Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

En el país de les meravelles

La història d’Alícia al país de les meravelles no és un conte per infants; és una història adulta de superació de les pors i de tenacitat per aconseguir un objectiu que enfronta personatges i situacions fins a límits insospitats, com la vida mateixa, amb una pàtina literària superba que Tim Burton ha convertit en una de les millors creacions cinematogràfiques, la imatge superior n’és l’exemple de creació estètica del film. I aquest és una metàfora perfecta del Barça de Guardiola ,  d’un model d’organització d’éxit basat en la lògica i la creativitat. La ciència, la tècnica no estan renyides amb la diversió, al contrari. Lewis Carroll era un matemàtic que va escriure novel·les on traspuava un rigor i un ordre que aconseguia divertir i ensenyar. Pep Guardiola fa del joc d’un equip de futbol una demostració empírica de tècnica estricta amb diversió garantida per als jugadors i el públic.

El país de les meravelles a la literatura és un món de despropòsits i paradoxes lògiques. Alícia és una de les grans obres literàries que ens mostren que els grans descobriments humans no estan a l’exterior, no són visibles, sinó que venen de l’interior de les persones, de la capacitat de descobrir-se a un mateix i de reinventar-se davant dels reptes. El Barça coma institució i la pròpia dinàmica del futbol, necessiten d’una constant tenacitat per a reinventar-se sense deixar de ser la icona esportiva i nacional que són davant del món. Per això és fonamental entendre el que significa aquest equip i aquesta organització que, només amb una pilota i onze jugadors a la gespa, aixequen del seient a milions de persones al món. I això no passa sense entendre el concepte de grup i de pertenença que el Barça genera. La sòlida base tècnica que Guardiola li ha donat, seguint la línia que fa uns anys inicià l’entrada del futbol holandès a Can Barça, ha fet del primer equip de futbol el millor del món en aquest moment, i per extensió de la resta d’equips i esports que formen la institució.

Podriem pensar que el joc del futbol és només un joc, però aquest joc portat a l’excel·lència es converteix en un fenòmen de mases que genera molts diners i molta identificació personal i social entre la gent. Tim Burton ha aconseguit amb la seva darrera pel·lícula un producte digitalitzat i renovat  que ha permés que el llibre de Carroll sigui encara més conegut arreu. El Barça és també un producte d’il·lusió i de somnis que es converteix en realitat quan a cada partit tots travessem el mirall i entrem en el joc milimètric que Guardiola, elegant conill blanc, ens proposa. Reinventar el Barça és un risc obligat que aquest equip ha aconseguit amb escreix. Un món sencer està convençut de que la forma de jugar al futbol ja és una altra, i passa per la definició de joc que Guardiola i els seus fan sobre la gespa. Aquest és el model, independentment de l’adscripció personal o futbolística, el model d’un grup renovat, amb objectius ben definits que s’arrisca a innovar i a fer la seva sense dependre d’altres. I el millor, conectant emoció i lògica; precissió científica i diversió. Sense sentir no es pot innovar, es pot raonar però no crear i ara com ara, creadors que ens posin dempeus n’hi ha pocs. Aprofitem aquest país de les meravelles que ens regala el Barça.

Llibre: Pep Guardiola, de Santpedor a la banqueta del Barça de Jaume Collell

Pel·lícula: Alícia en el país de les meravelles de Tim Burton

Música: Alice d’Avril Lavigne

30, novembre 2010   1 Comentari

Barça, la tribu global

En antropologia es defineix “Tribu” com el grup d’individus amb un conjunt distintiu de comportaments i creences que els diferencia de la cultura dominant de la que formen part. Manuel Vázquez Montalbán va escriure allò del “més que un club” per a definir el que el Barça ha significat per a Catalunya com a referent de lluita política, especialment durant la dictadura franquista. MVM va ser el primer a donar pautes de tribu a un equip de futbol que només hauria estat això d’haver format part d’un estat políticament independent. Segurament per aquest caràcter lligat a una forma de ser i de fer, sorgeix la Masia, jaciment de jugadors excel·lents. Si no tens tots els diners del món, si has de dependre de decisions externes, fas per tenir a dins de l’estructura la forma de produir el que necessites. És la fórmula dels emprenedors.

