Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Barça, model d’estudi

Celebrar una victòria sempre és difícil però a Can Barça ens estem acostumant. Aconseguir l’èxit a l’esport és una qüestió relacionada amb la preparació i també amb la sort. Però la proporció entre els ingredients és mínima, respecte a la sort, al contrari del que alguns podrien pensar. No és una qüestió majoritàriament de sort, és una qüestió de preparació, treball, organització, lideratge, objectius. És una qüestió de model de negoci portada al paroxisme actualment. La forma en que els mitjans de comunicació  gestionen la informació fa que els esportistes hagin pres el protagonisme mundial que fa un temps tenien els artistes musicals, o les estrelles del cinema, inclús, més que els grans representants polítics o els intel·lectuals. Les seves opinions són repetides fins a l’infinit, la seva imatge és objecte d’intercanvi entre persones de tota edat i condició, incloses les difícils i promiscues xarxes socials.

Però quin és el model? En les poques paraules que hi caben en un post és impossible definir-lo però algunes idees es poden donar.  1- El treball en equip, un equip de futbol, i també de bàsquet o de handbol, que actuen coordinadament. 2- La preparació a llarg termini, la formació de la Masia, el començar a preparar esportivament els jugadors des de molt joves, fent així que la màxima matèria primera, estigui controlada des del primer moment.  3- La definició d’objectius, abastant molts camps d’actuació en diversos esports i diversificant els riscos.  4- L’organització al servei de l’usuari, tenint com a fil conductor el soci. 5- El posicionament com a organització respecte dels competidors, fent de la identitat, i la innovació un senyal de marca.  6- El lideratge, tenint en els jugadors i sobretot, els entrenadors, perfils professionals molt qualitatius. Tots aquests punts són fonamentals en l’èxit del Barça, i molts més. No sempre ha estat així però els darrers èxits es basen en aquesta línia de treball.

La complexitat d’una organització com el Barça  afegeix a més, un plus de dificultat:  identitàriament té a sobre una responsabilitat adicional, en un país on la identitat nacional té un problema de reconeixement institucional com Catalunya.  El Barça ha assumit aquesta sublimació de la representació nacional. Representar un sentiment identitari és fonamental per a qualsevol grup humà, de fet és com ens reconeixem els uns als altres, i com fonamentem les nostres societats humanes.  Les lleis, les normes, l’economia, venen determinades per aquesta prèvia.  Culturalment som d’una forma, parlem i ens expressem d’una manera que ens fa sentir membres d’un grup, i això ens permet fer la resta de les coses. Un culer reprodueix els valors i els rites del grup i li permet sentir-se d’un espai comú. Hi ha una frase que ho explica clarament: ” Olelé, Olalà, ser del Barça és el millor que hi ha.” No només perquè guanyin, que ara també, sinó perquè inclús alguns el reconeixen com a club horitzontal, innovador i modèlic. És fàcil ser membre d’un grup que facilita a tothom la pertenença, contra totes les dificultats, inclús les d’aquells que essent d’un altre color, creença o formació, poden arribar a ser capitans del grup i assumir la representació. Abidal és tots nosaltres. La dificultat és i serà sempre, no trair el model i la identitat, empresa difícil, en qualsevol cas, estudiar el model és apassionant.

Llibre:  Nuestra especie de Marvin Harris

Pel·lícula: Midnight in Paris de Woody Allen

Música: Human de The Killers

29, maig 2011   Cap Comentari

L’equip és el centre del món

El Barça és campió de lliga. Nadal és campió del Master. Els models de l’esport que avui triomfen es converteixen en models socials. Però quines són les raons? Hi ha una barreja de precisió en els objectius, valors d’equip, lideratge i capacitat de comunicar amb el seu públic. El triomf que genera espectadors a la televisió, patrocinadors, i seguiment de públic que compra tot el que aquesta gent que sap fer.  Els esportistes no són treballadors normals, especialment els de l’elit, però sí  que poden modelitzar una forma de fer perquè els reptes de l’esport d’elit són molt alts i la feina d’aconseguir-los és també molt difícil. Mitjans econòmics, mitjans personals, però sobretot, claredat en els objectius, meritocràcia i demostració continuada de compromís amb la seva feina i compromís amb els seu públic.

