Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Educar: Darwin com a metàfora

“No sobreviu  el més fort , tampoc el més intel·ligent, qui sobreviu és el que millor s’adapta...” Charles Darwin. Amb aquesta frase es pot resumir la teoria evolutiva del més gran científic del segle XIX, del qual encara aprenem. I és també la frase que descriu a la perfecció el que en aquest moment passa amb qui vol sobreviure en aquesta selva social que és el segle XXI . Aquesta és una frase que he utilitzat molt sovint en les meves conferències (veure presentacions ) i l’he trobat en un article de El País sobre educació del futur. Està bé que qui forma part d’empreses amb posicions rellevants en el mon educatiu com la Fundació Santillana, Telefónica, Google o Microsoft parlin de sistema educatiu obsolet i de canvi de paradigma en la forma d’ensenyar. Fa temps que alguns ho venim dient amb pocs resultats quant a la renovació dels sistemes educatius. El “gap” que s’està generant entre el que aprenen els estudiants i el que necessiten per a trobar feina és cada vegada més gran. No només no trobaran feina sinó que si la troben, hauran de tornar a aprendre el que necessiten per a fer-la.

Al nostre primer món, tan desenvolupat quant a tecnologia, aquesta desapareix en el moment en que un estudiant entra a les aules. No és suficient amb que es posin ordinadors portàtils ni pissarres digitals, ja no és suficient. Qualsevol programa generalitzat d’introducció de les TIC està obsolet, mesos desprès, amb despeses insalvables per a l’economia actual i amb resultats nimis respecte dels esforços fets. Per això el que està obsolet és el sistema educatiu, el procediment d’aprenentatge i els continguts a aprendre. El sistema educatiu tal i com el coneixem procedeix del segle XIX,està pensat per a formar persones socials que facin el que és necessari per a l’economia productiva que ara ja no és una fàbrica o una professió per a tota la vida productiva. Ara, les persones hauran de pensar en ser emprenedors i crear-se la seva pròpia feina o en tenir 20 feines diferents, diverses, que no tindran res a veure amb cap professió estandard. És això el que s’aconsegueix amb fileres de taules i cadires, totes unificades dins un espai quadrat, on es parla del mateix que fa vint anys i on l’uniformitat és la llei? Simplement, és impossible que un estudiant avui aconsegueixi sortin-se’n amb la formació que rep. I no entenen res perquè ells fan el que se’ls ha dit que facin, igual que els pares i mares, que desorientats, compren portàtils, paguen conexió ADSL i es preocupen per si hi ha fotos dels seus fills a Internet.

Si a la cuina ja no existeix foc a terra per a cuinar, com és possible que encara tinguem parets pintades on escrivim amb una pedra? És més, com és possible que l’esferificació no hagi arribat a l’escola? No és cap acudit, és la crua realitat. No estan aprenent tal i com juguen, no pot ser que per a l’oci es tingui la possibilitat de navegar per un món estratosfèric, que es gastin millions d’euros en dissenyar jocs de playstation que serveixen per a passar un bon diumenge, i en canvi, per a ensenyar, encara estiguem pendents de convertir un avorrit contingut en pdf, en dissenyar materials que comercialitzi una empresa especialitzada en didàctica. Quina didàctica? la del segle XIX? En l’article de EL país es diu que els estudiants hauran de ser autodidàctes, ja ho són, busquen la música amb els seus mòbils (prohibits als instituts) i troben la solució del joc de play buscant a la viquipèdia qui era Leonardo da Vinci, no perquè li interessi per a fer un treball d’escola, sinó per a aconseguir passar pantalla. Ells ja saben com fer-ho, els articles de El País i els nostres posts posen de manifest que alguns no se n’han adonat encara.

