En el món del social media estem a les beceroles. Només podem parlar del que fem cada dia, del que està passant, del que es modifica a partir de l’assaig error, no és un problema, és com ha de ser. Per això quan em van proposar participar en el III Congreso de Social Media a Barcelona, no vaig dubtar, la meva presentació es basaria en la meva experiència treballant en Social Media, en explicar les bones pràctiques que he viscut i m’han servit per a créixer en el mitjà. En la presentació enllaçada a dalt, hi trobareu els temes dels que vam parlar en el Congrés. Aprofito per dir que avui fa un any que celebràvem l’èxit d’una d’elles, la victòria de Sandro Rosell a les eleccions a la presidència del FCBarcelona, en la qual, de la ma de Didac Lee, vaig tenir l’honor de coordinar el Consell 2.0.

El plantejament de la meva ponència es basa en la necessitat d’analitzar les accions en social media  a partir dels resultats. De com les persones, les institucions, les empreses, hi són als canals socials perquè necessiten rendiments; sigui per a vendre sabatilles com Munich, sigui per a vendre una idea política, sigui per a vendre un candidat, sigui a la presidència del Barça, de Catalunya o dels USA. Obama és un paradigma de bona utilització dels social media justament, i en el desenvolupament de la política a Catalunya teniem exemples interessants com la Twittervista, on l’associació Stic.Cat, ha posat a l’abast dels polítics i els ciutadans el format de Twitter. Entitats tan dispars com el Vaticà o Greenpeace tenen presència al social media. Ningú discuteix hores d’ara la necessitat de ser-hi. Algunes de les preguntes que em van fer anaven en aquest sentit: tothom ha de ser als social media? tothom no ha de ser  si no ho considera necessari, però tothom ha de saber què diuen d’ell o de la seva institució/empresa a la xarxa i obrar en conseqüència. Els polítics utilitzen bé les eines social media? en general les persones de forma individual sí, amb exemples interessants com @quimnadal, @lluisrecoder o @ebenach i en canvi, al meu entendre, els partits com a institució no han incorporat de veritat el canvi que significa el social media als aparells. L’#opendata dels polítics seria justament una bona acció en social media. Sobre l’experiència dels canals socials del Dept. d’Ensenyament que vaig dissenyar i implementar, les preguntes van ser sobre per què una institució es planteja ser als social media; per mi han de ser per comunicar l’activitat i també, i molt important, per modificar la pròpia institució. El concepte social media ha de ser present, és un contingut ineludible per a tots els docents i estudiants d’avui.

Finalment alguna reflexió sobre els mateixos formats de les trobades, congressos, i esdeveniments similars, que tracte sobre internet i el social media. La meva ponència em va possibilitar explicar el que jo he fet i demostrar algunes bones pràctiques, però també, i especialment, tenir un intercanvi d’idees a partir de les preguntes del públic del congrés que em va fer pensar, meditar i inclús modificar, algunes de les idees preconcebudes que tots tenim. Justament la bidireccionalitat que és el segell del social media és la part més interessant d’una trobada com aquesta. Donar possibilitat a tothom d’expressar-se mitjançant la xarxa, tenir a l’abast conectivitat de tots tipus, pensar en espais amigables que facilitin l’intercanvi, i introduir la conversa virtual en la real, són reptes que hem d’incorporar per fer de les trobades sobre internet, alguna cosa més que classes magistrals dels qui hem tingut la sort de ser cridats a la tribuna.  El meu agraïment a totes i tots, especialment a @soniamulero , i fins molt aviat a la xarxa i a la realitat.

Llibre: The Global Village de M. Macluhan i altres

Pel·lícula: Blade Runner de Ridley Scott

Música: Bad Romance de Lady Gaga

Hem sabut que finalment la responsabilitat de la transmissió de la bactèria E-coli als humans és de brots de soja alemanys i no pas dels cogombres espanyols. Aquesta notícia ha donat un tomb a la situació que ens va trasbalsar fa uns dies, la compra de productes vegetals frescos espanyols va ser prohibida a gran part d’Europa, perquè els responsables alemanys van donar la culpa a la verdura espanyola. En una demostració de poca, per no dir cap, serietat a l’hora de prendre mesures i demanar responsabilitats per part d’uns polítics que sembla que han volgut salvar-se primer ells i desprès la resta, sigui qui sigui. El resultat han estat les pèrdues milionàries dels agricultors espanyols i de tota la indústria que gira al voltant de la producció i exportació de la verdura.

