Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Google, el caníbal

És recurrent que es parli de Google com del “gran germà”, fins i tot com el caníbal de la xarxa. Que “googlejar” s’hagi convertit en un verb o que sigui per defecte el lloc on tots anem a parar quan cerquem alguna cosa a la xarxa, fa que hom pensi que el control d’aquesta empresa sobre l’activitat dels internautes sigui massa forta. Quasi sembla déu per a uns i diable per a uns altres. Segurament ni una cosa ni l’altra. Però sí que és important anar veient com es mou per detectar també tendències. Si Google entra en un camp de negoci, és perquè d’entrada té possibilitats per l’empresa més influent del moment. I si això ha estat així en tota la història de Google és perquè van ser capaços de constituir-se en el punt d’inflexió d’Internet. El cercador és l’indexador més important dels continguts virtuals i per tant el que possibilitat milers d’altres possibilitats de negoci per a tothom. El llibre en paper es va convertir en objecte revolucionari quan va afegir un índex als seus continguts. Va ser llavors quan va ser un objecte de feina i per tant quan era necessari que la població en general sabés llegir, la revolució de la lectura. Ara Google ha convertit la xarxa en la revolució del coneixement perquè està aconseguint que sistemes polítics o formes d’organització empresarial canviïn perquè la xarxa ho demanda. I això es converteix en exacerbat quan Google entra en els continguts.

Google TV està plantejant a les cadenes de televisió tradicionals un nou model de negoci que aquelles perceben com una “canibalització” de continguts audiovisuals per part del gegant virtual. Rishi Chandra, responsable de Google TV explica que: “Amb Google Tv la gent anirà on vulgui. Igual que quan naveguem ara per internet.” I aquí entrem en el tema de territoris i copyrigth. Si podem mirar a la Google Tv a Catalunya la sèrie acabada d’estrenar a USA i només a USA, com s’universalitza una normativa que a cada país, a cada continent, té normatives diferents (i això, SGAE mediante, serà complicat..) El problema afegit és que ells mateixos diuen que encara no tenen clar el desenvolupament del model de negoci, que només volen universalitzar l’accés a Internet i fer-ho amb els continguts audiovisuals, amb la tele, és obligat. Clar, per suposat que és així. Com a espectadors, està clar que és una avantatge, però les empreses no tenen tant clar que sigui així. Google es menja tot el que toca, serà la fi de les ofertes de televisió tal i com les coneixem? Només podem albirar que el pastís de la televisió és molt gran, que està visquent una edat d’or amb les series; que els models de negoci estan canviant perquè la gent els canvia. Google serà qui s’endugui el gat a l’aigua? Sony i Logitech ja formen part del projecte.

Llibre: The search de John Batelle

Pel·lícula: Salt de Philip Noyce

Música: Figth outta you de Ben Harper

23, agost 2010   2 Comentaris

Desfent mites: El saber no ocupa espai

A partir d’un post de l’Alex Puig (@alexpuig) on proposa que agafem dites i les deconstruim per trobar el veritable sentit de les coses, he seleccionat “El saber no ocupa espai” que en el seu en l’origen es defineix com allò que realça el valor de l’experiència i el coneixement. La raó enfront la possessió. Posa l’èmfasi allò material significava també tenir el coneixement perquè aquest es trobava en els papers, en els papirs, en els objectes. Qui la va imaginar segurament era algú que valorava l’experiència com a coneixement compartit, com a coneixement genuí i volia fer palesa la necessitat de tenir coneixement malgrat la major importància d’allò que és material.

Avui aquesta dita és més veritat que mai perquè el saber o allò que acumula el saber té una possibilitat tecnològica que és el núvol (cloud computing), tenir el coneixement en un no-espai que a més facilita la connexió amb d’altres persones o formes de saber que fan que el propi saber sigui modificat, segurament millorat i en tot cas en constant evolució. Es presenten però alguns conflictes: qui controla el núvol?, com se sap qui és l’autor i com es manté privacitat i a l’hora intercanvi? el núvol és un gran germà orwellià? Està clar que la frase premonitòria: el saber no ocupa espai, ha canviat el significat però no l’objectiu: la necessitat de reivindicar el coneixement com a focus de llibertat i d’avenç. Ens serveix la tecnologia per aconseguir-ho?

