Un resum de l’any que s’acaba i una previsió del que comença podem fer-la amb un núvol de paraules que per a mi serien:

2009 - recerca, innovació, xarxes socials, educació, responsabilitat, coneixences, networking, Barcelona, Girona, política, bones pràctiques, males pràctiques, 2.0, revolució digital, Internet, iphone, stic.cat, blocs, premisblocs catalunya, Vic, UOC, cronica.cat, contrapunt.cat, el 9Nou, COMRadio, Platxèria, twitter, facebook, amistad, família, voluntat, alguns fracasos i alguns éxits.

2010 - comunicació, identitat digital, 2.0, xarxes socials, responsabilitat, política, Barça, Barcelona, Girona, empreneduria, gosadia, Internet, stic.cat, blocs, premisblocs catalunya, Platxèria, escriptura, continguts digitals, UOC, amistad, família, esforç, superació, menys fracasos i més éxits.

La nostra realitat és líquida i algunes persones la protagonitzen perquè són capaces d’emocionar amb el seu missatge, amb la seva feina, amb el que proposen i fan. L’any va començar amb un personatge únic, el President Obama, que és capaç de fer-nos recordar la simplicitat de l’equitat, del respecte, de la paraula ben dita, de l’elegància, de la contradicció i la normalitat. La figura d’Obama ens interpela en aquest nou mileni, perquè estem en un moment de canvi econòmic, social, polític, i de persones. Darrerament constato la necessitat vital de moltes de les persones que m’envolten de fer un canvi a les seves vides, no s’agraden tal i com són o pel que fan, i necessiten canviar. Potser tots necessitem canviar i els sotracs polítics, econòmics i socials només són la punta de l’iceberg d’un canvi en la forma de relacionar-nos, de fer-nos, d’identificar-nos i de que ens identifiquin, la nova identitat digital en la xarxa de xarxes és una construcció única que ens possibilita tornar a ser i hauriem de poder reinventar-nos millor del que som ara, cadascú i tots. Del creure a l’investigar, del mirar al participar, del guardar al compartir, de l’esperar a l’emprendre, de la distància a la proximitat, del fred a l’escalfor, model Guardiola i aquest treball en equip d’un Barça universal. Sempre m’han semblat banals els bons desitjos dits només per a un moment determinat, els bons desitjos són per a tots i cadascun dels dies, dels nostres dies. Aquest és el veritable repte. Com diu Joan Salvat Papasseit:

Fem l’escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:
el primer bes que se’ns doni als primers.

(La gesta dels estels)

Llibre: L’orígen de les espècies de Charles Darwin

Pel·lícula: Ágora d’Alejandro Amenábar

Música: Nessum dorma (Turandot) versió de Pavarotti

La visita de Barack Obama a l’Àsia és, com totes les seves accions, d’una gestualització ben pensada i plena de continguts semàntics i àudiovisuals. El relat ben construït, que ens ha emmirallat a tots, de la figura i el pensament d’Obama, va més enllà de la construcció dels seus discursos que Jon Favreau va realitzar brillantment (veure documental By the people sobre la campanya per a la presidència d’Obama) i es converteix en la construcció d’un storytelling de tota la seva obra de govern.  De fet, si em permeteu, és el mètode Stanislawsky aplicat a la vida d’un polític portada a l’extrem.

