Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

La xarxa emocional

Tots estem a les beceroles sobre les conseqüències de la nostra actuació a Internet, quines les avantatges i inconvenients; no hi ha encara una bona recerca feta, va tan ràpid que modifiquem les nostres activitats al dia, i potser aquest és un dels seus atractius. La recerca es basa en el model d’assaig/error i això és també el que fem quan entrem a la xarxa, quan provem noves eines. Què saben els altres de tu, què sabem dels altres? Com creem informació relativa a nosaltres i com la transmetem, de forma individual i col·lectiva. Qualsevol experiència a la xarxa es converteix en experiència global, no controlem l’abast ni les conseqüències. Què pot significar que Facebook et demani la data de naixement i que aquesta sigui pública? quan omplim les caselles d’entrada a qualsevol canal no sempre som conscients de com s’utilitzarà i per a què, no només per les nostres decisions, també per les dels altres;  la nostra necessitat de relació humana és exponencialment més rellevant a la xarxa, no té aturador.

El dia 8 de març és el meu aniversari, i a mi m’ha servit, des que sóc a la xarxa, per mesurar com estem canviant els nostres comportaments a Internet. Sóc activa a la Internet Social des de fa sis anys aproximadament, i els canvis que s’han produït en la forma i el nombre de felicitacions és especialment interessant perquè em permeten constatar, sobre una mateixa acció, els comportaments de les persones a partir del que la xarxa permet. Les dades són aclaparadores. Fa sis anys la totalitat de persones que em felicitaven per la xarxa eren conegudes també en la realitat, ho feien als comentaris del meu blog, i a fora, la majoria encara per sms i trucades telefòniques, a banda de les presencials. En aquest espai de temps, ha derivat la comunicació de felicitacions cap a les xarxes socials: faceboook va començar a ser protagonista fa dos anys, on la majoria de les felicitacions van ser en el mur, però encara quasi a parts iguals amb els sms i les trucades telefòniques. L’any passat va ser l’esclat del TL de Twitter a parts iguals amb el mur de Facebook, mentre al blog i els sms baixaven molt. Enguany la tendència s’ha declarat majoritària a aquestes dues xarxes socials, afegint-hi inclús Instagram, xarxa que té com a base compartida la fotografia o Skype. Amb algunes consideracions: em feliciten persones que no conec en la realitat, persones de totes les parts del món, institucions i entitats; em feliciten persones de posicions professionals i personals molt diferents a la meva, i també ho fan les persones més properes, encara que després ho facin en directe.  Evidentment si no fos per la proximitat de la xarxa, moltes d’aquestes felicitacions serien impossibles, i moltes serveixen per a fer un veritable mapa professional i personal de nosaltres mateixos; és la xarxa emocional.

Està clar que els resultats d’aquesta mini reflexió, que no són cap recerca empíricament sostenible, no es poden generalitzar; i només es poden aplicar  a les persones actives a internet, no pas a tothom; però sí que m’ajuda a definir certes tendències: * les xarxes socials són gratuïtes (paguem la tarifa telefònica però no l’acció concreta) la qual cosa les posa per davant de la telefonia tradicional; * la versatilitat de la comunicació als canals socials és rica i complexa, es creuen moltes possibilitats de relació entre les persones, en un mateix missatge relacionem temes (el Barça i la porrabarça del dia i un aniversari); * la instantaneïtat, no cal esperar a trobar-nos, el missatge arriba, atemporalment a tots els destinataris, i es respondrà també atemporalment, i això no fa que es perdi, al contrari. La transmissió d’elements emocionals sempre ha estat un repte per a la tecnologia però aquesta justament s’ha declarat com un dels millors canals de transmissió d’emocions que coneixem.  Internet és la tecnologia més agosarada en aquest camp de relacions personals fins a intimitats insospitades, i la suposada fredor tecnològica en realitat és converteix en una forma molt sofisticada de relació humana. Aquest post, és només una excusa, per a dir-vos gràcies a tots vosaltres, tants amics i amigues, tantes persones, que heu entrat en els canals i heu volgut felicitar-me, milions de bits d’agraïment a toth@m.

