Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Internet ens canvia

Fotografia de la pel·lícula In Time

Internet s’han convertit en el protagonista de les nostres vides, de forma disruptiva. Canvia la forma de relacionar-nos, els models de negoci, la capacitat de comunicar. És la inundació d’informació una forma de perdre el control? Internet ens proporciona una forma de veure el món que neutralitza les xarxes de relació social i econòmica tal i com les coneixiem. Tranforma la nostra forma de percebre el món i les construccions de la realitat es tornen líquides com ja va descriure Bauman. Hi ha però en algunes de les noves realitats, mimètiques que reconeixem. Els caçadors-recolectors del quaternari s’organitzaven en grups de 150 individus; les legions romanes estaven formades per 150 soldats i els grups majoritaris a facebook tenen 150 membres. La humanitat repeteix esquemes en la virtualitat.

A Internet les jerarquies es destrueixen i el món sembla que va pel mateix camí. L’individu és capaç de generar notícies, els presidents dels països prefereixen comunicar-se per twitter i aquesta horitzontalitat desequilibra l’status quo. Aparentment les noves revolucions no tenen líder, les comunicacions són instantànies arreu del món i la dificultat de determinar qui són és molt gran. Com ho va ser quan els grans atemptats terroristes de finals del segle XX van trascendir els espais de confort del primer món, i la cultura occidental es va veure trasbalsada quan semblava que el final de la guerra freda deixava un món sense dificultats ni fronteres. Les fronteres les hem posat a dins dels països, mentre a Internet s’han trencat, creant un espai de ningú on la relació entre realitat i virtualitat és cada vegada més un canvi sense solució de continuïtat.

La percepció és que el canvi serà la norma. El viatge la perspectiva. En els models de negoci una mostra és com comprem i qui compra. El E-Commerce està demostrant que és la forma de compra que arrassa i que es fa de forma intuïtiva, per la percepció del que veiem en pantalla, i també de l’experiència que ens proporciona la botiga de referència. Es ven de tot i en qualsevol hora, i amb qualsevol moneda des de qualsevol lloc. Es modifica la percepció del comprador, la forma en que s’exposen els articles, el valor de compra i el rendiment per producte. Empreses com Amazon o Vente Privée han revolucionat el concepte de compra-venda. A Barcelona tenim exemples molt interessants com posa de manifest aquest l’article de La Vanguardia. La nostra evolució humana va tenir en l’intercanvi la primera baula de desenvolupament cultural, ara Internet ens planteja un canvi de paradigma, el silici és ja moneda de canvi en un món interconectat.

Llibre: Homo economicus d’Anxo Penalonga
Pel·lícula: In time d’Andrew Niccol
Música: Coconut tree de Mohombi & Nicole Sherzinger

4, desembre 2011   2 Comentaris

Educar: Darwin com a metàfora

“No sobreviu  el més fort , tampoc el més intel·ligent, qui sobreviu és el que millor s’adapta...” Charles Darwin. Amb aquesta frase es pot resumir la teoria evolutiva del més gran científic del segle XIX, del qual encara aprenem. I és també la frase que descriu a la perfecció el que en aquest moment passa amb qui vol sobreviure en aquesta selva social que és el segle XXI . Aquesta és una frase que he utilitzat molt sovint en les meves conferències (veure presentacions ) i l’he trobat en un article de El País sobre educació del futur. Està bé que qui forma part d’empreses amb posicions rellevants en el mon educatiu com la Fundació Santillana, Telefónica, Google o Microsoft parlin de sistema educatiu obsolet i de canvi de paradigma en la forma d’ensenyar. Fa temps que alguns ho venim dient amb pocs resultats quant a la renovació dels sistemes educatius. El “gap” que s’està generant entre el que aprenen els estudiants i el que necessiten per a trobar feina és cada vegada més gran. No només no trobaran feina sinó que si la troben, hauran de tornar a aprendre el que necessiten per a fer-la.

