Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Política 2.0

El President Obama ha presentat recentment el seu pla per aturar el dèficit dels EUA a la ciutadania a la seu de l’empresa Facebook. Aquest fet demostra que el polític amb més influencia mundial concedeix a aquesta xarxa social una importància tal que el fa partícep d’un acte de rellevància transcendental, una de les primeres notificacions als ciutadans del pressupost del país més important del món. Poca broma. Ja va ser l’aspirant Obama a candidat demòcrata i desprès a president, el polític que va demostrar que les xarxes socials eren alguna cosa més que una boutade de frikis. Va guanyar en els dos processos sobretot perquè va ser un visionari de la utilització d’internet com a mitjà directe per a trobar i relacionar-se amb nous votants. Una innovació conceptual i procedimental importantíssima, que ara, en el seu mandat com a president, no ha oblidat, per això manté els seus canals socials oberts; gestiona amb eficiència la comunicació on-line i gosa seguir demostrant que hi creu i que per això és un president diferent.

Aquesta diferència substancial és el que posarà en aquest segle XXI a uns polítics per davant d’altres, i farà de la pràctica política alguna cosa més que l’acomplir amb un dret que a voltes sembla un deure sense retorn. Les revoltes al nord d’Àfrica ens han deixat mostres de com el  moviment democràtic en societats molt tancades a pautes democràtiques pot esquerdar-se només perquè la informació no està en mans de determinats poders, sinó que flueix de forma incontrolada per la xarxa on sempre hi haurà una escletxa per on qui vulgui comunicar-se, ho farà. Aquesta facilitat en la transmissió de la informació és justament el que més pànic provoca en els poders, de tot tipus, però avui em referiré al poder polític especialment. Algú s’imagina que avui hi hagués parlaments on no pogués entrar la televisió? Fa uns anys, i amb les dictadures a zones amb possibilitats de tenir mitjans innovadors tecnològicament, posàven pegues per a permetre que la imatge dels parlamentaris es pogués veure a casa de la gent. Doncs avui passa el mateix amb Internet. Encara hi ha parlaments on no es pot transmetre amb twitter, o reunions polítiques, inclús a administracions que les utilitzen, com la nostra pròpia Generalitat.

En política, com en tots els àmbits de la vida, i especialment en aquells que es relacionen amb el poder i la informació, el control sembla que és la única eina que alguns entenen. I el problema és que Internet és un camp al que no se li poden posar portes. Dilluns 2 de maig, Stic.cat organitza una twittervista amb tots els candidats a l’Ajuntament de Girona, que han tingut el valor i la confiança de posar-se a davant dels seus conciutadans i votants per contestar, via Twitter, durant una hora, tot el que vulguin saber. Un exemple de transparència democràtica. Molt pocs polítics tenen aquest valor. Stic.cat ha parlat amb candidats d’altres ciutats rellevants de Catalunya i els qui corresponen als partits més grans, amb totes les possibilitats de guanyar, no han volgut posar-s’hi. Poc interès en les xarxes socials? No, perquè tots estan en elles, això sí, gestionades oportunament pels seus assessors i dins els paràmetres de la seva campanya. Cap interès per una activitat que és oberta i a l’abast de tothom, no controlada per cap mitjà de comunicació. Semblaria que ara com ara tots els polítics tenen ja molt clar que Internet ha vingut per a quedar-se, però a alguns encara se’ls ennuega la interacció al coll i és preocupant que aquells que tenen o pensen tenir el poder, són justament els que limiten l’activitat transparent a la xarxa. Justament com el President Obama, aquell a qui no es pot negar que manega poder.

