Avui he participat en el programa El Dia Setmana Santa (podeu trobar el podcast de la tertulia a la web del programa) de COM Radio dirigit i presentat per Josep Maria Cano, en qualitat de presidenta d’STIC.CAT i especialment per a parlar de blogs i dels Premis Blogs Catalunya. M’acompanyaven Albert Medran,  premi al millor blog d’actualitat de la primera edició dels Premis Blogs Catalunya i Montse Cebrian guanyadora del premi al millor blog de televisió als premis 20 minutos.

La tertúlia es centrava en els blogs a Internet, de com tenen un paper clau en el context de la xarxa donat que estan mutant i s’estan convertint en el contenidor de les eines 2.0 que el blocaire pot enllaçar el seu blog, sigui twitter o el twitxr o facebook.

Hem estat d’acord amb els companys de tertúlia en que el que dóna més importància al blog és la veracitat, l’originalitat del que s’escriu i la coherència del propi blocaire. El respecte als altres i l’autenticitat com en la realitat, són bàsics a la xarxa i per tant, si algú vol tenir paper en el món dels blogs, ha de ser real.

Durant el programa s’han anat produïnt intervencions via twitter amb els oients que també escoltaven el programa via internet i feien preguntes o comentaven el que s’anava dient. La convivència entre mitjans tradicionals i internet és una realitat que només pot produïr beneficis, per a la veracitat en la informació i per a la participació de l’oient.

El benefici és, com hem conclòs, per al ciutadà que pot tenir una millor informació, una més gran possibilitat de participació directa en la vida democràtica del país, en les estratègies econòmiques, educatives i socials, i el la seva pròpia necessitat d’expressar-se. I aquest és un dels objectius d’STIC.CAT, que avui hem compartit a la ràdio.

Llibre: L’altra cara de la veritat de Donna Leon

Pel·lícula: Monsters vrs Aliens

Música: Video killed the radio star de The Buggles

El Parlament de Catalunya està en línia. El seu president, Ernest Benach, té el convenciment de que sense una decisiva política 2.0 que emergeixi de la mateixa institució, el propi sistema democràtic estarà mancat de la força necessària per a ser democràcia del segle XXI. Hi estic d’acord absolutament.

A partir d’una invitació del President Benach, un grup de persones hem estat convidades a opinar i a generar interacció amb l’objectiu de fer d’aquesta institució cabdal del país un espai 2.0 que faciliti l’e-democràcia al país. No és baladí l’intent. Entre els qui erem hi ha Carles Puigdemont, José António Donaire, Carina Mejías, Pere Aragonès, Marc Arza, Saul Gordillo, Vicent Partal, Eduard Batlle o Xavier Peytibi.

Alguns d’ells ja han fet un post als respectius blogs, com Peytibi o Donaire, i m’uneixo a ells perquè aquesta també és una forma de començar a fer el Parlament 2.0 que ens plantegem.

Primer de tot l’objectiu, crec que hauria de ser el de promocionar la utilització de la 2.0 i les tic en general per a modernitzar i optimitzar la pràctica democràtica. És un element clau que ens dona valor afegit com a país. La darrera moció econòmica del congrès americà no va ser aprovada en primer instància perquè els congressistes rebien sms i missatges de la gent als seus facebooks i blogs dient que no ho aprovessin. És un exemple de participació directa que no és una votació sinó una conseqûència de la utilització del 2.0 per part del ciutadà sense complexes, facilitat pels polítics mateixos.

Amb tot això vull dir que cal:

- formació (per diputats, per tot el sistema educatiu, per la gent en general) que faci superar l’escletxa digital referida a cultura del coneixement, no només a tecnologia, en educació en diem TAC (tecnologies de l’aprenentatge i el coneixement)….
- decisió política dels partits i les institucions per promocionar i modificar rols i formes d’acció política
- mitjans i estructura tecnològica
- temes transversals com els de gènere, cohesió social, o escletxa digital.
- participacions dels diversos targets amb propostes de models d’acció democràtica, tant de casa nostra com de fora (alcaldes, administracions, altres..)
- els mitjans, les estratègies, les eines i la utilització de les moltes possibilitats de la xarxa.

