La UOC ha organitzat una jornada de treball sobre lideratge i innovació que ha aplegat un grup de persones al Mont Sant Benet, seu també de la Fundació ALICIA. Els protagonistes han estat Ferran Adrià i Ferran Soriano. Tots dos persones rellevants de l’empresa catalana. M’interessa especialment però el discurs d’Adrià i la feina que desenvolupa a la Fundació ALICIA. No descobrirem ara qui és Ferran Adrià, el millor cuiner del món. Però la personalitat abassegadora d’Adrià és impactant quan el coneixes en directe. Les persones intel·ligents que saben com gestionar la seva creativitat són les que tenen més possibilitats de triomfar, i aquest triomf no és el de la medalla o la catifa vermella, el triomf és el de proporcionar a la gent vivències positives, feina, models reeixits de negocis i de plaer.

La trajectòria de l’Adrià, conegut pel seu restaurant El Bulli,  és la d’una persona que ha fet el que no estava previst, un camí i un currículum atípic que demostra que la voluntat és el primer factor d’un bon currículum, seguit de creativitat, recerca, innovació. Ell diu que li fa més il·lusió haver tingut tres nomenaments “doctor honoris causa” que els premis de les llistes de millors cuiners del món. Parlar de cuina mitjançant la ciència és el seu objectiu. El discurs que hi ha al darrera de la Fundació ALICIA és posar en contacte la gent amb la ciència mitjançant la cuina. De fet la frase que més repeteix és que contra qualsevol crisi, la recepta és Educació, Educació, Educació. Com es relliga el món de l’educació amb el món de la cuina? Per què a dins de les escoles no es fa una hora d’alimentació i salut que prepari a la infantesa per a menjar bé i per a relacionar-se bé socialment? Les estructures escleròtiques són el problema, la impossibilitat d’establir sinergies és un aturador, però la voluntat de fer-les és la clau.

Va explicar Adrià que quan va sortir a la portada del New York Times no era conscient de la repercussió del que significava, el de convertir-se en un personatge mediàtic, i això ell no ha volgut fer-lo professional sinó natural; la naturalitat és la base de la seva forma de ser i la seva forma de fer. És el que està al darrera de la seva cuina i de la seva estratègia de creativitat. La nova Fundació El Bulli serà una extensió del que ja ha fet. Ferran Adrià és sobretot un aprenent de tot, una persona que és feliç amb la feina que fa, que se la creu, que és capaç de transmetre la normalitat de les persones que tenen carisma sense haver-lo après, perquè no s’aprèn ser referent, s’aprèn a fer bé la feina. Adrià va dir ahir que el Barça és l’equip més influent del món pels seus valors i les seves accions. Com ell, Ferran Adrià és el cuiner-investigador-creador més influent del món, i ho és des de casa nostra, des de l’Hospitalet. Un luxe i un privilegi aprendre’n d’ell.

Llibre: Cómo funciona el Bulli de Ferran Adrià

Pel·lícula: Aromes de “El Bulli” de El Bulli i TVE

Música: Mediterraneo de JM Serrat en versió d’Estopa

Sembla que la xarxa Internet és un espai on tot és possible. I s’oblida amb molta rapidesa que la xarxa la formen les persones que actuen en ella. Res és gratuït en un espai ple de gent que parla i actua. La tècnica no amaga la realitat. Les accions de les persones poden ser més fortes i potents que en la realitat, siguin aquestes positives o negatives. Ens canvia la feina i la vida a partir d’utilitzar la xarxa. Fer de metge amb dispositius que traslladen tecnologicament les mans d’un especialista a l’altra banda del món és una acció molt positiva de la tecnologia, podem imaginar com d’innovador és actuar a distància per a millorar la salut de la gent. Aquest és un exemple clarament esperonador de com la xarxa millora la vida.

Però existeixen formes de fer servir la xarxa que no són modelitzants, que només reinterpreten en clau tecnològica el pitjor de nosaltres mateixos, amagats darrera les IP, envoltats de tallafocs que ens protegeixin, submergits en les tèrboles aigües dels xips, podem ser igual de perillosos, igual de mercenaris que en la realitat. I això es mereix una reflexió. Serà que no som conscients de com de feble és la reputació de les persones, l’honestedat, la claredat, la responsabilitat? perquè aquests són valors massa importants com per oblidar-los en el moment en que ens posem davant d’un teclat. És la persona la que escriu i selecciona les paraules, som les persones les que figurem a les fotografies del facebook, la llista d’Spotify és una declaració d’intencions, de vivències, de la nostra pròpia forma de ser; dir bon dia a Twitter al matí o agrair els retwitts, les cites, els comentaris al bloc, és tan important com saludar la gent al carrer o a la feina.

