Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Cultura digital, negoci virtual

L’anomenada cultura digital és ja la cultura. Només mancava el cinema respecte d’altres formes de producció cultural com la literatura o la música, però els ràpids moviments de les grans majors de Hollywood s’han posat les piles i estan preparant un servei “on demand, és a dir a la carta per internet, on tot just 60 dies desprès de l’estrena d’una pel·lícula, aquesta es podrà comprar on line en diversos formats i vies d’accés, tota una revolució que enfonsa encara més les sales d’exhibició tradicional que ara ja es guanyen la vida amb les crispetes que venen a un públic ansiós abans que amb el preu de l’entrada. El model de negoci que està en qüestió no és el cinema, sinó com el consumim els espectadors. Igual que el de la resta de productes culturals començant per la música i seguint per la literatura. En el moment en que internet i els xips van entrar a les nostres vides, van canviar les formes de crear i consumir productes culturals, les mateixes característiques de la xarxa i la digitalització són les que transformen els productes culturals.

La rapidesa en el transport del producte fa que tot es consumeixi molt més de presa i per tant els processos de comercialització d’aquests són els que canvien els models de negoci dels distribuïdors, dels intermediaris, ja no cal esperar. La democratització del procés creatiu, és a dir, que qualsevol pugui ser creador i productor de l’obra comporta amplificació i generalització de la producció que ja no està en mans només d’uns. Nous formats tecnològics com els mòbils de darrera generació, les tablets, els ebooks, les pantalles de tot tipus, fan que el consumidor de cultura pugui voler un producte determinat no només en l’hora i el lloc previstos per les empreses sinó a casa seva, al transport públic, al cotxe particular i en qualsevol moment, i quant abans millor, respecte de la sortida i presentació de noves estrenes. Els costos de producció es redueixen, també els processos de comercialització i per tant ja no són tan rendibles ni poden donar feina a tanta gent. L’èxit d’Amazon, o Itunes són demostracions empíriques de que el consumidor necessita cultura però la podrà pagar més barata, la tindrà més ràpidament al seu abast individual, la podrà utilitzar i consumir com vulgui, i podrà fer-se també “prosumidor” és a dir consumidor que produeix un nou contingut, el que consisteix en comentar a les xarxes socials els productes culturals, els “m’agrada” o els RT; i també la pròpia emoció en un post al blog. Tot i més com a nova fórmula de consum cultural que penetra inclús a les accions culturals més clàssiques com els concerts de música o les obres de teatre on les fotografies i els comentaris dels assistents ja són a la xarxa.

Aquest nou paradigma cultural amplifica o disminueix el consum cultural? Es devalua una obra de teatre o una novel·la per twitejar-la? És pitjor la música que consumim a la xarxa? Sincerament crec que justament és el contrari. Es llegeix molt més ara que fa vint anys, només que es fa a pantalles de tot tipus. Una nova forma d’entendre la cultura és justament entendre-la com una industria pròspera que possibilita crear negocis sòlids i guany econòmic i si això passa per transformar la distribució i exhibició a més de facilitar la creació i la producció pròpies, doncs endavant. Justament l’eclosió de la música pop catalana dels darrers anys (Manel, Amics de les Arts ) està al darrera de la possibilitat d’utilitzar la xarxa de forma personal, directa i oberta. No viuen dels discos venuts, viuen dels concerts, i de la música comprada per internet, però han pogut, en llengua catalana, ser rècords de vendes i posar el seu producte cultural al món. Aquest és l’horitzó, un horitzó doble, el món com a mercat, l’individu com a objectiu últim. Els llibres ja no són l’objecte bàsic, és la literatura com a producte, l’objectiu; igual que els de text, que ja no són el producte, és el contingut de coneixement el producte. Mentre les editorials i distribuïdors cinematogràfics no facin un pensament, algú altre el farà per ells, com les majors, que de negoci en saben un munt.

Llibre: Apple confidential d’Oweb Linzmayer

Pel·lícula: Battle: Lons Angeles de J. Liebesman

Música: Jean Lucq d’Amics de les Arts

3, abril 2011   2 Comentaris

Cinema, una indústria

Entre premi i premi, sobrevola la gala dels Goya la Llei Sinde i les seves conseqüències. El cinema és una indústria i com totes les industries, des de l’aparició d’Internet, res ja no és com abans. I qui no ho entengui està retardant la solució del problema. La irrupció d’Internet ha fet que els Goya enguany hagin estat mediatitzats per la LLei Sinde, i que de retruc el president de l¡Acadèmia de Cinema, Alex de la Iglesia, hagi fet un discurs memorable. I si aquesta clarividència ha de marxar de la presidència de la institució, malament anem. Algunes frases com “Internet és el presente”, “Hacemos cine para los ciudadanos, ellos nos permiten hacerlo”, “hay que reinventar el modelo de negocio”. Totes aquestes frases només demostren que De la Iglesia ha entès el que passa quan una tecnologia modifica un model de producció; no és la primera vegada que passa a la història no serà la última.