Al nostre primer món, tan desenvolupat quant a tecnologia, aquesta desapareix en el moment en que un estudiant entra a les aules. No és suficient amb que es posin ordinadors portàtils ni pissarres digitals, ja no és suficient. Qualsevol programa generalitzat d’introducció de les TIC està obsolet, mesos desprès, amb despeses insalvables per a l’economia actual i amb resultats nimis respecte dels esforços fets. Per això el que està obsolet és el sistema educatiu, el procediment d’aprenentatge i els continguts a aprendre. El sistema educatiu tal i com el coneixem procedeix del segle XIX,està pensat per a formar persones socials que facin el que és necessari per a l’economia productiva que ara ja no és una fàbrica o una professió per a tota la vida productiva. Ara, les persones hauran de pensar en ser emprenedors i crear-se la seva pròpia feina o en tenir 20 feines diferents, diverses, que no tindran res a veure amb cap professió estandard. És això el que s’aconsegueix amb fileres de taules i cadires, totes unificades dins un espai quadrat, on es parla del mateix que fa vint anys i on l’uniformitat és la llei? Simplement, és impossible que un estudiant avui aconsegueixi sortin-se’n amb la formació que rep. I no entenen res perquè ells fan el que se’ls ha dit que facin, igual que els pares i mares, que desorientats, compren portàtils, paguen conexió ADSL i es preocupen per si hi ha fotos dels seus fills a Internet.

Si a la cuina ja no existeix foc a terra per a cuinar, com és possible que encara tinguem parets pintades on escrivim amb una pedra? És més, com és possible que l’esferificació no hagi arribat a l’escola? No és cap acudit, és la crua realitat. No estan aprenent tal i com juguen, no pot ser que per a l’oci es tingui la possibilitat de navegar per un món estratosfèric, que es gastin millions d’euros en dissenyar jocs de playstation que serveixen per a passar un bon diumenge, i en canvi, per a ensenyar, encara estiguem pendents de convertir un avorrit contingut en pdf, en dissenyar materials que comercialitzi una empresa especialitzada en didàctica. Quina didàctica? la del segle XIX? En l’article de EL país es diu que els estudiants hauran de ser autodidàctes, ja ho són, busquen la música amb els seus mòbils (prohibits als instituts) i troben la solució del joc de play buscant a la viquipèdia qui era Leonardo da Vinci, no perquè li interessi per a fer un treball d’escola, sinó per a aconseguir passar pantalla. Ells ja saben com fer-ho, els articles de El País i els nostres posts posen de manifest que alguns no se n’han adonat encara.

Llibre: El arte de cautivar de @GuyKawasaki

Pel·lícula: Eva de  @KikeMaillo

Música: Moves Like Mik Jagger by Maroon5 & Christina Aguilera

27, novembre 2011   Cap Comentari

Eleccions a twitter

fotografia via @el_pais

La nit electoral del #20N no va ser cap sorpresa, estava previst que guanyès el PP amb majoria suficient per governar. Les sopreses van venir dels “irreductibles”, Catalunya és altra volta de CiU, i van tres de tres a les darreres convocatòries electorals. I el País Basc que amb els resultats d’Amaiur posa sobre la taula una nova situació post-ETA que serà interessant de seguir al Congrès dels Diputats. La caiguda lliure del PSOE-PSC no per prevista ha estat menys contundent. De tenir-ho tot a no tenir res, una travessa del desert que s’espera difícil i complexa, per una opció ideològica que ha de descobrir quin és el seu paper a Catalunya, al País basc (on governa) i a Espanya. Amb la lectura de les eleccions les conclusions són clares per això m’interessa més parlar de com es va viure la nit electoral a la xarxa. Twitter bullia i és un clar exponent de com les maneres de fer política estan canviant. La meva conclusió de les eleccions s’escriu en dues frases: 1- Poca visibilitat de les dones en les imatges de valoració dels candidats a TV i 2- Per a quan votar per Internet?