Estem preparats per a ser dins la xarxa? O som “mornigsingers” (traducció lliure de “cantamañanas” que m’ha regalat un amic) tecnològics? No podem fer combregar amb rodes de molí a ningú posant la xarxa com a excusa. Si afirmem que la xarxa modifica la forma de fer i de ser de la gent, si, com sembla, els nostres fills utilitzen el cervell de forma diferent a com ho feien els nostres avis perquè es comuniquen d’una altra manera, això ens obliga a desmerèixer totes les regles? No, no podem admetre els mercenaris a la xarxa, aquells que impunement reprodueixen en la virtualitat allò que ja coneixem de fa temps en la realitat. La manca de criteri, la manca d’objectius, la desqualificació o la buidor total, són característiques humanes; la xarxa no té res a veure amb vendre fum o amb faltar al respecte a la gent. Sócrates, el pare de l’ética occidental ja va lluitar contra aquests mercenaris amb el seu famòs mètode, i la seva frase clau ens dona la resposta:  “Sé que no em creuràs, però la forma més alta d’excel·lència en l’home és posar en dubte a un mateix i als altres” Doncs això, tant en la realitat com en la virtualitat, siguem socràtics no mercenaris.

Llibre: Apologia de Sócrates de Plató

Pel·lícula: Body of lies de Ridley Scott

Música: All i could do was cry d’Etta James

L’Australopitecus Sediba és la baula evolutiva que demostra que Lucy no està sola en la nostra evolució. I els antropólegs l’han trobat gràcies a la utilització de Google Earth. La tecnologia al servei de la ciència. La pràctica docent del professorat front els reptes de l’educació actual passa per Internet i els continguts digitals. La sessió de formació que faig als professors i mestres per presentar els canals socials del Departament d’Educació es basa en el paper que aquests mitjans digitals tenen en el context del procés d’ensenyament-aprenentatge i en el del Departament d’Educació com a institució activa a Internet.

La veritable hipòtesis però és aquella que diu: l’educació en el segle XXI serà en xarxa, cooperativa i creadora de coneixement compartit. Canvia la forma de pensar les coses amb Internet i la construcció de la identitat personal i institucional. Quan Internet comença a desenvolupar-se ho fa com l’estructura química de la sacarina, desenvolupant nodes de coneixement. Aquest coneixement es transmet amb dispositius al nostre abast, molt fàcils d’utilitzar, són dispositius multiplataformes: els mòbils, els portàtils, les wii, les playstation. Perquè ara nosaltres som creadors de continguts, els individus que vam ser “person of the year” de Time, individus anònims.  Sabem que els alumnes busquen informació a YouTube majoritàriament i no a Google?  Som conscients de que es connecten majoritàriament a internet amb mòbil i  no amb ordinador? Les classes magistrals han perdut sentit en la construcció del coneixement, cal compartir per enriquir-nos i perquè estem en una cultura àudiovisual, aprenem mirant, creant, parlant. Col·laboració que mitjançant les xarxes socials (Twitter, Yammer) es més fàcil. El professorat ha de posar ordre en aquests contenidors de coneixement per assolir un bon aprenentatge, el paper del docent és, ara més que mai, imprescindible, per a donar rellevància al que es construeix i al que ha de ser un aprenentatge de qualitat.

