Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Cultura digital, negoci virtual

L’anomenada cultura digital és ja la cultura. Només mancava el cinema respecte d’altres formes de producció cultural com la literatura o la música, però els ràpids moviments de les grans majors de Hollywood s’han posat les piles i estan preparant un servei “on demand, és a dir a la carta per internet, on tot just 60 dies desprès de l’estrena d’una pel·lícula, aquesta es podrà comprar on line en diversos formats i vies d’accés, tota una revolució que enfonsa encara més les sales d’exhibició tradicional que ara ja es guanyen la vida amb les crispetes que venen a un públic ansiós abans que amb el preu de l’entrada. El model de negoci que està en qüestió no és el cinema, sinó com el consumim els espectadors. Igual que el de la resta de productes culturals començant per la música i seguint per la literatura. En el moment en que internet i els xips van entrar a les nostres vides, van canviar les formes de crear i consumir productes culturals, les mateixes característiques de la xarxa i la digitalització són les que transformen els productes culturals.

La rapidesa en el transport del producte fa que tot es consumeixi molt més de presa i per tant els processos de comercialització d’aquests són els que canvien els models de negoci dels distribuïdors, dels intermediaris, ja no cal esperar. La democratització del procés creatiu, és a dir, que qualsevol pugui ser creador i productor de l’obra comporta amplificació i generalització de la producció que ja no està en mans només d’uns. Nous formats tecnològics com els mòbils de darrera generació, les tablets, els ebooks, les pantalles de tot tipus, fan que el consumidor de cultura pugui voler un producte determinat no només en l’hora i el lloc previstos per les empreses sinó a casa seva, al transport públic, al cotxe particular i en qualsevol moment, i quant abans millor, respecte de la sortida i presentació de noves estrenes. Els costos de producció es redueixen, també els processos de comercialització i per tant ja no són tan rendibles ni poden donar feina a tanta gent. L’èxit d’Amazon, o Itunes són demostracions empíriques de que el consumidor necessita cultura però la podrà pagar més barata, la tindrà més ràpidament al seu abast individual, la podrà utilitzar i consumir com vulgui, i podrà fer-se també “prosumidor” és a dir consumidor que produeix un nou contingut, el que consisteix en comentar a les xarxes socials els productes culturals, els “m’agrada” o els RT; i també la pròpia emoció en un post al blog. Tot i més com a nova fórmula de consum cultural que penetra inclús a les accions culturals més clàssiques com els concerts de música o les obres de teatre on les fotografies i els comentaris dels assistents ja són a la xarxa.

Aquest nou paradigma cultural amplifica o disminueix el consum cultural? Es devalua una obra de teatre o una novel·la per twitejar-la? És pitjor la música que consumim a la xarxa? Sincerament crec que justament és el contrari. Es llegeix molt més ara que fa vint anys, només que es fa a pantalles de tot tipus. Una nova forma d’entendre la cultura és justament entendre-la com una industria pròspera que possibilita crear negocis sòlids i guany econòmic i si això passa per transformar la distribució i exhibició a més de facilitar la creació i la producció pròpies, doncs endavant. Justament l’eclosió de la música pop catalana dels darrers anys (Manel, Amics de les Arts ) està al darrera de la possibilitat d’utilitzar la xarxa de forma personal, directa i oberta. No viuen dels discos venuts, viuen dels concerts, i de la música comprada per internet, però han pogut, en llengua catalana, ser rècords de vendes i posar el seu producte cultural al món. Aquest és l’horitzó, un horitzó doble, el món com a mercat, l’individu com a objectiu últim. Els llibres ja no són l’objecte bàsic, és la literatura com a producte, l’objectiu; igual que els de text, que ja no són el producte, és el contingut de coneixement el producte. Mentre les editorials i distribuïdors cinematogràfics no facin un pensament, algú altre el farà per ells, com les majors, que de negoci en saben un munt.

