Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Piulescola i Piuliversitat

Provocats pel post de @donaire, en @miquel duran i jo vam decidir fer un co-post sobre el que anomenem la piuliversitat i la piulescola. És a dir, descriure l’estat de la qüestió de la utilització de Twitter en els nostres àmbits professionals, la universitat i el sistema no universitari d’educació. Els social media són una excusa perfecta per a analitzar com s’estan modificant els rols professionals a partir de la irrupció d’Internet en la nostra vida. En l’escrit de @donaire s’analitza com el Parlament de Catalunya és una de les institucions europees, que amb el seu president @ebenach al capdavant, ha començat a utilitzar els nous mitjans en benefici d’una millor pràctica de la política a casa nostra. El president Benach ho explica en el seu nou llibre que presentarà el nou de març a Barcelona. Quina és la situació dons al sistema educatiu no universitari?

La penetració de Twitter a les escoles catalanes és encara molt minsa; amb alguns dels mestres i professors amb perfil a twitter, i amb alguns seguiments d’esdeveniments de caire pedagògic, tenim ja les primeres passes del que serà l’actuació a twitter dels centres. El propi Departament d’Educació com a institució administrativa ha obert un perfil a twitter, @educacio_cat fa poc temps. En alguns llistats específics d’usuaris de twitter es troben mestres i professors, com en el que està obert de mestres i professors en espanyol; i també existeix un de professorat universitari on trobem docents dels dos àmbits. És de justícia destacar que existeixen també alguns perfils d’AMPA (@AMPAIPSE) i de serveis educatius (@crpbaixebre, @crpbages). La pregunta és: twitter esdevindrà una eina útil per als docents i l’alumnat de les escoles i instituts? Podria utilitzar-se com a procediment docent? evidentment sí. Pensar com s’ha de resumir un text per a publicar-lo en 140 caràcters ja és un exercici pedagògic; però és que la possibilitat d’intercanviar informació especialitzada entre professionals, o entre alumnes, també és una forma de fer rendible la xarxa social.

El repte és fer de les xarxes, eines útils a la docència. Les xarxes especialitzades com Yammer o Zyncro ja possibiliten accedir-hi seleccionant perfils professionals mitjançant adreces electròniques, segurament aquestes poden afegir qualitat a la utilització d’una xarxa standard. Seguint amb l’exemple de polítics (@donaire) o universitaris (@miquelduran), la recerca educativa també té un front a desenvolupar amb les xarxes socials a Internet. Les noves formes de transmissió del coneixement estan revolucionant el concepte d’aprenentatge, un exemple més de les formes de compartir coneixement que la tecnologia ens proporciona. De fet aquest co-post amb en Miquel Duran és ja el resultat d’això que diem.

Llibre: El oficio del cientifico de Pierre Bourdieu

Pel·lícula: Un prophete de Jacques Audiard

Música: Europa de Carlos Santana

1, març 2010   3 Comentaris

Twitter, what?

Justament una conversa a Twitter ha provocat aquest post. Amb els amics @danigamez i @UICbarcelona hem intercanviat opinions a partir d’un enllaç retwitejar de l’entrevista a @oriollado amb el qual estic bastant d’acord. De fet el fenòmen Twitter és molt recent en el temps, com la majoria de les xarxes socials, fa un any no el fèiem servir pràcticament i ara s’està convertint en referent per a molts espais de comunicació.  En vam començar a parlar seriosament fa relativament pocs mesos, de fet en una entrevista que em va fer l’amic @mcimino per a Sowre vaig dir que Twitter per a mi és una rambla on hi ha gent amb la que converses; davant la qüestió: què busques a Twitter? la meva contesta va ser: jo no busco a Twitter, jo trobo a Twitter. Amb això vull dir que la riuada de comentaris en 140 caràcters dona per molt i cada vegada més.

