Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Barça, model d’estudi

Celebrar una victòria sempre és difícil però a Can Barça ens estem acostumant. Aconseguir l’èxit a l’esport és una qüestió relacionada amb la preparació i també amb la sort. Però la proporció entre els ingredients és mínima, respecte a la sort, al contrari del que alguns podrien pensar. No és una qüestió majoritàriament de sort, és una qüestió de preparació, treball, organització, lideratge, objectius. És una qüestió de model de negoci portada al paroxisme actualment. La forma en que els mitjans de comunicació  gestionen la informació fa que els esportistes hagin pres el protagonisme mundial que fa un temps tenien els artistes musicals, o les estrelles del cinema, inclús, més que els grans representants polítics o els intel·lectuals. Les seves opinions són repetides fins a l’infinit, la seva imatge és objecte d’intercanvi entre persones de tota edat i condició, incloses les difícils i promiscues xarxes socials.

Però quin és el model? En les poques paraules que hi caben en un post és impossible definir-lo però algunes idees es poden donar.  1- El treball en equip, un equip de futbol, i també de bàsquet o de handbol, que actuen coordinadament. 2- La preparació a llarg termini, la formació de la Masia, el començar a preparar esportivament els jugadors des de molt joves, fent així que la màxima matèria primera, estigui controlada des del primer moment.  3- La definició d’objectius, abastant molts camps d’actuació en diversos esports i diversificant els riscos.  4- L’organització al servei de l’usuari, tenint com a fil conductor el soci. 5- El posicionament com a organització respecte dels competidors, fent de la identitat, i la innovació un senyal de marca.  6- El lideratge, tenint en els jugadors i sobretot, els entrenadors, perfils professionals molt qualitatius. Tots aquests punts són fonamentals en l’èxit del Barça, i molts més. No sempre ha estat així però els darrers èxits es basen en aquesta línia de treball.

La complexitat d’una organització com el Barça  afegeix a més, un plus de dificultat:  identitàriament té a sobre una responsabilitat adicional, en un país on la identitat nacional té un problema de reconeixement institucional com Catalunya.  El Barça ha assumit aquesta sublimació de la representació nacional. Representar un sentiment identitari és fonamental per a qualsevol grup humà, de fet és com ens reconeixem els uns als altres, i com fonamentem les nostres societats humanes.  Les lleis, les normes, l’economia, venen determinades per aquesta prèvia.  Culturalment som d’una forma, parlem i ens expressem d’una manera que ens fa sentir membres d’un grup, i això ens permet fer la resta de les coses. Un culer reprodueix els valors i els rites del grup i li permet sentir-se d’un espai comú. Hi ha una frase que ho explica clarament: ” Olelé, Olalà, ser del Barça és el millor que hi ha.” No només perquè guanyin, que ara també, sinó perquè inclús alguns el reconeixen com a club horitzontal, innovador i modèlic. És fàcil ser membre d’un grup que facilita a tothom la pertenença, contra totes les dificultats, inclús les d’aquells que essent d’un altre color, creença o formació, poden arribar a ser capitans del grup i assumir la representació. Abidal és tots nosaltres. La dificultat és i serà sempre, no trair el model i la identitat, empresa difícil, en qualsevol cas, estudiar el model és apassionant.

Llibre:  Nuestra especie de Marvin Harris

Pel·lícula: Midnight in Paris de Woody Allen

Música: Human de The Killers

29, maig 2011   Cap Comentari

La xarxa emocional

Tots estem a les beceroles sobre les conseqüències de la nostra actuació a Internet, quines les avantatges i inconvenients; no hi ha encara una bona recerca feta, va tan ràpid que modifiquem les nostres activitats al dia, i potser aquest és un dels seus atractius. La recerca es basa en el model d’assaig/error i això és també el que fem quan entrem a la xarxa, quan provem noves eines. Què saben els altres de tu, què sabem dels altres? Com creem informació relativa a nosaltres i com la transmetem, de forma individual i col·lectiva. Qualsevol experiència a la xarxa es converteix en experiència global, no controlem l’abast ni les conseqüències. Què pot significar que Facebook et demani la data de naixement i que aquesta sigui pública? quan omplim les caselles d’entrada a qualsevol canal no sempre som conscients de com s’utilitzarà i per a què, no només per les nostres decisions, també per les dels altres;  la nostra necessitat de relació humana és exponencialment més rellevant a la xarxa, no té aturador.