La fotografia que il·lustra aquest post està feta al balcó de Gènova desprès de la roda de premsa del virtual president del govern, i és significativa perquè, malgrat que abans va sortir sol al faristol de les declaracions, el poder al PP sembla que té una tirada femenina interessant. La pregunta és, quantes de les dones visibles al partit triumfador seràn veritables protagonistes del govern, amb carteres importants? No és només qüestió de paritat, el govern de Zapatero va posar la paritat per davant però amb carteres poc importants quant a poder real, tret d’algunes excepcions. En canvi les dones d’aquest balcó guanyador tenen en el partit un pes important, per no parlar de la presidenta de la Comunitat de Madrid o del PP de Catalunya. A la resta de fotografies de la nit electoral, la majoria absoluta va ser pels homes, inclosa la companyia de Carme Chacón en la roda de premsa més trista de la seva carrera política. A twitter varem comentar que manca una presència real de dones en els llocs de veritable poder, que els candidats són majoritàriament masculins, i que la presència femenina segueix essent qüestionada i analitzada per l’estètica abans que per l’ètica. Una conversa recurrent ahir a twitter va ser el vestit de Raquel Sans al programa especial de TV3, no comment. Serà la dreta la que posi més dones al capdavant de responsabilitats reals de poder? Això no assegura res quant a resultats, però no ho sabrem mai si no ho fem.

I l’altra qüestió, si ja paguem els nostres impostos per internet, com és que votar no es pot fer? La davallada de votants a les eleccions és un degoteig continu. Les dades del #20N són quatre punts inferiors a les de fa quatre anys, i així podem arribar fins a governs que no tinguin ni tan sols el recolçament de la meitat dels votants. De fet, aquest govern del PP serà majoritàri amb els vots de molt menys de la meitat de la població espanyola. La credibilitat de qui governa també està en la quantitat de persones que el sustenten. Per què la gent no va a votar? La cultura democràtica és recent en aquest país, i el convenciment de que la política només és un niu de problemes i buscaraons és la més extesa, però en qualsevol cas és el sistema menys dolent dels que tenim, i ha costat molt  poder exercir-lo. La tecnificació de la participació política ja està donant mostres de canvi de paradigma amb la utilització de les xarxes socials a les campanyes i en l’acostament de la gent als responsables polítics. L’activitat de consellers, parlamentaris  i oposició a Catalunya és exemplar, per què doncs no es posa a l’agenda del proper govern la votació per Internet? Hem vist com milers d’empreses, molts dels sectors productius i tots els models de negoci estan canviant acceleradament amb la introducció d’Internet i les tecnologies del silici en l’economia i la societat, pot quedar la política al marge? Tots els candidats han fet la seva campanya també a la xarxa, han de demostrar doncs que s`ho creien, que volen parlar amb els qui han votat o amb qui no ha vulgut votar, fer política i participar democràticament és també ser a Internet amb totes les conseqüències. Segur que el primer DM de @marianorajoy com a president es per a @angelamerkel .

Llibre: #Política 2.0 d’@ebenach

Pel·lícula: Star Trek 2 de JJ Abrams

Música: Món boig de Mel

21, novembre 2011   Cap Comentari

2011 i més enllà

L’inici d’un any convida a pensar en prediccions i cada vegada es fa més difícil. La revolució tecnològica va molt ràpida i  comporta que la comunicació, els viatges, les relacions personals canviint també a la mateixa velocitat. El que està clar és que la web, les aplicacions tecnològiques, la comunicació i la xarxa estan modificant els comportaments socials. Els sistemes tancats d’organització econòmica i social estan obsolets. Un exemple és l’economia financera que ha fet esclatar la crisi econòmica a partir de les subprime. El fet de que la borsa estigui connectada globalment  i actuant de forma ininterrompuda ha fet que el que podia ser una actuació específica d’un territori concret s’hagi convertit en un virus pandèmic de l’economia de tot el món. I això ens porta cap a la comunicació total. Les organitzacions han de ser espais intercomunicats, que funcionin com el mateix cerebre humà, sinapsis que podran controlar amb nanotecnologia els ordinadors o les màquines domèstiques.