Quan explico a algú què és Twitter el primer que em serveix és recordar com de difícil era fer-li cas al profe que ens ensenyava a fer resums a l’escola i que ens insistia en que buscar l’essencial era el més important per a aprendre. El primer repte doncs és el seu valor afegit, el que t’obliga a buscar l’essencial, i a més d’enllaçar informació, per tant una frase de 140 caràcters esdevé una píndola informativa de molta potència. A més la capacitat de transmissió ràpida i d’interrelació entre usuaris facilita la comunicació i d’informacions relacionades, que es converteixen en objecte rendible per a ús immediat, facilitant a més llistes d’usuaris i etiquetatge dels missatges. Hi ha professions per a les quals el Twitter és una eina preciosa: el periodisme, la gestió de recursos humans, l’educació, són sectors on aquest canal social de comunicació es demostra útil i canvia dinàmiques. Què tal fer exercicis de resumir o de vocabulari a l’escola fent servir Twitter? Ens ha frapat que Antoni Bassas ens informés des d’Haití per Twitter; i estan apareixen ofertes de feina comunicades àgilment per aquest mitjà.

Utilitzar Twitter també comporta que les eines tecnològiques que utilitzem canvien, és molt més fàcil amb un mòbil fer el seguiment que amb un ordinador; aplicacions com tweetdeck o echofon ho faciliten. Lligar Twitter a d’altres xarxes com Facebook o els blogs augmenten la seva viralitat. Canvia el concepte perquè canvia el suport, modifica la forma de fer perquè modifica la forma de comunicar, per continent i per contingut. Exemples de com és de díficil aturar una eina tan simple però tan potent són els relacionats amb política com la presència del president Obama o en canvi, la prohibició de twitter del govern de la Xina. És un dels reptes de la societat en xarxa, admetre la comunicació instantània i la possibilitat d’ús individual de la comunicació perquè facilita poder prendre decisions i per tant no és del gust de tothom, però Twitter, com els social media en general han vingut per a quedar-se.

Llibre: The Twitter Book de Tim O’Reilly i Sarah Milstein

Pel·lícula: A single man de Tom Ford

Música: Hurricane de Bob Dylan

17, febrer 2010   19 Comentaris

EL paradigma “Harry Potter”

Per què els emprenedors més interessants del moment com Didac Lee o Pau Garcia Milà expliquen sempre que la universitat no els va formar  per a poder portar a terme les seves empreses? La recurrent queixa sobre la formació és tema de debat arreu. Fa poc en un post molt interessant d’Albert Garcia Pujadas ell parlava de la generació despistada, d’aquells que amb grans títols universitaris es troben sense feina, que esperant tenir la vida solucionada no aconsegueixen la integració laboral a la societat. La reflexió em porta a pensar que estem davant d’un canvi de paradigma formatiu, ara és el moment del coneixement compartit i això canvia els procediments educatius i els rols dels professionals. Què esperem de la universitat? i dels sistema no universitari? Esperem que siguin provocadors de curiosistat intel·lectual, generadors d’empreneduria, formadors intel·lectualment solvents i capacitadors d’utilització de les millors tecnologies del moment. I això com es fa en un moment on totes aquestes premises no són “propietat” d’un professional determinat?

És la primera vegada en la història que el coneixement, el saber, és en mans de molts i no només dels qui socialment estan designats per a ser formadors. Estem també davant de mil possibilitats de tenir dades, informació, coneixement, en múltiples formats, a l’abast de molts, en un temps molt curt i amb mitjans quasi màgics. Internet, els mòvils, els ordinadors, les videoconsoles, els gps, tots els enginys tecnològics que ens faciliten la vida, són font de formació i d’informació, i a més tothom és capaç d’accedir-hi. No està regulat en espais tancats, i per això tots som mestres potencials d’alguna cosa; mentre que les institucions i les estratègies previstes com a facilitadores del saber s’estan esclerotitzant i no preparen per al que la societat demanda. A aquesta situació jo l’anomeno el paradigma “Harry Potter”. En la pel·lícula Harry Potter i l’Ordre del Fènix els protagonistes han de lluitar contra un sistema educatiu tancat, repressor, que no facilita la formació adequada per a la lluita contra Voldemort, és a dir no els forma per al que necessiten, i decideixen formar-se entre iguals, aportant cadascú el que sap, amb l’ajut d’adults que canvien el rol i els faciliten un aprenentatge diferent per a un context diferent. La metàfora és aclaparadora.

