Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Entre debat i debat

Passat l’equador de la campanya electoral catalana, el tema són els debats. Sí, dic bé, perquè d’un, han passat a dos, per bé que el primer va ser a 6 i el segon a 2. Un face to face a l’americana, sorgit d’un agosarat intercanvi davant les càmeres de Mas i Montilla en l’últim minut del debat a 6. Tota una proesa que no va ser possible pactar abans, i sí davant el fet consumat de ser a la tele, factotum comunicador social. Perquè el debat a 6, va ser un “més del mateix” de la pròpia campanya. Amb una quota de pantalla del 21%, no va ser cap fracàs d’audiència, al contrari, però el més interessant no es va produir a la pantalla del televisor, es va produir a les pantalles de tots els mòbils i ordinadors que, conectats a twitter vam seguir el hastag #e10 amb fruïció. Que TV3 escollís aquesta etiqueta per a decorar el plató del debat va ser una picada d’ulls al públic 2.0 que està protagonitzant a la xarxa la campanya, on els candidats no han volgut ser, o no tots.

El valor de les xarxes 2.0 en la participació democràtica és molt gran, i encara està per demostrar totalment, però és evident que hi ha països que, si prohibeixen internet, és perquè significa una finestra oberta a l’opinió de tothom. El valor d’una entrevista o un debat a la xarxa amb els candidats, com vam demostrar amb la Twittervista que Stic.Cat va organitzar fa unes setmanes, es multiplica per molt davant de les encotillades entrevistes i debats dels mitjans tradicionals. Mentre els moderadors i els responsables de comunicació dels partits, fan i desfan en els mitjans tradicionals, a Internet això es fa més difícil i per tant, no està encara en les prioritats de les tradicionals campanyes electorals. Greu error al meu entendre, el primer candidat que es faci amb l’espai de la xarxa, amb determinació, serà el primer guanyador de qualsevol elecció, Obama ho va demostrar.

Per què ho afirmo amb aquesta rotunditat? primer perquè l’experiència de gestionar i participar en les dues twittervistes d’enguany en dues eleccions ( twittervista a Sandro Rosell, president del Barça i twittervista als candidats a les eleccions d’Stic.cat) m’ha ensenyat que la viralitat i la frescor de les preguntes de la gent ultrapassen de llarg qualsevol gran entrevista periodística tradicional. Desprès perquè hi crec fermament en el camí de renovació participativa que significa l’entrada del 2.0 en l’acció política. Exemples com els del Parlament 2.0 engegat en aquesta legislatura de la ma d’@ebenach, així ho corroboren. I especialment perquè tota possibilitat de que els ciutadans s’expressin davant dels seus possibles representants, directament, sense intermediaris, aporta valor al joc democràtic. No és que tot sigui un paradís només per introduir el 2.0, però sense ell, la política a casa nostra es perdrà com a gotes en la pluja de la secular manca de pràctica democràtica que patim. Gosarà TV3 introduir preguntes per twitter en algun moment dels debats de la campanya? Aquesta seria una primera forma, mínima, de recollir el que ja passa al carrer.

LLibre: Política 2.0 d’Ernest Benach

Pel·lícula: Skyline dels germans Strause

Música: Teenage dream de Katy Perry

22, novembre 2010   1 Comentari

Per què aniré a la manifestació del dissabte 10 de juliol…

Davant la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’actual Estatut de Catalunya, votat per la majoria de catalans i refrendat pel Parlament de Catalunya, des d’aquest bloc donem suport a la manifestació de la societat civil catalana que tindrà lloc aquest dissabte, 10 de juliol, a les 18:00 hores a Barcelona i us animem a participar-hi. Nosaltres hi anirem.

