Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Universitat 2.0

La Universitat està en un encreuament de camins que l’obliga a decidir, o es decideix a ser el lloc on qui estudia, també està al costat de l’empresa i de la recerca aplicada, o només formarem a aturats o a treballadors de formació deficient. En un país petit com Catalunya, tenir una universitat forta i lligada a l’empresa és la clau. Amb la proposta Bologna, algunes coses han canviat, i prenen especial rellevància la selecció d’itineraris específics, i l’acord amb el professorat, és a dir, la cooperació i la construcció de coneixement compartit es fa imprescindible, però quines coses han canviat a més de les noves definicions de currículums? Fent una sessió de doctorat aquesta setmana passada sobre social media i internet a la universitat, la pregunta d’entrada va ser: com explicar les noves formes de relació a internet en un espai  d’aula tradicional amb taules en fileres, ordinadors a cada taula, i una pissarra, digital, això sí. I per comparar,vaig posar com a exemple la fotografia que il·lustra aquest post. Un aula del MIT on a cop d’ull no sabem qui és el professor/a i quins els estudiants, un aula on res no és com fa un segle.

El significat de les eines 2.0 ultrapassa la pura tecnologia per convertir-se en una eina fonamental de treball per a estudiants que en un no res seran els professionals del món laboral. Cap empresa avui s’entén sense les plataformes de comunicació digital, sense la competència dels mitjans 2.0, i aquests coneixements no estan a la universitat en aquest moment. És cert que cada vegada més estudiants i professors comencen a ser i a estar a les xarxes socials, però on és la institució? on són les universitats com a ens dins el context de la xarxa 2.0? doncs molt en darrera d’on haurien de ser. Fent una ullada als cercadors trobem que la majoria han començat a posar-se als social media, però amb poca convicció, els enllaços apareixen a les webs oficials a zones molt baixes, o difícils de trobar; no tenen  gaires seguidors o segueixen a molt pocs (de 44 a un centener com a mitjana a twitter per exemple) i no tenen pluggins que incloguin la conversa que generen a les pròpies webs com ja comencen a posar els mitjans de comunicació tradicionals. És a dir, han començat a ser-hi però no generen contingut específic a partir d’aquests, són corretges de transmissió d’informació tradicional.

De la mateixa manera la pròpia dinàmica del que hauria de ser una organització 2.0 no es objectiu de la majoria de centres; només la UdG té un comissionat 2.0, en @miquelduran, que a part d’haver estat vicerector, ara s’ocupa especialment de posar a la universitat en el context de les noves formes de comunicació. Formes que no són més que pensar la institució des d’aquest punt de vista, i per fer-ho si ha de ser. No podem concebre nous centres de recerca amb una estructura similar a la dels edificis tradicionals, no podem pensar que treballarem en xarxa i encara alguns siguin reticents a utilitzar tablets per a treballar. Passejant pels campus de qualsevol universitat veiem carpetes de cartró, amb milers de fulls fotocopiats, on són els portàtils? i els Ipads? i els mòbils de nova generació? Si no estem d’acord amb que l’escola primària i secundària estigui fora de les noves concepcions de comunicació tecnològica i digital, amb més raó a la universitat. Els estudiants que arribin dels instituts acostumats a treballar amb portàtil, hauran de tornar a agafar les carpetes a la universitat? És una paradoxa possible. Hauriem de fer perquè no fos realitat. La setmana passada vaig demanar a twitter una salutació per als meus alumnes del doctorat i la resposta va ser excepcional,des de una ex-consellera i diputada al parlament com @marinageli, fins a professors del delta del l’ebre com @mcanosan o persones que ens indicaven altres informacions com @aniol i així fins a més de 30 persones que en un moment es van comunicar amb nosaltres. Un luxe per compartir. La universitat és la que ara té la pilota sobre la seva teulada.

LLibre: I know the one who de John Verdon (versió ibook)

Pel·lícula: The mechanic de de Simon West

Música: The time de The Black Eyed Peas

28, febrer 2011   Cap Comentari

Piulescola i Piuliversitat

Provocats pel post de @donaire, en @miquel duran i jo vam decidir fer un co-post sobre el que anomenem la piuliversitat i la piulescola. És a dir, descriure l’estat de la qüestió de la utilització de Twitter en els nostres àmbits professionals, la universitat i el sistema no universitari d’educació. Els social media són una excusa perfecta per a analitzar com s’estan modificant els rols professionals a partir de la irrupció d’Internet en la nostra vida. En l’escrit de @donaire s’analitza com el Parlament de Catalunya és una de les institucions europees, que amb el seu president @ebenach al capdavant, ha començat a utilitzar els nous mitjans en benefici d’una millor pràctica de la política a casa nostra. El president Benach ho explica en el seu nou llibre que presentarà el nou de març a Barcelona. Quina és la situació dons al sistema educatiu no universitari?

