Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Un any del 10/J, i demà què?

Foto de Myriosis

10 de juliol de 2011. Ara fa un any que un milió de persones ens vam manifestar a Barcelona per defensar la nostra nació i el dret ha decidir d’aquesta nació. Concretament l’espurna que va mobilitzar a tanta gent va ser la sentència del Tribunal Constitucional que va retallar significativament l’Estatut de Catalunya. Recordem que aquest Estatut havia estat votat per la majoria de catalans i refrendat pel Parlament de Catalunya i pel Congrés dels Diputats.Passat un any és un bon moment per fer balanç i valorar perquè va servir aquella multitudinària manifestació.
Durant aquest any, les eleccions a la Generalitat de Catalunya i a les administracions locals han provocat importants canvis de color polític en els òrgans de govern. De fet, el panorama polític és força diferent del de fa un any.

D’altra banda, també cal tenir en compte que en aquest any, la pròpia societat civil ha organitzat nombroses consultes ciutadanes arreu preguntant per una possible independència de Catalunya, fins i tot recentment el Centre d’Estudis d’Opinió, per primera vegada, també ho ha preguntat a la ciutadania.
Però no només això, la ciutadania s’ha continuat mobilitzant: el 15M, el 19J, el… no deixen de ser part del mateix missatge: voluntat de canviar. Símptomes de la necessitat de fer escoltar la veu de molta gent que no troba resposta a través dels canals oficials que el propi sistema articula.
Però la nostra sensació és que aquella manifestació va servir de poc, va servir per queixar-nos però no per actuar en conseqüència.
La classe política no ha sabut canalitzar el sentiment del 10J, potser perquè, de fet, no era un sol moviment sinó la unió de varis moviments; aquest caràcter heterogeni complica la concreció de les accions.

Tanmateix, creiem que el veritable fre del pas de la manifestació a l’acció ha estat la clara manca de voluntat política. La temporalitat dels fets que se succeïxen arran del 10J s’articulen des de l’oficialitat de les institucions i dels partits, que basen la seva legitimitat no en el lideratge basat en la concreció d’accions que recullen el sentiment ciutadà sinó en el recolzament en el poder que la representació democràtica els proporciona. Obviant en aquesta mirada, que la legitimitat democràtica deixa buits importants com demostra una lectura crítica de cada comtessa electoral i de cada una de les espurnes, en forma de mobilització, que els ciutadans han organitzat en els darrers mesos.
L’heterogeneïtat dels moviments que s’articulen a partir de la mobilització ciutadana són complexes d’etiquetar. Com més amplia és la convocatòria més gran és el grau de dispersió d’interessos dels propis actors manifestants. De totes maneres, sembla evident, que hi ha un element comú que uneix a les mobilitzacions que neixen a través del gran canal de les xarxes socials i que apropen interessos comuns: canviar les regles de joc. Definir unes noves regles que facilitin que el ciutadà es senti partícep i part d’un sistema, el democràtic, que ha madurat i necessita una profunda revisió.
Dir això en el fons vol dir que som nosaltres, la pròpia societat catalana qui ens queixem molt però, a l’hora de la veritat, ens movem poc pel nostre país. Preferim queixar-nos i, si cal manifestar-nos, però no passem d’aquí, l’únic que fem és eludir les nostres responsabilitats mirant sempre cap aquells que tradicionalment han estat els “dolents de la pel·lícula”. manca variable cultura democràtica, masses anys de no practicar-la comporten poca tradició d’actuació democràtica de cada un de nosaltres.
Necessitem més autocrítica si volem madurar com a societat.
Ens cal una societat madura si volem superar amb èxit els grans reptes que tenim actualment com a societat catalana i global. La mobilització necessita de l’acció pròpia en cada un de nosaltres mateixos per vitalitzar els símptomes d’articular una realitat diferent. Serem nosaltres i cadascú qui inventarà noves formes, o no serà…

