Internet ens farà més democràtics? La irrupció de les xarxes socials està modificant la feina de molts, de periodistes fins a mestres, però quin és l’abast que pot tenir a la pràctica política la implantació d’aquests nous canals? La democràcia és encara tendre a casa nostra, 30 anys no són res en el temps històric. Però la rapidesa amb que Internet està entrant en les nostres vides fa que 30 anys siguin una eternitat front els mesos que porta  Twitter essent protagonista d’una nova forma de comunciar-se entre persones. Moltes d’aquestes qüestions es plantegen en el llibre Política 2punt0 que ha presentat Ernest Benach, President del Parlament de Catalunya, polític pioner en la utilització personal i professional de les xarxes socials. Vídeo de la presentació del llibre a l’hotel Me de Barcelona.

Hi ha un repte latent en la pràctica democràtica dels ciutadans i en la  forma de fer política dels professionals que s’hi dediquen: fer de la democràcia l’instrument de benefici social i personal que està cridat a ser. Segurament quan molts es plantegen si cal anar a votar o no perquè els discursos els queden lluny, o ni tan sols s’han acostat mai a un miting de campanya electoral perquè allà només hi van els fidels del partit corresponent, estem definint una mala pràctica de la democràcia dels ciutadans. Però és especialment important la pròpia forma de fer dels polítics, aquells que dedicats professionalment a la cosa pública no són capaços de convèncer al ciutadà de que és important votar, que és rendible la feina que es fa al Parlament, que realment es fan lleis per a benefici social; demostrar que l’equitat i el dret a viure dignament és l’objectiu i no l’excepció. No és fàcil en un món canviant i amb reptes extraordinaris de canvi estructural.

És doncs Internet una oportunitat de regenerar la vida política a casa nostra? Estem davant d’una possibilitat real de conversa amb el ciutadà. Com va dir ahir el President Benach: “Amb les xarxes socials ja no parlem al ciutadà, ara parlem amb el ciutadà” La diferència és notable, qualsevol que vulgui ser a la xarxa ha de construir la seva identitat digital real, sense enganys, amb coherència i honestedat. Ningú serà un altre per ser a la xarxa, els votants esperen veracitat; Internet fa que tot sigui més transparent i per tant necessita de polítics molt segurs de qui són i què defensen. Aquesta conversa directa entre polítics i ciutadans és el valor afegit d’Internet. Segurament això que ara ens preguntem, dintre de poc temps serà una realitat incontestable, mentre, Internet ens ens ho posa una mica més fàcil cada dia.

Llibre: Política 2punt0 d’Ernest Benach

Pel·lícula: The Hurt Locker de Katrhyn Bigelow

Música: The crazy hearth de Ryan Bingham/The weary kind

He participat en una taula rodona sobre Internet i els seus usos a l’Escola Montessori-Palau de Girona, en companyia d’Irene Alcaide i Puri Cosgaya, policies especialitzades en delictes a la xarxa; Josep Matas, advocat especialitzat en normativa i internet, i el company de xarxes Josep Maria Ganyet @ganyet, moderat per Clara Jordan, periodista de Catalunya Radio. El tema és pertinent i especialment significatiu en un entorn com el de l’escola Montessori perquè la pedagogia del mètode Montessori s’adiu perfectament amb el que Internet ens provoca. Maria Montessori, pedagoga i metgesa de principis del segle XX deia que “L’Educació no havia de ser només impartir coneixement, sinó el camí per a la realització de les persones.” I de fet la forma de generar i compartir coneixement que ha produït la Viquipèdia, un dels productes més coneguts de la xarxa, és justament això.

