De tant en tant cal aturar-se en la lletra escrita i assaborir allò que altres han volgut posar sobre el paper, i dic bé, paper. No per ser un bitferit s’ha de deixar de ser un lletraferit…No sé si m’acabo d’inventar la paraula bitferit però, en tot cas,em serveix per a definir aquells que som partidaris de la xarxa per defecte. La qual cosa no impedeix que alhora continuem necessitant el llibre a les mans, l’olor de la tinta fresca i el plaer de retornar sobre la poesia o la novel·la que ens transporten a viure altres vides que també estan a la nostra, que són la nostra, una volta les hem llegides.

Per tant, aquí teniu algunes de les lectures d’aquestes vacances que us recomano especialment:

- John Le Carré, L’home més buscat

Una historia d’espies del segle XXI, el millor escriptor de la guerra freda es posa al dia amb facilitat colpidora i ens explica com s’han reciclat els nostres grans germans.

- Stef Penney, La tendresa dels llops

En la Canadà profunda, un grup de persones inicia una recerca que no serà només la d’un jove desaparegut, sinó de la d’ells mateixos. Envoltats de neu estan sols davant de sí mateixos.

- Jordi de Manuel, Mans lliures

De l’amic Jordi de Manuel la darrera novel·la de l’inspector Marc Sergiot que investiga a Barcelona la mort d’una prostituta de luxe i un candidat de campanetes de l’esquerra independentista; un fresc dels nostres dies que es podria llegir al diari del matí. Dissecció precissa de molts dels nostres mals sociològics i polítics.

- Joan Margarit, Càlcul d’estructures

Un llibre que era un regal i que em serà difícil poder donar ara, només un pessic per acabar:

Ara que només ets

un pètal dins de l’ambre del no-res,

ha d’haver-hi algun lloc on estar junts,

més junts que mai. Potser en aquest reducte

dels poemes. Doncs, què són

si no poden salvar-te de l’oblit?

Per si t’acostes a llegir-los, deixo

de nit el llibre obert damunt la taula.

Música:  Goodbye my lover de James Blunt

Per culpa d’un grip, o per sort, he pogut llegir amb més temps del que tinc normalment, i no me’n puc estar de fer esment d’alguns llibres que m’han acompanyat, juntament amb la febre i els antibiòtics aquests dies.

El llibre de Barack Obama, l’Audàcia de l’esperança, un regal inesperat que m’ha sorprés per la qualitat del que allà s’exposa. D’entrada sembla l’ideari d’un innocent, però el temps ens ha demostrat que Obama té molt clar com s’arriba al poder, i sembla que també com exercir-lo. El text escrit en una prosa acurada ens acosta al primer director negre de la revista de la Universitat de Harvard, un advocat que llegeix literatura i que sap comunicar. Potser un pel situat en el cantó de les emocions, molt lluny dels postulats clàssics del que és un llibre d’encàrrec; aquest manifest de l’ideari d’Obama es percep com un conjunt de creences que l’autor està disposat a fer realitat. No diu com exactament, diu que es creu fermament el seu compromís i això ja és molt per a depén quins perfils de polítics a l’ús. Una lectura imprescindible d’aquí al 20 de gener.

El segon llibre de la sèrie Millenium d’Stieg Larsson, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Els que vau quedar atrapats per la prosa àgil i la història esclatant de la primera novel·la de la sèrie, Els homes que no estimàven les dones, tornareu a quedar enganxats a l’espera de la tercera novel·la que li va donar temps a escriure a l’autor, abans de morir. Una història on els protagonistes són descrits amb bisturí, i on encara, com en molta de la literatura escandinava, es perceben les línies nítides del que està bé i el que no ho està. Dels límits de l’economia desbocada front al servei públic i el compromís social. La Salander ens aboca al més sonat dels fracassos del sistema social, mentre Blonqvist recupera la traidició del periodista engagéé que lluita contra ell mateix i contra el món. Classicisme amb tocs d’actualitat, éxit segur.

Henning Mankell, el mestre, torna a ser amb nosaltres, en un llibre tan esperat que ja féiem cua a la llibreria els orfes de Wallander per saber qui prenia el relleu. El Chino és la darrera novel·la de l’escriptor suec, que viu la meitat de l’any a Maputo (Moçambic). Com fa temps que molts pensem, la Xina és el país, i el continent és Àfrica; aquests són els actors del segle XXI, no hi ha volta de fulla, i això és el que planteja Mankell, amb una finíssima visió geoestratègica en la seva novel·la més global i amb dues protagonistes femenines, Birgitta Roslin, jutgessa de 60 anys i Vivi Sundeberg, una policía amb problemes de sobrepés, que amb no poques trifulgues, s’enfronten al xino i de retruc a les noves formes de màfia i violència racial i mundial. Un repte que Mankell supera amb nota.

I per acabar, dos llibres, un de casa nostra, Martí de Riquer, viure la literatura de les autores Cristina Gatell i Glòria Serra, que ens acosta al pare de la literatura que s’ha ensenyat a casa nostra durant molt anys. I un llibre italià acabat de sortir que serà present a la Feria del Libro de Guadalajara on Itàlia és la convidada d’enguany (la cultura catalana va ser la convidada l’any 2004) i que recomano vivament: La història no ha terminado de Claudio Magris que junt amb l’anterior Utopia y desencanto, ens sitúen en el moment actual amb passió i lucidesa. Imprescindibles tots, bona lectura.

Pel·lícula: Appaloosa d’Ed Harris

Música: Sull’aria de Le Nozze di Figaro de Mozart