Llibre: Viaje a las emociones de Eduard Punset

Pel·lícula: The social network de David Fincher

Música: You’ve got a friend de James Taylor

13, març 2011   Cap Comentari

Universitat 2.0

La Universitat està en un encreuament de camins que l’obliga a decidir, o es decideix a ser el lloc on qui estudia, també està al costat de l’empresa i de la recerca aplicada, o només formarem a aturats o a treballadors de formació deficient. En un país petit com Catalunya, tenir una universitat forta i lligada a l’empresa és la clau. Amb la proposta Bologna, algunes coses han canviat, i prenen especial rellevància la selecció d’itineraris específics, i l’acord amb el professorat, és a dir, la cooperació i la construcció de coneixement compartit es fa imprescindible, però quines coses han canviat a més de les noves definicions de currículums? Fent una sessió de doctorat aquesta setmana passada sobre social media i internet a la universitat, la pregunta d’entrada va ser: com explicar les noves formes de relació a internet en un espai  d’aula tradicional amb taules en fileres, ordinadors a cada taula, i una pissarra, digital, això sí. I per comparar,vaig posar com a exemple la fotografia que il·lustra aquest post. Un aula del MIT on a cop d’ull no sabem qui és el professor/a i quins els estudiants, un aula on res no és com fa un segle.

El significat de les eines 2.0 ultrapassa la pura tecnologia per convertir-se en una eina fonamental de treball per a estudiants que en un no res seran els professionals del món laboral. Cap empresa avui s’entén sense les plataformes de comunicació digital, sense la competència dels mitjans 2.0, i aquests coneixements no estan a la universitat en aquest moment. És cert que cada vegada més estudiants i professors comencen a ser i a estar a les xarxes socials, però on és la institució? on són les universitats com a ens dins el context de la xarxa 2.0? doncs molt en darrera d’on haurien de ser. Fent una ullada als cercadors trobem que la majoria han començat a posar-se als social media, però amb poca convicció, els enllaços apareixen a les webs oficials a zones molt baixes, o difícils de trobar; no tenen  gaires seguidors o segueixen a molt pocs (de 44 a un centener com a mitjana a twitter per exemple) i no tenen pluggins que incloguin la conversa que generen a les pròpies webs com ja comencen a posar els mitjans de comunicació tradicionals. És a dir, han començat a ser-hi però no generen contingut específic a partir d’aquests, són corretges de transmissió d’informació tradicional.

De la mateixa manera la pròpia dinàmica del que hauria de ser una organització 2.0 no es objectiu de la majoria de centres; només la UdG té un comissionat 2.0, en @miquelduran, que a part d’haver estat vicerector, ara s’ocupa especialment de posar a la universitat en el context de les noves formes de comunicació. Formes que no són més que pensar la institució des d’aquest punt de vista, i per fer-ho si ha de ser. No podem concebre nous centres de recerca amb una estructura similar a la dels edificis tradicionals, no podem pensar que treballarem en xarxa i encara alguns siguin reticents a utilitzar tablets per a treballar. Passejant pels campus de qualsevol universitat veiem carpetes de cartró, amb milers de fulls fotocopiats, on són els portàtils? i els Ipads? i els mòbils de nova generació? Si no estem d’acord amb que l’escola primària i secundària estigui fora de les noves concepcions de comunicació tecnològica i digital, amb més raó a la universitat. Els estudiants que arribin dels instituts acostumats a treballar amb portàtil, hauran de tornar a agafar les carpetes a la universitat? És una paradoxa possible. Hauriem de fer perquè no fos realitat. La setmana passada vaig demanar a twitter una salutació per als meus alumnes del doctorat i la resposta va ser excepcional,des de una ex-consellera i diputada al parlament com @marinageli, fins a professors del delta del l’ebre com @mcanosan o persones que ens indicaven altres informacions com @aniol i així fins a més de 30 persones que en un moment es van comunicar amb nosaltres. Un luxe per compartir. La universitat és la que ara té la pilota sobre la seva teulada.