Podem imaginar un sistema educatiu, una universitat, que faci formació per a la investigació, per a l’enginyeria, per a l’empreneduria? podem imaginar la col·laboració d’empreses directament amb la recerca i la innovació educativa? podem pensar en docents que siguin excel·lents en els procediments d’ús de la xarxa Internet? ens podem imaginar espais formatius a les aules amb els darrers enginys d’Apple, Microsoft, Nokia? podem imaginar bancs de recursos plens de productes d’Ubisoft, de Digital Legends, de Pixar, d’Inspirit o de Nikodemo? Necessitem varetes màgiques, sí, però sobretot necessitem ments curioses, persones crítiques, polítics decidits i passió per la formació, només així aconseguirem sortir de la cambra secreta que ara és l’educació i fer que aquesta sigui realment un procés màgic que formi persones.

Llibre: Fans, bloggers y videojuegos de Henry Jenkins

Pel·lícula: The road de John Hillcoat

Música: A case of you de Joni Mitchel

7, febrer 2010   18 Comentaris

iPad, la poma desitjada

Así funciona el iPad, lo nuevo de Apple

Quan Steve Jobs presenta un nou producte sembla més un esdeveniment de Hollywood que una presentació d’empresa, això ha passat avui amb la presentació de l’Ipad; en realitat estem assistint a la conversió d’un producte tecnològic en un símbol de modernitat, intel·lectualitat i bon gust, tot allò que els generadors de tendències valoren especialment.  El valor afegit dels productes Apple és que a més són molt bons quant a les utilitats i el rendiment potencial. Potser els únics productes tecnològics que s’acosten al perfil de popularitat de marca d’Apple són alguns cotxes com Ferrari o alguns productes del disseny o la moda. I si és així vol dir que la tecnologia s’ha introduït en les nostres vides fins a convertir-se en un element inherent a la qüotidianitat.

Ningú pot obviar ja la utilització del mòbil, inclús en les economies més precàries. La televisió i Internet són els mitjans guanyadors i qualsevol eina reproductora que s’acosti a la mesura que va del mòbil a la pantalla d’un portàtil potser serà l’eina revolucionària. De fet en aquest moment són els mòbils els que estan guanyant la partida en vendes i desenvolupament per a conectar-se a la xarxa, per a reproduïr música, videos, fer fotografies i parlar. És petit i portable, i si és tàctil encara més; de fet els productes tàctils són l’evolució guanyadora front els ratolins o els comandaments, de fet són el precedent lògic de la presencialitat directa de l’individu.

És doncs una vegada més l’IPad l’objecte tecnològic que farà que la resta segueixi el seu disseny i les seves prestacions? Amb la presentació d’avui s’ha donat un cop de mort al Kindle i la resta d’Ebooks, s’ha tornat a posar en evidència que Apple és una marca guanyadora que genera tendència i que sap interpretar les necessitats del complicat i canviant mercat tecnològic. És justament aquesta capacitat innovadora la que juntament amb un disseny que conecta amb el gust minimalista dels geeks el que fan de la marca de la poma la reina dels productes tecnològics d’alta gama. Innovació en estat pur, per a quant un producte Apple que converteixi en 3D les imatges i el poguem utilitzar amb tot el cos?..segur que ja estan treballant-hi.

Llibre: Liquid Love de Zygmunt Bauman

Pel·lícula: Invictus de Clint Eastwood

Música: Empire State of mind d’Alicia Keys & Jay-Z

27, gener 2010   8 Comentaris

Científics 2.0, els nous herois

http://twitxr.com/image/272646/

 

L’heroi d’un conte no només repara la mancança sinó que a més construeix una nova situació i s’apropia dels valors màgics suplementaris,

Vladimir Propp, Morfologia del conte, 1928

Una societat no és innovadora ni capaç d’avançar si no té en compte els seus investigadors, la massa crítica que treballa en la recerca i que es troba especialment a la Universitat, l’empresa i en general a tot el sistema educatiu i que s’organitza amb un objectiu: donar respostes i solucions als problemes de la gent que forma part d’aquesta societat. L’oportunitat d’aquesta societat de fer un pas endavant ve determinada per la seva capacitat de superar i fer més fàcil la vida dels ciutadans, per tant de facilitar la feina i la cooperació en xarxa d’aquests investigadors que miren més enllà que la resta dels ciutadans.