Llibre: Apple confidential d’Oweb Linzmayer

Pel·lícula: Battle: Lons Angeles de J. Liebesman

Música: Jean Lucq d’Amics de les Arts

3, abril 2011   2 Comentaris

Política i ficció (In memoriam #Labordeta)

Desprès d’una conversa a twitter de matinada amb l’ @amadeubrugues (http://amadeubrugues.wordpress.com/) va sorgir aquest post a dues mans sobre la política i la literatura. Tot va començar amb una frase a twitter ” #maratócinema amb Russell Crowe, Robin Hood, Gladiator, Master & Comander..” on els models de ficció provoquen més desig de realitat que la pròpia realitat. Malauradament, la dita, la realitat supera la ficció, en aquest cas no s’acompleix. Morir per una idea, romàtica idea, és poc real. Tot i que com diu l’Amadeu, si ho llegim o ho veiem en cinema ens impacta, ho admirem, en canvi, a la realitat no sembla realitzable, factible, més aviat és una radicalitat. No vull que ningú mori per cap raó, però si vull recuperar la idea dels romàntics que perseguien un ideal i introduïen el concepte de voluntat i determinació en allò que creien. La política és inherent a l’ésser humà, i tot el que sigui desvirtuar-la, desmerèixer-la, va en detriment de la pròpia condició humana. I no parlo de fer de polític, parlo de practicar la política com els grecs o els romans l’entenien, la “res publica”, la cosa pública  ens importa i molt a tots. Per això veure com Crowe, a Gladiator, es fa emperador del circ i de retruc aconsegueix el favor del poble en benefici dels esclaus, és quelcom que recomforta, tot i saber que el senat romà i la pròpia Roma van caure pels seus propis excessos.

La literatura i el cinema, com a font de ficció, són receptes úniques per al creixement personal, i sovint són aquells reductes on els desencantats de la política en minúscules troben l’espai de les idees, aquelles que són les que canvien la realitat. Si la ficció ens fa sentir alguna cosa, apaivaga el desencant, i  per tant, benvinguda sigui, l’únic problema és trobar-nos amb que la ficció és la única cosa que ens respon a les incògnites, i això no és desitjable. Perdre la noció de la política de qualitat front a la política de la supervivència funcionarial desencanta a qualsevol. No és veritat que les grans ideologies hagin mort, han mutat, i als únics reductes on es troben idees és a la bona literatura, al bon cinema, a la creació, la ficció que ens serveix de metàfora per a seguir existint. Una campanya electoral s’acosta, bé, una darrera l’altra, i aquí tenim l’escenari perfecte per a l’actuació més colossal. Dipositem en ells la nostra confiança i esperem que no ens decebin. Promeses, promeses, càlculs d’estructures que diria Margarit.

Avui, però és un dia especialment adequat per a parlar de política i ficció. S’ha mort José Antonio Labordeta, el poeta d’Aragó, el trovador, un dels darrers representants de la lluita més real, la de la dictadura feixista que assolà la pell de brau per 50 anys, i que ens ha deixat una manca de democràcia que serà difícil de superar. La seva famosa frase: “…a  la mierda!!” dita al Parlament de Madrid, en un moment d’escalfament cap als bancs del partit Popular tenia poc de metàfora, era el crit emprenyat del qui feia massa temps que s’escoltava els conversos de darrera hora a la democràcia. La veritable política de Labordeta estava a les seves impressionants estrofes, a les seves cançons que aixecaven la gent de la cadira i feien creure en idees de veritat: democràcia, justícia, llibertat! Quin millor epíleg per a aquest post a dues mans…

Llibre: Breviario de campaña electoral de Quinto Tulio Cicerón

Pel·lícula: Gladiator de Ridley Scott

Música: Canto a la libertad de José Antonio Labordeta

19, setembre 2010   1 Comentari

Literatura per a l’estiu

Aquest bloc que s’està tornant molt TIC…té les seves arrels a la literatura. El seu nom, Platxèria, és manllevat d’un poema de Joan Salvat Papasseit que desprès va musicar Joan Manuel Serrat. Tot plegat és l’excusa per fer un post de llibres, com m’agrada fer de tant en tant, i ara que arriba el temps de les càlides tardes sota les oliveres i ran de mar, aquests són els meus llibres de l’estiu, onejats amb l’oceà Pacífic (foto) que estremeix:

Mentira d’Enrique de Hériz

El quadern de José Saramago

La era del guerrero de Robert Fisk

La lluvia antes de caer de Jonathan Coe

Muerte en la clínica privada de P.D. James

La dama de cachemira de F. González Ledesma

Les ales de l’esfinx d’Andrea Camilleri

Càlcul d’estructures de Joan Margarit

Mal de pedres de Milena Angus

Millenium d’Stieg Larsson

Bona lectura, n’hi ha molts més, això només és una mostra contrastada de gaudi assegurat.