Post compartit amb @mgarrigap @gemmaurgell @ricardespelt @erovira

Llibre: Comprometeu-vos d’Stéphane Hessel

Pel·lícula: Blackthorn de Mateo Gil

Música: Extraterrestres d’Antònia Font

10, juliol 2011   2 Comentaris

Política 2.0

El President Obama ha presentat recentment el seu pla per aturar el dèficit dels EUA a la ciutadania a la seu de l’empresa Facebook. Aquest fet demostra que el polític amb més influencia mundial concedeix a aquesta xarxa social una importància tal que el fa partícep d’un acte de rellevància transcendental, una de les primeres notificacions als ciutadans del pressupost del país més important del món. Poca broma. Ja va ser l’aspirant Obama a candidat demòcrata i desprès a president, el polític que va demostrar que les xarxes socials eren alguna cosa més que una boutade de frikis. Va guanyar en els dos processos sobretot perquè va ser un visionari de la utilització d’internet com a mitjà directe per a trobar i relacionar-se amb nous votants. Una innovació conceptual i procedimental importantíssima, que ara, en el seu mandat com a president, no ha oblidat, per això manté els seus canals socials oberts; gestiona amb eficiència la comunicació on-line i gosa seguir demostrant que hi creu i que per això és un president diferent.

Aquesta diferència substancial és el que posarà en aquest segle XXI a uns polítics per davant d’altres, i farà de la pràctica política alguna cosa més que l’acomplir amb un dret que a voltes sembla un deure sense retorn. Les revoltes al nord d’Àfrica ens han deixat mostres de com el  moviment democràtic en societats molt tancades a pautes democràtiques pot esquerdar-se només perquè la informació no està en mans de determinats poders, sinó que flueix de forma incontrolada per la xarxa on sempre hi haurà una escletxa per on qui vulgui comunicar-se, ho farà. Aquesta facilitat en la transmissió de la informació és justament el que més pànic provoca en els poders, de tot tipus, però avui em referiré al poder polític especialment. Algú s’imagina que avui hi hagués parlaments on no pogués entrar la televisió? Fa uns anys, i amb les dictadures a zones amb possibilitats de tenir mitjans innovadors tecnològicament, posàven pegues per a permetre que la imatge dels parlamentaris es pogués veure a casa de la gent. Doncs avui passa el mateix amb Internet. Encara hi ha parlaments on no es pot transmetre amb twitter, o reunions polítiques, inclús a administracions que les utilitzen, com la nostra pròpia Generalitat.

En política, com en tots els àmbits de la vida, i especialment en aquells que es relacionen amb el poder i la informació, el control sembla que és la única eina que alguns entenen. I el problema és que Internet és un camp al que no se li poden posar portes. Dilluns 2 de maig, Stic.cat organitza una twittervista amb tots els candidats a l’Ajuntament de Girona, que han tingut el valor i la confiança de posar-se a davant dels seus conciutadans i votants per contestar, via Twitter, durant una hora, tot el que vulguin saber. Un exemple de transparència democràtica. Molt pocs polítics tenen aquest valor. Stic.cat ha parlat amb candidats d’altres ciutats rellevants de Catalunya i els qui corresponen als partits més grans, amb totes les possibilitats de guanyar, no han volgut posar-s’hi. Poc interès en les xarxes socials? No, perquè tots estan en elles, això sí, gestionades oportunament pels seus assessors i dins els paràmetres de la seva campanya. Cap interès per una activitat que és oberta i a l’abast de tothom, no controlada per cap mitjà de comunicació. Semblaria que ara com ara tots els polítics tenen ja molt clar que Internet ha vingut per a quedar-se, però a alguns encara se’ls ennuega la interacció al coll i és preocupant que aquells que tenen o pensen tenir el poder, són justament els que limiten l’activitat transparent a la xarxa. Justament com el President Obama, aquell a qui no es pot negar que manega poder.