Perquè la cultura nordamericana s’extèn com a taca d’oli i aconsegueix penetrar els més recòndits espais del món per a fer-se protagonista de les decissions de la gent, dels polítics, de les famílies, dels holdings econòmics. Aquest viatge a Àsia és una mostra empírica. Amb fotos com la de la reverència davant l’emperador del Japó està construïnt un relat de revisió de la història que el posa per davant de la resta de missatges que es puguin donar en una roda de premsa. El motiu del viatge, no ens enganyem, és assegurar l’intercanvi comercial amb els països emergents, especialment Xina, però anirà trufat de missatges que van adreçats a aquells que poden donar-li sentit a una possible posició extrema, com el que ha llençat en una trobada amb estudiants a Beijing on defensa la llibertat d’ús d’Internet, un dels cavalls de batalla del govern xinès; Obama no demanarà l’alliberament de presos o la revisió de la situació dels drets humans al gegant asiàtic però amb aquesta frase s’ha posat a la la butxaca tots els blocaires que extendran el seu missatge arreu. Però recordem, no confonguem, els seus objectius són econòmics i de control del poder, amanits amb una bona dosi de gestualització i relat que arribi a la gent directament, està construïnt el mite.

Per acabar-ho de farcir, el merchadising de la visita d’Obama a un país encara amb l’etiqueta de comunista, és espectacular; el disseny d’Obama Mao és una imatge post “mur de Berlín”. Es guanyen més batalles amb campanyes de màrqueting viral a Internet i de merchandising als carrers de la ciutat prohibida de Beijing que amb milers de soldats a l’Afganistan. En realitat és un mètode que es va demostrar rendible per primera vegada amb J.F. Kennedy i que desprès va perfeccionar Reagan, l’entertaintment portat a l’extrem. La diferència només està en el contingut, l’objectiu és el mateix. De fet la icona més venuda procedent de la política és la famosa foto del Che Guevara, ideologies contraposades en un mateix contingut cultural. Internet com a excusa, o com a instrument, el més potent en comunicació en aquest moment.

Llibre: Platón y un ornitorrinco entran en un bar de Thomas Catchcart

Pel·lícula: Luna nueva de Chris Weitz

Música: Que tinguem sort de Dani Flaco

Tot just fa un any de la proclamació de Barack Obama com a president dels Estats Units d’Amèrica i encara seguim analitzant el fet insòlit de que un afroamericà hagi arribat a la Casa Blanca. De fet, tot el que passa al centre sociològic del món ens afecta, i especialment tot el que es refereix a innovacions i canvis que modifiquen automàticament tot el fem. Però és especialment significatiu que la seva campanya electoral hagi estat la primera demostració empírica de com es poden utilitzar les xarxes socials d’Internet per a construïr una reputació  digital i aconseguir una victòria política; va ser el pas de considerar frikisme ser a facebook a demostrar que pot ser un arma definitiva, encara que alguns segueixin qüestionant-ho.

La utilització de les xarxes socials per a construïr la reputació digital de les persones, de les organitzacions, de les institucions, és a USA una realitat consolidada, a partir de la demostració empírica de l’éxit d’Obama, a la resta del món encara costa, inclosa la “vella Europa”, on sempre hi posem un punt de dubte existencial a qualsevol cosa que sigui la “darrera moda” que prové dels americans. En aquest cas a més, s’afegeix la sempre més que dubtosa reputació dels propis mitjans tecnològics; tots els que pretenem canviar alguna cosa en la nostra professió, afegint-hi tecnologia o noves formes procedimentals, sabem el que ens costa. Però aquesta lluita té guanyador segur: la xarxa, Internet, les noves formes de comunicació, són la nova frontera de la comunicació i per tant, de la modificació dels processos professionals, siguin del sector que sigui. Les revolucions tecnologiques són les revolucions reals, les que propicien les revolucions econòmiques i socials. En aquest moment ja és una realitat que a aquell que no tingui decidit com vol que sigui la seva reputació digital, algú li farà una, i potser no li agradarà, o potser perdrà credibilitat en el seu món, o valor econòmic, o rendiment professional. Cap empresa, organització o persona pot ser absent d’aquest fet.

