Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Educar: Darwin com a metàfora

“No sobreviu  el més fort , tampoc el més intel·ligent, qui sobreviu és el que millor s’adapta...” Charles Darwin. Amb aquesta frase es pot resumir la teoria evolutiva del més gran científic del segle XIX, del qual encara aprenem. I és també la frase que descriu a la perfecció el que en aquest moment passa amb qui vol sobreviure en aquesta selva social que és el segle XXI . Aquesta és una frase que he utilitzat molt sovint en les meves conferències (veure presentacions ) i l’he trobat en un article de El País sobre educació del futur. Està bé que qui forma part d’empreses amb posicions rellevants en el mon educatiu com la Fundació Santillana, Telefónica, Google o Microsoft parlin de sistema educatiu obsolet i de canvi de paradigma en la forma d’ensenyar. Fa temps que alguns ho venim dient amb pocs resultats quant a la renovació dels sistemes educatius. El “gap” que s’està generant entre el que aprenen els estudiants i el que necessiten per a trobar feina és cada vegada més gran. No només no trobaran feina sinó que si la troben, hauran de tornar a aprendre el que necessiten per a fer-la.

Al nostre primer món, tan desenvolupat quant a tecnologia, aquesta desapareix en el moment en que un estudiant entra a les aules. No és suficient amb que es posin ordinadors portàtils ni pissarres digitals, ja no és suficient. Qualsevol programa generalitzat d’introducció de les TIC està obsolet, mesos desprès, amb despeses insalvables per a l’economia actual i amb resultats nimis respecte dels esforços fets. Per això el que està obsolet és el sistema educatiu, el procediment d’aprenentatge i els continguts a aprendre. El sistema educatiu tal i com el coneixem procedeix del segle XIX,està pensat per a formar persones socials que facin el que és necessari per a l’economia productiva que ara ja no és una fàbrica o una professió per a tota la vida productiva. Ara, les persones hauran de pensar en ser emprenedors i crear-se la seva pròpia feina o en tenir 20 feines diferents, diverses, que no tindran res a veure amb cap professió estandard. És això el que s’aconsegueix amb fileres de taules i cadires, totes unificades dins un espai quadrat, on es parla del mateix que fa vint anys i on l’uniformitat és la llei? Simplement, és impossible que un estudiant avui aconsegueixi sortin-se’n amb la formació que rep. I no entenen res perquè ells fan el que se’ls ha dit que facin, igual que els pares i mares, que desorientats, compren portàtils, paguen conexió ADSL i es preocupen per si hi ha fotos dels seus fills a Internet.

Si a la cuina ja no existeix foc a terra per a cuinar, com és possible que encara tinguem parets pintades on escrivim amb una pedra? És més, com és possible que l’esferificació no hagi arribat a l’escola? No és cap acudit, és la crua realitat. No estan aprenent tal i com juguen, no pot ser que per a l’oci es tingui la possibilitat de navegar per un món estratosfèric, que es gastin millions d’euros en dissenyar jocs de playstation que serveixen per a passar un bon diumenge, i en canvi, per a ensenyar, encara estiguem pendents de convertir un avorrit contingut en pdf, en dissenyar materials que comercialitzi una empresa especialitzada en didàctica. Quina didàctica? la del segle XIX? En l’article de EL país es diu que els estudiants hauran de ser autodidàctes, ja ho són, busquen la música amb els seus mòbils (prohibits als instituts) i troben la solució del joc de play buscant a la viquipèdia qui era Leonardo da Vinci, no perquè li interessi per a fer un treball d’escola, sinó per a aconseguir passar pantalla. Ells ja saben com fer-ho, els articles de El País i els nostres posts posen de manifest que alguns no se n’han adonat encara.

