Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Xarxes socials, finestra oberta

En una nit electoral, marcada per les acampades #spanishrevolution, els resultats de les eleccions municipals i autonòmiques és un paisatge més on les xarxes socials tenen un paper ara ja inevitable. Han guanyat a diverses ciutats catalanes molts dels polítics que tenen una presència a Twitter i aquest és un canvi que s’haurà de notar. La gestió de la política, de forma personal, en els espais socials és el salt qualitatiu que ve. Els moviments socials que hem vist florir aquests darrers dies, són espais de remogudes socials que tenen ara l’oportunitat de fixar en resultats específics el que s’ha demostrat TT en aquests dies passats. I els polítics que són autèntics polítics 2,0 tenen un paper significant en aquest sorpasso de la comunicació i la gestió de la política en majúscules amb Internet.

En una conferència al Col·legi de Publicitaris de fa uns dies, la presentació de la qual està a l’inici d’aquest post, varem parlar del paper de la xarxa social en el context de la pràctica política i democràtica. De les dades de les #acampades; i on es van produir dos preguntes, una de les quals del professor Robert Brown de la Universitat de Harvard, on plantejava si realment les xarxes socials empoderaven al ciutadà en la pràctica democràtica. La resposta i el comentari va ser que realment penso que és fonamental el paper de la xarxa social perquè posa al mateix nivell a ciutadans i representants polítics, i que la tecnologia i els gadgets individuals posen a la ma de les persones la interpel·lació als seus representants i per tant, la possibilitat de demanar la rendició de comptes, allò que en la cultura anglosaxona és habitual. La pràctica dels nous alcaldes twitaires tindrà una paper clau en aquest canvi de concepte de la pràctica política.

En aquest sentit totes les empreses, institucions i polítics tenen, ara més que mai, la necessitat de ser presents amb la identitat digital pròpia en el context de les xarxes socials, siguin quines siguin, en funció dels objectius. És per això que començo també a col·laborar amb Elogia, com a Social Media Consultant, perquè és una empresa que aposta per la introducció de l’activitat a la xarxa d’una forma seriosa, amb “research” específic per a plantejar implantació de les empreses i institucions, en el context de les xarxes socials; amb objectius finals i monitorització continuada. Una aposta ferma per a la presència qualificada a les xarxes socials i a la qual prestaré la meva col·laboració amb il·lusió i energia. Creien que, com diu la meva conferència al C. de Publicistes, l’individu és el mitjà, i per tant en noves formes de participació, comunicació i resultats empresarials. Bona feina a tothom i especialment a la xarxa.

Llibre: The global village de M.McLuhan

Pel·lícula: The tree of life de Terrence Malick

Música: Pirates del Caribe. Theme sound

22, maig 2011   Cap Comentari

Educar, a la cua

En campanya electoral tot són promeses d’un futur millor. Hi ha però missatges recurrents que a voltes apareixen caducs malgrat la seva pròpia importància. L’educació, entesa en tots els àmbits, fins a la universitat, la recerca i la innovació; té un paper que sembla important però que finalment es percep com a secundari. Mirant els programes electorals l’educació està situada a quasi tots ells a l’àmbit del benestar social, la família o els serveis bàsics. És a dir,  tots els partits estan obligats a parlar-ne però mai és tema de debat fulgurant als titulars de la premsa política, als debats als mitjans de comunicació, a la propia estratègia comunicativa electoral. Què passa amb una societat que anomenem del coneixement quan aquest no és prioritari en cap dels programes electorals? Angela Merkel en el seu dur programa econòmic de recuperació alemanya va prioritzar la inversió en educació i recerca com a element bàsic de l’economia del país. A quin programa de quin partit es troba l’Educació com a protagonista de la proposta econòmica i d’inversions de futur?