Llibre: El arte de cautivar de @GuyKawasaki

Pel·lícula: Eva de  @KikeMaillo

Música: Moves Like Mik Jagger by Maroon5 & Christina Aguilera

27, novembre 2011   Cap Comentari

Eleccions a twitter

fotografia via @el_pais

La nit electoral del #20N no va ser cap sorpresa, estava previst que guanyès el PP amb majoria suficient per governar. Les sopreses van venir dels “irreductibles”, Catalunya és altra volta de CiU, i van tres de tres a les darreres convocatòries electorals. I el País Basc que amb els resultats d’Amaiur posa sobre la taula una nova situació post-ETA que serà interessant de seguir al Congrès dels Diputats. La caiguda lliure del PSOE-PSC no per prevista ha estat menys contundent. De tenir-ho tot a no tenir res, una travessa del desert que s’espera difícil i complexa, per una opció ideològica que ha de descobrir quin és el seu paper a Catalunya, al País basc (on governa) i a Espanya. Amb la lectura de les eleccions les conclusions són clares per això m’interessa més parlar de com es va viure la nit electoral a la xarxa. Twitter bullia i és un clar exponent de com les maneres de fer política estan canviant. La meva conclusió de les eleccions s’escriu en dues frases: 1- Poca visibilitat de les dones en les imatges de valoració dels candidats a TV i 2- Per a quan votar per Internet?

La fotografia que il·lustra aquest post està feta al balcó de Gènova desprès de la roda de premsa del virtual president del govern, i és significativa perquè, malgrat que abans va sortir sol al faristol de les declaracions, el poder al PP sembla que té una tirada femenina interessant. La pregunta és, quantes de les dones visibles al partit triumfador seràn veritables protagonistes del govern, amb carteres importants? No és només qüestió de paritat, el govern de Zapatero va posar la paritat per davant però amb carteres poc importants quant a poder real, tret d’algunes excepcions. En canvi les dones d’aquest balcó guanyador tenen en el partit un pes important, per no parlar de la presidenta de la Comunitat de Madrid o del PP de Catalunya. A la resta de fotografies de la nit electoral, la majoria absoluta va ser pels homes, inclosa la companyia de Carme Chacón en la roda de premsa més trista de la seva carrera política. A twitter varem comentar que manca una presència real de dones en els llocs de veritable poder, que els candidats són majoritàriament masculins, i que la presència femenina segueix essent qüestionada i analitzada per l’estètica abans que per l’ètica. Una conversa recurrent ahir a twitter va ser el vestit de Raquel Sans al programa especial de TV3, no comment. Serà la dreta la que posi més dones al capdavant de responsabilitats reals de poder? Això no assegura res quant a resultats, però no ho sabrem mai si no ho fem.

I l’altra qüestió, si ja paguem els nostres impostos per internet, com és que votar no es pot fer? La davallada de votants a les eleccions és un degoteig continu. Les dades del #20N són quatre punts inferiors a les de fa quatre anys, i així podem arribar fins a governs que no tinguin ni tan sols el recolçament de la meitat dels votants. De fet, aquest govern del PP serà majoritàri amb els vots de molt menys de la meitat de la població espanyola. La credibilitat de qui governa també està en la quantitat de persones que el sustenten. Per què la gent no va a votar? La cultura democràtica és recent en aquest país, i el convenciment de que la política només és un niu de problemes i buscaraons és la més extesa, però en qualsevol cas és el sistema menys dolent dels que tenim, i ha costat molt  poder exercir-lo. La tecnificació de la participació política ja està donant mostres de canvi de paradigma amb la utilització de les xarxes socials a les campanyes i en l’acostament de la gent als responsables polítics. L’activitat de consellers, parlamentaris  i oposició a Catalunya és exemplar, per què doncs no es posa a l’agenda del proper govern la votació per Internet? Hem vist com milers d’empreses, molts dels sectors productius i tots els models de negoci estan canviant acceleradament amb la introducció d’Internet i les tecnologies del silici en l’economia i la societat, pot quedar la política al marge? Tots els candidats han fet la seva campanya també a la xarxa, han de demostrar doncs que s`ho creien, que volen parlar amb els qui han votat o amb qui no ha vulgut votar, fer política i participar democràticament és també ser a Internet amb totes les conseqüències. Segur que el primer DM de @marianorajoy com a president es per a @angelamerkel .