Llibre: El arte de cautivar de @GuyKawasaki

Pel·lícula: Eva de  @KikeMaillo

Música: Moves Like Mik Jagger by Maroon5 & Christina Aguilera

27, novembre 2011   Cap Comentari

Escola 2.0 IV: No Internet

Silicon Valley és un espai especial, i està a Califòrnia; allà es troben les més grans i importants empreses tecnològiques del món en aquest moment, i allà se n’ha anat el President Obama per a demanar-los que inverteixin en el país, en educació, perquè USA no serà el país més potent del planeta sense ells. Mentre, a casa nostra, l’aposta del nou equip d’Ensenyament és aturar el programa dels ordinadors a l’escola que l’anterior govern havia posat en marxa. Les comparacions són odioses, diu la dita, però algunes no només són odioses, algunes, com aquesta, són desesperants. Està clar que no per posar “Valley” darrera qualsevol paraula, farem mai el que fan a Silicon Valley. Una vegada en Dídac Lee em va dir desprès de tornar d’allà:” no podem copiar-los, podem analitzar-los i llavors fer la nostra, Catalunya no és Califòrnia”. Exacte, però què estem fent a Catalunya per a avançar en educació, en competitivitat, en recerca, en empreneduria? Doncs aturar la connexió de l’escola amb internet. No anem bé.

Aquesta és la quarta entrega de la sèrie Escola 2.0 al meu blog, i es va iniciar justament perquè la penetració d’Internet a l’educació em sembla fonamental, i també perquè el programa Educat 1×1, la presència de les xarxes socials a l’educació i la situació de la universitat en aquest tema, no portaven camí de millorar, i ara menys encara. No repetiré el que ja he dit en altres posts i articles sobre el tema, ampliaré el que em sembla clau. Per al desenvolupament socioeconòmic del país si l’educació no està connectada amb Internet no és la que necessitem. Si l’educació no troba la forma de posar  a l’abast dels alumnes tot el que han d’aprendre, no és educació. Shakespeare s’aprèn a Internet avui (que no s’equivoquin els tertulians);  els alumnes llegeixen més que mai, però llegeixen a pantalles, no a llibres de paper (malgrat alguns pedagogs); la inversió en educació és ara, més necessària que mai, retallar en moments de crisi és obvi, excepte en el serveis públics, i especialment en l’educació que és la nostra assegurança de futur.

Hem llegit un allau d’articles aquests dies sobre la decisió de la Consellera Rigau respecte de l’aturada del programa 1×1, quasi tots en contra de la decisió, m’hi sumo, amb un afegit: el tema no és només que no hi hagin ordinadors a l’escola, ni conectivitats, que és realment greu, el problema va més enllà, és la pèrdua d’una oportunitat per aprofitar el moment històric i donar una empenta a l’emprenedoria catalana fent que la necessitat de l’escola, sigui una oportunitat per a les empreses. No només les empreses d’ordinadors i conectivitats, sinó i sobretot, les empreses de creació de continguts, de tot tipus: aplicacions per a mòbils (l’estrella del darrer Mobile World Congres); de jocs interactius, de llibres digitals. La solució del fracàs escolar passa per connectar l’escola amb el món, així de senzill. Com són les cuines ara i com eren fa 40 anys? molt diferents i no és casual que els millors cuiners del món siguin catalans. Podem fer de l’escola catalana un exemple d’excel·lelència? Sí, però sense internet, els ordinadors, els mòbils, les playstation, no serà possible. Per una vegada, posem l’escola al centre de la societat, i només es pot fer amb Internet. Amb pedra, paper i tisores ja no juguem a res.

Llibre: La societat de la ignorància d’Innerarity, Brey i Mayos (en pdf descarregable)

Pel·lícula: Prince of Persia (película i joc de playstation)

Música: Grenade de Bruno Mars

20, febrer 2011   16 Comentaris

Educar, a la cua

En campanya electoral tot són promeses d’un futur millor. Hi ha però missatges recurrents que a voltes apareixen caducs malgrat la seva pròpia importància. L’educació, entesa en tots els àmbits, fins a la universitat, la recerca i la innovació; té un paper que sembla important però que finalment es percep com a secundari. Mirant els programes electorals l’educació està situada a quasi tots ells a l’àmbit del benestar social, la família o els serveis bàsics. És a dir,  tots els partits estan obligats a parlar-ne però mai és tema de debat fulgurant als titulars de la premsa política, als debats als mitjans de comunicació, a la propia estratègia comunicativa electoral. Què passa amb una societat que anomenem del coneixement quan aquest no és prioritari en cap dels programes electorals? Angela Merkel en el seu dur programa econòmic de recuperació alemanya va prioritzar la inversió en educació i recerca com a element bàsic de l’economia del país. A quin programa de quin partit es troba l’Educació com a protagonista de la proposta econòmica i d’inversions de futur?