La xarxa és una forma cooperativa de relació que facilita la interacció i que ha de ser, de fet ja ho és, una millora afegida a la tasca de la recerca. Els científics, herois del nostre temps, són gent que veu més enllà del que veuen els altres, però que ja no treballen de forma aïllada i tancada en un laboratori, sinó que ho fan en xarxa de forma virtual i arriben a solucions empíriques a partir d’equips que poden tenir bases a diferents parts del món però que optimitzen els seus resultats de recerca amb els mitjans tecnològics que proporcionen la xarxa i les eines informàtiques. Mai una base de dades superarà un cervell humà però una base de dades que treballi amb el que múltiples cervells humans són capaços de transmetre’s,  a partir de les noves realitats virtuals, comportarà resultats brillants i àgils, ràpids i eficaços. Per què doncs els resultats no sempre s’adiuen amb el que esperem? Les mancances del sistema educatiu i la recerca i la seva relació amb l’empresa són motiu de discrepàncies a poc que mirem els resultats. Qualsevol reportatge sobre el MIT o Silicon Valley ens posa en qüestió el model de la recerca i la innovació catalanes. La relació entre empresa i recerca és molt estreta en aquells llocs on els resultats són positius (si totes les empreses que han nascut d’alumnes del MIT s’ajuntessin tindrien el producte interior brut del nové país del món en aquest moment).

El canvi de cicle econòmic ens està posant contra les cordes i la situació de la universitat a Europa i especialment aquí, està qüestionada. A la I Jornada de Comunicació Científica 2.0 de la Universitat de Girona que va tenir lloc el passat dia 6 de novembre al Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, es va constatar que les eines 2.0 són una aposta ferma per a la millora dels resultats de la recerca i de la col·laboració en xarxa, especialment pel que es refereix a la relació entre equips de treball però també entre la mateixa pràctica de la recerca, l’empresa i la societat que són els destinataris finals del treball empíric. Estan preparades les universitats pels nous reptes? Són els criteris d’excel·lència i meritocràcia els que predominen en la selecció d’investigadors? Els pressupostos de recerca estan alineats amb els interessos de les empreses que han de donar feina als nous titulats universitaris? Estan implicades les empreses en els objectius de recerca i patrocinis de la Universitat? Són les eines 2.0 matèria comú en els procediments universitaris i dels sistema educatiu en general?.. Algunes preguntes per a reflexionar que van sorgir en els debats de la trobada i que reclamen més relació entre el món de l’empresa i la recerca, alineament dels objectius des d’una àmplia visió de desenvolupament de país, i més compromís de la ciència amb els nous formats de la comunicació en xarxa.

Llibre: La morfologia del conte de Vladimir Propp

Pel·lícula: Gattaca d’Andrew Niccol

Música: Thanksgiving de George Winston

 

 

 

 

8, novembre 2009   11 Comentaris

Nens, agafeu els mòbils!

http://www.blogys.net/UserFiles/image/tecnologia/2009/moviles/02/Samsung%20S3030%20ni%C3%B1os.jpg

Nens, agafeu els mòbils!..aquesta és la frase que jo, alumna de primària o de secundària, voldria sentir al matí quan entro a la classe. És la frase que podria substituïr a aquella que diu: Nens, agafeu el llibre…

La revolució de la societat del coneixement no passa només per modificar els formats dels llibres, o per afegir continguts digitals i ordinadors a les aules, passa també, o sobretot, per un canvi de procediment en com ensenyem i aprenem tots plegats. Que no sigui possible treballar a classe amb les eines que els alumnes tenen a les mans cada minut del dia, excepte l’estona que estan a l’escola, no és de rebut. Si les nostres formes de relacionar-nos, de fer el menjar, de comunciar-nos, de divertir-nos, han canviat tant que no s’assemblen en res a les de fa uns anys, no pot passar que a  l’escola es generi una bombolla aïllant de l’exterior.

No és una qüestió de frikis, o de hackers, o d’enganxats a les xarxes, no és res negatiu aquesta revolució tecnològica, només és negatiu allò que fem amb les eines, aquelles males pràctiques que nosaltres, professionals i persones, en fem de la tecnologia al nostre abast. El llibre en paper va ser tecnologia punta a l’Europa  del segle XV, els xinesos ja en feien ús segles abans. Per a fer un bon ús de qualsevol tecnologia hem de saber com utilitzar-la i generar bones pràctiques que rendeixin en el nostre entorn professional.