Del local al global, de la web a la realitat. Al carrer les indicacions seran projectades directament a l’aire, i viurem en un món hiperconectat que obligarà a les persones a relacionar-se també de forma hiperconectada. Per què ara es venen emocions i no productes? Perquè les experiències ja són un producte, la realitat augmentada, els robots, la informació al núvol, són propostes reals que ja estan a les nostres vides. Això comporta que ens hem de plantejar qui som a la xarxa, si el nostre DNI ja és una IP. Per tant les normes, les lleis, com s’apliquen en un mon on els espais territorials ja no importen? El Gran Germà pot ser una realitat, els límits són els que nosaltres ens imposem. Com les professions, que seran noves en funció d’aquestes noves situacions. Treballem en xarxa, a nivell global, en professions que fins ara no coneixem com la biomedicina que aconsegueix integrar xips en el cos humà. Somien els androides amb ovelles elèctriques?

Els esquemes polítics i socials que ens han servit fins ara, no tenen validesa. Les potències mundials no són els països, són les corporacions. Una empresa com Facebook té més persones i més valor econòmic que molts territoris. La presa de decisions es concentra en poques i diverses mans, i mentre, la relació social dels grups ve determinada per la pròpia dinàmica de la relació tecnològica. Podem seguir fent sistemes educatius que tenen per objectiu preparar persones per a una cadena de muntatge? Podem seguir mantenint sistemes de recaptació d’impostos sense tenir en compte l’aterritorialitat dels nous models de negocis? Són les llengües una barrera de relació quan els traductors poden estar implantats al cervell i actuar automàticament? Seran les capacitats de gestionar tota aquesta informació on line, ràpida i tecnològica la que ens donarà la possibilitat de sobreviure. La resposta ràpida davant de nous reptes; la mal·leabilitat de les nostres pròpies capacitats, la validesa de les nostres creences, ens han de facilitar l’adaptació. Darwin ja ho deia: ” no sobreviu el més intel·ligent, sobreviu el que millor s’adapta”.

Llibre: En la cabeza de Steve Jobs: la mente detrás de Apple de Leander Kahney

Pel·lícula: Blue Valentine de Derek Cianfrance

Música: Mad World de Tears for Fears

3, gener 2011   3 Comentaris

Innovar, ara

La Setmana de la ciència i les noves tecnologies de Castelldefels, que impulsa el propi Ajuntament de la ciutat té una cita anual per premiar empreses que han destacat per l’aplicació de les TIC i la innovació en els seus models de negoci. Enguany he tingut el plaer de participar en l’esdeveniment dels Premis Castelldefels Digital amb una aportació reflexiva sobre les noves formes de negoci i la intervenció de les TIC i les Xarxes Socials en aquest fet. Veure post de @carmesanchez.

Innovar com a concepte està present en qualsevol disciplina actualment, està a les converses d’emprenedors, d’universitaris, es fa recurrent dir que som innovadors, que aposten per la innovació. Però la veritat és que sense innovació, que vol dir canvis i noves formes de fer, no es pot generar feina, negoci, recerca, resultats. Des del punt de vist dels nous models de negoci, hem de tenir present quins productes hem de fer, per a quin públic i amb quins mitjans. La forma de jugar ens ha canviat, la Playstation és ara com ara l’espai del joc més demanat per adolescents i no tant. Escoltem música i comprem música en el núvol, ja no comprem un objecte anomenat disc, comprem una estona de música, una estona de plaer. Llegim als e-books o als Ipad qualsevol literatura, inclús poesia, i a més intercanviem amb tothom, participem en la creació a la xarxa.

I quins són els consumidors, aquells que han de comprar els productes? som persones àudiovisuals, emocionals, tecnològiques, que hem deixat de portar rellotge de polsera per a mirar l’hora al mòbil; o que juguem amb gent de tot el món dins d’un joc de Wii. Persones que ja no fan fotos en paper, que les guarden a Flikr o a Picasa i que recorden que alguna vegada van fer cua a les botigues de revelat el mes de setembre. Som persones diferents, amb accés a cultures molt diverses, que llegim els productes segons la nostra informació cultural, no segons el territori on vivim. Ja no som europeus i prou, ara podem ser europeus i americans, o asiàtics i catalans. I especialment som líquids, inconstants en l’adscripció personal, en les relacions, en la professió o la formació. Ja no treballem 40 anys en una mateixa feina, ni ens formem de joves i desprès res, ara els títols universitaris tenen data de caducitat.