LLibre: Change we can believe in de Barack Obama

Pel·lícula: The Kings Speech de Tom Hooper

Música: On the floor de Jennifer Lopez i Pitbull

1, maig 2011   2 Comentaris

Barça, la tribu global

En antropologia es defineix “Tribu” com el grup d’individus amb un conjunt distintiu de comportaments i creences que els diferencia de la cultura dominant de la que formen part. Manuel Vázquez Montalbán va escriure allò del “més que un club” per a definir el que el Barça ha significat per a Catalunya com a referent de lluita política, especialment durant la dictadura franquista. MVM va ser el primer a donar pautes de tribu a un equip de futbol que només hauria estat això d’haver format part d’un estat políticament independent. Segurament per aquest caràcter lligat a una forma de ser i de fer, sorgeix la Masia, jaciment de jugadors excel·lents. Si no tens tots els diners del món, si has de dependre de decisions externes, fas per tenir a dins de l’estructura la forma de produir el que necessites. És la fórmula dels emprenedors.

Aquests valors són la base del que en aquest moment Pep Guardiola, sorgit de la pedrera de la Masia, està fent com a entrenador. Un entrenador/emprenedor que posa la planificació per objectius, el treball de grup i els valors per davant de les individualitats. I a més amb resultats espectaculars. Sembla un oxímoron valorar la feina d’un equip de futbol pel valor del treball en grup, però en l’actual futbol mediàtic dels jugadors/estrella hem de recordar-ho. És el famós panem et circensis elevat a la desena potència. Però sense oblidar que el compte de resultats d’un equip de futbol actual no només es basa en el nombre de contractes publicitaris de les seves estrelles, al contrari, els contractes arribaran a partir de guanyar partits i sobretot, del lligam emocional que l’equip aconsegueix amb el major nombre de persones possible. I ara estem parlant del món sencer. La televisió i sobretot, Internet, està fent que un partit com el de l’Arsenal a la Champions o el del Madrid a la lliga, siguin objecte d’interès per a persones d’arreu.

Va semblar que les ideologies havien acabat amb la caiguda del mur de Berlín però de cop i volta ens va colpir l’11-S i l’11-M amb conseqüències indescriptibles que estem aprenent a interpretar, enmig d’un canvi de cicle econòmic i social. Sense ideologia ni valors, on anem a buscar el que ens indiqui el camí? Els líders del segle XXI estan sorgint justament del convenciment de la seva identitat cultural,  del retorn un clar posicionament personal, la ideologia és un valor i la pertinença al grup, el coixí emocional que ens fa forts. No parlo d’assemblearisme, parlo de la feina del grup per sobre de l’individu amb un objectiu clar i amb lideratges forts. Parlo del líder Guardiola i el grup Barça, del líder Obama i de tots els milions que el van votar i el van fer president dels EUA. Fixem-nos bé en aquests líders i en aquestes tribus, són els que ens indiquen el camí.

Llibre: El pensamiento salvaje de Claude Levi-Strauss

Pel·lícula: City of life and death de Lu Chuan

Música: Human de The Killers

11, abril 2010   4 Comentaris

Una nova forma de fer política?

La campanya electoral de les eleccions a la presidència de la Generalitat de Catalunya ha començat, com la primavera. I com la primavera, aquesta campanya fa olor de novetats. Els grans partits catalans, CiU amb la Casa Gran del Catalanisme i PSC amb Causa Comuna,  promouen accions que presenten una imatge de renovació respecte del passat i els partits petits assagen de no perdre identitat front els nouvinguts: plataformes i líders a seques. Tots ho necessiten, les dades sobre la desafecció política assalten les estadístiques i revelen un perill real de que a la fi ningú aconsegueixi la validació política i democràtica per a governar, alhora que dona pas a la possibilitat d’arribada de formacions sense una ideologia clara que aprofiten el descontentament ciutadà per a fer-se un lloc de representació i obtenir els beneficis de l’estructura democràtica, atomitzant l’arc parlamentari i abocant-nos a una molt perillosa italianització de la política catalana. Alguns factors s’hauran de tenir en compte. Està de moda comparar les estratègies amb la campanya que va portar Obama a la presidència dels USA, el model és interessant.

