És recurrent que es parli de Google com del “gran germà”, fins i tot com el caníbal de la xarxa. Que “googlejar” s’hagi convertit en un verb o que sigui per defecte el lloc on tots anem a parar quan cerquem alguna cosa a la xarxa, fa que hom pensi que el control d’aquesta empresa sobre l’activitat dels internautes sigui massa forta. Quasi sembla déu per a uns i diable per a uns altres. Segurament ni una cosa ni l’altra. Però sí que és important anar veient com es mou per detectar també tendències. Si Google entra en un camp de negoci, és perquè d’entrada té possibilitats per l’empresa més influent del moment. I si això ha estat així en tota la història de Google és perquè van ser capaços de constituir-se en el punt d’inflexió d’Internet. El cercador és l’indexador més important dels continguts virtuals i per tant el que possibilitat milers d’altres possibilitats de negoci per a tothom. El llibre en paper es va convertir en objecte revolucionari quan va afegir un índex als seus continguts. Va ser llavors quan va ser un objecte de feina i per tant quan era necessari que la població en general sabés llegir, la revolució de la lectura. Ara Google ha convertit la xarxa en la revolució del coneixement perquè està aconseguint que sistemes polítics o formes d’organització empresarial canviïn perquè la xarxa ho demanda. I això es converteix en exacerbat quan Google entra en els continguts.

Google TV està plantejant a les cadenes de televisió tradicionals un nou model de negoci que aquelles perceben com una “canibalització” de continguts audiovisuals per part del gegant virtual. Rishi Chandra, responsable de Google TV explica que: “Amb Google Tv la gent anirà on vulgui. Igual que quan naveguem ara per internet.” I aquí entrem en el tema de territoris i copyrigth. Si podem mirar a la Google Tv a Catalunya la sèrie acabada d’estrenar a USA i només a USA, com s’universalitza una normativa que a cada país, a cada continent, té normatives diferents (i això, SGAE mediante, serà complicat..) El problema afegit és que ells mateixos diuen que encara no tenen clar el desenvolupament del model de negoci, que només volen universalitzar l’accés a Internet i fer-ho amb els continguts audiovisuals, amb la tele, és obligat. Clar, per suposat que és així. Com a espectadors, està clar que és una avantatge, però les empreses no tenen tant clar que sigui així. Google es menja tot el que toca, serà la fi de les ofertes de televisió tal i com les coneixem? Només podem albirar que el pastís de la televisió és molt gran, que està visquent una edat d’or amb les series; que els models de negoci estan canviant perquè la gent els canvia. Google serà qui s’endugui el gat a l’aigua? Sony i Logitech ja formen part del projecte.

Llibre: The search de John Batelle

Pel·lícula: Salt de Philip Noyce

Música: Figth outta you de Ben Harper

“La cerca dels interessos personals té molt més sentit quan s’expressa dins de la lluita dels drets col·lectius” Aquesta frase dins de l’article Ascensor social: fuera de servicio de El Pais, m’ha colpit perquè explica en poquíssimes paraules tota una declaració política. L’article es refereix a un estudi del CIS sobre la progressió de les persones  en l’estructura social. L’ascensor social és la metàfora de com els fills arriben més alt en l’escala social, en la tipologia de la feina, que els seus progenitors, i aquest ascensor social s’està aturant, no és veritat que hagi millorat respecte de fa un segle, al contrari. I això té molt a veure amb la ideologia. No és gratuït parlar d’ideologia, al contrari, si deixem de tenir en compte el concepte, és quan l’interès per la política desapareix, com ara.

L’educació fa que la desigualtat no augmenti, pero ella sola no pot disminuir-la. Certs mecanismes de l’economia de mercat determinen més els moviments entre classes que qualsevol política equilibradora. I per suposat la pròpia estratègia de l’entorn social, la cultura on es pertany, de quina classe social formes part o de quina família. Alguns dels grans ensurts socials que hem conegut enguany a casa nostra, com el cas Millet, només s’expliquen per aquesta raó. Culturalment hi ha normes, regles, que són més fortes que cap títol universitari, que cap acord empresarial, que cap llei. I no sembla que siguem conscients del fet. O potser sí. Però el que està clar és que sense educació, i especialment, sense educació superior, l’ascensor social no funciona. Ni a Europa, ni a Asia, ni tan sols a Amèrica, la terra del self made man. El president Obama ha lluitat per un mínim de normativa de salut pública, perquè allà si puges és ràpid però si caus també ho és. La cultura mil·lenària d’Europa el que ha aconseguit és un mínim de protecció i inclusió social que fa que aquest camí tingui alguns coixins que no hauriem de perdre, o algunes institucions que ho faciliten, com el Barça a Catalunya.

