Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Meme: Patologies de l’emprenedor

Fotografia: Txerra Cirbian

Les converses a primera hora del dia, quan el sol encara ha de sortir, provoquen reaccions directes. Jordi Pérez mentre es preparava per a posar els carrers llegia a Twitter que Mau Santambrosio s’havia aixecat perquè una idea l’havia despertat de cop. Aquesta conversa entre dues persones que es defineixen com a emprenedors ha provocat el meme #patologias_emprendedor que alguns hem recollit i continuem, amb l’esperonament de Marco Cimino que apel·la a la meva condició formativa d’antropòloga. De fet fa dies que li donem voltes, en diverses converses on line i off line, al terme emprenedor. Em toca doncs, dir alguna cosa sobre les patologies de l’intraemprenedor, del que ja ha parlat en un article el meu amic Dídac. D’entrada el concepte ja és inversemblant per a alguns, segurament els ortodoxes de l’empreneduria no admeten ni tan sols a depèn quin empresari, com em comentava també Miquel, un amic de Sarrià; però està clar que sense intraemprenedors algunes empreses, tant públiques com privades, no se’n sortirien.

La patologia clau de l’intraemprenedor és no sentir-se com a tal, no saber-se emprenedor. Tots els esforços estan originats en la responsabilitat de saber que es cobra un sou amb diner aliè, amb diner públic, és a dir, de tothom. És un emprenedor que treballa per objectius, encara que no se li hagin demanat, que sent el desig de millorar el sistema, que viu la passió per fer-ho millor sense que això repercuteixi en el seu sou i normalment tampoc en la seva consideració per part de l’empresa. No és banal el que se li planteja a una persona que normalment treballa amb intangibles, la capacitat de provocació, de rendiment necessita de dobles incentius, que no són ni els econòmics ni els de promoció, són en la seva major part, personals; això sí, amb la feina segura i per a tota la vida, un veritable incentiu? en realitat un #bufbuf emocional.

Estem parlant de com socialment són necessàries les persones intraemprenedores que mantenen i fomenten el servei públic, que està, precisament mancat i molt, de veritables models de gestió emprenedora, la que ha de passar per una nova forma d’administració pública, i per tant, que han de produir-se des dels canvis en la forma de fer política. Una política oberta, #opengov, és la que reclama una societat en xarxa; el model són els emprenedors de més èxit, els que estan arriscant-se a fer coses diferents de forma oberta, cooperativa i responsable de la feina en primera persona; i si és així en la política, una administració oberta, #openadmin, serà la conseqüència. Llavors els intraemprenedors començaran a adonar-se’n de que ho són i potser la resta de la societat també els veurà. Continueu el meme #patologias_emprendedor ?

Lllibre: Los próximos cien años de George Friedman

Pel·lícula: Fitzcarraldo de Werner Herzog

Música: Galvanize de The Chemical Brothers

11, febrer 2010   8 Comentaris

L’estiu en un blog IV: Blogs corporatius

Hem parlat a Comradio avui de blogs corporatius. Si la Fórmula 1 està canviant és perquè s’adapta als nous temps, així ho entenen alguns i Renault ha afegit un blog a la informació que facilita a la xarxa sobre el seu equip liderat per Fernando Alonso. Els blogs d’empresa, o corporatius, estan cridats a ser un dels elements clau del concepte de venda a la xarxa. La presència virtual de les empreses passa no només per la informació unidireccional que significa un web sinó que esdevé imprescindible ser presents també amb eines bidireccionals que facilitin al client la relació directa amb el producte i amb qui el produeix. Van començar a tenir blogs corporatius les empreses tecnològiques com Microsoft, Nokia, Orange o Vodafone, és obvi que si el seu negoci passa per Internet fossin els primers a pensar-hi però cada vegada més tenir un blog d’empresa sembla obligat i altres com Mcdonalds o Cadbury ja el tenen.  De fet un estudi de les 100 primeres empreses espanyoles demostra que totes en tenen però també diu que no se’n fa l’ús diferenciat que caldria per a fer-ho rendible des del punt de vista de la interacció.

Una empresa s’ha de plantejar com o per què vol fer un blog, i si realment el vol fer, ha de consultar  empreses com Territorio creativo, Wearesocial o Roca Salvatella , empreses amb blog i especialitzades aquests tipus de serveis; i desprès saber definir què i com vol explicar al blog i a qui va adreçat; de fet l’ha de considerar com una eina nova i afegida a la resta de propostes d’informació i màrqueting tradicional. Perquè el que està clar és que si un no defineix el seu producte a Internet, algú altre ho farà per ell i per tant millor posar-s’hi, aprofitant qui ja ho fa o fent-ho d’antuvi. Algunes empreses catalanes ja s’hi han posat com AdES, Bonapat, Cooliflower o Spoonch.

