En Daniel Garcia Peris, alma mater de la Penedesfera, em va fer l’honor de convidar-me a participar en les 3eres Jornades de la Penedesfera, moderant una taula sobre Continguts digitals i educació. Vaig ser com a assistent a l’edició anterior de les Jornades i va ser una gran experiència poder compartir amb la gent de la Pendesfera un espai de col·laboració i aprenentatge que tot just començava a ser també 2.0. Recordo que en aquell moment els que feiem anar el twitter, per exemple, erem uns estranys amb un mòbil a la ma tot el temps. Avui el twitter és protagonista de qualsevol esdeveniment que es precii. Internet i les noves formes de relació a la xarxa ens estan modificant ràpidament i radicalment la feina, les relacions humanes, la forma en que ens comuniquem, però sempre essent conscients de que els humans som els responsables de l’acció.

Aquest canvi és especialment important al sistema educatiu, a l’escola. Com a mestra no puc menys que pensar en com Maria Montessori va ser capaç de crear escoles per a nenes a principis del segle XX sense gaires possibilitats d’èxit. Ella va fer que una idea es transformés en realitat, amb un públic complicat, amb poques eines però amb molta voluntat. Podem pensar que el canvi a l’escola no serà possible només perquè les dificultats són tecnològiques? Impossible, la tecnologia ens ajuda a fer millor i més qualificadament la feina, però, com tots els mestres sabem, l’ofici de mestre és ara més important que mai. Tot el saber a Internet, tots els aparells: ordinadors, mòbils, playstation, pissarres digitals, són nomès el “guix” i els “jocs” que Maria Montessori utilitzava, posats al dia. Quin és el canvi real? els continguts i els procediments. La possibilitat de donar un tomb a la forma d’ensenyar, utilitzant com a “excusa” la tecnologia és a les nostres mans, i per això estem obligats, com a professionals a intentar-ho.

Persones amb perfils molt diferents però que són especialistes en àmbits que tenen a veure amb el que l’escola necessita són els que ens han fet l’honor de participar en aquesta taula: Albert Garcia Pujadas, Ramon Barlam, Simon Lee i Narcís Vives. Perfils de persones que treballen en el món dels continguts digitals, i en el món de l’educació que xerraran i intercanviaran opinions sobre el repte de l’educació avui. Per a ser conseqüents amb el propi esperit de les Jornades i del que significa intercanviar a la xarxa, us preguem que participeu des d’ara i fins al dissabte amb les vostres propostes per a aportar idees i compartir experiències, mestres, creadors de continguts, alumnes, tots podem dir la nostra, la xarxa ho permet, amb voluntat de cooperació i de creació de coneixement. Gràcies a tots i totes.

Llibre: La educación siberiana de Nicolai Lilin

Pel·lícula: The Gosth writer de R. Polanski

Música: Summer 78 de Yann Tiersen

L’educació i el periodisme s’assemblen, són dues professions que treballen amb material sensible: informació, coneixement, persones, comunicació. Tot plegat s’ha vist sacssejat per l’onada innovadora de les TIC i per tant periodistes i docents es veuen en l’encreuament de la seva pròpia definició professional. Som capaços de fer informació veraç amb els nous formats? L’escola és el lloc on formarem els ciutadans en les noves eines del coneixement? Aquestes i d’altres són preguntes que han sorgit a les Jornades de Periodisme digital i escola que tenen lloc a l’IES Menendez i Pelayo de Barcelona, organitzades pel Departament d’Educació, la Universitat Autònoma de Barcelona, Omnium Cultural i Vilaweb.

Amb un programa engrescador, especialment per les presentacions de bones pràctiques en periodisme a les escoles, s’ha debatut sobre com els formats digitals estan portant a l’escola un repte que docents han d’entomar amb qualitat i rigor. Salvador Cardús es preguntava en la seva intervenció si l’escola està preparada per a assumir-ho; Imma Tubella complementava dient que el gruix de les innovacions està en la possibilitat d’utilitzar les eines d’Internet d’una altra manera. Interessant la dada que diu que la UOC té aquest semestre, per primera vegada, un 27% d’alumnes de primera opció, és a dir, que la UOC ja no és el refugi de qui treballa i estudia o de qui viu lluny de la seu universitària, és la primera opció per format, i el format és Internet i tot el que se’n deriva d’això.