La naturalesa de l’educació és, no només la de formar individus preparats per a treballar sinó també, persones amb capacitat crítica i sentiment de pertenença a una societat justa i democràtica. Si aquesta no posa a l’abast de tothom les eines per a involucrar-se i participar, dificilment farem d’aquesta una societat més justa i equitativa. Una de les funcions bàsiques de l’escolarització és preparar als membres de cada nova generació per a les responsabilitats que més endavant tindran com a ciutadans. I aquest és un peix que es mossega la cua, sense preparació no hi a creixement, i sense educació democràtica tampoc tindrem polítics i ciutadans que facin de l’educació, el pilar de la societat. Perquè només superant el model tradicional d’educació unidireccional podrem obtenir els resultats que els nostres joves ciutadans necessiten. De fet podriem dir que només aquells països que compten amb una bona educació a tots els nivells  gaudeixen desprès d’una bona classe política que pugui retornar a la ciutadania allò que la societat li va donar mentre es formava.

Podriem arribar a fer de l’educació un mitjà de desigualtats en comptes d’una eina de desenvolupament? Correm aquest risc si les grans estructures econòmiques i polítiques no posen a l’educació i la recerca com a eixos centrals de les seves accions. Un país que depèn de la recerca externa per a crear llocs de treball; o que no promou l’emprenedoria com a eix de la creació d’ocupació, no és un país de futur. Ja sabem que la inversió en educació és a llarg termini i per a les ràpides i necessitades campanyes electorals no és gaire rendible, però sí que ho és per a la societat que cada dia està obligada a sobreviure. Tenir com a frontera el món sencer, al mateix temps que és dóna valor afegit a la cultura i la identitat pròpia són ineludibles en un món global. No podem fer mil cotxes al dia com a mitjans de segle XX però podem dissenyar cotxes que es diferenciïn dels d’altres països per la seva qualitat o la seva estètica. Pertanyem a una cultura mil·lenària que ha estat capaç de generar exemples modelics globals, no podem esperar que ningú ens vingui a salvar, la solució està aquí i l’educació és l’instrument. Un bon eslògan electoral.

Llibre:Sin fines de lucro de Martha Nussbaum

Pel·lícula: Fair Game d’Andrew Sipes

Música: Corren Gossos i Dani Macaco

15, novembre 2010   5 Comentaris

#GEF10

Ha acabado el Global Education Forum 2010 al Museu Reina Sofia de Madrid, organitzat per la Fundació SEK. El web de l’esdeveniment i el hastag #GEF10 a Twitter us poden donar molta més informació sobre el que ha passat durant dos dies a l’auditori del museu. Només vull fer algunes reflexions personals tot tornant en l’AVE cap a Barcelona.

Va començar amb alguns problemes d’acreditacions perquè l’aforament era ple i l’organització va haver de fer meravelles per a encabir tota la gent que volia seguir un programa molt interessant de grans personatges que parlarien sobre l’educació del segle XXI. Superat el primer round, vull destacar als tres ponents que a mi m’han interessat més: Eduard Punset, Carlos Barrabés i Bernardo Hernandez. Les paraules d’aquestes persones han estat les més sorprenents, interessants, provocatives, apassionades, que he sentit. Parlaven amb el vocabulari dels alumnes com Barrabés que esmentà Bob Esponja o Matrix; parlaven de passió i emoció i coneixement com Punset, o de tecnologia, rapidesa, ingenieria, innovació i necessitat de canvi com Hernández. Cap d’ells no és un professional de l’educació, i de la resta, la majoria ho eren; necessitem al sistema educatiu obrir les portes, no només de les escoles, sinó també de les ments dels professionals i els gestors del sistema per a sentir altres veus i poder modificar el nostre propi discurs.

