Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

#Indignats, la revolta

Fotografia de @naciodigital

El moviment dels #indignats està sorprenent a tothom. No respon als paràmetres de la protesta clàssica, però ens recorda, històricament parlant, a les de maig del 68 del segle passat a Paris. L’origen d’aquesta protesta està en les grans capes de població dels països desenvolupats, que fins fa molt poc gaudien d’una situació econòmica estable i que, de cop i volta, es veuen en la més absoluta misèria. El nom té l’origen en el llibre d’Stéphane Hessel Indigneu-vos , un llibre escrit en 2010. L’autor és un intel·lectual de la vella escola francesa, membre de la resistència francesa a la Segona Guerra Mundial, tancat en camps de concentració i amic dels líders de maig del 68 com Cohn-Bendit. La base del llibre de Hessel és la seva preocupació per la diferència inconmensurable entre les forces polítiques i els joves així com la degradació del planeta y el medi ambient. Amb aquest paràmetres, que poden ser compartits per una gran majoria, el llibre de Hessel s’ha convertit en la biblia d’un moviment que s’està fent gran, en part i gràcies, sobretot a les xarxes socials d’internet.

Hi ha múltiples factors que poden intervenir en aquest moviment que molts anomenaríem revolta. El primer i més important la greu crisi econòmica, però desprès i especialment, la manca de solucions per part dels aparells institucionals que governen el món. I no només dels més propers, parla de com el propi sistema democràtic no respon a les expectatives del ciutadà, d’aquesta organització que anomenem democràcia, on la participació és la base i que ara fa aigües. La meva hipòtesi és que Internet les ha posat de manifest com si d’un mirall es tractés. Internet i les xarxes socials són un mitjà tecnològicament ràpid, eficaç, a l’abast de molta gent, que es pot fer servir sense normes, que no controlen els grans grups de poder econòmic o mediàtic, i que per tant, facilita que els missatges, emesos per gent de tota condició, i sense censura, arribin a molta, moltíssima gent. Mai en la història havia succeït una cosa igual. Ara i aquí, el panem et circensis, està en entredit.

I qui analitza, els mitjans de comunicació, els partits polítics, els intel·lectuals, estan en fora de joc. Utilitzen els mateixos esquemes antics per a estudiar, per a opinar, sobre un moviment nou que es mostra “absurd”: no té líders, no té estructura, no és només un moviment juvenil, hi ha gent de tota edat i condició. Sembla que està relacionat amb la ideologia d’esquerra però alhora es detecten missatges contradictoris; no combrega amb cap ideologia concreta de forma definitiva i no sembla que estigui mort. Mentre escric aquest post, prop de 250.000 persones acaben de manifestar-es per Barcelona, quan semblava que ara ja no quedava res de l’#acampadabcn a Plaça Catalunya, i desprès dels fets del Parlament de Catalunya, on alguns actes de violència contra diputats/des van amortir la potència del grup. Allò que innova, que canvia les regles del joc,  és sempre difícilment acollit pel sistema. Per a solucionar els problemes de l’economia, no tothom pot ser emprenedor, ni tothom té la possibilitat de generar riquesa. Hi ha perfils per a encapçalar projectes, hi ha perfils per a formar part d’equips, hi ha perfils per a treballar en els més diversos serveis i professions, però el que la xarxa ha fet és posar al mateix nivell a tothom per a poder dir la seva, i a més adreçar-se de forma directa als més grans responsables del món. Quan pots parlar amb algú de forma personal, tens la possibilitat de dir el que no està previst que diguis amb una simple papereta a l’urna i quan ho proves, ja no entens la comunicació d’una altra manera. La impremta i els llibres en paper van obrir la porta a l’alfabetització generalitzada. Internet i les xarxes socials han obert la porta a l’alfabetització digital i a la possibilitat de repensar la forma d’organitzar-nos. Atents als #hastags són els indicadors d’un index global de coneixement que ens explica que aquest món està canviant.

LLibre: Indignez-vous de Stéphane Hesse

Pel·lícula: Inside Job de Charles Ferguson

Música: L’estaca de Lluís LLach

19, juny 2011   4 Comentaris

Bones Pràctiques en Social Media

En el món del social media estem a les beceroles. Només podem parlar del que fem cada dia, del que està passant, del que es modifica a partir de l’assaig error, no és un problema, és com ha de ser. Per això quan em van proposar participar en el III Congreso de Social Media a Barcelona, no vaig dubtar, la meva presentació es basaria en la meva experiència treballant en Social Media, en explicar les bones pràctiques que he viscut i m’han servit per a créixer en el mitjà. En la presentació enllaçada a dalt, hi trobareu els temes dels que vam parlar en el Congrés. Aprofito per dir que avui fa un any que celebràvem l’èxit d’una d’elles, la victòria de Sandro Rosell a les eleccions a la presidència del FCBarcelona, en la qual, de la ma de Didac Lee, vaig tenir l’honor de coordinar el Consell 2.0.