LLibre: I know the one who de John Verdon (versió ibook)

Pel·lícula: The mechanic de de Simon West

Música: The time de The Black Eyed Peas

28, febrer 2011   Cap Comentari

Entendre, Aprendre, Innovar

L’Australopitecus Sediba és la baula evolutiva que demostra que Lucy no està sola en la nostra evolució. I els antropólegs l’han trobat gràcies a la utilització de Google Earth. La tecnologia al servei de la ciència. La pràctica docent del professorat front els reptes de l’educació actual passa per Internet i els continguts digitals. La sessió de formació que faig als professors i mestres per presentar els canals socials del Departament d’Educació es basa en el paper que aquests mitjans digitals tenen en el context del procés d’ensenyament-aprenentatge i en el del Departament d’Educació com a institució activa a Internet.

La veritable hipòtesis però és aquella que diu: l’educació en el segle XXI serà en xarxa, cooperativa i creadora de coneixement compartit. Canvia la forma de pensar les coses amb Internet i la construcció de la identitat personal i institucional. Quan Internet comença a desenvolupar-se ho fa com l’estructura química de la sacarina, desenvolupant nodes de coneixement. Aquest coneixement es transmet amb dispositius al nostre abast, molt fàcils d’utilitzar, són dispositius multiplataformes: els mòbils, els portàtils, les wii, les playstation. Perquè ara nosaltres som creadors de continguts, els individus que vam ser “person of the year” de Time, individus anònims.  Sabem que els alumnes busquen informació a YouTube majoritàriament i no a Google?  Som conscients de que es connecten majoritàriament a internet amb mòbil i  no amb ordinador? Les classes magistrals han perdut sentit en la construcció del coneixement, cal compartir per enriquir-nos i perquè estem en una cultura àudiovisual, aprenem mirant, creant, parlant. Col·laboració que mitjançant les xarxes socials (Twitter, Yammer) es més fàcil. El professorat ha de posar ordre en aquests contenidors de coneixement per assolir un bon aprenentatge, el paper del docent és, ara més que mai, imprescindible, per a donar rellevància al que es construeix i al que ha de ser un aprenentatge de qualitat.

Les formes de construcció del coneixement que Internet i les xarxes socials ens posen a l’abast són la primera revolució veritablement global. La impremta va obligar a fer aprendre a llegir i escriure a tothom, perquè el llibre es va convertir en un objecte productiu quan va ser fàcilment reproduïble i va ser indexat. Avui Google indexa el nostre coneixement, i les xarxes socials creen jaciments culturals amb mitjans extraordinàriament ràpids i econòmicament factibles. Per això el model que el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ha volgut promoure amb la implementació de la seva identitat digital institucional a la xarxa és demostrar que una administració pública educativa és la primera que ha de donar exemple de com les xarxes socials són una eina d’innovació. La comunicació d’una administració educativa és un pas necessari per a mostrar el camí cap a la revolució del coneixement que tots nosaltres, els individus a la xarxa, els professors i els alumnes a la xarxa, estem construïnt. Deixem de témer allò que hem après a entendre.” Marie Curie

Llibre: Faceboom de Juan Faerman

Pel·lícula: Habitación en Roma de Julio Médem

Música: I’m all over it de Jamie Cullum

9, maig 2010   2 Comentaris

Marie Curie, una blocaire avui?

El III Congrés de docència de química de secundària ha tingut lloc a la Facultat de Ciències de la Universitat de Girona. He tingut l’honor de ser ponent i ho agraeixo a Miquel Sola, director del departament de química i a Miquel Duran, professor de la UdG.
La pràctica docent del professorat front els reptes de l’educació actual passa per Internet i els continguts digitals. La meva intervenció s’ha basat en el paper que aquests mitjans digitals tenen en el context del procés d’ensenyament-aprenentatge. Algunes de les persones assistents han fet el seguiment de la conferència a twitter i el recull de les seves piulades és el següent fetes per @miquel duran, @jordipoater i @laiagd:

Amb només un mòbil podem explicar allò que Marie Curie va fer fa molts anys.