Frases que he twitejat:

@epunset hay que educar en la autoestima y hay que amar, con estas dos cosas te salvas, sin ellas, te hundes, #GEF10

@ este mundo global será de ciudades, de peter pan a bob esponja. 

@berniehernie coged a un grupo de ingenieros, dadles dinero y que destruyan y reconstruyan una escuela, esa es la revolución #GEF10

A part del contingut dels ponents, vull esmentar a persones especials com @Alibaimor que és la comunity manager de la Fundación SEK i que m’ha presentat a gent i m’ha acompanyat durant els dos dies. Ella és una gran professional que mereix un reconeixement. Gràcies.

També als meus amics trobats d’Inlea, amb els que hem compartit taula i reflexions, un bon serendipity.

A pensar i a gaudir mentre els camps de Castella es desplacen a tota velocitat per la finestra del tren, com la nostra societat digital que va igual de ràpid o més, només hem de decidir que agafem aquest tren digital.

Música: Pump It de Black Eyed Peas

16, octubre 2010   1 Comentari

Escola 2.0 (I)

” Nens, obriu el twitter! Heu rebut el missatge del grup de recerca de geologia de la classe d’ahir? Tenia el hastag #geologia2onESO. Ara revisem per grups les pedres que heu recollit durant el cap de setmana i començarem a introduir la informació en les bases de dades que tenim al googlegroup. Tenim mitja hora fins que els companys francesos arribin de l’aeroport.

Profe, l’Ipad  el tinc descarregat, tenim algun de la classe per utilitzar ara? Sí, agafa un de l’armari de material. A les Playstation de l’aula tenim informació guardada sobre l’activitat de geologia. els grups D i F agafeu-les.

Per a la presentació dels companys que tindran els francesos a casa, els reporters han preparat un video que passarem a totes les classes de segon, tenim l’auditori reservat, l’equip d’àudiovisuals se’n pot anar a preparar-ho. Alguns pares i mares ja hi són allà. Per cert, qui s’encarregava de penjar la informació al bloc?

Nosaltres profe, el grup C, estem acabant d’introduir les fotos que teniem recollides a flickr. El profe de tecno ens ha dit que podriem fer una presentació per als de primer que encara no han utilitzat els Iphones per a fer fotografies.

D’acord, aneu al laboratori de radio i televisió, i prepareu el material, els envio un DM als profes coordinadors de primer perquè estiguin al cas….”

I així podriem continuar. És alguna cosa semblat el que podria passar si a l’escola passessin coses similars a les que passen fora de l’escola, al carrer, a casa. Algunes consideracions, no totes, del que passa avui:

- No tothom té diners per a comprar Iphones, Ipads, conectivitats, però l’obligació d’un sistema d’educació del segle XXI és tenir els mitjans necessaris perquè es pugui fer el procés educatiu amb garanties. Algú pot imaginar-se que no hi haguessin scanners als hospitals perquè són molt cars?

- Els professionals docents no estan preparats per a fer tot el que es diu en el diàleg. Segurament el 100% no, però a un professional si li ha de garantir la formació adequada i després revisar que la fa i que l’aplica, amb resultats a curt termini. Sense aquesta equació cap formació donarà resultat, i fa temps que es fa formació i s’han gastat quantitats ingents de diners en fer-la, sense cap avaluació de resultats posteriors.

- Els alumnes saben més que els profes sobre TICs, Internet. Els profes són més necessaris que mai, la quantitat ingent d’informació, d’inputs que reben els alumnes, necessita de criteris de validació, de solvència. I això només ho pot proporcionar el professorat, que ara, té més feina que mai.

- Les escoles no tenen assegurada la conectivitat necessària, els ordinadors necessaris, els continguts digitals necessaris per a treballar. Cert i serà un gran problema, a més de que no està garantit que tothom s’ho cregui, des de les operadores, a les editorials, als pares i mares, als professionals, als polítics. No ha de ser només una operació de maquillatge del sistema.

