L’heroi d’un conte no només repara la mancança sinó que a més construeix una nova situació i s’apropia dels valors màgics suplementaris,

Vladimir Propp, Morfologia del conte, 1928

Una societat no és innovadora ni capaç d’avançar si no té en compte els seus investigadors, la massa crítica que treballa en la recerca i que es troba especialment a la Universitat, l’empresa i en general a tot el sistema educatiu i que s’organitza amb un objectiu: donar respostes i solucions als problemes de la gent que forma part d’aquesta societat. L’oportunitat d’aquesta societat de fer un pas endavant ve determinada per la seva capacitat de superar i fer més fàcil la vida dels ciutadans, per tant de facilitar la feina i la cooperació en xarxa d’aquests investigadors que miren més enllà que la resta dels ciutadans.

La xarxa és una forma cooperativa de relació que facilita la interacció i que ha de ser, de fet ja ho és, una millora afegida a la tasca de la recerca. Els científics, herois del nostre temps, són gent que veu més enllà del que veuen els altres, però que ja no treballen de forma aïllada i tancada en un laboratori, sinó que ho fan en xarxa de forma virtual i arriben a solucions empíriques a partir d’equips que poden tenir bases a diferents parts del món però que optimitzen els seus resultats de recerca amb els mitjans tecnològics que proporcionen la xarxa i les eines informàtiques. Mai una base de dades superarà un cervell humà però una base de dades que treballi amb el que múltiples cervells humans són capaços de transmetre’s,  a partir de les noves realitats virtuals, comportarà resultats brillants i àgils, ràpids i eficaços. Per què doncs els resultats no sempre s’adiuen amb el que esperem? Les mancances del sistema educatiu i la recerca i la seva relació amb l’empresa són motiu de discrepàncies a poc que mirem els resultats. Qualsevol reportatge sobre el MIT o Silicon Valley ens posa en qüestió el model de la recerca i la innovació catalanes. La relació entre empresa i recerca és molt estreta en aquells llocs on els resultats són positius (si totes les empreses que han nascut d’alumnes del MIT s’ajuntessin tindrien el producte interior brut del nové país del món en aquest moment).

El canvi de cicle econòmic ens està posant contra les cordes i la situació de la universitat a Europa i especialment aquí, està qüestionada. A la I Jornada de Comunicació Científica 2.0 de la Universitat de Girona que va tenir lloc el passat dia 6 de novembre al Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, es va constatar que les eines 2.0 són una aposta ferma per a la millora dels resultats de la recerca i de la col·laboració en xarxa, especialment pel que es refereix a la relació entre equips de treball però també entre la mateixa pràctica de la recerca, l’empresa i la societat que són els destinataris finals del treball empíric. Estan preparades les universitats pels nous reptes? Són els criteris d’excel·lència i meritocràcia els que predominen en la selecció d’investigadors? Els pressupostos de recerca estan alineats amb els interessos de les empreses que han de donar feina als nous titulats universitaris? Estan implicades les empreses en els objectius de recerca i patrocinis de la Universitat? Són les eines 2.0 matèria comú en els procediments universitaris i dels sistema educatiu en general?.. Algunes preguntes per a reflexionar que van sorgir en els debats de la trobada i que reclamen més relació entre el món de l’empresa i la recerca, alineament dels objectius des d’una àmplia visió de desenvolupament de país, i més compromís de la ciència amb els nous formats de la comunicació en xarxa.

Llibre: La morfologia del conte de Vladimir Propp

Pel·lícula: Gattaca d’Andrew Niccol

Música: Thanksgiving de George Winston

Fa temps que venim dient que la política serà una altra o no serà  si no s’adapta a les “normes” d’una nova societat conectada que mou la informació de persona a persona. En dos dies hem visualitzat l’exemple: a Iran s’han fet unes eleccions de resultat contestat amb protestes al carrer que només a partir de les xarxes socials d’Internet s’han pogut conèixer a tot el món i que els mitjans d’informació clàssics no han recollit amb la mateixa celeritat, estàn controlats i no poden fer la feina. Però és que a més, la pròpia transmissió de la informació dins les xarxes ha estat motor de protestes. Els missatges a twitter posaven a les mans del món els comentaris de gent que era als carrers de Teheran explicant en directe el que la CNN no podia explicar a la seva web.

A la taula de política de la Trobada de la Penedesfera de divendres, 13 de juny, es va posar de manifest que alguna cosa no rutlla en el món de la política i els partits  si aquests no comencen a pensar en d’altres formes de fer política; no és la substitució de la ideologia, és que la ideologia es veu reforçada per les eines 2.0 perquè aquesta es pot manifestar més i millor per part de tothom, sigui quin sigui el seu estatus. La política la fan les persones, i si més persones tenen a l’abast la possibilitat d’exercir-la millor, i més complicat de gestionar. També és evident que manca molt camí per recòrrer en la gestió participativa que possibiliten les noves formes de comunicació.

Però podem anar més enllà, les persones són les que fan política, la informació i la comunicació entre elles és el canal que facilita la implementació, així doncs, twitter i totes les xarxes socials seran les eines de la revolució del segle XXI? No és qüestió de banalitzar, no descobrim res si diem que la informació és poder, només potser que la rapidesa i la exponencialitat global de les xarxes ho fa tot més fàcil. Com diria Cohn Bendit: sota les llambordes dels carrers hi ha la sorra de la platja…doncs això, sota els 140 caràcters d’un twitt hi ha la sorra d’aquesta platja.