La naturalesa de l’educació és, no només la de formar individus preparats per a treballar sinó també, persones amb capacitat crítica i sentiment de pertenença a una societat justa i democràtica. Si aquesta no posa a l’abast de tothom les eines per a involucrar-se i participar, dificilment farem d’aquesta una societat més justa i equitativa. Una de les funcions bàsiques de l’escolarització és preparar als membres de cada nova generació per a les responsabilitats que més endavant tindran com a ciutadans. I aquest és un peix que es mossega la cua, sense preparació no hi a creixement, i sense educació democràtica tampoc tindrem polítics i ciutadans que facin de l’educació, el pilar de la societat. Perquè només superant el model tradicional d’educació unidireccional podrem obtenir els resultats que els nostres joves ciutadans necessiten. De fet podriem dir que només aquells països que compten amb una bona educació a tots els nivells  gaudeixen desprès d’una bona classe política que pugui retornar a la ciutadania allò que la societat li va donar mentre es formava.

Podriem arribar a fer de l’educació un mitjà de desigualtats en comptes d’una eina de desenvolupament? Correm aquest risc si les grans estructures econòmiques i polítiques no posen a l’educació i la recerca com a eixos centrals de les seves accions. Un país que depèn de la recerca externa per a crear llocs de treball; o que no promou l’emprenedoria com a eix de la creació d’ocupació, no és un país de futur. Ja sabem que la inversió en educació és a llarg termini i per a les ràpides i necessitades campanyes electorals no és gaire rendible, però sí que ho és per a la societat que cada dia està obligada a sobreviure. Tenir com a frontera el món sencer, al mateix temps que és dóna valor afegit a la cultura i la identitat pròpia són ineludibles en un món global. No podem fer mil cotxes al dia com a mitjans de segle XX però podem dissenyar cotxes que es diferenciïn dels d’altres països per la seva qualitat o la seva estètica. Pertanyem a una cultura mil·lenària que ha estat capaç de generar exemples modelics globals, no podem esperar que ningú ens vingui a salvar, la solució està aquí i l’educació és l’instrument. Un bon eslògan electoral.

Llibre:Sin fines de lucro de Martha Nussbaum

Pel·lícula: Fair Game d’Andrew Sipes

Música: Corren Gossos i Dani Macaco

15, novembre 2010   5 Comentaris

Escenaris de mítings, #maratocom

Dilluns 8 de novembre vaig tenir l’honor de compartir amb 14 persones més la II Marató en Comunicació que organitzen Antoni Gutiérrez Rubí i Albert Medran al Col·legi de Periodistes de Catalunya. És la segona vegada que es porta a terme aquesta marató de comunicació i ha estat un honor poder participar, aquesta vegada, com a ponent. El format és de 3 minuts per a cadascú on s’expliquen temes molt diversos amb l’objectiu de posar al día el que significa el procés d’unes eleccions. Entre d’altres, els temes desenvolupats van ser: La parella del candidat/a; els jingles de campanya, el merchandising o la jornada de reflexió. Podeu trobar resums complets en els blocs enllaçats anteriorment a aquest post. Per la meva banda el tema era “Escenaris de mítings”, intentant esbrinar quina vàlua tenen ara i quina innovació podria fer-se en aquesty tipus d’actes.

Els mítings són rites de comunicació creats en les antigues cultures clàssiques, quan a l’àgora de les ciutats gregues o romanes els filósofs o els apóstols de noves religións, explicaven a tot aquell que vulgués sentir-los, les seves idees, amb la finalitat d’afegir deixebles o creients. Aquest format s’ha transportat fins als nostres dies, i va prendre força amb els grans canvis polítics del segle XIX i XX i els grans moviments de masses. El míting intenta generar identificació entre un grup de persones però en aquest moment  ja són quasi sempre els mateixos militants que senten els colors del partit i s’apleguen en una orgia de reafirmació del grup. Per tant l’objectiu original no és el que s’aconsegueix ara. La necessitat d’innovar en aquests espais hauria de permetre que fos l’electorat el que s’identifiqués amb el candidat i el seu partit. A partir d’aquesta constatació, cal que deixi de ser un discurs unidireccional per a convertir-se en una conversa.

