Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Bones Pràctiques en Social Media

En el món del social media estem a les beceroles. Només podem parlar del que fem cada dia, del que està passant, del que es modifica a partir de l’assaig error, no és un problema, és com ha de ser. Per això quan em van proposar participar en el III Congreso de Social Media a Barcelona, no vaig dubtar, la meva presentació es basaria en la meva experiència treballant en Social Media, en explicar les bones pràctiques que he viscut i m’han servit per a créixer en el mitjà. En la presentació enllaçada a dalt, hi trobareu els temes dels que vam parlar en el Congrés. Aprofito per dir que avui fa un any que celebràvem l’èxit d’una d’elles, la victòria de Sandro Rosell a les eleccions a la presidència del FCBarcelona, en la qual, de la ma de Didac Lee, vaig tenir l’honor de coordinar el Consell 2.0.

El plantejament de la meva ponència es basa en la necessitat d’analitzar les accions en social media  a partir dels resultats. De com les persones, les institucions, les empreses, hi són als canals socials perquè necessiten rendiments; sigui per a vendre sabatilles com Munich, sigui per a vendre una idea política, sigui per a vendre un candidat, sigui a la presidència del Barça, de Catalunya o dels USA. Obama és un paradigma de bona utilització dels social media justament, i en el desenvolupament de la política a Catalunya teniem exemples interessants com la Twittervista, on l’associació Stic.Cat, ha posat a l’abast dels polítics i els ciutadans el format de Twitter. Entitats tan dispars com el Vaticà o Greenpeace tenen presència al social media. Ningú discuteix hores d’ara la necessitat de ser-hi. Algunes de les preguntes que em van fer anaven en aquest sentit: tothom ha de ser als social media? tothom no ha de ser  si no ho considera necessari, però tothom ha de saber què diuen d’ell o de la seva institució/empresa a la xarxa i obrar en conseqüència. Els polítics utilitzen bé les eines social media? en general les persones de forma individual sí, amb exemples interessants com @quimnadal, @lluisrecoder o @ebenach i en canvi, al meu entendre, els partits com a institució no han incorporat de veritat el canvi que significa el social media als aparells. L’#opendata dels polítics seria justament una bona acció en social media. Sobre l’experiència dels canals socials del Dept. d’Ensenyament que vaig dissenyar i implementar, les preguntes van ser sobre per què una institució es planteja ser als social media; per mi han de ser per comunicar l’activitat i també, i molt important, per modificar la pròpia institució. El concepte social media ha de ser present, és un contingut ineludible per a tots els docents i estudiants d’avui.

Finalment alguna reflexió sobre els mateixos formats de les trobades, congressos, i esdeveniments similars, que tracte sobre internet i el social media. La meva ponència em va possibilitar explicar el que jo he fet i demostrar algunes bones pràctiques, però també, i especialment, tenir un intercanvi d’idees a partir de les preguntes del públic del congrés que em va fer pensar, meditar i inclús modificar, algunes de les idees preconcebudes que tots tenim. Justament la bidireccionalitat que és el segell del social media és la part més interessant d’una trobada com aquesta. Donar possibilitat a tothom d’expressar-se mitjançant la xarxa, tenir a l’abast conectivitat de tots tipus, pensar en espais amigables que facilitin l’intercanvi, i introduir la conversa virtual en la real, són reptes que hem d’incorporar per fer de les trobades sobre internet, alguna cosa més que classes magistrals dels qui hem tingut la sort de ser cridats a la tribuna.  El meu agraïment a totes i tots, especialment a @soniamulero , i fins molt aviat a la xarxa i a la realitat.

Llibre: The Global Village de M. Macluhan i altres

Pel·lícula: Blade Runner de Ridley Scott

Música: Bad Romance de Lady Gaga

13, juny 2011   Cap Comentari

Barça, Sandro Rosell i el Consell 2.0

L’esport  és un rite que està substituïnt en la societat del segle XXI altres formes de representació, i els clubs són espais de decissións econòmiques, polítiques i socials. El FCBarcelona és “mes que un club”, frase que procedeix d’una forma de sentir-se català ara s’ha convertit en una forma d’identificació global. Fa temps que m’interessa el Barça com a institució esportiva i com a fenòmen social per això no vaig dubtar un minut quan el meu amic Dídac Lee em va proposar de formar part del Consell 2.0 que dona suport a la candidatura de Sandro Rosell a la presidència del Barça.

En aquest moment les xarxes socials a Internet són imprescindibles en la comunicació global, en l’acció social, política i econòmica; unes eleccions al club de futbol més important del moment  tenen necessàriament un paper fonamental a la xarxa i el fet de que un candidat, Sandro Rosell, hi hagi apostat des del primer moment amb un equip de gent activa en elles, diu molt de la idea actual i agosarada del candidat. Una institució, una empresa, un club com el Barça seran 2.0 o no seran, i aquest perfil 2.0 de Sandro Rosell avala la seva posició.  Hem començat amb algunes eines com la pàgina Donem suport a Sandro Rosell , el seu perfil a twitter @sandrorosell i la primera twitterentrevista a Sandro Rosell que vam realitzar el dia 20 de gener amb uns resultats espectaculars, més de 600 preguntes, moltíssims retwitts, comentaris, i una activitat d’intercanvi directe entre el personatge i la gent que demostra com de potents són les eines 2.0.