La conversa que vam tenir a l’Escola Montessori-Palau, davant d’un nombrós públic de pares i mares, professorat i alguns alumnes, va ser interessant. El títol remetia a un cert estat de prevenció latent que hom detecta quan parlem d’Internet i dels ordinadors; i que per a aquells que professionalment han de vetllar per la legalitat i la seguretat de les persones, és clau. Però l’equilibri està, com vam concloure, en l’aplicació del sentit comú a tota utilització d’unes eines que no són tecnològicament comparables a res que haguéssim conegut prèviament. De fet, tots vam estar d’acord en que la rapidesa és una de les característiques de la nova societat-xarxa i que l’aplicació de les estratègies d’assaig-error i sentit comú, són les que tenen més sentit. Interconectar asíncronament i aterritorialment amb milions de persones és per primera vegada fàcil i relativament poc costós, generar continguts a partir de qualsevol acció és la gran novetat, i poder indexar-los i trobar-los de forma fàcil, també. Hem posat índex al llibre del coneixement humà.

Segurament per ser a una escola, moltes de les preguntes anaven adreçades a l’aprofitament pedagògic que se’n pot fer. De fet és el més gran repte que cap sistema educatiu ha tingut mai: adequar-se a no tenir la possessió absoluta del coneixement, assumir que l’aprenentatge passa de ser unidireccional a ser bidireccional; i redefinir els rols dels professionals que hi actuen. No és que no siguin necessaris els professionals docents, és que han de modificar les seves estratègies pedagògiques per a facilitar que el que Internet permet ajudi als alumnes a assolir la preparació necessària per a tenir èxit en la societat que els espera. No podem plantejar-nos ja si els infants passen masses hores davant d’un ordinador, ells ja estan permanentment conectats via mòbil, via playstation; l’ordinador el tindran a la taula de l’escola i a casa, i de la bona utilització que se’n faci de totes aquestes pantalles serà del que ens hem de fer responsables com a adults. En el rebost van quedar temes com el de pagar pels continguts a la xarxa o el de les noves professions que aquesta genera. Continuarà.

Llibre: El mètode de Maria Montessori

Pel·lícula: Millenium 3: La reina en el palacio de las corrientes de aire de Daniel Alfredson

Música: Via con me de Paolo Conte

Provocats pel post de @donaire, en @miquel duran i jo vam decidir fer un co-post sobre el que anomenem la piuliversitat i la piulescola. És a dir, descriure l’estat de la qüestió de la utilització de Twitter en els nostres àmbits professionals, la universitat i el sistema no universitari d’educació. Els social media són una excusa perfecta per a analitzar com s’estan modificant els rols professionals a partir de la irrupció d’Internet en la nostra vida. En l’escrit de @donaire s’analitza com el Parlament de Catalunya és una de les institucions europees, que amb el seu president @ebenach al capdavant, ha començat a utilitzar els nous mitjans en benefici d’una millor pràctica de la política a casa nostra. El president Benach ho explica en el seu nou llibre que presentarà el nou de març a Barcelona. Quina és la situació dons al sistema educatiu no universitari?

La penetració de Twitter a les escoles catalanes és encara molt minsa; amb alguns dels mestres i professors amb perfil a twitter, i amb alguns seguiments d’esdeveniments de caire pedagògic, tenim ja les primeres passes del que serà l’actuació a twitter dels centres. El propi Departament d’Educació com a institució administrativa ha obert un perfil a twitter, @educacio_cat fa poc temps. En alguns llistats específics d’usuaris de twitter es troben mestres i professors, com en el que està obert de mestres i professors en espanyol; i també existeix un de professorat universitari on trobem docents dels dos àmbits. És de justícia destacar que existeixen també alguns perfils d’AMPA (@AMPAIPSE) i de serveis educatius (@crpbaixebre, @crpbages). La pregunta és: twitter esdevindrà una eina útil per als docents i l’alumnat de les escoles i instituts? Podria utilitzar-se com a procediment docent? evidentment sí. Pensar com s’ha de resumir un text per a publicar-lo en 140 caràcters ja és un exercici pedagògic; però és que la possibilitat d’intercanviar informació especialitzada entre professionals, o entre alumnes, també és una forma de fer rendible la xarxa social.

El repte és fer de les xarxes, eines útils a la docència. Les xarxes especialitzades com Yammer o Zyncro ja possibiliten accedir-hi seleccionant perfils professionals mitjançant adreces electròniques, segurament aquestes poden afegir qualitat a la utilització d’una xarxa standard. Seguint amb l’exemple de polítics (@donaire) o universitaris (@miquelduran), la recerca educativa també té un front a desenvolupar amb les xarxes socials a Internet. Les noves formes de transmissió del coneixement estan revolucionant el concepte d’aprenentatge, un exemple més de les formes de compartir coneixement que la tecnologia ens proporciona. De fet aquest co-post amb en Miquel Duran és ja el resultat d’això que diem.