Deixem de témer allò que hem après a entendre (Marie Curie)

Es pot ser global però no es pot oblidar la identitat pròpia, sinó no construïm bé el coneixement

Professors han de saber qui són i a qui es dirigeixen quan tracten la informació d’internet. Global vs identitat pròpia.

El professor ha de dir què és el que és rellevant i posar ordre a la informació que arriba a l’estudiant

Els alumnes busquen informació a YouTube, no a Google. I es connecten a internet amb mòbil, no ordinador.

El professor ha de posar ordre en aquests contenidors de coneixement per assolir el bon aprenentatge.

Les xarxes socials són contenidors de coneixement

Col•laboració mitjançant les xarxes socials (Twitter, Yammer), són contenidors de coneixement.

Estem en una cultura àudiovisual, imprescindible per la construcció de coneixement. Allunyant-nos de només llegir.

Classes magistrals perdut sentit en la construcció del coneixement, cal compartir coneixement per enriquir-nos.

Ara nosaltres som creadors de continguts.

Amb un mòbil es fan meravelles, es genera coneixement

Dispositius al nostre abast, molt fàcils d’utilitzar. Són dispositius multiplataformes.

donant a conèixer una pàgina amb vídeos dels diferents elements de la taula periòdica

Millors eines al nostre abast, amb grups de recerca connectats a tot el món. Ex: Marie Curie millor amb sincrotró.

L’estructura química de la sacarina s’assembla a l’estructura d’internet

Marie Curie faria ús de les noves tecnologies avui en dia.

Canvi de forma de pensar les coses. Internet i altres eines per l’ensenyament de la ciència.


Una hipòtesis raonable seria pensar que Marie Curie avui seria una blocaire i activista investigadora que utilitzaria les eines de la xarxa per a la seva recerca. La veritable hipòtesis però és aquella que diu: l’educació en el segle XXI serà en xarxa, cooperativa i creadora de coneixement compartit.

Llibre: Revista EduQ de l’IEC

Pel·lícula: Tulpan de Dvosrtsevoy

Música: Tubular Bells de Mike Oldfield

14, abril 2010   2 Comentaris

Científics 2.0, els nous herois

http://twitxr.com/image/272646/

 

L’heroi d’un conte no només repara la mancança sinó que a més construeix una nova situació i s’apropia dels valors màgics suplementaris,

Vladimir Propp, Morfologia del conte, 1928

Una societat no és innovadora ni capaç d’avançar si no té en compte els seus investigadors, la massa crítica que treballa en la recerca i que es troba especialment a la Universitat, l’empresa i en general a tot el sistema educatiu i que s’organitza amb un objectiu: donar respostes i solucions als problemes de la gent que forma part d’aquesta societat. L’oportunitat d’aquesta societat de fer un pas endavant ve determinada per la seva capacitat de superar i fer més fàcil la vida dels ciutadans, per tant de facilitar la feina i la cooperació en xarxa d’aquests investigadors que miren més enllà que la resta dels ciutadans.