Les formes de construcció del coneixement que Internet i les xarxes socials ens posen a l’abast són la primera revolució veritablement global. La impremta va obligar a fer aprendre a llegir i escriure a tothom, perquè el llibre es va convertir en un objecte productiu quan va ser fàcilment reproduïble i va ser indexat. Avui Google indexa el nostre coneixement, i les xarxes socials creen jaciments culturals amb mitjans extraordinàriament ràpids i econòmicament factibles. Per això el model que el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ha volgut promoure amb la implementació de la seva identitat digital institucional a la xarxa és demostrar que una administració pública educativa és la primera que ha de donar exemple de com les xarxes socials són una eina d’innovació. La comunicació d’una administració educativa és un pas necessari per a mostrar el camí cap a la revolució del coneixement que tots nosaltres, els individus a la xarxa, els professors i els alumnes a la xarxa, estem construïnt. “Deixem de témer allò que hem après a entendre.” Marie Curie

Llibre: Faceboom de Juan Faerman

Pel·lícula: Habitación en Roma de Julio Médem

Música: I’m all over it de Jamie Cullum

El III Congrés de docència de química de secundària ha tingut lloc a la Facultat de Ciències de la Universitat de Girona. He tingut l’honor de ser ponent i ho agraeixo a Miquel Sola, director del departament de química i a Miquel Duran, professor de la UdG.
La pràctica docent del professorat front els reptes de l’educació actual passa per Internet i els continguts digitals. La meva intervenció s’ha basat en el paper que aquests mitjans digitals tenen en el context del procés d’ensenyament-aprenentatge. Algunes de les persones assistents han fet el seguiment de la conferència a twitter i el recull de les seves piulades és el següent fetes per @miquel duran, @jordipoater i @laiagd:

Amb només un mòbil podem explicar allò que Marie Curie va fer fa molts anys.

Deixem de témer allò que hem après a entendre (Marie Curie)

Es pot ser global però no es pot oblidar la identitat pròpia, sinó no construïm bé el coneixement

Professors han de saber qui són i a qui es dirigeixen quan tracten la informació d’internet. Global vs identitat pròpia.

El professor ha de dir què és el que és rellevant i posar ordre a la informació que arriba a l’estudiant

Els alumnes busquen informació a YouTube, no a Google. I es connecten a internet amb mòbil, no ordinador.

El professor ha de posar ordre en aquests contenidors de coneixement per assolir el bon aprenentatge.

Les xarxes socials són contenidors de coneixement

Col•laboració mitjançant les xarxes socials (Twitter, Yammer), són contenidors de coneixement.

Estem en una cultura àudiovisual, imprescindible per la construcció de coneixement. Allunyant-nos de només llegir.

Classes magistrals perdut sentit en la construcció del coneixement, cal compartir coneixement per enriquir-nos.

Ara nosaltres som creadors de continguts.

Amb un mòbil es fan meravelles, es genera coneixement

Dispositius al nostre abast, molt fàcils d’utilitzar. Són dispositius multiplataformes.

donant a conèixer una pàgina amb vídeos dels diferents elements de la taula periòdica

Millors eines al nostre abast, amb grups de recerca connectats a tot el món. Ex: Marie Curie millor amb sincrotró.

L’estructura química de la sacarina s’assembla a l’estructura d’internet

Marie Curie faria ús de les noves tecnologies avui en dia.

Canvi de forma de pensar les coses. Internet i altres eines per l’ensenyament de la ciència.

Una hipòtesis raonable seria pensar que Marie Curie avui seria una blocaire i activista investigadora que utilitzaria les eines de la xarxa per a la seva recerca. La veritable hipòtesis però és aquella que diu: l’educació en el segle XXI serà en xarxa, cooperativa i creadora de coneixement compartit.

Llibre: Revista EduQ de l’IEC

Pel·lícula: Tulpan de Dvosrtsevoy

Música: Tubular Bells de Mike Oldfield

Fa quatre anys, el 21 de març de 2006, Jack Dorsey feia el primer tweet a la xarxa social Twitter. La xarxa que va néixer amb un propòsit d’utilització personal s’ha convertit en un espai on tothom que vol comunicar alguna cosa hi és, des de les persones, fins a les empreses o les institucions. La versatilitat, la instantaneïtat i la rapidesa són el valor afegit d’un espai que per la seva simplicitat s’està fent un lloc privilegiat en la Web 2.0.