Són els grans canvis sociopolítics els que faciliten el canvi cultural;  de fet, que a Europa es donessin durant el segle XX grans guerres, grans dictadures (d’esquerres i de dretes) va generar un canvi cultural que ha facilitat a posteriori la progressió  de l’estat del benestar, la frase que inicia aquest post ho explica. En el moment present, el canvi de paradigma tecnològic, econòmic i social està provocant també un canvi cultural d’abast encara no quantificable. Serà la revolució d’Internet una nova forma de facilitar l’ascensor social? L’accés a la conectivitat, a la xarxa, és un nou model de relació social, de comportament cultural que podria fer que la millora de classe social sigui abastable per a més gent, o per contra, afegirà un pis més als botons de l’ascensor? Tenir un Apple o un HP ja és formar part d’una “classe social tecnològica”, els humans repetim el que coneixem, som animals de costums…i de revolucions.

Llibre: Tribus de Seth Godin

Pel·lícula: La doctrina del shock de M. Winterbottom

Música: Patience de Take That

La teoria dels sis graus ens explica que el nombre de coneguts entre humans creix exponencialment amb el nombre d’enllaços a la cadena, i només un petit nombre d’enllaços són necessaris perquè el conjunt de coneguts es converteixi en la població humana sencera. Aquesta teoria va ser desenvolupada en el llibre “Six Degrees: The Science of a Connected Age” del sociòleg Duncan Watts i els sis graus de separació es van convertir en una idea acceptada en la cultura popular després que Brett C. Tjaden va publicar un joc d’ordinador en el lloc web de la University of Virginia. Aquesta teoria és provocadora. Podem imaginar com de difícil és que les persones es trobin, es relacionin, intercanviïn i es comuniquin, però té molt de valor. De fet, no és res estrany que les persones tendim a relacionar-nos amb altres persones de perfils similars en l’estructura cultural del nostre grup, però això no sempre és definitiu, també hi ha situacions casuals o serendipies que faciliten la relació.

Com si de un món Màtrix es tractés, la globalització de la terra cada vegada fa que estigui més interconectada, quasi que es fa més petita. Per no semblar agosarada només parlaré d’hipòtesis, però estic convençuda de que, ara com ara, la distància entre les persones es redueix  a només 2 graus. I m’explico, darrerament em passa que em presenten a una persona i per raons diverses acabem detectant que coneixem a persones properes i que fins al moment en que ens hem conegut, “voltàvem” per móns molt propers. No és gratuita la presència de la xarxa en aquest context. És més, la xarxa és la clau. La forma en que les persones es relacionen mitjançant la web 2.0 està posant de relleu formes de relació que ja eren conegudes, practicades entre els humans des de la prehistòria, però la diferència està en la rapidesa, l’eficàcia i l’aterritorialitat. Aquestes són les bases de la relació a 2 graus que percebo i que visc.

De fet es va tractar de demostrar matemàticament la teoria dels sis graus, però aquesta vegada crec que són les ciències socials les que poden demostrar que el camí de la relació entre les persones, en aquest moment, s’està escurçant de forma evident, estem a l’era connectada. I això què comporta? doncs cooperació, intercanvi, hibridació, connexió, és a dir, voluntats similars enfrontades als reptes; voluntaris que cooperen per a una causa que és comuna perquè estan molt propers com a individus, molt propers en les seves relacions culturals. Es reconeixen com a iguals i són capaços de perseguir els mateixos interessos, aconseguir fites comunes. I tenim fets que ho demostren, des d’ONG (metges sense fronteres o fundació vicenç ferrer) fins a empreses (google o ikea) o grups de voluntaris en moments puntuals ( els voluntaris de les Olimpíades de Barcelona 92 o el Consell 2.0 de la candidatura de Sandro Rosell a la presidència del FC Barcelona) Aquest és un post que us devia companys i companyes, voluntaris i voluntàries a la xarxa que heu demostrat que la distància és ja i per sempre, només de 2 graus.

