Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Paisatge després de la batalla econòmica

Passant pel pont del Besòs des de Sant Fost a Mollet es visualitza la decadència d’un model econòmic que ja és irrecuperable. Per un costat la fàbrica Derbi que té els dies comptats, seguida del Lidl nou, més endavant la línia de l’AVE al costat de l’autopista i de cantó el solar de la Teneria que sembla un cementiri (fotografia del post). El model de producció que durant el segle XX va fer de Catalunya i del Vallès, un territori on tothom tenia feina, pròsper i desenvolupat, està en aquest moment en una situació de canvi radical. Mentre les antigues fàbriques es tanquen o es deslocalitzen, es creen nous mitjans de comunicació ràpids com l’AVE, o s’inauguren centres de serveis com Lidl o més enllà Decathlon, de propietat estrangera. I aquest canvi és molt preocupant, perquè només tenint la propietat dels llocs de treball i la capacitat de generar nous negocis, és que podem assegurar la riquesa del país.

On són els inversors, els emprenedors del país? On són les noves idees que han de substituir als antics formats industrials?
No pot ser que tots els llocs de treball que es generin en el nostre territori siguin propietat d’empreses estrangeres, perquè en el moment en que vagin mal dades, marxaran, com ha passat amb Derbi.

No tenim temps de pensar en que vindrà algú de fora que amb un Casino de Las Vegas en solucionarà el problema, la vida va massa ràpida, en AVE i en Internet, com per què l’única esperança sigui un Lidl, un Decatlhon o un Casino. On és la Derbi del segle XXI que ha de
donar feina als ciutadans del Vallès? Tenim més llicenciats, més titulats, més persones formades que fa un segle, no pot ser que
aquestes persones, formades i a punt per treballar, hagin de marxar altra vegada a Alemania, o a Argentina o a Australia, sembla una pel.lícula que ja hem vist masses vegades. Mentre, pels carrers de València, els estudiants aprenen a fugir de la policia. Estem entrebancant-nos altra vegada en la mateixa pedra.

Llibre: Emprender es posible de Alemany i Planellas
Pel·lícula: La invención de Hugo de M. Scorsese
Música: Rolling in the deep – Adele

26, febrer 2012   2 Comentaris

Eleccions a twitter

fotografia via @el_pais

La nit electoral del #20N no va ser cap sorpresa, estava previst que guanyès el PP amb majoria suficient per governar. Les sopreses van venir dels “irreductibles”, Catalunya és altra volta de CiU, i van tres de tres a les darreres convocatòries electorals. I el País Basc que amb els resultats d’Amaiur posa sobre la taula una nova situació post-ETA que serà interessant de seguir al Congrès dels Diputats. La caiguda lliure del PSOE-PSC no per prevista ha estat menys contundent. De tenir-ho tot a no tenir res, una travessa del desert que s’espera difícil i complexa, per una opció ideològica que ha de descobrir quin és el seu paper a Catalunya, al País basc (on governa) i a Espanya. Amb la lectura de les eleccions les conclusions són clares per això m’interessa més parlar de com es va viure la nit electoral a la xarxa. Twitter bullia i és un clar exponent de com les maneres de fer política estan canviant. La meva conclusió de les eleccions s’escriu en dues frases: 1- Poca visibilitat de les dones en les imatges de valoració dels candidats a TV i 2- Per a quan votar per Internet?

La fotografia que il·lustra aquest post està feta al balcó de Gènova desprès de la roda de premsa del virtual president del govern, i és significativa perquè, malgrat que abans va sortir sol al faristol de les declaracions, el poder al PP sembla que té una tirada femenina interessant. La pregunta és, quantes de les dones visibles al partit triumfador seràn veritables protagonistes del govern, amb carteres importants? No és només qüestió de paritat, el govern de Zapatero va posar la paritat per davant però amb carteres poc importants quant a poder real, tret d’algunes excepcions. En canvi les dones d’aquest balcó guanyador tenen en el partit un pes important, per no parlar de la presidenta de la Comunitat de Madrid o del PP de Catalunya. A la resta de fotografies de la nit electoral, la majoria absoluta va ser pels homes, inclosa la companyia de Carme Chacón en la roda de premsa més trista de la seva carrera política. A twitter varem comentar que manca una presència real de dones en els llocs de veritable poder, que els candidats són majoritàriament masculins, i que la presència femenina segueix essent qüestionada i analitzada per l’estètica abans que per l’ètica. Una conversa recurrent ahir a twitter va ser el vestit de Raquel Sans al programa especial de TV3, no comment. Serà la dreta la que posi més dones al capdavant de responsabilitats reals de poder? Això no assegura res quant a resultats, però no ho sabrem mai si no ho fem.