Llibre: #Política 2.0 d’@ebenach

Pel·lícula: Star Trek 2 de JJ Abrams

Música: Món boig de Mel

21, novembre 2011   Cap Comentari

Innovar, ara

La Setmana de la ciència i les noves tecnologies de Castelldefels, que impulsa el propi Ajuntament de la ciutat té una cita anual per premiar empreses que han destacat per l’aplicació de les TIC i la innovació en els seus models de negoci. Enguany he tingut el plaer de participar en l’esdeveniment dels Premis Castelldefels Digital amb una aportació reflexiva sobre les noves formes de negoci i la intervenció de les TIC i les Xarxes Socials en aquest fet. Veure post de @carmesanchez.

Innovar com a concepte està present en qualsevol disciplina actualment, està a les converses d’emprenedors, d’universitaris, es fa recurrent dir que som innovadors, que aposten per la innovació. Però la veritat és que sense innovació, que vol dir canvis i noves formes de fer, no es pot generar feina, negoci, recerca, resultats. Des del punt de vist dels nous models de negoci, hem de tenir present quins productes hem de fer, per a quin públic i amb quins mitjans. La forma de jugar ens ha canviat, la Playstation és ara com ara l’espai del joc més demanat per adolescents i no tant. Escoltem música i comprem música en el núvol, ja no comprem un objecte anomenat disc, comprem una estona de música, una estona de plaer. Llegim als e-books o als Ipad qualsevol literatura, inclús poesia, i a més intercanviem amb tothom, participem en la creació a la xarxa.

I quins són els consumidors, aquells que han de comprar els productes? som persones àudiovisuals, emocionals, tecnològiques, que hem deixat de portar rellotge de polsera per a mirar l’hora al mòbil; o que juguem amb gent de tot el món dins d’un joc de Wii. Persones que ja no fan fotos en paper, que les guarden a Flikr o a Picasa i que recorden que alguna vegada van fer cua a les botigues de revelat el mes de setembre. Som persones diferents, amb accés a cultures molt diverses, que llegim els productes segons la nostra informació cultural, no segons el territori on vivim. Ja no som europeus i prou, ara podem ser europeus i americans, o asiàtics i catalans. I especialment som líquids, inconstants en l’adscripció personal, en les relacions, en la professió o la formació. Ja no treballem 40 anys en una mateixa feina, ni ens formem de joves i desprès res, ara els títols universitaris tenen data de caducitat.

El mercat és global, digital i amb protagonistes que han vingut per a quedar-se, els blogs i les xarxes socials. Eines tecnològiques que ens apropen molt més que qualsevol centre comercial; que faciliten la creació d’intercanvi entre marques i consumidors. Si en els productes busquem confiança, sociabilitat, prestigi i globalitat, ens identifiquem millor amb aquells que entenen que som diferents i tenen en compte la nostra identitat cultural en aquest mercat global. Les xarxes socials són eines que faciliten aquest acostament específic per a un món global. I sobretot per a un món líquid. Zygmunt Bauman ens serveix de colofó perfecte amb la seva frase: “El consumisme actual, no es basa en la regulació del desig, sinó en l’alliberament de fantasies i anhels” . Modernitat Líquida.

LLibre: Vida Líquida de Zygmunt Bauman

Pel·lícula: Harry Potter i les reliquies de la mort de David Yates

Música: Tecnologic Daft Punk

20, novembre 2010   5 Comentaris

Suport i repte: Premi E-Tech

STIC.CAT es fa gran i ja té el seu primer premi: el que ens ha lliurat l’AENTEG a la Nit Tic del Forum E-Tech celebrat a l’Hotel Carlemany de Girona. Aquest premi és interessant perquè es refereix a la promoció i ús de les TIC en la nostra societat i a com es generalitza, que és justament un dels objectius d’STIC.CAT. Estem orgullosos de que una associació jove com la nostra, hagi estat reconeguda per la seva tasca. Però especialment perquè la feina d’STIC és de tots i cadascú dels qui posem una part del nostre temps en fer d’STIC un projecte de qualitat, amb noms i cognoms:

