Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Un any del 10/J, i demà què?

Foto de Myriosis

10 de juliol de 2011. Ara fa un any que un milió de persones ens vam manifestar a Barcelona per defensar la nostra nació i el dret ha decidir d’aquesta nació. Concretament l’espurna que va mobilitzar a tanta gent va ser la sentència del Tribunal Constitucional que va retallar significativament l’Estatut de Catalunya. Recordem que aquest Estatut havia estat votat per la majoria de catalans i refrendat pel Parlament de Catalunya i pel Congrés dels Diputats.Passat un any és un bon moment per fer balanç i valorar perquè va servir aquella multitudinària manifestació.
Durant aquest any, les eleccions a la Generalitat de Catalunya i a les administracions locals han provocat importants canvis de color polític en els òrgans de govern. De fet, el panorama polític és força diferent del de fa un any.

D’altra banda, també cal tenir en compte que en aquest any, la pròpia societat civil ha organitzat nombroses consultes ciutadanes arreu preguntant per una possible independència de Catalunya, fins i tot recentment el Centre d’Estudis d’Opinió, per primera vegada, també ho ha preguntat a la ciutadania.
Però no només això, la ciutadania s’ha continuat mobilitzant: el 15M, el 19J, el… no deixen de ser part del mateix missatge: voluntat de canviar. Símptomes de la necessitat de fer escoltar la veu de molta gent que no troba resposta a través dels canals oficials que el propi sistema articula.
Però la nostra sensació és que aquella manifestació va servir de poc, va servir per queixar-nos però no per actuar en conseqüència.
La classe política no ha sabut canalitzar el sentiment del 10J, potser perquè, de fet, no era un sol moviment sinó la unió de varis moviments; aquest caràcter heterogeni complica la concreció de les accions.

Tanmateix, creiem que el veritable fre del pas de la manifestació a l’acció ha estat la clara manca de voluntat política. La temporalitat dels fets que se succeïxen arran del 10J s’articulen des de l’oficialitat de les institucions i dels partits, que basen la seva legitimitat no en el lideratge basat en la concreció d’accions que recullen el sentiment ciutadà sinó en el recolzament en el poder que la representació democràtica els proporciona. Obviant en aquesta mirada, que la legitimitat democràtica deixa buits importants com demostra una lectura crítica de cada comtessa electoral i de cada una de les espurnes, en forma de mobilització, que els ciutadans han organitzat en els darrers mesos.
L’heterogeneïtat dels moviments que s’articulen a partir de la mobilització ciutadana són complexes d’etiquetar. Com més amplia és la convocatòria més gran és el grau de dispersió d’interessos dels propis actors manifestants. De totes maneres, sembla evident, que hi ha un element comú que uneix a les mobilitzacions que neixen a través del gran canal de les xarxes socials i que apropen interessos comuns: canviar les regles de joc. Definir unes noves regles que facilitin que el ciutadà es senti partícep i part d’un sistema, el democràtic, que ha madurat i necessita una profunda revisió.
Dir això en el fons vol dir que som nosaltres, la pròpia societat catalana qui ens queixem molt però, a l’hora de la veritat, ens movem poc pel nostre país. Preferim queixar-nos i, si cal manifestar-nos, però no passem d’aquí, l’únic que fem és eludir les nostres responsabilitats mirant sempre cap aquells que tradicionalment han estat els “dolents de la pel·lícula”. manca variable cultura democràtica, masses anys de no practicar-la comporten poca tradició d’actuació democràtica de cada un de nosaltres.
Necessitem més autocrítica si volem madurar com a societat.
Ens cal una societat madura si volem superar amb èxit els grans reptes que tenim actualment com a societat catalana i global. La mobilització necessita de l’acció pròpia en cada un de nosaltres mateixos per vitalitzar els símptomes d’articular una realitat diferent. Serem nosaltres i cadascú qui inventarà noves formes, o no serà…

Post compartit amb @mgarrigap @gemmaurgell @ricardespelt @erovira

Llibre: Comprometeu-vos d’Stéphane Hessel

Pel·lícula: Blackthorn de Mateo Gil

Música: Extraterrestres d’Antònia Font

10, juliol 2011   2 Comentaris

La revolució nord-africana


fotografia de La Vanguardia

La revolució nord-africana està protagonitzant els darrers dies tots els mitjans. La riba sud del Mediterrani està en efervescència;  des que a Tunísia van començar els aldarulls tot el nord africà s’ha encomanat de revolta i sembla que aquesta no té aturador. La impressió de que els països àrabs eren sota la implacable influència de la jihad es posa en qüestió amb aquesta revolució que defenestra els règims dictatorials, demana democràcia i té com a element de comunicació bàsic la xarxa social. Que la primera cosa que hagi decidit el govern Mubarak hagi estat la desconnexió d’Internet i el control de xarxes com Twitter, és simptomàtic de que aquests són els mitjans de comunicació més perillosos, per efectius, en aquest moment. Quan els mitjans tradicionals es troben “embargats” pel poder com es va demostrar a la guerra d’Irak; les xarxes socials, veritable mitjà de comunicació viral, es tornen eines imprescindibles per a la nova revolució.