Comença el curs 2010-2011 i aquest és el curs de l’inici de l’escola 2.0. La responsabilitat de les administracions i del sistema educatiu és molt gran, s’ha canviat el model de negoci de les llibreries, de les editorials. S’ha fet un tomb radical al concepte d’ensenyament. I la societat mira expectant el que sortirà d’aquest repte. No estem segurs de que els resultats siguin els que esperem, ni confiem en com podem sortir-nos, però és un camí sense retorn. Ningú té la recepta màgica, menys aquells que poden decidir sobre què i com es fa una escola 2.0. Mentre els alumnes i els profes es trobaran davant per davant el dia 7 de setembre i hauran de demostrar que poden treballar i aconseguir resultats. Quin és el futur d’una societat que no té solucionat aquest problema? El futur és el que vulguem que sigui, i ara com ara, està fosc. Només nosaltres el podem il·luminar amb l’aportació de tots, de cadascú, els que hi creiem sí ho tenim clar.

Llibre: Si és dolent, t’ho recomano d’Steven Johnson

Pel·lícula: Pink Floyd The Wall d’Alan Parker

Música: Paranoid de The Jonas Brothers

5, setembre 2010   13 Comentaris

Internet, Ideologia i Classe social

La cerca dels interessos personals té molt més sentit quan s’expressa dins de la lluita dels drets col·lectius” Aquesta frase dins de l’article Ascensor social: fuera de servicio de El Pais, m’ha colpit perquè explica en poquíssimes paraules tota una declaració política. L’article es refereix a un estudi del CIS sobre la progressió de les persones  en l’estructura social. L’ascensor social és la metàfora de com els fills arriben més alt en l’escala social, en la tipologia de la feina, que els seus progenitors, i aquest ascensor social s’està aturant, no és veritat que hagi millorat respecte de fa un segle, al contrari. I això té molt a veure amb la ideologia. No és gratuït parlar d’ideologia, al contrari, si deixem de tenir en compte el concepte, és quan l’interès per la política desapareix, com ara.

L’educació fa que la desigualtat no augmenti, pero ella sola no pot disminuir-la. Certs mecanismes de l’economia de mercat determinen més els moviments entre classes que qualsevol política equilibradora. I per suposat la pròpia estratègia de l’entorn social, la cultura on es pertany, de quina classe social formes part o de quina família. Alguns dels grans ensurts socials que hem conegut enguany a casa nostra, com el cas Millet, només s’expliquen per aquesta raó. Culturalment hi ha normes, regles, que són més fortes que cap títol universitari, que cap acord empresarial, que cap llei. I no sembla que siguem conscients del fet. O potser sí. Però el que està clar és que sense educació, i especialment, sense educació superior, l’ascensor social no funciona. Ni a Europa, ni a Asia, ni tan sols a Amèrica, la terra del self made man. El president Obama ha lluitat per un mínim de normativa de salut pública, perquè allà si puges és ràpid però si caus també ho és. La cultura mil·lenària d’Europa el que ha aconseguit és un mínim de protecció i inclusió social que fa que aquest camí tingui alguns coixins que no hauriem de perdre, o algunes institucions que ho faciliten, com el Barça a Catalunya.

Són els grans canvis sociopolítics els que faciliten el canvi cultural;  de fet, que a Europa es donessin durant el segle XX grans guerres, grans dictadures (d’esquerres i de dretes) va generar un canvi cultural que ha facilitat a posteriori la progressió  de l’estat del benestar, la frase que inicia aquest post ho explica. En el moment present, el canvi de paradigma tecnològic, econòmic i social està provocant també un canvi cultural d’abast encara no quantificable. Serà la revolució d’Internet una nova forma de facilitar l’ascensor social? L’accés a la conectivitat, a la xarxa, és un nou model de relació social, de comportament cultural que podria fer que la millora de classe social sigui abastable per a més gent, o per contra, afegirà un pis més als botons de l’ascensor? Tenir un Apple o un HP ja és formar part d’una “classe social tecnològica”, els humans repetim el que coneixem, som animals de costums…i de revolucions.