LLibre: Change we can believe in de Barack Obama

Pel·lícula: The Kings Speech de Tom Hooper

Música: On the floor de Jennifer Lopez i Pitbull

1, maig 2011   2 Comentaris

#PalauSantJordi 2.0

L’edifici emblemàtic de la muntanya de Montjuïc, el Palau Sant Jordi, és un espai consagrat pels grans esdeveniments a Barcelona, tant artístics com esportius o polítics. Omplir el Sant Jordi amb els seus 20000 seients, és una fita assolida per pocs, entre ells, cantants com Bruce Springsteen o Shakira, les Olímpiades de Barcelona, la final de la Copa Davis o alguns partits polítics, com el PSC o CiU. El final de la campanya electoral ha estat present en el Sant Jordi amb els dos actes finals de campanya d’aquests partits, els majoritaris a Catalunya. Era quasi un rite per al PSC acabar les seves campanyes al Sant Jordi al que CiU s’ha afegit en aquesta ocasió, la tercera i la vençuda per a la coalició que intenta recuperar el govern des del darrer govern Pujol. Els llocs tenen simbologia i afegeixen semàntica a l’acte purament polític, són les regles de la tribu, la demostració de força del lleó o el rite de pas d’un candidat cap a la màxima responsabilitat. I per això es posen en marxa totes les estratègies del grup: banderes i música, els personatges més rellevants, les crides a la unitat i a la victòria, però, no només com a demostració de força, els mítings tradicionals ja no es fan per al que eren pensats,( veure post ) sinó i sobretot, una reafirmació identitària del propi partit. És ser d’un grup i el reforçament dels lligams entre els seus membres. Però ara s’ha introduït una nova  variable que pot fer modificar tot, Internet i les xarxes.

Les campanyes electorals eren “propietat” dels partits, dels periodistes i dels grups de comunicació, la televisió i els grans diaris. Controlada tota informació en els famosos “blocs electorals”, en preguntes acordades, en entrevistes concedides a periodistes amics, en informacions determinades a mitjans concrets, però, vet aquí que, primer els blocaires, persones que per escriuen sense pertànyer a cap grup organitzat, i desprès les xarxes socials, mitjans oberts i “promiscus” que escampen informacions instantànies i diverses, generant conversa a la xarxa per a tothom, han fet que els directors de campanya i els mitjans tradicionals s’hagin trobat amb un nou concepte de campanya electoral, aquella que sorgeix de l’opinió dels ciutadans de forma directa. I per això tots els partits, o la majoria, s’han afanyat a fer les seves campanyes 2.0; els candidats, encara que no directament però sí amb intents accelerats de ser presents amb identitat pròpia a la xarxa, persegueixen un lloc a l’olimp d’Internet. I aquest és el repte, construir un discurs que els partits, les institucions, la política faci per als nous votants que ja no es conformen amb l’editorial del diari amic, o el debat escleròtic a la televisió. Una jornada de reflexió en la realitat és un anacronisme a la xarxa. Opinar i dir-ho és construir democràcia, i en aquest país no fa tant que la tenim i necessitem fer molta pràctica.

Els dos mítings al Palau Sant Jordi han estat una primera demostració de que la política és alguna cosa més que una pancarta i un minut d’or a televisió. Molts vam ser els que vam traslladar les nostres impressions a la xarxa, sense cap restricció, sense blocs temàtics, sense límit; i molta la gent que va preguntar, retwitejar, fotografiar, i explicar el que estàvem vivint allà. És una possibilitat més de fer transparent l’acció política, de participar. Tant Felipe González, al míting del PSC, explicant la seva visió del món que ve, mentre sentia corejar el seu nom com en els millors temps per seguidors enfervorits; com Artur Mas plorant, al míting de CiU, mentre li declarava a la seva dona el seu amor davant 19.000 persones; són accions que emocionalment apropen la gent al polític. Els rites de la tribu fan forta a la tribu. Internet és ara com ara el cohesionador més potent i els polítics ja saben que és així, per això enguany el #PalauSantJordi ha estat un Palau 2.0.

LLibre: L’art de la guerra de Tsun Zu

Pel·lícula: Circuit de Xavier Ribera

Música: Lauran non c’e de NEK

27, novembre 2010   1 Comentari

Escenaris de mítings, #maratocom

Dilluns 8 de novembre vaig tenir l’honor de compartir amb 14 persones més la II Marató en Comunicació que organitzen Antoni Gutiérrez Rubí i Albert Medran al Col·legi de Periodistes de Catalunya. És la segona vegada que es porta a terme aquesta marató de comunicació i ha estat un honor poder participar, aquesta vegada, com a ponent. El format és de 3 minuts per a cadascú on s’expliquen temes molt diversos amb l’objectiu de posar al día el que significa el procés d’unes eleccions. Entre d’altres, els temes desenvolupats van ser: La parella del candidat/a; els jingles de campanya, el merchandising o la jornada de reflexió. Podeu trobar resums complets en els blocs enllaçats anteriorment a aquest post. Per la meva banda el tema era “Escenaris de mítings”, intentant esbrinar quina vàlua tenen ara i quina innovació podria fer-se en aquesty tipus d’actes.

