Com t’ho fas per obrir una Samsonite que porta clau secreta si el propietari/a és d’ERC? doncs poses 1714 i s’obre segur. Aquesta anècdota explicada per una persona a la qual li va succeïr em serveix per a desenvolupar un tema que m’interessa especialment, el de la identitat digital. Hom es pensa que a Internet tot s’hi val, que qualsevol cosa és possible i que ningú ens trobarà o sabrà realment qui som; és notori que la utilització de la xarxa és alguna cosa més que penjar paraules o fotos. No és gratuït res del que fem en el món virtual, qui som, on som i amb qui o què ens identifiquem són preguntes que hem de saber respondre’ns a nosaltres mateixos abans de ser algú virtual. Perquè la identitat no és quelcom estable, sòlid sinó que és dinàmic, maleable i res més dinàmic que Internet.

Construïm la nostra identitat com a persones a partir de les nostres creences, valors, tradicions amb allò que ens envolta i del que aprenem i amb el que convivim. No podem sostreure’ns de qui som si no volem ser algú que no respòn al que s’espera d’ell. La dinàmica de la identificació es desenvolupa amb el contacte amb els altres i això a la xarxa es multiplica per l’infinit. Per tant hem de ser conscients de la nostra identitat real a partir de la qual serem algú en la virtualitat. Ser de Barcelona, parlar una llengua com el català, tenir unes arrels que s’endisen en el passat, ser del Barça, són senyals d’identitat que identifiquen algú que podria tenir la data de 1714 com a codi secret de la seva maleta, i això mateix incidirà en com aquesta persona es mou a la xarxa i en funció del que vulgui fer en ella, siguin accions personals com escriure un blog o fer twitters, com en accions empresarials o polítiques. Les conviccions compartides en que es basa la construcció de la identitat són molt sovint implícites i cal en siguem conscients.

Construïr una marca, un brand, és el repte de qualsevol que vulgui ser present a Internet, la interacció 2.0 i 3.0 ens obliga  a ser més conscients que mai de la nostra identitat i a fer-la visible sense subterfugis, una volta haguem decidit com la definim. Veracitat, coherència i credibilitat estan al darrera de la nostra acció, no és cap novetat, és el mateix que hem de fer a la realitat per molt que Internet sembli amagar-ho.

Llibre: L’elegància de l’eriçó de Muriel Barbery

Pel·lícula: Waltz with Bashir d’Ari Folman

Música: Le plat pays de Jacques Brel

En moments de canvi no només existeixen els ERO, també les reconversions professionals. Les capacitats de les persones són les que possibiliten el canvi de perfil professional però cada vegada més es dona el fet de que no hi ha res tancat, res indefinit, tot és canviant. La mateixa estructura social i econòmica està patint canvis a molt alta velocitat, com diu Antoni Gutiérrez Rubí: no importa ser gran o petit, en aquest moment importa ser ràpid.

En aquesta societat líquida, on els canvis es produeixen a ritme de bit, la resposta de les institucions i les empreses ha de ser ràpida, però és que la resposta dels professionals encara ho ha de ser més. La formació inicial d’un professional és la base per a la inserció laboral de les persones, però desprès la formació continuada és el manteniment de la pròpia dinàmica de treball i per tant de les possibilitats de reubicar-se en el mercat laboral. Si analitzem la dinàmica de la societat en aquests darrers temps, els canvis que s’han produït són espectaculars: les relacions socials, els jaciments laborals, l’estructura familiar o la pròpia política. Una societat que és capaç de fer canvis estructurals tan grans necessita de professionals que siguin conscients de que el canvi és el factor determinant i de que aquesta és la veritable oportunitat.

Una darrera consideració, els perfils culturals i de gènere de les persones no s’han de deixar de banda. No és veritat que totes les persones amb formació i currículum similar, facin la mateixa feina; són les nostres característiques culturals i personals les que, en darrer terme, determinen la nostra resposta professional. No en va els microcrèdits de Mohamed Yunus a la Índia es donen només a dones amb projectes molt concrets, cultura i gènere composen el perfil que aquest economista i emprenedor ha definit com a mereixedor de la confiança per a emprendre en el context de la societat hindú. Qui som i d’on venim per a saber on anem i què volem ser, perquè la rapidesa necessària no sigui l’únic factor, sinó la conseqüència.