Estic pensant que en realitat no estic deconstruint la dita (disculpa @alexpuig) estic donant-li un altre sentit però em serveix igual com a metàfora del problema real: com a societat, li donem el valor real al fet de tenir i generar coneixement? Segurament al darrera del desig del relator de la dita estava justament el fet de la menor consideració social i cultural del saber com a valor afegit, que és també un sentiment recurrent de molts dels qui intentem defensar la recerca, la innovació, el saber per sobre dels valors purament monetaris, o materials. No és que siguem hippies amb la flor a la mà, és que sabem que cap empresa de les que avui cotitzen a l’alça a Wall Street desprecien el coneixement com a valor, i si no, pensem només en Google.

Llibre: La hora de los sensatos de Leopoldo Abadia

Pel·lícula: I’m not there de Todd Haynes

Música: Empire state of mind de Jay-Z i Alicia Keys

19, febrer 2010   2 Comentaris

Identitat i Google

Google és en aquest moment el pal de paller de la xarxa, què fariem sense el seu servei? És més, s’està adaptant, darwinianament, i sobreviu a qualsevol moviment de la resta dels competidors siguin Microsoft o Yahoo o els editors de llibres clàssics, de fet és com si la mateixa xarxa es reinventés a partir de Google. Pot una empresa de producte senzill, quasi lineal com és en l’origen Google, fer-se tan imprescindible? La meva hipòtesi és que la dinàmica de desenvolupament d’Internet és la que Google ha entés i aplica a cadascuna de les seves accions, aplicant el mateix principi de linealitat i senzillesa en tot el que proposa: Google Earth, Google Street View o Google Books o la incorporació de les xarxes socials a les cerques. Només Youtube li fa ombra en cerques en la franja d’edat infantil i adolescent.

És aquesta presència absoluta la que permet incoporar paraules noves creades a partir de la utilització de Google i de tot el que l’envolta, així diem “googlejar”, “fer un google”, “googlearse”…quan una acció comporta la creació de noves paraules que s’incorporen a la parla habitual de les persones, estem davant d’un fenòmen important. És la total identificació de l’individu o del grup social i la marca, el producte, el servei, però encara va més enllà, anomenem “generació google” a alguns grups d’edat que han nascut o es desenvolupen en el món d’Internet a partir d’aquesta empresa protagonista que és Google. Estem doncs davant de la primera de les identitats digitals que ultrapassa les identitats reals fora de la xarxa?

En un moment on parlaments europeus determinen graus d’identitat en base a etiquetes preconcebudes, com el de França o el de Suïsa, fa pensar que alguna cosa haurà de canviar si les formes d’identificació difereixen tant de la xarxa a la realitat. Com es determinen les identitats si podem ser i sentir-nos de varies a l’hora? Cal que anem separant el gra de la palla, la diversitat està en la millor redistribució de la riquesa, de l’economia; Google ho sap perfectament i redistribueix i assimila tot allò que és nou, innovador, que té demanda, i aprofita per a posar-lo sota la seva marca de colors. No seria aques el model que interessaria en una Europa forta i estimulant? Ningú dubta de que la base de la cultura europea són justament els drets humans i les polítiques socials, però això s’ha aconseguit en base a molts segles de meelting pot, ningú ha de ser pur, ja ens ho van ensenyar les dues guerres mundials del segle XX; seria covenient recordar la història fent una cerca a Google i mirant com la riquesa prové de la col·laboració, de la gestió de la identitat amb generositat, com el que fa Google cada dia. Ells guanyen molts diners, la resta podem guanyar en responsabilitat.