Pel·lícula: Los hombres que no amaban a las mujeres de Niels Oplev

Música: Platxèria, poema de Joan Salvat Papasseit musicat per Joan Manuel Serrat

13, juliol 2009   9 Comentaris

Bitferits, netlibrary, BDM…Sant Jordi

Sant Jordi és la festa de Catalunya, la festa del llibre. Molt es parla de com s’està modificant la transmissió del coneixement des que les TIC han entrat a les nostres vides. La resposta clàssica és que Internet es menja els sabers tradicionals, els oficis clàssics com el de mestre o el d’escriptor, i tot es veu transportat pels bits. Res més lluny de la realitat. Els mitjà en aquest cas modifica el resultat però no l’anul·la, el transforma, i els que som lletraferits, aquells que no podem estar sense llegir una estona al dia, som també molts dels que naveguem per la xarxa i interactuen en ella, som bitferits.

I el fet no es gens contradictori. En aquest moment existeix el més gran nombre de lectors que mai hem tingut; els nostres joves llegeixen a més de jugar a la playstation, i tenen criteri. No podem oblidar que llibres com Harry Potter, són dels més venuts arreu del món. Però a més, notícies com la creació de la Biblioteca Digital Mundial, són alguna cosa més que una web a la xarxa, signifiquen la democratització del coneixement i la cooperació per al intercanvi. Paraules revolucionàries.

La imatge que acompanya aquest post està formada per portades de molts llibres que junts formen un collage de colors i es converteixen en una altre forma de creació humana. Les persones seguirem imaginant conceptes i emocions per compartir, i les TIC ens facilitaran la feina de fer-les conèixer i de transformar-les a millor. Lletraferits i bitferits celebrem la festa més bonica. Feliç Sant Jordi!

Llibre: Homilies d’Organyà

Pel·lícula: The reader de Stephen Daldry

Música: Platxèria de J.S.Papasseit versionat per J.M.Serrat

21, abril 2009   Cap Comentari

Premi Crexells 2.0 a l’Ateneu Barcelonès

El Premi Crexells que atorga l’Ateneu Barcelonès a la millor novel·la en català publicada l’any anterior, en la seva 38ena edició, ha canviat el procediment de selecció de l’obra guanyadora: el jurat no fa la tria de la millor novel·la, sinó que en selecciona tres i les voten els socis de l’Ateneu; i a més tothom que no sigui soci podrà explicar la seva opinió al web crexells.ateneubcn.org

En aquest web hi ha informació específica de les obres, activitats lúdiques, fòrums de lectura, xats amb els autors i propostes per a totes aquelles persones interessades en la literatura i en compartir lectures i comentaris.

Aquest portal només serà actiu fins el dia 22 de juny quan es celebrarà la Festa dels lectors i en la qual es farà el lliurament del Premi Creixells ’09, acte obert a tot el públic.

A tots els participants en aquesta iniciativa se’ls inclourà en un sorteig de tres inscripcions gratuïtes a l’Ateneu Barcelonès per a persones no sòcies, que durant sis mesos tindràn tots els serveis i avantatges de la institució. I si sou socis, participareu en el sorteig de tres carnets del Club Tr3sC i un lot de llibres.

És un projecte pioner que possibilita que els lectors i lectores siguin els votants de les seves obres preferides d’entre les tres proposades enguany que són:

Camisa de foc d’Anna Carreras

El professor d’història de Joan F.Mira

Desfent el nus del mocador de Ramon Erra

Us encoratjo a participar en aquesta iniciativa que l’Ateneu Barcelonès promou i que fa protagonistes els internautes d’un acció 2.0 literària…

Música: Cançó del bes sense port de Miquel Poveda

2, abril 2009   4 Comentaris

Teva per sempre

Què tenen les xarxes socials a Internet que ens estan removent els ciments de nosaltres mateixos? Doncs res d’especial, que són eines que utilitzem els humans; humans que ens movem per la passió, per l’emoció, pel desig, per les ganes de ser i compartir amb els altres. Pel sexe, pel poder…

Un amic de l’Ateneusfera, en Joan Carreras ha publicat una novel·la:  L’Home d’Origami, a l’editorial Amsterdam, i per a publicitar-la ha fet un vídeo que ha penjat a  Youtube (el teniu a sota del post), ha fet una web i un blog..i els seus amics el publicitem als nostres blogs, tot plegat literatura i passions humanes brollant per la xarxa. La mítica “aldea global” que ens porta cap a la relació entre persones, cap a la lectura, cap a la supèració de traves; qui diu que Internet és aïllador? gran error, Internet és la més gran plaça pública on molts ens hi trobem per a llegir, estimar, riure i a voltes patir…per a viure. Llegiu el llibre d’en Joan…

Teva per sempre..

