“La cerca dels interessos personals té molt més sentit quan s’expressa dins de la lluita dels drets col·lectius” Aquesta frase dins de l’article Ascensor social: fuera de servicio de El Pais, m’ha colpit perquè explica en poquíssimes paraules tota una declaració política. L’article es refereix a un estudi del CIS sobre la progressió de les persones  en l’estructura social. L’ascensor social és la metàfora de com els fills arriben més alt en l’escala social, en la tipologia de la feina, que els seus progenitors, i aquest ascensor social s’està aturant, no és veritat que hagi millorat respecte de fa un segle, al contrari. I això té molt a veure amb la ideologia. No és gratuït parlar d’ideologia, al contrari, si deixem de tenir en compte el concepte, és quan l’interès per la política desapareix, com ara.

L’educació fa que la desigualtat no augmenti, pero ella sola no pot disminuir-la. Certs mecanismes de l’economia de mercat determinen més els moviments entre classes que qualsevol política equilibradora. I per suposat la pròpia estratègia de l’entorn social, la cultura on es pertany, de quina classe social formes part o de quina família. Alguns dels grans ensurts socials que hem conegut enguany a casa nostra, com el cas Millet, només s’expliquen per aquesta raó. Culturalment hi ha normes, regles, que són més fortes que cap títol universitari, que cap acord empresarial, que cap llei. I no sembla que siguem conscients del fet. O potser sí. Però el que està clar és que sense educació, i especialment, sense educació superior, l’ascensor social no funciona. Ni a Europa, ni a Asia, ni tan sols a Amèrica, la terra del self made man. El president Obama ha lluitat per un mínim de normativa de salut pública, perquè allà si puges és ràpid però si caus també ho és. La cultura mil·lenària d’Europa el que ha aconseguit és un mínim de protecció i inclusió social que fa que aquest camí tingui alguns coixins que no hauriem de perdre, o algunes institucions que ho faciliten, com el Barça a Catalunya.

Són els grans canvis sociopolítics els que faciliten el canvi cultural;  de fet, que a Europa es donessin durant el segle XX grans guerres, grans dictadures (d’esquerres i de dretes) va generar un canvi cultural que ha facilitat a posteriori la progressió  de l’estat del benestar, la frase que inicia aquest post ho explica. En el moment present, el canvi de paradigma tecnològic, econòmic i social està provocant també un canvi cultural d’abast encara no quantificable. Serà la revolució d’Internet una nova forma de facilitar l’ascensor social? L’accés a la conectivitat, a la xarxa, és un nou model de relació social, de comportament cultural que podria fer que la millora de classe social sigui abastable per a més gent, o per contra, afegirà un pis més als botons de l’ascensor? Tenir un Apple o un HP ja és formar part d’una “classe social tecnològica”, els humans repetim el que coneixem, som animals de costums…i de revolucions.

Llibre: Tribus de Seth Godin

Pel·lícula: La doctrina del shock de M. Winterbottom

Música: Patience de Take That

“Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. Macondo era entonces una aldea de veinte casas de barro y cañabrava construidas a la orilla de un río de aguas diáfanas que se precipitaban por un lecho de piedras pulidas, blancas y enormes como huevos prehistóricos. El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo. ”

Cien años de soledad de Gabriel García Márquez

Les paraules són tan importants que quan no en tenim per definir alguna cosa o situació es deu a que no la tenim resolta, apresa, consolidada. La llengua ens ajuda a ordenar els pensaments i a voltes la semàntica ens juga males passades. Aquests dies estan essent especialment interessants les paraules que s’estan utilitzant per a comentar, definir, entendre com és possible que Catalunya i Espanya estiguin fent un “dia de la marmota” continu des de fa segles. #Somunanació per exemple ha generat una conversa mig en broma mig seriosa entre twitters que inicià @miquelduran i la seva “internació”, i que vaig seguir, a fegint-s’hi @amblletradepal, @joanka68, @ladislaugirona @agustibranas. Cerquem paraules que ens expliquin com pot ser que persones de seny, persones formades, persones civilitzades, no trobin les paraules adients per arribar a acords sobre com i de quina manera podem conviure i fer-ho amb sentit i criteri. Manquen paraules.

