“La cerca dels interessos personals té molt més sentit quan s’expressa dins de la lluita dels drets col·lectius” Aquesta frase dins de l’article Ascensor social: fuera de servicio de El Pais, m’ha colpit perquè explica en poquíssimes paraules tota una declaració política. L’article es refereix a un estudi del CIS sobre la progressió de les persones  en l’estructura social. L’ascensor social és la metàfora de com els fills arriben més alt en l’escala social, en la tipologia de la feina, que els seus progenitors, i aquest ascensor social s’està aturant, no és veritat que hagi millorat respecte de fa un segle, al contrari. I això té molt a veure amb la ideologia. No és gratuït parlar d’ideologia, al contrari, si deixem de tenir en compte el concepte, és quan l’interès per la política desapareix, com ara.

L’educació fa que la desigualtat no augmenti, pero ella sola no pot disminuir-la. Certs mecanismes de l’economia de mercat determinen més els moviments entre classes que qualsevol política equilibradora. I per suposat la pròpia estratègia de l’entorn social, la cultura on es pertany, de quina classe social formes part o de quina família. Alguns dels grans ensurts socials que hem conegut enguany a casa nostra, com el cas Millet, només s’expliquen per aquesta raó. Culturalment hi ha normes, regles, que són més fortes que cap títol universitari, que cap acord empresarial, que cap llei. I no sembla que siguem conscients del fet. O potser sí. Però el que està clar és que sense educació, i especialment, sense educació superior, l’ascensor social no funciona. Ni a Europa, ni a Asia, ni tan sols a Amèrica, la terra del self made man. El president Obama ha lluitat per un mínim de normativa de salut pública, perquè allà si puges és ràpid però si caus també ho és. La cultura mil·lenària d’Europa el que ha aconseguit és un mínim de protecció i inclusió social que fa que aquest camí tingui alguns coixins que no hauriem de perdre, o algunes institucions que ho faciliten, com el Barça a Catalunya.

Són els grans canvis sociopolítics els que faciliten el canvi cultural;  de fet, que a Europa es donessin durant el segle XX grans guerres, grans dictadures (d’esquerres i de dretes) va generar un canvi cultural que ha facilitat a posteriori la progressió  de l’estat del benestar, la frase que inicia aquest post ho explica. En el moment present, el canvi de paradigma tecnològic, econòmic i social està provocant també un canvi cultural d’abast encara no quantificable. Serà la revolució d’Internet una nova forma de facilitar l’ascensor social? L’accés a la conectivitat, a la xarxa, és un nou model de relació social, de comportament cultural que podria fer que la millora de classe social sigui abastable per a més gent, o per contra, afegirà un pis més als botons de l’ascensor? Tenir un Apple o un HP ja és formar part d’una “classe social tecnològica”, els humans repetim el que coneixem, som animals de costums…i de revolucions.

Llibre: Tribus de Seth Godin

Pel·lícula: La doctrina del shock de M. Winterbottom

Música: Patience de Take That

Ser a la xarxa comporta riscos. Siguin de caire personal o professional. Al cap i a la fi, som les persones les que escrivim, llegim i actuem a l’espai virtual, i les persones no deixem de ser com som només perquè estiguem al darrera dels bits. Però a més, a la xarxa, tot és més ràpid, i més curt, i més intens. Tot queda, tot és reproduïble, i això fa que tot el que decideixes dir, fer, posar o treure tingui conseqüències. Per a bé i per a no tant bé. Una notícia, una bona notícia, expandida i repetida pot repercutir molt positivament en la teva reputació, pot ser palanca de promoció professional, pot ser camí per a noves amistats, experiències, coneixement. De fet és una de les millors formes de crear coneixement compartit que existeixen. Puc dir que algunes de les persones que més i millor han  influït en la meva vida en els darrers temps són coneixences fetes a la xarxa, connexions que han facilitat trobades, i projectes insospitats. Un luxe.