Els alumnes que són capaços de gestionar-se el seu temps diari a partir de missatges i de xats, i que estan a facebook, on seleccionen continguts específics, tot fent-ho fora de la classe, tenen dret a fer-ho també per gestionar-se la seva agenda escolar, per trobar enllaços d’informació interconectats a l’aula i per produïr i intercanviar coneixement. Professors també en parlen a les xarxes com faceboook. El repte de tot professionals és saber fer un ús adequat dels elements tecnològics, d’aquesta manera no serà necessari utilitzar accions reactives a l’ús del mòbil a l’escola. No és que la tecnologia sigui la solució a tots els reptes escolars, però està clar que sense ella  no estem donant als alumnes les eines necessàries per a trobar feina quan surtin del sistema educatiu, i aquesta és la obligació i el deure d’un servei públic.

Llibre: Per l’escola del poble de Célestin Freinet

Pel·lícula: Avatar de James Cameron

Música: Knocking on heaven’s door d’Avril Lavigne

27, octubre 2009   12 Comentaris

Hipatia a l’Àgora

http://www.peliculas.info/wp-content/uploads/2009/09/agora13.jpg

Fa temps que en aquest bloc no feia una critica d’una pel·lícula, això ho he anat deixant per als entesos, però no me’n puc estar de fer-la d’Àgora d’Alejandro Amenàbar, i no me’n puc estar perquè a més puc posar en els tags del post la paraula “innovació”, la paraula “coneixement”, la paraula “educació” que són les que vénen definint els continguts d’aquest bloc de fa temps.

Una pel·lícula és un producte d’entreteniment que et transmet emoció, i si està ben feta, t’ho fa sense adonar-te’n i a més n’aprens alguna cosa. A Àgora s’acompleixen totes aquestes premises. És una pel·lícula de factura clàssica, hollywoodiana, exquisidament bastida que ens transporta a un món antic, Alexandria, on s’està produïnt el canvi de poder de les classes militars a les classes religioses, a partir del creixement exponencial de les religions monoteistes, la jueva i la cristiana en aquell moment. Aquest canvi xoca contra una part de les societats clàssiques que havien establert les diferències entre senyors i esclaus, mentre que els monoteísmes regiren els estrats socials posant el poder en mans de Deu i a ells com a representants seus, no han de lluitar militarment per justificar-se, lluiten perquè Deu els hi diu i tenen la seva benedicció. Qui pot anar contra els designis de qui tot ho pot? Amb missatges simples, predicant la igualtat, implanten una nova classe que arracona el coneixement en els escollits, sempre o quasi sempre homes,  perquè la base del seu poder és la fe, és a dir, el contrari del coneixement que és el dubte i la curiositat constant. Només et salvaràs si creus, no si saps.

Tot aquest canvi cultural Amenàbar l’explica amb el cas d’Hipàtia, una dona  filòsofa d’Alexandria, que té el coneixement com a objectiu vital i que significa justament un perill per al nou sistema social, ella no creu, ella dubta, ella investiga. Només és l’excusa del director per posar davant del nostre nas com, sense curiositat, sense coneixement, sense innovació, ens convertim en animals salvatges que porten la destrucció a tot el que toquen. Però a més, aquesta pel·lícula posa a una dona com a protagonista alliberada dels rols de dependència masculina que inclús les heroïnes més valentes tenen en algun moment, posen a Hipatia com a model i a més com a referent. Aprenem que la recerca és el secret de l’evolució, recordem que el poder té objectius que la raó a vegades no entèn, constatem que en ple segle XXI encara ens sorpren que una dona en una pel·lícula no caigui rendida als encants d’un home i preferixi pensar. Hem recorregut molt de camí des del segle IV dc. fins al XXI dc. però encara no hem aconseguit ni la meitat del que Hipatia feia.