El mercat és global, digital i amb protagonistes que han vingut per a quedar-se, els blogs i les xarxes socials. Eines tecnològiques que ens apropen molt més que qualsevol centre comercial; que faciliten la creació d’intercanvi entre marques i consumidors. Si en els productes busquem confiança, sociabilitat, prestigi i globalitat, ens identifiquem millor amb aquells que entenen que som diferents i tenen en compte la nostra identitat cultural en aquest mercat global. Les xarxes socials són eines que faciliten aquest acostament específic per a un món global. I sobretot per a un món líquid. Zygmunt Bauman ens serveix de colofó perfecte amb la seva frase: “El consumisme actual, no es basa en la regulació del desig, sinó en l’alliberament de fantasies i anhels” . Modernitat Líquida.

LLibre: Vida Líquida de Zygmunt Bauman

Pel·lícula: Harry Potter i les reliquies de la mort de David Yates

Música: Tecnologic Daft Punk

20, novembre 2010   5 Comentaris

Barça, la tribu global

En antropologia es defineix “Tribu” com el grup d’individus amb un conjunt distintiu de comportaments i creences que els diferencia de la cultura dominant de la que formen part. Manuel Vázquez Montalbán va escriure allò del “més que un club” per a definir el que el Barça ha significat per a Catalunya com a referent de lluita política, especialment durant la dictadura franquista. MVM va ser el primer a donar pautes de tribu a un equip de futbol que només hauria estat això d’haver format part d’un estat políticament independent. Segurament per aquest caràcter lligat a una forma de ser i de fer, sorgeix la Masia, jaciment de jugadors excel·lents. Si no tens tots els diners del món, si has de dependre de decisions externes, fas per tenir a dins de l’estructura la forma de produir el que necessites. És la fórmula dels emprenedors.

Aquests valors són la base del que en aquest moment Pep Guardiola, sorgit de la pedrera de la Masia, està fent com a entrenador. Un entrenador/emprenedor que posa la planificació per objectius, el treball de grup i els valors per davant de les individualitats. I a més amb resultats espectaculars. Sembla un oxímoron valorar la feina d’un equip de futbol pel valor del treball en grup, però en l’actual futbol mediàtic dels jugadors/estrella hem de recordar-ho. És el famós panem et circensis elevat a la desena potència. Però sense oblidar que el compte de resultats d’un equip de futbol actual no només es basa en el nombre de contractes publicitaris de les seves estrelles, al contrari, els contractes arribaran a partir de guanyar partits i sobretot, del lligam emocional que l’equip aconsegueix amb el major nombre de persones possible. I ara estem parlant del món sencer. La televisió i sobretot, Internet, està fent que un partit com el de l’Arsenal a la Champions o el del Madrid a la lliga, siguin objecte d’interès per a persones d’arreu.

Va semblar que les ideologies havien acabat amb la caiguda del mur de Berlín però de cop i volta ens va colpir l’11-S i l’11-M amb conseqüències indescriptibles que estem aprenent a interpretar, enmig d’un canvi de cicle econòmic i social. Sense ideologia ni valors, on anem a buscar el que ens indiqui el camí? Els líders del segle XXI estan sorgint justament del convenciment de la seva identitat cultural,  del retorn un clar posicionament personal, la ideologia és un valor i la pertinença al grup, el coixí emocional que ens fa forts. No parlo d’assemblearisme, parlo de la feina del grup per sobre de l’individu amb un objectiu clar i amb lideratges forts. Parlo del líder Guardiola i el grup Barça, del líder Obama i de tots els milions que el van votar i el van fer president dels EUA. Fixem-nos bé en aquests líders i en aquestes tribus, són els que ens indiquen el camí.