I aquesta bona reputació digital consisteix en tenir molts amics a facebook, o ser present a totes les mil xarxes socials, o tenir el darrer mòbil o el millor portàtil? Consisteix sobretot en ser conscient de quins són els teus objectius a la xarxa, des del punt de vista personal i professional, decidir on vols ser i com, i apostar per controlar què i com es diu de tu, i què diràs i què tu, de tu mateix. Pot semblar una obvietat, però en realitat, no ho és. Tot és qüestió de controlar bases de dades i accions planificades, de manera que obtinguis un resultats sobre una planificació temporal prevista. No té més secret. O sí, en realitat, el secret és saber quines són les regles del joc a la xarxa per seguir-les i aconseguir el rendiment esperat amb el millor equilibri cost/benefici. El que va demostrar Obama en la seva campanya és que un relat polític veraç, que dibuixava perfectament la seva persona i les seves idees, i que les relacionava amb el que la majoria dels americans volia fa un any, va ser ben gestionat a tots aquells espais on la majoria dels qui podian ajudar-lo a arribar a la Casa Blanca hi eren. Els seus discursos, alimentats en directe amb esments a realitats del lloc on més sms es detectaven en un moment donat, afegien votants sense fer cap esforç, era una retroalimentació exponencial:  jo se que m’estàs veient i et parlo a tu i sé de que puc parlar-te, en directe, i de la forma més ràpida i eficaç, deixant de banda els denostats mitjans tradicionals, per tant afegint-hi veritat. Una fòrmula brillant darrera de la qual hi havia milers de persones i un relat polític sòlid. Qui negui l’evidència de la necessitat de ser a la xarxa s’esta guetitzant sociològicament, i això val per a tots els sectors professionals. Si vols vendre cadires, hauràs de ser a la xarxa, si vols trobar valors i acció, hauràs de mirar a la xarxa. Reprenent la frase de Warhol, ja no són 15 minuts de fama, ara com ara, si vols ser algú necessites els teus 140 caràcters a Internet.

Llibre: Libros 2.0 de Javier Celaya

Pel·lícula: Cypher de Vincenzo Natali

Música: I’m yours de Jason Marz

El segon programa de l’Estiu en un blog dins del Dia de l’estiu de Com Radio ha tingut la política i els blogs com a tema referent. L’abassagadora demostració del candidat i desprès president Obama del potencial d’un blog en el procés d’elecció i de gestiópolítica ens ha servit per a introduïr els conceptes de validesa i possibilitats del blogs en l’acció dels polítics i de les seves conseqüències.

Com moltes de les noves eines o productes que innoven, els nordamericans han sigut, amb el model Obama, els divulgadors d’una eina com el blog en la ma d’un polític; abans ja teniem exemples com el del President Maragall que mantenia un blog, però va ser Obama el que va posar sobre la taula el potencial blogaire. Els valors que s’afegeixen per al polític són la proximitat amb  que pot exposar les seves idees, la veracitat i la interació mitjançant els comentaris als posts i la resposta a aquests. Com diria un amic meu, respondre als comentaris és la primera obligació del polític que manté un blog. Però a més cal pensar que utilitzar un blog podria esmenar determinats procediments polítics com les llistes obertes, el disseny i aprovació d’una llei o la pròpia dinàmica democràtica, obre l’abast territorial de l’acció política i augmenta les possibilitats de participació ciutadana posant al polític davant de la seva pròpipa responsabilitat com molt bé saben els qui porten un blog, alguns exemples de casa nostra són: Ernest Benach, Miquel Iceta, Carles Puigdemont, José Antonio Donaire o Raül Romeva entre d’altres…

Les intervencions des del twitter i el facebook han aportat altres temes i des de llocs llunyans:

@SergiXaudiera Escuchando @trinamilan hablando de blogs en www.comradio.com desde Londres

@gerardneopolis @trinamilan Si es modifica el sistema democràtic…què passa amb la ciutadania que no utilitza aquestes eines (la majoria)?

@ksibe“A la xarxa has de fer el mateix que fas a la vida real” (@trinamilan)

@ricardespelt @trinamilan la meritocracia és un element nou a valorar. Però no pel partit si no pels ciutadans.