I l’altra qüestió, si ja paguem els nostres impostos per internet, com és que votar no es pot fer? La davallada de votants a les eleccions és un degoteig continu. Les dades del #20N són quatre punts inferiors a les de fa quatre anys, i així podem arribar fins a governs que no tinguin ni tan sols el recolçament de la meitat dels votants. De fet, aquest govern del PP serà majoritàri amb els vots de molt menys de la meitat de la població espanyola. La credibilitat de qui governa també està en la quantitat de persones que el sustenten. Per què la gent no va a votar? La cultura democràtica és recent en aquest país, i el convenciment de que la política només és un niu de problemes i buscaraons és la més extesa, però en qualsevol cas és el sistema menys dolent dels que tenim, i ha costat molt  poder exercir-lo. La tecnificació de la participació política ja està donant mostres de canvi de paradigma amb la utilització de les xarxes socials a les campanyes i en l’acostament de la gent als responsables polítics. L’activitat de consellers, parlamentaris  i oposició a Catalunya és exemplar, per què doncs no es posa a l’agenda del proper govern la votació per Internet? Hem vist com milers d’empreses, molts dels sectors productius i tots els models de negoci estan canviant acceleradament amb la introducció d’Internet i les tecnologies del silici en l’economia i la societat, pot quedar la política al marge? Tots els candidats han fet la seva campanya també a la xarxa, han de demostrar doncs que s`ho creien, que volen parlar amb els qui han votat o amb qui no ha vulgut votar, fer política i participar democràticament és també ser a Internet amb totes les conseqüències. Segur que el primer DM de @marianorajoy com a president es per a @angelamerkel .

Llibre: #Política 2.0 d’@ebenach

Pel·lícula: Star Trek 2 de JJ Abrams

Música: Món boig de Mel

21, novembre 2011   Cap Comentari

Un any del 10/J, i demà què?

Foto de Myriosis

10 de juliol de 2011. Ara fa un any que un milió de persones ens vam manifestar a Barcelona per defensar la nostra nació i el dret ha decidir d’aquesta nació. Concretament l’espurna que va mobilitzar a tanta gent va ser la sentència del Tribunal Constitucional que va retallar significativament l’Estatut de Catalunya. Recordem que aquest Estatut havia estat votat per la majoria de catalans i refrendat pel Parlament de Catalunya i pel Congrés dels Diputats.Passat un any és un bon moment per fer balanç i valorar perquè va servir aquella multitudinària manifestació.
Durant aquest any, les eleccions a la Generalitat de Catalunya i a les administracions locals han provocat importants canvis de color polític en els òrgans de govern. De fet, el panorama polític és força diferent del de fa un any.

D’altra banda, també cal tenir en compte que en aquest any, la pròpia societat civil ha organitzat nombroses consultes ciutadanes arreu preguntant per una possible independència de Catalunya, fins i tot recentment el Centre d’Estudis d’Opinió, per primera vegada, també ho ha preguntat a la ciutadania.
Però no només això, la ciutadania s’ha continuat mobilitzant: el 15M, el 19J, el… no deixen de ser part del mateix missatge: voluntat de canviar. Símptomes de la necessitat de fer escoltar la veu de molta gent que no troba resposta a través dels canals oficials que el propi sistema articula.
Però la nostra sensació és que aquella manifestació va servir de poc, va servir per queixar-nos però no per actuar en conseqüència.
La classe política no ha sabut canalitzar el sentiment del 10J, potser perquè, de fet, no era un sol moviment sinó la unió de varis moviments; aquest caràcter heterogeni complica la concreció de les accions.