El dia 8 de març és el meu aniversari, i a mi m’ha servit, des que sóc a la xarxa, per mesurar com estem canviant els nostres comportaments a Internet. Sóc activa a la Internet Social des de fa sis anys aproximadament, i els canvis que s’han produït en la forma i el nombre de felicitacions és especialment interessant perquè em permeten constatar, sobre una mateixa acció, els comportaments de les persones a partir del que la xarxa permet. Les dades són aclaparadores. Fa sis anys la totalitat de persones que em felicitaven per la xarxa eren conegudes també en la realitat, ho feien als comentaris del meu blog, i a fora, la majoria encara per sms i trucades telefòniques, a banda de les presencials. En aquest espai de temps, ha derivat la comunicació de felicitacions cap a les xarxes socials: faceboook va començar a ser protagonista fa dos anys, on la majoria de les felicitacions van ser en el mur, però encara quasi a parts iguals amb els sms i les trucades telefòniques. L’any passat va ser l’esclat del TL de Twitter a parts iguals amb el mur de Facebook, mentre al blog i els sms baixaven molt. Enguany la tendència s’ha declarat majoritària a aquestes dues xarxes socials, afegint-hi inclús Instagram, xarxa que té com a base compartida la fotografia o Skype. Amb algunes consideracions: em feliciten persones que no conec en la realitat, persones de totes les parts del món, institucions i entitats; em feliciten persones de posicions professionals i personals molt diferents a la meva, i també ho fan les persones més properes, encara que després ho facin en directe.  Evidentment si no fos per la proximitat de la xarxa, moltes d’aquestes felicitacions serien impossibles, i moltes serveixen per a fer un veritable mapa professional i personal de nosaltres mateixos; és la xarxa emocional.

Està clar que els resultats d’aquesta mini reflexió, que no són cap recerca empíricament sostenible, no es poden generalitzar; i només es poden aplicar  a les persones actives a internet, no pas a tothom; però sí que m’ajuda a definir certes tendències: * les xarxes socials són gratuïtes (paguem la tarifa telefònica però no l’acció concreta) la qual cosa les posa per davant de la telefonia tradicional; * la versatilitat de la comunicació als canals socials és rica i complexa, es creuen moltes possibilitats de relació entre les persones, en un mateix missatge relacionem temes (el Barça i la porrabarça del dia i un aniversari); * la instantaneïtat, no cal esperar a trobar-nos, el missatge arriba, atemporalment a tots els destinataris, i es respondrà també atemporalment, i això no fa que es perdi, al contrari. La transmissió d’elements emocionals sempre ha estat un repte per a la tecnologia però aquesta justament s’ha declarat com un dels millors canals de transmissió d’emocions que coneixem.  Internet és la tecnologia més agosarada en aquest camp de relacions personals fins a intimitats insospitades, i la suposada fredor tecnològica en realitat és converteix en una forma molt sofisticada de relació humana. Aquest post, és només una excusa, per a dir-vos gràcies a tots vosaltres, tants amics i amigues, tantes persones, que heu entrat en els canals i heu volgut felicitar-me, milions de bits d’agraïment a toth@m.

Llibre: Viaje a las emociones de Eduard Punset

Pel·lícula: The social network de David Fincher

Música: You’ve got a friend de James Taylor

13, març 2011   Cap Comentari

#taxirevolució a twitter


A partir d’una conversa a a la xarxa he detectat que el sector del Taxi està tenint una activitat molt interessant a Twitter. Fa temps que vaig trobar a @taxioviedo i a @taxisigualada, i de seguida es van afegir @taxista_bcn @taxi253 @taxiaeropuerto @TTaxiSanFermin @Radiotaximadrid @taxipamplona. De la conversa va sorgir el hastag #taxirevolució i em vaig comprometre amb ells a fer un post sobre aquesta revolució d’un sector de serveis a la xarxa. Està clar que la xarxa no és la panacea de la crisi econòmica, però sí que és un instrument per a a aquells que innoven en el seu camp i que volen anar més enllà del que està previst que es faci. El servei del taxi no és nou, és un mitjà de transport que ha passat per moltes vicissituds i que no sempre ha superat les proves dels canvis socials. Un bon transport metropolità com el metro, el tramvia o el tren de rodalies ha fet molt de mal al taxi, però la mateixa situació de necessitat és la que dona ales a la imaginació.

