Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

#Somunanació… a Internet

El 10 de juliol de 2010 s’ha produït la manifestació més multitudinària feta a Barcelona, 1.500.000 persones pels carrers, i replicada a algunes ciutats del món. Per arribar a que aquest fet es produís, molts i moltes han treballat de valent, i alguns se n’han aprofitat, com sempre a la història. La protesta és una reacció a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut en vigor, recorregut pel Partit Popular i el Defensor del Pueblo. Aquesta sentència, com molt bé explica Enric Juliana, és una sentència de llarg recorregut que conculca el dret sobirà dels pobles a decidir sobre la seva organització democràtica. No sempre les legalitats són ètiques. El despotisme il·lustrat s’embolcalla de llenguatge inintel·ligible per a fer que els sàtrapes segueixin fent de les seves. En aquest segle XXI que ens arriba amb la novetat del món virtual,  podria ser  la xarxa la que ens proporcionés alguna solució a la letargia política que patim?

El seguiment de la manifestació del #10J ha estat per primera vegada massiu a Internet, un twitt que he posat a les 18h: “@trinamilan Catalunya és una nació a Internet. Primera mani 2.0 #somunanacio #10J“,  ha estat retwittejat per 10 persones en qüestió de minuts. I els trending topics de la tarda han estat recollits per http://es.twicker.net aquests: 1. #somunanacio 2. #10j 3. #esp 4.#manirac1 5. #worldcup #trendingtopics. Però és que els mitjans tradicionals s’anaven omplint del que els internautes anaven posant a la xarxa, des de fotografies fins a comentaris personals o d’informació. La cobertura que ha fet TV3, BTv, RAC1, CatRadio o COmRadio han estat significatives, per exemple, el 3cat24 ha fet un article sobre el seguiment o el TN de TV3 ha donat un recull de twitaires seguint la manifestació, o  ComRadio ha recollit totes les declaracions d’alcaldes sobre la manifestació a twitter: http://www.swift.fm/comradiocom/ I mots polítics que eren presents a la manifestació han seguit també aquesta dins la xarxa com @ebenach, @lluisrecoder o @quimnadal; i especialment @omnium i la seva presidenta @murielcasals i el seguiment del web Som una nació d’Omnium Cultural.  Així com a mitjans estrangers com The Washington Post o la BBC. Tota aquesta munió presencial als carrers de Barcelona és exponencialment més important a la xarxa. Milions de persones se n’han assabentat de que alguna cosa passava a Barcelona que era molt important i o llegien i ho veien en directe a twitter, a twitpic, a facebook, a youtube i als blocs a partir d’ara mateix. Ja tenim un “meme” de @joanka68 que ho demana. L’acció de la gent a Internet està deixant en darrera a la realitat,  i els carrers de Barcelona són una mostra perquè només sentint les lluites aferrissades dels polítics i les institucions per a saber qui anava a davant no deixaven gaire bones vibracions per a la participació.

És doncs la desafecció de la política una realitat? o és la manca de solucions al problemes reals el que fa que la gent se senti lluny de la feina que fan els nostres representants? Internet és l’expressió de que si una cultura vol ser present ho és: la presència de la cultura catalana a la xarxa és molt superior a allò que 7 milions de parlants tindrien dret a tenir. la Viquipèdia catalana és de les més actives i de més qualitat; el nombre de blocaires i activistes a les xarxes socials és percentualment molt superior al d’altres cultures similars en nombre i situació. La qualitat de la presència del català i Catalunya com a productores àudiovisuals i digital és impressionant. És doncs un repte fer realitat el que volem sense més embuts. Són capaços els polítics de fer que el milió i mig de persones(el 20% dels catalans)  que avui han sortit al carrer tinguin el que esperen? Solucions als seus problemes econòmics, socials, vitals?… Si no ho són, caldrà que ens ho repensem tots plegats. La xarxa demostra que s’ha de ser ràpid, eficaç i sense complexes, que s’han de prendre decisions i ser adaptatiu. A Internet sembla que ho fem, per què no a la realitat?…

(meme..a @joanka68, @mgarrigap, @ricardespelt, @gemmaurgell, @erovira, @medri, @xpeytibi…..)