Tanmateix, creiem que el veritable fre del pas de la manifestació a l’acció ha estat la clara manca de voluntat política. La temporalitat dels fets que se succeïxen arran del 10J s’articulen des de l’oficialitat de les institucions i dels partits, que basen la seva legitimitat no en el lideratge basat en la concreció d’accions que recullen el sentiment ciutadà sinó en el recolzament en el poder que la representació democràtica els proporciona. Obviant en aquesta mirada, que la legitimitat democràtica deixa buits importants com demostra una lectura crítica de cada comtessa electoral i de cada una de les espurnes, en forma de mobilització, que els ciutadans han organitzat en els darrers mesos.
L’heterogeneïtat dels moviments que s’articulen a partir de la mobilització ciutadana són complexes d’etiquetar. Com més amplia és la convocatòria més gran és el grau de dispersió d’interessos dels propis actors manifestants. De totes maneres, sembla evident, que hi ha un element comú que uneix a les mobilitzacions que neixen a través del gran canal de les xarxes socials i que apropen interessos comuns: canviar les regles de joc. Definir unes noves regles que facilitin que el ciutadà es senti partícep i part d’un sistema, el democràtic, que ha madurat i necessita una profunda revisió.
Dir això en el fons vol dir que som nosaltres, la pròpia societat catalana qui ens queixem molt però, a l’hora de la veritat, ens movem poc pel nostre país. Preferim queixar-nos i, si cal manifestar-nos, però no passem d’aquí, l’únic que fem és eludir les nostres responsabilitats mirant sempre cap aquells que tradicionalment han estat els “dolents de la pel·lícula”. manca variable cultura democràtica, masses anys de no practicar-la comporten poca tradició d’actuació democràtica de cada un de nosaltres.
Necessitem més autocrítica si volem madurar com a societat.
Ens cal una societat madura si volem superar amb èxit els grans reptes que tenim actualment com a societat catalana i global. La mobilització necessita de l’acció pròpia en cada un de nosaltres mateixos per vitalitzar els símptomes d’articular una realitat diferent. Serem nosaltres i cadascú qui inventarà noves formes, o no serà…

Post compartit amb @mgarrigap @gemmaurgell @ricardespelt @erovira

Llibre: Comprometeu-vos d’Stéphane Hessel

Pel·lícula: Blackthorn de Mateo Gil

Música: Extraterrestres d’Antònia Font

10, juliol 2011   2 Comentaris

Reputació, delicada paraula

Hem sabut que finalment la responsabilitat de la transmissió de la bactèria E-coli als humans és de brots de soja alemanys i no pas dels cogombres espanyols. Aquesta notícia ha donat un tomb a la situació que ens va trasbalsar fa uns dies, la compra de productes vegetals frescos espanyols va ser prohibida a gran part d’Europa, perquè els responsables alemanys van donar la culpa a la verdura espanyola. En una demostració de poca, per no dir cap, serietat a l’hora de prendre mesures i demanar responsabilitats per part d’uns polítics que sembla que han volgut salvar-se primer ells i desprès la resta, sigui qui sigui. El resultat han estat les pèrdues milionàries dels agricultors espanyols i de tota la indústria que gira al voltant de la producció i exportació de la verdura.

Hi ha dos problemes clau en aquesta malaurada notícia: el primer que la interconnexió de la informació fa que un missatge es propagui de forma infinita i en molt poc temps arreu del món, la qual cosa fa que les conseqüències siguin immediates i enormes. I la segona que es refereix a productes per a tothom, alimentaris i per tant, dels quals ningú està lliure, ni rics ni pobres, ni natius ni nouvinguts. Aquesta crisi de reputació sobre un producte és de les pitjors que es poden donar, i la forma en que s’ha de resoldre, també molt complexa, justament per la pròpia casuística. Que la xarxa sigui global i tan eficaç fa que una notícia sigui transmesa molt ràpidament però esmenar-la ja no ho serà tant. La imatge de la perillositat d’un aliment és molt lenta de combatre, amb un “per si de cas” ja estem salvats de qualsevol problema i no podem treure la sensació de que mengem perillosament.

Per a resoldre un problema de reputació caldrà tenir en compte alguns elements bàsics: informar de la situació exacta de la notícia i especialment per part d’aquells que varen donar la primera informació, és a dir, els responsables alemanys que han de dir clarament quin és el problema i com el solucionaran; però desprès per modificar la imatge de la reputació negativa del producte espanyol cal fer un relat positiu dels productes, relacionant-los amb les seves propietats alimentàries, amb el benefici de la dieta mediterrània, i fent dels aliments frescos espanyols un símbol de qualitat i cura en la producció. Anar cap a la transmissió de missatges positius que reforcin el concepte d’aliment de qualitat i sense relacionar-lo amb la crisi que ens ha portat a aquesta situació. Donar valor a la cadena alimentària i de producció, relacionar-lo amb el que el consumidor espera i proporcionant molta i bona informació. Aquesta feixuga feina serà la única manera de que el mercat recuperi la posició de marca del producte fresc espanyol. Els brots de soja són una altra història.