@pitu1960 @gerardneopolis @trinamilan El sistema politic es reforma tenint en compte tots els ciutadans. Una altra cosa són els lobbys de pressió.

@guell @trinamilan la participacio ciutadana sembla un excusa xq els politics treballin menys i tapem els incopetents, volem bons gestors..

La setmana vinent a l’Estiu en un blog parlarem de viatges, lleure i blogs…gràcies a tots per fer aquest espai de ràdio en xarxa…

Podcast del dijous 30/07/09: Escolta-ho aquí

Blog: Barack Obama Blog

Música: Vieni via con me de Paolo Conte

Antoni Gutiérrez Rubí y Albert Medran han recogido ideas y acciones que diversos bloggers han señalado de los 100 primeros días de la presidencia de Obama y los han convertido en un post muy interesante. Gracias por incluirme en esta muestra. La reproduzco a continuación.

Los enlaces están agrupados por categorías, que podrían ser distintas y algunos compartir espacios en más de una, pero su organización nos da una visión de conjunto de estos 100 primeros días en la Casa Blanca.

Obama, el personaje

1. El primer huerto en la Casa Blanca (Antoni Gutiérrez-Rubí)

2. Leer cada día 10 cartas enviadas por ciudadanos comunes… y tratar de responderlas (Albert Medrán)

3. La nueva mascota presidencial: el perro “BO” (Antoni Gutiérrez-Rubí)

4. The West Wing Presidency (Javier Maján)

5. El primer Retrato Presidencial digital (Javier Maján)

6. La importancia de la educación para ser ciudadanas de pleno derecho (Pia Bosch)

Obama y los medios

7. La primera pregunta en español en la primera rueda de prensa con medios (Antoni Gutiérrez-Rubí)

8. Los periodistas aplauden en una rueda de prensa (Pablo Urbiola). La misma en la que una india es la primera en preguntar (Adolfo Corujo)

9. La primera entrevista personal… en un programa de humor (Antoni Gutiérrez-Rubí)

Obama, el político

10. Un discurso de ámbito mundial (Xavier Peytibi)

11. Los europeos se vuelven locos por un presidente americano (Pablo Urbiola)

12. Una campaña que continúa involucrando al ciudadano después de las elecciones (Guillem López)

13. Una administración que combate los movimientos NIMBY con campañas de Grassroots (Guillem López)

14. La fuerza de la juventud en países islámicos (Idoia Llano)

15. Discursos más cortos que otros mandatarios pero más intensos (Idoia Llano)

16. Un presidente que recupera y se apoya en los referentes de la nación (Guillem López)

17. Política de valores: dedicar gran atención a los jóvenes (Pia Bosch)

Política interna

18. Luz verde a la investigación con células madre (Lidia Fernández)

19. Serve america act (Rafa Rubio)

20. Organizing for America (Rafa Rubio)

21. Primer debate público de un Plan nacional de Salud  White House Forum on Health Reform (Idoia Llano)

Política exterior

22. El fin de las restricciones sobre Cuba (Albert Medrán)

23. Más soft power. La Casa Blanca ha distribuido un vídeo con un mensaje de Obama al pueblo iraní, subtitulado en farsi (Montse Fernández)

Defensa

24. Obama ordena el cierre de Guantánamo (Lidia Fernández)

25. Obama deja la puerta abierta para que se juzgue a quienes autorizaron la tortura (Pablo Urbiola)

26. Obama contra la tortura (Francisco Polo)

27. Un mundo libre de armas nucleares (Pia Bosch)

28. El cierre de Guantánamo (Jessica Fillol)

Economía

29. Mecanismos de transparencia en el presupuesto (Rafa Rubio)

30. La transparencia económica llega al gobierno (Xavier Peytibi)

31. Salario máximo para aquellos ejecutivos cuyas empresas reciban ayudas públicas (Pablo Urbiola)

32. Economía post-campaña. Official Obama Liquidation Sale (Montse Fernández)

33. La iniciativa/web Recovery.gov como forma de explicar los planes de recuperación de la Administración Obama (Javier Maján)