Llibre: Six degrees. The science of the connected age de D. Watss

Pel·lícula: Matrix dels germans Wachowski

Música: I gotta feeling de Black Eyed Peas

M’ha interessat una notícia que apareix a El País sobre joves estrelles blaves a la Via Làctia. Explica com hi ha una zona de naixements estelars que destaquen per la seva brillantor blavosa, com es pot apreciar a la fotografia que figura en aquest post de la NASA/ESA/ORSOLA DE MARCO. Indica el telescopi Hubble, que és des d’on s’han pres les fotografies, que aquestes noves estrelles estan produint una radiació que escombra el seu voltant la qual cosa facilita la generació de nous astres. És a dir són estrelles emprenedores. La millor metàfora que podriem trobar, i a més real, per al que necessitem socialment en aquest nou segle XXI. Detectar les estrelles blaves, detectar les zones brillants, radiants de la nostra societat del coneixement, i afavorir-les ha de ser l’objectiu estratègic de qualsevol país, de qualsevol grup social, de tot individu.

Hi ha persones que per la seva vàlua són capaces de crear energia productiva al seu voltant, models que han anat canviant amb el pas del temps però que sempre mantenen característiques similars: voluntat, fermesa, idees clares, formació continuada, lideratge, treball en equip, cooperació i determinació. No és cap novetat que a més, la feina continua és també clau de l’èxit, deia Vazquez Montalban que a ell la inspiració sempre l’agafava escrivint. Marie Curie per a descobrir el radi va palejar tones de pechblenda fins a aconseguir definir un gram d’un nou component, el radi, que avui en dia és el responsable de bona part de l’energia que consumim. O Ernest Shakleton, líder desconegut de les aventures de descoberta de l’Antàrtida però recuperat ara per la seva capacitat de lideratge i de superació, estrella blava enmig dels deserts de gel. Fent un esforç de precisió, quines serien les estrelles blaves que detectem al nostre entorn? Quins són els models que tenim avui a les pàgines dels mitjans de comunicació, a les webs, als blocs?

Sovint les portades, i aquests dies més que d’altres, són per a persones que pertanyen al món de l’esport d’élit, de l’entreteniment, i poc per als que es dediquen a l’empresa, a la ciència o a la política. No és menyspreable que una persona com Rafa Nadal o com Andrés Iniesta, siguin model d’estrelles blaves. Són persones que han demostrat fermesa, voluntat, convenciment, són líders reconeguts, han aconseguit generar brillantor al seu voltant i mouen milers de persones. Però trobo a faltar en aquest món interconectat del nostre segle XXI més models, més estrelles blaves de camps que siguin productors de coneixement, de riquesa econòmica, de desenvolupament social. No poso en dubte que els esportistes o els cantants siguin estrelles, però podriem o hauriem de poder trobar també a les portades més reconegudes, en els videos més visionats de youtube persones que en el camp de la ciència o de l’empreneduria són estrelles blaves. La nostra Via Làctia, com sempre, ens indica el camí.

Llibre: ¿Qué es la vida? de Lynn Margulis

Pel·lícula: Contact de Robert Zemeckis

Música: Seven seconds de Youssou N’dour i Dido

Meme: es refereix a una frase o concepte que es propaga ràpidament de persona a persona a través d’Internet, basat en correu electrònic, blocs, fòrums, llocs de xarxes socials. Del grec mneme, “memòria”, en realitat Internet se l’ha apropiat a partir del concepte d’una unitat de transmissió cultural, o una unitat de la imitació. Hi ha patrons de transmissió, quasi bé tots referits a posicionaments culturals dels individus en els grups socials. Per a un antropòloga és un luxe que m’hagin passat aquest meme els amics Javi Quintano, Manu Santambrosio, Dani Seuba, Marco Cimino, Cristian Saracco, i pels quals espero poder estar a l’alçada.

