema, els agents de la recerca i la innovació, els elements que utlitzant la fòrmula I+D+R ben coneguda per tothom , ens aproximen a la millora del producte final, que en aquesta “empresa de servei públic” no són rendiments dineraris, són acadèmics, que és el que en l’educació estem obligats a assegurar.

L’aposta per a treballar en xarxa, amb les eines 2.0, amb tecnologia però sobretot amb continguts renovats i adequats als suports digitals, és estratègicament obligada, però a més, el que li dona valor a un veritable canvi per a la millora és la transferència de coneixement en xarxa mitjançant recerca i bones pràctiques en educació, la rèplica de les quals proporcionarà innovació i per tant el camí cap a la millora dels resultats. Totes les fites que ens proposem tenen com a protagonistes els alumnes i els docents, que amb el suport de pares i mares, i la comunitat educativa, on hi són també institucions i empreses, són les corresponsables de que els resultats siguin els millors. No és fàcil, en aquest moment no hi són tots els recursos que seria desitjable, una millora de la inversió del PIB en educació és ineludible si volem superar qualsevol crisi, econòmica i social, perquè a la fi quan ensenyem a llegir i escriure o a cercar informació a google, estem donant a les persones la capacitat de ser i de fer dins de la seva cultura, que, ara ja, és la cultura global d’un món en canvi constant.

Llibre: La galaxia Gutenberg de Marshall Mcluhan

Blog: Blog del MIT (Massachusetts Institute of tecnology)

Pel·lícula: Minority report d’Steven Spielberg

Música: The flower duet de Lakmé

L’impactant fotografia “Mort d’un milicià” de Robert Capa va impressionar el món occidental quan va ser publicada per la revista LIFE. De fet va ser el primer exemple de com les guerres, a partir de la Guerra Civil Espanyola, van tenir el seguiment massiu dels mitjans de comunicació a escala mundial. El laboratori en que es va convertir la pell de brau per part dels més intrèpids escriptors, periodistes i fotògrafs va determinar un nou concepte de la comunicació i de les possibiltats que el desenvolupament del telèfòn, el telègraf i la fotografia posaven a les mans dels informadors, va ser la primera revolució informativa a escala mundial.

Tot plegat comportava la renovació de les pròpies capacitats de comunicació dels periodistes i fotògrafs: l’acostament a l’emoció del moment, la veracitat i l’impacte per sobre de les fredes dades; la cadència en la transmissió de la informació ( els formats dels reportatges que LIFE van introduïr amb les fotografies de Capa van ser revolucionaris) i la renovació del relat en l’estructura dels articles. De fet l’obra d’Ernest Hemingway és una mostra més de com la identificació i el relat transmeten més que qualsevol llistat de morts i ferits, o de les batalles i els noms dels militars. El periodisme contemporani va començar a les trinxeres espanyoles entre el 36 i el 39 del segle passat.

Ara es troba en entredit la veracitat de la fotografia de Capa, sembla que investigadors apunten a la falsedat de la fotografia i a la “construcció” d’una veritat que Capa hauria fotografiat per a donar més emoció i impacte a la transmissió de la informació sobre el que succeïa a Espanya. És evident que es van produïr milers de morts reals com la que es visualitza en la famosa fotografia de Capa, no és però acceptable des del punt de vista étic aquesta manipulació que s’acostava a la pura premsa groga; però, algú posarà en dubte que el missatge va arribar? Així i tot, els països occidentals no van ser prou hàbils com per evitar la catàstrofe d’una dictadura sagnant com la d’en Franco i avui en dia, els periodistes “encastats” als exèrcits no són tampoc assegurança de veracitat, només els bloggers i les xarxes socials ens acosten a certa veritat. El repte continua.

Llibre: Por quién doblan las campanas d’Ernest Hemingway

Pel·lícula: Lions for lambs de Robert Redford

Música: No bravery de James Blunt

La Xarxa modifica constantment la feina de les persones, i especialment  la que es refereix al servei públic. El Programa Compartim del Departament de Justícia celebra en aquest moment en que escric la III Jornada de treball sobre l’experiència de generar processos de gestió del coneixement en entorns de l’administració pública. Amb una intervenció inicial de la Consellera Tura que ha parlat de la importància dels “productes” que generen els grups de treball que existeixen en aquest projecte, encomana la continuïtat del projecte i la consecució de resultats que beneficiin l’usuari.

Ha continuat una conferència de Miguel Cornejo, sobre la situació de les xarxes de coneixement en contextos generals, especialment en administracions públiques com els ministeris britànics, el Ministeri d’Educació de Colombia o alguns d’administracions locals concretes. Posa l’èmfasi en donar contingut incial a la xarxa, posar en conexió atemporal i aterritorial a la gent, validar la gent que té iniciativa en el seu lloc de treball i possibilitar que les propostes vinguin de sota a sobre.

Al grup de treball on estem en aquest moment, es parla dels grups de treball de la comunitat, de les dificultats de fer participar en els grups a la gent, de fer que sigui viva la participació, amb eines diverses, vídeo, wikis, blogs, afegits per fer que la cultura digital sigui present, perquè la virtualitat necessita temps, motiu, raó i pérdua la por i a vergonya per part dels participants.

Cal potenciar la el treball a la xarxa i que la gent es cregui que la presencialitat no ha de ser imprescindible, que cal que la reunió de en línia sigui vàlida i que les comunicacions siguin completes i fàcils, amb eines per fer-ho possible. Hi ha presència de departaments com el d’Agricultura, el de Governació, el d’Educació que estan iniciant programes que pretenen aconseguir una gestió del coneixement que sigui validable per a l’administració pública. Felicitats als organitzadors i complicitat total a la xarxa i a la realitat.