Eduard Batlle, provocador d’idees; Francesc Grau, equilibri i mesura; Mercè Vila-Clara, organitzadora prudent; Josep Campmajó, el cap clar amb olor a violetes; Miquel Serrabassa, secretari eficient; Albert Simó, sensibilitat i ordre; Toni Sellas, la veu i la il·lusió; David Rodríguez, l’eficiència assegurada; l’Àlex Hernández, el redactor eficaç, Xavier Peytibí, el guru de l’anàlisi ; Albert Matin i Victor Martin, els emprenedors…..i alguns més que no hi caben aquí.

Ara tenim un repte molt important que és fer d’STIC mereixedora del premi i de molts d’altres que puguin venir, però especialment fer d’STIC mereixedora de la gent que la forma. No és fàcil per a un grup de gent voluntària fer la feina que ens hem proposat, i no ho és especialment en aquest moment de canvi de sistema socioeconòmic que vivim. Però no és casualitat que sorgeixin propostes com les d’STIC en moments com aquest, crec que sorgeixen perquè la gent de la societat civil tenim ganes de ser i de fer cada dia, de decidir sobre el que volem per a nosaltres i per a la nostra comunitat social i cultural. Sense participació no podrem demanar responsabilitats, sense acció no podrem esperar servei. Gràcies a tots els qui hi creieu, intentarem respondre amb coherència i responsabilitat.

Llibre: La vaca púrpura de Seth Godin

Pel·lícula: 2012 de Roland Emmerich

Música: Ti stringeró de Nada

12, novembre 2009   18 Comentaris

Estudiar per buscar-se la vida

Albert Garcia Pujadas, CEO de Calico Electrònico, ha participat en l’inici de curs del grup de docents que enguany faran recerca educativa per al SIRE del Departament d’Educació, fent una conferència sobre la innovació en educació des del punt de vista de la seva experiència empresarial. L’objectiu de la sessió era posar en contacte els docents que tenen l’encàrrec de fer recerca educativa i l’empresa que produeix la web més visualitzada pels adolescents d’entre 10 i 17 anys.

Quines són les estratègies que l’escola hauria d’entomar per a conectar amb els seus alumnes en el món actual?  Garcia Pujadas ens ha donat el seu parer: les noves normes de socialització, l’icol·ectivisme, la necessitat de veritat són signes d’identitat d’un grup generacional que ha nascut digital, que demana que s’acostin a la seva forma de veure el món. Planteja que el professorat és la clau del canvi innovador, és el “sysop” del sistema i per a ser-ho li cal una immersió total en el món hiperconectat i en xarxa on viuen els alumnes. Perquè l’escola, com l’empresa, s’ha de posar a solucionar els problemes dia a dia, la innovació no és un procediment TIC, és un estat mental col·lectiu i només s’aconsegueixen resultats si es modifica i s’investiga constantment.

És el nou fracàs escolar la manca de preparació real dels alumnes per a buscar-se la vida quan surt del sistema educatiu? És la manca de motivació per a l’empreneduria el contingut curricular que no es dona? La situació de crisi ecoòmica posa de relleu que ni tan sols els molt preparats, els que tenen éxit escolar en qualificacions i títols, no aconsegueixen una feina digna, ben pagada, o simplement, una feina. El sistema educatiu es veu interpel·lat per la necessitat social de respostes a un nou món que està canviat per minuts. És un repte que la gent que treballem en educació hem d’entomar, i l’escola és un mecanisme que funciona, només cal posar-lo en línia. Estudiar per a buscar-se la vida, els alumnes ja ho saben i juguen a fer-ho a la play mentre miren les càpsules de Càlico, l’heroi que desitja, si fos ric, comprar una “fragoneta llena de malacaton..es”.