Des de la ciència va ser Dawkins a El gen egoïsta el que definia conceptes que són els que remeten als replicants conceptuals en un grup cultural i que expliquen l’evolució humana: quantitat, paternitat, eficiència, proselitisme, coneixement, motivació, emoció. Parlem de selecció natural, d’evolució, de reconeixement del que ens és proper i del que fa que nosaltres, com a individus eficients en la nostra cultura, fem que aquesta sigui millor, o potser només diferent. I ara com ara, la marca és definitiva. I quines marques són culturalment importants per a nosaltres? perquè estem parlant de cultura en lletres majúscules, aquella que es refereix a com ens relacionem. Per seguir amb el meme, proposo tres marques que em provoquen totes les emocions, essent poc ortodoxa, és clar:

Novel·la negra, (o giallo o en italià o noir en francès)  des que el Carvalho de Vázquez Montalbán em seduí fa molts anys i després van venir Mankell, Camilleri, Vargas, Silva o els clàssics com Highsmith o Green No havia tingut gaire bona premsa el gènere de detectius, assassinats i similars entre la gran intel·lectualitat, però aquests escriptors i molts més han convertit a la novel·la negra en la gran novel·la social del segle XXI.

Darwin, com a metàfora, ( i com a homenatge a alguns amics). La ciència, la curiositat intel·lectual, l’evolució per la innovació, el desig d’anar on no hi havia arribat ningú encara, però amb el mètode, el rigor, el treball en equip, el mètode científic, la hipòtesi com a forma de creença. Provocació i revolució aplicades a cada una de les fites que et proposes a la vida. Ser darwinià i practicar-ho.

Mediterrani, és ja una marca, és una marca cultural, musical, gastronòmica, és l’origen de moltes altres marques, és una forma d’entendre la vida, i per això és fàcil viure i sentir a prop del primer mar, del mar originari, que ens remet a Egipte, a Grècia, a Roma. A la forma en com entenem alguns la vida.

Hagués afegit Audi, Camper, Piquadro, Apple, Armani o Les Terrasses o El Bulli..e tanti altri…..però això queda per als especialistes en màrqueting pur…i per als meus amics @qtorb, @evasnijders i @mik1977….als que passo el meme…

Llibre: El gen egoista de Richard Dawkins

Pel·lícula: Mujeres en El Cairo de Yousry Nasrallah

Música: Spot Estrella Damm 2009 amb Billie the vision and dancers

Ser a la xarxa comporta riscos. Siguin de caire personal o professional. Al cap i a la fi, som les persones les que escrivim, llegim i actuem a l’espai virtual, i les persones no deixem de ser com som només perquè estiguem al darrera dels bits. Però a més, a la xarxa, tot és més ràpid, i més curt, i més intens. Tot queda, tot és reproduïble, i això fa que tot el que decideixes dir, fer, posar o treure tingui conseqüències. Per a bé i per a no tant bé. Una notícia, una bona notícia, expandida i repetida pot repercutir molt positivament en la teva reputació, pot ser palanca de promoció professional, pot ser camí per a noves amistats, experiències, coneixement. De fet és una de les millors formes de crear coneixement compartit que existeixen. Puc dir que algunes de les persones que més i millor han  influït en la meva vida en els darrers temps són coneixences fetes a la xarxa, connexions que han facilitat trobades, i projectes insospitats. Un luxe.

Però també existeixen els trolls, la toxicitat, com en tots els territoris on actuem els humans, la xarxa és un espai humà on el potencial de la negativitat és molt elevat. Les mateixes característiques que la fan rica i poderosa per a transmetre missatges positius, la fan igualment poderosa per a la destrucció de reputacions personals i professionals o per a l’expansió de continguts falsos, tant pel que es refereix a la ciència com a les notícies. Molts han qüestionat per aquesta raó la validesa de Wikipedia, o la dels blocs com a espai d’opinió. Especialment rellevants són les conseqüències per a professionals del periodisme o l’educació que han vist sotragats els espais privats de referència professional, restringits abans per un títol universitari. És, però, l’acció de la xarxa, la que s’imposa en el canvi de procediments i aquesta ha vingut per a quedar-se.