El Gobierno

34. La clarísima apuesta del Gobierno Obama por la interculturalidad de sus miembros (Trina Milan)

35. Un presidente que admite que se ha equivocado (Lidia Fernandez)

36. Directiva para un Gobierno abierto (Idoia Llano)

37. Una administración dispuesta a llegar y formar a los más jóvenes (Guillem López)

38. Nombrar a su principal rival, Hillary Clinton, Secretaria de Estado (Pia Bosch

Nuevas tecnologías

39. El blog de la Casa Blanca (Albert Medrán) y el cambio de la web en el momento del juramento (Adolfo Corujo)

40. Open for Questions, Obama apuesta por el open government (Lidia Fernández)

41. El nombramiento del CIO de la Casa Blanca Vivek Kundra (Rafa Rubio)

42. El fín del copyright: Creatives commons en la web de la Casa Blanca (Xavier Peytibi y Marc Cortés)

43. Sigue con el uso de herramientas 2.0 una vez elegido Presidente (Marc Cortés)

44. La transmisión conjunta de CNN y Facebook de la toma de posesión (Trina Milan)

45. La política de comunicación que tiene en cuenta otras lenguas, culturas y acción en la red (Trina Milan)

46. De nuevo hope… cuando abandonas la página Web de la Casa Blanca. We hope your visit was informative and enjoyable (para ver el mensaje es necesario hacer clic en un enlace que te lleve a un dominio diferente, por ejemplo “Recovery.gov”) (Montse Fernández)

47. El próximo lanzamiento de Data.gov (Javier Maján)

48. La imagen y el vídeo siguen siendo herramientas imprescindibles para comunicar los mensajes a través de Internet (Marc Cortés)

49. Obama ficha a cerebros de Google y Microsoft (Antoni Gutiérrez-Rubí)

50. El primer presidente en utilizar YouTube para los discursos semanales (Albert Medrán)

Llibre: Visibilidad de Neus Arqués, Magalí Benítez, Cristina Aced, Bel Llodrà y Eva Sanagustín

Pel·lícula: Los hombres que no amaban a las mujeres de Niels Arden Oplev

Música: Man who can’t be moved de The Spirit

El president Obama ha començat a presentar els seus equips ministerials, el de seguretat nacional té una especial rellevància perquè hi ha Hillary Clinton, actual secretària d’estat i antiga rival d’Obama a les primàries del Partit Demòcrata per a nomenar candidat a la presidència dels EEUU.

És interessant observar la carrera política i personal d’aquesta dona, cridada a ser la primera presidenta del país més important del món i descavalcada del silló presidencial pel primer home negre en aquest càrrec. Tota una casualitat històrica que necessita de molt d’anàlisi pausat desprès de la tormenta emocional obamanista.

La història de Hillary Clinton és la d’una dona sobradament preparada d’un marit que ho ha aconseguit tot, i al qual ha recolçat en els pitjors moments, tant per a ell, com per a ella. Les seves aportacions incials en el primer govern Clinton sobre el sistema de salut americà eren innovadores i no van arribar a bon port perquè no estava previst que una primera dama fes una altra feina que la de visitar hospitals, no pas d’ordenar el servei que donaven.

La pregunta doncs és evident, és aquest càrrec una almoina per a Hillary? Si ho mirem fredament potser sí. Després de lluitar contra els elements en unes primàries electritzants, ser secretària d’estat és un premi de consolació. Però potser ara serà el moment de fer la feina, de demostrar en un món canviant que el repte de redefinir el paper d’EEUU serà dels que marcarà el mandat d’Obama. I ella serà la màxima responsable. Sempre a l’ombra d’un home, és el seu si.