L’article de Manuel Castells a La Vanguardia, posa èmfasi en que tant se val com li ho diguis al “problema”, “encaix”, “relació”, el problema existeix i com diu al final, ja ha passat el temps de “l’ordeno y mando”. Que no és una paraula, és una expressió que vol dir, semànticament, molt més que els que les pròpies paraules signifiquen. Vol dir que en realitat ja no ens serveixen les paraules, les normes, les antigues i rígides formes de representació ciutadana. Perquè no és només una qüestió de “independència”, és una qüestió de “política” de com els ciutadans ens sentim representats per aquells que tenen l’encàrrec de fer-ho, i si ho fan en condicions sanes i suficients per a solucionar-nos els problemes del dia a dia. I això comporta que els individus estan començant a pensar en paraules noves, en formes diferents de fer-se valdre, estan avorrits de sentir sempre els mateixos justificants, veure  les mateixes declaracions, sentir les mateixes “paraules”.

Si un ciutadà pot posar al seu blog l’opinió que li sembli, i pot aconseguir, com l’Arianna Huffington deixar en darrera a The Washingthon Post, per què els ciutadans no poden començar a fer que les seves accions siguin realment úniques, diferents?. Que l’empresari que es troba sense liquiditat per pagar, aconsegueixi diners sense passar pels bancs i de forma honesta, o que l’emprenedor aconsegueixi crear producte sense esperar aprovació com promulga Ideas4all, o que els estudiants no vagin a classe i aprenguin directament entre ells, en grups organitzats però fora del sistema educatiu? Què importarà que no hi hagi títol desprès? els títols ja no serveixen de gaire per al món productiu real. Estem inventant noves paraules per a les coses noves, és la revolució de les paraules.

LLibre: Trilogia: L’era de la informació de Manuel Castells

Pel·lícula: Toy story 3 de Lee Unkrick

Música: Feel de Robbie Williams

La campanya electoral de les eleccions a la presidència de la Generalitat de Catalunya ha començat, com la primavera. I com la primavera, aquesta campanya fa olor de novetats. Els grans partits catalans, CiU amb la Casa Gran del Catalanisme i PSC amb Causa Comuna,  promouen accions que presenten una imatge de renovació respecte del passat i els partits petits assagen de no perdre identitat front els nouvinguts: plataformes i líders a seques. Tots ho necessiten, les dades sobre la desafecció política assalten les estadístiques i revelen un perill real de que a la fi ningú aconsegueixi la validació política i democràtica per a governar, alhora que dona pas a la possibilitat d’arribada de formacions sense una ideologia clara que aprofiten el descontentament ciutadà per a fer-se un lloc de representació i obtenir els beneficis de l’estructura democràtica, atomitzant l’arc parlamentari i abocant-nos a una molt perillosa italianització de la política catalana. Alguns factors s’hauran de tenir en compte. Està de moda comparar les estratègies amb la campanya que va portar Obama a la presidència dels USA, el model és interessant.

Demostrar que el candidat és un líder, que el programa i l’equip són engrescadors i que s’adiu amb les necessitats de la majoria i arribar a tots els qui poden votar per aconseguir que ho facin, són les necessitats fonamentals d’una bona campanya. I ara a més, amb estratègies també a la xarxa, o, sobretot a la xarxa. El model Obama és el model actual a seguir. Un líder carismàtic que emociona a la gent, que és capaç de fer saltar llàgrimes amb un discurs, mobilitzant masses de desencantats, d’aquells que mai havien anat a  votar com els joves, o d’aquells que no havien estat mai considerats públic rellevant com els hispans o els asiàtics. Amb una estratègia clara que passa, per exemple, per incloure en els discursos frases específiques sobre aquests nous grups socials; augmentant la seva presència en funció de les dades en temps real que les xarxes socials i la tecnologia li proporcionava. Va fer per tant que Internet i la comunicació fossin un instrument per a una estratègia amb contingut ideològic, amb idees clares, amb cares noves i adreçat a segments ciutadans en qui ningú abans s’havia fixat o per desidia o per menyspreu; fent-los molt rendibles electoralment.