Hi ha dos problemes clau en aquesta malaurada notícia: el primer que la interconnexió de la informació fa que un missatge es propagui de forma infinita i en molt poc temps arreu del món, la qual cosa fa que les conseqüències siguin immediates i enormes. I la segona que es refereix a productes per a tothom, alimentaris i per tant, dels quals ningú està lliure, ni rics ni pobres, ni natius ni nouvinguts. Aquesta crisi de reputació sobre un producte és de les pitjors que es poden donar, i la forma en que s’ha de resoldre, també molt complexa, justament per la pròpia casuística. Que la xarxa sigui global i tan eficaç fa que una notícia sigui transmesa molt ràpidament però esmenar-la ja no ho serà tant. La imatge de la perillositat d’un aliment és molt lenta de combatre, amb un “per si de cas” ja estem salvats de qualsevol problema i no podem treure la sensació de que mengem perillosament.

Per a resoldre un problema de reputació caldrà tenir en compte alguns elements bàsics: informar de la situació exacta de la notícia i especialment per part d’aquells que varen donar la primera informació, és a dir, els responsables alemanys que han de dir clarament quin és el problema i com el solucionaran; però desprès per modificar la imatge de la reputació negativa del producte espanyol cal fer un relat positiu dels productes, relacionant-los amb les seves propietats alimentàries, amb el benefici de la dieta mediterrània, i fent dels aliments frescos espanyols un símbol de qualitat i cura en la producció. Anar cap a la transmissió de missatges positius que reforcin el concepte d’aliment de qualitat i sense relacionar-lo amb la crisi que ens ha portat a aquesta situació. Donar valor a la cadena alimentària i de producció, relacionar-lo amb el que el consumidor espera i proporcionant molta i bona informació. Aquesta feixuga feina serà la única manera de que el mercat recuperi la posició de marca del producte fresc espanyol. Els brots de soja són una altra història.

LLibre: Vacas, cerdos, guerras y brujas de Marvin Harris

Pel·lícula: Soul Kitchen de F. Atin

Música: Billionaire de Bruno Mars

En una nit electoral, marcada per les acampades #spanishrevolution, els resultats de les eleccions municipals i autonòmiques és un paisatge més on les xarxes socials tenen un paper ara ja inevitable. Han guanyat a diverses ciutats catalanes molts dels polítics que tenen una presència a Twitter i aquest és un canvi que s’haurà de notar. La gestió de la política, de forma personal, en els espais socials és el salt qualitatiu que ve. Els moviments socials que hem vist florir aquests darrers dies, són espais de remogudes socials que tenen ara l’oportunitat de fixar en resultats específics el que s’ha demostrat TT en aquests dies passats. I els polítics que són autèntics polítics 2,0 tenen un paper significant en aquest sorpasso de la comunicació i la gestió de la política en majúscules amb Internet.

En una conferència al Col·legi de Publicitaris de fa uns dies, la presentació de la qual està a l’inici d’aquest post, varem parlar del paper de la xarxa social en el context de la pràctica política i democràtica. De les dades de les #acampades; i on es van produir dos preguntes, una de les quals del professor Robert Brown de la Universitat de Harvard, on plantejava si realment les xarxes socials empoderaven al ciutadà en la pràctica democràtica. La resposta i el comentari va ser que realment penso que és fonamental el paper de la xarxa social perquè posa al mateix nivell a ciutadans i representants polítics, i que la tecnologia i els gadgets individuals posen a la ma de les persones la interpel·lació als seus representants i per tant, la possibilitat de demanar la rendició de comptes, allò que en la cultura anglosaxona és habitual. La pràctica dels nous alcaldes twitaires tindrà una paper clau en aquest canvi de concepte de la pràctica política.

En aquest sentit totes les empreses, institucions i polítics tenen, ara més que mai, la necessitat de ser presents amb la identitat digital pròpia en el context de les xarxes socials, siguin quines siguin, en funció dels objectius. És per això que començo també a col·laborar amb Elogia, com a Social Media Consultant, perquè és una empresa que aposta per la introducció de l’activitat a la xarxa d’una forma seriosa, amb “research” específic per a plantejar implantació de les empreses i institucions, en el context de les xarxes socials; amb objectius finals i monitorització continuada. Una aposta ferma per a la presència qualificada a les xarxes socials i a la qual prestaré la meva col·laboració amb il·lusió i energia. Creien que, com diu la meva conferència al C. de Publicistes, l’individu és el mitjà, i per tant en noves formes de participació, comunicació i resultats empresarials. Bona feina a tothom i especialment a la xarxa.