Llibre: La Clivella de Doris Lessing

Pel·lícula: Thelma & Louise de Ridley Scott

Música: Killing my softly with his song de Roberta Flack

S’acosta el moment de que Obama sigui el president d’USA, i tot el món està pendent de la més mínima acció, no en va, The Time l’ha anomenat person of the year, era fàcil aquesta vegada.

Obama és el president 2.0 perquè ha sabut extreure tots els avantatges de les xarxes socials i les eines d’internet en el seu profit polític i professional. Només cal mirar la seva web change.gov per adonar-nos que la seva serà també una presidència 2.0 la qual cosa ens promet una nova mirada sobre la forma de fer política que està per descobrir, i aquest és un dels seus reptes.

Però també la forma en com està dissenyant el seu gabinet, és un equip de gent multiètnica, diria que és el primer govern global quant a la procedència cultural dels seus membres: Ken Salazar com a secretari d’agricultura; Steven Chu com a secretari d’energia; així com transversal en les seves procedències socials: Arne Duncan, secretari d’educació o la mateixa Hillary Clinton com a secretària d’estat. Aquesta és també una innovació de primera magnitud. Perquè trenca esquemes com que compti amb persones que no són del seu cercle més immediat, i persones que procedeixen d’entorns no directament relacionats amb la política professional al costat de vells coneguts de la vida a Washington.

Tot plegat és relaciona directament amb els mateixos procediments que funcionen per a la xarxa: procedències diverses, cooperació, relació entre iguals, formació continuada, multiplicitat d’identitats unides en un mateix objectiu, gestió del coneixement integrada amb perfils professionals molt diferents i capacitats provades que actuen en cooperació. Innovant en l’accès i la gestió política d’unes eleccions; innovant en la composició i gestió del propi govern, innovant també en aportacions directes de les opinions dels ciutadans, de les col·laboracions amb la campanya i de la propia acció política que l’equip de govern està dissenyant. Estarem atents als resultats de les innovacions, ni que sigui per copiar alguna d’elles….

Llibre: De re publica de Marc Tul·li Ciceró

Pel·lícula:  JFK d’Oliver Stone

Música: Seven seconds de Youssou N’dour & Dido

La darrera pel·lícula de Ridley Scott es diu Body of lies, basada en un llibre del periodista del The Washington Post i escriptor David Ignatius. El títol que en la traducció entenem per Xarxa de mentides, prové semanticament de “cos/body” amb conjunt de fets o coses. L’acció passa a Orient Mitjà però és conseqüència de les decissions que prenen persones a milers de distància, sense coneixement de la realitat sociocultural; com tampoc ho són les dels fonamentalistes que preparen atemptats a occident. On és el punt de trobada real dels qui ja viuen en les pantalles de la xarxa global?

S’explica en aquesta història ben travada d’Ignatius i Scott que els més poderosos amb satèl·lits que poden seguir una persona a metres, de continent a continent, no són capaços d’evitar atemptats preparats per radicals que ja saben que els mòbils i la xarxa poden ser interceptats i que comencen a comunicar-se de persona a persona. L’adaptació és la clau de l’éxit, Darwin dixit.

Davant l’expectativa de la nova administració Obama, un dels reptes del nou president és retornar als ciutadans del món que l’han aclamat en la victòria, procediments de veracitat en les actuacions de la més poderosa màquina mundial de generar guerra o pau, els propis Estats Units d’Amèrica. Als articles dels diaris més importants se l’ha qualificat com “l’home del futur” i per això s’espera que sigui capaç d’entendre’s amb la gent de tot el món, ell que prové familiarment i personal, de mons tan dispars com Àfrica, Àsia o Amèrica.

A la pel·lícula, Di Caprio en el seu paper protagonista, expressa la necessitat de conèixer perfectament la cultura i la forma de viure de l’Orient Mitjà per poder aconseguir éxit en la seva feina, cosa que no es compartida per els qui són els seus caps a la seu de la central d’inteligència. Finalment DiCaprio es salva justament per la seva coneixença del lloc on és. Serà capaç Obama d’aplicar a la seva presidència el coneixement de la diversitat cultural d’on prové?