Si són models, podem els altres emmirallar-nos en ells? La humilitat de persones com Pep Guardiola o Rafael Nadal són directament proporcionals a la seva grandesa i això costa de trobar-ho en el comú dels mortals. Aquells que són els millors en la seva feina, i que són humils, són realment els més grans. Perquè fan real la fórmula de que un bon equip i un bon líder, amb objectius clars, poden aconseguir el que es proposin. Som conscients de que aquestes són les característiques que serveixen per a totes les feines del món? A voltes pensem que la feina d’un equip del futbol no és important i que les coses veritablement importants com la política, les empreses o els serveis públics estan per sobre d’aquells. És cert, un equip de futbol només és una empresa que es dedica a l’esport d’elit i a l’entreteniment de la gent, però sí que són la demostració de que l’emoció i la influència d’aquestes persones en la societat són molt altes. I per això ens hem de fixar en ells.

Una empresa que ha de tancar, una administració pública que es veu continuament contestada, un món en crisi, són la demostració de que no som capaços de copiar els models d’èxit. Els que s’emocionen amb el Barça o amb Nadal no són capaços de traspassar a la feina diària el model d’aquests equips i per això estem en crisi com a societat. Ens sembla que guanyar una lliga de futbol, o que remuntar un partit de dos set en contra, només és esport. Coherència, educació, seny, respecte per l’equip, el Barça, Nadal, tots treballen amb una fórmula que posa l’equip per davant de la individualitat, i els objectius i els mèrits per sobre del poder pel poder.  L’equip és el centre del món, els copiem o seguim deixant-nos emportar per l’error?

Llibre: El viatge al poder de la ment d’Eduard Punset

Pel·lícula: Robin Hood de Ridley Scott

Música: Marxa triomfal d’Aida de Verdi

16, maig 2010   1 Comentari

Roses, gols i sentències del TC

La primavera acumula espores, pluja, sol i dates importants: el 14 d’abril, dia de la república, al 23 d’abril, dia de Sant Jordi, o el 25 d’abril, dia de la revolució dels clavells portuguesa;  semblaria que la primavera porta efluvis de renovada energia. Aquest mes d’abril pot ser un dels mesos a recordar en la nostra pròpia història. Hi ha un equip, que és el centre del món i ens té enganxats  a les seves passes perquè de molt del que ells, els nois del Barça, facin,  depèn el futur d’una entitat que té les eleccions a tocar, i on es juga alguna cosa més que un canvi de president. Es juga una forma d’entendre el futbol i la seva relació amb els socis, amb Catalunya, amb la política i amb el món. La necessitat de donar transparència a la gestió de l’entitat més important de Catalunya, i de posar-la en el món de la forma més ajustada a les necessitats del club i de la gent, de fer-lo virtual i real, conté un repte que no només es juga a la gespa, però que en depèn molt.

La celebració de Sant Jordi a Catalunya és l’inici de la vida al carrer, d’una forma d’entendre la cultura i la relació entre les persones, relaciona la natura i la creació humana, la rosa i el llibre, l’emoció i la raó. Ens imposa el deure de saber i sentir, com el propi joc del futbol; i enguany a més ha estat la porta a les consultes sobre la independència, una acció que es produeix com a conseqüència de la reiterada sensació de que l’Estatut de Catalunya, votat en referendum i aprovat pels ciutadans, sigui retallat per un Tribunal Constitucional posat en qüestió, fins a deixar en no res les novetats que aquell introdueix en la difícil i històricament irresolta relació entre Catalunya i Espanya. Decidir per un mateix és la primera cosa que li ensenyem als nostres infants, saber i tenir opinió és bàsic per a fer-se persones; les dependències extremes només comporten obediència. L’opinió comporta raonament i convenciment. És legal i és ètic opinar, dir el que un pensa, i si després aquest sentiment és majoritari, fer-lo llei. Els humans ens hem donat el més preuat regal, el de la democràcia i l’estat de dret, i els que podem gaudir-lo, hem de fer-ho. L’expressió de l’opinió és sagrada, com les roses i els llibres d’un sant guerrer que lluita contra un drac de foc.