La Llei Sinde només és un intent que té els dies comptats, de tornar en darrera en el temps. Si la gent no va als cinemes i mira les pel·lícules a les pantalles dels ordinadors o de les televisions, és el que hi ha. Ni per ordre de la ministra, això va a canviar. Ara bé, sí que pot tenir conseqüències greus i aquestes són que la industria cinematogràfica en llengua castellana o catalana, per exemple, s’enfonsi en la misèria i quasi desaparegui, és a dir, que es converteixi en qualsevol cosa menys en una industria. La negació de l’evidència és sempre la millor forma de no solucionar els problemes i si a això afegim que justament les lleis mai no són la forma més ràpida de fer-ho, doncs pitjor. Ningú ha deixat de mirar pel·lícules, tots estem pendents de les estrenes; a tots ens agrada posar-nos al sofà i mirar el darrer blue-ray a la playstation o a la wii. Per tant, no són les pel·lícules les que estan en perill, és la forma de vendre-les, i la forma de pagar per elles ala gent que hi treballa.

Segurament la necessitat de diversió, d’evasió, d’emoció és de les poques coses a les que l’ésser humà no pot renunciar, i aquesta és la raó fonamental de que es facin pel·lícules, de que es faci música, de que s’escriguin llibres. I cap d’aquestes accions culturals no desapareixeran perquè Internet estigui entre nosaltres, al contrari, és com sempre també a la història, la oportunitat de que molta més gent les vegi, les escolti, les llegeixi; i aquí la única qüestió és qui es guanya la vida i com fent aquestes creacions. Si Apple ha aconseguit que Itunes sigui rendible, no podem aconseguir que les pel·lícules siguin també pagades per internet? O els llibres, no podem aconseguir que qualsevol estigui en disposició d’entrar a una pantalla i pagar per llegir-los? Cap ministre, i cap president d’una acadèmia poden canviar el que ja és evident, que sense tecnologia digital, sense internet, el cinema estaria mort, i no ho està, està viu, i l’es-president de l’Academia que ha dimitit, ho sap i per això se’n va a dirigir pel·lícules.

LLibre: Pa Negre d’Emili Teixidó

Pel·lícula: Pa Negre d’Agustí Villaronga

Música: BSO de Lope de Jorge Drexler

14, febrer 2011   5 Comentaris

De Mad Men a Fringe

Sempre hi ha hagut classes. Les pel·lícules han estat fins fa poc el referent del llenguatge audiovisual per excel·lència ; com havia passat amb la literatura escrita. Personatges com Cervantes o Shakespeare varen veure primer les seves obres en formats fascicle abans que publicades com a llibres sencers. O el còmic, que ha arribat a ser literatura de culte per a molts, per sobre de la clàssica narrativa escrita. Són doncs les series de televisió la darrera proposta de literatura àudiovisual de qualitat? la pregunta està a molts articles i molts llibres, fa pensar a molts sobre com les series han “enganxat” a espectadors que mai haurien vist aquest format televisiu. I per què? Doncs perquè ja no es veuen les series de capítol en capítol, esperant que la cadena de torn posi el següent el proper dia; ara es veuen per internet i d’una tacada, sessions domèstiques o públiques d’una temporada sencera són el format més utilitzat.

Però, és només la tecnologia la que ha fet que Don Draper o Olivia Dunhan siguin perseguits per milions de fans? Segurament és important tenir en compte que les xarxes socials han fet dels personatges i dels seus actors protagonistes ‘”annexes” de les mateixes series. Els espectadors poden trobar a twitter o facebook la proximitat desitjada i l’avançament de dades de les series preferides interaccionant amb ells (Fringe ha desenvolupat una presència a la xarxa que supera a la resta amb activitats que imiten la pròpia sèrie com la web de Massive Dynamic o els nicks o wikis dels personatges de la sèrie). Són el complement perfecte per a transmetre emoció i fer comunitat entre els fans d’un personatge o d’un producte determinat. A més, estan acabant amb el timming d’estrenes global; si s’estrena a USA, es pot veure on sigui del planeta, i per tant, el merchandising, la venda i consum del producte és immediat arreu, i també la forma en que els continguts són pensats, els propis espectadors/internautes, són membres de comunitats que poden arribar a modificar estratègies perfectament dissenyades.