Algunes idees que poden explicar el fet de que #taxirevolució sigui una realitat:
la gestió del servei del taxi és molt personalitzada,
necessita de molta rapidesa,
de molta eficàcia en el servei,
d’organització espacial en l’entorn en que es treballa,
de comoditat per a l’usuari i de qualitat en el servei.(Ipad al taxi per exemple)

Per tot això el taxi és capaç de superar als altres transports metropolitans, perquè el taxi és per definició, un servei metropolità, i per tant obligat a superar i adequar-se als canvis en les necessitats del transport amb més rapidesa i eficàcia que la resta. I tot això és més fàcil fer-ho amb la xarxa com a mitjà de comunicació entre el proveïdor i l’usuari. De fet, pot arribar a ser un dels serveis més adequats per a la realitat augmentada, per a la web 3.0. En són conscients els professionals del taxi de totes aquestes possibilitats?

Segurament, com a totes les professions, molts estan a l’expectativa de com i de quina manera la #taxirevolució espot fer possible; de fet, és més fàcil de gestionar i permetrà que no tot siguin monopolis, que una petita empresa, inclús un sol empresari, sigui el seu propi gestor. La bidireccionalitat de la xarxa ho permet. Tenim així alguns com els professionals que he esmentat abans que ja han començat. Inclús declarant que és la seva filla o la seva dona la que els gestiona el twitter. Clar, tot és molt fàcil amb la xarxa, el difícil és que sigui rendible però per a fer-ho, aquí estan els professionals. I això serveix per a tothom. Que ningú pensi que la xarxa substitueix al professional, és el professional el que fa de la xarxa un espai innovador de la seva feina, com aquesta #taxirevolució. Els usuaris ho agraïm.

LLibre: Te pido un taxi de Halton i Nicolini

Pel·lícula: Taxi driver de Martin Scorsesse

Música: Perdido en la calle de Taxi

26, setembre 2010   1 Comentari

#fotoscel

Hi ha dies que el cel és difús i dies que el cel és diàfan, com les persones. Fer fotos del cel és una forma de posar en imatges els sentits, quasi els sentiments. A partir d’algunes preguntes i respostes a la xarxa amb @batega aquesta setmana hem engegat el meme #fotoscel que està creixent exponencialment, com la pròpia xarxa.

Trobem espais de llibertat dins el món virtual i el real va paral·lel a aquest, posant-nos en qüestió a cada pas. Però no ens equivoquem, som les persones les que fem la xarxa, i això és igual que la vida mateixa, perillosa i meravellosa.
Capturem moments de cel per a capturar moments de vida, i deixar-los dins els bits per a no perdre’ls, per a sentir-los quan els mirem, per a gaudir-los o patir-los i esser-ne conscients de que la fragilitat humana és una de les formes més potents de creació.
El cel no és més que un cúmul de gasos travessats pels raigs de sol o de la lluna, o del cometa o de les joves estrelles blaves. El cel és el barret protector de la ment humana, i les #fotoscel un meme que demostra que encara hi ha humans que només posant una foto a la xarxa, generen vida, vida de la bona.
Tenim un espai a tumbrl: http://fotoscel.tumblr.com/
Han participat ja en aquest meme #fotoscel :
@mik1977 (http://www.flickr.com/groups/1509023@N22/pool/)  @oriolllado @ebenach @irodon @clararobles @losimo @paulacamps @samram @ravigrau @npini @mikiortiz @joanmercadal @afebrer73 @xavierfisselier
Diu Joan Brossa:
A tu, qui
siguis, t’invito
a trobar les coses amb
la transcendental bellesa,
com jo les trobo, i tindràs el
poema

Doncs això, a tu, a vosaltres, si voleu seguir el meme #fotoscel només cal que a la xarxa, a qualsevol espai de la xarxa, utilitzeu l’etiqueta i gaudiu dels moments fotografiats. Viure’m, dins i fora de la xarxa.