Les metàfores són infinites en aquest més d’abril, el foc, les roses, els llibres, els clavells, el drac. Però quan un país ha de decidir només sota la norma del jutge, i aquests jutges estan a l’ull de l’huracà, no sembla que res vagi bé. Que els jutges siguin enemics entre ells, que la política jugui a legislar amb les togues dels magistrats només demostra que la nostra joveníssima democràcia té el xarampió primaveral i no acaba de trobar-se bé en aquest cos que li ve gran. Poden uns jutges marcats pels propis colors ideològics decidir sobre la decisió que els ciutadans ja han pres? Si uns poden, els altres també. I arribem a un atzucac. Mentre, la gent no té diners per a pagar el rebut de la hipoteca, no té per a pagar els seus empleats, no té per a comprar menjar, no té per a comprar llibres i roses. Som capaços de crear una festa com la de Sant Jordi, de crear l’equip que és el centre del món, de fer un Estatut o dir si volem o no ser independents d’Espanya i ningú, a la fi,  és capaç de vèncer el drac?

Llibre: Olor de violetes de Josep Campmajó

Pel·lícula: For Whom the bells tolls de Sam Wood

Música: Grandola Vila Morena d’Amàlia Rodrigues

25, abril 2010   Cap Comentari

Barça, la tribu global

En antropologia es defineix “Tribu” com el grup d’individus amb un conjunt distintiu de comportaments i creences que els diferencia de la cultura dominant de la que formen part. Manuel Vázquez Montalbán va escriure allò del “més que un club” per a definir el que el Barça ha significat per a Catalunya com a referent de lluita política, especialment durant la dictadura franquista. MVM va ser el primer a donar pautes de tribu a un equip de futbol que només hauria estat això d’haver format part d’un estat políticament independent. Segurament per aquest caràcter lligat a una forma de ser i de fer, sorgeix la Masia, jaciment de jugadors excel·lents. Si no tens tots els diners del món, si has de dependre de decisions externes, fas per tenir a dins de l’estructura la forma de produir el que necessites. És la fórmula dels emprenedors.

Aquests valors són la base del que en aquest moment Pep Guardiola, sorgit de la pedrera de la Masia, està fent com a entrenador. Un entrenador/emprenedor que posa la planificació per objectius, el treball de grup i els valors per davant de les individualitats. I a més amb resultats espectaculars. Sembla un oxímoron valorar la feina d’un equip de futbol pel valor del treball en grup, però en l’actual futbol mediàtic dels jugadors/estrella hem de recordar-ho. És el famós panem et circensis elevat a la desena potència. Però sense oblidar que el compte de resultats d’un equip de futbol actual no només es basa en el nombre de contractes publicitaris de les seves estrelles, al contrari, els contractes arribaran a partir de guanyar partits i sobretot, del lligam emocional que l’equip aconsegueix amb el major nombre de persones possible. I ara estem parlant del món sencer. La televisió i sobretot, Internet, està fent que un partit com el de l’Arsenal a la Champions o el del Madrid a la lliga, siguin objecte d’interès per a persones d’arreu.

Va semblar que les ideologies havien acabat amb la caiguda del mur de Berlín però de cop i volta ens va colpir l’11-S i l’11-M amb conseqüències indescriptibles que estem aprenent a interpretar, enmig d’un canvi de cicle econòmic i social. Sense ideologia ni valors, on anem a buscar el que ens indiqui el camí? Els líders del segle XXI estan sorgint justament del convenciment de la seva identitat cultural,  del retorn un clar posicionament personal, la ideologia és un valor i la pertinença al grup, el coixí emocional que ens fa forts. No parlo d’assemblearisme, parlo de la feina del grup per sobre de l’individu amb un objectiu clar i amb lideratges forts. Parlo del líder Guardiola i el grup Barça, del líder Obama i de tots els milions que el van votar i el van fer president dels EUA. Fixem-nos bé en aquests líders i en aquestes tribus, són els que ens indiquen el camí.