Però també existeixen els trolls, la toxicitat, com en tots els territoris on actuem els humans, la xarxa és un espai humà on el potencial de la negativitat és molt elevat. Les mateixes característiques que la fan rica i poderosa per a transmetre missatges positius, la fan igualment poderosa per a la destrucció de reputacions personals i professionals o per a l’expansió de continguts falsos, tant pel que es refereix a la ciència com a les notícies. Molts han qüestionat per aquesta raó la validesa de Wikipedia, o la dels blocs com a espai d’opinió. Especialment rellevants són les conseqüències per a professionals del periodisme o l’educació que han vist sotragats els espais privats de referència professional, restringits abans per un títol universitari. És, però, l’acció de la xarxa, la que s’imposa en el canvi de procediments i aquesta ha vingut per a quedar-se.

M’interessa en aquest punt, tocar el tema de la reputació personal. La plaça pública que és Internet obliga a la més absoluta revisió de com ens movem en ella. Som conscients de que una frase nostra és visionada per milions de persones en un clic? que una fotografia o un enllaç està lligada per sempre a nosaltres com a individus a la xarxa? Potser no sempre en som conscients del que diem o fem a Internet, i això és quelcom que es converteix en fonamental per a nosaltres com a persones. De la mateixa manera que les paraules, els signes, les exclamacions, les respostes, les salutacions, són o haurien de ser a Internet, iguals que els que utilitzariem si fossim realment davant de qui les expressem. Per què doncs no ho fem així? o és que ens sembla que una pantalla ens protegeix de l’insult i l’agressió? Cap màquina, cap tècnica fa amagar qui som realment com a persones, i només essent conscients d’aixó, serem millors persones, tant dintre com fora de la xarxa. Nus davant de nosaltres i del món.

Llibre: La pell freda d’Albert Sanchez Piñol

Pel·lícula: Conviction de Tony Goldwyn

Música: Message in a bottle d’Sting

En Daniel Garcia Peris, alma mater de la Penedesfera, em va fer l’honor de convidar-me a participar en les 3eres Jornades de la Penedesfera, moderant una taula sobre Continguts digitals i educació. Vaig ser com a assistent a l’edició anterior de les Jornades i va ser una gran experiència poder compartir amb la gent de la Pendesfera un espai de col·laboració i aprenentatge que tot just començava a ser també 2.0. Recordo que en aquell moment els que feiem anar el twitter, per exemple, erem uns estranys amb un mòbil a la ma tot el temps. Avui el twitter és protagonista de qualsevol esdeveniment que es precii. Internet i les noves formes de relació a la xarxa ens estan modificant ràpidament i radicalment la feina, les relacions humanes, la forma en que ens comuniquem, però sempre essent conscients de que els humans som els responsables de l’acció.

Aquest canvi és especialment important al sistema educatiu, a l’escola. Com a mestra no puc menys que pensar en com Maria Montessori va ser capaç de crear escoles per a nenes a principis del segle XX sense gaires possibilitats d’èxit. Ella va fer que una idea es transformés en realitat, amb un públic complicat, amb poques eines però amb molta voluntat. Podem pensar que el canvi a l’escola no serà possible només perquè les dificultats són tecnològiques? Impossible, la tecnologia ens ajuda a fer millor i més qualificadament la feina, però, com tots els mestres sabem, l’ofici de mestre és ara més important que mai. Tot el saber a Internet, tots els aparells: ordinadors, mòbils, playstation, pissarres digitals, són nomès el “guix” i els “jocs” que Maria Montessori utilitzava, posats al dia. Quin és el canvi real? els continguts i els procediments. La possibilitat de donar un tomb a la forma d’ensenyar, utilitzant com a “excusa” la tecnologia és a les nostres mans, i per això estem obligats, com a professionals a intentar-ho.

Persones amb perfils molt diferents però que són especialistes en àmbits que tenen a veure amb el que l’escola necessita són els que ens han fet l’honor de participar en aquesta taula: Albert Garcia Pujadas, Ramon Barlam, Simon Lee i Narcís Vives. Perfils de persones que treballen en el món dels continguts digitals, i en el món de l’educació que xerraran i intercanviaran opinions sobre el repte de l’educació avui. Per a ser conseqüents amb el propi esperit de les Jornades i del que significa intercanviar a la xarxa, us preguem que participeu des d’ara i fins al dissabte amb les vostres propostes per a aportar idees i compartir experiències, mestres, creadors de continguts, alumnes, tots podem dir la nostra, la xarxa ho permet, amb voluntat de cooperació i de creació de coneixement. Gràcies a tots i totes.