Demostrar que el candidat és un líder, que el programa i l’equip són engrescadors i que s’adiu amb les necessitats de la majoria i arribar a tots els qui poden votar per aconseguir que ho facin, són les necessitats fonamentals d’una bona campanya. I ara a més, amb estratègies també a la xarxa, o, sobretot a la xarxa. El model Obama és el model actual a seguir. Un líder carismàtic que emociona a la gent, que és capaç de fer saltar llàgrimes amb un discurs, mobilitzant masses de desencantats, d’aquells que mai havien anat a  votar com els joves, o d’aquells que no havien estat mai considerats públic rellevant com els hispans o els asiàtics. Amb una estratègia clara que passa, per exemple, per incloure en els discursos frases específiques sobre aquests nous grups socials; augmentant la seva presència en funció de les dades en temps real que les xarxes socials i la tecnologia li proporcionava. Va fer per tant que Internet i la comunicació fossin un instrument per a una estratègia amb contingut ideològic, amb idees clares, amb cares noves i adreçat a segments ciutadans en qui ningú abans s’havia fixat o per desidia o per menyspreu; fent-los molt rendibles electoralment.

Traslladar el model a casa nostra és el repte. Fer una proposta que aculli a tothom, inclosos aquells que no estaven previstos en el segment del votant del partit corresponent; reescriure un programa on s’arribi a tots però amb una base ideològica clara i amb coherència amb el propi partit. No és veritat que les ideologies s’acabessin amb la caiguda del mur de Berlin, en realitat l’oblit de la ideologia és una de les claus de la desafecció. Fer un bon equip liderat amb convenciment que transmeti el missatge als qui han de votar. I tenir molt en compte la xarxa i la seva sinuosa entrada a les vides de la gent. No per no ser-hi o no creure-hi, estem lliures de la influència d’Internet en la transmissió de tendències, d’opinió. En aquest moment molts continguts dels mitjans de comunicació tradicionals ja són extrets del que la xarxa crea a cada moment. La utilització de les xarxes socials és el boca-orella més rendible de la història, acosta als individus aterritorialment i atemporalment. La recepta és clara: renovació, programa sense dubtes ideològics, compromís, coherència i veracitat, comunicació i xarxes. Algú podria pensar que és difícil, en tot cas, és obligatori si volem sobreviure com a societat.

Llibre: La audacia de la esperanza de Barack Obama

Pel·lícula: The ghost writer de Roman Polanski

Música: Fortunate son de Credence Clearwater Revival

28, març 2010   11 Comentaris

De 2009 a 2010, un núvol d’emoció líquida

Un resum de l’any que s’acaba i una previsió del que comença podem fer-la amb un núvol de paraules que per a mi serien:

2009 – recerca, innovació, xarxes socials, educació, responsabilitat, coneixences, networking, Barcelona, Girona, política, bones pràctiques, males pràctiques, 2.0, revolució digital, Internet, iphone, stic.cat, blocs, premisblocs catalunya, Vic, UOC, cronica.cat, contrapunt.cat, el 9Nou, COMRadio, Platxèria, twitter, facebook, amistad, família, voluntat, alguns fracasos i alguns éxits.

2010 – comunicació, identitat digital, 2.0, xarxes socials, responsabilitat, política, Barça, Barcelona, Girona, empreneduria, gosadia, Internet, stic.cat, blocs, premisblocs catalunya, Platxèria, escriptura, continguts digitals, UOC, amistad, família, esforç, superació, menys fracasos i més éxits.

La nostra realitat és líquida i algunes persones la protagonitzen perquè són capaces d’emocionar amb el seu missatge, amb la seva feina, amb el que proposen i fan. L’any va començar amb un personatge únic, el President Obama, que és capaç de fer-nos recordar la simplicitat de l’equitat, del respecte, de la paraula ben dita, de l’elegància, de la contradicció i la normalitat. La figura d’Obama ens interpela en aquest nou mileni, perquè estem en un moment de canvi econòmic, social, polític, i de persones. Darrerament constato la necessitat vital de moltes de les persones que m’envolten de fer un canvi a les seves vides, no s’agraden tal i com són o pel que fan, i necessiten canviar. Potser tots necessitem canviar i els sotracs polítics, econòmics i socials només són la punta de l’iceberg d’un canvi en la forma de relacionar-nos, de fer-nos, d’identificar-nos i de que ens identifiquin, la nova identitat digital en la xarxa de xarxes és una construcció única que ens possibilita tornar a ser i hauriem de poder reinventar-nos millor del que som ara, cadascú i tots. Del creure a l’investigar, del mirar al participar, del guardar al compartir, de l’esperar a l’emprendre, de la distància a la proximitat, del fred a l’escalfor, model Guardiola i aquest treball en equip d’un Barça universal. Sempre m’han semblat banals els bons desitjos dits només per a un moment determinat, els bons desitjos són per a tots i cadascun dels dies, dels nostres dies. Aquest és el veritable repte. Com diu Joan Salvat Papasseit:

Fem l’escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:
el primer bes que se’ns doni als primers.