Aquesta simplicitat no amaga però una complexitat que determina el propi desenvolupament. Twitter no és una xarxa on es pugui fer qualsevol cosa i tot sigui permès, al contrari, algunes de les falses estratègies simplistes porten conseqüències negatives per a aquells que no entenen que ser a Twitter és una forma d’identitat digital que requereix estratègia i planificació; i especialment, veracitat i intercanvi. L’intercanvi ràpid d’informació és la base de Twitter, i aquesta capacitat d’acostar els actors facilita que el rendiment sigui molt eficaç en determinats perfils professionals. De fet, a diferència d’altres xarxes socials com Facebook o LinkedIn, Twitter no permet la presència diferenciada, només permet un tipus de perfil identitari sigui per a una persona, una institució o una marca, la qual cosa fa que l’horitzontaliat sigui un valor fonamental d’aquesta xarxa, i per això es fa més important encara que el perfil del nick de twitter sigui clarament determinat des del primer moment, i desprès, conservat en el temps. Perquè a Twitter el que li dona validesa a la informació que transmets és la coherència, la presència i la resposta i per tant la conversa que es genera entre usuaris.

S’han desenvolupat moltes eines dins del mateix Twitter que no hi eren en un primer moment: les llistes temàtiques, els Retweets, els Hastags. I que faciliten que les persones i la informació es trobin i intercanviïn amb molta facilitat. S’han començat a produir també accions que van més enllà de la xarxa, les twitterentrevistes s’estan convertint en un fenomen interessant on s’acosta un personatge a la gent de forma instantània i eficaç. Que en quatre anys Twitter hagi aconseguit que es facin 50 milions de tweets al dia, i que s’inventin cada dia noves formes de conversa, és el valor afegit d’un producte senzill en la seva concepció però amb molt de futur. No podem negar que les mateixes persones o entitats que són importants a la vida normal també ho són ea la xarxa social, però aquest avantatge és també un handicap per a qui no entén que Twitter és un lloc ple de gent que recorda i interpel·la a tot aquell que s’hi posa. No és només una qüestió de tècnica fer servir Twitter, és sobretot, saber mantenir una conversa i aconseguir que els teus 140 caràcters siguin rellevants i donin valor a la teva identitat digital.

Llibre: Sangre vagabunda de James Ellroy

Pel·lícula: The book of Eli d’Albert Hughes

Música: Cold and lovely de Slaid Cleaves

Provocats pel post de @donaire, en @miquel duran i jo vam decidir fer un co-post sobre el que anomenem la piuliversitat i la piulescola. És a dir, descriure l’estat de la qüestió de la utilització de Twitter en els nostres àmbits professionals, la universitat i el sistema no universitari d’educació. Els social media són una excusa perfecta per a analitzar com s’estan modificant els rols professionals a partir de la irrupció d’Internet en la nostra vida. En l’escrit de @donaire s’analitza com el Parlament de Catalunya és una de les institucions europees, que amb el seu president @ebenach al capdavant, ha començat a utilitzar els nous mitjans en benefici d’una millor pràctica de la política a casa nostra. El president Benach ho explica en el seu nou llibre que presentarà el nou de març a Barcelona. Quina és la situació dons al sistema educatiu no universitari?

La penetració de Twitter a les escoles catalanes és encara molt minsa; amb alguns dels mestres i professors amb perfil a twitter, i amb alguns seguiments d’esdeveniments de caire pedagògic, tenim ja les primeres passes del que serà l’actuació a twitter dels centres. El propi Departament d’Educació com a institució administrativa ha obert un perfil a twitter, @educacio_cat fa poc temps. En alguns llistats específics d’usuaris de twitter es troben mestres i professors, com en el que està obert de mestres i professors en espanyol; i també existeix un de professorat universitari on trobem docents dels dos àmbits. És de justícia destacar que existeixen també alguns perfils d’AMPA (@AMPAIPSE) i de serveis educatius (@crpbaixebre, @crpbages). La pregunta és: twitter esdevindrà una eina útil per als docents i l’alumnat de les escoles i instituts? Podria utilitzar-se com a procediment docent? evidentment sí. Pensar com s’ha de resumir un text per a publicar-lo en 140 caràcters ja és un exercici pedagògic; però és que la possibilitat d’intercanviar informació especialitzada entre professionals, o entre alumnes, també és una forma de fer rendible la xarxa social.