Llibre: The global village de M.McLuhan

Pel·lícula: The tree of life de Terrence Malick

Música: Pirates del Caribe. Theme sound

Els esquemes polítics i socials que ens han servit fins ara, no tenen validesa. Les potències mundials no són els països, són les corporacions. Una empresa com Facebook té més persones i més valor econòmic que molts territoris. La presa de decisions es concentra en poques i diverses mans, i mentre, la relació social dels grups ve determinada per la pròpia dinàmica de la relació tecnològica. Podem seguir mantenint sistemes de recaptació d’impostos sense tenir en compte l’aterritorialitat dels nous models de negocis? Són les llengües una barrera de relació quan els traductors poden estar implantats al cervell i actuar automàticament? Seran les capacitats de gestionar tota aquesta informació on line, ràpida i tecnològica la que ens donarà la possibilitat de sobreviure. La resposta ràpida davant de nous reptes; la mal·leabilitat de les nostres pròpies capacitats, la validesa de les nostres creences, ens han de facilitar l’adaptació. Darwin ja ho deia: ” no sobreviu el més intel·ligent, sobreviu el que millor s’adapta”.

I davant això com es comporten les entitats, les empreses, les administracions front els individus? En aquest moment s’estan produïnt acomiadaments per entrades fetes per treballadors als seus espais personals que no han semblat adequats a l’empresa on treballaven.. És la identitat digital d’una persona espai de l’empresa on treballa? Del local al global, de la web a la realitat. Viurem en un món hiperconectat que obligarà a les persones a relacionar-se també de forma hiperconectada.  Això comporta que ens hem de plantejar qui som a la xarxa, si el nostre DNI ja és una IP. Per tant les normes, les lleis, com s’apliquen en un mon on els espais territorials ja no importen? El Gran Germà pot ser una realitat, els límits són els que nosaltres ens imposem. Com les professions, que seran noves en funció d’aquestes noves situacions. Treballem en xarxa, a nivell global, en professions que fins ara no coneixem com la biomedicina que aconsegueix integrar xips en el cos humà. Somien els androides amb ovelles elèctriques?

On és el límit de la propietat de l’acció a la xarxa per part de les persones? En una conversa a twitter amb @miquelduran i @eraser, entre d’altres, hem conclòs que hem de distingir entre institucions públiques, per exemple la universitat, el sistema educatiu en general, i les empreses privades. El que està clar és que la web, les aplicacions tecnològiques, la comunicació i la xarxa estan modificant els comportaments socials. Els sistemes tancats d’organització econòmica i social estan obsolets. Les organitzacions han de ser espais intercomunicats, que funcionin com el mateix cerebre humà, sinapsis que podran controlar amb nanotecnologia els ordinadors o les màquines domèstiques però el límit del control és l’assignatura pendent. L’anàlisi de l’activitat humana a la xarxa és imprescindible, i la norma una obligació que alguns ja es plentegen, mentre el dret a la privacitat o a la creació intel·lectual es defensen de les formes més noves però més antigues del control de les persones, allò de preveure el que encara no ha passat, aquest és el repte més important de l’activitat a la xarxa.

Llibre: El campo del Alfarero d’Andrea Camilleri

Pel·lícula: Priest de S. Stewart

Música: Knockin’on heaven’s doors de Bob Dylan

El President Obama ha presentat recentment el seu pla per aturar el dèficit dels EUA a la ciutadania a la seu de l’empresa Facebook. Aquest fet demostra que el polític amb més influencia mundial concedeix a aquesta xarxa social una importància tal que el fa partícep d’un acte de rellevància transcendental, una de les primeres notificacions als ciutadans del pressupost del país més important del món. Poca broma. Ja va ser l’aspirant Obama a candidat demòcrata i desprès a president, el polític que va demostrar que les xarxes socials eren alguna cosa més que una boutade de frikis. Va guanyar en els dos processos sobretot perquè va ser un visionari de la utilització d’internet com a mitjà directe per a trobar i relacionar-se amb nous votants. Una innovació conceptual i procedimental importantíssima, que ara, en el seu mandat com a president, no ha oblidat, per això manté els seus canals socials oberts; gestiona amb eficiència la comunicació on-line i gosa seguir demostrant que hi creu i que per això és un president diferent.

