Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Xarxes de mentides?

La darrera pel·lícula de Ridley Scott es diu Body of lies, basada en un llibre del periodista del The Washington Post i escriptor David Ignatius. El títol que en la traducció entenem per Xarxa de mentides, prové semanticament de “cos/body” amb conjunt de fets o coses. L’acció passa a Orient Mitjà però és conseqüència de les decissions que prenen persones a milers de distància, sense coneixement de la realitat sociocultural; com tampoc ho són les dels fonamentalistes que preparen atemptats a occident. On és el punt de trobada real dels qui ja viuen en les pantalles de la xarxa global?

S’explica en aquesta història ben travada d’Ignatius i Scott que els més poderosos amb satèl·lits que poden seguir una persona a metres, de continent a continent, no són capaços d’evitar atemptats preparats per radicals que ja saben que els mòbils i la xarxa poden ser interceptats i que comencen a comunicar-se de persona a persona. L’adaptació és la clau de l’éxit, Darwin dixit.

Davant l’expectativa de la nova administració Obama, un dels reptes del nou president és retornar als ciutadans del món que l’han aclamat en la victòria, procediments de veracitat en les actuacions de la més poderosa màquina mundial de generar guerra o pau, els propis Estats Units d’Amèrica. Als articles dels diaris més importants se l’ha qualificat com “l’home del futur” i per això s’espera que sigui capaç d’entendre’s amb la gent de tot el món, ell que prové familiarment i personal, de mons tan dispars com Àfrica, Àsia o Amèrica.

A la pel·lícula, Di Caprio en el seu paper protagonista, expressa la necessitat de conèixer perfectament la cultura i la forma de viure de l’Orient Mitjà per poder aconseguir éxit en la seva feina, cosa que no es compartida per els qui són els seus caps a la seu de la central d’inteligència. Finalment DiCaprio es salva justament per la seva coneixença del lloc on és. Serà capaç Obama d’aplicar a la seva presidència el coneixement de la diversitat cultural d’on prové?

Llibre: L’audàcia de l’esperança de Barack Obama

Pel·lícula: Body of lies de Ridley Scott

Música: Tutu (live) de Miles Davis

9, novembre 2008   9 Comentaris

Obama, el president de l’emoció

Barak Hussein Obama ja és president electe dels Estats Units de Nordamèrica.

És un dia històric per molts motius, s’acaba l’era Bush, retornen els demòcrates a tenir majoria al congrés i la presidència. El país més important del món ha provocat una crisi econòmica, conseqüència d’una manera de governar, laissez faire, laissez passer al mercat; tot plegat és el moment de reinventar-se les relacions socials, les normes econòmiques i els plantejaments polítics.

Amb un element clau, la xarxa Internet que ha possibilitat el triomf aclaparador d’Obama, present a twitter, present a facebook, i amb les més altes cotes de suport personal i econòmic per a un candidat. L’equip d’Obama té a les seves mans els correus electrònics i els blogs i webs de milions de persones que són diner líquid en el món virtual. Es faran milers de tesis sobre la capacitat comunicativa del candidat, els seus discursos, la seva comunicalitat, l’aspecte i la forma de parlar.

Estem en el món global de la comunicació i qui sap comunicar-se, guanya. Per això Obama és el president de l’emoció, perquè ha mogut a la participació (més del 70% dels possibles votants), perquè ha generat expectació arreu, i per tant ha recuperat per a EEUU la presència global en postiu que l’era Bush havia fet perdre als americans.

La gent necessita de les emocions, i els mitjans de la societat de la informació ho traslladen i engrandeixen fins al paroxisme. El video que veieu a dalt és el de la reacció a Chicago de la gent que sentia la victòria d’un home que encarna el somni americà per excel·lència, la d’aquell que no està previst que arribi tan amunt, el somni de tots. Va dir que podia i ha pogut, potser els altres també podrem, ara no és el moment de pensar en res més.

5, novembre 2008   20 Comentaris

Ich danke dem deutschen Volk


Obama ha triomfat a Berlin. El seu discurs davant la Columna de la victòria ha estat carregat de simbolisme, tot i no haver-lo pogut fer davant la Porta de Brandenburg. Ell ha fet reviure a tots els berlinesos el famòs discurs de Kennedy quan va dir: Jo sóc un berlinès, l’any 1963, perquè el significat dels dos events s’assembla : voluntat de pau, noves perspectives i regeneració política, llavors era la guerra freda i ara és la conseqüència de la invasió d’Iraq i la intervenció a Afganistan.
De fet Obama representa l’alenada d’aire fresc que basa la seva política en l’acord i la no intervenció militar. Es va declarar contrari a la guerra d’Iraq d’antuvi, i si acompleix el que proclama, podria significar una nova forma d’entendre la política de la màxima i per ara única potència política al món. El meu amic Ferran us farà un resum més acurat que jo perquè ho ha viscut en directe a Berlin.

La significació especial que té el fet de ser negre i tenir moltes possibilitats d’arribar a President d’EEUU ha fet que la gira que està fent es converteixi en una autèntica obamamania. S’ha de dir que a més ha sabut utilitzar el més innovadors sistemes de publicitat i comunicació amb els seus votants i elmón en general. Obama està a twitter,a facebook, a myspace o a youtube. De fet si mireu la seva pàgina, trobareu que és dels pocs polítics amb presència activa a tots els espais de comunicació a la xarxa i aquest és un actiu fonamental.
Serà aquest el nou president dels EEUU? Aconseguirà modificar la forma d’entendre les relacions internacionals, l’economia, la política amb majúscules? Ell diu que pot: Yes, we can.

Llibre: Lincoln de Gore Vidal
Pel·lícula: Thirteen days de Roger Donaldson
Música: Yes, we can de Barack Obama Friends

24, juliol 2008   10 Comentaris