Llibre: Tribus de Seth Godin

Pel·lícula: La doctrina del shock de M. Winterbottom

Música: Patience de Take That

11, agost 2010   5 Comentaris

Reputació i xarxa

Ser a la xarxa comporta riscos. Siguin de caire personal o professional. Al cap i a la fi, som les persones les que escrivim, llegim i actuem a l’espai virtual, i les persones no deixem de ser com som només perquè estiguem al darrera dels bits. Però a més, a la xarxa, tot és més ràpid, i més curt, i més intens. Tot queda, tot és reproduïble, i això fa que tot el que decideixes dir, fer, posar o treure tingui conseqüències. Per a bé i per a no tant bé. Una notícia, una bona notícia, expandida i repetida pot repercutir molt positivament en la teva reputació, pot ser palanca de promoció professional, pot ser camí per a noves amistats, experiències, coneixement. De fet és una de les millors formes de crear coneixement compartit que existeixen. Puc dir que algunes de les persones que més i millor han  influït en la meva vida en els darrers temps són coneixences fetes a la xarxa, connexions que han facilitat trobades, i projectes insospitats. Un luxe.

Però també existeixen els trolls, la toxicitat, com en tots els territoris on actuem els humans, la xarxa és un espai humà on el potencial de la negativitat és molt elevat. Les mateixes característiques que la fan rica i poderosa per a transmetre missatges positius, la fan igualment poderosa per a la destrucció de reputacions personals i professionals o per a l’expansió de continguts falsos, tant pel que es refereix a la ciència com a les notícies. Molts han qüestionat per aquesta raó la validesa de Wikipedia, o la dels blocs com a espai d’opinió. Especialment rellevants són les conseqüències per a professionals del periodisme o l’educació que han vist sotragats els espais privats de referència professional, restringits abans per un títol universitari. És, però, l’acció de la xarxa, la que s’imposa en el canvi de procediments i aquesta ha vingut per a quedar-se.

M’interessa en aquest punt, tocar el tema de la reputació personal. La plaça pública que és Internet obliga a la més absoluta revisió de com ens movem en ella. Som conscients de que una frase nostra és visionada per milions de persones en un clic? que una fotografia o un enllaç està lligada per sempre a nosaltres com a individus a la xarxa? Potser no sempre en som conscients del que diem o fem a Internet, i això és quelcom que es converteix en fonamental per a nosaltres com a persones. De la mateixa manera que les paraules, els signes, les exclamacions, les respostes, les salutacions, són o haurien de ser a Internet, iguals que els que utilitzariem si fossim realment davant de qui les expressem. Per què doncs no ho fem així? o és que ens sembla que una pantalla ens protegeix de l’insult i l’agressió? Cap màquina, cap tècnica fa amagar qui som realment com a persones, i només essent conscients d’aixó, serem millors persones, tant dintre com fora de la xarxa. Nus davant de nosaltres i del món.

Llibre: La pell freda d’Albert Sanchez Piñol

Pel·lícula: Conviction de Tony Goldwyn

Música: Message in a bottle d’Sting

20, juny 2010   3 Comentaris

Continguts digitals, eines tecnològiques i educació

En Daniel Garcia Peris, alma mater de la Penedesfera, em va fer l’honor de convidar-me a participar en les 3eres Jornades de la Penedesfera, moderant una taula sobre Continguts digitals i educació. Vaig ser com a assistent a l’edició anterior de les Jornades i va ser una gran experiència poder compartir amb la gent de la Pendesfera un espai de col·laboració i aprenentatge que tot just començava a ser també 2.0. Recordo que en aquell moment els que feiem anar el twitter, per exemple, erem uns estranys amb un mòbil a la ma tot el temps. Avui el twitter és protagonista de qualsevol esdeveniment que es precii. Internet i les noves formes de relació a la xarxa ens estan modificant ràpidament i radicalment la feina, les relacions humanes, la forma en que ens comuniquem, però sempre essent conscients de que els humans som els responsables de l’acció.