26, febrer 2009   9 Comentaris

Del blog al paper

31, gener 2009   8 Comentaris

LLibres electrònics, continguts digitals

Ja no ens en podem estar de ser conscients que la literatura, la música, l’art són digitals o no seran.

El llibre digital s’imposa. Tres editorials catalanes: Angle, Cossetània i Bromera començaran a editar lllibres digitals ben aviat. I a més estic orgullosa de figurar  en un dels primers llibres digitals en català: La catosfera literària de Cossetània Edicions.

L’eterna disputa entre els lletraferits i els tecnolegs aquí es trenca…molts dels lletraferits som integrats 2.0 i ja no hi ha res a discutir. El món serà dels continguts digitals, barrejats en un meelting pot seductor que ens portarà cap a novel·les on la sintaxi es barrejarà amb la imatge i fins i tot amb les olors. No és estrany que la mateixa Carmen Balcells hagi promogut la publicació dels seus millors autors, que són els millors del món, en suport digital publicat per Leer-e, una editorial navarresa que està obrint camí enla literatura digital en castellà.

Especialment important és el repte en la conversió dels continguts pedagògics en digitals. Els alumnes de les nostres escoles demanen a crits que a les aules l’entorn i els recursos amb els que han d’aprendre siguin els mateixos que els que tenen a casa. No només per jugar a la play, també per aprendre. I hem de donar-los respostes, ràpides i de qualitat. Els continguts poden ser els mateixos en format digital que en format paper, però la presentació i els procediments no poden ser-ho. El repte és dels educadors i de les empreses editorials, de fet, de totes les empreses que tenen alguna cosa a dir en el món del producte digital.

Com serà llegir les primeres frases de Cien años de soledad en un e-book?:

Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. Macondo era entonces una aldea de veinte casas de barro y cañabrava construidas a la orilla de un río de aguas diáfanas que se precipitaban por un lecho de piedras pulidas, blancas y enormes como huevos prehistóricos. El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo.

És ben bé que als llibres i als continguts digitals encara hem de posar-los nom i necessitem assenyalar-los amb el dit, com al Macondo de la infància del Coronel Aureliano Buendía.

Llibre: Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar

Pel·lícula: La court secrete des arcanes d’Ellipsaline

Música: Apologize de One Republic

28, gener 2009   12 Comentaris

Alguns llibres que m’interessen

Per culpa d’un grip, o per sort, he pogut llegir amb més temps del que tinc normalment, i no me’n puc estar de fer esment d’alguns llibres que m’han acompanyat, juntament amb la febre i els antibiòtics aquests dies.

El llibre de Barack Obama, l’Audàcia de l’esperança, un regal inesperat que m’ha sorprés per la qualitat del que allà s’exposa. D’entrada sembla l’ideari d’un innocent, però el temps ens ha demostrat que Obama té molt clar com s’arriba al poder, i sembla que també com exercir-lo. El text escrit en una prosa acurada ens acosta al primer director negre de la revista de la Universitat de Harvard, un advocat que llegeix literatura i que sap comunicar. Potser un pel situat en el cantó de les emocions, molt lluny dels postulats clàssics del que és un llibre d’encàrrec; aquest manifest de l’ideari d’Obama es percep com un conjunt de creences que l’autor està disposat a fer realitat. No diu com exactament, diu que es creu fermament el seu compromís i això ja és molt per a depén quins perfils de polítics a l’ús. Una lectura imprescindible d’aquí al 20 de gener.

El segon llibre de la sèrie Millenium d’Stieg Larsson, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Els que vau quedar atrapats per la prosa àgil i la història esclatant de la primera novel·la de la sèrie, Els homes que no estimàven les dones, tornareu a quedar enganxats a l’espera de la tercera novel·la que li va donar temps a escriure a l’autor, abans de morir. Una història on els protagonistes són descrits amb bisturí, i on encara, com en molta de la literatura escandinava, es perceben les línies nítides del que està bé i el que no ho està. Dels límits de l’economia desbocada front al servei públic i el compromís social. La Salander ens aboca al més sonat dels fracassos del sistema social, mentre Blonqvist recupera la traidició del periodista engagéé que lluita contra ell mateix i contra el món. Classicisme amb tocs d’actualitat, éxit segur.