 

LLibre: Vacas, cerdos, guerras y brujas de Marvin Harris

Pel·lícula: Soul Kitchen de F. Atin

Música: Billionaire de Bruno Mars

5, juny 2011   Cap Comentari

Política 2.0

El President Obama ha presentat recentment el seu pla per aturar el dèficit dels EUA a la ciutadania a la seu de l’empresa Facebook. Aquest fet demostra que el polític amb més influencia mundial concedeix a aquesta xarxa social una importància tal que el fa partícep d’un acte de rellevància transcendental, una de les primeres notificacions als ciutadans del pressupost del país més important del món. Poca broma. Ja va ser l’aspirant Obama a candidat demòcrata i desprès a president, el polític que va demostrar que les xarxes socials eren alguna cosa més que una boutade de frikis. Va guanyar en els dos processos sobretot perquè va ser un visionari de la utilització d’internet com a mitjà directe per a trobar i relacionar-se amb nous votants. Una innovació conceptual i procedimental importantíssima, que ara, en el seu mandat com a president, no ha oblidat, per això manté els seus canals socials oberts; gestiona amb eficiència la comunicació on-line i gosa seguir demostrant que hi creu i que per això és un president diferent.

Aquesta diferència substancial és el que posarà en aquest segle XXI a uns polítics per davant d’altres, i farà de la pràctica política alguna cosa més que l’acomplir amb un dret que a voltes sembla un deure sense retorn. Les revoltes al nord d’Àfrica ens han deixat mostres de com el  moviment democràtic en societats molt tancades a pautes democràtiques pot esquerdar-se només perquè la informació no està en mans de determinats poders, sinó que flueix de forma incontrolada per la xarxa on sempre hi haurà una escletxa per on qui vulgui comunicar-se, ho farà. Aquesta facilitat en la transmissió de la informació és justament el que més pànic provoca en els poders, de tot tipus, però avui em referiré al poder polític especialment. Algú s’imagina que avui hi hagués parlaments on no pogués entrar la televisió? Fa uns anys, i amb les dictadures a zones amb possibilitats de tenir mitjans innovadors tecnològicament, posàven pegues per a permetre que la imatge dels parlamentaris es pogués veure a casa de la gent. Doncs avui passa el mateix amb Internet. Encara hi ha parlaments on no es pot transmetre amb twitter, o reunions polítiques, inclús a administracions que les utilitzen, com la nostra pròpia Generalitat.

En política, com en tots els àmbits de la vida, i especialment en aquells que es relacionen amb el poder i la informació, el control sembla que és la única eina que alguns entenen. I el problema és que Internet és un camp al que no se li poden posar portes. Dilluns 2 de maig, Stic.cat organitza una twittervista amb tots els candidats a l’Ajuntament de Girona, que han tingut el valor i la confiança de posar-se a davant dels seus conciutadans i votants per contestar, via Twitter, durant una hora, tot el que vulguin saber. Un exemple de transparència democràtica. Molt pocs polítics tenen aquest valor. Stic.cat ha parlat amb candidats d’altres ciutats rellevants de Catalunya i els qui corresponen als partits més grans, amb totes les possibilitats de guanyar, no han volgut posar-s’hi. Poc interès en les xarxes socials? No, perquè tots estan en elles, això sí, gestionades oportunament pels seus assessors i dins els paràmetres de la seva campanya. Cap interès per una activitat que és oberta i a l’abast de tothom, no controlada per cap mitjà de comunicació. Semblaria que ara com ara tots els polítics tenen ja molt clar que Internet ha vingut per a quedar-se, però a alguns encara se’ls ennuega la interacció al coll i és preocupant que aquells que tenen o pensen tenir el poder, són justament els que limiten l’activitat transparent a la xarxa. Justament com el President Obama, aquell a qui no es pot negar que manega poder.