M’interessa en aquest punt, tocar el tema de la reputació personal. La plaça pública que és Internet obliga a la més absoluta revisió de com ens movem en ella. Som conscients de que una frase nostra és visionada per milions de persones en un clic? que una fotografia o un enllaç està lligada per sempre a nosaltres com a individus a la xarxa? Potser no sempre en som conscients del que diem o fem a Internet, i això és quelcom que es converteix en fonamental per a nosaltres com a persones. De la mateixa manera que les paraules, els signes, les exclamacions, les respostes, les salutacions, són o haurien de ser a Internet, iguals que els que utilitzariem si fossim realment davant de qui les expressem. Per què doncs no ho fem així? o és que ens sembla que una pantalla ens protegeix de l’insult i l’agressió? Cap màquina, cap tècnica fa amagar qui som realment com a persones, i només essent conscients d’aixó, serem millors persones, tant dintre com fora de la xarxa. Nus davant de nosaltres i del món.

Llibre: La pell freda d’Albert Sanchez Piñol

Pel·lícula: Conviction de Tony Goldwyn

Música: Message in a bottle d’Sting

En Daniel Garcia Peris, alma mater de la Penedesfera, em va fer l’honor de convidar-me a participar en les 3eres Jornades de la Penedesfera, moderant una taula sobre Continguts digitals i educació. Vaig ser com a assistent a l’edició anterior de les Jornades i va ser una gran experiència poder compartir amb la gent de la Pendesfera un espai de col·laboració i aprenentatge que tot just començava a ser també 2.0. Recordo que en aquell moment els que feiem anar el twitter, per exemple, erem uns estranys amb un mòbil a la ma tot el temps. Avui el twitter és protagonista de qualsevol esdeveniment que es precii. Internet i les noves formes de relació a la xarxa ens estan modificant ràpidament i radicalment la feina, les relacions humanes, la forma en que ens comuniquem, però sempre essent conscients de que els humans som els responsables de l’acció.

Aquest canvi és especialment important al sistema educatiu, a l’escola. Com a mestra no puc menys que pensar en com Maria Montessori va ser capaç de crear escoles per a nenes a principis del segle XX sense gaires possibilitats d’èxit. Ella va fer que una idea es transformés en realitat, amb un públic complicat, amb poques eines però amb molta voluntat. Podem pensar que el canvi a l’escola no serà possible només perquè les dificultats són tecnològiques? Impossible, la tecnologia ens ajuda a fer millor i més qualificadament la feina, però, com tots els mestres sabem, l’ofici de mestre és ara més important que mai. Tot el saber a Internet, tots els aparells: ordinadors, mòbils, playstation, pissarres digitals, són nomès el “guix” i els “jocs” que Maria Montessori utilitzava, posats al dia. Quin és el canvi real? els continguts i els procediments. La possibilitat de donar un tomb a la forma d’ensenyar, utilitzant com a “excusa” la tecnologia és a les nostres mans, i per això estem obligats, com a professionals a intentar-ho.

Persones amb perfils molt diferents però que són especialistes en àmbits que tenen a veure amb el que l’escola necessita són els que ens han fet l’honor de participar en aquesta taula: Albert Garcia Pujadas, Ramon Barlam, Simon Lee i Narcís Vives. Perfils de persones que treballen en el món dels continguts digitals, i en el món de l’educació que xerraran i intercanviaran opinions sobre el repte de l’educació avui. Per a ser conseqüents amb el propi esperit de les Jornades i del que significa intercanviar a la xarxa, us preguem que participeu des d’ara i fins al dissabte amb les vostres propostes per a aportar idees i compartir experiències, mestres, creadors de continguts, alumnes, tots podem dir la nostra, la xarxa ho permet, amb voluntat de cooperació i de creació de coneixement. Gràcies a tots i totes.

Llibre: La educación siberiana de Nicolai Lilin

Pel·lícula: The Gosth writer de R. Polanski

Música: Summer 78 de Yann Tiersen

Sembla que la xarxa Internet és un espai on tot és possible. I s’oblida amb molta rapidesa que la xarxa la formen les persones que actuen en ella. Res és gratuït en un espai ple de gent que parla i actua. La tècnica no amaga la realitat. Les accions de les persones poden ser més fortes i potents que en la realitat, siguin aquestes positives o negatives. Ens canvia la feina i la vida a partir d’utilitzar la xarxa. Fer de metge amb dispositius que traslladen tecnologicament les mans d’un especialista a l’altra banda del món és una acció molt positiva de la tecnologia, podem imaginar com d’innovador és actuar a distància per a millorar la salut de la gent. Aquest és un exemple clarament esperonador de com la xarxa millora la vida.