He tingut el plaer de compartir taula rodona amb en Saül Gordillo, Miquel Calzada i Pilar Sampietro, sobre el periodisme digital i el món de la comunicació. Gordillo ha presentat el model de l’ACN com a experiència innovadora en el context comunicatiu català, Sampietro ha parlat de les modificacions que una ràdio pública (RNE) i estatal ha hagut d’entomar i Calzada ha parlat des de la vessant  d’una empresa de comunicació privada (Grup Flaix); la meva aportació ha estat referida a l’anomenat “periodisme ciutadà” aquell que fan els creadors de blogs i les xarxes socials. Tot plegat s’ha generat un interessant debat que ha posat sobre la taula el necessari canvi de model de negoci que les TIC i Internet està promovent. Un periodista ja no fa només de locutor, és també un redactor, o un fotògraf;  una ràdio ha de mantenir esquemes informatius i de música però ha de saber fer-ho amb formats que s’assemblin al que pot fer un Ipod; una escola ha de saber com i de quina manera el diari escolar, la ràdio escolar, el blog escolar són el laboratori per a crear ciutadans digitals. Preguntes moltes encara com per exemple les referides als continguts digitals, àudiovisuals i informatius que omplen totes les eines tic que porten els nostres alumnes, i com i de quina manera el sentit crític necessari per a destriar el gra de la palla en el món de la informació, cal desenvolupar-ho també amb els nadius digitals, com de fet, sempre ha calgut. Una gran jornada per a un tema de present imprescindible per a construir futur. Gràcies per la possibilitat de participar-hi que m’han donat els organitzadors, especialment a la gent de la XTEC del Departament d’Educació, veritables ànimes de la jornada.

Llibre: Si és dolent, t’ho recomano d’Steven Johnson

Pel·lícula: Blessed d’Anna Kokkinos

Música: Video killed the radio star de Buggles

Ja no ens en podem estar de ser conscients que la literatura, la música, l’art són digitals o no seran.

El llibre digital s’imposa. Tres editorials catalanes: Angle, Cossetània i Bromera començaran a editar lllibres digitals ben aviat. I a més estic orgullosa de figurar  en un dels primers llibres digitals en català: La catosfera literària de Cossetània Edicions.

L’eterna disputa entre els lletraferits i els tecnolegs aquí es trenca…molts dels lletraferits som integrats 2.0 i ja no hi ha res a discutir. El món serà dels continguts digitals, barrejats en un meelting pot seductor que ens portarà cap a novel·les on la sintaxi es barrejarà amb la imatge i fins i tot amb les olors. No és estrany que la mateixa Carmen Balcells hagi promogut la publicació dels seus millors autors, que són els millors del món, en suport digital publicat per Leer-e, una editorial navarresa que està obrint camí enla literatura digital en castellà.

Especialment important és el repte en la conversió dels continguts pedagògics en digitals. Els alumnes de les nostres escoles demanen a crits que a les aules l’entorn i els recursos amb els que han d’aprendre siguin els mateixos que els que tenen a casa. No només per jugar a la play, també per aprendre. I hem de donar-los respostes, ràpides i de qualitat. Els continguts poden ser els mateixos en format digital que en format paper, però la presentació i els procediments no poden ser-ho. El repte és dels educadors i de les empreses editorials, de fet, de totes les empreses que tenen alguna cosa a dir en el món del producte digital.

Com serà llegir les primeres frases de Cien años de soledad en un e-book?:

Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. Macondo era entonces una aldea de veinte casas de barro y cañabrava construidas a la orilla de un río de aguas diáfanas que se precipitaban por un lecho de piedras pulidas, blancas y enormes como huevos prehistóricos. El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo.

És ben bé que als llibres i als continguts digitals encara hem de posar-los nom i necessitem assenyalar-los amb el dit, com al Macondo de la infància del Coronel Aureliano Buendía.

Llibre: Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar

Pel·lícula: La court secrete des arcanes d’Ellipsaline

Música: Apologize de One Republic