Llibre: L’audàcia de l’esperança de Barack Obama

Pel·lícula: Body of lies de Ridley Scott

Música: Tutu (live) de Miles Davis

Barak Hussein Obama ja és president electe dels Estats Units de Nordamèrica.

És un dia històric per molts motius, s’acaba l’era Bush, retornen els demòcrates a tenir majoria al congrés i la presidència. El país més important del món ha provocat una crisi econòmica, conseqüència d’una manera de governar, laissez faire, laissez passer al mercat; tot plegat és el moment de reinventar-se les relacions socials, les normes econòmiques i els plantejaments polítics.

Amb un element clau, la xarxa Internet que ha possibilitat el triomf aclaparador d’Obama, present a twitter, present a facebook, i amb les més altes cotes de suport personal i econòmic per a un candidat. L’equip d’Obama té a les seves mans els correus electrònics i els blogs i webs de milions de persones que són diner líquid en el món virtual. Es faran milers de tesis sobre la capacitat comunicativa del candidat, els seus discursos, la seva comunicalitat, l’aspecte i la forma de parlar.

Estem en el món global de la comunicació i qui sap comunicar-se, guanya. Per això Obama és el president de l’emoció, perquè ha mogut a la participació (més del 70% dels possibles votants), perquè ha generat expectació arreu, i per tant ha recuperat per a EEUU la presència global en postiu que l’era Bush havia fet perdre als americans.

La gent necessita de les emocions, i els mitjans de la societat de la informació ho traslladen i engrandeixen fins al paroxisme. El video que veieu a dalt és el de la reacció a Chicago de la gent que sentia la victòria d’un home que encarna el somni americà per excel·lència, la d’aquell que no està previst que arribi tan amunt, el somni de tots. Va dir que podia i ha pogut, potser els altres també podrem, ara no és el moment de pensar en res més.

Obama ha triomfat a Berlin. El seu discurs davant la Columna de la victòria ha estat carregat de simbolisme, tot i no haver-lo pogut fer davant la Porta de Brandenburg. Ell ha fet reviure a tots els berlinesos el famòs discurs de Kennedy quan va dir: Jo sóc un berlinès, l’any 1963, perquè el significat dels dos events s’assembla : voluntat de pau, noves perspectives i regeneració política, llavors era la guerra freda i ara és la conseqüència de la invasió d’Iraq i la intervenció a Afganistan.
De fet Obama representa l’alenada d’aire fresc que basa la seva política en l’acord i la no intervenció militar. Es va declarar contrari a la guerra d’Iraq d’antuvi, i si acompleix el que proclama, podria significar una nova forma d’entendre la política de la màxima i per ara única potència política al món. El meu amic Ferran us farà un resum més acurat que jo perquè ho ha viscut en directe a Berlin.

La significació especial que té el fet de ser negre i tenir moltes possibilitats d’arribar a President d’EEUU ha fet que la gira que està fent es converteixi en una autèntica obamamania. S’ha de dir que a més ha sabut utilitzar el més innovadors sistemes de publicitat i comunicació amb els seus votants i elmón en general. Obama està a twitter,a facebook, a myspace o a youtube. De fet si mireu la seva pàgina, trobareu que és dels pocs polítics amb presència activa a tots els espais de comunicació a la xarxa i aquest és un actiu fonamental.
Serà aquest el nou president dels EEUU? Aconseguirà modificar la forma d’entendre les relacions internacionals, l’economia, la política amb majúscules? Ell diu que pot: Yes, we can.

Llibre: Lincoln de Gore Vidal
Pel·lícula: Thirteen days de Roger Donaldson
Música: Yes, we can de Barack Obama Friends