Llibre: Tribes de Seth Godin

Pel·lícula: Harry Potter i l’ordre del fènix de David Yates

Video: La generación de la bola, cápsula de Cálico Electrónico

2, setembre 2009   10 Comentaris

Enginycat o la necessitat d’imaginar

http://www.twitxr.com/image/226954/

Assistir a una sessió de treball amb estudiants de final de carrera d’enginyeria és una forma segura d’aprendre. El programa Enginycat el promou el Departament d’Innovació,Universitat i Empresa, a través del Comissionat per a Universitats i Recerca, i l’executa tècnicament a través de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. Dins de les seves activitats de promoció de la innovació s’ha dissenyat la Innovative Engineering Coaching – IEC, activitat que va adreçada a recents titulats en enginyeria o estudiants en vies de titulació per entrenar les habilitats bàsiques de gestió necessàries per a treballar a l’empresa. Es pretèn que els enginyers/es participants dissenyin, estudiin la viabilitat i defensin un projecte innovador que doni resposta a una necessitat plantejada per una organització client.

El punt de partida proposat ha estat el de donar solució als requeriments d’un centre escolar que vol convertir-se en una escola digital, és a dir, que incorpora en tots els seus procediments el treball amb les tecnologies de la informació i la comunicació, i totes les modificacions d’infrastructura i solucions informàtiques que es requereixen. Una idea que és especialment pertinent en aquest moment, perquè és d’absoluta prioritat per al sistema educatiu. Els projectes que es van presentar no tenien com  a objectiu ser aplicables directament, calia que els estudiants fessin palesa la seva capacitat d’anàlisi i de resposta davant del client. Haig de dir però que les solucions proposades eren versemblants.

M’interessa però remarcar la innovació en la pròpia activitat, la pertinença i l’interès que signifiquen posar als nostres futurs enginyer davant de la realitat per a generar pràctica aplicada. Els membres del tribunal avaluador erem persones vinculades a l’educació (jo mateixa), dos empresaris del sector de les tecnologies, una persona del Departament d’Innovació,Universitat i Empresa i un representant de la universitat. Tots nosaltres, conjuntament amb l’equip d’Enginycat, vam constatar que el futur d’un país passa per comptar amb bons enginyers/es que donin solucions als reptes procedimentals de les institucions i les empreses. Aquesta iniciativa és una bona pràctica per a fomentar aquest objectiu, molt ben avalada per enginyers com Xavier Verdaguer en la seva preparació. Caldrà estar amatens a les respostes imaginatives d’uns i unes joves que es creuen la seva professió i que estan preparats per a realitzar-la.

Llibre: El Pla Cerdà d’Ildefons Cerdà

Pel·lícula: Apolo 13 de Ron Howard

Música: Forever changed de Lou Reed & John Cale

10, juliol 2009   Cap Comentari

Solucionant…

Amics,

per un problema del servidor, ara veieu el Platxèria una mica destarotat…ho solucionaré ben aviat….disculpeu, són coses de la màquina…

Per començar bé el dia, Charlie Parker i Summertime

14, octubre 2008   2 Comentaris

Premis Blocs Catalunya – Stic.cat

En el dia desprès dels Premis Blocs Catalunya, i per no repetir el que en Miquel ha dit en el seu bloc que subscric totalment, algunes reflexions i alguns desitjos.

Com tota aventura nova, els Premis i Stic.cat són un assaig de convenciments personals. La feina d’assumir la revolució digital en el dia a dia comporta reconversions que són difícils d’entomar, i reptes que només els visionaris tenen a l’abast. No crec que només nosaltres siguem els dipositaris de la veritat absoluta però sí que vull deixar palès que en l’aventura d’Stic.cat hi ha voluntat, decissió, interacció i independència.

En la societat del coneixement i la tecnologia, alguna vegada tenim la temptació de pensar que la màquina ho soluciona tot, que el mecanisme és objectiu per definició i que el paper de la intervenció humana és menor. No és així, la tecnologia està al servei de les persones, i les persones la utilitzen amb objectius definits. Stic.cat és per definició una associació catalana, que utilitza la tecnologia per a portar a terme accions amb les persones, amb independència i rigorositat.