I això és especialment important si parlem dels continguts. Els guions de les series són de molta qualitat, són literatura feta llenguatge àudiovisual. De fet són el quadre social més complet que podem contemplar en aquests moment de determinats moments històrics o grups culturals. Series com The Pacífic, on s’explica el recorregut per la segona guerra mundial de soldats reals nordamericans; Mad Men, la millor descripció de l’esclat de la generació que va modificar socialment el món occidental amb la publicitat, el feminisme, les drogues o la revolució sexual; o The West Wing, un àcid fresc de la política més real; són exemples del que estem dient. És la revolució del mitjà audiovisual més interessant dels darrers temps, i això, en un món un tecnològicament no donem l’abast als canvis, és molt important. Enganxats a Mad Men o a Fringe, gaudim de molta qualitat narrativa, la nova literatura que ens emociona. Estiguem atents a les pantalles…

Llibre: The Wire. 10 dosis de la mejor serie de televisión de Simon, Pelecanos i altres

Pel·lícula:  The green lantern de M. Campbell

Música: Shahdaroba de Roy Orbison en la BSO de Mad Men

15, agost 2010   3 Comentaris

Tecnologia o creences

http://www.aullidos.com/imagenes/peliculas/babylon-1.jpg

Us recorda alguna cosa la foto?…Blade Runner?….hi ha pel·lícules que marquen estèticament i temàtica les següents generacions… Veient Babylon, a la qual pertany aquest fotograma, rememores Blade Runner i la seva empremta  posada al dia. Babylon m’interessa especialment perquè introdueix en clau futurista, alguns gadgets espectaculars i preveu quins podrien ser els valors en alça a la Borsa d’aquí a 50 anys. La història de Babylon comença a Serbia, passa per Rússia i arriba a Canadà per acabar a Nova York, un recorregut salpebrat de lluites i del més pur estil aventurer, Vin Diesel en estat pur. A aquest transfons simple i de sèrie B si li afegeixen però una sèrie de tecnologies que impacten i que haurien de ser tasca d’enginyers: un mapa en paper que es pot consultar com una pantalla tàctil ampliant i movent les imatges…unes ulleres que conecten visualment i auditivament amb altres persones i que augmenten el camp de visió…una paret plena de pantalles que s’unifiquen en una seleccionant-les amb una ma…mil canals d’informació mundial via web… però tot aquest desplegament de tecnologia deseable ens mostra una realitat difícil i apocalíptica que facilita que les grans empreses, les que dominen el món siguin sorprenentment les que venen religió..creences…

Un dels personatges diu que els humans vam deixar d’evolucionar a principis del segle XX i que la tecnologia ens ha avançat per l’esquerra, quan la tecnologia avança més rapidament que els humans és quan aquests tornen a la creença i li donen el valor que la tecnologia ha tingut en els temps precedents. Una hipòtesi a tenir en compte, si Google és en aquest moment el rei de la borsa, serà una nova religió la que donarà rendiments als inversors futurs? i si és així, pagaran els creients pels descreguts? És la vella discussió entre creure i investigar? Els humans sempre han necessitat de valors en els quals basar la voluntat de fer, la manca d’explicació del que es desconeix, la raó de les injustícies. Darwin deia que: “la religió és l’estratègia de supervivència de la tribu i Déu el legislador fonamental”, i justament quan la tecnologia sembla que ens soluciona la supervivència, és la religió la que obté els beneficis més alts. És una hipòtesi del guió d’una pel·lícula de segona, la realitat però podria donar-li la raó?

Llibre: Els amants de John Connolly

Pel·lícula: Babylon de Mathieu Kassowitz

Música: Deuces of Babylon de Achozen

7, gener 2010   7 Comentaris

Hipatia a l’Àgora

http://www.peliculas.info/wp-content/uploads/2009/09/agora13.jpg

Fa temps que en aquest bloc no feia una critica d’una pel·lícula, això ho he anat deixant per als entesos, però no me’n puc estar de fer-la d’Àgora d’Alejandro Amenàbar, i no me’n puc estar perquè a més puc posar en els tags del post la paraula “innovació”, la paraula “coneixement”, la paraula “educació” que són les que vénen definint els continguts d’aquest bloc de fa temps.