Llibre: El oficio del cientifico de Pierre Bourdieu

Pel·lícula: Un prophete de Jacques Audiard

Música: Europa de Carlos Santana

Facebook està trencant esquemes. El que va començar com un “llibre de cares”, traducció lliure i literal de l’anglès, es va convertir en el primer portal de contactes però ara ja està esdevenint el cercador de marques. El fet de que les dades personals siguin el primer que hom demana quan s’entra a Facebook comporta que aquesta xarxa social obtingui una informació molt valuosa sobre les persones, les seves relacions però també les seves preferències. Mai haviem tingut un espai on s’emmagatzemés tanta informació personal susceptible de ser utilitzada, tant pels uns com pels altres.No podem obviar però que existeixen molts prejudicis sobre la utilització de la informació per part d’ens supra xarxa, per les pròpies empreses, per altres usuaris, de fet, en alguns països s’està augmentant l’edat d’accés al perfil d’usuari, tot i que això és fàcilment solucionat per qui vol.

Però per què Facebook està arribant a ser més poblada que molts països o més consultada que molts mitjans? Un dels principals factors és l’accessibilitat facilitada pels mòbils que augmenten exponencialment l’usabilitat; d’altra banda els comentaris dels amics que trobes a facebook sobre una determinada marca  o sobre accions específiques són molt més fiables per a la resta de membres de la comunitat perquè estan fets des de l’experiència i venen directament, sense intermediaris. Facebook és el boca-orella de la xarxa que més incrementa el seu potencial. Tot i que les investigacions sobre la relació entre l’individu i el seu entorn a una xarxa social diuen que no passen de 150 persones, com explica l’antropòleg Robin Dunbar a The Times , la realitat fa que sigui molt rendible que un comentari fet per l’usuari i replicat dins d’un grup o recomanat per un perfil determinat de gent, es converteixi en or pur per a les empreses que busquen situar els seus productes en el mercat i amb un cost pràcticament zero respecte de les grans campanyes de màrqueting.

Des de l’antropologia és interessant fer notar que les relacions virtuals són un mirall de les relacions reals però tenen les seves pròpies estratègies que són noves, i que canvien molt ràpidament. Potser no som capaços en la vida real de mantenir el contacte amb 150 amics, però a la xarxa no passa res si els tens endreçats per etiquetes, per relacions, per interessos, per vegades que contactes; la tecnologia ens permet millorar l’ordre i l’ús. Un llibre va ser un objecte molt més valuós a partir de que va incorporar un índex. Doncs això. En realitat és molt més important quin és el teu grau d’interacció amb els amics de Facebook, la forma en que accedeixes a ells no és tan rellevant. Per això no importa tant el nombre d’amics, que facebook té limitat a cinc mil per persona, sinó les conseqüències de les relacions. Un clic, efecte papallona.

Llibre: La odisea de la humanidad de Robin Dunbar

Pel·lícula: Shutter Island de Martin Scorsese

Música: Fallin’For you de Colbie Caillat

Justament una conversa a Twitter ha provocat aquest post. Amb els amics @danigamez i @UICbarcelona hem intercanviat opinions a partir d’un enllaç retwitejar de l’entrevista a @oriollado amb el qual estic bastant d’acord. De fet el fenòmen Twitter és molt recent en el temps, com la majoria de les xarxes socials, fa un any no el fèiem servir pràcticament i ara s’està convertint en referent per a molts espais de comunicació.  En vam començar a parlar seriosament fa relativament pocs mesos, de fet en una entrevista que em va fer l’amic @mcimino per a Sowre vaig dir que Twitter per a mi és una rambla on hi ha gent amb la que converses; davant la qüestió: què busques a Twitter? la meva contesta va ser: jo no busco a Twitter, jo trobo a Twitter. Amb això vull dir que la riuada de comentaris en 140 caràcters dona per molt i cada vegada més.