Traslladar el model a casa nostra és el repte. Fer una proposta que aculli a tothom, inclosos aquells que no estaven previstos en el segment del votant del partit corresponent; reescriure un programa on s’arribi a tots però amb una base ideològica clara i amb coherència amb el propi partit. No és veritat que les ideologies s’acabessin amb la caiguda del mur de Berlin, en realitat l’oblit de la ideologia és una de les claus de la desafecció. Fer un bon equip liderat amb convenciment que transmeti el missatge als qui han de votar. I tenir molt en compte la xarxa i la seva sinuosa entrada a les vides de la gent. No per no ser-hi o no creure-hi, estem lliures de la influència d’Internet en la transmissió de tendències, d’opinió. En aquest moment molts continguts dels mitjans de comunicació tradicionals ja són extrets del que la xarxa crea a cada moment. La utilització de les xarxes socials és el boca-orella més rendible de la història, acosta als individus aterritorialment i atemporalment. La recepta és clara: renovació, programa sense dubtes ideològics, compromís, coherència i veracitat, comunicació i xarxes. Algú podria pensar que és difícil, en tot cas, és obligatori si volem sobreviure com a societat.

Llibre: La audacia de la esperanza de Barack Obama

Pel·lícula: The ghost writer de Roman Polanski

Música: Fortunate son de Credence Clearwater Revival

Internet ens farà més democràtics? La irrupció de les xarxes socials està modificant la feina de molts, de periodistes fins a mestres, però quin és l’abast que pot tenir a la pràctica política la implantació d’aquests nous canals? La democràcia és encara tendre a casa nostra, 30 anys no són res en el temps històric. Però la rapidesa amb que Internet està entrant en les nostres vides fa que 30 anys siguin una eternitat front els mesos que porta  Twitter essent protagonista d’una nova forma de comunciar-se entre persones. Moltes d’aquestes qüestions es plantegen en el llibre Política 2punt0 que ha presentat Ernest Benach, President del Parlament de Catalunya, polític pioner en la utilització personal i professional de les xarxes socials. Vídeo de la presentació del llibre a l’hotel Me de Barcelona.

Hi ha un repte latent en la pràctica democràtica dels ciutadans i en la  forma de fer política dels professionals que s’hi dediquen: fer de la democràcia l’instrument de benefici social i personal que està cridat a ser. Segurament quan molts es plantegen si cal anar a votar o no perquè els discursos els queden lluny, o ni tan sols s’han acostat mai a un miting de campanya electoral perquè allà només hi van els fidels del partit corresponent, estem definint una mala pràctica de la democràcia dels ciutadans. Però és especialment important la pròpia forma de fer dels polítics, aquells que dedicats professionalment a la cosa pública no són capaços de convèncer al ciutadà de que és important votar, que és rendible la feina que es fa al Parlament, que realment es fan lleis per a benefici social; demostrar que l’equitat i el dret a viure dignament és l’objectiu i no l’excepció. No és fàcil en un món canviant i amb reptes extraordinaris de canvi estructural.

És doncs Internet una oportunitat de regenerar la vida política a casa nostra? Estem davant d’una possibilitat real de conversa amb el ciutadà. Com va dir ahir el President Benach: “Amb les xarxes socials ja no parlem al ciutadà, ara parlem amb el ciutadà” La diferència és notable, qualsevol que vulgui ser a la xarxa ha de construir la seva identitat digital real, sense enganys, amb coherència i honestedat. Ningú serà un altre per ser a la xarxa, els votants esperen veracitat; Internet fa que tot sigui més transparent i per tant necessita de polítics molt segurs de qui són i què defensen. Aquesta conversa directa entre polítics i ciutadans és el valor afegit d’Internet. Segurament això que ara ens preguntem, dintre de poc temps serà una realitat incontestable, mentre, Internet ens ens ho posa una mica més fàcil cada dia.