El repte és fer de les xarxes, eines útils a la docència. Les xarxes especialitzades com Yammer o Zyncro ja possibiliten accedir-hi seleccionant perfils professionals mitjançant adreces electròniques, segurament aquestes poden afegir qualitat a la utilització d’una xarxa standard. Seguint amb l’exemple de polítics (@donaire) o universitaris (@miquelduran), la recerca educativa també té un front a desenvolupar amb les xarxes socials a Internet. Les noves formes de transmissió del coneixement estan revolucionant el concepte d’aprenentatge, un exemple més de les formes de compartir coneixement que la tecnologia ens proporciona. De fet aquest co-post amb en Miquel Duran és ja el resultat d’això que diem.

Llibre: El oficio del cientifico de Pierre Bourdieu

Pel·lícula: Un prophete de Jacques Audiard

Música: Europa de Carlos Santana

Justament una conversa a Twitter ha provocat aquest post. Amb els amics @danigamez i @UICbarcelona hem intercanviat opinions a partir d’un enllaç retwitejar de l’entrevista a @oriollado amb el qual estic bastant d’acord. De fet el fenòmen Twitter és molt recent en el temps, com la majoria de les xarxes socials, fa un any no el fèiem servir pràcticament i ara s’està convertint en referent per a molts espais de comunicació.  En vam començar a parlar seriosament fa relativament pocs mesos, de fet en una entrevista que em va fer l’amic @mcimino per a Sowre vaig dir que Twitter per a mi és una rambla on hi ha gent amb la que converses; davant la qüestió: què busques a Twitter? la meva contesta va ser: jo no busco a Twitter, jo trobo a Twitter. Amb això vull dir que la riuada de comentaris en 140 caràcters dona per molt i cada vegada més.

Quan explico a algú què és Twitter el primer que em serveix és recordar com de difícil era fer-li cas al profe que ens ensenyava a fer resums a l’escola i que ens insistia en que buscar l’essencial era el més important per a aprendre. El primer repte doncs és el seu valor afegit, el que t’obliga a buscar l’essencial, i a més d’enllaçar informació, per tant una frase de 140 caràcters esdevé una píndola informativa de molta potència. A més la capacitat de transmissió ràpida i d’interrelació entre usuaris facilita la comunicació i d’informacions relacionades, que es converteixen en objecte rendible per a ús immediat, facilitant a més llistes d’usuaris i etiquetatge dels missatges. Hi ha professions per a les quals el Twitter és una eina preciosa: el periodisme, la gestió de recursos humans, l’educació, són sectors on aquest canal social de comunicació es demostra útil i canvia dinàmiques. Què tal fer exercicis de resumir o de vocabulari a l’escola fent servir Twitter? Ens ha frapat que Antoni Bassas ens informés des d’Haití per Twitter; i estan apareixen ofertes de feina comunicades àgilment per aquest mitjà.

Utilitzar Twitter també comporta que les eines tecnològiques que utilitzem canvien, és molt més fàcil amb un mòbil fer el seguiment que amb un ordinador; aplicacions com tweetdeck o echofon ho faciliten. Lligar Twitter a d’altres xarxes com Facebook o els blogs augmenten la seva viralitat. Canvia el concepte perquè canvia el suport, modifica la forma de fer perquè modifica la forma de comunicar, per continent i per contingut. Exemples de com és de díficil aturar una eina tan simple però tan potent són els relacionats amb política com la presència del president Obama o en canvi, la prohibició de twitter del govern de la Xina. És un dels reptes de la societat en xarxa, admetre la comunicació instantània i la possibilitat d’ús individual de la comunicació perquè facilita poder prendre decisions i per tant no és del gust de tothom, però Twitter, com els social media en general han vingut per a quedar-se.

Llibre: The Twitter Book de Tim O’Reilly i Sarah Milstein

Pel·lícula: A single man de Tom Ford

Música: Hurricane de Bob Dylan

Per què els emprenedors més interessants del moment com Didac Lee o Pau Garcia Milà expliquen sempre que la universitat no els va formar  per a poder portar a terme les seves empreses? La recurrent queixa sobre la formació és tema de debat arreu. Fa poc en un post molt interessant d’Albert Garcia Pujadas ell parlava de la generació despistada, d’aquells que amb grans títols universitaris es troben sense feina, que esperant tenir la vida solucionada no aconsegueixen la integració laboral a la societat. La reflexió em porta a pensar que estem davant d’un canvi de paradigma formatiu, ara és el moment del coneixement compartit i això canvia els procediments educatius i els rols dels professionals. Què esperem de la universitat? i dels sistema no universitari? Esperem que siguin provocadors de curiosistat intel·lectual, generadors d’empreneduria, formadors intel·lectualment solvents i capacitadors d’utilització de les millors tecnologies del moment. I això com es fa en un moment on totes aquestes premises no són “propietat” d’un professional determinat?