El món global que els mitjans de comunicació i la xarxa internet han generat fa que els missatges hagin de ser necessàriament audiovisuals, preparats per a sortir a qualsevol pantalla i a qualsevol xarxa social, combinant la realitat amb la virtualitat, i cercant els ciutadans que interessa afegir a la idea política que es vol comunicar allà on hi són. És un procés de convenciment que ha de permetre a un candidat superar el seu sostre i afegir nous votants a la seva opció política per a guanyar unes eleccions, objectiu últim de qualsevol campanya. Ara el missatge és complex, en forma de conversa i farcit d’imatges i sons que naveguen per l’espai dels bits. Els i les candidats/es a unes eleccions han de trobar a aquells que no són els seus per augmentar el seu potencial polític i combatre la desafecció, i això només és pot trobar allà on està la gent, i amb els elements que tothom reconeix, generant una conversa que convenci. “En l’edat elèctrica portem a tota la humanitat com la nostra pell” Marshall McLuhan.

Llibre: The medium and the ligth de Marshall McLuhan

Pel·lícula: Pa negre d’Agustí Villaronga

Música: Hallelujah de Rufus Wainwright

10, novembre 2010   4 Comentaris

Una nova forma de fer política?

La campanya electoral de les eleccions a la presidència de la Generalitat de Catalunya ha començat, com la primavera. I com la primavera, aquesta campanya fa olor de novetats. Els grans partits catalans, CiU amb la Casa Gran del Catalanisme i PSC amb Causa Comuna,  promouen accions que presenten una imatge de renovació respecte del passat i els partits petits assagen de no perdre identitat front els nouvinguts: plataformes i líders a seques. Tots ho necessiten, les dades sobre la desafecció política assalten les estadístiques i revelen un perill real de que a la fi ningú aconsegueixi la validació política i democràtica per a governar, alhora que dona pas a la possibilitat d’arribada de formacions sense una ideologia clara que aprofiten el descontentament ciutadà per a fer-se un lloc de representació i obtenir els beneficis de l’estructura democràtica, atomitzant l’arc parlamentari i abocant-nos a una molt perillosa italianització de la política catalana. Alguns factors s’hauran de tenir en compte. Està de moda comparar les estratègies amb la campanya que va portar Obama a la presidència dels USA, el model és interessant.

Demostrar que el candidat és un líder, que el programa i l’equip són engrescadors i que s’adiu amb les necessitats de la majoria i arribar a tots els qui poden votar per aconseguir que ho facin, són les necessitats fonamentals d’una bona campanya. I ara a més, amb estratègies també a la xarxa, o, sobretot a la xarxa. El model Obama és el model actual a seguir. Un líder carismàtic que emociona a la gent, que és capaç de fer saltar llàgrimes amb un discurs, mobilitzant masses de desencantats, d’aquells que mai havien anat a  votar com els joves, o d’aquells que no havien estat mai considerats públic rellevant com els hispans o els asiàtics. Amb una estratègia clara que passa, per exemple, per incloure en els discursos frases específiques sobre aquests nous grups socials; augmentant la seva presència en funció de les dades en temps real que les xarxes socials i la tecnologia li proporcionava. Va fer per tant que Internet i la comunicació fossin un instrument per a una estratègia amb contingut ideològic, amb idees clares, amb cares noves i adreçat a segments ciutadans en qui ningú abans s’havia fixat o per desidia o per menyspreu; fent-los molt rendibles electoralment.