(La gesta dels estels)

Llibre: L’orígen de les espècies de Charles Darwin

Pel·lícula: Ágora d’Alejandro Amenábar

Música: Nessum dorma (Turandot) versió de Pavarotti

23, desembre 2009   9 Comentaris

Obama, Internet com a excusa

La visita de Barack Obama a l’Àsia és, com totes les seves accions, d’una gestualització ben pensada i plena de continguts semàntics i àudiovisuals. El relat ben construït, que ens ha emmirallat a tots, de la figura i el pensament d’Obama, va més enllà de la construcció dels seus discursos que Jon Favreau va realitzar brillantment (veure documental By the people sobre la campanya per a la presidència d’Obama) i es converteix en la construcció d’un storytelling de tota la seva obra de govern.  De fet, si em permeteu, és el mètode Stanislawsky aplicat a la vida d’un polític portada a l’extrem.

Perquè la cultura nordamericana s’extèn com a taca d’oli i aconsegueix penetrar els més recòndits espais del món per a fer-se protagonista de les decissions de la gent, dels polítics, de les famílies, dels holdings econòmics. Aquest viatge a Àsia és una mostra empírica. Amb fotos com la de la reverència davant l’emperador del Japó està construïnt un relat de revisió de la història que el posa per davant de la resta de missatges que es puguin donar en una roda de premsa. El motiu del viatge, no ens enganyem, és assegurar l’intercanvi comercial amb els països emergents, especialment Xina, però anirà trufat de missatges que van adreçats a aquells que poden donar-li sentit a una possible posició extrema, com el que ha llençat en una trobada amb estudiants a Beijing on defensa la llibertat d’ús d’Internet, un dels cavalls de batalla del govern xinès; Obama no demanarà l’alliberament de presos o la revisió de la situació dels drets humans al gegant asiàtic però amb aquesta frase s’ha posat a la la butxaca tots els blocaires que extendran el seu missatge arreu. Però recordem, no confonguem, els seus objectius són econòmics i de control del poder, amanits amb una bona dosi de gestualització i relat que arribi a la gent directament, està construïnt el mite.

Per acabar-ho de farcir, el merchadising de la visita d’Obama a un país encara amb l’etiqueta de comunista, és espectacular; el disseny d’Obama Mao és una imatge post “mur de Berlín”. Es guanyen més batalles amb campanyes de màrqueting viral a Internet i de merchandising als carrers de la ciutat prohibida de Beijing que amb milers de soldats a l’Afganistan. En realitat és un mètode que es va demostrar rendible per primera vegada amb J.F. Kennedy i que desprès va perfeccionar Reagan, l’entertaintment portat a l’extrem. La diferència només està en el contingut, l’objectiu és el mateix. De fet la icona més venuda procedent de la política és la famosa foto del Che Guevara, ideologies contraposades en un mateix contingut cultural. Internet com a excusa, o com a instrument, el més potent en comunicació en aquest moment.

