Ser a la xarxa comporta riscos. Siguin de caire personal o professional. Al cap i a la fi, som les persones les que escrivim, llegim i actuem a l’espai virtual, i les persones no deixem de ser com som només perquè estiguem al darrera dels bits. Però a més, a la xarxa, tot és més ràpid, i més curt, i més intens. Tot queda, tot és reproduïble, i això fa que tot el que decideixes dir, fer, posar o treure tingui conseqüències. Per a bé i per a no tant bé. Una notícia, una bona notícia, expandida i repetida pot repercutir molt positivament en la teva reputació, pot ser palanca de promoció professional, pot ser camí per a noves amistats, experiències, coneixement. De fet és una de les millors formes de crear coneixement compartit que existeixen. Puc dir que algunes de les persones que més i millor han  influït en la meva vida en els darrers temps són coneixences fetes a la xarxa, connexions que han facilitat trobades, i projectes insospitats. Un luxe.

Però també existeixen els trolls, la toxicitat, com en tots els territoris on actuem els humans, la xarxa és un espai humà on el potencial de la negativitat és molt elevat. Les mateixes característiques que la fan rica i poderosa per a transmetre missatges positius, la fan igualment poderosa per a la destrucció de reputacions personals i professionals o per a l’expansió de continguts falsos, tant pel que es refereix a la ciència com a les notícies. Molts han qüestionat per aquesta raó la validesa de Wikipedia, o la dels blocs com a espai d’opinió. Especialment rellevants són les conseqüències per a professionals del periodisme o l’educació que han vist sotragats els espais privats de referència professional, restringits abans per un títol universitari. És, però, l’acció de la xarxa, la que s’imposa en el canvi de procediments i aquesta ha vingut per a quedar-se.

M’interessa en aquest punt, tocar el tema de la reputació personal. La plaça pública que és Internet obliga a la més absoluta revisió de com ens movem en ella. Som conscients de que una frase nostra és visionada per milions de persones en un clic? que una fotografia o un enllaç està lligada per sempre a nosaltres com a individus a la xarxa? Potser no sempre en som conscients del que diem o fem a Internet, i això és quelcom que es converteix en fonamental per a nosaltres com a persones. De la mateixa manera que les paraules, els signes, les exclamacions, les respostes, les salutacions, són o haurien de ser a Internet, iguals que els que utilitzariem si fossim realment davant de qui les expressem. Per què doncs no ho fem així? o és que ens sembla que una pantalla ens protegeix de l’insult i l’agressió? Cap màquina, cap tècnica fa amagar qui som realment com a persones, i només essent conscients d’aixó, serem millors persones, tant dintre com fora de la xarxa. Nus davant de nosaltres i del món.

Llibre: La pell freda d’Albert Sanchez Piñol

Pel·lícula: Conviction de Tony Goldwyn

Música: Message in a bottle d’Sting

Sembla que la xarxa Internet és un espai on tot és possible. I s’oblida amb molta rapidesa que la xarxa la formen les persones que actuen en ella. Res és gratuït en un espai ple de gent que parla i actua. La tècnica no amaga la realitat. Les accions de les persones poden ser més fortes i potents que en la realitat, siguin aquestes positives o negatives. Ens canvia la feina i la vida a partir d’utilitzar la xarxa. Fer de metge amb dispositius que traslladen tecnologicament les mans d’un especialista a l’altra banda del món és una acció molt positiva de la tecnologia, podem imaginar com d’innovador és actuar a distància per a millorar la salut de la gent. Aquest és un exemple clarament esperonador de com la xarxa millora la vida.

Però existeixen formes de fer servir la xarxa que no són modelitzants, que només reinterpreten en clau tecnològica el pitjor de nosaltres mateixos, amagats darrera les IP, envoltats de tallafocs que ens protegeixin, submergits en les tèrboles aigües dels xips, podem ser igual de perillosos, igual de mercenaris que en la realitat. I això es mereix una reflexió. Serà que no som conscients de com de feble és la reputació de les persones, l’honestedat, la claredat, la responsabilitat? perquè aquests són valors massa importants com per oblidar-los en el moment en que ens posem davant d’un teclat. És la persona la que escriu i selecciona les paraules, som les persones les que figurem a les fotografies del facebook, la llista d’Spotify és una declaració d’intencions, de vivències, de la nostra pròpia forma de ser; dir bon dia a Twitter al matí o agrair els retwitts, les cites, els comentaris al bloc, és tan important com saludar la gent al carrer o a la feina.