Els mítings són rites de comunicació creats en les antigues cultures clàssiques, quan a l’àgora de les ciutats gregues o romanes els filósofs o els apóstols de noves religións, explicaven a tot aquell que vulgués sentir-los, les seves idees, amb la finalitat d’afegir deixebles o creients. Aquest format s’ha transportat fins als nostres dies, i va prendre força amb els grans canvis polítics del segle XIX i XX i els grans moviments de masses. El míting intenta generar identificació entre un grup de persones però en aquest moment  ja són quasi sempre els mateixos militants que senten els colors del partit i s’apleguen en una orgia de reafirmació del grup. Per tant l’objectiu original no és el que s’aconsegueix ara. La necessitat d’innovar en aquests espais hauria de permetre que fos l’electorat el que s’identifiqués amb el candidat i el seu partit. A partir d’aquesta constatació, cal que deixi de ser un discurs unidireccional per a convertir-se en una conversa.

El món global que els mitjans de comunicació i la xarxa internet han generat fa que els missatges hagin de ser necessàriament audiovisuals, preparats per a sortir a qualsevol pantalla i a qualsevol xarxa social, combinant la realitat amb la virtualitat, i cercant els ciutadans que interessa afegir a la idea política que es vol comunicar allà on hi són. És un procés de convenciment que ha de permetre a un candidat superar el seu sostre i afegir nous votants a la seva opció política per a guanyar unes eleccions, objectiu últim de qualsevol campanya. Ara el missatge és complex, en forma de conversa i farcit d’imatges i sons que naveguen per l’espai dels bits. Els i les candidats/es a unes eleccions han de trobar a aquells que no són els seus per augmentar el seu potencial polític i combatre la desafecció, i això només és pot trobar allà on està la gent, i amb els elements que tothom reconeix, generant una conversa que convenci. “En l’edat elèctrica portem a tota la humanitat com la nostra pell” Marshall McLuhan.

Llibre: The medium and the ligth de Marshall McLuhan

Pel·lícula: Pa negre d’Agustí Villaronga

Música: Hallelujah de Rufus Wainwright

10, novembre 2010   4 Comentaris

Política 2.0: Twittervista

Estem davant d’una tardor decisiva, d’un curs políticament fonamental perquè tenim dues convocatòries d’eleccions, la primera el 28 de novembre per a la presidència de la Generalitat i la segona, a la primavera, per als ajuntaments. Hi ha però una desafecció vers la política que manté en quarantena la confiança en els resultats de les eleccions i en els propis polítics. Els aparells dels partits i la “funcionarització” de la pràctica política fan que els ciutadans no esperin gaire res d’aquells que tenen decisions fonamentals a les seves mans, si es converteixen en representants nostres. Gestionar políticament una situació econòmica en crisi i saber resoldre les relacions de Catalunya amb Espanya són els dos temes clau en l’agenda d’aquest curs. Però tenim personalitats polítiques a l’alçada de les circumstàncies? Som ciutadans compromesos?  Estem davant d’una possibilitat de millora política i social? Les respostes a aquestes preguntes són un paisatge gris i enutjós. És la política un erm? En aquest moment la política 2.0 pot ser una escletxa en la buidor.

A la xarxa, i a partir de la campanya del President Obama, l’activitat 2.0 és alguna cosa més que un exotisme, és una realitat, i segurament la primera possibilitat d’aquells que no tenen possibilitats, amagats per l’aparell dels partits i de la mediocritat. Són els polítics emergents, capaços de fer sentir la seva veu en 140 caràcters o en un blog, normalment alcaldes, regidors o parlamentaris. No necessiten de l’aprovació del cap de llistes del partit per a explicar quins són el seus pensaments, les seves idees. Són capaços de connectar amb gent que d’una altra manera no accediria a aquestes propostes. Seran aquests els polítics que podran canviar una tendència constant de descrèdit de la classe política? Que tothom pugui expressar-se és, d’entrada, una possibilitat real de canvi, de selecció dels millors. La meritocràcia, tan poc practicada entre la classe política, la rendició de comptes, la responsabilitat de servei públic que a tot representant escollit se li ha de suposar, no és la tònica habitual; en canvi, l’espai 2.0 necessita per sobre de tot, diàleg, intercanvi, interacció, i per tant resposta política dels que pretenguin expressar-se en ella.