Llibre: Tiempos de cambios: pensar y vivir a favor de la supervivencia humana de Rita Levi Montalcini

Pel·lícula: Àgora d’Alejandro Amenàbar

Música: Alfonsina y el mar de Mercedes Sosa

10, octubre 2009   10 Comentaris

Premis Blocs Catalunya – STIC.CAT

Hem arribat a la segon edició dels Premis Blocs Catalunya desprès d’un any de desenvolupament del projecte STIC.CAT. L’evolució de la xarxa i dels social media ha fet que un projecte que va nèixer quasi com un divertimento entre amics, s’hagi convertit en una realitat plausible, engrescadora i potent.

La demostració és que la segona convocatòria dels Premis Blocs Catalunya ha estat un éxit total, més de 600 blocs participants, a prop de 30.000 votacions populars, un jurat que destil·la qualitat, uns patrocinadors que li donen valor afegit a la convocatòria i, per sobre de tot, una feina d’un grup de gent, que desinteressadament, amb la il·lusió del projecte i de fer alguna cosa pel seu país i la seva gent, s’hi posen i converteixen un fet virtual en una realitat punyent.

Aquests són els protagonistes:

Eduard Batlle, ànima de la idea i veritable engrescador de tothom; Francesc Grau, el nostre home a la NASA, un dels primers en creure-hi en STIC.CAT; Mercè Vila-Clara, organitzadora i clarivident; Josep Campmajó, braç armat com ell diu i capaç de convertir un espai neutre en un món de color i vida; Miquel Serrabassa, nucli dur de la sistèmica informàtica que ens manté vius a la xarxa; Albert Simó, creador d’imatges i de sensibilitat; Toni Sellas, la veu i el seny; David Rodríguez, l’opinió justa en el moment adequat; l’Àlex Hernández, el nostre periodista especialitzat, Xavier Peytibí, l’analista acurat de les nostres realitats; Albert Matin i Victor Martin, dos germans que ens aproximent a la realitat virtual…..i alguns més que no hi caben aquí, que hi seran a totes molt aviat.

Per a fer realitat projectes calen persones, objectius, idees i sensacions, també patrocinadors, no puc oblidar especialent en aquesta edició a la gent d’ImpeVic (Pep Campàs, gràcies) i a la gent de l’Osonosfera (Josep Comajoan gràcies), i a tots els patrocinadors i membres del jurat, especialment al President Benach.

Una darrera consideració, tot plegat som persones que vivim en una realitat social i a un lloc, Catalunya, que ens fa ser com som, parlar la llengua que parlem, i moltes més; tenir idees, ser conscients del moment que vivim i voler intervenir i agitar l’espai de la xarxa per a fer realitat somnis personals i col·lectius. No són moments fàcils econòmica i socialment, però sí creiem, la gent d’STIC.CAT creiem fermanent que la paraula crisi significa oportunitat, i per això fem el que fem. Si esteu d’acord, acompanyeu-nos. Gràcies a tothom.

Música: Nessum Dorma de Turandot en versió de Pavarotti

1, octubre 2009   12 Comentaris

Innovació i recerca a l’escola

http://twitxr.com/image/252903/

Al MIT de Manlleu s’han aplegat els equips directius de tots els centres educatius d’Osona per a celebrar que comença un nou curs escolar que ve carregat de reptes però també de ganes de fer, i amb els quals he tingut el plaer de compartir el matí. I aquests reptes del sistema educatiu, en aquest moment de canvi sistèmic, són molt grans:

- adeqüació dels continguts i suports a la xarxa social i la digitalització de recursos

- cohesió i valors en una societat en canvi cultural

- millora de la qualitat i dels resultats acadèmics per a una bona socialització de l’alumnat

- millora i desenvolupament professional dels docents

Totes aquestes fites necessiten d’esforç i de rigor en la gestió d’un sistema educatiu que en realitat podem comparar al d’una gran empresa que mou milers de professionals i milers d’usuaris en llocs molt dispersos i en franges horàries diferents, la qual cosa genera una complexitat que fa realment miraculòs que el passat dia 14 de setembre s’obrissin les portes de 4.500 centres educatius i acollissin a 1.200.000 alumnessense pràcticament entrebancs; tot un rècord de satisfacció en el servei que poques vegades entrem a valorar. Perquè el que importa a la fi és quin servei estem donant als alumnes i com aquests aconsegueixen l’éxit en el seu aprenentatge i la seva socialització. I d’això hem parlat a Manlleu aquest matí, de com els docents i els propis alumnes són els agents del sistema, els agents de la recerca i la innovació, els elements que utlitzant la fòrmula I+D+R ben coneguda per tothom , ens aproximen a la millora del producte final, que en aquesta “empresa de servei públic” no són rendiments dineraris, són acadèmics, que és el que en l’educació estem obligats a assegurar.