Als països àrabs no s’ha arribat a produir mai en aquests darrers segles una veritable revolució social, com la que es va produir a Europa amb de la Revolució Francesa; i tot i el desenvolupament tecnològic empès sobretot per el poderós petroli i els seus milionaris beneficis, la gent, el paper de les dones, l’organització política, segueix ancorada en esquemes molt tradicionals que es veuen abocats a la finestra immensa de la televisió i d’internet. De fet tota la riba sud de la Mediterrània és un gran cinturó de misèria i dictadures que envolta l’Europa rica i democràtica, igual que les “banlieu” envolten les grans ciutats. Es permet a la gent somiar amb la rica Europa però no trepitjar-la. Però on són les autoritats europees d’exteriors en aquest conflicte? Ha arribat l’hora del canvi? Quan la xarxa posa de relleu que l’aportació de qualsevol pot ser fonamental per a la creació d’opinió, de negoci, de capacitat política, el poder polític i econòmic es veu interpel·lat al canvi. Moviments com els de Tunísia, Algèria o Egipte són exemple de que alguna cosa està canviant i no és precisament la de la guerra santa que tampoc ha estat capaç de donar menjar i benestar a la població sinó la de la demanda de llibertats.

Algunes peculiaritats interessants d’aquesta revolució nord-africana són: que el líder del canvi a Egipte sigui un científic, Al Baradei, ex-director general de l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica (OIEA) que li va valer el Nobel de la Pau el 2005,  ara transformat en líder polític, seguint la línia de líders intel·lectuals d’altres revolucions. O especialment, que el canal de notícies que està ensenyant al món la revolta no sigui nord-americà sinó àrab, Al Jazeera, televisió qatarí, que inclús ha estat vetada a Egipte per les seves transmissions en directe, i la incorporació de Twitter i internet a la seva informació. Les relacions de les grans fortunes àrabs amb Europa i Nord-Amèrica són molt intenses; els diners dels petroli poden amb quasi bé tot, Barça inclòs. Serà doncs aquesta la “revolució de vellut” que canviarà la societat àrab en aquest segle XXI? La fotografia de La Vanguardia que il·lustra aquest post és però ben evocadora de realitats molt conegudes. Els militars amb els tancs, controlant les manifestacions de la gent a la Plaça de Tahrir d’El Caire, com la recordada Plaça de Tiananmen, no sempre reeixides, però que han canviat radicalment les seves societats, entrant al nou segle trepitjant fort. Atents a l’altra banda del mar, els homo sapiens eren a la península aràbiga fa 125.000 anys i van iniciar un viatge que, encara ara, tots estem fent.

Llibre: Immigrants de Philippe Legrain @Plegrain

Pel·lícula: La batalla de Argel de Gillo Pontecorvo

Música: Aicha de Cheb Khaled

30, gener 2011   3 Comentaris

Escenaris de mítings, #maratocom

Dilluns 8 de novembre vaig tenir l’honor de compartir amb 14 persones més la II Marató en Comunicació que organitzen Antoni Gutiérrez Rubí i Albert Medran al Col·legi de Periodistes de Catalunya. És la segona vegada que es porta a terme aquesta marató de comunicació i ha estat un honor poder participar, aquesta vegada, com a ponent. El format és de 3 minuts per a cadascú on s’expliquen temes molt diversos amb l’objectiu de posar al día el que significa el procés d’unes eleccions. Entre d’altres, els temes desenvolupats van ser: La parella del candidat/a; els jingles de campanya, el merchandising o la jornada de reflexió. Podeu trobar resums complets en els blocs enllaçats anteriorment a aquest post. Per la meva banda el tema era “Escenaris de mítings”, intentant esbrinar quina vàlua tenen ara i quina innovació podria fer-se en aquesty tipus d’actes.

Els mítings són rites de comunicació creats en les antigues cultures clàssiques, quan a l’àgora de les ciutats gregues o romanes els filósofs o els apóstols de noves religións, explicaven a tot aquell que vulgués sentir-los, les seves idees, amb la finalitat d’afegir deixebles o creients. Aquest format s’ha transportat fins als nostres dies, i va prendre força amb els grans canvis polítics del segle XIX i XX i els grans moviments de masses. El míting intenta generar identificació entre un grup de persones però en aquest moment  ja són quasi sempre els mateixos militants que senten els colors del partit i s’apleguen en una orgia de reafirmació del grup. Per tant l’objectiu original no és el que s’aconsegueix ara. La necessitat d’innovar en aquests espais hauria de permetre que fos l’electorat el que s’identifiqués amb el candidat i el seu partit. A partir d’aquesta constatació, cal que deixi de ser un discurs unidireccional per a convertir-se en una conversa.