LLibre: Change we can believe in de Barack Obama

Pel·lícula: The Kings Speech de Tom Hooper

Música: On the floor de Jennifer Lopez i Pitbull

1, maig 2011   2 Comentaris

#Twitterpolítica

Twitter és una rambla on les persones, entre d’altres coses, conversen. Una captura de pantalla del TL del Conseller @lluisrecoder , com la que s’observa en aquest post, és la mostra de que cada vegada més la rambla de Twitter és un bon lloc per a fer i parlar de política. La proximitat del missatge a Twitter, la possibilitat de preguntar a representants als que en la vida ordinària no tindríem accés, la conversa a diverses bandes, o la relació amb d’altres temes, converteix una captura de pantalla en un camp obert. En la captura  que ens serveix per il·lustrar el post trobem una notícia del Diari de Girona que origina el debat: les exigències de la companyia Ryanair per a mantenir els seus serveis a l’aeroport de Girona, fet que va relacionat directament amb les possibilitats de guany econòmic per a Girona. El conseller del govern de CiU, @lluisrecoder, @pia_bosch candidata a les eleccions municipals del PSC a l’alcaldia de Girona; @AnnaSimo, diputada d’ERC, @joanpuig militant d’ERC de Blanes, @narcissastre professor de la Universita de Girona i @bcnrod twitter d’informació de l’estat de rodalies RENFE, són els protagonistes que a partir de l’algoritme de Twitter tenen un lloc en el continuum originat per l’entrevista al Conseller al seu TL.

És interessant destacar que aquesta captura està feta en una cerca concreta, en un moment determinat, i que és la que jo obtinc a partir de les persones que segueixo però també a partir de les que intervenen en la conversa, afegint els nicks específics per tal de respondre a intervencions anteriors, la qual cosa fa de la fotografia un exemple clar de que Twitter és un dels mitjans socials amb més possibilitats de desenvolupar models de transferència de la informació i de la comunicació entre responsables polítics, ciutadans i tot aquells que s’interessin. És important definir com s’obté aquesta informació que es converteix en captura de pantalla. La fotografia l’he fet sobre l’aplicació original de Twitter, fent una cerca al TL del Conseller @lluisrecoder, i seleccionant una part de tota una conversa que s’ha produït al llarg d’hores, d’aquest mateix dia i recollint finalment el que l’algoritme de Twitter mostrava en el moment de fer la cerca; per tant és una informació que la mateixa xarxa proporciona a partir dels nicks que els usuaris de Twitter que participaven en la conversa afegien a la mateixa resposta, i seguint en el temps la línia argumental de la notícia.  Aquesta captura no serà mai la mateixa que podria fer qualsevol altre usuari, serà molt similar, és una fotografia d’un moment concret a la rambla de Twitter.

Davant d’unes eleccions municipals i poc desprès d’unes eleccions al Parlament de Catalunya que ens han proporcionat un nou govern de la Generalitat, s’imposa l’anàlisi de la utilització de les xarxes socials per part dels polítics, dels partits, de les institucions i dels ciutadans. Fa un any pocs polítics haguessin respòs a una conversa com aquesta, gairebé cap era personalment a Twitter; en aquest moment el polític que vulgui tenir èxit ha de ser a la xarxa, i si és gestionant ell mateix el seu compte, com fan els esmentats en aquest exemple, millor, però sobretot ha de tenir molt clara la seva identitat digital, decidir a quina xarxa i de quina manera hi és, i explicitar-ho; estar a disposició dels ciutadans, tant en campanya electoral com fora d’ella; els comptes “electorals” a Twitter no tenen sentit perquè demostren que l’interès és massa puntual, poc dinàmic, una volta s’hi entra a les xarxes és complicat sortir-ne perquè es talla un fil conductor. Fa uns dies m’entrevistaven a programa @debonmati de Punt 6 Radio de Reus, i a una de les preguntes sobre el fet de que alguns partits estan escollint persones amb molts seguidors a les xarxes per a ser candidats jo responia que no per ser un gran activista a internet s’ha de ser un bon candidat polític. No és la xarxa la que fa bona política, són les persones les que, utilitzant bé la xarxa poden arribar a fer bona política i on, a més, trobaran els votants perduts.

LLibre: Understanding media de M. McLuhan

Pel·lícula (serie TV) : The West Wing de Aaron Sorkin

Música: La petita rambla del Poble Sec de Cesk Freixes

20, març 2011   2 Comentaris

La revolució nord-africana


fotografia de La Vanguardia

La revolució nord-africana està protagonitzant els darrers dies tots els mitjans. La riba sud del Mediterrani està en efervescència;  des que a Tunísia van començar els aldarulls tot el nord africà s’ha encomanat de revolta i sembla que aquesta no té aturador. La impressió de que els països àrabs eren sota la implacable influència de la jihad es posa en qüestió amb aquesta revolució que defenestra els règims dictatorials, demana democràcia i té com a element de comunicació bàsic la xarxa social. Que la primera cosa que hagi decidit el govern Mubarak hagi estat la desconnexió d’Internet i el control de xarxes com Twitter, és simptomàtic de que aquests són els mitjans de comunicació més perillosos, per efectius, en aquest moment. Quan els mitjans tradicionals es troben “embargats” pel poder com es va demostrar a la guerra d’Irak; les xarxes socials, veritable mitjà de comunicació viral, es tornen eines imprescindibles per a la nova revolució.

