Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Vuit de març

La Domeuse, Tamara de Lempicka

Un temps, vaig ser una noia de futur.
Podia llegir Horaci i Virgili en llatí,
recitar de memòria tot Keats.
Però, entrant en les coves dels adults,
em van caçar i vaig començar a parir
els fills d’un home estúpid i cregut.
Ara m’empleno el vas sempre que puc
i ploro si recordo un vers de Keats.
Una no sap, de jove, que cap lloc
no és el lloc on podrà restar per sempre.
També s’estranya quan no arriba mai
aquell o aquella en qui trobar descans.
Una ignora, de jove, que els principis
no tenen res a veure amb els fina
ls.

Joan Margarit, Principis i finals

Música: Sempre libera, aria de Violeta de La Traviata de Verdi, versió d’Anna Netrebko

7, març 2010   4 Comentaris

Hillary Clinton, secretària d’estat

El president Obama ha començat a presentar els seus equips ministerials, el de seguretat nacional té una especial rellevància perquè hi ha Hillary Clinton, actual secretària d’estat i antiga rival d’Obama a les primàries del Partit Demòcrata per a nomenar candidat a la presidència dels EEUU.

És interessant observar la carrera política i personal d’aquesta dona, cridada a ser la primera presidenta del país més important del món i descavalcada del silló presidencial pel primer home negre en aquest càrrec. Tota una casualitat històrica que necessita de molt d’anàlisi pausat desprès de la tormenta emocional obamanista.

La història de Hillary Clinton és la d’una dona sobradament preparada d’un marit que ho ha aconseguit tot, i al qual ha recolçat en els pitjors moments, tant per a ell, com per a ella. Les seves aportacions incials en el primer govern Clinton sobre el sistema de salut americà eren innovadores i no van arribar a bon port perquè no estava previst que una primera dama fes una altra feina que la de visitar hospitals, no pas d’ordenar el servei que donaven.

La pregunta doncs és evident, és aquest càrrec una almoina per a Hillary? Si ho mirem fredament potser sí. Després de lluitar contra els elements en unes primàries electritzants, ser secretària d’estat és un premi de consolació. Però potser ara serà el moment de fer la feina, de demostrar en un món canviant que el repte de redefinir el paper d’EEUU serà dels que marcarà el mandat d’Obama. I ella serà la màxima responsable. Sempre a l’ombra d’un home, és el seu si.

Llibre: La Clivella de Doris Lessing

Pel·lícula: Thelma & Louise de Ridley Scott

Música: Killing my softly with his song de Roberta Flack

22, gener 2009   18 Comentaris

Dones, qüotes i realitat


Com a dona nascuda un 8 de març no puc menys que ser de les anomenades feministes, d’aquelles que porten l’estendard del feminisme arreu, esgotador però cert. Hi ha dies que no s’acaba mai i que pesa molt.
Però la feina de reivindicar el paper de la dona en la societat, la nostra i totes, no s’ha acabat, i si no que li preguntin a les dones que situades en la més alta posició, encara han de suportar que un home se les escolti però ni tan sols les miri als ulls quan parla.

Tot plegat però no em fa combregar amb rodes de molí, i mai he estat ni estaré d’acord amb les qüotes femenines que pretenen encumbrar la dona per sobre de la vàlua personal i professional perquè aquests procediments només fan que denostar més, si fos possible, la nostra imatge. I per a botó un exemple, la nova ministra d’Igualtat del govern central, Bibiana Aido que dia si i dia també, fa declaracions a qual més absurda, des de la feminizació del llenguatge (allò de les “miembras”…) fins al paper del mocador en les dones magribines i la relació amb la vestimenta masculina…tot una declaració obtusa i poc encertada que només demostra que la ministra, molt preparada en antropologia cultural, no està, és inclús un ex-asessor del propi Zapatero qui deixa en evidència la qüestió.

La desvalorització del paper de la dona en la societat, tan en el món laboral com en el personal i familiar, és un fet: menys sou a igual feina, més dificultats per trobar feina a igual titulació, rols depenents davant els homes inclús en dones manifestament preparades, violència de gènere i…. podria continuar…
Tenir un govern paritari pot quedar bé a les pàgines del Vogue, però tenir-lo al preu de ministres com l’Aido, no ho hauriem de permetre ni les pròpies dones.

Llibre: La grieta de Doris Lessing
Pel·lícula: Solas de Benito Zambrano
Música: Summertime de Janis Joplin

9, juliol 2008   10 Comentaris

Les dones i la dreta

Per no se sap quina regla de tres, la dreta li guanya la partida a l’esquerra en el posicionament de dones en càrrecs polítics de rang superior.
I aquest és un fet empíricament demostrable des dels temps de Golda Meir o Margareth Thatcher fins a Condoleezza Rice o les darreres novetats al Partit Popular espanyol amb el nomenament de Maria Dolores Cospedal com a nova secretària general en substitució de Mariano Rajoy, ara president del Partit.

La posició de la dona a la política, com a la resta dels camps laborals o socials, és encara molt minoritària en els llocs de comandament. Tot i les lleis de quotes (amb les quals personalment no estic d’acord) o les discriminacions positives de partits o d’empreses, el sostre de vidre de les dones segueixe essent curt i estret.
Avui llegia un article sobre un informe del CAC en el qual es demostra que a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió la presència masculina és major i més immportant a tots els programes i càrrecs, i això que són els mitjans de comunicació, lloc avançat per definició i amb dones al cim en aquest moment, per tant la feina pedagògica que genera indentificació es fa a favor del paper masculí encara.

Per què l’esquerra no fa feina en aquest sentit? ja sabem que el govern de l’estat està constituït paritàriament però a part de la foto de rigor a diaris i revistes, incloses les del cor, no sembla que modifiqui res més. La meva hipòtesi és que realment ningú de l’esquerra no s’ha plantejat que encara està per fer aquesta revolució. Un govern pot ser paritari però si mirem detingudament les carteres ministerials per a les dones són aquelles que tenen competències de “dones”: educació, vivenda, benestar i família, innovació…totes les que poc importen, l’excepció de De la Vega o de Chacón no esmenen el fet.
La dreta ha estat la primera en posar una dona com a presidenta del Parlament espanyol (a Catalunya ni això), la primera en tenir una dona posicionada per a controlar el partit, Esperança Aguirre, i segurament serà la dreta la que posarà a una dona com a candidata a la presidència a Espanya i a Catalunya; mentre l’esquerra es passeja somrient a les pàgines del Vogue amb les ministres més ben vestides del moment.

Llibre: El quadern daurat de Doris Lessing
Pel·lícula: Isadora de Karel Reisz
Música: La Flaca de Jarabe de Palo

19, juny 2008   8 Comentaris