LLibre: El arte de la guerra de Sun Tzu

Pel·lícula: Invictus de Clint Eastwood

Música: Caic de Gerard Quintana

10, juliol 2010   15 Comentaris

Per què aniré a la manifestació del dissabte 10 de juliol…

Davant la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’actual Estatut de Catalunya, votat per la majoria de catalans i refrendat pel Parlament de Catalunya, des d’aquest bloc donem suport a la manifestació de la societat civil catalana que tindrà lloc aquest dissabte, 10 de juliol, a les 18:00 hores a Barcelona i us animem a participar-hi. Nosaltres hi anirem.

Durant aquests darrers tres anys Catalunya ha estat el punt de mira de determinats mitjans de comunicació i institucions polítiques, civils i econòmiques d’Espanya que han fet servir els seus espais per transmetre una imatge no real del nostre país i això ha quallat en una part de la societat espanyola. Aquesta mirada irada d’una part d’Espanya que no ens entén, acompanyada per una sentència del Tribunal Constitucional que ha estat llarga, polèmica i amb un desenllaç gens desitjat, fa que sigui l’hora que els catalans (societat civil i política) treiem pit, que defensem la nostra dignitat i demostrem unitat.

Davant nostre s’obre un futur incert. No es qüestió d’analitzar com serà, però cal fer palès, d’una vegada per totes, que el nostre país i la nostra nació, que és Catalunya i nosaltres, els catalans, volem una millora en el nostre autogovern i un finançament més just.

Aquest post és una iniciativa conjunta de Ricard EspeltMarc GarrigaTrina MilanEdgar RoviraGemma Urgell. Si vols adherir-te només cal que creïs un post en el teu blog amb aquest text, també pots adherir-t’hi fent un comentari a aquest blog o qualsevol altre blog que ho hagi publicat.

7, juliol 2010   14 Comentaris

Roses, gols i sentències del TC

La primavera acumula espores, pluja, sol i dates importants: el 14 d’abril, dia de la república, al 23 d’abril, dia de Sant Jordi, o el 25 d’abril, dia de la revolució dels clavells portuguesa;  semblaria que la primavera porta efluvis de renovada energia. Aquest mes d’abril pot ser un dels mesos a recordar en la nostra pròpia història. Hi ha un equip, que és el centre del món i ens té enganxats  a les seves passes perquè de molt del que ells, els nois del Barça, facin,  depèn el futur d’una entitat que té les eleccions a tocar, i on es juga alguna cosa més que un canvi de president. Es juga una forma d’entendre el futbol i la seva relació amb els socis, amb Catalunya, amb la política i amb el món. La necessitat de donar transparència a la gestió de l’entitat més important de Catalunya, i de posar-la en el món de la forma més ajustada a les necessitats del club i de la gent, de fer-lo virtual i real, conté un repte que no només es juga a la gespa, però que en depèn molt.

La celebració de Sant Jordi a Catalunya és l’inici de la vida al carrer, d’una forma d’entendre la cultura i la relació entre les persones, relaciona la natura i la creació humana, la rosa i el llibre, l’emoció i la raó. Ens imposa el deure de saber i sentir, com el propi joc del futbol; i enguany a més ha estat la porta a les consultes sobre la independència, una acció que es produeix com a conseqüència de la reiterada sensació de que l’Estatut de Catalunya, votat en referendum i aprovat pels ciutadans, sigui retallat per un Tribunal Constitucional posat en qüestió, fins a deixar en no res les novetats que aquell introdueix en la difícil i històricament irresolta relació entre Catalunya i Espanya. Decidir per un mateix és la primera cosa que li ensenyem als nostres infants, saber i tenir opinió és bàsic per a fer-se persones; les dependències extremes només comporten obediència. L’opinió comporta raonament i convenciment. És legal i és ètic opinar, dir el que un pensa, i si després aquest sentiment és majoritari, fer-lo llei. Els humans ens hem donat el més preuat regal, el de la democràcia i l’estat de dret, i els que podem gaudir-lo, hem de fer-ho. L’expressió de l’opinió és sagrada, com les roses i els llibres d’un sant guerrer que lluita contra un drac de foc.