Henning Mankell, el mestre, torna a ser amb nosaltres, en un llibre tan esperat que ja féiem cua a la llibreria els orfes de Wallander per saber qui prenia el relleu. El Chino és la darrera novel·la de l’escriptor suec, que viu la meitat de l’any a Maputo (Moçambic). Com fa temps que molts pensem, la Xina és el país, i el continent és Àfrica; aquests són els actors del segle XXI, no hi ha volta de fulla, i això és el que planteja Mankell, amb una finíssima visió geoestratègica en la seva novel·la més global i amb dues protagonistes femenines, Birgitta Roslin, jutgessa de 60 anys i Vivi Sundeberg, una policía amb problemes de sobrepés, que amb no poques trifulgues, s’enfronten al xino i de retruc a les noves formes de màfia i violència racial i mundial. Un repte que Mankell supera amb nota.

I per acabar, dos llibres, un de casa nostra, Martí de Riquer, viure la literatura de les autores Cristina Gatell i Glòria Serra, que ens acosta al pare de la literatura que s’ha ensenyat a casa nostra durant molt anys. I un llibre italià acabat de sortir que serà present a la Feria del Libro de Guadalajara on Itàlia és la convidada d’enguany (la cultura catalana va ser la convidada l’any 2004) i que recomano vivament: La història no ha terminado de Claudio Magris que junt amb l’anterior Utopia y desencanto, ens sitúen en el moment actual amb passió i lucidesa. Imprescindibles tots, bona lectura.

Pel·lícula: Appaloosa d’Ed Harris

Música: Sull’aria de Le Nozze di Figaro de Mozart

30, novembre 2008   7 Comentaris

Marsé, literatura i memòria històrica


Fotografia de Robert Capa
Juan Marsé ha rebut el premi Cervantes 2008. Tot i que Marsé ha estat capaç de rebutjar molts homenatges i o de ser membre del jurat del Planeta, segurament estarà content. En tot cas aquest premi en aquest moment és del tot adient perquè Marsé és l’autor que millor ha explicat la postguerra a Espanya i que per tant ha estat el novelista que més ha fet per la memòria històrica juntament amb Vázquez Montalbán.

La Barcelona de les novel·les de Marsé és la dels anys negres com diria Barral, aquella que lluitava per sortir del fred de la guerra i on els protagonistes són els ciutadans més pobres: els xulos, les putes, els lladres, els obrers dels metro que no arribava a casa seva,  aquells que no són els que normalment protagonitzen la història. Una metàfora total de la condició humana comunicant al lector la pròpia vivència del personatge que és la pròpia història del Marsé nen i adolescent, que pels carrers del Carmel veia Barcelona als seus peus, brillant i llunyana.

Marsé utilitza en les seves novel·les les estratègies dels contes infantils per seduïr l’espectador, fent que els personatges més abjectes siguin esberlats per la raó mentre aquells que sobreviuen amb dignitat siguin aixecats del fossar de la injustícia. Molts “aventis” necessitarem per entrendre encara què va passar realment en aquells anys foscos de la guerra i la dictadura, i molts Marsés per obrir camí, independentment de les lleis de la memòria històrica o dels jutges que juguen a la gata i el ratolí.

Un fragment de “Si te dicen que caí”, la gran novel·la de Marsé:

Pobre rubianca, durmiendo con la cabeza sobre una almohada llena de octavillas. También ella cree que es inútil, que todo está perdido, habla como en sueños: esos tiros, esas bombas, esos maquis, para qué. Pasan ante sus ojos adormilados notícias leídas en el diario, oídas en boca de las vecinas, repetidas en las colas del abastecimiento, letreros ofensivos al régimen en los muros de Hospitalet, voladura de postes de alta tensión en el Llobregat, una bomba en el monumento a la Legión Cóndor. Asesinato de un policía en la plaza Joanich. Otra bomba en la catedral, otra en el Ritz….

Llibre: El pianista de Manuel Vázquez Montalban

Pel·lícula: Si te dicen que caí de Vicente Aranda

Música: Killing me softly with his song de Pitingo

27, novembre 2008   6 Comentaris