Durant aquests darrers tres anys Catalunya ha estat el punt de mira de determinats mitjans de comunicació i institucions polítiques, civils i econòmiques d’Espanya que han fet servir els seus espais per transmetre una imatge no real del nostre país i això ha quallat en una part de la societat espanyola. Aquesta mirada irada d’una part d’Espanya que no ens entén, acompanyada per una sentència del Tribunal Constitucional que ha estat llarga, polèmica i amb un desenllaç gens desitjat, fa que sigui l’hora que els catalans (societat civil i política) treiem pit, que defensem la nostra dignitat i demostrem unitat.

Davant nostre s’obre un futur incert. No es qüestió d’analitzar com serà, però cal fer palès, d’una vegada per totes, que el nostre país i la nostra nació, que és Catalunya i nosaltres, els catalans, volem una millora en el nostre autogovern i un finançament més just.

Aquest post és una iniciativa conjunta de Ricard EspeltMarc GarrigaTrina MilanEdgar RoviraGemma Urgell. Si vols adherir-te només cal que creïs un post en el teu blog amb aquest text, també pots adherir-t’hi fent un comentari a aquest blog o qualsevol altre blog que ho hagi publicat.

7, juliol 2010   14 Comentaris

Co-branding, el repte de Catalunya

El co-branding consisteix a compartir marques i, per tant, despeses, per aconseguir una rendibilitat més gran. Però implantar un co-branding amb èxit exigeix un ardu treball d’anàlisi previ. Un aspecte crucial d’aquesta eina és l’elecció del soci. Només si s’encerta-hi convergiran a la perfecció marques, productes i formes de gestió diferents. Hi ha una sèrie d’aspectes que poden ajudar en aquesta elecció. Un d’ells és l’afinitat o complementarietat de les marques, un estudi de mercat profund sobre la situació, el sector, el soci potencial … I és que les experiències demostren que amb una bona elecció de socis, un bon estudi de mercat, de les marques amb les que compartir el negoci i una bona estratègia, el co-branding no és només una fórmula rendible, és un garantia d’èxit.

L’editorial conjunt sobre la decisió del TC i l’Estatut de Catalunya és una mostra excel·lent d’aquesta idea del màrqueting, i repassant les conseqüències podria ser expansiu. Podria passar que el co-branding espontani que s’està produint (17000 adhesions a la web de La Vanguardia) i especialment el ressò a la blocosfera siguin mostres evidents de que hi ha socis, és a dir, quòrum real a la societat civil catalana per a posar d’acord als actors, perquè de fet, ara com ara, la pilota està a la teulada dels responsables polítics. I perquè a  més, hi ha el repte de les consultes sobre la independència del dia 13 de desembre a 150 pobles i ciutats de Catalunya. Algunes preguntes, en qüestió de màrqueting sempre s’ha de tenir clar quin és l’objectiu a aconseguir: posar en valor el producte de la teva empresa, vendre més que ningú i assegurar una bona reputació que et permeti continuar i millorar. Quins són els objectius dels catalans? quins són els objectius dels partits catalans? quins són els objectius del TC? Posar en valor Catalunya i els drets dels seus ciutadans quan els representants i assegurar una bona reputació per al desenvolupament social futur són els reptes.

A diverses campanyes podem observar com les empreses s’alien per a aconseguir bons resultats, inclús aquelles que podrien semblar poc relacionades com la sabatilla de Nike i els Iphone i Ipod d’Apple que veiem a la fotografia superior, això en el món de l’empresa és actualment una estratègia comú i molt utilitzada. Resta per saber si a Catalunya seguirà el co-branding i si els resultats d’aquesta campanya estaran a l’alçada dels objectius del país.

Llibre: Co-branding, la ciencia de la alianza de Tom Boad

Pel·lícula: Planet 51 de Jorge Blanco

Música: Boig per tu de Sau

29, novembre 2009   10 Comentaris

La dignitat de Catalunya

Es poden tenir discrepàncies, es pot opinar diferent, però l’acord sempre és el que hauriem de cercar i aconseguir. La publicació conjunta del mateix editorial per part de dotze diaris catalans és un exemple d’acord per sobre de la discrepància i un model a seguir per part de tots, els primers els qui tenen responsabilitats públiques, els civils servents, i desprès tota la resta de ciutadans. Afegir-nos des de la blogosfera és també una forma de treballar per l’acord.