Aquest canvi és especialment important al sistema educatiu, a l’escola. Com a mestra no puc menys que pensar en com Maria Montessori va ser capaç de crear escoles per a nenes a principis del segle XX sense gaires possibilitats d’èxit. Ella va fer que una idea es transformés en realitat, amb un públic complicat, amb poques eines però amb molta voluntat. Podem pensar que el canvi a l’escola no serà possible només perquè les dificultats són tecnològiques? Impossible, la tecnologia ens ajuda a fer millor i més qualificadament la feina, però, com tots els mestres sabem, l’ofici de mestre és ara més important que mai. Tot el saber a Internet, tots els aparells: ordinadors, mòbils, playstation, pissarres digitals, són nomès el “guix” i els “jocs” que Maria Montessori utilitzava, posats al dia. Quin és el canvi real? els continguts i els procediments. La possibilitat de donar un tomb a la forma d’ensenyar, utilitzant com a “excusa” la tecnologia és a les nostres mans, i per això estem obligats, com a professionals a intentar-ho.

Persones amb perfils molt diferents però que són especialistes en àmbits que tenen a veure amb el que l’escola necessita són els que ens han fet l’honor de participar en aquesta taula: Albert Garcia Pujadas, Ramon Barlam, Simon Lee i Narcís Vives. Perfils de persones que treballen en el món dels continguts digitals, i en el món de l’educació que xerraran i intercanviaran opinions sobre el repte de l’educació avui. Per a ser conseqüents amb el propi esperit de les Jornades i del que significa intercanviar a la xarxa, us preguem que participeu des d’ara i fins al dissabte amb les vostres propostes per a aportar idees i compartir experiències, mestres, creadors de continguts, alumnes, tots podem dir la nostra, la xarxa ho permet, amb voluntat de cooperació i de creació de coneixement. Gràcies a tots i totes.

Llibre: La educación siberiana de Nicolai Lilin

Pel·lícula: The Gosth writer de R. Polanski

Música: Summer 78 de Yann Tiersen

7, juny 2010   4 Comentaris

Gladiator com a metàfora

Hi ha un moment en el diàleg de la pel·lícula Gladiator en que Màximus, l’Hispà, el protagonista, li diu al César Cómodo : “Guanyaré perquè tinc la raó de la meva part i tu el que tens és por, sempre l’has tingut..” Ja sabem que els mites clàssics, portats al cinema, són producte de consum simplificat però la història inventada del Gladiador Màxim, que repta a l’Imperi Romà, al seu Cèsar, és una metàfora perfecta del que pot passar, i de fet, passa,  a les grans organitzacions actuals. Estem assistint a la degradació de les estructures polítiques, econòmiques i de retruc, socials. I només queden en peu determinades institucions i empreses que superen el descrèdit i la demolició, amb valors clau aplicats a la seva organització interna.

En aquest moment el descrèdit generalitzat rau en la pèrdua dels valors. L’honradesa, la meritocràcia no són els que prevalen en les organitzacions, públiques o privades. A l’antiga Roma, els senadors adoren uns deu-césar de peus de fang, i per això un sol personatge, que manté el valor de la feina ben feta,  de respecte i professionalitat i el sentit de responsabilitat vers el que se li ha encomanat, pot arribar a vèncer a l’emperador i els seus senadors corruptes. A costa de molt, de moltíssim, de perdre la feina, de perdre la reputació, de perdre la família, de perdre molt del que és vital per a ell, però mantenint sempre la dignitat, el convenciment, la voluntat, i l’orgull de saber que sempre ha complert amb el que se li havia encomanat, malgrat inclús quan aquell qui li havia encomanat, no sabia a què es referia, no ho feia amb coherència i amb objectius clars. El respecte a la institució de Máximo és el que li permet mantenir la dignitat.