Però sobretot, el convenciment per part de partits i institucions de que les noves eines realment poden millorar el sistema democràtic. Les eines i la tecnologia no són res sense els persones, i si aquest Parlament té objectius com aquest és perquè hi ha diputats i un president que s’ho creuen. És veritat que no podem pensar que un web o un sms canviïn gaire res però està demostrat que Obama va cap a la presidència dels EUA perquè ha estat present a Internet i ha sabut generar una acció a la xarxa que l’ha posat a l’abast de molta gent que en altre cas no hagués estat possible.

En tot cas, la tecnologia no ha de fer oblidar la ideologia, però sí que pot fer equitatiu i possible el fet de votar o simplement d’opinar a molta més gent que amb les formes tradicionals, i aquest ja és un objectiu pel qual val la pena lluitar.

LLibre: Ser digital de Nicholas Negroponte

Pel·lícula: Die stille vor Bach de Pere Portabella

Música: Yes, we can , Barack Obama Music Video

Fa dies que li dec un post a la? el? Siono, i entre un grip malgirbat i una feinada de por que fins avui no he pogut posar-m’hi amb calma. I m’ha posat a to una notícia que he vist a twitter i a La Vanguardia, el nomenament de Mister i Miss Parlament mitjançant un bloc El Saló Rosa que ha començat a caminar pels bits de la 2.0 fa poc, i que sembla que és el tema dels passadissos del casalot del Parc de la Ciutadella.

Perquè el tema era, com intervé la xarxa, la 2.0 en la vida ordinària? tot venia ran de l’elecció de Chikilikuatre per al Festival d’Eurovisió. Jo criticava en un altre post meu que aquest fos un tema de notícies, diaris i webs al mateix nivell que les eleccions al Congrés de diputats. Penso que el tema Eurovisió no el tenien controlat, tot i que tinc els meus dubtes de que un producte de la factoria Buenafuente no ho estigui, ell ho controlat tot, 2.0 inclòs, i com deia l’Eduard Díaz, hi ha formes, per IP o d’altres, de tenir a la ma el resultat d’un procediment utilitzant Myspace.

De tot plegat penso que estem reinventant el present. Les eines de la 2.0, facebook, twitter, blogs, webs, youtube i totes les que surten a cada minut són possibilitats exponencialment utilitzables i molts les fem servir, fent assaig/error constantment, com ha de ser. Però les grans empreses, els grans mitjans de comunicació, la gent en general, no està al mateix ritme. Ho sé perquè hi treballo en part ensenyant aquestes coses a gent d’empresa i al·lucinen en colors quan els ensenyo coses de blogs o què és el facebook. Estan molt més al dia els estudiants d’un institut. I aixó em fa pensar dues coses fonamentalment:
Una, que en el segle XXI les eines de la comunicació i la informació les coneixen abans aquells als que s’ha d’ensenyar que els propis profes i això no havia passat mai fins ara; i dos, que la comunicació en majúscules va més ràpida que la modificació de les estratègies i les organitzacions d’empresa. Tot plegat per tant cal modificar les formes d’ensenyar i les formes d’organitzar-se, tant a nivell polític com empresarial o econòmic, perquè sinó, ni els resultats dels qui esperen ser formats amb qualitat ni dels que esperen ser servits com a usuaris, no ho seran com cal, i això sí que és un gran error.
Encara que mentre construïm el segle XXI a cops de blog, el que sembla que no canvia és el frikisme. Alguns hi guanyen diners, com en Buenafuente i d’altres no ajuden precissament a pujar el nivell del nostre estimat parlament…ai las! que dit el que he dit, el que cal canviar són els continguts, perquè les eines van soles….

Llibre: Les flors del mal de Charles Baudelaire
Pel·lícula: Caos calmo d’Antonio Grimaldi
Música: Walk with me de Lizz Wright