La xarxa és una forma cooperativa de relació que facilita la interacció i que ha de ser, de fet ja ho és, una millora afegida a la tasca de la recerca. Els científics, herois del nostre temps, són gent que veu més enllà del que veuen els altres, però que ja no treballen de forma aïllada i tancada en un laboratori, sinó que ho fan en xarxa de forma virtual i arriben a solucions empíriques a partir d’equips que poden tenir bases a diferents parts del món però que optimitzen els seus resultats de recerca amb els mitjans tecnològics que proporcionen la xarxa i les eines informàtiques. Mai una base de dades superarà un cervell humà però una base de dades que treballi amb el que múltiples cervells humans són capaços de transmetre’s,  a partir de les noves realitats virtuals, comportarà resultats brillants i àgils, ràpids i eficaços. Per què doncs els resultats no sempre s’adiuen amb el que esperem? Les mancances del sistema educatiu i la recerca i la seva relació amb l’empresa són motiu de discrepàncies a poc que mirem els resultats. Qualsevol reportatge sobre el MIT o Silicon Valley ens posa en qüestió el model de la recerca i la innovació catalanes. La relació entre empresa i recerca és molt estreta en aquells llocs on els resultats són positius (si totes les empreses que han nascut d’alumnes del MIT s’ajuntessin tindrien el producte interior brut del nové país del món en aquest moment).

El canvi de cicle econòmic ens està posant contra les cordes i la situació de la universitat a Europa i especialment aquí, està qüestionada. A la I Jornada de Comunicació Científica 2.0 de la Universitat de Girona que va tenir lloc el passat dia 6 de novembre al Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, es va constatar que les eines 2.0 són una aposta ferma per a la millora dels resultats de la recerca i de la col·laboració en xarxa, especialment pel que es refereix a la relació entre equips de treball però també entre la mateixa pràctica de la recerca, l’empresa i la societat que són els destinataris finals del treball empíric. Estan preparades les universitats pels nous reptes? Són els criteris d’excel·lència i meritocràcia els que predominen en la selecció d’investigadors? Els pressupostos de recerca estan alineats amb els interessos de les empreses que han de donar feina als nous titulats universitaris? Estan implicades les empreses en els objectius de recerca i patrocinis de la Universitat? Són les eines 2.0 matèria comú en els procediments universitaris i dels sistema educatiu en general?.. Algunes preguntes per a reflexionar que van sorgir en els debats de la trobada i que reclamen més relació entre el món de l’empresa i la recerca, alineament dels objectius des d’una àmplia visió de desenvolupament de país, i més compromís de la ciència amb els nous formats de la comunicació en xarxa.

Llibre: La morfologia del conte de Vladimir Propp

Pel·lícula: Gattaca d’Andrew Niccol

Música: Thanksgiving de George Winston

 

 

 

 

8, novembre 2009   11 Comentaris

Hipatia a l’Àgora

http://www.peliculas.info/wp-content/uploads/2009/09/agora13.jpg

Fa temps que en aquest bloc no feia una critica d’una pel·lícula, això ho he anat deixant per als entesos, però no me’n puc estar de fer-la d’Àgora d’Alejandro Amenàbar, i no me’n puc estar perquè a més puc posar en els tags del post la paraula “innovació”, la paraula “coneixement”, la paraula “educació” que són les que vénen definint els continguts d’aquest bloc de fa temps.

Una pel·lícula és un producte d’entreteniment que et transmet emoció, i si està ben feta, t’ho fa sense adonar-te’n i a més n’aprens alguna cosa. A Àgora s’acompleixen totes aquestes premises. És una pel·lícula de factura clàssica, hollywoodiana, exquisidament bastida que ens transporta a un món antic, Alexandria, on s’està produïnt el canvi de poder de les classes militars a les classes religioses, a partir del creixement exponencial de les religions monoteistes, la jueva i la cristiana en aquell moment. Aquest canvi xoca contra una part de les societats clàssiques que havien establert les diferències entre senyors i esclaus, mentre que els monoteísmes regiren els estrats socials posant el poder en mans de Deu i a ells com a representants seus, no han de lluitar militarment per justificar-se, lluiten perquè Deu els hi diu i tenen la seva benedicció. Qui pot anar contra els designis de qui tot ho pot? Amb missatges simples, predicant la igualtat, implanten una nova classe que arracona el coneixement en els escollits, sempre o quasi sempre homes,  perquè la base del seu poder és la fe, és a dir, el contrari del coneixement que és el dubte i la curiositat constant. Només et salvaràs si creus, no si saps.