Llibre: El pensamiento salvaje de Claude Levi-Strauss

Pel·lícula: City of life and death de Lu Chuan

Música: Human de The Killers

11, abril 2010   4 Comentaris

Pep Guardiola, l’avatar del Barça

L’emoció és una de les capacitats de les persones més difícil de controlar, qui és capaç de controlar-la és més fort i té més possibilitats d’éxit. Els esportistes són uns dels professionals on més s’acompleix aquesta premisa, els més forts mentalment guanyen. Però també els d’altres sectors com els emprenedors, aquells que s’arrisquen a produïr innovacions en l’empresa, en la industria; o els metges, aquells que han de mantenir l’emoció continguda mentre tenen entre les seves mans la nostra vida. I els qui ho fan és perquè tenen un projecte clar, una fita pensada i determinada que s’adiu amb allò que el seu públic, el seu usuari espera d’ells.

Pandora és el planeta llunyà on els humans han trobat un mineral valuòs pel qual lluiten utilitzant inclús la possibilitat de l’exterminació dels indígenes pandorians, els nivas, uns éssers blaus, conectats neuronalment i emocionalment amb el seu planeta i tot el que el forma, aquest és el punt de partida d’Avatar, la darrera pel·lícula de J. Cameron. El planeta Barça és un Pandora terrenal on Pep Guardiola és l’avatar blau i conectat que porta el Barça cap a la victòria. El més interessant del guió de la pel·lícula de Cameron és la proposta de Pandora, de com uns éssers amb raciocini poden estar conectats entre ells i amb el planeta, aquesta capacitat és la base de l’éxit dels nivas front els atacants externs. I aquesta és la millor capacitat que Guardiola utilitza amb els seus jugadors i que aquests transmeten al món, a tot el món. L’éxit del projecte Guardiola que ha portat el Barça a la victòria en les sis competicions d’enguany és el control de l’emoció però amb tot el respecte per l’emoció justament, la conexió directa entre ells, el club i els seguidors.

Saber què representa el Barça a Catalunya i transportar-ho a tot el món, interconectar neuronalment i emocionalment conceptes profunds. Representar valors que poden ser reconeguts arreu: l’esforç, la voluntat, la coherència,  però sobretot, i encara que sembli un contrasentit, la identitat, pertànyer a un grup cultural és inherent a tota persona, pertànyer al grup Barça de les sis copes és controlar les emocions, tenir valors, fer un esforç continuat, respectar el contrari i treballar per aconseguir-ho tot sabent d’on són i a on pertànyen. Una vegada fet és llavors quan les emocions es poden deixar anar, quan Guardiola plora, un home plorant davant milions d’espectadors i dels seus homes; l’emoció declarada fa d’aquell que la controla l’exemple d’éxit que Guardiola és avui per a tothom, un home que plora quan ja ha fet la feina, un home emocionat i etern.

Llibre: Haikús en temps de guerra de Miquel Martí i Pol

Pel·lícula: Le hérisson de Mona Achache

Música: Human de The Killers

20, desembre 2009   2 Comentaris

Barça, els argonautes globals

http://www.rtve.es/resources/jpg/9/5/1256567138559.jpg

Malinowski va escriure en la seva famosa obra Els argonautes del pacífic occidental que ” les institucions socials que creen totes les cultures del món proporcionen satisfacció col·lectiva a les necessitats individuals (principalment biològiques), considerant a cada societat com un sistema tancat i coherent.” I va estudiar especialment l’intercanvi que es dona entre les illes del pacífic anomenat Kula, que consisteix en intercanviar-se objectes de poc valor monetari però de molt valor emocional o de prestigi com collarets o braçalets, fent viatges amb les canoes d’illa en illa, amb un ordre determinat. Aquest intercanvi facilita les relacions entre comunitats, aquells que portens les canoes són prestigiats i les comunitats mantenen el respecte a les normes del Kula, és a dir la institució serveix a l’individu i satisfà necessitats que no són necessàriament res que tingui a veure amb el Kula, com les relacions matrimonials o les de comunitats.