El món global que els mitjans de comunicació i la xarxa internet han generat fa que els missatges hagin de ser necessàriament audiovisuals, preparats per a sortir a qualsevol pantalla i a qualsevol xarxa social, combinant la realitat amb la virtualitat, i cercant els ciutadans que interessa afegir a la idea política que es vol comunicar allà on hi són. És un procés de convenciment que ha de permetre a un candidat superar el seu sostre i afegir nous votants a la seva opció política per a guanyar unes eleccions, objectiu últim de qualsevol campanya. Ara el missatge és complex, en forma de conversa i farcit d’imatges i sons que naveguen per l’espai dels bits. Els i les candidats/es a unes eleccions han de trobar a aquells que no són els seus per augmentar el seu potencial polític i combatre la desafecció, i això només és pot trobar allà on està la gent, i amb els elements que tothom reconeix, generant una conversa que convenci. “En l’edat elèctrica portem a tota la humanitat com la nostra pell” Marshall McLuhan.

Llibre: The medium and the ligth de Marshall McLuhan

Pel·lícula: Pa negre d’Agustí Villaronga

Música: Hallelujah de Rufus Wainwright

10, novembre 2010   4 Comentaris

Del poder i les cultures

Mirant aquesta fotografia visualitzem als tres homes més poderosos del món segons Forbes, en aquest any 2010, Hu Jin Tao, president de la Xina, Obama, president d’USA  i el rey Abdulà, d’Aràbia Saudí. D’entrada, el generalista “homes” s’acompleix perfectament, ni una dona ha esta mai la més poderosa del món i sembla que va per llarg que ho sigui. Però a més, podem observar l’interessant fet de que cap dels tres homes no pertany a l’estereotip racial d’home blanc, occidental, de cultura europea. Els tres homes més poderosos del món són inesperats en el concepte clàssic del poder, o potser és que ja és veritat que hem entrat directament al segle XXI i la vella Europa amb el seu bagatge cultural està en segon terme pel que es refereix al poder en el món, els grans imperis europeus ja no són els protagonistes del poder global.

Però el que impressiona són les raons de Forbes per a escollir els poderosos de la terra, no només són escandalosament rics, sinó que sobretot, poden fer el que volen, és a dir, dos dels tres són dirigents de països on la democràcia no és precissament una prioritat, i on l’equitat o els drets de minories i gèneres, estan devaluats. Com diu Forbes respecte del dirigent xinès que li ha pres el número 1 a Obama: ”A diferència dels seus col·legues occidentals, Hu pot canviar el curs de rius, aixecar ciutats, empressonar dissidents i censurar internet sense interferències de pesats buròcrates i tribunals”. Vol dir la revista que ara com ara la democràcia és un valor en decadència? La cultura occidental, origen de la pròpia democràcia, ja no és la protagonista del centre cultural i del poder mundial. Quina és la centralitat del poder en aquest món global? Va semblar que la caiguda del mur de Berlín faria que la democràcia s’extengués com taca d’oli però pel que sembla justament la democràcia no és ni tan sols el criteri validador d’un llistat de revista.

Quan revisem els antics imperis històrics, veiem règims basats en el poder militar i en els valors culturals i religiosos que comportàven la colonització econòmica i social dels països conquerits. Europa ha estat el darrer bastió dels grans  imperis colonials del món fins a finals del segle XX. I l’imperi americà amb els seu potent poder àudiovisual ha extés els estereotips culturals europeus dominants. Però ha estat Internet i la seva potent màquina aterritorial i atemporal la que ha revolucionat alguna cosa més que la comunicació, també ha revolucionat la forma en com es negocien els diners a la borsa i per tant, territoris incomunicats directament fa poc temps, ara són actius en qualsevol mercat, el mercat s’ha fet la prioritat. Els grans imperis colonials europeus no portàven democràcia, la imposició cultural era etnocèntrica i anul·ladora, però quan semblava que estava superat i els avenços en benestar social i democràcia, eren l’objectiu, ens adonem que no ho són. L’àmbit de la sobirania encara és l’estat nació però l’àmbit de l’economia és el planeta i per tant, aquelles cultures amb més capacitat d’adaptació són les que poden guanyar terreny front a aquelles que dormen en la passivitat. El poder és cada vegada més monetari i menys democràtic, i es juga a la xarxa.