Llibre: Platón y un ornitorrinco entran en un bar de Thomas Catchcart

Pel·lícula: Luna nueva de Chris Weitz

Música: Que tinguem sort de Dani Flaco

16, novembre 2009   4 Comentaris

Obama, la realitat de la xarxa

http://msnbcmedia2.msn.com/i/msnbc/Sections/Newsweek/Components/Photos/060919_060925/060922_BarackObama_Xtrawide.jpg

Tot just fa un any de la proclamació de Barack Obama com a president dels Estats Units d’Amèrica i encara seguim analitzant el fet insòlit de que un afroamericà hagi arribat a la Casa Blanca. De fet, tot el que passa al centre sociològic del món ens afecta, i especialment tot el que es refereix a innovacions i canvis que modifiquen automàticament tot el fem. Però és especialment significatiu que la seva campanya electoral hagi estat la primera demostració empírica de com es poden utilitzar les xarxes socials d’Internet per a construïr una reputació  digital i aconseguir una victòria política; va ser el pas de considerar frikisme ser a facebook a demostrar que pot ser un arma definitiva, encara que alguns segueixin qüestionant-ho.

La utilització de les xarxes socials per a construïr la reputació digital de les persones, de les organitzacions, de les institucions, és a USA una realitat consolidada, a partir de la demostració empírica de l’éxit d’Obama, a la resta del món encara costa, inclosa la “vella Europa”, on sempre hi posem un punt de dubte existencial a qualsevol cosa que sigui la “darrera moda” que prové dels americans. En aquest cas a més, s’afegeix la sempre més que dubtosa reputació dels propis mitjans tecnològics; tots els que pretenem canviar alguna cosa en la nostra professió, afegint-hi tecnologia o noves formes procedimentals, sabem el que ens costa. Però aquesta lluita té guanyador segur: la xarxa, Internet, les noves formes de comunicació, són la nova frontera de la comunicació i per tant, de la modificació dels processos professionals, siguin del sector que sigui. Les revolucions tecnologiques són les revolucions reals, les que propicien les revolucions econòmiques i socials. En aquest moment ja és una realitat que a aquell que no tingui decidit com vol que sigui la seva reputació digital, algú li farà una, i potser no li agradarà, o potser perdrà credibilitat en el seu món, o valor econòmic, o rendiment professional. Cap empresa, organització o persona pot ser absent d’aquest fet.

I aquesta bona reputació digital consisteix en tenir molts amics a facebook, o ser present a totes les mil xarxes socials, o tenir el darrer mòbil o el millor portàtil? Consisteix sobretot en ser conscient de quins són els teus objectius a la xarxa, des del punt de vista personal i professional, decidir on vols ser i com, i apostar per controlar què i com es diu de tu, i què diràs i què tu, de tu mateix. Pot semblar una obvietat, però en realitat, no ho és. Tot és qüestió de controlar bases de dades i accions planificades, de manera que obtinguis un resultats sobre una planificació temporal prevista. No té més secret. O sí, en realitat, el secret és saber quines són les regles del joc a la xarxa per seguir-les i aconseguir el rendiment esperat amb el millor equilibri cost/benefici. El que va demostrar Obama en la seva campanya és que un relat polític veraç, que dibuixava perfectament la seva persona i les seves idees, i que les relacionava amb el que la majoria dels americans volia fa un any, va ser ben gestionat a tots aquells espais on la majoria dels qui podian ajudar-lo a arribar a la Casa Blanca hi eren. Els seus discursos, alimentats en directe amb esments a realitats del lloc on més sms es detectaven en un moment donat, afegien votants sense fer cap esforç, era una retroalimentació exponencial:  jo se que m’estàs veient i et parlo a tu i sé de que puc parlar-te, en directe, i de la forma més ràpida i eficaç, deixant de banda els denostats mitjans tradicionals, per tant afegint-hi veritat. Una fòrmula brillant darrera de la qual hi havia milers de persones i un relat polític sòlid. Qui negui l’evidència de la necessitat de ser a la xarxa s’esta guetitzant sociològicament, i això val per a tots els sectors professionals. Si vols vendre cadires, hauràs de ser a la xarxa, si vols trobar valors i acció, hauràs de mirar a la xarxa. Reprenent la frase de Warhol, ja no són 15 minuts de fama, ara com ara, si vols ser algú necessites els teus 140 caràcters a Internet.