Llibre: La educación siberiana de Nicolai Lilin

Pel·lícula: The Gosth writer de R. Polanski

Música: Summer 78 de Yann Tiersen

Hi ha un moment en el diàleg de la pel·lícula Gladiator en que Màximus, l’Hispà, el protagonista, li diu al César Cómodo : “Guanyaré perquè tinc la raó de la meva part i tu el que tens és por, sempre l’has tingut..” Ja sabem que els mites clàssics, portats al cinema, són producte de consum simplificat però la història inventada del Gladiador Màxim, que repta a l’Imperi Romà, al seu Cèsar, és una metàfora perfecta del que pot passar, i de fet, passa,  a les grans organitzacions actuals. Estem assistint a la degradació de les estructures polítiques, econòmiques i de retruc, socials. I només queden en peu determinades institucions i empreses que superen el descrèdit i la demolició, amb valors clau aplicats a la seva organització interna.

En aquest moment el descrèdit generalitzat rau en la pèrdua dels valors. L’honradesa, la meritocràcia no són els que prevalen en les organitzacions, públiques o privades. A l’antiga Roma, els senadors adoren uns deu-césar de peus de fang, i per això un sol personatge, que manté el valor de la feina ben feta,  de respecte i professionalitat i el sentit de responsabilitat vers el que se li ha encomanat, pot arribar a vèncer a l’emperador i els seus senadors corruptes. A costa de molt, de moltíssim, de perdre la feina, de perdre la reputació, de perdre la família, de perdre molt del que és vital per a ell, però mantenint sempre la dignitat, el convenciment, la voluntat, i l’orgull de saber que sempre ha complert amb el que se li havia encomanat, malgrat inclús quan aquell qui li havia encomanat, no sabia a què es referia, no ho feia amb coherència i amb objectius clars. El respecte a la institució de Máximo és el que li permet mantenir la dignitat.

“L’ètica és l’estètica del comportament” deia Jorge Wagensberg fa pocs dies a Catalunya Ràdio. I aquesta és la darrera consideració, per ara, d’aquest tema que aniré reprenent en altres posts. Es pot ser tan poc professional que es salta tota consideració vers la gent que treballa en una organització que no es mantenen ni les formes? Quan l’estètica dona pas als legalismes inventats, quan per justificar la mediocritat s’obvia la possibilitat de fer la feina ben feta; quan l’enveja no deixa veure clar, és quan una organització perd el nord. La por a qui té la raó, la por a qui té el coneixement és la que fa actuar a la desbandada. La por del César el fa perdre la credibilitat i la vida en el coliseu romà a la darrera escena de Gladiator, i ni jugant brut, és capaç de vèncer Màximo, que encara que mort, aconsegueix demostrar que aquesta organització, l’imperi,  no va enlloc i s’ha de reinventar. Doncs això, missatge clar per a tothom.

Llibre: La rebelión de las formas o cómo perseverar cuando la incertidumbre aprieta de Jorge Wagensberg

Pel·lícula: Prince of Persia de Mike Nevell

Música: BSO de Gladiator

Quan el Jordi Pérez em va proposar fer una sessió d‘Iniciador Bcn vaig pensar que jo no sóc l’emprenedora tipus que normalment va a aquests esdeveniments. Dona i funcionària, a priori no és el perfil, però em va fer molta il·lusió que m’ho proposés i ha estat l’esperonador per a crear una sessió adreçada a persones que emprenen o tenen la intenció de fer-ho, i per a la gent en general, encuriosida per l’educació en els nous contextes tecnològics. Un repte, i a mi, els reptes, m’agraden. Sense gaires dubtes vaig decidir que  el fil conductor fos el d’explicar el procés de creixement personal i formativa d’un emprenedor, travessat per Internet i les noves formes de creació de coneixement. Per a dir-ho amb la metàfora del títol, entre la realitat del cruel món de l’emprenedor i el desig aferrissat d’arribar a ser-ho.