EDITORIAL: La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Música: Jo vinc d’un silenci de Raimon

26, novembre 2009   17 Comentaris

Sant Jordi, making off

Roses…milers…
Llibres, alguns:
La deriva de España d’Enric Juliana
Mil sols esplèndids de Khaled Hoseini
Música: Minuet de Boccherini

23, abril 2009   4 Comentaris

Premis Blocs Catalunya – Stic.cat

En el dia desprès dels Premis Blocs Catalunya, i per no repetir el que en Miquel ha dit en el seu bloc que subscric totalment, algunes reflexions i alguns desitjos.

Com tota aventura nova, els Premis i Stic.cat són un assaig de convenciments personals. La feina d’assumir la revolució digital en el dia a dia comporta reconversions que són difícils d’entomar, i reptes que només els visionaris tenen a l’abast. No crec que només nosaltres siguem els dipositaris de la veritat absoluta però sí que vull deixar palès que en l’aventura d’Stic.cat hi ha voluntat, decissió, interacció i independència.

En la societat del coneixement i la tecnologia, alguna vegada tenim la temptació de pensar que la màquina ho soluciona tot, que el mecanisme és objectiu per definició i que el paper de la intervenció humana és menor. No és així, la tecnologia està al servei de les persones, i les persones la utilitzen amb objectius definits. Stic.cat és per definició una associació catalana, que utilitza la tecnologia per a portar a terme accions amb les persones, amb independència i rigorositat.

És possible que en algun moment sembli que la xarxa és el lloc on es poden amagar  malifetes, generar estratègies anònimes o pervertir el respecte degut entre humans; tampoc això és veritat. La xarxa té mitjans per a ser i saber qui és qui en cada moment, en la seva grandesa tecnològica, és el lloc més democràtic que existeix en aquest moment de forma global; i per això és un espai de present amb l’infinit com a futur.

Catalunya i la cultura catalana hi són presents de forma especial, molt qualificadament i molt quantitativament. Només pel nombre de persones que s’han acostat a aquests Premis Blocs, que s’han inscrit, que han votat i que ens han acompanyat en la nit del dia 10 a Girona, podem constatar l’absència de perplexitat en la comunitat blocaire i de la xarxa. Valor afegit.

Fins aquí les primeres reflexions del dia després i ara algun desig.

El de tornar a veure les cares de molts blocaires a dalt d’un escenari com el de l’Auditori de Girona, mirant sorpresos i commoguts a un públic entregat que aplaudia els seus blocs.

El de tornar sentir a persones de molta qualitat intel·lectual com les que durant la tarda d’ahir ens van deixar anar idees i pensaments que estimulen la creació com Miquel Duran, Ricardo Baeza-Yates o Kim Faura.

El de treballar de costat amb persones d’empreses, d’universitats, d’ong, d’institucions públiques i privades, des de la nostra associació per fer que aquest tast d’stic sigui una feina continuada i innovadora, per la cultura catalana, pel país i per la gent.

Música: Simfonia nº 9 “del Nou Món” d’Anton Dvorak

11, octubre 2008   4 Comentaris

Parlament 2.0

El Parlament de Catalunya està en línia. El seu president, Ernest Benach, té el convenciment de que sense una decisiva política 2.0 que emergeixi de la mateixa institució, el propi sistema democràtic estarà mancat de la força necessària per a ser democràcia del segle XXI. Hi estic d’acord absolutament.

A partir d’una invitació del President Benach, un grup de persones hem estat convidades a opinar i a generar interacció amb l’objectiu de fer d’aquesta institució cabdal del país un espai 2.0 que faciliti l’e-democràcia al país. No és baladí l’intent. Entre els qui erem hi ha Carles Puigdemont, José António Donaire, Carina Mejías, Pere Aragonès, Marc Arza, Saul Gordillo, Vicent Partal, Eduard Batlle o Xavier Peytibi.