És la primera vegada en la història que el coneixement, el saber, és en mans de molts i no només dels qui socialment estan designats per a ser formadors. Estem també davant de mil possibilitats de tenir dades, informació, coneixement, en múltiples formats, a l’abast de molts, en un temps molt curt i amb mitjans quasi màgics. Internet, els mòvils, els ordinadors, les videoconsoles, els gps, tots els enginys tecnològics que ens faciliten la vida, són font de formació i d’informació, i a més tothom és capaç d’accedir-hi. No està regulat en espais tancats, i per això tots som mestres potencials d’alguna cosa; mentre que les institucions i les estratègies previstes com a facilitadores del saber s’estan esclerotitzant i no preparen per al que la societat demanda. A aquesta situació jo l’anomeno el paradigma “Harry Potter”. En la pel·lícula Harry Potter i l’Ordre del Fènix els protagonistes han de lluitar contra un sistema educatiu tancat, repressor, que no facilita la formació adequada per a la lluita contra Voldemort, és a dir no els forma per al que necessiten, i decideixen formar-se entre iguals, aportant cadascú el que sap, amb l’ajut d’adults que canvien el rol i els faciliten un aprenentatge diferent per a un context diferent. La metàfora és aclaparadora.

Podem imaginar un sistema educatiu, una universitat, que faci formació per a la investigació, per a l’enginyeria, per a l’empreneduria? podem imaginar la col·laboració d’empreses directament amb la recerca i la innovació educativa? podem pensar en docents que siguin excel·lents en els procediments d’ús de la xarxa Internet? ens podem imaginar espais formatius a les aules amb els darrers enginys d’Apple, Microsoft, Nokia? podem imaginar bancs de recursos plens de productes d’Ubisoft, de Digital Legends, de Pixar, d’Inspirit o de Nikodemo? Necessitem varetes màgiques, sí, però sobretot necessitem ments curioses, persones crítiques, polítics decidits i passió per la formació, només així aconseguirem sortir de la cambra secreta que ara és l’educació i fer que aquesta sigui realment un procés màgic que formi persones.

Llibre: Fans, bloggers y videojuegos de Henry Jenkins

Pel·lícula: The road de John Hillcoat

Música: A case of you de Joni Mitchel

Así funciona el iPad, lo nuevo de Apple

Quan Steve Jobs presenta un nou producte sembla més un esdeveniment de Hollywood que una presentació d’empresa, això ha passat avui amb la presentació de l’Ipad; en realitat estem assistint a la conversió d’un producte tecnològic en un símbol de modernitat, intel·lectualitat i bon gust, tot allò que els generadors de tendències valoren especialment.  El valor afegit dels productes Apple és que a més són molt bons quant a les utilitats i el rendiment potencial. Potser els únics productes tecnològics que s’acosten al perfil de popularitat de marca d’Apple són alguns cotxes com Ferrari o alguns productes del disseny o la moda. I si és així vol dir que la tecnologia s’ha introduït en les nostres vides fins a convertir-se en un element inherent a la qüotidianitat.

Ningú pot obviar ja la utilització del mòbil, inclús en les economies més precàries. La televisió i Internet són els mitjans guanyadors i qualsevol eina reproductora que s’acosti a la mesura que va del mòbil a la pantalla d’un portàtil potser serà l’eina revolucionària. De fet en aquest moment són els mòbils els que estan guanyant la partida en vendes i desenvolupament per a conectar-se a la xarxa, per a reproduïr música, videos, fer fotografies i parlar. És petit i portable, i si és tàctil encara més; de fet els productes tàctils són l’evolució guanyadora front els ratolins o els comandaments, de fet són el precedent lògic de la presencialitat directa de l’individu.