Llibre: Libros 2.0 de Javier Celaya

Pel·lícula: Cypher de Vincenzo Natali

Música: I’m yours de Jason Marz

1, novembre 2009   10 Comentaris

L’estiu en un blog II: Blogs i política

El segon programa de l’Estiu en un blog dins del Dia de l’estiu de Com Radio ha tingut la política i els blogs com a tema referent. L’abassagadora demostració del candidat i desprès president Obama del potencial d’un blog en el procés d’elecció i de gestiópolítica ens ha servit per a introduïr els conceptes de validesa i possibilitats del blogs en l’acció dels polítics i de les seves conseqüències.

Com moltes de les noves eines o productes que innoven, els nordamericans han sigut, amb el model Obama, els divulgadors d’una eina com el blog en la ma d’un polític; abans ja teniem exemples com el del President Maragall que mantenia un blog, però va ser Obama el que va posar sobre la taula el potencial blogaire. Els valors que s’afegeixen per al polític són la proximitat amb  que pot exposar les seves idees, la veracitat i la interació mitjançant els comentaris als posts i la resposta a aquests. Com diria un amic meu, respondre als comentaris és la primera obligació del polític que manté un blog. Però a més cal pensar que utilitzar un blog podria esmenar determinats procediments polítics com les llistes obertes, el disseny i aprovació d’una llei o la pròpia dinàmica democràtica, obre l’abast territorial de l’acció política i augmenta les possibilitats de participació ciutadana posant al polític davant de la seva pròpipa responsabilitat com molt bé saben els qui porten un blog, alguns exemples de casa nostra són: Ernest Benach, Miquel Iceta, Carles Puigdemont, José Antonio Donaire o Raül Romeva entre d’altres…

Les intervencions des del twitter i el facebook han aportat altres temes i des de llocs llunyans:

@SergiXaudiera Escuchando @trinamilan hablando de blogs en www.comradio.com desde Londres

@gerardneopolis @trinamilan Si es modifica el sistema democràtic…què passa amb la ciutadania que no utilitza aquestes eines (la majoria)?

@ksibe“A la xarxa has de fer el mateix que fas a la vida real” (@trinamilan)

@ricardespelt @trinamilan la meritocracia és un element nou a valorar. Però no pel partit si no pels ciutadans.

@pitu1960 @gerardneopolis @trinamilan El sistema politic es reforma tenint en compte tots els ciutadans. Una altra cosa són els lobbys de pressió.

@guell @trinamilan la participacio ciutadana sembla un excusa xq els politics treballin menys i tapem els incopetents, volem bons gestors..

La setmana vinent a l’Estiu en un blog parlarem de viatges, lleure i blogs…gràcies a tots per fer aquest espai de ràdio en xarxa…

Podcast del dijous 30/07/09: Escolta-ho aquí

Blog: Barack Obama Blog

Música: Vieni via con me de Paolo Conte

30, juliol 2009   5 Comentaris

100 dies d’Obama

http://www.epolitica.com.ar/wp-content/uploads/2009/01/poster-obama.jpg

Antoni Gutiérrez Rubí y Albert Medran han recogido ideas y acciones que diversos bloggers han señalado de los 100 primeros días de la presidencia de Obama y los han convertido en un post muy interesante. Gracias por incluirme en esta muestra. La reproduzco a continuación.

Los enlaces están agrupados por categorías, que podrían ser distintas y algunos compartir espacios en más de una, pero su organización nos da una visión de conjunto de estos 100 primeros días en la Casa Blanca.

Obama, el personaje

1. El primer huerto en la Casa Blanca (Antoni Gutiérrez-Rubí)

2. Leer cada día 10 cartas enviadas por ciudadanos comunes… y tratar de responderlas (Albert Medrán)

3. La nueva mascota presidencial: el perro “BO” (Antoni Gutiérrez-Rubí)

4. The West Wing Presidency (Javier Maján)

5. El primer Retrato Presidencial digital (Javier Maján)

6. La importancia de la educación para ser ciudadanas de pleno derecho (Pia Bosch)

Obama y los medios

7. La primera pregunta en español en la primera rueda de prensa con medios (Antoni Gutiérrez-Rubí)

8. Los periodistas aplauden en una rueda de prensa (Pablo Urbiola). La misma en la que una india es la primera en preguntar (Adolfo Corujo)