Als països àrabs no s’ha arribat a produir mai en aquests darrers segles una veritable revolució social, com la que es va produir a Europa amb de la Revolució Francesa; i tot i el desenvolupament tecnològic empès sobretot per el poderós petroli i els seus milionaris beneficis, la gent, el paper de les dones, l’organització política, segueix ancorada en esquemes molt tradicionals que es veuen abocats a la finestra immensa de la televisió i d’internet. De fet tota la riba sud de la Mediterrània és un gran cinturó de misèria i dictadures que envolta l’Europa rica i democràtica, igual que les “banlieu” envolten les grans ciutats. Es permet a la gent somiar amb la rica Europa però no trepitjar-la. Però on són les autoritats europees d’exteriors en aquest conflicte? Ha arribat l’hora del canvi? Quan la xarxa posa de relleu que l’aportació de qualsevol pot ser fonamental per a la creació d’opinió, de negoci, de capacitat política, el poder polític i econòmic es veu interpel·lat al canvi. Moviments com els de Tunísia, Algèria o Egipte són exemple de que alguna cosa està canviant i no és precisament la de la guerra santa que tampoc ha estat capaç de donar menjar i benestar a la població sinó la de la demanda de llibertats.

Algunes peculiaritats interessants d’aquesta revolució nord-africana són: que el líder del canvi a Egipte sigui un científic, Al Baradei, ex-director general de l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica (OIEA) que li va valer el Nobel de la Pau el 2005,  ara transformat en líder polític, seguint la línia de líders intel·lectuals d’altres revolucions. O especialment, que el canal de notícies que està ensenyant al món la revolta no sigui nord-americà sinó àrab, Al Jazeera, televisió qatarí, que inclús ha estat vetada a Egipte per les seves transmissions en directe, i la incorporació de Twitter i internet a la seva informació. Les relacions de les grans fortunes àrabs amb Europa i Nord-Amèrica són molt intenses; els diners dels petroli poden amb quasi bé tot, Barça inclòs. Serà doncs aquesta la “revolució de vellut” que canviarà la societat àrab en aquest segle XXI? La fotografia de La Vanguardia que il·lustra aquest post és però ben evocadora de realitats molt conegudes. Els militars amb els tancs, controlant les manifestacions de la gent a la Plaça de Tahrir d’El Caire, com la recordada Plaça de Tiananmen, no sempre reeixides, però que han canviat radicalment les seves societats, entrant al nou segle trepitjant fort. Atents a l’altra banda del mar, els homo sapiens eren a la península aràbiga fa 125.000 anys i van iniciar un viatge que, encara ara, tots estem fent.

Llibre: Immigrants de Philippe Legrain @Plegrain

Pel·lícula: La batalla de Argel de Gillo Pontecorvo

Música: Aicha de Cheb Khaled

30, gener 2011   3 Comentaris

Política de Far West

LLegint Antoni Bassas (@antonibassas)  al seu blog La primera esmena sobre l’atemptat a la congressista Gabrielle Giffords, he recordat que estem parlant d’un atemptat a la terra del vell Far west, la imatge de la terra sense normes on les pistoles i els  fusells són quasi la única forma de relació. Veient com Sarah Palin a la seva campanya desplegava un mapa de contrincants als que calia treure del mig; take to back, no estem lluny d’aquella incipient nació americana. És aterridor que la lluita política, utilitzant qualsevol mitjà i amplificada fins a l’infinit, pugui haver generat conseqüències com la de l’atemptat de la congressista. La defenestració de la figura dels contrincants per a desfer-los de tota imatge pública mitjançant un mapa com el que he copiat en aquesta entrada és esfereïdor, posa a l’alçada del “llunyà oest” l’espai polític del segle XXI. Al segle XIX es justificava l’acarnissament per la manca de normes i la situació de desgovern d’un país com els EEUU, a les beceroles de la seva pròpia constitució; en aquest moment, no és de rebut plantejar campanyes com aquesta, no cal, és perillòs i no és democràtic.