Llibre: Política 2punt0 d’Ernest Benach

Pel·lícula: The Hurt Locker de Katrhyn Bigelow

Música: The crazy hearth de Ryan Bingham/The weary kind

Google és en aquest moment el pal de paller de la xarxa, què fariem sense el seu servei? És més, s’està adaptant, darwinianament, i sobreviu a qualsevol moviment de la resta dels competidors siguin Microsoft o Yahoo o els editors de llibres clàssics, de fet és com si la mateixa xarxa es reinventés a partir de Google. Pot una empresa de producte senzill, quasi lineal com és en l’origen Google, fer-se tan imprescindible? La meva hipòtesi és que la dinàmica de desenvolupament d’Internet és la que Google ha entés i aplica a cadascuna de les seves accions, aplicant el mateix principi de linealitat i senzillesa en tot el que proposa: Google Earth, Google Street View o Google Books o la incorporació de les xarxes socials a les cerques. Només Youtube li fa ombra en cerques en la franja d’edat infantil i adolescent.

És aquesta presència absoluta la que permet incoporar paraules noves creades a partir de la utilització de Google i de tot el que l’envolta, així diem “googlejar”, “fer un google”, “googlearse”…quan una acció comporta la creació de noves paraules que s’incorporen a la parla habitual de les persones, estem davant d’un fenòmen important. És la total identificació de l’individu o del grup social i la marca, el producte, el servei, però encara va més enllà, anomenem “generació google” a alguns grups d’edat que han nascut o es desenvolupen en el món d’Internet a partir d’aquesta empresa protagonista que és Google. Estem doncs davant de la primera de les identitats digitals que ultrapassa les identitats reals fora de la xarxa?

En un moment on parlaments europeus determinen graus d’identitat en base a etiquetes preconcebudes, com el de França o el de Suïsa, fa pensar que alguna cosa haurà de canviar si les formes d’identificació difereixen tant de la xarxa a la realitat. Com es determinen les identitats si podem ser i sentir-nos de varies a l’hora? Cal que anem separant el gra de la palla, la diversitat està en la millor redistribució de la riquesa, de l’economia; Google ho sap perfectament i redistribueix i assimila tot allò que és nou, innovador, que té demanda, i aprofita per a posar-lo sota la seva marca de colors. No seria aques el model que interessaria en una Europa forta i estimulant? Ningú dubta de que la base de la cultura europea són justament els drets humans i les polítiques socials, però això s’ha aconseguit en base a molts segles de meelting pot, ningú ha de ser pur, ja ens ho van ensenyar les dues guerres mundials del segle XX; seria covenient recordar la història fent una cerca a Google i mirant com la riquesa prové de la col·laboració, de la gestió de la identitat amb generositat, com el que fa Google cada dia. Ells guanyen molts diners, la resta podem guanyar en responsabilitat.

Llibre: Left in dark times:A stnad against the new barbarism de Bernard Henry-Levi

Pel·lícula: Biutiful de Alejandro González Iñárruti

Música: Gran Torino, sound track, Jamie Cullum

Es poden tenir discrepàncies, es pot opinar diferent, però l’acord sempre és el que hauriem de cercar i aconseguir. La publicació conjunta del mateix editorial per part de dotze diaris catalans és un exemple d’acord per sobre de la discrepància i un model a seguir per part de tots, els primers els qui tenen responsabilitats públiques, els civils servents, i desprès tota la resta de ciutadans. Afegir-nos des de la blogosfera és també una forma de treballar per l’acord.

EDITORIAL: La dignitat de Catalunya

El segon programa de l’Estiu en un blog dins del Dia de l’estiu de Com Radio ha tingut la política i els blogs com a tema referent. L’abassagadora demostració del candidat i desprès president Obama del potencial d’un blog en el procés d’elecció i de gestiópolítica ens ha servit per a introduïr els conceptes de validesa i possibilitats del blogs en l’acció dels polítics i de les seves conseqüències.