Aquesta diferència substancial és el que posarà en aquest segle XXI a uns polítics per davant d’altres, i farà de la pràctica política alguna cosa més que l’acomplir amb un dret que a voltes sembla un deure sense retorn. Les revoltes al nord d’Àfrica ens han deixat mostres de com el  moviment democràtic en societats molt tancades a pautes democràtiques pot esquerdar-se només perquè la informació no està en mans de determinats poders, sinó que flueix de forma incontrolada per la xarxa on sempre hi haurà una escletxa per on qui vulgui comunicar-se, ho farà. Aquesta facilitat en la transmissió de la informació és justament el que més pànic provoca en els poders, de tot tipus, però avui em referiré al poder polític especialment. Algú s’imagina que avui hi hagués parlaments on no pogués entrar la televisió? Fa uns anys, i amb les dictadures a zones amb possibilitats de tenir mitjans innovadors tecnològicament, posàven pegues per a permetre que la imatge dels parlamentaris es pogués veure a casa de la gent. Doncs avui passa el mateix amb Internet. Encara hi ha parlaments on no es pot transmetre amb twitter, o reunions polítiques, inclús a administracions que les utilitzen, com la nostra pròpia Generalitat.

En política, com en tots els àmbits de la vida, i especialment en aquells que es relacionen amb el poder i la informació, el control sembla que és la única eina que alguns entenen. I el problema és que Internet és un camp al que no se li poden posar portes. Dilluns 2 de maig, Stic.cat organitza una twittervista amb tots els candidats a l’Ajuntament de Girona, que han tingut el valor i la confiança de posar-se a davant dels seus conciutadans i votants per contestar, via Twitter, durant una hora, tot el que vulguin saber. Un exemple de transparència democràtica. Molt pocs polítics tenen aquest valor. Stic.cat ha parlat amb candidats d’altres ciutats rellevants de Catalunya i els qui corresponen als partits més grans, amb totes les possibilitats de guanyar, no han volgut posar-s’hi. Poc interès en les xarxes socials? No, perquè tots estan en elles, això sí, gestionades oportunament pels seus assessors i dins els paràmetres de la seva campanya. Cap interès per una activitat que és oberta i a l’abast de tothom, no controlada per cap mitjà de comunicació. Semblaria que ara com ara tots els polítics tenen ja molt clar que Internet ha vingut per a quedar-se, però a alguns encara se’ls ennuega la interacció al coll i és preocupant que aquells que tenen o pensen tenir el poder, són justament els que limiten l’activitat transparent a la xarxa. Justament com el President Obama, aquell a qui no es pot negar que manega poder.

LLibre: Change we can believe in de Barack Obama

Pel·lícula: The Kings Speech de Tom Hooper

Música: On the floor de Jennifer Lopez i Pitbull

Qui som? la vella pregunta existencial torna a nosaltres per a plantejar-nos qui som a la xarxa. Com ens definim en un ecosistema nou que ens reclama presència, tan i som nosaltres qui la decidim o altres qui la creen per nosaltres. En la jornada que va organitzar la Cambra de Comerç de Tortosa sobre Xarxes socials per a les empreses de Tortosa i el Delta de l’Ebre, he tingut l’honor de compartir ponència amb Alex Puig, Victor Puig i Santiago Rodríguez, per invitació d’Arcadi Mayor i la pròpia Cambra de Comerç de Tortosa i on ens va acompanyar en la cloenda Carles Flamerich, director general de telecomunicacions i societat de la informació de la Generalitat de Catalunya. La idea és excel·lent; ajuntar ponents de diversos camps del coneixement per a exposar temes al voltant de la xarxa no és nova, però fer-ho fora de Barcelona, posant en valor el territori i les necessitats de les empreses de cada lloc, és una necessitat evident que cal promocionar, i més amb les eines de la xarxa, aquesta és atemporal i aterritorial, què millor per a desenvolupar socioeconòmicament els territoris per allunyats que estiguin de la centralitat econòmica?