Però existeixen formes de fer servir la xarxa que no són modelitzants, que només reinterpreten en clau tecnològica el pitjor de nosaltres mateixos, amagats darrera les IP, envoltats de tallafocs que ens protegeixin, submergits en les tèrboles aigües dels xips, podem ser igual de perillosos, igual de mercenaris que en la realitat. I això es mereix una reflexió. Serà que no som conscients de com de feble és la reputació de les persones, l’honestedat, la claredat, la responsabilitat? perquè aquests són valors massa importants com per oblidar-los en el moment en que ens posem davant d’un teclat. És la persona la que escriu i selecciona les paraules, som les persones les que figurem a les fotografies del facebook, la llista d’Spotify és una declaració d’intencions, de vivències, de la nostra pròpia forma de ser; dir bon dia a Twitter al matí o agrair els retwitts, les cites, els comentaris al bloc, és tan important com saludar la gent al carrer o a la feina.

Estem preparats per a ser dins la xarxa? O som “mornigsingers” (traducció lliure de “cantamañanas” que m’ha regalat un amic) tecnològics? No podem fer combregar amb rodes de molí a ningú posant la xarxa com a excusa. Si afirmem que la xarxa modifica la forma de fer i de ser de la gent, si, com sembla, els nostres fills utilitzen el cervell de forma diferent a com ho feien els nostres avis perquè es comuniquen d’una altra manera, això ens obliga a desmerèixer totes les regles? No, no podem admetre els mercenaris a la xarxa, aquells que impunement reprodueixen en la virtualitat allò que ja coneixem de fa temps en la realitat. La manca de criteri, la manca d’objectius, la desqualificació o la buidor total, són característiques humanes; la xarxa no té res a veure amb vendre fum o amb faltar al respecte a la gent. Sócrates, el pare de l’ética occidental ja va lluitar contra aquests mercenaris amb el seu famòs mètode, i la seva frase clau ens dona la resposta:  “Sé que no em creuràs, però la forma més alta d’excel·lència en l’home és posar en dubte a un mateix i als altres” Doncs això, tant en la realitat com en la virtualitat, siguem socràtics no mercenaris.

Llibre: Apologia de Sócrates de Plató

Pel·lícula: Body of lies de Ridley Scott

Música: All i could do was cry d’Etta James

Quan el Jordi Pérez em va proposar fer una sessió d‘Iniciador Bcn vaig pensar que jo no sóc l’emprenedora tipus que normalment va a aquests esdeveniments. Dona i funcionària, a priori no és el perfil, però em va fer molta il·lusió que m’ho proposés i ha estat l’esperonador per a crear una sessió adreçada a persones que emprenen o tenen la intenció de fer-ho, i per a la gent en general, encuriosida per l’educació en els nous contextes tecnològics. Un repte, i a mi, els reptes, m’agraden. Sense gaires dubtes vaig decidir que  el fil conductor fos el d’explicar el procés de creixement personal i formativa d’un emprenedor, travessat per Internet i les noves formes de creació de coneixement. Per a dir-ho amb la metàfora del títol, entre la realitat del cruel món de l’emprenedor i el desig aferrissat d’arribar a ser-ho.

Trufant un discurs pensat per a provocar, Propp m’ha servit per a estructurar un conte on l’heroi és la persona que vol emprendre i que té a davant un camí sense fi amb un temps imprevisible; l’objecte màgic és la xarxa Internet, i la lluita emprenedora es vertebra en un procés que va des d’aprendre, a innovar en el plantejament del seu producte i a liderar per a poder portar-ho a terme, en una societat canviant on els models d’empresa com Google, sorgeixen d’intangibles, i on l’èxit només l’aconseguirà si, com deia Lévi Strauss: saps fer-te les preguntes rellevants. És a dir, fas l’anàlisi de les teves possibilitats, tens la formació imprescindible, l’objectiu clar, inclous la utilització d’Internet i amb els nous suports; i especialment la voluntat de lideratge, dibuixen el perfil del nou heroi del nostre temps, de l’emprenedor. Utilitzant a Darwin com a model d’emprenedor de la ciència o a Obama com a emprenedor de la política, més que res per provocar però també per ensenyar exemples reeixits d’èxit, el conte de l’emprenedor s’ha completat.