Llibre: El pensamiento salvaje de Claude Levi-Strauss

Pel·lícula: City of life and death de Lu Chuan

Música: Human de The Killers

11, abril 2010   4 Comentaris

Barça, els argonautes globals

http://www.rtve.es/resources/jpg/9/5/1256567138559.jpg

Malinowski va escriure en la seva famosa obra Els argonautes del pacífic occidental que ” les institucions socials que creen totes les cultures del món proporcionen satisfacció col·lectiva a les necessitats individuals (principalment biològiques), considerant a cada societat com un sistema tancat i coherent.” I va estudiar especialment l’intercanvi que es dona entre les illes del pacífic anomenat Kula, que consisteix en intercanviar-se objectes de poc valor monetari però de molt valor emocional o de prestigi com collarets o braçalets, fent viatges amb les canoes d’illa en illa, amb un ordre determinat. Aquest intercanvi facilita les relacions entre comunitats, aquells que portens les canoes són prestigiats i les comunitats mantenen el respecte a les normes del Kula, és a dir la institució serveix a l’individu i satisfà necessitats que no són necessàriament res que tingui a veure amb el Kula, com les relacions matrimonials o les de comunitats.

Ens serveix aquest model dels indígenes de les illes del Pacífic per a analitzar com els jugadors del Barça són en realitat un model conegut d’estratègia Kula en la societat global mundial. Podria semblar agosarat però mireu que responen a les característiques que Malinowski va definir: els argonautes, avesats conductors de canoes que naveguen pel pacífic per a fer el rite Kula representen la sublimació de les seves tribus i estalvien molts de mals de cap a l’hora que faciliten relacions socials, matrimonials i polítiques. Exactament com el que fan els jugadors dels equips de futbol actual, i especialment el Barça.

I per què aquest Barça especialment? doncs perquè a més aquest equip és un conglomerat unit que juga en grup, que compta amb jugadors excepcionals com Messi (pilota d’or) però que provenen de La Masia, l’origen de la tribu, i per tant amb una idea del joc que ultrapassa les excepcionalitats per a convertir-se en un grup compacte capaç d’anul·lar a grans esportistes individuals. Un pessic de convicció, i un molt d’identificació grupal fan d’aquests argonautes un equip únic que a més aconsegueix que qualsevol persona del món sigui capaç d’identificar-se, el seu Kula és senzill: intercanvien emoció, sensacions conegudes, orgull (Iniesta fent callar a CRonaldo) i proximitat, tots podem ser Messi. Si a això li afegim el component identitari de nació sense estat que incorpora la catalanitat del Barça, qualsevol grup cultural del món que es consideri maltractat o sense els seus drets, es veurà representat, i a més UNICEF a la samarreta. Els moderns argonautes no han inventat res, han sabut recordar i fer el que totes les cultures del món saben des dels orígens.

Llibre: Els argonautes del pacífic occidental de Bronislaw Malinowski

Pel·lícula: 10000 BC de Roland Emmerich

Música: Viva la vida de Coldplay

2, desembre 2009   Cap Comentari

Darwin, 150 anys de revolució

Foto: Brent Stirton / Tribus de la Vall d’Omo

Somiava Darwin amb tribus digitals? aquest és el títol de la meva conferència a la Carpa Darwin, preparada per AdEs, que la Universitat de Girona té instal·lada a la plaça Vicens Vives de Girona. La demanda era clara, explicar Darwin i el significat de l’Orígen de les espècies (150 anys de la seva publicació) i relacionar-lo amb l’antropologia i el món tecnològic actual. Un gran repte però molt engrescador.