Las meva intervenció es va centrar en la construcció de la identitat digital per a les empreses, i la vaig centrar en el concepte d’identitat digital, sintetitzant en cinc idees el procediment de construcció de la identitat. No puc obviar el punt de vista antropològic, la construcció de la identitat és un concepte que manllevo de la antropologia per a l’anàlisi de la xarxa. La identitat digital la creem com a invidus o com a col·lectius, en un procés que determinarà el nivell de confiança en el sistema i el que volem que el sistema faci per nosaltres. Tenir una identitat virtual permet interactuar en el ciberespai, projectar una personalitat o difondre una empresa o producte per ser trobat i utilitzat. És molt important crear la nostra identitat digital i més si és d’empresa, perquè abans de que ni tan sols pensem en fer-ho, ja hi ha a la xarxa informació sobre nosaltres i mai serà com la que voldríem. La decisió de ser i com ser-hi aporta a credibilitat i la confiança necessàries també en el món virtual. Ens possibilitarà augmentar les nostres relacions, la nostra visibilitat i la possibilitat de negoci. I en qualsevol situació, per gran o petita que sigui l’empresa. Internet no només està destinat a ser eina per a les grans empreses, qualsevol empresa, de qualsevol mesura o producció, té un espai a la xarxa.

Els cinc passos per a construir la identitat digital d’una empresa que proposo són: L’Anàlisi de la presència de la competència a la xarxa. / Identificació dels grups, els espais i les persones presents a la xarxa possibles clients o prescriptors dels nostres productes o serveis. / Decisió dels espais on serem presents, i amb quins continguts. / Incorporar la filosofia de la societat xarxa i la interacció també
a la organització interna de l’empresa / El sentit comú en la creació de la identitat digital.La fidelització dels clients i dels empleats, és l’origen i la conseqüència d’una bona gestió a fora i a dins la xarxa. Casos com els de Munich o Moritz, empreses catalanes petites que han utilitzat innovadorament la xarxa per als seus productes; o empreses i personatges grans com Justin Bieber o Estrella Dam són models de bones pràctiques empresarials en el context de les xarxes socials i la comunicació que m’han servit per a explicar el procés de creació d’una identitat digital. Determinar la teva presència de marca a al target previst mitjançant la xarxa social adequada, utilitzar entorns semàntics determinats com els castells humans o construir producte a partir de les propostes obertes dels internautes són exemples reeixits. És qüestió de fer-se les preguntes rellevants i adaptar-se al nou ecosistema.

LLibre: Tristes tópicos de Levi- Strauss
Pel·lícula: The Fast and the Furios 5 de Justin Lin
Música: Clint Eastwood d’Antònia Font

Tots estem a les beceroles sobre les conseqüències de la nostra actuació a Internet, quines les avantatges i inconvenients; no hi ha encara una bona recerca feta, va tan ràpid que modifiquem les nostres activitats al dia, i potser aquest és un dels seus atractius. La recerca es basa en el model d’assaig/error i això és també el que fem quan entrem a la xarxa, quan provem noves eines. Què saben els altres de tu, què sabem dels altres? Com creem informació relativa a nosaltres i com la transmetem, de forma individual i col·lectiva. Qualsevol experiència a la xarxa es converteix en experiència global, no controlem l’abast ni les conseqüències. Què pot significar que Facebook et demani la data de naixement i que aquesta sigui pública? quan omplim les caselles d’entrada a qualsevol canal no sempre som conscients de com s’utilitzarà i per a què, no només per les nostres decisions, també per les dels altres;  la nostra necessitat de relació humana és exponencialment més rellevant a la xarxa, no té aturador.

El dia 8 de març és el meu aniversari, i a mi m’ha servit, des que sóc a la xarxa, per mesurar com estem canviant els nostres comportaments a Internet. Sóc activa a la Internet Social des de fa sis anys aproximadament, i els canvis que s’han produït en la forma i el nombre de felicitacions és especialment interessant perquè em permeten constatar, sobre una mateixa acció, els comportaments de les persones a partir del que la xarxa permet. Les dades són aclaparadores. Fa sis anys la totalitat de persones que em felicitaven per la xarxa eren conegudes també en la realitat, ho feien als comentaris del meu blog, i a fora, la majoria encara per sms i trucades telefòniques, a banda de les presencials. En aquest espai de temps, ha derivat la comunicació de felicitacions cap a les xarxes socials: faceboook va començar a ser protagonista fa dos anys, on la majoria de les felicitacions van ser en el mur, però encara quasi a parts iguals amb els sms i les trucades telefòniques. L’any passat va ser l’esclat del TL de Twitter a parts iguals amb el mur de Facebook, mentre al blog i els sms baixaven molt. Enguany la tendència s’ha declarat majoritària a aquestes dues xarxes socials, afegint-hi inclús Instagram, xarxa que té com a base compartida la fotografia o Skype. Amb algunes consideracions: em feliciten persones que no conec en la realitat, persones de totes les parts del món, institucions i entitats; em feliciten persones de posicions professionals i personals molt diferents a la meva, i també ho fan les persones més properes, encara que després ho facin en directe.  Evidentment si no fos per la proximitat de la xarxa, moltes d’aquestes felicitacions serien impossibles, i moltes serveixen per a fer un veritable mapa professional i personal de nosaltres mateixos; és la xarxa emocional.