Com moltes de les noves eines o productes que innoven, els nordamericans han sigut, amb el model Obama, els divulgadors d’una eina com el blog en la ma d’un polític; abans ja teniem exemples com el del President Maragall que mantenia un blog, però va ser Obama el que va posar sobre la taula el potencial blogaire. Els valors que s’afegeixen per al polític són la proximitat amb  que pot exposar les seves idees, la veracitat i la interació mitjançant els comentaris als posts i la resposta a aquests. Com diria un amic meu, respondre als comentaris és la primera obligació del polític que manté un blog. Però a més cal pensar que utilitzar un blog podria esmenar determinats procediments polítics com les llistes obertes, el disseny i aprovació d’una llei o la pròpia dinàmica democràtica, obre l’abast territorial de l’acció política i augmenta les possibilitats de participació ciutadana posant al polític davant de la seva pròpipa responsabilitat com molt bé saben els qui porten un blog, alguns exemples de casa nostra són: Ernest Benach, Miquel Iceta, Carles Puigdemont, José Antonio Donaire o Raül Romeva entre d’altres…

Les intervencions des del twitter i el facebook han aportat altres temes i des de llocs llunyans:

@SergiXaudiera Escuchando @trinamilan hablando de blogs en www.comradio.com desde Londres

@gerardneopolis @trinamilan Si es modifica el sistema democràtic…què passa amb la ciutadania que no utilitza aquestes eines (la majoria)?

@ksibe“A la xarxa has de fer el mateix que fas a la vida real” (@trinamilan)

@ricardespelt @trinamilan la meritocracia és un element nou a valorar. Però no pel partit si no pels ciutadans.

@pitu1960 @gerardneopolis @trinamilan El sistema politic es reforma tenint en compte tots els ciutadans. Una altra cosa són els lobbys de pressió.

@guell @trinamilan la participacio ciutadana sembla un excusa xq els politics treballin menys i tapem els incopetents, volem bons gestors..

La setmana vinent a l’Estiu en un blog parlarem de viatges, lleure i blogs…gràcies a tots per fer aquest espai de ràdio en xarxa…

Podcast del dijous 30/07/09: Escolta-ho aquí

Blog: Barack Obama Blog

Música: Vieni via con me de Paolo Conte

La xarxa ha estat capaç de fer d’Obama, el primer president afroamericà dels USA. Les conseqüències d’aquest fet històric pertoquen, no només al país americà, sinó a tot el món. Amb l’objectiu d’entendre i explicar-nos què és el que ha passat perquè això sigui així, Albert Medrán i Antoni Gutiérrez-Rubí ens han regalat una sessió al Centre Internacional de Premsa de Barcelona amb el títol: Lliçons Obama.

El programa i el format ha estat trencador i exitòs, puntualmente a las 10h  Juan Víctor Izquierdo ha començat a parlar, cada ponent tenia només 5 minuts de rellotge per explicar la seva aportació, mentre l’Albert i l’Antoni acaronaven un timbre d’aquells de les oficines antigues per acabar la intervenció del que es passés de temps. No els ha calgut fer gaires esforços, l’éxit ha estat clamoròs, tothom ha sabut adaptar-se a la norma i la condensació dels 22 ponents exquisita. És un format que cladrà replicar i practicar, s’ho val i rendeix.

Sobre el contingut, tots els ponents han sabut fer arribar les seves idees al públic, amb presentacions molt ben plantejades, amb suports (no tots) de ppoints i amb una claredat i concissió perfectes. Els temes han anat des de “els valors en el discurs” i el paper dels “speechwriters” en el missatge d’Obama, fins al “monitoring” de les respostes ciutadanes en campanya, el paper de twitter, dels mòbils, de facebook, dels “grassroots” o dels vídeos i músiques que s’han utilitzat. Inclús la tipografia i la lletra O han merescut  una atenció específica per part de G.-Rubí.