9. La primera entrevista personal… en un programa de humor (Antoni Gutiérrez-Rubí)

Obama, el político

10. Un discurso de ámbito mundial (Xavier Peytibi)

11. Los europeos se vuelven locos por un presidente americano (Pablo Urbiola)

12. Una campaña que continúa involucrando al ciudadano después de las elecciones (Guillem López)

13. Una administración que combate los movimientos NIMBY con campañas de Grassroots (Guillem López)

14. La fuerza de la juventud en países islámicos (Idoia Llano)

15. Discursos más cortos que otros mandatarios pero más intensos (Idoia Llano)

16. Un presidente que recupera y se apoya en los referentes de la nación (Guillem López)

17. Política de valores: dedicar gran atención a los jóvenes (Pia Bosch)

Política interna

18. Luz verde a la investigación con células madre (Lidia Fernández)

19. Serve america act (Rafa Rubio)

20. Organizing for America (Rafa Rubio)

21. Primer debate público de un Plan nacional de Salud  White House Forum on Health Reform (Idoia Llano)

Política exterior

22. El fin de las restricciones sobre Cuba (Albert Medrán)

23. Más soft power. La Casa Blanca ha distribuido un vídeo con un mensaje de Obama al pueblo iraní, subtitulado en farsi (Montse Fernández)

Defensa

24. Obama ordena el cierre de Guantánamo (Lidia Fernández)

25. Obama deja la puerta abierta para que se juzgue a quienes autorizaron la tortura (Pablo Urbiola)

26. Obama contra la tortura (Francisco Polo)

27. Un mundo libre de armas nucleares (Pia Bosch)

28. El cierre de Guantánamo (Jessica Fillol)

Economía

29. Mecanismos de transparencia en el presupuesto (Rafa Rubio)

30. La transparencia económica llega al gobierno (Xavier Peytibi)

31. Salario máximo para aquellos ejecutivos cuyas empresas reciban ayudas públicas (Pablo Urbiola)

32. Economía post-campaña. Official Obama Liquidation Sale (Montse Fernández)

33. La iniciativa/web Recovery.gov como forma de explicar los planes de recuperación de la Administración Obama (Javier Maján)

El Gobierno

34. La clarísima apuesta del Gobierno Obama por la interculturalidad de sus miembros (Trina Milan)

35. Un presidente que admite que se ha equivocado (Lidia Fernandez)

36. Directiva para un Gobierno abierto (Idoia Llano)

37. Una administración dispuesta a llegar y formar a los más jóvenes (Guillem López)

38. Nombrar a su principal rival, Hillary Clinton, Secretaria de Estado (Pia Bosch

Nuevas tecnologías

39. El blog de la Casa Blanca (Albert Medrán) y el cambio de la web en el momento del juramento (Adolfo Corujo)

40. Open for Questions, Obama apuesta por el open government (Lidia Fernández)

41. El nombramiento del CIO de la Casa Blanca Vivek Kundra (Rafa Rubio)

42. El fín del copyright: Creatives commons en la web de la Casa Blanca (Xavier Peytibi y Marc Cortés)

43. Sigue con el uso de herramientas 2.0 una vez elegido Presidente (Marc Cortés)

44. La transmisión conjunta de CNN y Facebook de la toma de posesión (Trina Milan)

45. La política de comunicación que tiene en cuenta otras lenguas, culturas y acción en la red (Trina Milan)

46. De nuevo hope… cuando abandonas la página Web de la Casa Blanca. We hope your visit was informative and enjoyable (para ver el mensaje es necesario hacer clic en un enlace que te lleve a un dominio diferente, por ejemplo “Recovery.gov”) (Montse Fernández)

47. El próximo lanzamiento de Data.gov (Javier Maján)

48. La imagen y el vídeo siguen siendo herramientas imprescindibles para comunicar los mensajes a través de Internet (Marc Cortés)

49. Obama ficha a cerebros de Google y Microsoft (Antoni Gutiérrez-Rubí)

50. El primer presidente en utilizar YouTube para los discursos semanales (Albert Medrán)

Llibre: Visibilidad de Neus Arqués, Magalí Benítez, Cristina Aced, Bel Llodrà y Eva Sanagustín

Pel·lícula: Los hombres que no amaban a las mujeres de Niels Arden Oplev

Música: Man who can’t be moved de The Spirit

30, abril 2009   9 Comentaris

Hillary Clinton, secretària d’estat

El president Obama ha començat a presentar els seus equips ministerials, el de seguretat nacional té una especial rellevància perquè hi ha Hillary Clinton, actual secretària d’estat i antiga rival d’Obama a les primàries del Partit Demòcrata per a nomenar candidat a la presidència dels EEUU.