És doncs una vegada més l’IPad l’objecte tecnològic que farà que la resta segueixi el seu disseny i les seves prestacions? Amb la presentació d’avui s’ha donat un cop de mort al Kindle i la resta d’Ebooks, s’ha tornat a posar en evidència que Apple és una marca guanyadora que genera tendència i que sap interpretar les necessitats del complicat i canviant mercat tecnològic. És justament aquesta capacitat innovadora la que juntament amb un disseny que conecta amb el gust minimalista dels geeks el que fan de la marca de la poma la reina dels productes tecnològics d’alta gama. Innovació en estat pur, per a quant un producte Apple que converteixi en 3D les imatges i el poguem utilitzar amb tot el cos?..segur que ja estan treballant-hi.

Llibre: Liquid Love de Zygmunt Bauman

Pel·lícula: Invictus de Clint Eastwood

Música: Empire State of mind d’Alicia Keys & Jay-Z

L’heroi d’un conte no només repara la mancança sinó que a més construeix una nova situació i s’apropia dels valors màgics suplementaris,

Vladimir Propp, Morfologia del conte, 1928

Una societat no és innovadora ni capaç d’avançar si no té en compte els seus investigadors, la massa crítica que treballa en la recerca i que es troba especialment a la Universitat, l’empresa i en general a tot el sistema educatiu i que s’organitza amb un objectiu: donar respostes i solucions als problemes de la gent que forma part d’aquesta societat. L’oportunitat d’aquesta societat de fer un pas endavant ve determinada per la seva capacitat de superar i fer més fàcil la vida dels ciutadans, per tant de facilitar la feina i la cooperació en xarxa d’aquests investigadors que miren més enllà que la resta dels ciutadans.

La xarxa és una forma cooperativa de relació que facilita la interacció i que ha de ser, de fet ja ho és, una millora afegida a la tasca de la recerca. Els científics, herois del nostre temps, són gent que veu més enllà del que veuen els altres, però que ja no treballen de forma aïllada i tancada en un laboratori, sinó que ho fan en xarxa de forma virtual i arriben a solucions empíriques a partir d’equips que poden tenir bases a diferents parts del món però que optimitzen els seus resultats de recerca amb els mitjans tecnològics que proporcionen la xarxa i les eines informàtiques. Mai una base de dades superarà un cervell humà però una base de dades que treballi amb el que múltiples cervells humans són capaços de transmetre’s,  a partir de les noves realitats virtuals, comportarà resultats brillants i àgils, ràpids i eficaços. Per què doncs els resultats no sempre s’adiuen amb el que esperem? Les mancances del sistema educatiu i la recerca i la seva relació amb l’empresa són motiu de discrepàncies a poc que mirem els resultats. Qualsevol reportatge sobre el MIT o Silicon Valley ens posa en qüestió el model de la recerca i la innovació catalanes. La relació entre empresa i recerca és molt estreta en aquells llocs on els resultats són positius (si totes les empreses que han nascut d’alumnes del MIT s’ajuntessin tindrien el producte interior brut del nové país del món en aquest moment).

El canvi de cicle econòmic ens està posant contra les cordes i la situació de la universitat a Europa i especialment aquí, està qüestionada. A la I Jornada de Comunicació Científica 2.0 de la Universitat de Girona que va tenir lloc el passat dia 6 de novembre al Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, es va constatar que les eines 2.0 són una aposta ferma per a la millora dels resultats de la recerca i de la col·laboració en xarxa, especialment pel que es refereix a la relació entre equips de treball però també entre la mateixa pràctica de la recerca, l’empresa i la societat que són els destinataris finals del treball empíric. Estan preparades les universitats pels nous reptes? Són els criteris d’excel·lència i meritocràcia els que predominen en la selecció d’investigadors? Els pressupostos de recerca estan alineats amb els interessos de les empreses que han de donar feina als nous titulats universitaris? Estan implicades les empreses en els objectius de recerca i patrocinis de la Universitat? Són les eines 2.0 matèria comú en els procediments universitaris i dels sistema educatiu en general?.. Algunes preguntes per a reflexionar que van sorgir en els debats de la trobada i que reclamen més relació entre el món de l’empresa i la recerca, alineament dels objectius des d’una àmplia visió de desenvolupament de país, i més compromís de la ciència amb els nous formats de la comunicació en xarxa.

Llibre: La morfologia del conte de Vladimir Propp

Pel·lícula: Gattaca d’Andrew Niccol

Música: Thanksgiving de George Winston