El plantejament de la meva ponència es basa en la necessitat d’analitzar les accions en social media  a partir dels resultats. De com les persones, les institucions, les empreses, hi són als canals socials perquè necessiten rendiments; sigui per a vendre sabatilles com Munich, sigui per a vendre una idea política, sigui per a vendre un candidat, sigui a la presidència del Barça, de Catalunya o dels USA. Obama és un paradigma de bona utilització dels social media justament, i en el desenvolupament de la política a Catalunya teniem exemples interessants com la Twittervista, on l’associació Stic.Cat, ha posat a l’abast dels polítics i els ciutadans el format de Twitter. Entitats tan dispars com el Vaticà o Greenpeace tenen presència al social media. Ningú discuteix hores d’ara la necessitat de ser-hi. Algunes de les preguntes que em van fer anaven en aquest sentit: tothom ha de ser als social media? tothom no ha de ser  si no ho considera necessari, però tothom ha de saber què diuen d’ell o de la seva institució/empresa a la xarxa i obrar en conseqüència. Els polítics utilitzen bé les eines social media? en general les persones de forma individual sí, amb exemples interessants com @quimnadal, @lluisrecoder o @ebenach i en canvi, al meu entendre, els partits com a institució no han incorporat de veritat el canvi que significa el social media als aparells. L’#opendata dels polítics seria justament una bona acció en social media. Sobre l’experiència dels canals socials del Dept. d’Ensenyament que vaig dissenyar i implementar, les preguntes van ser sobre per què una institució es planteja ser als social media; per mi han de ser per comunicar l’activitat i també, i molt important, per modificar la pròpia institució. El concepte social media ha de ser present, és un contingut ineludible per a tots els docents i estudiants d’avui.

Finalment alguna reflexió sobre els mateixos formats de les trobades, congressos, i esdeveniments similars, que tracte sobre internet i el social media. La meva ponència em va possibilitar explicar el que jo he fet i demostrar algunes bones pràctiques, però també, i especialment, tenir un intercanvi d’idees a partir de les preguntes del públic del congrés que em va fer pensar, meditar i inclús modificar, algunes de les idees preconcebudes que tots tenim. Justament la bidireccionalitat que és el segell del social media és la part més interessant d’una trobada com aquesta. Donar possibilitat a tothom d’expressar-se mitjançant la xarxa, tenir a l’abast conectivitat de tots tipus, pensar en espais amigables que facilitin l’intercanvi, i introduir la conversa virtual en la real, són reptes que hem d’incorporar per fer de les trobades sobre internet, alguna cosa més que classes magistrals dels qui hem tingut la sort de ser cridats a la tribuna.  El meu agraïment a totes i tots, especialment a @soniamulero , i fins molt aviat a la xarxa i a la realitat.

Llibre: The Global Village de M. Macluhan i altres

Pel·lícula: Blade Runner de Ridley Scott

Música: Bad Romance de Lady Gaga

13, juny 2011   Cap Comentari

Universitat 2.0

La Universitat està en un encreuament de camins que l’obliga a decidir, o es decideix a ser el lloc on qui estudia, també està al costat de l’empresa i de la recerca aplicada, o només formarem a aturats o a treballadors de formació deficient. En un país petit com Catalunya, tenir una universitat forta i lligada a l’empresa és la clau. Amb la proposta Bologna, algunes coses han canviat, i prenen especial rellevància la selecció d’itineraris específics, i l’acord amb el professorat, és a dir, la cooperació i la construcció de coneixement compartit es fa imprescindible, però quines coses han canviat a més de les noves definicions de currículums? Fent una sessió de doctorat aquesta setmana passada sobre social media i internet a la universitat, la pregunta d’entrada va ser: com explicar les noves formes de relació a internet en un espai  d’aula tradicional amb taules en fileres, ordinadors a cada taula, i una pissarra, digital, això sí. I per comparar,vaig posar com a exemple la fotografia que il·lustra aquest post. Un aula del MIT on a cop d’ull no sabem qui és el professor/a i quins els estudiants, un aula on res no és com fa un segle.

El significat de les eines 2.0 ultrapassa la pura tecnologia per convertir-se en una eina fonamental de treball per a estudiants que en un no res seran els professionals del món laboral. Cap empresa avui s’entén sense les plataformes de comunicació digital, sense la competència dels mitjans 2.0, i aquests coneixements no estan a la universitat en aquest moment. És cert que cada vegada més estudiants i professors comencen a ser i a estar a les xarxes socials, però on és la institució? on són les universitats com a ens dins el context de la xarxa 2.0? doncs molt en darrera d’on haurien de ser. Fent una ullada als cercadors trobem que la majoria han començat a posar-se als social media, però amb poca convicció, els enllaços apareixen a les webs oficials a zones molt baixes, o difícils de trobar; no tenen  gaires seguidors o segueixen a molt pocs (de 44 a un centener com a mitjana a twitter per exemple) i no tenen pluggins que incloguin la conversa que generen a les pròpies webs com ja comencen a posar els mitjans de comunicació tradicionals. És a dir, han començat a ser-hi però no generen contingut específic a partir d’aquests, són corretges de transmissió d’informació tradicional.