LLibre: Ligeramente desenfocado de Robert Capa
Música: Una estona de cel de Els Pets

23, juliol 2010   2 Comentaris

Reputació i xarxa

Ser a la xarxa comporta riscos. Siguin de caire personal o professional. Al cap i a la fi, som les persones les que escrivim, llegim i actuem a l’espai virtual, i les persones no deixem de ser com som només perquè estiguem al darrera dels bits. Però a més, a la xarxa, tot és més ràpid, i més curt, i més intens. Tot queda, tot és reproduïble, i això fa que tot el que decideixes dir, fer, posar o treure tingui conseqüències. Per a bé i per a no tant bé. Una notícia, una bona notícia, expandida i repetida pot repercutir molt positivament en la teva reputació, pot ser palanca de promoció professional, pot ser camí per a noves amistats, experiències, coneixement. De fet és una de les millors formes de crear coneixement compartit que existeixen. Puc dir que algunes de les persones que més i millor han  influït en la meva vida en els darrers temps són coneixences fetes a la xarxa, connexions que han facilitat trobades, i projectes insospitats. Un luxe.

Però també existeixen els trolls, la toxicitat, com en tots els territoris on actuem els humans, la xarxa és un espai humà on el potencial de la negativitat és molt elevat. Les mateixes característiques que la fan rica i poderosa per a transmetre missatges positius, la fan igualment poderosa per a la destrucció de reputacions personals i professionals o per a l’expansió de continguts falsos, tant pel que es refereix a la ciència com a les notícies. Molts han qüestionat per aquesta raó la validesa de Wikipedia, o la dels blocs com a espai d’opinió. Especialment rellevants són les conseqüències per a professionals del periodisme o l’educació que han vist sotragats els espais privats de referència professional, restringits abans per un títol universitari. És, però, l’acció de la xarxa, la que s’imposa en el canvi de procediments i aquesta ha vingut per a quedar-se.

M’interessa en aquest punt, tocar el tema de la reputació personal. La plaça pública que és Internet obliga a la més absoluta revisió de com ens movem en ella. Som conscients de que una frase nostra és visionada per milions de persones en un clic? que una fotografia o un enllaç està lligada per sempre a nosaltres com a individus a la xarxa? Potser no sempre en som conscients del que diem o fem a Internet, i això és quelcom que es converteix en fonamental per a nosaltres com a persones. De la mateixa manera que les paraules, els signes, les exclamacions, les respostes, les salutacions, són o haurien de ser a Internet, iguals que els que utilitzariem si fossim realment davant de qui les expressem. Per què doncs no ho fem així? o és que ens sembla que una pantalla ens protegeix de l’insult i l’agressió? Cap màquina, cap tècnica fa amagar qui som realment com a persones, i només essent conscients d’aixó, serem millors persones, tant dintre com fora de la xarxa. Nus davant de nosaltres i del món.

Llibre: La pell freda d’Albert Sanchez Piñol

Pel·lícula: Conviction de Tony Goldwyn

Música: Message in a bottle d’Sting

20, juny 2010   3 Comentaris

Mercenaris a la xarxa

Sembla que la xarxa Internet és un espai on tot és possible. I s’oblida amb molta rapidesa que la xarxa la formen les persones que actuen en ella. Res és gratuït en un espai ple de gent que parla i actua. La tècnica no amaga la realitat. Les accions de les persones poden ser més fortes i potents que en la realitat, siguin aquestes positives o negatives. Ens canvia la feina i la vida a partir d’utilitzar la xarxa. Fer de metge amb dispositius que traslladen tecnologicament les mans d’un especialista a l’altra banda del món és una acció molt positiva de la tecnologia, podem imaginar com d’innovador és actuar a distància per a millorar la salut de la gent. Aquest és un exemple clarament esperonador de com la xarxa millora la vida.

Però existeixen formes de fer servir la xarxa que no són modelitzants, que només reinterpreten en clau tecnològica el pitjor de nosaltres mateixos, amagats darrera les IP, envoltats de tallafocs que ens protegeixin, submergits en les tèrboles aigües dels xips, podem ser igual de perillosos, igual de mercenaris que en la realitat. I això es mereix una reflexió. Serà que no som conscients de com de feble és la reputació de les persones, l’honestedat, la claredat, la responsabilitat? perquè aquests són valors massa importants com per oblidar-los en el moment en que ens posem davant d’un teclat. És la persona la que escriu i selecciona les paraules, som les persones les que figurem a les fotografies del facebook, la llista d’Spotify és una declaració d’intencions, de vivències, de la nostra pròpia forma de ser; dir bon dia a Twitter al matí o agrair els retwitts, les cites, els comentaris al bloc, és tan important com saludar la gent al carrer o a la feina.