Llibre: ¿Què es la política? de Hannah Arendt

Pel·lícula: Che el argentino de S. Soderbergh

Música: Cuando los ángeles lloran de Maná

Amb la ressaca de l’immens triomf del FC Barcelona d’aquest mes de maig màgic del 2009, els videos es demostren com l’eina bàsica per a penetrar les ments i aconseguir els objectius, sigui el triomf a la Champions o siguin les eleccions.

Hem sabut que Pep Guardiola va fer servir un video realitzat per Santi Padró, de TV3, amic personal de l’entrenador, abans del partir de la Champions. Fet amb escenes de la pel·lícula Gladiator i les imatges més importants dels partits del Barça d’enguany i amb la inoblidable aria de Turandot, Nessum dorma; va conformar la dosis d’emoció i de força més gran que ningú podia oferir als “gladiadors” catalans al coliseu de Roma. Els “bàrbars del nord” (Racionero dixit) del Manchester no podien ni pensar que els refinats llatins mediterranis es convertirien en ferotges lluitadors, empesos per la música i les imatges de l’esforç i la voluntat, representats en una pel·lícula de “romans” i la seva pròpia pel·lícula d’un any inigualable. La força de la comunicació àudiovisual no l’hem descobert ara, els americans en saben un munt, Hollywood és la màquina de l’emoció.

Però aquesta és una força que s’ha de saber utilitzar. En campanya electoral  els partits cerquen la complicitat dels votants amb videos. Des del Confidencial.cat de Convergència, fins al video del PP on pràcticament convertia als socialistes en gossos o el que els mateixos del PSOE acaben de fer per a les europees amb Fernando Colomo, tots en fan servir. Intenten apel·lar a l’emoció del votant però molt em temo que no acaben de trobar el punt, almenys no sembla que els rendiments siguin els mateixos que els que van portar el Barça a la victòria. Per què? Diria que perquè la construcció de missatge àudiovisual s’ha de fer seguint criteris de qualitat, de positivisme, de veracitat; apel·lar a l’emoció contra algú és contraproduent, més aviat allunya a aquell que vols fer-te teu, i només convenç a qui ja està d’acord amb tú. L’espectador ha de trobar alguna cosa propera a ell per a poder sentir-se identificat i arribar a l’emoció que el mogui a actuar. Una dosi d’humilitat, de missatge, amanida amb tocs de sentiment pot portar-te a la glòria, allò que t’ofèn o que agredeix, ni que sigui amb imatges i música, sempre serà un missatge equivocat.

Llibre: Divertirse hasta morir de Neil Postman

Pel·lícula: Gladiator de Ridley Scott

Música: Nessum dorma de Turandot per Pavarotti

Comunicació i intercanvi són eines que els humans hem fet servir al llarg del temps per a relacionar-nos. No sempre han estat sincronitzades, ni en directe, no oblidem que els tambors o el fum s’han fet servir per a comunicar i interactuar des de temps immemorials.

Les tecnologies de la informació i la comunicació han significat un canvi de concepte en les formes de la comunicació, però són a la fi i a la cap el resultat de la necessitat dels humans de ser a prop uns dels altres. Les xarxes socials són el darrer input de la gran xarxa Internet; Facebook, Twitter, Myspace o Tuenti s’estan convertint en els motors de la conversa entre humans.

Com molt bé apunta Pierre Assouline en una entrevista a La Vanguardia: “la conversa avui es desenvolupa a Internet en comptes de fer-se als cafés…” Llegint-lo he tingut la sensació de que estava parlant de mi i d’aquest blog, que no en va es diu Platxèria que significa: Fet de passar el temps alegrement dos o més conversant, fent gatzara, etc segons el Diccionari de l’IEC.

La constatació de que el món es desenvolupa en una realitat virtual paral·lela no és una història cinematogràfica com la de Matrix, és una realitat que modifica els nostres hàbits i la nostra forma de fer, tant per a les relacions personals com per les de feina o les polítiques. La utilització de la xarxa del presidenciable Obama li està donant a la campanya nordamericana una vessant fins ara desconeguda, la de fer sentir la veu de la gent directament al candidat i també la de que aquells que estaven allunyats de la participació política, especialment els joves, s’acostin i mostrin interès per votar.
Els mitjans de comunicació estan veient com el periodisme ciutadà estan prenent valor i forma no despreciable, i obliga als grans a posar-se les piles, com La Vanguardia que està demostrant un interés especial per la seva presència a la xarxa, ara amb una estratègia innovadora com és la de posar el seu arxiu a disposició de tothom amb una hemeroteca que és un dels recursos informatius més complets de la nostra història. Tot plegat per a sobreviure com a mitjà.

No es pot ser apocalíptic en aquest terreny, s’ha de ser integrat, s’ha de saber estar en el món de la xarxa i aplegar les eines que ens facin factible viure el temps que ens ha tocat. Ho deixo aquí per ara que el meu fill em crida perquè ha acaba de crear una música al seu mòbil nou i m’està demanant que l’escolti amb ell mentre em fa una foto i l’envia al meu correu perquè la pengi al Platxèria…el que dèiem…

Llibre: L’irradiador del port i les Gavines de Joan Salvat Papasseit

Pel·lícula: Matrix de Larry i Andy Wachowski

Música: Mr. C.I. de Michel Camilo Trio