De la mateixa manera la pròpia dinàmica del que hauria de ser una organització 2.0 no es objectiu de la majoria de centres; només la UdG té un comissionat 2.0, en @miquelduran, que a part d’haver estat vicerector, ara s’ocupa especialment de posar a la universitat en el context de les noves formes de comunicació. Formes que no són més que pensar la institució des d’aquest punt de vista, i per fer-ho si ha de ser. No podem concebre nous centres de recerca amb una estructura similar a la dels edificis tradicionals, no podem pensar que treballarem en xarxa i encara alguns siguin reticents a utilitzar tablets per a treballar. Passejant pels campus de qualsevol universitat veiem carpetes de cartró, amb milers de fulls fotocopiats, on són els portàtils? i els Ipads? i els mòbils de nova generació? Si no estem d’acord amb que l’escola primària i secundària estigui fora de les noves concepcions de comunicació tecnològica i digital, amb més raó a la universitat. Els estudiants que arribin dels instituts acostumats a treballar amb portàtil, hauran de tornar a agafar les carpetes a la universitat? És una paradoxa possible. Hauriem de fer perquè no fos realitat. La setmana passada vaig demanar a twitter una salutació per als meus alumnes del doctorat i la resposta va ser excepcional,des de una ex-consellera i diputada al parlament com @marinageli, fins a professors del delta del l’ebre com @mcanosan o persones que ens indicaven altres informacions com @aniol i així fins a més de 30 persones que en un moment es van comunicar amb nosaltres. Un luxe per compartir. La universitat és la que ara té la pilota sobre la seva teulada.

LLibre: I know the one who de John Verdon (versió ibook)

Pel·lícula: The mechanic de de Simon West

Música: The time de The Black Eyed Peas

28, febrer 2011   Cap Comentari

Twitter, what?

Justament una conversa a Twitter ha provocat aquest post. Amb els amics @danigamez i @UICbarcelona hem intercanviat opinions a partir d’un enllaç retwitejar de l’entrevista a @oriollado amb el qual estic bastant d’acord. De fet el fenòmen Twitter és molt recent en el temps, com la majoria de les xarxes socials, fa un any no el fèiem servir pràcticament i ara s’està convertint en referent per a molts espais de comunicació.  En vam començar a parlar seriosament fa relativament pocs mesos, de fet en una entrevista que em va fer l’amic @mcimino per a Sowre vaig dir que Twitter per a mi és una rambla on hi ha gent amb la que converses; davant la qüestió: què busques a Twitter? la meva contesta va ser: jo no busco a Twitter, jo trobo a Twitter. Amb això vull dir que la riuada de comentaris en 140 caràcters dona per molt i cada vegada més.

Quan explico a algú què és Twitter el primer que em serveix és recordar com de difícil era fer-li cas al profe que ens ensenyava a fer resums a l’escola i que ens insistia en que buscar l’essencial era el més important per a aprendre. El primer repte doncs és el seu valor afegit, el que t’obliga a buscar l’essencial, i a més d’enllaçar informació, per tant una frase de 140 caràcters esdevé una píndola informativa de molta potència. A més la capacitat de transmissió ràpida i d’interrelació entre usuaris facilita la comunicació i d’informacions relacionades, que es converteixen en objecte rendible per a ús immediat, facilitant a més llistes d’usuaris i etiquetatge dels missatges. Hi ha professions per a les quals el Twitter és una eina preciosa: el periodisme, la gestió de recursos humans, l’educació, són sectors on aquest canal social de comunicació es demostra útil i canvia dinàmiques. Què tal fer exercicis de resumir o de vocabulari a l’escola fent servir Twitter? Ens ha frapat que Antoni Bassas ens informés des d’Haití per Twitter; i estan apareixen ofertes de feina comunicades àgilment per aquest mitjà.

Utilitzar Twitter també comporta que les eines tecnològiques que utilitzem canvien, és molt més fàcil amb un mòbil fer el seguiment que amb un ordinador; aplicacions com tweetdeck o echofon ho faciliten. Lligar Twitter a d’altres xarxes com Facebook o els blogs augmenten la seva viralitat. Canvia el concepte perquè canvia el suport, modifica la forma de fer perquè modifica la forma de comunicar, per continent i per contingut. Exemples de com és de díficil aturar una eina tan simple però tan potent són els relacionats amb política com la presència del president Obama o en canvi, la prohibició de twitter del govern de la Xina. És un dels reptes de la societat en xarxa, admetre la comunicació instantània i la possibilitat d’ús individual de la comunicació perquè facilita poder prendre decisions i per tant no és del gust de tothom, però Twitter, com els social media en general han vingut per a quedar-se.

Llibre: The Twitter Book de Tim O’Reilly i Sarah Milstein

Pel·lícula: A single man de Tom Ford

Música: Hurricane de Bob Dylan

17, febrer 2010   19 Comentaris