Aquest concepte de blog d’empresa però presenta alguns interrogants, una vegada s’ha creat com es manté, com es defineixen les respostes als clients, com se li dona veracitat i autenticitat perquè no esdevingui una web encoberta, un pur exercici de publicitat?…la meva hipòtesi de futur és que alguns dels més interessants blogs corporatius són els dels CEO de les empreses, aquells que són l’ànima de l’empresa i que fan un blog on expliquen alguna cosa més que les lloances del producte. No seria increïble que poguessim llegir què en pensa el president de La Caixa i poder preguntar-li? Exemples com el blog d’en Dídac Lee o el de l’Albert Garcia Pujadas ens demostren que el blog d’un CEO és alguna cosa més que una publicitat dels seus productes.

Podcast del dijous 13 d’agost de 2009. escolta-ho aquí.

Blog:  ING Renault Team F1 Blog

Música: The sweetest taboo de Sade

13, agost 2009   11 Comentaris

A la recerca d’oceans blaus

Existeix la teoria dels oceans blaus que representen aquelles idees de negoci innovadores que estan per descobrir, mentre que els oceans vermells representen les que ja existeixen. La recerca dels oceans blaus és allò que es caracteritza per la creació de mercats desconeguts en àrees no explotades i que generen oportunitats de creixement sostingut i a llarg termini. Molts dels oceans blaus poden sorgir dels propis oceans vermells que ja existeixen, però es conceben com a estratègies no competidores sinó cooperatives perquè en els oceans blaus hi ha noves normes que demostren obsoletes les antigues lluites per un mateix model de negoci, són en realitat una conseqüència de la necessitat de deixar de banda la competició destructiva sobre un mateix model de negoci per a anar cap a un nou horitzó de mercat generant valor a través de la innovació.

En una jornada a la Cambra de Comerç de Barcelona sobre les TIC, s’ha posat de manifest que les empreses a Catalunya tenen la necessitat de trobar oceans blaus per a poder superar el moment de canvi de paradigma que estem vivint. Hi ha però determinats aspectes que dificulten la visió: els models de negoci establerts, les normes de l’administració que són lentes i feixugues, els serveis i les infrastructures ( conectivitat de xarxes i telecomunicacions) que han de ser millors; les relacions administració/empresa/universitat que han  d’aconseguir un bon rendiment R+I+D o les pròpies dinàmiques, a voltes obsoletes, de les grans corporacions que es veuen abocades a la renovació o la mort com la pròpia General Motors, per posar un exemple.

He percebut exemples d’oceans blaus en aquesta jornada com Balzac TV, NTE, Indra Espacio, totes elles empreses sorgides a Catalunya que treballen per a tot el món amb projectes que van més enllà del que tradicionalment està previst, i totes elles amb necessitat de suport R+I+D coordinat amb facilitats d’infrastructures i obertura mental. Hi ha possibilitats, i estan en aquest món, encara que no tots els que hi eren aquest matí sabien en quin món estan els oceans blaus.

LLibre: La estrategia del océano azul de W. Chan Kim

Pel·lícula: Master and commander de Peter Weir

Música: She’s only happy in the sun de Ben Harper

3, juny 2009   14 Comentaris

Google i la crisi

El record de la bombolla tecnològica dels 90 no ens pot amagar que en aquest moment a la Borsa les empreses amb liquiditat són en la seva majoria, empreses tecnològiques. Google és avui per avui l’empresa que podria posar el punt d’inflexió en la dinàmica borsària  perquè té una cotització al Nasdaq de 321 euros, quantitat inabastable per a la majoria de les altres cotitzadores.

Quin significat pot tenir això? Podem enumerar diverses variables. Les empreses que s’han posicionat en el negoci de la societat del coneixement són empreses que treballen amb intangibles; a més no tenen conexió amb l’origen de la crisi que és immobiliari, i es regeixen per a normes organitzatives internes molt innovadores. Potser si pensem en aquestes característiques podriem arribar a definir estratègies i nous procediments replicables a la resta d’empreses en situació deficitària.

Modelitzar empreses que s’enfronten a la crisi és el repte. De fet alguns es plantegen la comparativa Google versus les altres empreses amb prevenció, tot i que Microsoft o Intel ja van ser pioneres en els seu moment; la diferència està en que Google treballa amb un producte que és informació pura i dura, amb categories i models de cerca d’aquesta informació, no és exactament el mateix que un software o un hardware. Ara estem en el tercer nivell de les empreses tic, que ja no hauriem d’anomenar així, perquè ja no són tecnològiques són del coneixement, i aquesta és una diferència cabdal.

De com es treballa amb intangibles és el repte, perquè com ja s’ha dit en alguna ocasió, aquesta crisi té un component emocional, la depresió no és només econòmica, i això té a veure també amb com els que se n’en surten ho fan canviant procediments d’organització social i de negoci. Ha arribat l’era de l’emoció com a moneda de canvi.

Llibre: Tiempos líquidos de Zygmunt Bauman

Pel·lícula: El cónsul de Sodoma de Sigfrid Monleón

Música: Algo contigo d’Andres Calamaro

17, març 2009   6 Comentaris