Les metàfores són infinites en aquest més d’abril, el foc, les roses, els llibres, els clavells, el drac. Però quan un país ha de decidir només sota la norma del jutge, i aquests jutges estan a l’ull de l’huracà, no sembla que res vagi bé. Que els jutges siguin enemics entre ells, que la política jugui a legislar amb les togues dels magistrats només demostra que la nostra joveníssima democràcia té el xarampió primaveral i no acaba de trobar-se bé en aquest cos que li ve gran. Poden uns jutges marcats pels propis colors ideològics decidir sobre la decisió que els ciutadans ja han pres? Si uns poden, els altres també. I arribem a un atzucac. Mentre, la gent no té diners per a pagar el rebut de la hipoteca, no té per a pagar els seus empleats, no té per a comprar menjar, no té per a comprar llibres i roses. Som capaços de crear una festa com la de Sant Jordi, de crear l’equip que és el centre del món, de fer un Estatut o dir si volem o no ser independents d’Espanya i ningú, a la fi,  és capaç de vèncer el drac?

Llibre: Olor de violetes de Josep Campmajó

Pel·lícula: For Whom the bells tolls de Sam Wood

Música: Grandola Vila Morena d’Amàlia Rodrigues

25, abril 2010   Cap Comentari

Co-branding, el repte de Catalunya

El co-branding consisteix a compartir marques i, per tant, despeses, per aconseguir una rendibilitat més gran. Però implantar un co-branding amb èxit exigeix un ardu treball d’anàlisi previ. Un aspecte crucial d’aquesta eina és l’elecció del soci. Només si s’encerta-hi convergiran a la perfecció marques, productes i formes de gestió diferents. Hi ha una sèrie d’aspectes que poden ajudar en aquesta elecció. Un d’ells és l’afinitat o complementarietat de les marques, un estudi de mercat profund sobre la situació, el sector, el soci potencial … I és que les experiències demostren que amb una bona elecció de socis, un bon estudi de mercat, de les marques amb les que compartir el negoci i una bona estratègia, el co-branding no és només una fórmula rendible, és un garantia d’èxit.

L’editorial conjunt sobre la decisió del TC i l’Estatut de Catalunya és una mostra excel·lent d’aquesta idea del màrqueting, i repassant les conseqüències podria ser expansiu. Podria passar que el co-branding espontani que s’està produint (17000 adhesions a la web de La Vanguardia) i especialment el ressò a la blocosfera siguin mostres evidents de que hi ha socis, és a dir, quòrum real a la societat civil catalana per a posar d’acord als actors, perquè de fet, ara com ara, la pilota està a la teulada dels responsables polítics. I perquè a  més, hi ha el repte de les consultes sobre la independència del dia 13 de desembre a 150 pobles i ciutats de Catalunya. Algunes preguntes, en qüestió de màrqueting sempre s’ha de tenir clar quin és l’objectiu a aconseguir: posar en valor el producte de la teva empresa, vendre més que ningú i assegurar una bona reputació que et permeti continuar i millorar. Quins són els objectius dels catalans? quins són els objectius dels partits catalans? quins són els objectius del TC? Posar en valor Catalunya i els drets dels seus ciutadans quan els representants i assegurar una bona reputació per al desenvolupament social futur són els reptes.

A diverses campanyes podem observar com les empreses s’alien per a aconseguir bons resultats, inclús aquelles que podrien semblar poc relacionades com la sabatilla de Nike i els Iphone i Ipod d’Apple que veiem a la fotografia superior, això en el món de l’empresa és actualment una estratègia comú i molt utilitzada. Resta per saber si a Catalunya seguirà el co-branding i si els resultats d’aquesta campanya estaran a l’alçada dels objectius del país.

Llibre: Co-branding, la ciencia de la alianza de Tom Boad

Pel·lícula: Planet 51 de Jorge Blanco

Música: Boig per tu de Sau

29, novembre 2009   10 Comentaris

La dignitat de Catalunya

Es poden tenir discrepàncies, es pot opinar diferent, però l’acord sempre és el que hauriem de cercar i aconseguir. La publicació conjunta del mateix editorial per part de dotze diaris catalans és un exemple d’acord per sobre de la discrepància i un model a seguir per part de tots, els primers els qui tenen responsabilitats públiques, els civils servents, i desprès tota la resta de ciutadans. Afegir-nos des de la blogosfera és també una forma de treballar per l’acord.

EDITORIAL: La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Música: Jo vinc d’un silenci de Raimon

26, novembre 2009   17 Comentaris