La penetració de Twitter a les escoles catalanes és encara molt minsa; amb alguns dels mestres i professors amb perfil a twitter, i amb alguns seguiments d’esdeveniments de caire pedagògic, tenim ja les primeres passes del que serà l’actuació a twitter dels centres. El propi Departament d’Educació com a institució administrativa ha obert un perfil a twitter, @educacio_cat fa poc temps. En alguns llistats específics d’usuaris de twitter es troben mestres i professors, com en el que està obert de mestres i professors en espanyol; i també existeix un de professorat universitari on trobem docents dels dos àmbits. És de justícia destacar que existeixen també alguns perfils d’AMPA (@AMPAIPSE) i de serveis educatius (@crpbaixebre, @crpbages). La pregunta és: twitter esdevindrà una eina útil per als docents i l’alumnat de les escoles i instituts? Podria utilitzar-se com a procediment docent? evidentment sí. Pensar com s’ha de resumir un text per a publicar-lo en 140 caràcters ja és un exercici pedagògic; però és que la possibilitat d’intercanviar informació especialitzada entre professionals, o entre alumnes, també és una forma de fer rendible la xarxa social.

El repte és fer de les xarxes, eines útils a la docència. Les xarxes especialitzades com Yammer o Zyncro ja possibiliten accedir-hi seleccionant perfils professionals mitjançant adreces electròniques, segurament aquestes poden afegir qualitat a la utilització d’una xarxa standard. Seguint amb l’exemple de polítics (@donaire) o universitaris (@miquelduran), la recerca educativa també té un front a desenvolupar amb les xarxes socials a Internet. Les noves formes de transmissió del coneixement estan revolucionant el concepte d’aprenentatge, un exemple més de les formes de compartir coneixement que la tecnologia ens proporciona. De fet aquest co-post amb en Miquel Duran és ja el resultat d’això que diem.

Llibre: El oficio del cientifico de Pierre Bourdieu

Pel·lícula: Un prophete de Jacques Audiard

Música: Europa de Carlos Santana

1, març 2010   3 Comentaris

Generació Bologna

Fa uns dies vaig assistir a un lliurament de premis, creats per l’Associació d’Amics de l’Escola Normal de la República Catalana, en col·laboració amb el Departament d’Educació, el Dep. d’Innovació, Universitats i Empresa i les Universitats catalanes, pensat per a premiar la innovació en la formació inicial dels docents. Mentre nosaltres estàvem al’ Aula Magna de la Universitat de Barcelona, al voltant hi eren els estudiants tancats que protesten per l’aplicació del Pla de Bologna que modificarà substancialment l’organització de la universitat europea i vaig poder fer la foto que veieu i em van fer pensar més en la situació de la protesta.
Al principi podia semblar que era una protesta més, una d’aquelles que els estudiants sembla que fan per a alleugerir el ritme del curs escolar, però s’està demostrant que va més enllà; s’està convertint en un Novembre del 08, 40 anys desprès del famòs maig del 68 francès. Algunes claus per a pensar-hi:

- els estudiants tancats estan organitzats, alguns estan començant a fer “vagues a la japonesa”, és a dir fan les classes, i a més, a les hores no lectives, segueixen fent feina demanant el professorat complicitat;  i s’estan afegint centres d’educació secundària, on els de batxillerat comencen a tancar-se. No tenen pensament d’acabar la protesta sense acords sobre el Pla de Bologna i sobre la seva implementació, mentre els professors estan dividits (avui he llegit dos manifestos oposats de dos grups de professors de la Universitat Autònoma de Bellaterra).

- s’estan produïnt problemes d’accions violentes a Grècia, producte del que allà s’anomena Generació 700, referint-se al sou que cobren molts dels que aconsegueixen feina, ni tan sols són mileuristes…amb una taxa d’atur en el jovent del 18 %, la més alta de la Unió Europea.

- i tot plegat en un context de crisi econòmica, de canvi de paradigma on les estafes i les grans fallides econòmiques d’empreses i brokers estan a l’ordre del dia, i amb l’agravant de descobrir-se que la crisi està basada en la manca total de valors i ética en la gestió dels diners i l’empresa.
Llavors, com podem demanar als estudiants valors i ética si els models que aporta la societat adulta només fa que negar-los el pas i posar en evidència l’error continuat?

Estem davant de la primera gran revolució del segle XXI quant a organització social, motivada per la globalització econòmica i el canvi en la gestió del coneixement, amb una rapidesa i uns procediements deconeguts fins ara. L’adaptació a les noves formes tecnològiques comporta l’adaptació a ritmes de producció diferents, a modificacions geoestratègiques impensables i davant de tot plegat, la vella Europa se’n ressenteix. No té respostes a la deslocalització, no és un sol bloc polític front els grans països com Xina, India o Brasil, emergents en capacitat i innovació…que els queda als joves qualificats, acostumats a viure bé, i que no perceben futur? doncs buscar la sorra sota les llambordes de totes les velles i antigues ciutats d’Europa…

Llibre: Quiet de Màrius Serra

Pel·lícula: El año que vivimos peligrosamente de Peter Weir

Música: Le meteque de Georges Moustaki

14, desembre 2008   14 Comentaris

Universitat de present i futur

Màrius, Rubiralta, secretari d’estat d’Universitats, va pronunciar dilluns 10 de novembre, una conferència a la Societat  Econòmica Barcelonesa dels Amics del País que presideix Miquel Roca. El tema de la conferència era l’Estratègia Universidad 2015 per a la qual va estar acompanyat també d’Alfred Pastor professor de l’IESE.