Stic.Cat, associació que treballa per a promocionar l’ús de les eines d’Internet en la nostra cultura (entre d’altres l’organització dels Premis Blocs Catalunya) i per a reduir l’escletxa digital,  que tinc l’honor de presidir; organitza aquesta tardor la primera “twitervista” (entrevista a tots els candidats a la presidència de la Generalitat) que s’ha realitzat mai a casa nostra. Amb un aplicatiu específic per a utilitzar Twitter com a espai d’intercanvi, i amb la complicitat de tots els partits amb representació parlamentària al Parlament de Catalunya, tindrem la possibilitat de preguntar a tots ells per diversos temes, organizats en blocs, i durant una hora. És una oportunitat única per a tots els aspirants a governar el nostre país d’estar en contacte directe amb els electors, de ser propers a la gent, de parlar amb els votants i contestar les preguntes que aquests facin. Una oportunitat per a demostrar que la política es fa amb i per a la gent.

LLibre: 32 tendencias de cambio d’Antoni Gutiérrez-Rubí i Juan Freire

Pel·lícula: Brigth Star de Jane Campion

Música: Billie Jean de Michael Jackson

12, setembre 2010   4 Comentaris

Stic.cat a la UPF: Política 2.0

Stic.cat ha organitzat una jornada sobre Política 2.0 a la Universitat Pompeu Fabra, amb representants de tots els partits polítics catalans sobre la presència i la utilització de les eines de la xarxa en l’acció política.

La taula rodona l’ha moderada el periodista, i membre de Stic.cat, Toni Sellas. Tots ells han detallat les principals característiques de les respectives webs corporatives, així com les informacions respecte les eleccions europees del proper 7 de juny. 

Eva Marín (IC-V) ha afirmat que la web corporativa va ser renovada per ubicar-la en la concepció 2.0 de la xarxa. “l’objectiu era crear una web amb continguts de molt fàcil accés i que permetés connectar amb possibles votants i molt lligada a les xarxes socials”. IC-V ha apostat per un programari lliure “per coherència ideològica”.

Santi Rodríguez (PP) ha exposat que aquest partit es troba en plena fase experimental d’una nova web nivell estatal. “Això fa que ara tinguem una web clàssica però no adaptada als canvis 2.0 que viu la xarxa”, ha reconegut. Tot i això, els populars sí que han entrat de ple a les xarxes socials. Ha detallat que “apostem clarament per Facebook”.

Marcel Coderch (ERC) ha explicat que els republicans “hem entrat amb força en el món dels blocs i les xarxes socials com són el Facebook o un canal propi de Youtube. Un dels objectius pel que fa al concepte 2.0 és el de crear una estructura d’intranet per assolir la participació en xarxa: “som un partit assembleari i una intranet permet vehicular la participació interna”.

Jessica Fillol (PSC) ha mostrat que la pàgina socialista té dues vessants ben diferenciades. Una és la part més informativa i corporativa. L’altra vessant s’ha dissenyat per potenciar al màxim la participació i el lligam amb les xarxes socials. També els socialistes aposten pels continguts multimèdia “per donar informació sense dependre tant dels mitjans de comunicació”.

Roc Fernández (CiU) ha manifestat que per la federació “Internet permet situar-te com a emissor directe d’informació”.  Un dels objectius 2.0 és el de “potenciar el ciberactivisme com a campanya permanent i com a interrelació continuada”.  Pel que fa a les xarxes socials, ha recordat que han estat pioners en temes com el vídeobloc d’Artur Mas.