Llibre: La Trilogia de Nova York de Paul Auster

Pel·lícula: Babel de González Iñárruti

Música: Me gustas tu de Manu Chao

El Cercle del Coneixement, dins la seva programació de sopars-trobada, ens va proporcionar ahir nit una experiència enriquidora i d’aprenentatge amb la presència de Miguel Saenz de Viguera, assessor de la direcció general d’Innobasque , institut per a la innovació del País Basc.

El Sr. Saenz de Viguera ens va proporcionar un inmillorable mostra d’energia vital capaç de transformar-se en convenciment del públic assistent, només en 20 minuts de platxèria electritzant.

Algunes frases del ponent:

- Catalunya i Euskadi han d’anar plegades en innovació

- La inclusió i la internacionalització són imprescindibles per a innovar

- Els postgraus i màsters són una oportunitat, la formació contínua és el present i el futur

-  La crisi no és conjuntural, ha vingut a quedar-se, en realitat és un canvi de paradigma socioeconòmic

-  Gestionar el canvi és el veritable repte

- Un equip de líders amb idees i una societat formada, són la clau

- El treball en xarxa, la cooperació i la gestió del coneixement i la informació són les eines

- Qui somia transforma

El terme innovació està en boca de tots, i en la tertúlia posterior  varem poder preguntar què volia dir això i com ho entenia el convidat. No puc escriure tot el que vam parlar, però vull destacar que els valors bàsics del seu plantejament van ser la formació, la xarxa, la cooperació, l’intercanvi i el lideratge, posant la passió i la voluntat per davant dels fets. En algun moment va sortir el tema del català emprenyat o del català perplexe; des del seu basquisme profund (és de Bilbao …) ens va “retreure” amistosament que no ens deixessim portar per aquests adjectius sense contingut. Va apel·lar fets com el que dues universitats catalanes estiguin en el top 100 de les mundials, mentre de basques no n’hi cap; o a la capacitat de la societat catalana de reinventar-se, de fer innovació com la del procés d’immersió de la llengua catalana el sistema educatiu, o a l’altíssim nivell de benestar de Catalunya. Tot plegat una injecció de coneixement i entusiasme que ens va contagiar a tots els que hi erem.

La gent del Cercle per al coneixement tenen la capacitat de generar xarxa a cada nou invitat que porten, el seu president, Enric Canela l’encerta sempre. Serà difícil de superar, però gràcies per permetre’ns ser-hi.

Llibre: Educación para la innovación de Miguel Saenz de Viguera

Pel·lícula: Burn after reading dels Germans Coen

Música: Vivir sin aire de Maná

Fa dies que li dec un post a la? el? Siono, i entre un grip malgirbat i una feinada de por que fins avui no he pogut posar-m’hi amb calma. I m’ha posat a to una notícia que he vist a twitter i a La Vanguardia, el nomenament de Mister i Miss Parlament mitjançant un bloc El Saló Rosa que ha començat a caminar pels bits de la 2.0 fa poc, i que sembla que és el tema dels passadissos del casalot del Parc de la Ciutadella.

Perquè el tema era, com intervé la xarxa, la 2.0 en la vida ordinària? tot venia ran de l’elecció de Chikilikuatre per al Festival d’Eurovisió. Jo criticava en un altre post meu que aquest fos un tema de notícies, diaris i webs al mateix nivell que les eleccions al Congrés de diputats. Penso que el tema Eurovisió no el tenien controlat, tot i que tinc els meus dubtes de que un producte de la factoria Buenafuente no ho estigui, ell ho controlat tot, 2.0 inclòs, i com deia l’Eduard Díaz, hi ha formes, per IP o d’altres, de tenir a la ma el resultat d’un procediment utilitzant Myspace.

De tot plegat penso que estem reinventant el present. Les eines de la 2.0, facebook, twitter, blogs, webs, youtube i totes les que surten a cada minut són possibilitats exponencialment utilitzables i molts les fem servir, fent assaig/error constantment, com ha de ser. Però les grans empreses, els grans mitjans de comunicació, la gent en general, no està al mateix ritme. Ho sé perquè hi treballo en part ensenyant aquestes coses a gent d’empresa i al·lucinen en colors quan els ensenyo coses de blogs o què és el facebook. Estan molt més al dia els estudiants d’un institut. I aixó em fa pensar dues coses fonamentalment:
Una, que en el segle XXI les eines de la comunicació i la informació les coneixen abans aquells als que s’ha d’ensenyar que els propis profes i això no havia passat mai fins ara; i dos, que la comunicació en majúscules va més ràpida que la modificació de les estratègies i les organitzacions d’empresa. Tot plegat per tant cal modificar les formes d’ensenyar i les formes d’organitzar-se, tant a nivell polític com empresarial o econòmic, perquè sinó, ni els resultats dels qui esperen ser formats amb qualitat ni dels que esperen ser servits com a usuaris, no ho seran com cal, i això sí que és un gran error.
Encara que mentre construïm el segle XXI a cops de blog, el que sembla que no canvia és el frikisme. Alguns hi guanyen diners, com en Buenafuente i d’altres no ajuden precissament a pujar el nivell del nostre estimat parlament…ai las! que dit el que he dit, el que cal canviar són els continguts, perquè les eines van soles….

Llibre: Les flors del mal de Charles Baudelaire
Pel·lícula: Caos calmo d’Antonio Grimaldi
Música: Walk with me de Lizz Wright