Estem preparats per a ser dins la xarxa? O som “mornigsingers” (traducció lliure de “cantamañanas” que m’ha regalat un amic) tecnològics? No podem fer combregar amb rodes de molí a ningú posant la xarxa com a excusa. Si afirmem que la xarxa modifica la forma de fer i de ser de la gent, si, com sembla, els nostres fills utilitzen el cervell de forma diferent a com ho feien els nostres avis perquè es comuniquen d’una altra manera, això ens obliga a desmerèixer totes les regles? No, no podem admetre els mercenaris a la xarxa, aquells que impunement reprodueixen en la virtualitat allò que ja coneixem de fa temps en la realitat. La manca de criteri, la manca d’objectius, la desqualificació o la buidor total, són característiques humanes; la xarxa no té res a veure amb vendre fum o amb faltar al respecte a la gent. Sócrates, el pare de l’ética occidental ja va lluitar contra aquests mercenaris amb el seu famòs mètode, i la seva frase clau ens dona la resposta:  “Sé que no em creuràs, però la forma més alta d’excel·lència en l’home és posar en dubte a un mateix i als altres” Doncs això, tant en la realitat com en la virtualitat, siguem socràtics no mercenaris.

Llibre: Apologia de Sócrates de Plató

Pel·lícula: Body of lies de Ridley Scott

Música: All i could do was cry d’Etta James

23, maig 2010   2 Comentaris

Utilitzar la xarxa sense quedar atrapat

He participat en una taula rodona sobre Internet i els seus usos a l’Escola Montessori-Palau de Girona, en companyia d’Irene Alcaide i Puri Cosgaya, policies especialitzades en delictes a la xarxa; Josep Matas, advocat especialitzat en normativa i internet, i el company de xarxes Josep Maria Ganyet @ganyet, moderat per Clara Jordan, periodista de Catalunya Radio. El tema és pertinent i especialment significatiu en un entorn com el de l’escola Montessori perquè la pedagogia del mètode Montessori s’adiu perfectament amb el que Internet ens provoca. Maria Montessori, pedagoga i metgesa de principis del segle XX deia que “L’Educació no havia de ser només impartir coneixement, sinó el camí per a la realització de les persones.” I de fet la forma de generar i compartir coneixement que ha produït la Viquipèdia, un dels productes més coneguts de la xarxa, és justament això.

La conversa que vam tenir a l’Escola Montessori-Palau, davant d’un nombrós públic de pares i mares, professorat i alguns alumnes, va ser interessant. El títol remetia a un cert estat de prevenció latent que hom detecta quan parlem d’Internet i dels ordinadors; i que per a aquells que professionalment han de vetllar per la legalitat i la seguretat de les persones, és clau. Però l’equilibri està, com vam concloure, en l’aplicació del sentit comú a tota utilització d’unes eines que no són tecnològicament comparables a res que haguéssim conegut prèviament. De fet, tots vam estar d’acord en que la rapidesa és una de les característiques de la nova societat-xarxa i que l’aplicació de les estratègies d’assaig-error i sentit comú, són les que tenen més sentit. Interconectar asíncronament i aterritorialment amb milions de persones és per primera vegada fàcil i relativament poc costós, generar continguts a partir de qualsevol acció és la gran novetat, i poder indexar-los i trobar-los de forma fàcil, també. Hem posat índex al llibre del coneixement humà.