L’ètica és l’estètica del comportament” deia Jorge Wagensberg fa pocs dies a Catalunya Ràdio. I aquesta és la darrera consideració, per ara, d’aquest tema que aniré reprenent en altres posts. Es pot ser tan poc professional que es salta tota consideració vers la gent que treballa en una organització que no es mantenen ni les formes? Quan l’estètica dona pas als legalismes inventats, quan per justificar la mediocritat s’obvia la possibilitat de fer la feina ben feta; quan l’enveja no deixa veure clar, és quan una organització perd el nord. La por a qui té la raó, la por a qui té el coneixement és la que fa actuar a la desbandada. La por del César el fa perdre la credibilitat i la vida en el coliseu romà a la darrera escena de Gladiator, i ni jugant brut, és capaç de vèncer Màximo, que encara que mort, aconsegueix demostrar que aquesta organització, l’imperi,  no va enlloc i s’ha de reinventar. Doncs això, missatge clar per a tothom.

Llibre: La rebelión de las formas o cómo perseverar cuando la incertidumbre aprieta de Jorge Wagensberg

Pel·lícula: Prince of Persia de Mike Nevell

Música: BSO de Gladiator

30, maig 2010   6 Comentaris

Iniciador BCN, la realitat i el desig

Quan el Jordi Pérez em va proposar fer una sessió d‘Iniciador Bcn vaig pensar que jo no sóc l’emprenedora tipus que normalment va a aquests esdeveniments. Dona i funcionària, a priori no és el perfil, però em va fer molta il·lusió que m’ho proposés i ha estat l’esperonador per a crear una sessió adreçada a persones que emprenen o tenen la intenció de fer-ho, i per a la gent en general, encuriosida per l’educació en els nous contextes tecnològics. Un repte, i a mi, els reptes, m’agraden. Sense gaires dubtes vaig decidir que  el fil conductor fos el d’explicar el procés de creixement personal i formativa d’un emprenedor, travessat per Internet i les noves formes de creació de coneixement. Per a dir-ho amb la metàfora del títol, entre la realitat del cruel món de l’emprenedor i el desig aferrissat d’arribar a ser-ho.

Trufant un discurs pensat per a provocar, Propp m’ha servit per a estructurar un conte on l’heroi és la persona que vol emprendre i que té a davant un camí sense fi amb un temps imprevisible; l’objecte màgic és la xarxa Internet, i la lluita emprenedora es vertebra en un procés que va des d’aprendre, a innovar en el plantejament del seu producte i a liderar per a poder portar-ho a terme, en una societat canviant on els models d’empresa com Google, sorgeixen d’intangibles, i on l’èxit només l’aconseguirà si, com deia Lévi Strauss: saps fer-te les preguntes rellevants. És a dir, fas l’anàlisi de les teves possibilitats, tens la formació imprescindible, l’objectiu clar, inclous la utilització d’Internet i amb els nous suports; i especialment la voluntat de lideratge, dibuixen el perfil del nou heroi del nostre temps, de l’emprenedor. Utilitzant a Darwin com a model d’emprenedor de la ciència o a Obama com a emprenedor de la política, més que res per provocar però també per ensenyar exemples reeixits d’èxit, el conte de l’emprenedor s’ha completat.

He vist cares d’interès, ulls de desconcert al principi, que esdevenien mirades de curiositat fins a la decisió de preguntar al final. Hem obert un debat ric i nutritiu que ens ha permès aclarir alguns conceptes, intercanviar pors i neguits, explicar experiències i donar opinió, hem construir coneixement junts. He de confessar que no tenia cap vareta màgica com Harry Potter però la meva inquietud inicial s’ha esvaït al cap de cinc minuts d’haver començat a parlar, i amb les darreres diapositives i el debat, el sentiment de ser entre un grup de persones curioses, interessades i que feien les preguntes rellevants, ha omplert l’espai de Cinc. Hem deixat de témer perquè ens hem entès. Gràcies a t@ts, un plaer.

Llibre: Tristes trópicos de Lévi Strauss

Pel·lícula: Harry Potter i l’Ordre del Fénix de David Yates

Música: Extraterrestres d’Antònia Font

18, maig 2010   7 Comentaris