Està clar que els resultats d’aquesta mini reflexió, que no són cap recerca empíricament sostenible, no es poden generalitzar; i només es poden aplicar  a les persones actives a internet, no pas a tothom; però sí que m’ajuda a definir certes tendències: * les xarxes socials són gratuïtes (paguem la tarifa telefònica però no l’acció concreta) la qual cosa les posa per davant de la telefonia tradicional; * la versatilitat de la comunicació als canals socials és rica i complexa, es creuen moltes possibilitats de relació entre les persones, en un mateix missatge relacionem temes (el Barça i la porrabarça del dia i un aniversari); * la instantaneïtat, no cal esperar a trobar-nos, el missatge arriba, atemporalment a tots els destinataris, i es respondrà també atemporalment, i això no fa que es perdi, al contrari. La transmissió d’elements emocionals sempre ha estat un repte per a la tecnologia però aquesta justament s’ha declarat com un dels millors canals de transmissió d’emocions que coneixem.  Internet és la tecnologia més agosarada en aquest camp de relacions personals fins a intimitats insospitades, i la suposada fredor tecnològica en realitat és converteix en una forma molt sofisticada de relació humana. Aquest post, és només una excusa, per a dir-vos gràcies a tots vosaltres, tants amics i amigues, tantes persones, que heu entrat en els canals i heu volgut felicitar-me, milions de bits d’agraïment a toth@m.

Llibre: Viaje a las emociones de Eduard Punset

Pel·lícula: The social network de David Fincher

Música: You’ve got a friend de James Taylor

La Universitat està en un encreuament de camins que l’obliga a decidir, o es decideix a ser el lloc on qui estudia, també està al costat de l’empresa i de la recerca aplicada, o només formarem a aturats o a treballadors de formació deficient. En un país petit com Catalunya, tenir una universitat forta i lligada a l’empresa és la clau. Amb la proposta Bologna, algunes coses han canviat, i prenen especial rellevància la selecció d’itineraris específics, i l’acord amb el professorat, és a dir, la cooperació i la construcció de coneixement compartit es fa imprescindible, però quines coses han canviat a més de les noves definicions de currículums? Fent una sessió de doctorat aquesta setmana passada sobre social media i internet a la universitat, la pregunta d’entrada va ser: com explicar les noves formes de relació a internet en un espai  d’aula tradicional amb taules en fileres, ordinadors a cada taula, i una pissarra, digital, això sí. I per comparar,vaig posar com a exemple la fotografia que il·lustra aquest post. Un aula del MIT on a cop d’ull no sabem qui és el professor/a i quins els estudiants, un aula on res no és com fa un segle.

El significat de les eines 2.0 ultrapassa la pura tecnologia per convertir-se en una eina fonamental de treball per a estudiants que en un no res seran els professionals del món laboral. Cap empresa avui s’entén sense les plataformes de comunicació digital, sense la competència dels mitjans 2.0, i aquests coneixements no estan a la universitat en aquest moment. És cert que cada vegada més estudiants i professors comencen a ser i a estar a les xarxes socials, però on és la institució? on són les universitats com a ens dins el context de la xarxa 2.0? doncs molt en darrera d’on haurien de ser. Fent una ullada als cercadors trobem que la majoria han començat a posar-se als social media, però amb poca convicció, els enllaços apareixen a les webs oficials a zones molt baixes, o difícils de trobar; no tenen  gaires seguidors o segueixen a molt pocs (de 44 a un centener com a mitjana a twitter per exemple) i no tenen pluggins que incloguin la conversa que generen a les pròpies webs com ja comencen a posar els mitjans de comunicació tradicionals. És a dir, han començat a ser-hi però no generen contingut específic a partir d’aquests, són corretges de transmissió d’informació tradicional.