Els assistents han marcat la pauta a la sala però també a la xarxa a twitter o facebook: @carlosguadian, @ntouzon, @mpallares, @sergisabate, @yuribcn, @jcomajoan, @marcarza, @dallonses, i la gent d’stic que són els millors: @rispau, @vicboy, @xpeytibi, @losimo, @fgrau, @quotidianitats, @jcampmajo, @tonisellas, @alexdez, @albertmartin, @mercevilaclara. L’objectiu s’ha aconseguit, posar en comú el debat sobre el paper dels partits en la política amb les eines 2.0. Manca molt per fer, no tots tenen les mateixes idees ni el mateix criteri però si tenen el mateix objectiu: governar i fe rla seva política. Els ciutadans es mereixen un bon servei públic i això inclou els propis partits. Ens cal continuar el debat a la xarxa, gràcies a tots.

Llibre: Políticas d’Antoni Gutiérrez Rubí

Pel·lícula: Shine a ligth de Martin Scorsese

Música: Satisfaction de The Rolling Stones

23, maig 2009   2 Comentaris

Cava&Twitts: política 2.0

http://www.twitxr.com/image/150455/

Les sessions de CavaandTwitts, un mérit de Marc Cortés i companys, es van iniciar al BHotel de Barcelona aquest 2009 amb una taula de polítics que parlàven de la política i la xarxa, el que anomenem Política 2.0; eren presents com a ponents, Ernest Benach, president del Parlament, José Antonio Donaire, diputat del PSC; Carles Puigdemont, diputat de CiU i Rafa López, diputat del PP.

Sala plena a vessar, d’entrada la cobertura wi-fi de l’hotel va fer fallida quan tots els que hi erem vam començar a twittejar i twitxrtejar; fotos i twitts van colapsar la tramesa…amb els nostres iphone o blackberry, elprimer objectiu de l’acte estava més que aconseguit, fent que les petites frases que són el model de twitter omplíssin l’espai virtual.  I com que es tractava d’això prenent com a nucli de conversa la política 2.0, doncs aqui van alguns dels twitters i twitts:

@cavaandtwitts, Ernest Benach, Jose Antonio Donaire, Carles Puigdemunt, Rafa López… preparados para empezar a hablar de política 2.0
@cavaandtwitts, @albertlg Buena idea!! Ernest Benach @ebenach José Antonio Donaire @donaire Carles Puigdemont @KRLS
@ebenach,  Cava & twitts – photo at http://twitxr.com/ebenach/u…
@escolano,me ha encantado volver a ver un montón de caras conocidas en el @cavaandtwitts de hoy… me ha gustado mucho… a ver si nos vemos mas, no?
@trinamilan, Ple total al Cava&Twitts – photo at http://twitxr.com/trinamila…
@donaire, @cavaandtwitts hi ha un component generacional? tots 4 tenim edats similars. és casualitat?
@carlosguadian, Humanización con la política 2.0 CavaandTwitts
@gtorb, @cavaandtwitts un presidente del gobierno deberia ser usuario avanzado de internet?
@antonigr, Hoy a las 19:30h asisto a la cuarta edición de Cava&Twitts en Barcelona sobre Políticos 2.0 y Social Media: http://tinyurl.com/6vnzxq
@lolacomomola, @cavaandtwitts ¿alguien puede preguntar qué piensan sb el tema de la posible regulación de internet?
Les conclusions podrien ser: a la política li cal més 2.0; exemples com la campanya d’Obama demostren que ja no es pot fer política d’esquena a la xarxa. La societat va per davant dels propis partis i les institucions en la utilització del 2.0, de fet en poc temps s’han modificat les estratègies dels propis actors polítics, com els de les persones que han parlat en aquest acte. La política participativa/deliberativa és el repte d’una societat en xarxa, i els mitjans per a reduïr l’escletxa digital i l’analfabetisme funcional s’han d’augmentar, és una mesura que reforça la pròpia democràcia.
El tema dona per a moltes més activitats, de fet, dissabte dia 17 de gener es durà a terme un acte anomenat Marató de comunicacions: Obama Lliçons on el tema de la política i el 2.0 serà també el centre del debat.
Llibre: No pensis en un elefant de George Lakoff
Pel·lícula: Lions for lambs de Robert Redford
Música: Sorry seems to be the hardest word de blue/elthon john

15, gener 2009   7 Comentaris