Tot aquest canvi cultural Amenàbar l’explica amb el cas d’Hipàtia, una dona  filòsofa d’Alexandria, que té el coneixement com a objectiu vital i que significa justament un perill per al nou sistema social, ella no creu, ella dubta, ella investiga. Només és l’excusa del director per posar davant del nostre nas com, sense curiositat, sense coneixement, sense innovació, ens convertim en animals salvatges que porten la destrucció a tot el que toquen. Però a més, aquesta pel·lícula posa a una dona com a protagonista alliberada dels rols de dependència masculina que inclús les heroïnes més valentes tenen en algun moment, posen a Hipatia com a model i a més com a referent. Aprenem que la recerca és el secret de l’evolució, recordem que el poder té objectius que la raó a vegades no entèn, constatem que en ple segle XXI encara ens sorpren que una dona en una pel·lícula no caigui rendida als encants d’un home i preferixi pensar. Hem recorregut molt de camí des del segle IV dc. fins al XXI dc. però encara no hem aconseguit ni la meitat del que Hipatia feia.

Llibre: Tiempos de cambios: pensar y vivir a favor de la supervivencia humana de Rita Levi Montalcini

Pel·lícula: Àgora d’Alejandro Amenàbar

Música: Alfonsina y el mar de Mercedes Sosa

10, octubre 2009   10 Comentaris

Innovació i recerca a l’escola

http://twitxr.com/image/252903/

Al MIT de Manlleu s’han aplegat els equips directius de tots els centres educatius d’Osona per a celebrar que comença un nou curs escolar que ve carregat de reptes però també de ganes de fer, i amb els quals he tingut el plaer de compartir el matí. I aquests reptes del sistema educatiu, en aquest moment de canvi sistèmic, són molt grans:

- adeqüació dels continguts i suports a la xarxa social i la digitalització de recursos

- cohesió i valors en una societat en canvi cultural

- millora de la qualitat i dels resultats acadèmics per a una bona socialització de l’alumnat

- millora i desenvolupament professional dels docents

Totes aquestes fites necessiten d’esforç i de rigor en la gestió d’un sistema educatiu que en realitat podem comparar al d’una gran empresa que mou milers de professionals i milers d’usuaris en llocs molt dispersos i en franges horàries diferents, la qual cosa genera una complexitat que fa realment miraculòs que el passat dia 14 de setembre s’obrissin les portes de 4.500 centres educatius i acollissin a 1.200.000 alumnessense pràcticament entrebancs; tot un rècord de satisfacció en el servei que poques vegades entrem a valorar. Perquè el que importa a la fi és quin servei estem donant als alumnes i com aquests aconsegueixen l’éxit en el seu aprenentatge i la seva socialització. I d’això hem parlat a Manlleu aquest matí, de com els docents i els propis alumnes són els agents del sistema, els agents de la recerca i la innovació, els elements que utlitzant la fòrmula I+D+R ben coneguda per tothom , ens aproximen a la millora del producte final, que en aquesta “empresa de servei públic” no són rendiments dineraris, són acadèmics, que és el que en l’educació estem obligats a assegurar.

L’aposta per a treballar en xarxa, amb les eines 2.0, amb tecnologia però sobretot amb continguts renovats i adequats als suports digitals, és estratègicament obligada, però a més, el que li dona valor a un veritable canvi per a la millora és la transferència de coneixement en xarxa mitjançant recerca i bones pràctiques en educació, la rèplica de les quals proporcionarà innovació i per tant el camí cap a la millora dels resultats. Totes les fites que ens proposem tenen com a protagonistes els alumnes i els docents, que amb el suport de pares i mares, i la comunitat educativa, on hi són també institucions i empreses, són les corresponsables de que els resultats siguin els millors. No és fàcil, en aquest moment no hi són tots els recursos que seria desitjable, una millora de la inversió del PIB en educació és ineludible si volem superar qualsevol crisi, econòmica i social, perquè a la fi quan ensenyem a llegir i escriure o a cercar informació a google, estem donant a les persones la capacitat de ser i de fer dins de la seva cultura, que, ara ja, és la cultura global d’un món en canvi constant.