Llibre: Left in dark times:A stnad against the new barbarism de Bernard Henry-Levi

Pel·lícula: Biutiful de Alejandro González Iñárruti

Música: Gran Torino, sound track, Jamie Cullum

9, desembre 2009   3 Comentaris

Google i la crisi

El record de la bombolla tecnològica dels 90 no ens pot amagar que en aquest moment a la Borsa les empreses amb liquiditat són en la seva majoria, empreses tecnològiques. Google és avui per avui l’empresa que podria posar el punt d’inflexió en la dinàmica borsària  perquè té una cotització al Nasdaq de 321 euros, quantitat inabastable per a la majoria de les altres cotitzadores.

Quin significat pot tenir això? Podem enumerar diverses variables. Les empreses que s’han posicionat en el negoci de la societat del coneixement són empreses que treballen amb intangibles; a més no tenen conexió amb l’origen de la crisi que és immobiliari, i es regeixen per a normes organitzatives internes molt innovadores. Potser si pensem en aquestes característiques podriem arribar a definir estratègies i nous procediments replicables a la resta d’empreses en situació deficitària.

Modelitzar empreses que s’enfronten a la crisi és el repte. De fet alguns es plantegen la comparativa Google versus les altres empreses amb prevenció, tot i que Microsoft o Intel ja van ser pioneres en els seu moment; la diferència està en que Google treballa amb un producte que és informació pura i dura, amb categories i models de cerca d’aquesta informació, no és exactament el mateix que un software o un hardware. Ara estem en el tercer nivell de les empreses tic, que ja no hauriem d’anomenar així, perquè ja no són tecnològiques són del coneixement, i aquesta és una diferència cabdal.

De com es treballa amb intangibles és el repte, perquè com ja s’ha dit en alguna ocasió, aquesta crisi té un component emocional, la depresió no és només econòmica, i això té a veure també amb com els que se n’en surten ho fan canviant procediments d’organització social i de negoci. Ha arribat l’era de l’emoció com a moneda de canvi.

Llibre: Tiempos líquidos de Zygmunt Bauman

Pel·lícula: El cónsul de Sodoma de Sigfrid Monleón

Música: Algo contigo d’Andres Calamaro

17, març 2009   6 Comentaris

Motivació en temps de crisi

M’ha interessant molt l’article d’El País sobre la forma de motivar els traballadors a l’empresa.

M’ha portat a pensar que de fet aquesta forma de treballar en xarxa, cooperativament, és un model pedagògic molt antic que es fa servir a l’escola infantil i primària especialment i que podem relacionar amb els grans pedagogs Montessori o Decroly, que van revolucionar la pedagogia de principis del segle XX.

No descobrim res si pensem que és molt més rendible treballar en cooperació, fent que la vàlua de tothom sigui tinguda en compte. A tots els sistemes i organitzacions hi ha vàlua personal i vàlua professional, només cal tenir eines que la detectin i estratègies que la posin a l’abast de tothom. Amb els alumnes el fet de tenir en compte des del més petit fins el més gran, de tenir el deure d’oferir possibilitats d’aprenentatge a tothom, de dissenyar espais on tothom es senti recolçat i a gust és fonamental. Si observeu la fotografia on veiem els treballadors de Google podria semblar perfectament  un aula d’una escola primària: colors, transparència, joc, relació entre iguals…La motivació per a l’aprenentatge és el model per a una motivació per a la innovació i el desenvolupament d’una empresa que vulgui ser competitiva i capdavantera, especialment important en aquests moments de crisi que treuen de tots el més potent perquè és el més durador.

Al nostre sistema educatiu estrenem un curriculum per competències que flexibilitza els continguts que han d’aprendre els nostres alumnes i facilita l’adaptació a cada persona i a cada realitat, motivant en procediments i en assoliment de coneixement consolidat. Necessitem tornar a pensar com a infants, sembla que a Google ho fan i els va prou bé.

Llibre: Memoria y esperanza de Mario Benedetti

Pel·lícula: Slumdog millionaire de Danny Boyle

Música: Happy o trhice happy we de Händel

11, febrer 2009   6 Comentaris