Estem preparats per a ser dins la xarxa? O som “mornigsingers” (traducció lliure de “cantamañanas” que m’ha regalat un amic) tecnològics? No podem fer combregar amb rodes de molí a ningú posant la xarxa com a excusa. Si afirmem que la xarxa modifica la forma de fer i de ser de la gent, si, com sembla, els nostres fills utilitzen el cervell de forma diferent a com ho feien els nostres avis perquè es comuniquen d’una altra manera, això ens obliga a desmerèixer totes les regles? No, no podem admetre els mercenaris a la xarxa, aquells que impunement reprodueixen en la virtualitat allò que ja coneixem de fa temps en la realitat. La manca de criteri, la manca d’objectius, la desqualificació o la buidor total, són característiques humanes; la xarxa no té res a veure amb vendre fum o amb faltar al respecte a la gent. Sócrates, el pare de l’ética occidental ja va lluitar contra aquests mercenaris amb el seu famòs mètode, i la seva frase clau ens dona la resposta:  “Sé que no em creuràs, però la forma més alta d’excel·lència en l’home és posar en dubte a un mateix i als altres” Doncs això, tant en la realitat com en la virtualitat, siguem socràtics no mercenaris.

Llibre: Apologia de Sócrates de Plató

Pel·lícula: Body of lies de Ridley Scott

Música: All i could do was cry d’Etta James

Pensar en luxe és pensar en Tiffany’s, la més gran botiga de diamants, la més cara, la més luxosa que existeix al planeta. La frase d’Audrey Hepburn a Breakfast a Tiffany’s desitjant esmorzar amb els diamants de la famosa botiga de la cinquena avinguda de Nova York ens transporta a un món buit de continguts on els desitjos són el referent, i quant més cars i inútils més importants.

L’iconografia del luxe és un dels referents sobre els que es construeix la societat postmoderna, aquesta societat líquida que ens aclapara amb la imatge, darrera de la qual moltes vegades no hi ha res. En aquest moment de crisi econòmica, que és pràcticament un canvi de paradigma socioeconòmic, s’inaugura Tiffany’s a Madrid i ben aviat al Passeig de Gràcia de Barcelona. Tot un símbol de la contradicció entre subvencionar els bancs i comprar diamants.

Seria un luxe el que significa posar un xip a una ossa reintegrada al Pirineu ? L’ossa és un animal al que cal seguir i vetllar perquè repobli les muntanyes en un programa europeu, mentre els veïns de la Val d’Aran es queixen i demanen que es retiri de la seva vall perquè significa un perill. Estariem d’acord en que les accions per a la sostenibilitat del planeta no són un luxe, tot i que ho puguin semblar, com tampoc seria un luxe l’oficina mòbil del president del Parlament que ha sofert les queixes interessades d’alguns que posen en qüestió que sigui un dispendi necessari. Què són luxes i què necessitats?

Realment estem davant de fets que mirats amb perspectiva no ens donen la pista de quins valors ens mouen. La fragilitat dels conceptes que estan al darrera  d’algunes notícies no les fan menys importants a l’hora de sortir a la telelevisió o als diaris, al contrari,  sembla que la futesa és la que eleva la notícia a categoria. Sigui perquè és un exotisme com el tema de l’ossa, o sigui perquè és cinematogràfic com el de Tiffany’s o sigui perquè la política a casa nostra no dona més de si, com en el cas de la injusta utilització interessada de l’oficina movil del cotxe del president del Parlament. Tot plegat només perceben aquesta liquiditat d’una societat canviant que encara no ens ofereix solucions on encabir la nostra realitat i la dels altres.

Llibre: In cold blood de Truman Capote

Pel·lícula: Lost in translation de Sofia Coppola

Música: Shut up and let me go by The ting tings