Les normes democràtiques de respecte al contrincant s’estan subvertint quan no es respecten les normes bàsiques de convivència humana. La capacitat viralització de la informació que en aquest moment tenim hauria de fer pensar a determinats sectors polítics que no tot s’hi val en campanya. Recordo que un dels eslògans més repetits en la campanya de Sandro Rosell per a la presidència del Barça va ser #enpositiu , del qual estem especialment orgullosos les persones que hi vam participar; i que ens van copiar tant els contrincants del moment com en la campanya política a la presidència de la Generalitat posteriorment. #Enpositiu justament és la determinació de lluitar per guanyar però sense agredir de cap manera als que lluiten enfront teu. Aquesta obvietat no sempre es tinguda en compte, però és que a més, sembla que a EEUU i especialment amb  la victòria de Barack Obama, alguns no han pogut suportar el canvi de color polític i s’han dedicat a fer campanya destructiva. The Tea Party, amb  un nom que semànticament no s’adiu amb el que pregonen, i la mateixa Sarah Palin, estan practicant una campanya totalment #ennegatiu.

Els mitjans americans, i també comenta en Bassas, xpliquen que la congressista Giffords havia vist atacada la seva seu de campanya quan va votar a favor de la reforma sanitària d’Obama, dins d’una campanya de desprestigi i de violència que ultrapassa la mínima norma del joc democràtic i que ella havia denunciat. Que aquesta congressista sigui del sud dels EEUU encara afegeix un punt de notorietat execrable a la persecució de que ha estat víctima. La deshumanització del contrari s’assembla a les pràctiques bèl·liques que arriben fins a la destrucció de l’enemic per a aconseguir la victòria, però hem de recordar que hi ha coses que només en l’amor i en la guerra són permissibles, que no permeses, i menys en la vida normal dels països. La democràcia americana d’EEUU és molt jove, només té 200 anys, però ens ha donat exemples importants de neteja i sanejament polític, ben coneguts per la producció hollywoodiana però no es pot portar fins a la realitat el joc simbòlic de les pel·lícules, ja sabem que en la ficció sempre guanya el bo, però a la realitat això passa poques vegades.

LLibre: El complot contra els Estats Units de Philip Roth

Pel·lícula: JFK d’Oliver Stone

Música: Gran Torino de Jamie Cullum

9, gener 2011   1 Comentari

Entre debat i debat

Passat l’equador de la campanya electoral catalana, el tema són els debats. Sí, dic bé, perquè d’un, han passat a dos, per bé que el primer va ser a 6 i el segon a 2. Un face to face a l’americana, sorgit d’un agosarat intercanvi davant les càmeres de Mas i Montilla en l’últim minut del debat a 6. Tota una proesa que no va ser possible pactar abans, i sí davant el fet consumat de ser a la tele, factotum comunicador social. Perquè el debat a 6, va ser un “més del mateix” de la pròpia campanya. Amb una quota de pantalla del 21%, no va ser cap fracàs d’audiència, al contrari, però el més interessant no es va produir a la pantalla del televisor, es va produir a les pantalles de tots els mòbils i ordinadors que, conectats a twitter vam seguir el hastag #e10 amb fruïció. Que TV3 escollís aquesta etiqueta per a decorar el plató del debat va ser una picada d’ulls al públic 2.0 que està protagonitzant a la xarxa la campanya, on els candidats no han volgut ser, o no tots.

El valor de les xarxes 2.0 en la participació democràtica és molt gran, i encara està per demostrar totalment, però és evident que hi ha països que, si prohibeixen internet, és perquè significa una finestra oberta a l’opinió de tothom. El valor d’una entrevista o un debat a la xarxa amb els candidats, com vam demostrar amb la Twittervista que Stic.Cat va organitzar fa unes setmanes, es multiplica per molt davant de les encotillades entrevistes i debats dels mitjans tradicionals. Mentre els moderadors i els responsables de comunicació dels partits, fan i desfan en els mitjans tradicionals, a Internet això es fa més difícil i per tant, no està encara en les prioritats de les tradicionals campanyes electorals. Greu error al meu entendre, el primer candidat que es faci amb l’espai de la xarxa, amb determinació, serà el primer guanyador de qualsevol elecció, Obama ho va demostrar.