Traslladar el model a casa nostra és el repte. Fer una proposta que aculli a tothom, inclosos aquells que no estaven previstos en el segment del votant del partit corresponent; reescriure un programa on s’arribi a tots però amb una base ideològica clara i amb coherència amb el propi partit. No és veritat que les ideologies s’acabessin amb la caiguda del mur de Berlin, en realitat l’oblit de la ideologia és una de les claus de la desafecció. Fer un bon equip liderat amb convenciment que transmeti el missatge als qui han de votar. I tenir molt en compte la xarxa i la seva sinuosa entrada a les vides de la gent. No per no ser-hi o no creure-hi, estem lliures de la influència d’Internet en la transmissió de tendències, d’opinió. En aquest moment molts continguts dels mitjans de comunicació tradicionals ja són extrets del que la xarxa crea a cada moment. La utilització de les xarxes socials és el boca-orella més rendible de la història, acosta als individus aterritorialment i atemporalment. La recepta és clara: renovació, programa sense dubtes ideològics, compromís, coherència i veracitat, comunicació i xarxes. Algú podria pensar que és difícil, en tot cas, és obligatori si volem sobreviure com a societat.

Llibre: La audacia de la esperanza de Barack Obama

Pel·lícula: The ghost writer de Roman Polanski

Música: Fortunate son de Credence Clearwater Revival

28, març 2010   11 Comentaris

Barça, Sandro Rosell i el Consell 2.0

L’esport  és un rite que està substituïnt en la societat del segle XXI altres formes de representació, i els clubs són espais de decissións econòmiques, polítiques i socials. El FCBarcelona és “mes que un club”, frase que procedeix d’una forma de sentir-se català ara s’ha convertit en una forma d’identificació global. Fa temps que m’interessa el Barça com a institució esportiva i com a fenòmen social per això no vaig dubtar un minut quan el meu amic Dídac Lee em va proposar de formar part del Consell 2.0 que dona suport a la candidatura de Sandro Rosell a la presidència del Barça.

En aquest moment les xarxes socials a Internet són imprescindibles en la comunicació global, en l’acció social, política i econòmica; unes eleccions al club de futbol més important del moment  tenen necessàriament un paper fonamental a la xarxa i el fet de que un candidat, Sandro Rosell, hi hagi apostat des del primer moment amb un equip de gent activa en elles, diu molt de la idea actual i agosarada del candidat. Una institució, una empresa, un club com el Barça seran 2.0 o no seran, i aquest perfil 2.0 de Sandro Rosell avala la seva posició.  Hem començat amb algunes eines com la pàgina Donem suport a Sandro Rosell , el seu perfil a twitter @sandrorosell i la primera twitterentrevista a Sandro Rosell que vam realitzar el dia 20 de gener amb uns resultats espectaculars, més de 600 preguntes, moltíssims retwitts, comentaris, i una activitat d’intercanvi directe entre el personatge i la gent que demostra com de potents són les eines 2.0.

El que transmet una acció a la xarxa és un missatge molt potent que ens interpel·la com a individus, com a actors privilegiats d’un futur que ja és present. La identificació de la gent amb el Barça és molt profunda, gent de cultures molt diferents saben cantar un himne que es canta en català, admiren a Pep Guardiola perquè personifica una forma de fer molt respectuosa i profundament coherent, que té en compte les persones i que relaciona l’emoció amb el resultat. La passió que un individu sent per allò que fa es reflexa en els resultats, es pot plorar i sentir que el món està amb tu des d’un racó com Catalunya, del local al global amb transversalitat de cultures, de perfils professionals, de llengües; aquestes són les característiques que també el Consell 2.0 i Sandro Rosell valoren com a importants,  per això la gent que formem el Consell 2.0, de forma desinteressada, hem decidit donar suport a un candidat que mira de preservar allò pel qual milions de persones són capaces de cantar: Blau grana al vent, un crit valent, tenim un nom, el sap tothom, BARÇA, BARÇA, BARÇA!

Llibre: Benvingut al món real de Sandro Rosell

Pel·lícula: Up in the air de Jason Reitman

Música: I gotta feeling de Black Eyes Pead

24, gener 2010   19 Comentaris