Quan explico a algú què és Twitter el primer que em serveix és recordar com de difícil era fer-li cas al profe que ens ensenyava a fer resums a l’escola i que ens insistia en que buscar l’essencial era el més important per a aprendre. El primer repte doncs és el seu valor afegit, el que t’obliga a buscar l’essencial, i a més d’enllaçar informació, per tant una frase de 140 caràcters esdevé una píndola informativa de molta potència. A més la capacitat de transmissió ràpida i d’interrelació entre usuaris facilita la comunicació i d’informacions relacionades, que es converteixen en objecte rendible per a ús immediat, facilitant a més llistes d’usuaris i etiquetatge dels missatges. Hi ha professions per a les quals el Twitter és una eina preciosa: el periodisme, la gestió de recursos humans, l’educació, són sectors on aquest canal social de comunicació es demostra útil i canvia dinàmiques. Què tal fer exercicis de resumir o de vocabulari a l’escola fent servir Twitter? Ens ha frapat que Antoni Bassas ens informés des d’Haití per Twitter; i estan apareixen ofertes de feina comunicades àgilment per aquest mitjà.

Utilitzar Twitter també comporta que les eines tecnològiques que utilitzem canvien, és molt més fàcil amb un mòbil fer el seguiment que amb un ordinador; aplicacions com tweetdeck o echofon ho faciliten. Lligar Twitter a d’altres xarxes com Facebook o els blogs augmenten la seva viralitat. Canvia el concepte perquè canvia el suport, modifica la forma de fer perquè modifica la forma de comunicar, per continent i per contingut. Exemples de com és de díficil aturar una eina tan simple però tan potent són els relacionats amb política com la presència del president Obama o en canvi, la prohibició de twitter del govern de la Xina. És un dels reptes de la societat en xarxa, admetre la comunicació instantània i la possibilitat d’ús individual de la comunicació perquè facilita poder prendre decisions i per tant no és del gust de tothom, però Twitter, com els social media en general han vingut per a quedar-se.

Llibre: The Twitter Book de Tim O’Reilly i Sarah Milstein

Pel·lícula: A single man de Tom Ford

Música: Hurricane de Bob Dylan

Per què els emprenedors més interessants del moment com Didac Lee o Pau Garcia Milà expliquen sempre que la universitat no els va formar  per a poder portar a terme les seves empreses? La recurrent queixa sobre la formació és tema de debat arreu. Fa poc en un post molt interessant d’Albert Garcia Pujadas ell parlava de la generació despistada, d’aquells que amb grans títols universitaris es troben sense feina, que esperant tenir la vida solucionada no aconsegueixen la integració laboral a la societat. La reflexió em porta a pensar que estem davant d’un canvi de paradigma formatiu, ara és el moment del coneixement compartit i això canvia els procediments educatius i els rols dels professionals. Què esperem de la universitat? i dels sistema no universitari? Esperem que siguin provocadors de curiosistat intel·lectual, generadors d’empreneduria, formadors intel·lectualment solvents i capacitadors d’utilització de les millors tecnologies del moment. I això com es fa en un moment on totes aquestes premises no són “propietat” d’un professional determinat?

És la primera vegada en la història que el coneixement, el saber, és en mans de molts i no només dels qui socialment estan designats per a ser formadors. Estem també davant de mil possibilitats de tenir dades, informació, coneixement, en múltiples formats, a l’abast de molts, en un temps molt curt i amb mitjans quasi màgics. Internet, els mòvils, els ordinadors, les videoconsoles, els gps, tots els enginys tecnològics que ens faciliten la vida, són font de formació i d’informació, i a més tothom és capaç d’accedir-hi. No està regulat en espais tancats, i per això tots som mestres potencials d’alguna cosa; mentre que les institucions i les estratègies previstes com a facilitadores del saber s’estan esclerotitzant i no preparen per al que la societat demanda. A aquesta situació jo l’anomeno el paradigma “Harry Potter”. En la pel·lícula Harry Potter i l’Ordre del Fènix els protagonistes han de lluitar contra un sistema educatiu tancat, repressor, que no facilita la formació adequada per a la lluita contra Voldemort, és a dir no els forma per al que necessiten, i decideixen formar-se entre iguals, aportant cadascú el que sap, amb l’ajut d’adults que canvien el rol i els faciliten un aprenentatge diferent per a un context diferent. La metàfora és aclaparadora.