És interessant observar la carrera política i personal d’aquesta dona, cridada a ser la primera presidenta del país més important del món i descavalcada del silló presidencial pel primer home negre en aquest càrrec. Tota una casualitat històrica que necessita de molt d’anàlisi pausat desprès de la tormenta emocional obamanista.

La història de Hillary Clinton és la d’una dona sobradament preparada d’un marit que ho ha aconseguit tot, i al qual ha recolçat en els pitjors moments, tant per a ell, com per a ella. Les seves aportacions incials en el primer govern Clinton sobre el sistema de salut americà eren innovadores i no van arribar a bon port perquè no estava previst que una primera dama fes una altra feina que la de visitar hospitals, no pas d’ordenar el servei que donaven.

La pregunta doncs és evident, és aquest càrrec una almoina per a Hillary? Si ho mirem fredament potser sí. Després de lluitar contra els elements en unes primàries electritzants, ser secretària d’estat és un premi de consolació. Però potser ara serà el moment de fer la feina, de demostrar en un món canviant que el repte de redefinir el paper d’EEUU serà dels que marcarà el mandat d’Obama. I ella serà la màxima responsable. Sempre a l’ombra d’un home, és el seu si.

Llibre: La Clivella de Doris Lessing

Pel·lícula: Thelma & Louise de Ridley Scott

Música: Killing my softly with his song de Roberta Flack

22, gener 2009   18 Comentaris

Obama, persona de l’any 2008

S’acosta el moment de que Obama sigui el president d’USA, i tot el món està pendent de la més mínima acció, no en va, The Time l’ha anomenat person of the year, era fàcil aquesta vegada.

Obama és el president 2.0 perquè ha sabut extreure tots els avantatges de les xarxes socials i les eines d’internet en el seu profit polític i professional. Només cal mirar la seva web change.gov per adonar-nos que la seva serà també una presidència 2.0 la qual cosa ens promet una nova mirada sobre la forma de fer política que està per descobrir, i aquest és un dels seus reptes.

Però també la forma en com està dissenyant el seu gabinet, és un equip de gent multiètnica, diria que és el primer govern global quant a la procedència cultural dels seus membres: Ken Salazar com a secretari d’agricultura; Steven Chu com a secretari d’energia; així com transversal en les seves procedències socials: Arne Duncan, secretari d’educació o la mateixa Hillary Clinton com a secretària d’estat. Aquesta és també una innovació de primera magnitud. Perquè trenca esquemes com que compti amb persones que no són del seu cercle més immediat, i persones que procedeixen d’entorns no directament relacionats amb la política professional al costat de vells coneguts de la vida a Washington.

Tot plegat és relaciona directament amb els mateixos procediments que funcionen per a la xarxa: procedències diverses, cooperació, relació entre iguals, formació continuada, multiplicitat d’identitats unides en un mateix objectiu, gestió del coneixement integrada amb perfils professionals molt diferents i capacitats provades que actuen en cooperació. Innovant en l’accès i la gestió política d’unes eleccions; innovant en la composició i gestió del propi govern, innovant també en aportacions directes de les opinions dels ciutadans, de les col·laboracions amb la campanya i de la propia acció política que l’equip de govern està dissenyant. Estarem atents als resultats de les innovacions, ni que sigui per copiar alguna d’elles….

Llibre: De re publica de Marc Tul·li Ciceró

Pel·lícula:  JFK d’Oliver Stone

Música: Seven seconds de Youssou N’dour & Dido

17, desembre 2008   17 Comentaris