Ens serveix aquest model dels indígenes de les illes del Pacífic per a analitzar com els jugadors del Barça són en realitat un model conegut d’estratègia Kula en la societat global mundial. Podria semblar agosarat però mireu que responen a les característiques que Malinowski va definir: els argonautes, avesats conductors de canoes que naveguen pel pacífic per a fer el rite Kula representen la sublimació de les seves tribus i estalvien molts de mals de cap a l’hora que faciliten relacions socials, matrimonials i polítiques. Exactament com el que fan els jugadors dels equips de futbol actual, i especialment el Barça.

I per què aquest Barça especialment? doncs perquè a més aquest equip és un conglomerat unit que juga en grup, que compta amb jugadors excepcionals com Messi (pilota d’or) però que provenen de La Masia, l’origen de la tribu, i per tant amb una idea del joc que ultrapassa les excepcionalitats per a convertir-se en un grup compacte capaç d’anul·lar a grans esportistes individuals. Un pessic de convicció, i un molt d’identificació grupal fan d’aquests argonautes un equip únic que a més aconsegueix que qualsevol persona del món sigui capaç d’identificar-se, el seu Kula és senzill: intercanvien emoció, sensacions conegudes, orgull (Iniesta fent callar a CRonaldo) i proximitat, tots podem ser Messi. Si a això li afegim el component identitari de nació sense estat que incorpora la catalanitat del Barça, qualsevol grup cultural del món que es consideri maltractat o sense els seus drets, es veurà representat, i a més UNICEF a la samarreta. Els moderns argonautes no han inventat res, han sabut recordar i fer el que totes les cultures del món saben des dels orígens.

Llibre: Els argonautes del pacífic occidental de Bronislaw Malinowski

Pel·lícula: 10000 BC de Roland Emmerich

Música: Viva la vida de Coldplay

2, desembre 2009   Cap Comentari

Barça, model global

L’esport no és ja només una qüestió de músculs o d’esforç, que també, és sobretot una qüestió d’estratègia i de model. De model de negoci i de model de desenvolupament per objectius.

Analitzem el model Barça i trobarem les claus per a l’éxit d’aquest equip:

-És un equip format per jugadors joves, formats a l’escola del propi club, La Masia, i de moltes procedències culturals diferents. És un meelting pot cultural que dona bons resultats.

- Compromís social de l’empresa, l’únic esponsor que figura a la samarreta és UNICEF, la qual cosa relaciona el club amb les accions solidàries i amb el seu propi referent cultural.

- Entrenador amb un perfil específic, amb formació, amb criteri i un intel·lectual que pot parlar en diferents idiomes i que llegeix.

- Joc refinat, que retorna a l’orígen del que espera l’espectador, a l’essència del que significa jugar al fútbol, equiparant els jugadors, i donant espectacle.

Tot plegat és una forma d’entendre el que espera aquell que ha de comprar un partit a la televisió, o ha d’anar al camp, o ha de sentir que hi ha algú que el representa, perquè no oblidem que el Barça representa molt culturalment parlant. Des de l’antropologia sabem que el Barça és un referent cultural, no només per a Catalunya com a nació, també que la primera referència que tenen els nens i nenes que arriben a Catalunya és el Barça i que a partir d’aquesta, la construcció de la identitat és més fàcil per a l’immigrant.

Per això, no només és un objectiu guanyar partits, és també un objectiu arribar a més gent en el mòn; a gent de molt diferents cultures, és un objectiu jugar de forma diferent i és un objectiu fer-ho d’una determinada manera. El partit del 2 de maig de 2009 a Madrid el van seguir milions de persones a tot el món; va ser un dels programes de televisió més vistos arreu, inclosa internet. El negoci Barça va bé i ho demostra amb resultats econòmics però també amb resultats emocionals i ara per ara, una cosa va molt lligada a l’altra.

Libre: L’home més buscat de John Le Carré

Pel·lícula: Sin City de Robert Rodríguez

Música: Rescue me de Fontella Bass

3, maig 2009   10 Comentaris