Us recorda alguna cosa la foto?…Blade Runner?….hi ha pel·lícules que marquen estèticament i temàtica les següents generacions… Veient Babylon, a la qual pertany aquest fotograma, rememores Blade Runner i la seva empremta  posada al dia. Babylon m’interessa especialment perquè introdueix en clau futurista, alguns gadgets espectaculars i preveu quins podrien ser els valors en alça a la Borsa d’aquí a 50 anys. La història de Babylon comença a Serbia, passa per Rússia i arriba a Canadà per acabar a Nova York, un recorregut salpebrat de lluites i del més pur estil aventurer, Vin Diesel en estat pur. A aquest transfons simple i de sèrie B si li afegeixen però una sèrie de tecnologies que impacten i que haurien de ser tasca d’enginyers: un mapa en paper que es pot consultar com una pantalla tàctil ampliant i movent les imatges…unes ulleres que conecten visualment i auditivament amb altres persones i que augmenten el camp de visió…una paret plena de pantalles que s’unifiquen en una seleccionant-les amb una ma…mil canals d’informació mundial via web… però tot aquest desplegament de tecnologia deseable ens mostra una realitat difícil i apocalíptica que facilita que les grans empreses, les que dominen el món siguin sorprenentment les que venen religió..creences…

Un dels personatges diu que els humans vam deixar d’evolucionar a principis del segle XX i que la tecnologia ens ha avançat per l’esquerra, quan la tecnologia avança més rapidament que els humans és quan aquests tornen a la creença i li donen el valor que la tecnologia ha tingut en els temps precedents. Una hipòtesi a tenir en compte, si Google és en aquest moment el rei de la borsa, serà una nova religió la que donarà rendiments als inversors futurs? i si és així, pagaran els creients pels descreguts? És la vella discussió entre creure i investigar? Els humans sempre han necessitat de valors en els quals basar la voluntat de fer, la manca d’explicació del que es desconeix, la raó de les injustícies. Darwin deia que: “la religió és l’estratègia de supervivència de la tribu i Déu el legislador fonamental”, i justament quan la tecnologia sembla que ens soluciona la supervivència, és la religió la que obté els beneficis més alts. És una hipòtesi del guió d’una pel·lícula de segona, la realitat però podria donar-li la raó?

Llibre: Els amants de John Connolly

Pel·lícula: Babylon de Mathieu Kassowitz

Música: Deuces of Babylon de Achozen

Avui, dia 1 de juliol de 2009 el Parlament de Catalunya aprova la Llei d’Educació de Catalunya. És una fita significativa perquè mai en la història Catalunya ha tingut una llei pròpia que reguli l’educació al nostre país, i això és molt important. per diverses raons: tenir lleis propies assegura que les polítiques corresponents s’adiuen amb el país i la seva societat; també perquè és una llei aprovada per la majoria dels partits representats a la càmera, entre ells, els dos majoritaris, PSC i CiU, la qual cosa li dona una validesa que va més enllà de posicions partidistes o conjunturals perquè té a veure amb com un país ha d’assegurar que el seu sistema educatiu posa pel davant els alumnes, els professors, l’escola en el seu conjunt, i no per menys important, en darrer terme, proposa noves formes d’entendre l’organització escolar i el currículum escolar que facilitin una escola per a alumnes del segle XXI.

Hi ha un núvol de paraules que defineixen aquesta llei a la web del Departament d’Educació: ajuntaments, autonomia, avaluació, cohesió, docència, educació en lleure, equitat, escola, inclusiva, excel·lència, famílies, qualitat, serveid d’educació de catalunya, zona educativa…totes elles es refereixen a l’organització d’un sistema que és en aquest moment l’empresa més gran de Catalunya, on treballen milers de professionals de molts i variats àmbits, on assisteixen els nens i nenes de 3 a 16 anys de forma universal, i on la pròpia societat aboca i demanda cada vegada més serveis. No estem parlant de qualsevol cosa, estem parlant d’un sistema, l’educatiu, que és dels pocs que assegura determinats nivells de serveis que fins fa un temps donaven les famílies o l’entorn social, i que ara només assegura l’escola; d’una empresa gegantina que cada matí obre les portes i funciona, d’uns professionals que fan un esforç monumental per a donar resposta a tots els reptes que se’ls posen a davant. Aquí, a Catalunya no tenim banlieues com a les vores de París.

Dit això, aquesta llei el que ens posa al davant és un gran repte, el de fer l’escola que els nostres alumnes demanen i necessiten: adequar els continguts a l’era del coneixement digital i del món de les xarxes d’Internet; dotar els centres de tots els mitjans necessaris per a fer la feina; canviar d’arrel la formació inicial del professorat i desenvolupar les noves formes d’organització escolar i administrativa que la LEC permet. Reptes tots ells que els professionals i els alumnes saben que han d’enfrontar i per als quals el suport de la societat és clau, des de la col·laboració en el dia a dia dels pares i mares, del suport de les empreses i d’un augment de la inversió del PIB en educació que hores d’ara és la cirereta del pastís que culminaria una LEC que ja tenim a les mans.