Quina és la distància entre el viatge del Beagle i els viatges a la lluna? quina és la distància entre la tecnologia d’una bruixola i la d’un Iphone? La proposta de l’evolució de les espècies de Darwin va ser una autèntica revolució per al món científic però també per al món filosòfic i per a la societat en general. Que un quasi mossén digués que la raça humana provenia d’una evolució biològica que ens acostava als considerats animals no racionals era un sacrilegi en sí mateix, però que es fes sobretot per a separar el món de la ciència del món de la creença, encara va ser més revolucionari. El paradigma realment innovador de la proposta de Darwin trascendeix la biologia per convertir-se en filosofia, en model innovador. “La religió és l’estrastègia de supervivència tribal i Déu el legislador fonamental” (Darwin)

És el concepte de realitat augmentada el que el replicant de Blade Runner preguntava en la darrera escena del film? L’adaptació darwiniana és el secret de l’éxit de les cel·lules primigènies: “No és més fort el qui sobreviu, tampoc el més intel·ligent, el que sobreviu és el que s’adapta” (Darwin). Malinowski deia: “Totes les parts socials d’un grup humà estan relacionades entre sí i acompleixen una funció dins el sistema.” Pura aplicació antropòlògica a la sistèmica biològica de Darwin. I si ho apliquem a l’actualitat, la definició més clara de com les xarxes socials funcionen i de com els humans adaptativament tornem als orígens. Jo crec que Darwin, i Malinowski, i Einstein eren capaços de somiar amb ovelles elèctriques i amb tribus digitals, eren capaços de pensar més enllà i d’augmentar la realitat en funció de la seva curiositat científica. Llarga vida als agosarats científics, als emprenedors de la cultura.

Llibre: L’orígen de les espècies de Charles Darwin

Pel·lícula: Master & Commander de Peter Weir

Música: Soundtrack de Master and Commander de Boccherini

24, novembre 2009   2 Comentaris

Política i antropologia a l’arbre de Guernika

http://virtuxweb.com/wp-content/uploads/2007/11/arboles.jpg

L’arribada de Patxi López a la lehendakaritza conté significats que van més enllà de la pura alternança en un govern democràtic. La connotació cultural que relaciona nacionalisme amb els símbols i les creences d’un determinat grup cultural determina les accions polítiques i com aquestes es mostren a la societat, però tots els partits, totes les ideologies tenen la seva connotació cultural, inclosos els que no s’anomenen “nacionalistes”.

És determinant per a una persona com construeix la seva identitat, com és fa membre d’un determinat grup cultural i social per a ser. Un individu no és si no pertany a un grup humà, ningú és un “enfant sauvage” com el de Truffaut, per definició, tots formem part del grup cultural on ens hem fet persones. Les ideologies beuen d’aquests trets i totes elles, dretes i esquerres, prenen com a senyals identitaris aquells que s’adiuen a les seves pròpies característiques polítiques. Per això és molt important com un polític es defineix en el seu primer dia. Patxi López ha “promès” el càrrec de lehendakari, no l’ha jurat; aquest és un tret distintiu dels partits que no volen veure’s representats amb registres que s’identifiquen amb temps i normes antigues com la del jurament. Ho ha fet sota l’arbre de Guernika, que en canvi, tot i ser un símbol antic sí que té un valor que el seu partit  vol incloure en la seva identificació;  i ha llegit unes poesies per acabar, cap referent a l’abans per entrar en el futur; per tant allunyant-se de les cerimònies religioses i anant cap a la representació laïca que relaciona la poesia amb el ciutadà modern.

Tot plegat és una molt ben estudiada cerimònia que vol aconseguir que la majoria dels ciutadans d’Euskadi s’identifiquin amb el nou govern i especialment amb la seva política, la càrrega de simbolisme no és banal. La nostra societat líquida necessita cada vegada més de referents que es lliguin a respostes emocionalment intenses, per això un gol del nostre equip favorit ens pot portar a la glòria, és identificació total en un clip. Com en tots els rites de pas de totes les cultures, els símbols són part de l’aventura d’aquell que arriba a una nova etapa. També en política, o potser per més, la identificació i els símbols són fonamentals. Ningú és aliè a l’emoció, i aquesta és la primera clau del convenciment. Egun on.

Llibre: Levi Strauss y el pensamiento salvaje de Keck

Pel·lícula: L’enfant sauvage de François Truffaut

Música: Love Cats de Jamie Cullum & Katie Melua

7, maig 2009   6 Comentaris