Trufant un discurs pensat per a provocar, Propp m’ha servit per a estructurar un conte on l’heroi és la persona que vol emprendre i que té a davant un camí sense fi amb un temps imprevisible; l’objecte màgic és la xarxa Internet, i la lluita emprenedora es vertebra en un procés que va des d’aprendre, a innovar en el plantejament del seu producte i a liderar per a poder portar-ho a terme, en una societat canviant on els models d’empresa com Google, sorgeixen d’intangibles, i on l’èxit només l’aconseguirà si, com deia Lévi Strauss: saps fer-te les preguntes rellevants. És a dir, fas l’anàlisi de les teves possibilitats, tens la formació imprescindible, l’objectiu clar, inclous la utilització d’Internet i amb els nous suports; i especialment la voluntat de lideratge, dibuixen el perfil del nou heroi del nostre temps, de l’emprenedor. Utilitzant a Darwin com a model d’emprenedor de la ciència o a Obama com a emprenedor de la política, més que res per provocar però també per ensenyar exemples reeixits d’èxit, el conte de l’emprenedor s’ha completat.

He vist cares d’interès, ulls de desconcert al principi, que esdevenien mirades de curiositat fins a la decisió de preguntar al final. Hem obert un debat ric i nutritiu que ens ha permès aclarir alguns conceptes, intercanviar pors i neguits, explicar experiències i donar opinió, hem construir coneixement junts. He de confessar que no tenia cap vareta màgica com Harry Potter però la meva inquietud inicial s’ha esvaït al cap de cinc minuts d’haver començat a parlar, i amb les darreres diapositives i el debat, el sentiment de ser entre un grup de persones curioses, interessades i que feien les preguntes rellevants, ha omplert l’espai de Cinc. Hem deixat de témer perquè ens hem entès. Gràcies a t@ts, un plaer.

Llibre: Tristes trópicos de Lévi Strauss

Pel·lícula: Harry Potter i l’Ordre del Fénix de David Yates

Música: Extraterrestres d’Antònia Font

El III Congrés de docència de química de secundària ha tingut lloc a la Facultat de Ciències de la Universitat de Girona. He tingut l’honor de ser ponent i ho agraeixo a Miquel Sola, director del departament de química i a Miquel Duran, professor de la UdG.
La pràctica docent del professorat front els reptes de l’educació actual passa per Internet i els continguts digitals. La meva intervenció s’ha basat en el paper que aquests mitjans digitals tenen en el context del procés d’ensenyament-aprenentatge. Algunes de les persones assistents han fet el seguiment de la conferència a twitter i el recull de les seves piulades és el següent fetes per @miquel duran, @jordipoater i @laiagd:

Amb només un mòbil podem explicar allò que Marie Curie va fer fa molts anys.

Deixem de témer allò que hem après a entendre (Marie Curie)

Es pot ser global però no es pot oblidar la identitat pròpia, sinó no construïm bé el coneixement

Professors han de saber qui són i a qui es dirigeixen quan tracten la informació d’internet. Global vs identitat pròpia.

El professor ha de dir què és el que és rellevant i posar ordre a la informació que arriba a l’estudiant

Els alumnes busquen informació a YouTube, no a Google. I es connecten a internet amb mòbil, no ordinador.

El professor ha de posar ordre en aquests contenidors de coneixement per assolir el bon aprenentatge.

Les xarxes socials són contenidors de coneixement

Col•laboració mitjançant les xarxes socials (Twitter, Yammer), són contenidors de coneixement.

Estem en una cultura àudiovisual, imprescindible per la construcció de coneixement. Allunyant-nos de només llegir.

Classes magistrals perdut sentit en la construcció del coneixement, cal compartir coneixement per enriquir-nos.

Ara nosaltres som creadors de continguts.

Amb un mòbil es fan meravelles, es genera coneixement

Dispositius al nostre abast, molt fàcils d’utilitzar. Són dispositius multiplataformes.

donant a conèixer una pàgina amb vídeos dels diferents elements de la taula periòdica

Millors eines al nostre abast, amb grups de recerca connectats a tot el món. Ex: Marie Curie millor amb sincrotró.

L’estructura química de la sacarina s’assembla a l’estructura d’internet

Marie Curie faria ús de les noves tecnologies avui en dia.

Canvi de forma de pensar les coses. Internet i altres eines per l’ensenyament de la ciència.

Una hipòtesis raonable seria pensar que Marie Curie avui seria una blocaire i activista investigadora que utilitzaria les eines de la xarxa per a la seva recerca. La veritable hipòtesis però és aquella que diu: l’educació en el segle XXI serà en xarxa, cooperativa i creadora de coneixement compartit.