Llibre: La galaxia Gutenberg de Marshall Mcluhan

Blog: Blog del MIT (Massachusetts Institute of tecnology)

Pel·lícula: Minority report d’Steven Spielberg

Música: The flower duet de Lakmé

16, setembre 2009   4 Comentaris

Global Talent

Global Talent és un projecte promogut des de Catalunya amb vocació internacional que s’ha presentat en el marc de l’IMAX Port Vell de Barcelona davant de representants de les institucions i de les empreses i sectors emergents de la ciutat.  El seus objectius primordials són disseminar i divulgar la ciència més actual, explicar com el coneixement es tradueix en economia i promoure el debat social de les idees. Per assolir aquests objectius, parteix del sistema de ciència i tecnologia català per situar-lo en el context internacional. La plataforma a través de la qual s’expressa és un diari digital que incorpora les darreres innovacions tecnològiques de la web 2.0. L’estructura descansa sobre quatre grans àmbits, l’editorial i el tecnològic, d’una banda; i l’institucional i el de negoci, per l’altra. Promoguda per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI) GLOBALCAT recull l’esperit del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació que lidera el Departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya.

Global Talent és avui un dels projectes emblemàtics de l’FCRI impulsat des del convenciment d’obtenir l’acollida i projecció social que promet pel seu caràcter innovador. El projecte s’emmarca en l’àrea de Ciència i Societat de l’FCRI, que té com a objectiu fer accessible, a la ciutadania i als diferents públics i agents vinculats a l’R+D+I, els resultats, actors, recursos i tendències de la recerca, amb el repte final d’incrementar l’interès social per la ciència i la tecnologia.

És una lloable iniciativa que s’haurà d’aprofitar des de molts àmbits, especialment el que es refereix a l’educació i a l’empresa, que poden extreure’n molt de rendiment. Cal però desenvolupar  al màxim en aquest portal les eines de la xarxa social 2.0 per a fer real una nova forma d’intercanvi científic i tecnològic que vagi més enllà del que seria un diari digital a l’ús. La introducció d’un blog on es proposen temes innovadors des del punt de vista d’una adolescent és un intent d’apropar la formació científica a un usuari potencial de la pròpia ciència. El repte és fer rendible aquest portal a partir de la proposta pública i cap a la l’autosolvència amb continguts digitals i propostes científiques que difonguin la recerca i la innovació des de Catalunya fins al món.

El talent és el recurs més ben distribuït del planeta, Fotis Kafatos

Blog: El Blog de l’Eudald Carbonell

Llibre: La consciència que crema d’Eudald Carbonell

Pel·lícula: The day after tomorrow de Roland Emmerich

Música: Walking on the moon de Police

14, setembre 2009   3 Comentaris

Tens instint digital?

L’adolescent de 16 anys m’explica que és molt fàcil..a Internet es juga amb grans jocs o amb minijocs, i aquests darrers són més divertits perquè tens ganes de canviar molt de joc, de no fer sempre el mateix. M’ensenya la pàgina armorgames i em va explicant com en pocs minuts construeixes el teu propi joc, és molt senzill, passeges el dit pel touchpad i vas clicant, caus, tornes a aixecar-te…aconsegueixes que l’animal protagonista vagi fent la “feina” fins a acabar en pocs minuts el recorregut amb éxit. L’adolescent ha arribat a aquesta pàgina a partir de la de minijuegos que coneixen molt bé els fans de Càlico Electrònico, és a dir, el 99% dels adolescents. Aquesta és la demostració de dues formes de recerca que facilitaran que aquest adolescent tingui moltes més possibilitats d’utilitzar el mètode científic i d’entendre’l que molts de nosaltres. Per què? Perquè tenen “instint digital” (gràcies qtorb) i l’utilitzen.