El que transmet una acció a la xarxa és un missatge molt potent que ens interpel·la com a individus, com a actors privilegiats d’un futur que ja és present. La identificació de la gent amb el Barça és molt profunda, gent de cultures molt diferents saben cantar un himne que es canta en català, admiren a Pep Guardiola perquè personifica una forma de fer molt respectuosa i profundament coherent, que té en compte les persones i que relaciona l’emoció amb el resultat. La passió que un individu sent per allò que fa es reflexa en els resultats, es pot plorar i sentir que el món està amb tu des d’un racó com Catalunya, del local al global amb transversalitat de cultures, de perfils professionals, de llengües; aquestes són les característiques que també el Consell 2.0 i Sandro Rosell valoren com a importants,  per això la gent que formem el Consell 2.0, de forma desinteressada, hem decidit donar suport a un candidat que mira de preservar allò pel qual milions de persones són capaces de cantar: Blau grana al vent, un crit valent, tenim un nom, el sap tothom, BARÇA, BARÇA, BARÇA!

Llibre: Benvingut al món real de Sandro Rosell

Pel·lícula: Up in the air de Jason Reitman

Música: I gotta feeling de Black Eyes Pead

24, gener 2010   19 Comentaris

De videos i comunicació emocional

Amb la ressaca de l’immens triomf del FC Barcelona d’aquest mes de maig màgic del 2009, els videos es demostren com l’eina bàsica per a penetrar les ments i aconseguir els objectius, sigui el triomf a la Champions o siguin les eleccions.

Hem sabut que Pep Guardiola va fer servir un video realitzat per Santi Padró, de TV3, amic personal de l’entrenador, abans del partir de la Champions. Fet amb escenes de la pel·lícula Gladiator i les imatges més importants dels partits del Barça d’enguany i amb la inoblidable aria de Turandot, Nessum dorma; va conformar la dosis d’emoció i de força més gran que ningú podia oferir als “gladiadors” catalans al coliseu de Roma. Els “bàrbars del nord” (Racionero dixit) del Manchester no podien ni pensar que els refinats llatins mediterranis es convertirien en ferotges lluitadors, empesos per la música i les imatges de l’esforç i la voluntat, representats en una pel·lícula de “romans” i la seva pròpia pel·lícula d’un any inigualable. La força de la comunicació àudiovisual no l’hem descobert ara, els americans en saben un munt, Hollywood és la màquina de l’emoció.

Però aquesta és una força que s’ha de saber utilitzar. En campanya electoral  els partits cerquen la complicitat dels votants amb videos. Des del Confidencial.cat de Convergència, fins al video del PP on pràcticament convertia als socialistes en gossos o el que els mateixos del PSOE acaben de fer per a les europees amb Fernando Colomo, tots en fan servir. Intenten apel·lar a l’emoció del votant però molt em temo que no acaben de trobar el punt, almenys no sembla que els rendiments siguin els mateixos que els que van portar el Barça a la victòria. Per què? Diria que perquè la construcció de missatge àudiovisual s’ha de fer seguint criteris de qualitat, de positivisme, de veracitat; apel·lar a l’emoció contra algú és contraproduent, més aviat allunya a aquell que vols fer-te teu, i només convenç a qui ja està d’acord amb tú. L’espectador ha de trobar alguna cosa propera a ell per a poder sentir-se identificat i arribar a l’emoció que el mogui a actuar. Una dosi d’humilitat, de missatge, amanida amb tocs de sentiment pot portar-te a la glòria, allò que t’ofèn o que agredeix, ni que sigui amb imatges i música, sempre serà un missatge equivocat.

Llibre: Divertirse hasta morir de Neil Postman

Pel·lícula: Gladiator de Ridley Scott

Música: Nessum dorma de Turandot per Pavarotti

29, maig 2009   7 Comentaris

Guardiola, la soledat del triomf

A hores de la final de Champions i abans de saber si el Barça la guanyarà o no, m’interessa sobretot la figura de Pep Guardiola, l’ànima d’un equip que avui està present a les vides de milions de persones a tot el món.

Els emprenedors, els líders, aquells que gaudeixen de la capacitat de portar endavant els seus projectes, tenen algunes característiques molt concretes que es donen en Guardiola, són de manual: la constància, els objectius clars, el treball en equip, la fidelitat a les persones i les idees i la soledat. La història de Guardiola com a jugador i com a entrenador està directament relacionada amb el seu amor pel FC Barcelona, res no seria el mateix sense la voluntat ferma de ser culé i d’identificar-se amb una entitat que és “més que un club”. La representació que el FC Barcelona exerceix de Catalunya, una nació sense estat, és la del braç armat que metabolitza tots els sentiments d’aquells que no troben altra representació millor, i és també la primera eina de cohesió social que els immigrants troben quan arriben a Catalunya i aquest fet és inherent a l’amor que Guardiola té pel club. Però justament per aquesta gran responsabilitat que el club té davant de milers de persones, que Guardiola coneix com a jugador i entrenador del Barça, ell ha definit un projecte d’equip que contempla totes les respostes, les esportives i les que van més enllà. No és casualitat que Miquel Martí i Pol sigui una referència al vestuari, ni que les normes de treball d’equip i de cohesió de les persones siguin estrictes en aquest projecte, s’adiuen amb l’alt grau de responsabilitat que l’entrenador sap que tenen vers el club, vers Catalunya i vers el món.

Però el triomf no és gratuït, comporta un percentatge de soledat que va amb el càrrec, és la mateixa soledat que Guardiola ja coneix de quan va marxar per la porta falsa al final de la seva etapa de jugador, i que podria tornar a repetir-se ara com a entrenador. En el moment en que no tot siguin flors i violes, Guardiola seguirà fidel als seus ideals i a la seva gent, amb copa o sense, el gran valor del líder és saber que sempre està sol per molt que milions de persones l’aclamin, i això serà també l’assegurança de la feina ben feta.

Llibre: Tribus de Seth Godin

Pel·lícula: Mongol de Sergei Bodrov

Música: Himne del FC Barcelona per Joan Manel Serrat

27, maig 2009   10 Comentaris