Llibre: Revista EduQ de l’IEC

Pel·lícula: Tulpan de Dvosrtsevoy

Música: Tubular Bells de Mike Oldfield

Provocats pel post de @donaire, en @miquel duran i jo vam decidir fer un co-post sobre el que anomenem la piuliversitat i la piulescola. És a dir, descriure l’estat de la qüestió de la utilització de Twitter en els nostres àmbits professionals, la universitat i el sistema no universitari d’educació. Els social media són una excusa perfecta per a analitzar com s’estan modificant els rols professionals a partir de la irrupció d’Internet en la nostra vida. En l’escrit de @donaire s’analitza com el Parlament de Catalunya és una de les institucions europees, que amb el seu president @ebenach al capdavant, ha començat a utilitzar els nous mitjans en benefici d’una millor pràctica de la política a casa nostra. El president Benach ho explica en el seu nou llibre que presentarà el nou de març a Barcelona. Quina és la situació dons al sistema educatiu no universitari?

La penetració de Twitter a les escoles catalanes és encara molt minsa; amb alguns dels mestres i professors amb perfil a twitter, i amb alguns seguiments d’esdeveniments de caire pedagògic, tenim ja les primeres passes del que serà l’actuació a twitter dels centres. El propi Departament d’Educació com a institució administrativa ha obert un perfil a twitter, @educacio_cat fa poc temps. En alguns llistats específics d’usuaris de twitter es troben mestres i professors, com en el que està obert de mestres i professors en espanyol; i també existeix un de professorat universitari on trobem docents dels dos àmbits. És de justícia destacar que existeixen també alguns perfils d’AMPA (@AMPAIPSE) i de serveis educatius (@crpbaixebre, @crpbages). La pregunta és: twitter esdevindrà una eina útil per als docents i l’alumnat de les escoles i instituts? Podria utilitzar-se com a procediment docent? evidentment sí. Pensar com s’ha de resumir un text per a publicar-lo en 140 caràcters ja és un exercici pedagògic; però és que la possibilitat d’intercanviar informació especialitzada entre professionals, o entre alumnes, també és una forma de fer rendible la xarxa social.

El repte és fer de les xarxes, eines útils a la docència. Les xarxes especialitzades com Yammer o Zyncro ja possibiliten accedir-hi seleccionant perfils professionals mitjançant adreces electròniques, segurament aquestes poden afegir qualitat a la utilització d’una xarxa standard. Seguint amb l’exemple de polítics (@donaire) o universitaris (@miquelduran), la recerca educativa també té un front a desenvolupar amb les xarxes socials a Internet. Les noves formes de transmissió del coneixement estan revolucionant el concepte d’aprenentatge, un exemple més de les formes de compartir coneixement que la tecnologia ens proporciona. De fet aquest co-post amb en Miquel Duran és ja el resultat d’això que diem.

Llibre: El oficio del cientifico de Pierre Bourdieu

Pel·lícula: Un prophete de Jacques Audiard

Música: Europa de Carlos Santana

Per què els emprenedors més interessants del moment com Didac Lee o Pau Garcia Milà expliquen sempre que la universitat no els va formar  per a poder portar a terme les seves empreses? La recurrent queixa sobre la formació és tema de debat arreu. Fa poc en un post molt interessant d’Albert Garcia Pujadas ell parlava de la generació despistada, d’aquells que amb grans títols universitaris es troben sense feina, que esperant tenir la vida solucionada no aconsegueixen la integració laboral a la societat. La reflexió em porta a pensar que estem davant d’un canvi de paradigma formatiu, ara és el moment del coneixement compartit i això canvia els procediments educatius i els rols dels professionals. Què esperem de la universitat? i dels sistema no universitari? Esperem que siguin provocadors de curiosistat intel·lectual, generadors d’empreneduria, formadors intel·lectualment solvents i capacitadors d’utilització de les millors tecnologies del moment. I això com es fa en un moment on totes aquestes premises no són “propietat” d’un professional determinat?