Aquests valors són la base del que en aquest moment Pep Guardiola, sorgit de la pedrera de la Masia, està fent com a entrenador. Un entrenador/emprenedor que posa la planificació per objectius, el treball de grup i els valors per davant de les individualitats. I a més amb resultats espectaculars. Sembla un oxímoron valorar la feina d’un equip de futbol pel valor del treball en grup, però en l’actual futbol mediàtic dels jugadors/estrella hem de recordar-ho. És el famós panem et circensis elevat a la desena potència. Però sense oblidar que el compte de resultats d’un equip de futbol actual no només es basa en el nombre de contractes publicitaris de les seves estrelles, al contrari, els contractes arribaran a partir de guanyar partits i sobretot, del lligam emocional que l’equip aconsegueix amb el major nombre de persones possible. I ara estem parlant del món sencer. La televisió i sobretot, Internet, està fent que un partit com el de l’Arsenal a la Champions o el del Madrid a la lliga, siguin objecte d’interès per a persones d’arreu.

Va semblar que les ideologies havien acabat amb la caiguda del mur de Berlín però de cop i volta ens va colpir l’11-S i l’11-M amb conseqüències indescriptibles que estem aprenent a interpretar, enmig d’un canvi de cicle econòmic i social. Sense ideologia ni valors, on anem a buscar el que ens indiqui el camí? Els líders del segle XXI estan sorgint justament del convenciment de la seva identitat cultural,  del retorn un clar posicionament personal, la ideologia és un valor i la pertinença al grup, el coixí emocional que ens fa forts. No parlo d’assemblearisme, parlo de la feina del grup per sobre de l’individu amb un objectiu clar i amb lideratges forts. Parlo del líder Guardiola i el grup Barça, del líder Obama i de tots els milions que el van votar i el van fer president dels EUA. Fixem-nos bé en aquests líders i en aquestes tribus, són els que ens indiquen el camí.

Llibre: El pensamiento salvaje de Claude Levi-Strauss

Pel·lícula: City of life and death de Lu Chuan

Música: Human de The Killers

11, abril 2010   4 Comentaris

Pep Guardiola, l’avatar del Barça

L’emoció és una de les capacitats de les persones més difícil de controlar, qui és capaç de controlar-la és més fort i té més possibilitats d’éxit. Els esportistes són uns dels professionals on més s’acompleix aquesta premisa, els més forts mentalment guanyen. Però també els d’altres sectors com els emprenedors, aquells que s’arrisquen a produïr innovacions en l’empresa, en la industria; o els metges, aquells que han de mantenir l’emoció continguda mentre tenen entre les seves mans la nostra vida. I els qui ho fan és perquè tenen un projecte clar, una fita pensada i determinada que s’adiu amb allò que el seu públic, el seu usuari espera d’ells.

Pandora és el planeta llunyà on els humans han trobat un mineral valuòs pel qual lluiten utilitzant inclús la possibilitat de l’exterminació dels indígenes pandorians, els nivas, uns éssers blaus, conectats neuronalment i emocionalment amb el seu planeta i tot el que el forma, aquest és el punt de partida d’Avatar, la darrera pel·lícula de J. Cameron. El planeta Barça és un Pandora terrenal on Pep Guardiola és l’avatar blau i conectat que porta el Barça cap a la victòria. El més interessant del guió de la pel·lícula de Cameron és la proposta de Pandora, de com uns éssers amb raciocini poden estar conectats entre ells i amb el planeta, aquesta capacitat és la base de l’éxit dels nivas front els atacants externs. I aquesta és la millor capacitat que Guardiola utilitza amb els seus jugadors i que aquests transmeten al món, a tot el món. L’éxit del projecte Guardiola que ha portat el Barça a la victòria en les sis competicions d’enguany és el control de l’emoció però amb tot el respecte per l’emoció justament, la conexió directa entre ells, el club i els seguidors.

