L’esport  és un rite que està substituïnt en la societat del segle XXI altres formes de representació, i els clubs són espais de decissións econòmiques, polítiques i socials. El FCBarcelona és “mes que un club”, frase que procedeix d’una forma de sentir-se català ara s’ha convertit en una forma d’identificació global. Fa temps que m’interessa el Barça com a institució esportiva i com a fenòmen social per això no vaig dubtar un minut quan el meu amic Dídac Lee em va proposar de formar part del Consell 2.0 que dona suport a la candidatura de Sandro Rosell a la presidència del Barça.

En aquest moment les xarxes socials a Internet són imprescindibles en la comunicació global, en l’acció social, política i econòmica; unes eleccions al club de futbol més important del moment  tenen necessàriament un paper fonamental a la xarxa i el fet de que un candidat, Sandro Rosell, hi hagi apostat des del primer moment amb un equip de gent activa en elles, diu molt de la idea actual i agosarada del candidat. Una institució, una empresa, un club com el Barça seran 2.0 o no seran, i aquest perfil 2.0 de Sandro Rosell avala la seva posició.  Hem començat amb algunes eines com la pàgina Donem suport a Sandro Rosell , el seu perfil a twitter @sandrorosell i la primera twitterentrevista a Sandro Rosell que vam realitzar el dia 20 de gener amb uns resultats espectaculars, més de 600 preguntes, moltíssims retwitts, comentaris, i una activitat d’intercanvi directe entre el personatge i la gent que demostra com de potents són les eines 2.0.

El que transmet una acció a la xarxa és un missatge molt potent que ens interpel·la com a individus, com a actors privilegiats d’un futur que ja és present. La identificació de la gent amb el Barça és molt profunda, gent de cultures molt diferents saben cantar un himne que es canta en català, admiren a Pep Guardiola perquè personifica una forma de fer molt respectuosa i profundament coherent, que té en compte les persones i que relaciona l’emoció amb el resultat. La passió que un individu sent per allò que fa es reflexa en els resultats, es pot plorar i sentir que el món està amb tu des d’un racó com Catalunya, del local al global amb transversalitat de cultures, de perfils professionals, de llengües; aquestes són les característiques que també el Consell 2.0 i Sandro Rosell valoren com a importants,  per això la gent que formem el Consell 2.0, de forma desinteressada, hem decidit donar suport a un candidat que mira de preservar allò pel qual milions de persones són capaces de cantar: Blau grana al vent, un crit valent, tenim un nom, el sap tothom, BARÇA, BARÇA, BARÇA!

Llibre: Benvingut al món real de Sandro Rosell

Pel·lícula: Up in the air de Jason Reitman

Música: I gotta feeling de Black Eyes Pead

Amb la ressaca de l’immens triomf del FC Barcelona d’aquest mes de maig màgic del 2009, els videos es demostren com l’eina bàsica per a penetrar les ments i aconseguir els objectius, sigui el triomf a la Champions o siguin les eleccions.

Hem sabut que Pep Guardiola va fer servir un video realitzat per Santi Padró, de TV3, amic personal de l’entrenador, abans del partir de la Champions. Fet amb escenes de la pel·lícula Gladiator i les imatges més importants dels partits del Barça d’enguany i amb la inoblidable aria de Turandot, Nessum dorma; va conformar la dosis d’emoció i de força més gran que ningú podia oferir als “gladiadors” catalans al coliseu de Roma. Els “bàrbars del nord” (Racionero dixit) del Manchester no podien ni pensar que els refinats llatins mediterranis es convertirien en ferotges lluitadors, empesos per la música i les imatges de l’esforç i la voluntat, representats en una pel·lícula de “romans” i la seva pròpia pel·lícula d’un any inigualable. La força de la comunicació àudiovisual no l’hem descobert ara, els americans en saben un munt, Hollywood és la màquina de l’emoció.

Però aquesta és una força que s’ha de saber utilitzar. En campanya electoral  els partits cerquen la complicitat dels votants amb videos. Des del Confidencial.cat de Convergència, fins al video del PP on pràcticament convertia als socialistes en gossos o el que els mateixos del PSOE acaben de fer per a les europees amb Fernando Colomo, tots en fan servir. Intenten apel·lar a l’emoció del votant però molt em temo que no acaben de trobar el punt, almenys no sembla que els rendiments siguin els mateixos que els que van portar el Barça a la victòria. Per què? Diria que perquè la construcció de missatge àudiovisual s’ha de fer seguint criteris de qualitat, de positivisme, de veracitat; apel·lar a l’emoció contra algú és contraproduent, més aviat allunya a aquell que vols fer-te teu, i només convenç a qui ja està d’acord amb tú. L’espectador ha de trobar alguna cosa propera a ell per a poder sentir-se identificat i arribar a l’emoció que el mogui a actuar. Una dosi d’humilitat, de missatge, amanida amb tocs de sentiment pot portar-te a la glòria, allò que t’ofèn o que agredeix, ni que sigui amb imatges i música, sempre serà un missatge equivocat.

Llibre: Divertirse hasta morir de Neil Postman

Pel·lícula: Gladiator de Ridley Scott

Música: Nessum dorma de Turandot per Pavarotti

A hores de la final de Champions i abans de saber si el Barça la guanyarà o no, m’interessa sobretot la figura de Pep Guardiola, l’ànima d’un equip que avui està present a les vides de milions de persones a tot el món.

Els emprenedors, els líders, aquells que gaudeixen de la capacitat de portar endavant els seus projectes, tenen algunes característiques molt concretes que es donen en Guardiola, són de manual: la constància, els objectius clars, el treball en equip, la fidelitat a les persones i les idees i la soledat. La història de Guardiola com a jugador i com a entrenador està directament relacionada amb el seu amor pel FC Barcelona, res no seria el mateix sense la voluntat ferma de ser culé i d’identificar-se amb una entitat que és “més que un club”. La representació que el FC Barcelona exerceix de Catalunya, una nació sense estat, és la del braç armat que metabolitza tots els sentiments d’aquells que no troben altra representació millor, i és també la primera eina de cohesió social que els immigrants troben quan arriben a Catalunya i aquest fet és inherent a l’amor que Guardiola té pel club. Però justament per aquesta gran responsabilitat que el club té davant de milers de persones, que Guardiola coneix com a jugador i entrenador del Barça, ell ha definit un projecte d’equip que contempla totes les respostes, les esportives i les que van més enllà. No és casualitat que Miquel Martí i Pol sigui una referència al vestuari, ni que les normes de treball d’equip i de cohesió de les persones siguin estrictes en aquest projecte, s’adiuen amb l’alt grau de responsabilitat que l’entrenador sap que tenen vers el club, vers Catalunya i vers el món.

Però el triomf no és gratuït, comporta un percentatge de soledat que va amb el càrrec, és la mateixa soledat que Guardiola ja coneix de quan va marxar per la porta falsa al final de la seva etapa de jugador, i que podria tornar a repetir-se ara com a entrenador. En el moment en que no tot siguin flors i violes, Guardiola seguirà fidel als seus ideals i a la seva gent, amb copa o sense, el gran valor del líder és saber que sempre està sol per molt que milions de persones l’aclamin, i això serà també l’assegurança de la feina ben feta.

Llibre: Tribus de Seth Godin

Pel·lícula: Mongol de Sergei Bodrov

Música: Himne del FC Barcelona per Joan Manel Serrat