Llibre: La dona de verd d’Arnaldur Indridason

Pel·lícula: Cosas insignificantes de Andrea Martínez

Música: Suzanne de Leonard Cohen

A Sevilla sents el Sud en tota la seva magnitud. El clima a finals d’octubre és de 25 graus i vas amb màniga curta encara que plogui. Sents com el sol escalfa més i la llum és nítida quan es reflexa a les llambordes de la PLaça d’Espanya del Parc de Maria Luisa on La Guerra de les Galàxies va trobar el palau de la reina Amidala.

La gent es passeja amb més lentitud que la que nosaltres portem i ens atempera en el primer trajecte, alleugerint les passes pels carrers de color “albero”, la terra groga, quasi taronja que és el color de moltes cases i de les places de braus.

Hi ha una amabilitat suau en la forma de parlar dels taxistes, dels cambrers, que et miren amb la condescendència del qui sap que els guiris sempre preguntem les mateixes coses i obrim els ulls davant les mateixes escenes. Ells hi viuen del negoci del turisme que a Sevilla ja no és estacional, és omnipresent durant tot l’any. Se senten moltes llengües, l’anglès, el francès, però també el portuguès, molt; el xinés, l’àrab, el rus o l’hongarès. També el català, en visitants i en gent que hi viu, molts.

Tot costa molt menys que a Barcelona, es dina perfectament per 25 euros (dues persones), i si vas de “tapas” per menys. Un sopar a un restaurant d’alt standing pot sortir per 50 euros per persona, i un parell de cerveses amb tapes per 5. Un luxe asiàtic, vull dir, andalús.

La gent és molt elegant, vesteixen amb gust. Hi ha grans botigues de marques molt significades i m’ha sorprés la quantitat de bodes que hem ensopegat, és cap de setmana però és un no parar de gent vestida de gala pels carrers, amb una particularitat, les dones totes amb pameles i “tocats” al cap…costum que jo no veia fa temps a Barcelona, un toc british que no m’estranya perquè la colònia anglosaxona per aquests terres és notòria des del segle XIX.

Carruatges de cavalls, moltes bicis (tenen un Bicing que s’anomena “Sevici”), molta gent fent esport pels carrers i les vores del Guadalquivir, i al riu molts fent rem i vela. Els semàfors dels peatons tenen un senyal que indica el temps que tens per passar i el que queda perquè es posi verd i avís auditiu. Hi ha un tramvia, els autobusos, molts, van amb gas natural i estan construïnt el metro. L’estació de l’AVE de Santa Justa és enorme i té totes les comoditats amb uns lounges, molt elegants.

Hi ha moltes esglèsies amb escultures religioses famoses arreu per la Fira d’Abril i la Setmana Santa. Aquest cap de setmana molts nens i nenes estaven demanant per al Domund amb els pots de colors, jo feia temps que no ho veia, de petita ho vaig fer també quan estava a les monges, però ja em semblava que s’havia deixat de fer. Tot plegat és una ciutat propera i que alhora està lluny, molt lluny de la meva vivència diària.

He trobat La Vanguardia i el pa amb tomàquet i l’all i oli als restaurants. Però sobretot he trobat La Caixa per tot arreu, i Caixa Catalunya esponsoritzant el Congrès per la Terra on Al Gore avui ha fet una conferència als Reials Alcàssers. Demà agafo l’AVE per tornar a Barcelona i probar què se sent, els sevillans ho saben fa 16 anys.

Llibre: L’espoli fiscal. Una asfíxia premeditada de Jordi Pons i Ramon Tremosa

Pel·lícula: Stars Wars, the attack of the clones de George Lucas

Música: Killing me softly with his song de Pitingo