Hem estat conscients tots els que hi erem que estem vivint un canvi de paradigma polític i social que ha començat a fer visible les relacions entre polítics i ciutadans del segle XXI. La mediació de les eines 2.0, dels mòbils, de les capacitats de les tecnologies per a acostar la política a la persona són evidents en aquesta campanya i no ens en podem estar de pensar que els nostres polítics d’aquí haurien de fer-se un bany d’experiència amb aquest model d’entendre la política. Carles Puigdemont, polític de casa nostra i ponent a la jornada, ho ha expressat amb claredat: les lliçons d’Obama han de ser estudiades i enteses, aplicades i utilitzades per fer de la política europea una activitat innovadora. Hi havia altres polítics a la sala com Miquel Iceta o Lourdes Muñoz que demostren que alguns ja estan en la línia de fer de la xarxa i les eines socials alguna cosa més que una anècdota.

Llibre: Democracy in America d’Alexis de Tocqueville

Pel·lícula: JFK d’Oliver Stone

Música: Yes, we can - Barack Obama Music Video

Estem tan sols davant del món que ni en la memòria podem mantenir allò que ens pertoca, que ens fa part, que ens interessa. És tan difícil que necessitem “recuperar la memòria” per salvar alguna part de nosaltres, per aconseguir ser i mantenir un bri de dignitat, perquè no sempre un pot seguir sent el que és, mantenir la identitat, escriure el seu nom a un paper o a la làpida de la seva tomba.

Una sèrie d’associacions a Espanya han estat fent una feina de reclamació i de recuperació de la identitat de les persones enterrades a fosses comunes durant la guerra civil i la dictadura franquista; una feina callada, difícil, que només ha acopnseguit sortir a la llum 30 anys desprès de la mort del dictador, i encara amb escarafalls per part de determinats sectors de la dreta més radical.

I és que a més, ha calgut que un jutge, Baltasar Garzón, demani dades a diverses institucions, ajuntaments, la mateixa Esglèsia Catòlica…per a poder fer un cens de persones desaparegudes o sense identificar i que això serveixi per a tirar endavant la demanda que han interposat les associacions per a la memòria històrica de Catalunya, Aragó i València entre d’altres. Que una societat necessiti dels jutges per a posar en net una part de la seva història, ja diu alguna cosa de com aquesta societat encara no ha superat les fosques estratègies d’uns bàndols (en paraules del poeta: les dues espanyes..) que no són només polítics, són també de creences, d’ideologia, de sentiment i de capacitat d’entendre les formes de convivència en comú.

Ens queda molt per aprendre, mentre, ni que sigui perquè Garzón ho demana, intentarem saber qui som.

Llibre: Les veus del Pamano de Jaume Cabré

Pel·lícula: Los girasoles ciegos de José Luis Cuerda

Música: Jo vinc d’un silenci de Raimon

En aquest primer cap de setmana estiuenc la marca Espanya ha guanyat, amb certes dificultats, però se n’ha sortit. I és que tant el congrès del Partit Popular com el partit de la selecció de futbol espanyola, s’han superat en el temps de descompte.

Rajoy ha defenestrat els opositors de la línia dura de Madrid, seguint la tònica del posat “bambi”. Com qui no vol la cosa, Aguirre i Aznar han quedat relegats per la manca de suport que sí ha pogut ajuntar el gallec. Però aquesta era una batalla interna, no era una batalla pel centre, com ha volgut explicar Rajoy. La línia del PP seguirà sent dura i contrària a qualsevol obertura cap a postures menys tremendistes. No retiraran el recurs contra l’Estatut, potser deixaran de parlar dels matrimonis gais per compensar però poca cosa més. Saben que els seus votants no els permetran res més i ells no tenen cap intenció de fer-ne d’altre.

I la “roja”, va passar de quarts a l’Eurocopa, de la ma, casualment d’un català, Cesc Fàbregas, que va fer el gol d’or que donava la victòria davant els “azzurri”. Victòria casual com totes les que es fan en la tanda de penalties.
Com dirien els nens al pati de l’escola: És Espanya qui guanya qui guanya…

Llibre: Pizzeria Kamicaze d’Etgar Keret
Pel·lícula: Sex and the city de Michael King
Música: Love is a losing game d’Amy Winehouse