És possible que en algun moment sembli que la xarxa és el lloc on es poden amagar  malifetes, generar estratègies anònimes o pervertir el respecte degut entre humans; tampoc això és veritat. La xarxa té mitjans per a ser i saber qui és qui en cada moment, en la seva grandesa tecnològica, és el lloc més democràtic que existeix en aquest moment de forma global; i per això és un espai de present amb l’infinit com a futur.

Catalunya i la cultura catalana hi són presents de forma especial, molt qualificadament i molt quantitativament. Només pel nombre de persones que s’han acostat a aquests Premis Blocs, que s’han inscrit, que han votat i que ens han acompanyat en la nit del dia 10 a Girona, podem constatar l’absència de perplexitat en la comunitat blocaire i de la xarxa. Valor afegit.

Fins aquí les primeres reflexions del dia després i ara algun desig.

El de tornar a veure les cares de molts blocaires a dalt d’un escenari com el de l’Auditori de Girona, mirant sorpresos i commoguts a un públic entregat que aplaudia els seus blocs.

El de tornar sentir a persones de molta qualitat intel·lectual com les que durant la tarda d’ahir ens van deixar anar idees i pensaments que estimulen la creació com Miquel Duran, Ricardo Baeza-Yates o Kim Faura.

El de treballar de costat amb persones d’empreses, d’universitats, d’ong, d’institucions públiques i privades, des de la nostra associació per fer que aquest tast d’stic sigui una feina continuada i innovadora, per la cultura catalana, pel país i per la gent.

Música: Simfonia nº 9 “del Nou Món” d’Anton Dvorak

11, octubre 2008   4 Comentaris

Parlament 2.0

El Parlament de Catalunya està en línia. El seu president, Ernest Benach, té el convenciment de que sense una decisiva política 2.0 que emergeixi de la mateixa institució, el propi sistema democràtic estarà mancat de la força necessària per a ser democràcia del segle XXI. Hi estic d’acord absolutament.

A partir d’una invitació del President Benach, un grup de persones hem estat convidades a opinar i a generar interacció amb l’objectiu de fer d’aquesta institució cabdal del país un espai 2.0 que faciliti l’e-democràcia al país. No és baladí l’intent. Entre els qui erem hi ha Carles Puigdemont, José António Donaire, Carina Mejías, Pere Aragonès, Marc Arza, Saul Gordillo, Vicent Partal, Eduard Batlle o Xavier Peytibi.

Alguns d’ells ja han fet un post als respectius blogs, com Peytibi o Donaire, i m’uneixo a ells perquè aquesta també és una forma de començar a fer el Parlament 2.0 que ens plantegem.

Primer de tot l’objectiu, crec que hauria de ser el de promocionar la utilització de la 2.0 i les tic en general per a modernitzar i optimitzar la pràctica democràtica. És un element clau que ens dona valor afegit com a país. La darrera moció econòmica del congrès americà no va ser aprovada en primer instància perquè els congressistes rebien sms i missatges de la gent als seus facebooks i blogs dient que no ho aprovessin. És un exemple de participació directa que no és una votació sinó una conseqûència de la utilització del 2.0 per part del ciutadà sense complexes, facilitat pels polítics mateixos.

Amb tot això vull dir que cal:

- formació (per diputats, per tot el sistema educatiu, per la gent en general) que faci superar l’escletxa digital referida a cultura del coneixement, no només a tecnologia, en educació en diem TAC (tecnologies de l’aprenentatge i el coneixement)….
- decisió política dels partits i les institucions per promocionar i modificar rols i formes d’acció política
- mitjans i estructura tecnològica
- temes transversals com els de gènere, cohesió social, o escletxa digital.
- participacions dels diversos targets amb propostes de models d’acció democràtica, tant de casa nostra com de fora (alcaldes, administracions, altres..)
- els mitjans, les estratègies, les eines i la utilització de les moltes possibilitats de la xarxa.