L’aposta per a treballar en xarxa, amb les eines 2.0, amb tecnologia però sobretot amb continguts renovats i adequats als suports digitals, és estratègicament obligada, però a més, el que li dona valor a un veritable canvi per a la millora és la transferència de coneixement en xarxa mitjançant recerca i bones pràctiques en educació, la rèplica de les quals proporcionarà innovació i per tant el camí cap a la millora dels resultats. Totes les fites que ens proposem tenen com a protagonistes els alumnes i els docents, que amb el suport de pares i mares, i la comunitat educativa, on hi són també institucions i empreses, són les corresponsables de que els resultats siguin els millors. No és fàcil, en aquest moment no hi són tots els recursos que seria desitjable, una millora de la inversió del PIB en educació és ineludible si volem superar qualsevol crisi, econòmica i social, perquè a la fi quan ensenyem a llegir i escriure o a cercar informació a google, estem donant a les persones la capacitat de ser i de fer dins de la seva cultura, que, ara ja, és la cultura global d’un món en canvi constant.

Llibre: La galaxia Gutenberg de Marshall Mcluhan

Blog: Blog del MIT (Massachusetts Institute of tecnology)

Pel·lícula: Minority report d’Steven Spielberg

Música: The flower duet de Lakmé

16, setembre 2009   4 Comentaris

Global Talent

Global Talent és un projecte promogut des de Catalunya amb vocació internacional que s’ha presentat en el marc de l’IMAX Port Vell de Barcelona davant de representants de les institucions i de les empreses i sectors emergents de la ciutat.  El seus objectius primordials són disseminar i divulgar la ciència més actual, explicar com el coneixement es tradueix en economia i promoure el debat social de les idees. Per assolir aquests objectius, parteix del sistema de ciència i tecnologia català per situar-lo en el context internacional. La plataforma a través de la qual s’expressa és un diari digital que incorpora les darreres innovacions tecnològiques de la web 2.0. L’estructura descansa sobre quatre grans àmbits, l’editorial i el tecnològic, d’una banda; i l’institucional i el de negoci, per l’altra. Promoguda per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI) GLOBALCAT recull l’esperit del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació que lidera el Departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya.

Global Talent és avui un dels projectes emblemàtics de l’FCRI impulsat des del convenciment d’obtenir l’acollida i projecció social que promet pel seu caràcter innovador. El projecte s’emmarca en l’àrea de Ciència i Societat de l’FCRI, que té com a objectiu fer accessible, a la ciutadania i als diferents públics i agents vinculats a l’R+D+I, els resultats, actors, recursos i tendències de la recerca, amb el repte final d’incrementar l’interès social per la ciència i la tecnologia.

És una lloable iniciativa que s’haurà d’aprofitar des de molts àmbits, especialment el que es refereix a l’educació i a l’empresa, que poden extreure’n molt de rendiment. Cal però desenvolupar  al màxim en aquest portal les eines de la xarxa social 2.0 per a fer real una nova forma d’intercanvi científic i tecnològic que vagi més enllà del que seria un diari digital a l’ús. La introducció d’un blog on es proposen temes innovadors des del punt de vista d’una adolescent és un intent d’apropar la formació científica a un usuari potencial de la pròpia ciència. El repte és fer rendible aquest portal a partir de la proposta pública i cap a la l’autosolvència amb continguts digitals i propostes científiques que difonguin la recerca i la innovació des de Catalunya fins al món.

El talent és el recurs més ben distribuït del planeta, Fotis Kafatos

Blog: El Blog de l’Eudald Carbonell

Llibre: La consciència que crema d’Eudald Carbonell

Pel·lícula: The day after tomorrow de Roland Emmerich

Música: Walking on the moon de Police

14, setembre 2009   3 Comentaris