L’avantatge d’Internet és la possibilitat de tenir informació il·limitada i això fa que la cerca sigui imprescindible. Però cal ser molt acurat en les cerques perquè aquesta informació sigui veraç i rellevant. Aquesta idea que forma part d’una assignatura de la UOC, les cerques a internet, en els nadius digitals és ja un coneixement incorporat, és l’instint digital. Ell no ha necessitat ni pensar com s’ho faria per a trobar un joc curt que el distragués i que fos de l’estil del que li agrada; ha anat a una web que l’interessa, Càlico, ha navegat pels seus productes, ha arribat a minijuegos, ha trobat una referència a armorgames i l’ha trobat directament. Fàcil, no ha necessitat ni sis passes, només tres. Però és que també és una forma de recerca la pròpia pràctica del joc, del minijoc: assaig-error, aconseguir en pocs minuts l’éxit sense full d’instruccions, pasar pantalles, superar els entrebancs, riure al final, passar-ho bé.

Algú pot posar en dubte la increïble revolució mental que significa la revolució tecnològica i digital de la xarxa? Algú de vosaltres ha fet servir mai el llibre d’instruccions del seu mòbil? És Darwin qui ens va ensenyar que l’adaptació no és el guany del més fort sinó del més adaptatiu, és a dir, del que sap modificar les seves possibilitats per a nous entorns. Instint digital, adaptació a l’entorn.

Videojoc: Prototype d’Activision Publishing

Llibre: Sakamura, Corrales y los muertos rientes de Pablo Tusset

Pel·lícula: Up de Pete Docter

Música: El rey de las maracas de La Limoncello

31, juliol 2009   6 Comentaris

A la recerca d’oceans blaus

Existeix la teoria dels oceans blaus que representen aquelles idees de negoci innovadores que estan per descobrir, mentre que els oceans vermells representen les que ja existeixen. La recerca dels oceans blaus és allò que es caracteritza per la creació de mercats desconeguts en àrees no explotades i que generen oportunitats de creixement sostingut i a llarg termini. Molts dels oceans blaus poden sorgir dels propis oceans vermells que ja existeixen, però es conceben com a estratègies no competidores sinó cooperatives perquè en els oceans blaus hi ha noves normes que demostren obsoletes les antigues lluites per un mateix model de negoci, són en realitat una conseqüència de la necessitat de deixar de banda la competició destructiva sobre un mateix model de negoci per a anar cap a un nou horitzó de mercat generant valor a través de la innovació.

En una jornada a la Cambra de Comerç de Barcelona sobre les TIC, s’ha posat de manifest que les empreses a Catalunya tenen la necessitat de trobar oceans blaus per a poder superar el moment de canvi de paradigma que estem vivint. Hi ha però determinats aspectes que dificulten la visió: els models de negoci establerts, les normes de l’administració que són lentes i feixugues, els serveis i les infrastructures ( conectivitat de xarxes i telecomunicacions) que han de ser millors; les relacions administració/empresa/universitat que han  d’aconseguir un bon rendiment R+I+D o les pròpies dinàmiques, a voltes obsoletes, de les grans corporacions que es veuen abocades a la renovació o la mort com la pròpia General Motors, per posar un exemple.

He percebut exemples d’oceans blaus en aquesta jornada com Balzac TV, NTE, Indra Espacio, totes elles empreses sorgides a Catalunya que treballen per a tot el món amb projectes que van més enllà del que tradicionalment està previst, i totes elles amb necessitat de suport R+I+D coordinat amb facilitats d’infrastructures i obertura mental. Hi ha possibilitats, i estan en aquest món, encara que no tots els que hi eren aquest matí sabien en quin món estan els oceans blaus.

LLibre: La estrategia del océano azul de W. Chan Kim

Pel·lícula: Master and commander de Peter Weir

Música: She’s only happy in the sun de Ben Harper

3, juny 2009   14 Comentaris