Alguns d’ells ja han fet un post als respectius blogs, com Peytibi o Donaire, i m’uneixo a ells perquè aquesta també és una forma de començar a fer el Parlament 2.0 que ens plantegem.

Primer de tot l’objectiu, crec que hauria de ser el de promocionar la utilització de la 2.0 i les tic en general per a modernitzar i optimitzar la pràctica democràtica. És un element clau que ens dona valor afegit com a país. La darrera moció econòmica del congrès americà no va ser aprovada en primer instància perquè els congressistes rebien sms i missatges de la gent als seus facebooks i blogs dient que no ho aprovessin. És un exemple de participació directa que no és una votació sinó una conseqûència de la utilització del 2.0 per part del ciutadà sense complexes, facilitat pels polítics mateixos.

Amb tot això vull dir que cal:

- formació (per diputats, per tot el sistema educatiu, per la gent en general) que faci superar l’escletxa digital referida a cultura del coneixement, no només a tecnologia, en educació en diem TAC (tecnologies de l’aprenentatge i el coneixement)….
- decisió política dels partits i les institucions per promocionar i modificar rols i formes d’acció política
- mitjans i estructura tecnològica
- temes transversals com els de gènere, cohesió social, o escletxa digital.
- participacions dels diversos targets amb propostes de models d’acció democràtica, tant de casa nostra com de fora (alcaldes, administracions, altres..)
- els mitjans, les estratègies, les eines i la utilització de les moltes possibilitats de la xarxa.

Però sobretot, el convenciment per part de partits i institucions de que les noves eines realment poden millorar el sistema democràtic. Les eines i la tecnologia no són res sense els persones, i si aquest Parlament té objectius com aquest és perquè hi ha diputats i un president que s’ho creuen. És veritat que no podem pensar que un web o un sms canviïn gaire res però està demostrat que Obama va cap a la presidència dels EUA perquè ha estat present a Internet i ha sabut generar una acció a la xarxa que l’ha posat a l’abast de molta gent que en altre cas no hagués estat possible.

En tot cas, la tecnologia no ha de fer oblidar la ideologia, però sí que pot fer equitatiu i possible el fet de votar o simplement d’opinar a molta més gent que amb les formes tradicionals, i aquest ja és un objectiu pel qual val la pena lluitar.

LLibre: Ser digital de Nicholas Negroponte

Pel·lícula: Die stille vor Bach de Pere Portabella

Música: Yes, we can , Barack Obama Music Video

9, octubre 2008   6 Comentaris

València connection

La publicació de les balances fiscals només ha fet que demostrar quanta raó tenim els catalans en la reclamació de la part alíquota que ens correspón de ple dret sobre els diners que recapta l’estat i que no retornen sencers a Catalunya.
En aquest frec a frec amb l’administració central hem trobat un al·liat sorprenent que fa honor al seu nom, és el govern de València que, en tantes altres ocasions no ha estat precisament al costat de les posicions catalanes.

En una trobada entre el Conseller Castells i el seu homòleg valencià s’ha arribat a un principi d’acord per anar junts en la demanda de renovació del repartiment dels diners. A més s’ha implicat a les Cambres de comerç i als empresaris, la qual cosa li dona més validesa a una estratègia que és més necessària cada dia que passa.

On era l’ànima del rei Jaume I fins ara? els entrebancs dels que som més que cosins ens han posat sempre les coses difícils a valencians i catalans, però seria un error no refer definitivament les relacions. El pool econòmic que significa unificar criteris territorials de tota la costa mediterrània és massa potent com per despreciar-lo per diferències històriques o partidistes. Ara o mai.

Llibre: Poemes d’Àusias March
Pel·lícula: Els Borgia d’Antonio Hernández
Música: Extraterrestres d’Antònia Font

23, juliol 2008   2 Comentaris