Una pel·lícula és un producte d’entreteniment que et transmet emoció, i si està ben feta, t’ho fa sense adonar-te’n i a més n’aprens alguna cosa. A Àgora s’acompleixen totes aquestes premises. És una pel·lícula de factura clàssica, hollywoodiana, exquisidament bastida que ens transporta a un món antic, Alexandria, on s’està produïnt el canvi de poder de les classes militars a les classes religioses, a partir del creixement exponencial de les religions monoteistes, la jueva i la cristiana en aquell moment. Aquest canvi xoca contra una part de les societats clàssiques que havien establert les diferències entre senyors i esclaus, mentre que els monoteísmes regiren els estrats socials posant el poder en mans de Deu i a ells com a representants seus, no han de lluitar militarment per justificar-se, lluiten perquè Deu els hi diu i tenen la seva benedicció. Qui pot anar contra els designis de qui tot ho pot? Amb missatges simples, predicant la igualtat, implanten una nova classe que arracona el coneixement en els escollits, sempre o quasi sempre homes,  perquè la base del seu poder és la fe, és a dir, el contrari del coneixement que és el dubte i la curiositat constant. Només et salvaràs si creus, no si saps.

Tot aquest canvi cultural Amenàbar l’explica amb el cas d’Hipàtia, una dona  filòsofa d’Alexandria, que té el coneixement com a objectiu vital i que significa justament un perill per al nou sistema social, ella no creu, ella dubta, ella investiga. Només és l’excusa del director per posar davant del nostre nas com, sense curiositat, sense coneixement, sense innovació, ens convertim en animals salvatges que porten la destrucció a tot el que toquen. Però a més, aquesta pel·lícula posa a una dona com a protagonista alliberada dels rols de dependència masculina que inclús les heroïnes més valentes tenen en algun moment, posen a Hipatia com a model i a més com a referent. Aprenem que la recerca és el secret de l’evolució, recordem que el poder té objectius que la raó a vegades no entèn, constatem que en ple segle XXI encara ens sorpren que una dona en una pel·lícula no caigui rendida als encants d’un home i preferixi pensar. Hem recorregut molt de camí des del segle IV dc. fins al XXI dc. però encara no hem aconseguit ni la meitat del que Hipatia feia.

Llibre: Tiempos de cambios: pensar y vivir a favor de la supervivencia humana de Rita Levi Montalcini

Pel·lícula: Àgora d’Alejandro Amenàbar

Música: Alfonsina y el mar de Mercedes Sosa

10, octubre 2009   10 Comentaris

La Wikipeli, tapas de bits

Ens ho mirem com ens ho mirem, Internet modifica tot el que toca, i alguns ja ho han après i estan per modificar el seu propi model d’activitat; altres no i són els que a cop de llei volen posar portes al camp.

Exemple dels primers són José Corbacho i Juan Cruz, directors premiats amb Tapas i Cobardes, dues pel·lícules singulars, rodades a l’Hospitalet de LLobregat (l’Hospi pels amics). Conec el modus operandi d’aquests directors, vaig ser al rodatge de Cobardes i segueixo amb atenció com se les pensen, especialment perquè són persones sortides d’un ecosistema social que no preveu d’entrada que la teva feina sigui la de cineasta. L’Hospitalet de Llobregat és una ciutat enganxada a Barcelona que lluita per mantenir la seva identitat i que absorbeix allò que la metròpoli no vol. Difícil ser algú al costat d’un gegant. Ells estan a prop del que es cou socialment i per això han estat capaços d’inventar-se la Wikipeli, una pel·lícula que estan fent amb 3000 internautes col·laborant i a partir d’un espai wiki on la pel·lícula es va creant de forma cooperativa i virtual. Innovació en un producte àudiovisual que es crea a partir de la xarxa.

Davant dels estira i arronses dels qui no entenen que Internet ha vingut per a quedar-se, observem i analitzem la innovació que pot suposar una peli feta per internautes amb professionals que viuen d’això. Potser descobrirem alguna cosa més que depredadors de la creativitat com alguns proclamen despectivament dels internautes. Ni apocalíptics ni integrats, investigadors de nous formats àudiovisuals que es plantegen com i de quina manera la comunicació àudiovisual segueix el seu camí innovador a l’espai comú dels webs.

Llibre: Enfermos de información de T. Gitlin

Pel·lícula: Cobardes de Jose Corbacho i Juan Cruz

Música: Ne me quitte pas de Jacques Brel

20, maig 2009   4 Comentaris