De la mateixa manera la pròpia dinàmica del que hauria de ser una organització 2.0 no es objectiu de la majoria de centres; només la UdG té un comissionat 2.0, en @miquelduran, que a part d’haver estat vicerector, ara s’ocupa especialment de posar a la universitat en el context de les noves formes de comunicació. Formes que no són més que pensar la institució des d’aquest punt de vista, i per fer-ho si ha de ser. No podem concebre nous centres de recerca amb una estructura similar a la dels edificis tradicionals, no podem pensar que treballarem en xarxa i encara alguns siguin reticents a utilitzar tablets per a treballar. Passejant pels campus de qualsevol universitat veiem carpetes de cartró, amb milers de fulls fotocopiats, on són els portàtils? i els Ipads? i els mòbils de nova generació? Si no estem d’acord amb que l’escola primària i secundària estigui fora de les noves concepcions de comunicació tecnològica i digital, amb més raó a la universitat. Els estudiants que arribin dels instituts acostumats a treballar amb portàtil, hauran de tornar a agafar les carpetes a la universitat? És una paradoxa possible. Hauriem de fer perquè no fos realitat. La setmana passada vaig demanar a twitter una salutació per als meus alumnes del doctorat i la resposta va ser excepcional,des de una ex-consellera i diputada al parlament com @marinageli, fins a professors del delta del l’ebre com @mcanosan o persones que ens indicaven altres informacions com @aniol i així fins a més de 30 persones que en un moment es van comunicar amb nosaltres. Un luxe per compartir. La universitat és la que ara té la pilota sobre la seva teulada.

LLibre: I know the one who de John Verdon (versió ibook)

Pel·lícula: The mechanic de de Simon West

Música: The time de The Black Eyed Peas

Entre premi i premi, sobrevola la gala dels Goya la Llei Sinde i les seves conseqüències. El cinema és una indústria i com totes les industries, des de l’aparició d’Internet, res ja no és com abans. I qui no ho entengui està retardant la solució del problema. La irrupció d’Internet ha fet que els Goya enguany hagin estat mediatitzats per la LLei Sinde, i que de retruc el president de l¡Acadèmia de Cinema, Alex de la Iglesia, hagi fet un discurs memorable. I si aquesta clarividència ha de marxar de la presidència de la institució, malament anem. Algunes frases com “Internet és el presente”, “Hacemos cine para los ciudadanos, ellos nos permiten hacerlo”, “hay que reinventar el modelo de negocio”. Totes aquestes frases només demostren que De la Iglesia ha entès el que passa quan una tecnologia modifica un model de producció; no és la primera vegada que passa a la història no serà la última.

La Llei Sinde només és un intent que té els dies comptats, de tornar en darrera en el temps. Si la gent no va als cinemes i mira les pel·lícules a les pantalles dels ordinadors o de les televisions, és el que hi ha. Ni per ordre de la ministra, això va a canviar. Ara bé, sí que pot tenir conseqüències greus i aquestes són que la industria cinematogràfica en llengua castellana o catalana, per exemple, s’enfonsi en la misèria i quasi desaparegui, és a dir, que es converteixi en qualsevol cosa menys en una industria. La negació de l’evidència és sempre la millor forma de no solucionar els problemes i si a això afegim que justament les lleis mai no són la forma més ràpida de fer-ho, doncs pitjor. Ningú ha deixat de mirar pel·lícules, tots estem pendents de les estrenes; a tots ens agrada posar-nos al sofà i mirar el darrer blue-ray a la playstation o a la wii. Per tant, no són les pel·lícules les que estan en perill, és la forma de vendre-les, i la forma de pagar per elles ala gent que hi treballa.

Segurament la necessitat de diversió, d’evasió, d’emoció és de les poques coses a les que l’ésser humà no pot renunciar, i aquesta és la raó fonamental de que es facin pel·lícules, de que es faci música, de que s’escriguin llibres. I cap d’aquestes accions culturals no desapareixeran perquè Internet estigui entre nosaltres, al contrari, és com sempre també a la història, la oportunitat de que molta més gent les vegi, les escolti, les llegeixi; i aquí la única qüestió és qui es guanya la vida i com fent aquestes creacions. Si Apple ha aconseguit que Itunes sigui rendible, no podem aconseguir que les pel·lícules siguin també pagades per internet? O els llibres, no podem aconseguir que qualsevol estigui en disposició d’entrar a una pantalla i pagar per llegir-los? Cap ministre, i cap president d’una acadèmia poden canviar el que ja és evident, que sense tecnologia digital, sense internet, el cinema estaria mort, i no ho està, està viu, i l’es-president de l’Academia que ha dimitit, ho sap i per això se’n va a dirigir pel·lícules.