És la primera vegada en la història que el coneixement, el saber, és en mans de molts i no només dels qui socialment estan designats per a ser formadors. Estem també davant de mil possibilitats de tenir dades, informació, coneixement, en múltiples formats, a l’abast de molts, en un temps molt curt i amb mitjans quasi màgics. Internet, els mòvils, els ordinadors, les videoconsoles, els gps, tots els enginys tecnològics que ens faciliten la vida, són font de formació i d’informació, i a més tothom és capaç d’accedir-hi. No està regulat en espais tancats, i per això tots som mestres potencials d’alguna cosa; mentre que les institucions i les estratègies previstes com a facilitadores del saber s’estan esclerotitzant i no preparen per al que la societat demanda. A aquesta situació jo l’anomeno el paradigma “Harry Potter”. En la pel·lícula Harry Potter i l’Ordre del Fènix els protagonistes han de lluitar contra un sistema educatiu tancat, repressor, que no facilita la formació adequada per a la lluita contra Voldemort, és a dir no els forma per al que necessiten, i decideixen formar-se entre iguals, aportant cadascú el que sap, amb l’ajut d’adults que canvien el rol i els faciliten un aprenentatge diferent per a un context diferent. La metàfora és aclaparadora.

Podem imaginar un sistema educatiu, una universitat, que faci formació per a la investigació, per a l’enginyeria, per a l’empreneduria? podem imaginar la col·laboració d’empreses directament amb la recerca i la innovació educativa? podem pensar en docents que siguin excel·lents en els procediments d’ús de la xarxa Internet? ens podem imaginar espais formatius a les aules amb els darrers enginys d’Apple, Microsoft, Nokia? podem imaginar bancs de recursos plens de productes d’Ubisoft, de Digital Legends, de Pixar, d’Inspirit o de Nikodemo? Necessitem varetes màgiques, sí, però sobretot necessitem ments curioses, persones crítiques, polítics decidits i passió per la formació, només així aconseguirem sortir de la cambra secreta que ara és l’educació i fer que aquesta sigui realment un procés màgic que formi persones.

Llibre: Fans, bloggers y videojuegos de Henry Jenkins

Pel·lícula: The road de John Hillcoat

Música: A case of you de Joni Mitchel

Està tenint lloc aquests dies l’ITWorldEdu 09 que organitza el CETEI, en el marc d’EsadeForum. És un espai de trobada de professionals del món de l’educació i la tecnologia on s’analitzen bones pràctiques per definir l’estat actual i de futur de les tecnologies aplicades a l’educació. El programa és molt ampli però em limitaré a comentar la conferència marc que ha pronunciat el consultor Javier Martínez (Catenaria - Xile) Com ell molt bé ha dit, les conferències no són precissament llocs d’aprenentatge per se, només si existeix intercanvi és que es produeix coneixement. Gràcies per la seva interessant conferència i gràcies als responsables del CETEI per pensar-hi. Aquest post s’omplirà amb tots els twits que hem fet alguns dels assistents i amb els que hem generat una “conversa” a Internet mitjançant twitter i facebook; és una demostració empírica del que comentava el conferenciant: fent i practicant s’apren i les TIC són una eina imprescindible que els docents han de saber utilitzar els primers. Aquest és el resultat del que ha estat un procés d’aprenentatge virtual, els twitts estan ordenats tal i com surten a twitter, el primer que visualitzeu és el darrer que ha entrat en pantalla:

@falcaide RT @Yoriento: RT @Carmen_Martin @mudejarico Las aulas están diseñadas para el lucimiento del profe no para aprender. #ITW09

@Yoriento RT @Carmen_Martin @mudejarico Las aulas están diseñadas para el lucimiento del profe no para aprender. #ITW09

@Carmen_Martin De acuerdo RT @mudejarico: Las aulas están diseñadas para el lucimiento del profe no para aprender. -M. Aldanondo- #ITW09

@trinamilan Javier Martinez (jmartinez@catenaria.cl) consultor de Catenaria ( Chile) #ITW09

@mudejarico La tecnología es el caballo de Troya que va a cambiar la educación. -M. Aldanondo- #ITW09 @trinamilan J.Martinez: Dar feedback, utilizar tecnología, transmitir experiencia, toda sociedad tiene que estar, esto es enseñar #ITW09

@chiti RT @mudejarico: Enseñamos cosas que sabemos que no sirven para nada #ITW09