Podem imaginar un sistema educatiu, una universitat, que faci formació per a la investigació, per a l’enginyeria, per a l’empreneduria? podem imaginar la col·laboració d’empreses directament amb la recerca i la innovació educativa? podem pensar en docents que siguin excel·lents en els procediments d’ús de la xarxa Internet? ens podem imaginar espais formatius a les aules amb els darrers enginys d’Apple, Microsoft, Nokia? podem imaginar bancs de recursos plens de productes d’Ubisoft, de Digital Legends, de Pixar, d’Inspirit o de Nikodemo? Necessitem varetes màgiques, sí, però sobretot necessitem ments curioses, persones crítiques, polítics decidits i passió per la formació, només així aconseguirem sortir de la cambra secreta que ara és l’educació i fer que aquesta sigui realment un procés màgic que formi persones.

Llibre: Fans, bloggers y videojuegos de Henry Jenkins

Pel·lícula: The road de John Hillcoat

Música: A case of you de Joni Mitchel

Así funciona el iPad, lo nuevo de Apple

Quan Steve Jobs presenta un nou producte sembla més un esdeveniment de Hollywood que una presentació d’empresa, això ha passat avui amb la presentació de l’Ipad; en realitat estem assistint a la conversió d’un producte tecnològic en un símbol de modernitat, intel·lectualitat i bon gust, tot allò que els generadors de tendències valoren especialment.  El valor afegit dels productes Apple és que a més són molt bons quant a les utilitats i el rendiment potencial. Potser els únics productes tecnològics que s’acosten al perfil de popularitat de marca d’Apple són alguns cotxes com Ferrari o alguns productes del disseny o la moda. I si és així vol dir que la tecnologia s’ha introduït en les nostres vides fins a convertir-se en un element inherent a la qüotidianitat.

Ningú pot obviar ja la utilització del mòbil, inclús en les economies més precàries. La televisió i Internet són els mitjans guanyadors i qualsevol eina reproductora que s’acosti a la mesura que va del mòbil a la pantalla d’un portàtil potser serà l’eina revolucionària. De fet en aquest moment són els mòbils els que estan guanyant la partida en vendes i desenvolupament per a conectar-se a la xarxa, per a reproduïr música, videos, fer fotografies i parlar. És petit i portable, i si és tàctil encara més; de fet els productes tàctils són l’evolució guanyadora front els ratolins o els comandaments, de fet són el precedent lògic de la presencialitat directa de l’individu.

És doncs una vegada més l’IPad l’objecte tecnològic que farà que la resta segueixi el seu disseny i les seves prestacions? Amb la presentació d’avui s’ha donat un cop de mort al Kindle i la resta d’Ebooks, s’ha tornat a posar en evidència que Apple és una marca guanyadora que genera tendència i que sap interpretar les necessitats del complicat i canviant mercat tecnològic. És justament aquesta capacitat innovadora la que juntament amb un disseny que conecta amb el gust minimalista dels geeks el que fan de la marca de la poma la reina dels productes tecnològics d’alta gama. Innovació en estat pur, per a quant un producte Apple que converteixi en 3D les imatges i el poguem utilitzar amb tot el cos?..segur que ja estan treballant-hi.