Segurament per ser a una escola, moltes de les preguntes anaven adreçades a l’aprofitament pedagògic que se’n pot fer. De fet és el més gran repte que cap sistema educatiu ha tingut mai: adequar-se a no tenir la possessió absoluta del coneixement, assumir que l’aprenentatge passa de ser unidireccional a ser bidireccional; i redefinir els rols dels professionals que hi actuen. No és que no siguin necessaris els professionals docents, és que han de modificar les seves estratègies pedagògiques per a facilitar que el que Internet permet ajudi als alumnes a assolir la preparació necessària per a tenir èxit en la societat que els espera. No podem plantejar-nos ja si els infants passen masses hores davant d’un ordinador, ells ja estan permanentment conectats via mòbil, via playstation; l’ordinador el tindran a la taula de l’escola i a casa, i de la bona utilització que se’n faci de totes aquestes pantalles serà del que ens hem de fer responsables com a adults. En el rebost van quedar temes com el de pagar pels continguts a la xarxa o el de les noves professions que aquesta genera. Continuarà.

Llibre: El mètode de Maria Montessori

Pel·lícula: Millenium 3: La reina en el palacio de las corrientes de aire de Daniel Alfredson

Música: Via con me de Paolo Conte

4, març 2010   6 Comentaris

Innovació i recerca a l’escola

http://twitxr.com/image/252903/

Al MIT de Manlleu s’han aplegat els equips directius de tots els centres educatius d’Osona per a celebrar que comença un nou curs escolar que ve carregat de reptes però també de ganes de fer, i amb els quals he tingut el plaer de compartir el matí. I aquests reptes del sistema educatiu, en aquest moment de canvi sistèmic, són molt grans:

- adeqüació dels continguts i suports a la xarxa social i la digitalització de recursos

- cohesió i valors en una societat en canvi cultural

- millora de la qualitat i dels resultats acadèmics per a una bona socialització de l’alumnat

- millora i desenvolupament professional dels docents

Totes aquestes fites necessiten d’esforç i de rigor en la gestió d’un sistema educatiu que en realitat podem comparar al d’una gran empresa que mou milers de professionals i milers d’usuaris en llocs molt dispersos i en franges horàries diferents, la qual cosa genera una complexitat que fa realment miraculòs que el passat dia 14 de setembre s’obrissin les portes de 4.500 centres educatius i acollissin a 1.200.000 alumnessense pràcticament entrebancs; tot un rècord de satisfacció en el servei que poques vegades entrem a valorar. Perquè el que importa a la fi és quin servei estem donant als alumnes i com aquests aconsegueixen l’éxit en el seu aprenentatge i la seva socialització. I d’això hem parlat a Manlleu aquest matí, de com els docents i els propis alumnes són els agents del sistema, els agents de la recerca i la innovació, els elements que utlitzant la fòrmula I+D+R ben coneguda per tothom , ens aproximen a la millora del producte final, que en aquesta “empresa de servei públic” no són rendiments dineraris, són acadèmics, que és el que en l’educació estem obligats a assegurar.

L’aposta per a treballar en xarxa, amb les eines 2.0, amb tecnologia però sobretot amb continguts renovats i adequats als suports digitals, és estratègicament obligada, però a més, el que li dona valor a un veritable canvi per a la millora és la transferència de coneixement en xarxa mitjançant recerca i bones pràctiques en educació, la rèplica de les quals proporcionarà innovació i per tant el camí cap a la millora dels resultats. Totes les fites que ens proposem tenen com a protagonistes els alumnes i els docents, que amb el suport de pares i mares, i la comunitat educativa, on hi són també institucions i empreses, són les corresponsables de que els resultats siguin els millors. No és fàcil, en aquest moment no hi són tots els recursos que seria desitjable, una millora de la inversió del PIB en educació és ineludible si volem superar qualsevol crisi, econòmica i social, perquè a la fi quan ensenyem a llegir i escriure o a cercar informació a google, estem donant a les persones la capacitat de ser i de fer dins de la seva cultura, que, ara ja, és la cultura global d’un món en canvi constant.

Llibre: La galaxia Gutenberg de Marshall Mcluhan

Blog: Blog del MIT (Massachusetts Institute of tecnology)

Pel·lícula: Minority report d’Steven Spielberg

Música: The flower duet de Lakmé

16, setembre 2009   4 Comentaris

L’emoció de la comunicació

http://www.lostlandscapes.com/blog/wp-content/uploads/2009/01/milic2.jpg

L’impactant fotografia “Mort d’un milicià” de Robert Capa va impressionar el món occidental quan va ser publicada per la revista LIFE. De fet va ser el primer exemple de com les guerres, a partir de la Guerra Civil Espanyola, van tenir el seguiment massiu dels mitjans de comunicació a escala mundial. El laboratori en que es va convertir la pell de brau per part dels més intrèpids escriptors, periodistes i fotògrafs va determinar un nou concepte de la comunicació i de les possibiltats que el desenvolupament del telèfòn, el telègraf i la fotografia posaven a les mans dels informadors, va ser la primera revolució informativa a escala mundial.