Per què ho afirmo amb aquesta rotunditat? primer perquè l’experiència de gestionar i participar en les dues twittervistes d’enguany en dues eleccions ( twittervista a Sandro Rosell, president del Barça i twittervista als candidats a les eleccions d’Stic.cat) m’ha ensenyat que la viralitat i la frescor de les preguntes de la gent ultrapassen de llarg qualsevol gran entrevista periodística tradicional. Desprès perquè hi crec fermament en el camí de renovació participativa que significa l’entrada del 2.0 en l’acció política. Exemples com els del Parlament 2.0 engegat en aquesta legislatura de la ma d’@ebenach, així ho corroboren. I especialment perquè tota possibilitat de que els ciutadans s’expressin davant dels seus possibles representants, directament, sense intermediaris, aporta valor al joc democràtic. No és que tot sigui un paradís només per introduir el 2.0, però sense ell, la política a casa nostra es perdrà com a gotes en la pluja de la secular manca de pràctica democràtica que patim. Gosarà TV3 introduir preguntes per twitter en algun moment dels debats de la campanya? Aquesta seria una primera forma, mínima, de recollir el que ja passa al carrer.

LLibre: Política 2.0 d’Ernest Benach

Pel·lícula: Skyline dels germans Strause

Música: Teenage dream de Katy Perry

22, novembre 2010   1 Comentari

Educar, a la cua

En campanya electoral tot són promeses d’un futur millor. Hi ha però missatges recurrents que a voltes apareixen caducs malgrat la seva pròpia importància. L’educació, entesa en tots els àmbits, fins a la universitat, la recerca i la innovació; té un paper que sembla important però que finalment es percep com a secundari. Mirant els programes electorals l’educació està situada a quasi tots ells a l’àmbit del benestar social, la família o els serveis bàsics. És a dir,  tots els partits estan obligats a parlar-ne però mai és tema de debat fulgurant als titulars de la premsa política, als debats als mitjans de comunicació, a la propia estratègia comunicativa electoral. Què passa amb una societat que anomenem del coneixement quan aquest no és prioritari en cap dels programes electorals? Angela Merkel en el seu dur programa econòmic de recuperació alemanya va prioritzar la inversió en educació i recerca com a element bàsic de l’economia del país. A quin programa de quin partit es troba l’Educació com a protagonista de la proposta econòmica i d’inversions de futur?

La naturalesa de l’educació és, no només la de formar individus preparats per a treballar sinó també, persones amb capacitat crítica i sentiment de pertenença a una societat justa i democràtica. Si aquesta no posa a l’abast de tothom les eines per a involucrar-se i participar, dificilment farem d’aquesta una societat més justa i equitativa. Una de les funcions bàsiques de l’escolarització és preparar als membres de cada nova generació per a les responsabilitats que més endavant tindran com a ciutadans. I aquest és un peix que es mossega la cua, sense preparació no hi a creixement, i sense educació democràtica tampoc tindrem polítics i ciutadans que facin de l’educació, el pilar de la societat. Perquè només superant el model tradicional d’educació unidireccional podrem obtenir els resultats que els nostres joves ciutadans necessiten. De fet podriem dir que només aquells països que compten amb una bona educació a tots els nivells  gaudeixen desprès d’una bona classe política que pugui retornar a la ciutadania allò que la societat li va donar mentre es formava.

Podriem arribar a fer de l’educació un mitjà de desigualtats en comptes d’una eina de desenvolupament? Correm aquest risc si les grans estructures econòmiques i polítiques no posen a l’educació i la recerca com a eixos centrals de les seves accions. Un país que depèn de la recerca externa per a crear llocs de treball; o que no promou l’emprenedoria com a eix de la creació d’ocupació, no és un país de futur. Ja sabem que la inversió en educació és a llarg termini i per a les ràpides i necessitades campanyes electorals no és gaire rendible, però sí que ho és per a la societat que cada dia està obligada a sobreviure. Tenir com a frontera el món sencer, al mateix temps que és dóna valor afegit a la cultura i la identitat pròpia són ineludibles en un món global. No podem fer mil cotxes al dia com a mitjans de segle XX però podem dissenyar cotxes que es diferenciïn dels d’altres països per la seva qualitat o la seva estètica. Pertanyem a una cultura mil·lenària que ha estat capaç de generar exemples modelics globals, no podem esperar que ningú ens vingui a salvar, la solució està aquí i l’educació és l’instrument. Un bon eslògan electoral.

Llibre:Sin fines de lucro de Martha Nussbaum

Pel·lícula: Fair Game d’Andrew Sipes

Música: Corren Gossos i Dani Macaco

15, novembre 2010   5 Comentaris