He vist cares d’interès, ulls de desconcert al principi, que esdevenien mirades de curiositat fins a la decisió de preguntar al final. Hem obert un debat ric i nutritiu que ens ha permès aclarir alguns conceptes, intercanviar pors i neguits, explicar experiències i donar opinió, hem construir coneixement junts. He de confessar que no tenia cap vareta màgica com Harry Potter però la meva inquietud inicial s’ha esvaït al cap de cinc minuts d’haver començat a parlar, i amb les darreres diapositives i el debat, el sentiment de ser entre un grup de persones curioses, interessades i que feien les preguntes rellevants, ha omplert l’espai de Cinc. Hem deixat de témer perquè ens hem entès. Gràcies a t@ts, un plaer.

Llibre: Tristes trópicos de Lévi Strauss

Pel·lícula: Harry Potter i l’Ordre del Fénix de David Yates

Música: Extraterrestres d’Antònia Font

L’Australopitecus Sediba és la baula evolutiva que demostra que Lucy no està sola en la nostra evolució. I els antropólegs l’han trobat gràcies a la utilització de Google Earth. La tecnologia al servei de la ciència. La pràctica docent del professorat front els reptes de l’educació actual passa per Internet i els continguts digitals. La sessió de formació que faig als professors i mestres per presentar els canals socials del Departament d’Educació es basa en el paper que aquests mitjans digitals tenen en el context del procés d’ensenyament-aprenentatge i en el del Departament d’Educació com a institució activa a Internet.

La veritable hipòtesis però és aquella que diu: l’educació en el segle XXI serà en xarxa, cooperativa i creadora de coneixement compartit. Canvia la forma de pensar les coses amb Internet i la construcció de la identitat personal i institucional. Quan Internet comença a desenvolupar-se ho fa com l’estructura química de la sacarina, desenvolupant nodes de coneixement. Aquest coneixement es transmet amb dispositius al nostre abast, molt fàcils d’utilitzar, són dispositius multiplataformes: els mòbils, els portàtils, les wii, les playstation. Perquè ara nosaltres som creadors de continguts, els individus que vam ser “person of the year” de Time, individus anònims.  Sabem que els alumnes busquen informació a YouTube majoritàriament i no a Google?  Som conscients de que es connecten majoritàriament a internet amb mòbil i  no amb ordinador? Les classes magistrals han perdut sentit en la construcció del coneixement, cal compartir per enriquir-nos i perquè estem en una cultura àudiovisual, aprenem mirant, creant, parlant. Col·laboració que mitjançant les xarxes socials (Twitter, Yammer) es més fàcil. El professorat ha de posar ordre en aquests contenidors de coneixement per assolir un bon aprenentatge, el paper del docent és, ara més que mai, imprescindible, per a donar rellevància al que es construeix i al que ha de ser un aprenentatge de qualitat.

Les formes de construcció del coneixement que Internet i les xarxes socials ens posen a l’abast són la primera revolució veritablement global. La impremta va obligar a fer aprendre a llegir i escriure a tothom, perquè el llibre es va convertir en un objecte productiu quan va ser fàcilment reproduïble i va ser indexat. Avui Google indexa el nostre coneixement, i les xarxes socials creen jaciments culturals amb mitjans extraordinàriament ràpids i econòmicament factibles. Per això el model que el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ha volgut promoure amb la implementació de la seva identitat digital institucional a la xarxa és demostrar que una administració pública educativa és la primera que ha de donar exemple de com les xarxes socials són una eina d’innovació. La comunicació d’una administració educativa és un pas necessari per a mostrar el camí cap a la revolució del coneixement que tots nosaltres, els individus a la xarxa, els professors i els alumnes a la xarxa, estem construïnt. “Deixem de témer allò que hem après a entendre.” Marie Curie

Llibre: Faceboom de Juan Faerman

Pel·lícula: Habitación en Roma de Julio Médem

Música: I’m all over it de Jamie Cullum