Llibre: Liquid Love de Zygmunt Bauman

Pel·lícula: Invictus de Clint Eastwood

Música: Empire State of mind d’Alicia Keys & Jay-Z

Començant l’any i sense voler prendre la feina als futuròlegs sí que voldria imaginar com anirà el món de les xarxes, d’Internet, d’aquesta eina que ens canvia inclús la forma de pensar. Fa un temps a aquells que anàvem amb un mòbil i el portàtil a la ma ens deien frikis però vet aquí que el negoci de la mùsica se’n va en orris, o que la televisió es veu per Internet, o que la comunicació es fa per telèfon mòbil i no per fixe, i el negoci ja no és el que era. Com és possible que ja no comprem diaris cada dia? com pot ser que el llibre en paper tingui els dies comptats a les escoles? algú podia imaginar fa només cinc anys que podria parlar per Skype des de l’ordinador amb qualsevol lloc del món i gratis? Alguna cosa més que postmodernisme és que els grans negocis a la borsa siguin de Google i no d’empreses clàssiques com els bancs que s’han enfonsat en la misèria econòmica el darrer any. Confirmat ja que la xarxa és part fonamental de les nostres vides anem ara a pensar com i de quina manera la farem servir, amb quins continguts i amb quines eines.

El tema dels continguts mereix alguns posts i tot arribarà, però el de les eines em sembla més clar i evident, l’eina d’Internet és el mòbil, per sobre d’ordinadors, siguin netbooks o portàtils, i les altres máquines com la televisió o les consoles no arriben a les capacitats temporals i espaials del mòbil. Els mòbil estan cridats a ser l’eina fonamental: pel tamany, és més accessible i usable; és més econòmic, tothom el té; pot utilitzar-se a qualsevol espai, fora i dins dels edificis, en qualsevol situació i per pràcticament qualsevol activitat. Els darrers enginys de telefonia mòbil ja incoporen pràcticament totes les capacitats de qualsevol ordinador, a més de ser càmeres de fotografia, de video, reproductors de música i transmissors de dades i veu, localitzadors, GPS, i estan capacitars per admetre totes les incorporacions i gadgets imaginables.

Els desavantatges poden ser d’accés a determinats continguts en funció de les comunicacions i els serveis de les operadores, les abusives tarifes planes o l’encobert monopoli, però tot plegat només farà que es retardi en algunes zones el que ja és una realitat. Utilitzar les xarxes socials comunica la gent i fer-ho des del mòbil facilita que es pugui actuacior des de l’online a l’offline amb total continuïtat. El móbil acabarà amb la idea de que Internet aïlla, de la prevenció escleròtica dels qui neguen la vàlua de la xarxa com a motor de relacions, com a eina de negoci, com a facilitador de trasnmissió de coneixement. Un bon mòbil amb conexió de dades és el millor regal per a un infant, per a un emprenedor, per a un alumne, per a tothom, els posarà al món en una ma.

Llibre: Micropolítica d’Antoni Gutiérrez Rubí

Pel·lícula: In the loop d’Armando Iannucci

Música: When you’re gone de The Cranberries

Un resum de l’any que s’acaba i una previsió del que comença podem fer-la amb un núvol de paraules que per a mi serien:

2009 - recerca, innovació, xarxes socials, educació, responsabilitat, coneixences, networking, Barcelona, Girona, política, bones pràctiques, males pràctiques, 2.0, revolució digital, Internet, iphone, stic.cat, blocs, premisblocs catalunya, Vic, UOC, cronica.cat, contrapunt.cat, el 9Nou, COMRadio, Platxèria, twitter, facebook, amistad, família, voluntat, alguns fracasos i alguns éxits.

2010 - comunicació, identitat digital, 2.0, xarxes socials, responsabilitat, política, Barça, Barcelona, Girona, empreneduria, gosadia, Internet, stic.cat, blocs, premisblocs catalunya, Platxèria, escriptura, continguts digitals, UOC, amistad, família, esforç, superació, menys fracasos i més éxits.