Però sobretot, el convenciment per part de partits i institucions de que les noves eines realment poden millorar el sistema democràtic. Les eines i la tecnologia no són res sense els persones, i si aquest Parlament té objectius com aquest és perquè hi ha diputats i un president que s’ho creuen. És veritat que no podem pensar que un web o un sms canviïn gaire res però està demostrat que Obama va cap a la presidència dels EUA perquè ha estat present a Internet i ha sabut generar una acció a la xarxa que l’ha posat a l’abast de molta gent que en altre cas no hagués estat possible.

En tot cas, la tecnologia no ha de fer oblidar la ideologia, però sí que pot fer equitatiu i possible el fet de votar o simplement d’opinar a molta més gent que amb les formes tradicionals, i aquest ja és un objectiu pel qual val la pena lluitar.

LLibre: Ser digital de Nicholas Negroponte

Pel·lícula: Die stille vor Bach de Pere Portabella

Música: Yes, we can , Barack Obama Music Video

9, octubre 2008   6 Comentaris

Inici de curs, amics i valors

Ha començat el nou curs escolar i el Servei Educatiu del Vallès Oriental II l’ha celebrat amb una conferència del meu amic Dídac Lee, al qual he tingut el plaer de presentar i acompanyar en aquest acte.

Davant de 150 mestres i professors del Vallès, en Dídac ha desgranat la seva experiència de nen diferent que necessita adonar-se de que la seva diferència de físic i de cultura no era cap handicap per a aconseguir estudiar i tenir éxit en la nostra cultura. Ell, un nen xinès a Figueres, va ser dels primers nouvinguts que sense aules d’acollida ni plans d’entorn van haver de buscar-se una identitat en aquesta cultura d’acollida que és la catalana. A partir d’aquesta experiència trencadora, ell ha sabut convertir-se en un emprenedor d’éxit que amb tres empreses, s’està plantejant una obertura a Silicon Valley, desprès de les d’Argentina, Barcelona i Girona.
El més interessant per mí ha estat però el contingut referit a la importància dels valors en la organització de les seves empreses, que ell ha recuperat de la seva vivència personal: la voluntat de realitzar-se, el respecte als altres, el treball en equip, la passió pel que fas i la necessitat de tenir fites pròpies que t’ajudin a realitzar-te personalmet. Tot plegat una lliçó magistral per a uns mestres que van sortit encantats de trobar en ell un exemple de la feina que molts estan fent a les seves classes amb els nostres alumnes nouvinguts, però també pels nostres alumnes autòctons que necessiten estímuls per a tirar endavant dins d’un context social canviant i modificat per la tecnologia i el món audiovisual i multimèdia del qual en Dídac és un gran exemple.

I si em permeteu, faré un esment personal, que no faig normalment en els meus posts, però estic obligada. Ahir en aquest acte vaig fer el meu acomiadament com a responsable del servei que l’organitzava, desprès de 20 anys, per anar a ocupar-me d’altres responsabilitats a la Conselleria d’Educació, i no puc menys que agraïr a tots els mestres i professors de Mollet, Montmeló, Montornés,Parets, La Llagosta, Sant Fost de Campcentelles, Martorelles, Sta Maria de Martorelles, Vilanova del Vallès i Vallromanes, amb l’equip d’inspectors i la gent del Servei educatiu, especialment del Centre de recursos pedagògics, tota la seva professionalitat, la voluntat de treballar amb i per als alumnes i l’amistat amb ells. Les paraules del Manel a l’acte i l’aplaudiment i les abraçades, em van fer emocionar (sort que tenia al Dídac al costat que em feia riure per no plorar d’emoció…).Gràcies a tothom.

El món de l’educació és així de dur i d’emocionant, els reptes molt grans, les persones molt vàlides, la importància de la feina de l’escola fonamental en la nostra societat. Un món al que val la pena pertànyer.

Llibre: Nous reptes per a la formació del professorat de Marta Duñach i Joan Badia

Pel·lícula: Ça commence aujord’hui de Bertrand Tavernier

Música: Wah yeah d’Antònia Font

5, setembre 2008   Cap Comentari