LLibre: Pa Negre d’Emili Teixidó

Pel·lícula: Pa Negre d’Agustí Villaronga

Música: BSO de Lope de Jorge Drexler

fotografia de La Vanguardia

La revolució nord-africana està protagonitzant els darrers dies tots els mitjans. La riba sud del Mediterrani està en efervescència;  des que a Tunísia van començar els aldarulls tot el nord africà s’ha encomanat de revolta i sembla que aquesta no té aturador. La impressió de que els països àrabs eren sota la implacable influència de la jihad es posa en qüestió amb aquesta revolució que defenestra els règims dictatorials, demana democràcia i té com a element de comunicació bàsic la xarxa social. Que la primera cosa que hagi decidit el govern Mubarak hagi estat la desconnexió d’Internet i el control de xarxes com Twitter, és simptomàtic de que aquests són els mitjans de comunicació més perillosos, per efectius, en aquest moment. Quan els mitjans tradicionals es troben “embargats” pel poder com es va demostrar a la guerra d’Irak; les xarxes socials, veritable mitjà de comunicació viral, es tornen eines imprescindibles per a la nova revolució.

Als països àrabs no s’ha arribat a produir mai en aquests darrers segles una veritable revolució social, com la que es va produir a Europa amb de la Revolució Francesa; i tot i el desenvolupament tecnològic empès sobretot per el poderós petroli i els seus milionaris beneficis, la gent, el paper de les dones, l’organització política, segueix ancorada en esquemes molt tradicionals que es veuen abocats a la finestra immensa de la televisió i d’internet. De fet tota la riba sud de la Mediterrània és un gran cinturó de misèria i dictadures que envolta l’Europa rica i democràtica, igual que les “banlieu” envolten les grans ciutats. Es permet a la gent somiar amb la rica Europa però no trepitjar-la. Però on són les autoritats europees d’exteriors en aquest conflicte? Ha arribat l’hora del canvi? Quan la xarxa posa de relleu que l’aportació de qualsevol pot ser fonamental per a la creació d’opinió, de negoci, de capacitat política, el poder polític i econòmic es veu interpel·lat al canvi. Moviments com els de Tunísia, Algèria o Egipte són exemple de que alguna cosa està canviant i no és precisament la de la guerra santa que tampoc ha estat capaç de donar menjar i benestar a la població sinó la de la demanda de llibertats.

Algunes peculiaritats interessants d’aquesta revolució nord-africana són: que el líder del canvi a Egipte sigui un científic, Al Baradei, ex-director general de l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica (OIEA) que li va valer el Nobel de la Pau el 2005,  ara transformat en líder polític, seguint la línia de líders intel·lectuals d’altres revolucions. O especialment, que el canal de notícies que està ensenyant al món la revolta no sigui nord-americà sinó àrab, Al Jazeera, televisió qatarí, que inclús ha estat vetada a Egipte per les seves transmissions en directe, i la incorporació de Twitter i internet a la seva informació. Les relacions de les grans fortunes àrabs amb Europa i Nord-Amèrica són molt intenses; els diners dels petroli poden amb quasi bé tot, Barça inclòs. Serà doncs aquesta la “revolució de vellut” que canviarà la societat àrab en aquest segle XXI? La fotografia de La Vanguardia que il·lustra aquest post és però ben evocadora de realitats molt conegudes. Els militars amb els tancs, controlant les manifestacions de la gent a la Plaça de Tahrir d’El Caire, com la recordada Plaça de Tiananmen, no sempre reeixides, però que han canviat radicalment les seves societats, entrant al nou segle trepitjant fort. Atents a l’altra banda del mar, els homo sapiens eren a la península aràbiga fa 125.000 anys i van iniciar un viatge que, encara ara, tots estem fent.

Llibre: Immigrants de Philippe Legrain @Plegrain

Pel·lícula: La batalla de Argel de Gillo Pontecorvo

Música: Aicha de Cheb Khaled