Llibre: L’escola suspen de Joan Badia

Pel·lícula: Ça commence aujord’hui de Bertrand Tavernier

Música: Magnificent de U2

Fa uns dies vaig assistir a un lliurament de premis, creats per l’Associació d’Amics de l’Escola Normal de la República Catalana, en col·laboració amb el Departament d’Educació, el Dep. d’Innovació, Universitats i Empresa i les Universitats catalanes, pensat per a premiar la innovació en la formació inicial dels docents. Mentre nosaltres estàvem al’ Aula Magna de la Universitat de Barcelona, al voltant hi eren els estudiants tancats que protesten per l’aplicació del Pla de Bologna que modificarà substancialment l’organització de la universitat europea i vaig poder fer la foto que veieu i em van fer pensar més en la situació de la protesta.
Al principi podia semblar que era una protesta més, una d’aquelles que els estudiants sembla que fan per a alleugerir el ritme del curs escolar, però s’està demostrant que va més enllà; s’està convertint en un Novembre del 08, 40 anys desprès del famòs maig del 68 francès. Algunes claus per a pensar-hi:

- els estudiants tancats estan organitzats, alguns estan començant a fer “vagues a la japonesa”, és a dir fan les classes, i a més, a les hores no lectives, segueixen fent feina demanant el professorat complicitat;  i s’estan afegint centres d’educació secundària, on els de batxillerat comencen a tancar-se. No tenen pensament d’acabar la protesta sense acords sobre el Pla de Bologna i sobre la seva implementació, mentre els professors estan dividits (avui he llegit dos manifestos oposats de dos grups de professors de la Universitat Autònoma de Bellaterra).

- s’estan produïnt problemes d’accions violentes a Grècia, producte del que allà s’anomena Generació 700, referint-se al sou que cobren molts dels que aconsegueixen feina, ni tan sols són mileuristes…amb una taxa d’atur en el jovent del 18 %, la més alta de la Unió Europea.

- i tot plegat en un context de crisi econòmica, de canvi de paradigma on les estafes i les grans fallides econòmiques d’empreses i brokers estan a l’ordre del dia, i amb l’agravant de descobrir-se que la crisi està basada en la manca total de valors i ética en la gestió dels diners i l’empresa.
Llavors, com podem demanar als estudiants valors i ética si els models que aporta la societat adulta només fa que negar-los el pas i posar en evidència l’error continuat?

Estem davant de la primera gran revolució del segle XXI quant a organització social, motivada per la globalització econòmica i el canvi en la gestió del coneixement, amb una rapidesa i uns procediements deconeguts fins ara. L’adaptació a les noves formes tecnològiques comporta l’adaptació a ritmes de producció diferents, a modificacions geoestratègiques impensables i davant de tot plegat, la vella Europa se’n ressenteix. No té respostes a la deslocalització, no és un sol bloc polític front els grans països com Xina, India o Brasil, emergents en capacitat i innovació…que els queda als joves qualificats, acostumats a viure bé, i que no perceben futur? doncs buscar la sorra sota les llambordes de totes les velles i antigues ciutats d’Europa…

Llibre: Quiet de Màrius Serra

Pel·lícula: El año que vivimos peligrosamente de Peter Weir

Música: Le meteque de Georges Moustaki

Amb la signatura del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació només puc que felicitar-nos per la iniciativa de posar negre sobre blanc la intenció de fer una aposta seriosa pel desenvolupament social i econòmic del nostre país. En aquest moment, si no estem convençuts de la necessitat de fer recerca i crear innovació no podrem sobreviure a la crisi econòmica, que és en realitat un nou model.

Hi eren quasi bé tots, empresaris, universitats, partits, govern, mancàven alguns, com molt bé esmenta La Vanguardia i hem de ser conscients de que la situació no és la millor de les possibles. Manca de finançament real per a allò que alguns pensen que és susceptible d’estalvi, allò tan caduc del :”ja inventaran els altres..”

Cal una decissiva política d’inversió pública, com molt bé esmentava el Conseller Huguet ahir, i com reblà el president Montilla quan va dir que Catalunya ha de tornar a ser la que va revolucionar l’economia i el desenvolupament a principis del segle XX, Catalunya motor d’innovació.

Molts ens ho creiem, treballem perquè al sistema educatiu la recerca i la innovació siguin realment pedra de toc per a millorar els resultats dels nostres alumnes. Aquells que ens han de construïr el futur. No és una feina fàcil, a vegades s’entèn la recerca com un món tancat, reclòs en la seva pròpia dinàmica universitària especialitzada. Cal obrir fronteres, revisar les nostres relacions amb el món de l’empresa, que s’impliqui en la promoció de la innovació com a eina de treball. És valor afegit.

El compromís ha de ser complet, en els pressupostos de la Generalitat, de cada empresa, de cada institució, i en el compromís de la societat civil que proporciona mitjans i reptes a aquells que els hem d’abastar.

La feina comença ara, desprès del Pacte, calen diners, voluntat i capacitat. No és moment de dubtes.

Llibre: Internet i la societat xarxa de Manuel Castells

Pel·lícula: Gattaca d’Andrew Nicol

Música: Noia de porcellana de Pau Riba