LLibre: Adaptar-se a la marea d’Eduard Punset

Pel·lícula: Fair Game de Doug Liman

Música: Haven’t met tou yet de Michael Bublé

7, novembre 2010   5 Comentaris

STIC.CAT al Parlament de Catalunya

http://twitxr.com/image/183321/

El Parlament de Catalunya és el lloc de representació dels catalans i les catalanes, de tots els ciutadans d’aquest país. La màxima representació en democràcia on els representants del poble es reuneixen i legislen per a fer que tot funcioni amb eficiència i equitat.

No va ser fàcil recuperar la vida democràtica d’aquest país, i no és fàcil portar a la pràctica la teoria política que s’escriu a les normes, però siguem conscients de que tenint un parlament i tenint una educació i una cultura democràtiques, tenim de fet, molt més que una gran part de la població mundial.

Avui STIC.CAT amb un grup d’amics ha fet una visita al Parlament de Catalunya i hem estat rebuts pel seu president, Ernest Benach. La potenciació de les xarxes socials, el compromís amb el 2.0, la integració de les bones pràctiques polítiques i de representació democràtica han estat presents en les prop de dues hores que hem tingut per a intercanviar amb el President i fer un recorregut sorprenent per la història de la Càmera.

El Parlament és el lloc que ens representa i que ens interpela sobre com fem política, i com ens gestionen la nostra pròpia responsabilitat. Gràcies a l’equip del Parlament, i especialment al seu President; i gràcies a la gent que ens ha acompanyat, empresaris, periodistes, professors, comunicadors. Els catalans i catalanes que avui hem gaudit d’una estona a la casa que ens representa.

Llibre: Democràcia a Amèrica d’Alexis de Tocqueville

Pel·lícula: El desafío: Frost contra Nixon de Ron Howard

Música: Hurricane de Bob Dylan

6, abril 2009   6 Comentaris

Assemblees i democràcia


La democràcia, ara per ara és el menys dolent dels sistemes polítics que coneixem. Neixia a Grècia, a partir de l’assemblea o “ekklesia” dels ciutadans lliures que amb el seu vot directe decidien el destí del grup. És la primera pràctica política que trenca amb els reialmes i els imperis, proposant una nova forma d’entendre la convivència.
A partir d’aquesta primera proposta grega, les societats modifiquen i evolucionen el concepte democràcia. El despotisme il·lustrat esdevé una pràctica democràtica, conservant el toc del qui més en sap per asegurar que les decissions siguin les correctes.
La democràcia censitària és un altre capítol en aquest camí cap a la democràcia actual, on el qui podia pagar-se el dret a vot, ho feia, i així el límit era els diners i no només el cognom, tot i que venia a ser el mateix.

Tocqueville va ser dels primers filòsofs que va parlar de democràcia en sentit modern, situant el terme liberalisme en la balança de les decisions: Si els ciutadans, al fer-se iguals, resten ignorants i burds, resultaria difícil preveure fins a quin excès d’estupidesa podria conduir-los el seu egoïsme, i no seria fàcil anticipar en quines vergonyants misèries es sudmergirien ells mateixos per por a sacrificar quelcom del seu benestar a la prosperitat dels seus conciutadans.

Tot plegat em porta cap al concepte actual de democràcia i a la seva pràctica a casa nostra. Crec que 40 anys de dictadura ens pesen. No tenim la pràctica compartida històrica que ens permetria tenir un sistema de partits rodats, amb un funcionament intern que també s’acostès a la democràcia real. Estem contemplant com alguns s’atribueixen la puresa democràtica perquè 2000 dels seus voten en un cap de setmana el que el partit ha de fer, quan en realitat estan votant qui governarà i realment decidirà per a tots els ciutadans, inclosos aquells que no en són de militants del partit. Amb assemblea o sense, penso que cap partit dels actuals està en condicions d’assegurar un traspàs democràtic del que vota la gent a la gestió pública. Manquen llistes obertes, manquen veritables primàries dins dels partits, manca una llei de finançament dels partits, manca una normativa de democràcia directa per als càrrecs més propers com els municipals…per tot plegat, que uns siguin assemblearis o que altres decideixin qui serà el candidat en un sopar congresual encara no és el que jo espero de la democràcia per al meu país, i més quan els sistemes de comunicació permetrien generar dinàmiques procedimentals fàcils i netes…és el repte per a la nostra jove democràcia.

PD1-Tenia pendent fer aquest post, a partir d’un altre de l’Eduard Díaz, que va començar el tema al seu bloc EDP
Continuarà…
PD2- Sembla que m’han llegit…El País, avui

Llibre: Democracy in America d’Alexis de Tocqueville
Pel·lícula: All the president’s men d’Alan J. Pakula
Música: Imagine de John Lennon versionat per Neil Young

1, juliol 2008   6 Comentaris