@mudejarico El colegio aniquila el amor por aprender. - M. Aldanondo- #ITW09

@mudejarico Enseñamos cosas que sabemos que no sirven para nada #ITW09

@Carmen_Martin RT @mudejarico: La práctica hace maestros. Aprender es recordar. Si no te haces preguntas no aprendes. #ITW09 - M. Aldanondo-

@nuriaantoli @trinamilan J. Martinez: el conocimiento no es un paquete de informacion, es un proceso de aprendizaje #ITW09

@mudejarico Las aulas están diseñadas para el lucimiento del profe no para aprender. -M. Aldanondo- #ITW09

@trinamilan J. Martinez: Aprender es recordar, es ser curioso, es ensayo/error continuo #ITW09

@trinamilan Javier Martinez: como se mide la calidad de la Educacion? Que es conocimiento? Aquello que te permite tomar decisiones # ITW09

Llibre: La vaca púrpura de Seth Godin

Pel·lícula: Petit Indi de Marc Recha

Música: Wa yeah d’Antonia Font

L’educació i el periodisme s’assemblen, són dues professions que treballen amb material sensible: informació, coneixement, persones, comunicació. Tot plegat s’ha vist sacssejat per l’onada innovadora de les TIC i per tant periodistes i docents es veuen en l’encreuament de la seva pròpia definició professional. Som capaços de fer informació veraç amb els nous formats? L’escola és el lloc on formarem els ciutadans en les noves eines del coneixement? Aquestes i d’altres són preguntes que han sorgit a les Jornades de Periodisme digital i escola que tenen lloc a l’IES Menendez i Pelayo de Barcelona, organitzades pel Departament d’Educació, la Universitat Autònoma de Barcelona, Omnium Cultural i Vilaweb.

Amb un programa engrescador, especialment per les presentacions de bones pràctiques en periodisme a les escoles, s’ha debatut sobre com els formats digitals estan portant a l’escola un repte que docents han d’entomar amb qualitat i rigor. Salvador Cardús es preguntava en la seva intervenció si l’escola està preparada per a assumir-ho; Imma Tubella complementava dient que el gruix de les innovacions està en la possibilitat d’utilitzar les eines d’Internet d’una altra manera. Interessant la dada que diu que la UOC té aquest semestre, per primera vegada, un 27% d’alumnes de primera opció, és a dir, que la UOC ja no és el refugi de qui treballa i estudia o de qui viu lluny de la seu universitària, és la primera opció per format, i el format és Internet i tot el que se’n deriva d’això.

He tingut el plaer de compartir taula rodona amb en Saül Gordillo, Miquel Calzada i Pilar Sampietro, sobre el periodisme digital i el món de la comunicació. Gordillo ha presentat el model de l’ACN com a experiència innovadora en el context comunicatiu català, Sampietro ha parlat de les modificacions que una ràdio pública (RNE) i estatal ha hagut d’entomar i Calzada ha parlat des de la vessant  d’una empresa de comunicació privada (Grup Flaix); la meva aportació ha estat referida a l’anomenat “periodisme ciutadà” aquell que fan els creadors de blogs i les xarxes socials. Tot plegat s’ha generat un interessant debat que ha posat sobre la taula el necessari canvi de model de negoci que les TIC i Internet està promovent. Un periodista ja no fa només de locutor, és també un redactor, o un fotògraf;  una ràdio ha de mantenir esquemes informatius i de música però ha de saber fer-ho amb formats que s’assemblin al que pot fer un Ipod; una escola ha de saber com i de quina manera el diari escolar, la ràdio escolar, el blog escolar són el laboratori per a crear ciutadans digitals. Preguntes moltes encara com per exemple les referides als continguts digitals, àudiovisuals i informatius que omplen totes les eines tic que porten els nostres alumnes, i com i de quina manera el sentit crític necessari per a destriar el gra de la palla en el món de la informació, cal desenvolupar-ho també amb els nadius digitals, com de fet, sempre ha calgut. Una gran jornada per a un tema de present imprescindible per a construir futur. Gràcies per la possibilitat de participar-hi que m’han donat els organitzadors, especialment a la gent de la XTEC del Departament d’Educació, veritables ànimes de la jornada.

Llibre: Si és dolent, t’ho recomano d’Steven Johnson

Pel·lícula: Blessed d’Anna Kokkinos

Música: Video killed the radio star de Buggles