Tot plegat comportava la renovació de les pròpies capacitats de comunicació dels periodistes i fotògrafs: l’acostament a l’emoció del moment, la veracitat i l’impacte per sobre de les fredes dades; la cadència en la transmissió de la informació ( els formats dels reportatges que LIFE van introduïr amb les fotografies de Capa van ser revolucionaris) i la renovació del relat en l’estructura dels articles. De fet l’obra d’Ernest Hemingway és una mostra més de com la identificació i el relat transmeten més que qualsevol llistat de morts i ferits, o de les batalles i els noms dels militars. El periodisme contemporani va començar a les trinxeres espanyoles entre el 36 i el 39 del segle passat.

Ara es troba en entredit la veracitat de la fotografia de Capa, sembla que investigadors apunten a la falsedat de la fotografia i a la “construcció” d’una veritat que Capa hauria fotografiat per a donar més emoció i impacte a la transmissió de la informació sobre el que succeïa a Espanya. És evident que es van produïr milers de morts reals com la que es visualitza en la famosa fotografia de Capa, no és però acceptable des del punt de vista étic aquesta manipulació que s’acostava a la pura premsa groga; però, algú posarà en dubte que el missatge va arribar? Així i tot, els països occidentals no van ser prou hàbils com per evitar la catàstrofe d’una dictadura sagnant com la d’en Franco i avui en dia, els periodistes “encastats” als exèrcits no són tampoc assegurança de veracitat, només els bloggers i les xarxes socials ens acosten a certa veritat. El repte continua.

Llibre: Por quién doblan las campanas d’Ernest Hemingway

Pel·lícula: Lions for lambs de Robert Redford

Música: No bravery de James Blunt

19, juliol 2009   4 Comentaris

Jornada Compartim al Dep. de Justícia

La Xarxa modifica constantment la feina de les persones, i especialment  la que es refereix al servei públic. El Programa Compartim del Departament de Justícia celebra en aquest moment en que escric la III Jornada de treball sobre l’experiència de generar processos de gestió del coneixement en entorns de l’administració pública. Amb una intervenció inicial de la Consellera Tura que ha parlat de la importància dels “productes” que generen els grups de treball que existeixen en aquest projecte, encomana la continuïtat del projecte i la consecució de resultats que beneficiin l’usuari.

Ha continuat una conferència de Miguel Cornejo, sobre la situació de les xarxes de coneixement en contextos generals, especialment en administracions públiques com els ministeris britànics, el Ministeri d’Educació de Colombia o alguns d’administracions locals concretes. Posa l’èmfasi en donar contingut incial a la xarxa, posar en conexió atemporal i aterritorial a la gent, validar la gent que té iniciativa en el seu lloc de treball i possibilitar que les propostes vinguin de sota a sobre.

Al grup de treball on estem en aquest moment, es parla dels grups de treball de la comunitat, de les dificultats de fer participar en els grups a la gent, de fer que sigui viva la participació, amb eines diverses, vídeo, wikis, blogs, afegits per fer que la cultura digital sigui present, perquè la virtualitat necessita temps, motiu, raó i pérdua la por i a vergonya per part dels participants.

Cal potenciar la el treball a la xarxa i que la gent es cregui que la presencialitat no ha de ser imprescindible, que cal que la reunió de en línia sigui vàlida i que les comunicacions siguin completes i fàcils, amb eines per fer-ho possible. Hi ha presència de departaments com el d’Agricultura, el de Governació, el d’Educació que estan iniciant programes que pretenen aconseguir una gestió del coneixement que sigui validable per a l’administració pública. Felicitats als organitzadors i complicitat total a la xarxa i a la realitat.

Llibre: La Trilogia de Nova York de Paul Auster

Pel·lícula: Babel de González Iñárruti

Música: Me gustas tu de Manu Chao

4, desembre 2008   12 Comentaris