La nostra realitat és líquida i algunes persones la protagonitzen perquè són capaces d’emocionar amb el seu missatge, amb la seva feina, amb el que proposen i fan. L’any va començar amb un personatge únic, el President Obama, que és capaç de fer-nos recordar la simplicitat de l’equitat, del respecte, de la paraula ben dita, de l’elegància, de la contradicció i la normalitat. La figura d’Obama ens interpela en aquest nou mileni, perquè estem en un moment de canvi econòmic, social, polític, i de persones. Darrerament constato la necessitat vital de moltes de les persones que m’envolten de fer un canvi a les seves vides, no s’agraden tal i com són o pel que fan, i necessiten canviar. Potser tots necessitem canviar i els sotracs polítics, econòmics i socials només són la punta de l’iceberg d’un canvi en la forma de relacionar-nos, de fer-nos, d’identificar-nos i de que ens identifiquin, la nova identitat digital en la xarxa de xarxes és una construcció única que ens possibilita tornar a ser i hauriem de poder reinventar-nos millor del que som ara, cadascú i tots. Del creure a l’investigar, del mirar al participar, del guardar al compartir, de l’esperar a l’emprendre, de la distància a la proximitat, del fred a l’escalfor, model Guardiola i aquest treball en equip d’un Barça universal. Sempre m’han semblat banals els bons desitjos dits només per a un moment determinat, els bons desitjos són per a tots i cadascun dels dies, dels nostres dies. Aquest és el veritable repte. Com diu Joan Salvat Papasseit:

Fem l’escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:
el primer bes que se’ns doni als primers.

(La gesta dels estels)

Llibre: L’orígen de les espècies de Charles Darwin

Pel·lícula: Ágora d’Alejandro Amenábar

Música: Nessum dorma (Turandot) versió de Pavarotti

L’espai de temps que va de l’estrena de la pel·lícula Blade Runner a l’estrena d’Avatar és molt curt en termes històrics, només 28 anys, però representen en termes tecnològics una eternitat. Blade Runner es considera un film de culte que modificà la forma d’entendre la ciència ficció però també l’estètica i el concepte filosòfic del que persegueixen els propis humans, saber on van i qui són. Avatar pretèn ser la pel·lícula de culte del segle XXI i m’han servit per a unificar el missatge que vaig voler transmetre en la meva intervenció a la Jornada sobre Infància i Adolescència que la Diputació de Barcelona va celebrar divendres 20 de novembre a l’Hesperia Tower de l’Hospitalet de Llobregat, un bon escenari per a una bona jornada.

Com es desenvolupen els infants i adolescents davant un món canviant, divers, global, tecnològic i ràpid? Amb quines eines es mouen en aquest escenari de preguntes i respostes que per primera vegada en la història els adults no som capaços de contestar amb les seves mateixes eines tecnològiques? La meva proposta és que primer de tot hem de saber com són els infants i adolescents avui: són intuïtius, globals, àudiovisuals, tecnològics, interactius, emocionals. Per tant decideixen, interpelen, cooperen, interaccionen, saben..saben coses que potser els seus professors o el seus pares no tenen perquè haver après però que estem obligats a investigar i a conèixer. Perquè la realitat per a la qual els infants i adolescents han d’estar preparats està plena de tecnologia que per a ells ja no és tecnologia és realitat. Quan una eina conviu amb nosaltres des de sempre, no és tecnologia per a nosaltres és una eina, les playstation, els iphone, les DS, són eines per als nostres infants i adolescents, per tant hem de saber donar-los la possibilitat d’estudiar, de viure amb continguts que es presentin dins d’aquests espais coneguts per a ells.

Perquè la nostra ment, els impulsos elèctrics que passen de neurona a neurona funcionen de forma redistributiva i cooperativa, els sabers que anem acumulant al llarg de la nostra vida s’assemblen molt a com treballem i estudiem amb les xarxes socials, amb les eines colaboratives que es troben a Internet. Per què renunciar a una forma de fer i de desenvolupar-nos que millora substancialment els resultats? No podem renegar de la xarxa, de les xarxes, dels gadgets tecnològics, dels millors ordinadors, perquè estariem privant als nostres infants de la possibilitat d’incloure’s en la seva societat amb tots els drets, el que sí hem de fer és no defugir la nostra responsabilitat com a adults professionals o familiars per a transmetre sentit crític i valors a tot els nostres alumnes o fills. Les portes de Tanhauser obren un món de vivències impensables, posem-nos a la feina i afegim-nos a l’onada que possibilita pel·lícules com Avatar.

Llibre: Despietat país de les meravelles i la Fi del món d’H. Murakami

Pel·lícula: Avatar de James Cameron

Música: Banda sonora de Blade Runner de Vangelis