Saber què representa el Barça a Catalunya i transportar-ho a tot el món, interconectar neuronalment i emocionalment conceptes profunds. Representar valors que poden ser reconeguts arreu: l’esforç, la voluntat, la coherència,  però sobretot, i encara que sembli un contrasentit, la identitat, pertànyer a un grup cultural és inherent a tota persona, pertànyer al grup Barça de les sis copes és controlar les emocions, tenir valors, fer un esforç continuat, respectar el contrari i treballar per aconseguir-ho tot sabent d’on són i a on pertànyen. Una vegada fet és llavors quan les emocions es poden deixar anar, quan Guardiola plora, un home plorant davant milions d’espectadors i dels seus homes; l’emoció declarada fa d’aquell que la controla l’exemple d’éxit que Guardiola és avui per a tothom, un home que plora quan ja ha fet la feina, un home emocionat i etern.

Llibre: Haikús en temps de guerra de Miquel Martí i Pol

Pel·lícula: Le hérisson de Mona Achache

Música: Human de The Killers

20, desembre 2009   2 Comentaris

De videos i comunicació emocional

Amb la ressaca de l’immens triomf del FC Barcelona d’aquest mes de maig màgic del 2009, els videos es demostren com l’eina bàsica per a penetrar les ments i aconseguir els objectius, sigui el triomf a la Champions o siguin les eleccions.

Hem sabut que Pep Guardiola va fer servir un video realitzat per Santi Padró, de TV3, amic personal de l’entrenador, abans del partir de la Champions. Fet amb escenes de la pel·lícula Gladiator i les imatges més importants dels partits del Barça d’enguany i amb la inoblidable aria de Turandot, Nessum dorma; va conformar la dosis d’emoció i de força més gran que ningú podia oferir als “gladiadors” catalans al coliseu de Roma. Els “bàrbars del nord” (Racionero dixit) del Manchester no podien ni pensar que els refinats llatins mediterranis es convertirien en ferotges lluitadors, empesos per la música i les imatges de l’esforç i la voluntat, representats en una pel·lícula de “romans” i la seva pròpia pel·lícula d’un any inigualable. La força de la comunicació àudiovisual no l’hem descobert ara, els americans en saben un munt, Hollywood és la màquina de l’emoció.

Però aquesta és una força que s’ha de saber utilitzar. En campanya electoral  els partits cerquen la complicitat dels votants amb videos. Des del Confidencial.cat de Convergència, fins al video del PP on pràcticament convertia als socialistes en gossos o el que els mateixos del PSOE acaben de fer per a les europees amb Fernando Colomo, tots en fan servir. Intenten apel·lar a l’emoció del votant però molt em temo que no acaben de trobar el punt, almenys no sembla que els rendiments siguin els mateixos que els que van portar el Barça a la victòria. Per què? Diria que perquè la construcció de missatge àudiovisual s’ha de fer seguint criteris de qualitat, de positivisme, de veracitat; apel·lar a l’emoció contra algú és contraproduent, més aviat allunya a aquell que vols fer-te teu, i només convenç a qui ja està d’acord amb tú. L’espectador ha de trobar alguna cosa propera a ell per a poder sentir-se identificat i arribar a l’emoció que el mogui a actuar. Una dosi d’humilitat, de missatge, amanida amb tocs de sentiment pot portar-te a la glòria, allò que t’ofèn o que agredeix, ni que sigui amb imatges i música, sempre serà un missatge equivocat.

Llibre: Divertirse hasta morir de Neil Postman

Pel·lícula: Gladiator de Ridley Scott

Música: Nessum dorma de Turandot per Pavarotti

29, maig 2009   7 Comentaris