En un entorn singular, un palauet al carrer Argenteria, es va anar posant sobre la taula la situació de la universitat espanyola i catalana en el moment actual i les perspectives de futur en el marc de l’estratègia Universidad 2015 que ha dissenyat l’equip de la ministra Garmendia. En aquesta estratègia es veuen clarament algunes variables que cal distingir: la necessitat de rendiments superiors en resultats d’éxit dels estudiants universitaris; la obligada relació de la universitat amb el món empresarial i la relació de la universitat amb l’entorn, en tasques de motor de desenvolupament econòmic i social.

Cal esmentar que de les universitats espanyoles, només la Universitat de Barcelona es troba entre les 100 primeres del rànquing mundial de millors universitats; i només la Universitat del País Basc és la que té una balança comptable positiva respecte del retorn que la universitat fa a la societat, per 300 milions d’euros que tenen de pressupost, generen 1500 milions de guanys a les empreses i institucions veïnes.

Segons Rubiralta cal que les universitats facin un plantejament de les seves fortaleses i les seves febleses, per arribar a ser “campus d’exce·lència” amb objectius clars de I+D+I acordats amb el teixit econòmic i social que els envolta i relacionats amb una missió estratègica global i a termini.

En moments de crisi econòmica com el que vivim, l’aposta de la universitat ha de ser agosarada i ha de ser acordada amb el màxim d’agents socials propers. Les aliances estratègiques són clau en el context d’un món global que ens interpela sobre la possibilitat de tenir estudiants de Singapur o de Barcelona en una mateixa aula. Rubiralta reclama obertura de mires per a la inversió en innovació i recerca com a peces clau per a la superació de la crisi econòmica. Bologna és per ell una clara estratègia d’universitat global sense la qual no podrem abastar els reptes del moment.

De les intervencions del públic em quedo amb la del Sr Joan Majó que va posar de manifest la manca de flexibilitat dels perfils professorals degut al funcionariat i la mal entesa “democràcia universitària” que permet fer fora un equip de govern a partir d’una assemblea d’una part de la comunitat universitària. No hi ha cap país occidental que tingui aquestes formes organitzatives en el context universitari.

Miquel Roca en el discurs final va comentar que li calia demanar disculpes, com a “pare de la Constitució” per dues raons: una per la forma com s’organitza el Tribunal Constitucional i l’altra per com s’organitza la universitat, referint-se justament a aquesta característica assemblearia que comentava el Sr. Majó.

Hi ha feina per a la Universitat en aquest moment.

Llibre:La sociedad red de Manuel Castells

Pel·lícula: Los limoneros de Eran Riklis

Música: Song 2 de Blur

11, novembre 2008   3 Comentaris

Sense metges i sense estudiants de medecina

Incongruència, es diu d’un fet que és contrari a la situació que el produeix…és a dir: com pot ser que faltin metges a Catalunya, que la nota de tall per accedir a la facultat de medecina sigui la més alta i quedin milers d’estudiants sense lloc per poder estudiar la carrera?
Que m’ho expliqui algú perquè no ho entenc.

Fa uns dies varem sentir la Consellera Geli dir que donarien per bones les titulacions estrangeres d’alguns països per poder donar entrada a metges formats fora de Catalunya, davant la manca de metges que surten de les nostres universitats; i jo pensava, doncs per al futur augmentaran les places a les facultats, doncs sí, però d’una manera tan minsa que no serveix per a cobrir la mancança total.

I ara què? a posar pedaços als nostres ambulatoris i als nostres hospitals? Ahir una amiga m’explicava que a l’ambulatori li havien recomanat “tortitas” per aplacar el seu mal…no és que jo pensi que les tortitas no són bones, més aviat és que penso que el trasvàs cultural no permet gaires alegries i que la formació per a treballar en els nostres hospitals ha de ser molt qualificada.
Si a depèn quin país no tenen un quiròfan últim model, no podràn formar metges que sapiguen fer-lo anar, mentre als nostres estudiants se’ls nega una plaça a la facultat. Què passa? penso que és mala gestió, que cal millorar l’ordenació de les titulacions universitàries i la relació amb el món laboral…estic segura que és això i que s’anirà per millorar-ho, perquè no serà que als metges que venen de fora no ha calgut pagar-los la formació i se’ls paga menys sou? no?

Llibre: El metge de Noah Gordon
Pel·lícula: Hancock de Peter Berg
Música: Long walk home de Bruce Springsteen

17, juliol 2008   10 Comentaris