Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Educar: Darwin com a metàfora

“No sobreviu  el més fort , tampoc el més intel·ligent, qui sobreviu és el que millor s’adapta...” Charles Darwin. Amb aquesta frase es pot resumir la teoria evolutiva del més gran científic del segle XIX, del qual encara aprenem. I és també la frase que descriu a la perfecció el que en aquest moment passa amb qui vol sobreviure en aquesta selva social que és el segle XXI . Aquesta és una frase que he utilitzat molt sovint en les meves conferències (veure presentacions ) i l’he trobat en un article de El País sobre educació del futur. Està bé que qui forma part d’empreses amb posicions rellevants en el mon educatiu com la Fundació Santillana, Telefónica, Google o Microsoft parlin de sistema educatiu obsolet i de canvi de paradigma en la forma d’ensenyar. Fa temps que alguns ho venim dient amb pocs resultats quant a la renovació dels sistemes educatius. El “gap” que s’està generant entre el que aprenen els estudiants i el que necessiten per a trobar feina és cada vegada més gran. No només no trobaran feina sinó que si la troben, hauran de tornar a aprendre el que necessiten per a fer-la.

Al nostre primer món, tan desenvolupat quant a tecnologia, aquesta desapareix en el moment en que un estudiant entra a les aules. No és suficient amb que es posin ordinadors portàtils ni pissarres digitals, ja no és suficient. Qualsevol programa generalitzat d’introducció de les TIC està obsolet, mesos desprès, amb despeses insalvables per a l’economia actual i amb resultats nimis respecte dels esforços fets. Per això el que està obsolet és el sistema educatiu, el procediment d’aprenentatge i els continguts a aprendre. El sistema educatiu tal i com el coneixem procedeix del segle XIX,està pensat per a formar persones socials que facin el que és necessari per a l’economia productiva que ara ja no és una fàbrica o una professió per a tota la vida productiva. Ara, les persones hauran de pensar en ser emprenedors i crear-se la seva pròpia feina o en tenir 20 feines diferents, diverses, que no tindran res a veure amb cap professió estandard. És això el que s’aconsegueix amb fileres de taules i cadires, totes unificades dins un espai quadrat, on es parla del mateix que fa vint anys i on l’uniformitat és la llei? Simplement, és impossible que un estudiant avui aconsegueixi sortin-se’n amb la formació que rep. I no entenen res perquè ells fan el que se’ls ha dit que facin, igual que els pares i mares, que desorientats, compren portàtils, paguen conexió ADSL i es preocupen per si hi ha fotos dels seus fills a Internet.

Si a la cuina ja no existeix foc a terra per a cuinar, com és possible que encara tinguem parets pintades on escrivim amb una pedra? És més, com és possible que l’esferificació no hagi arribat a l’escola? No és cap acudit, és la crua realitat. No estan aprenent tal i com juguen, no pot ser que per a l’oci es tingui la possibilitat de navegar per un món estratosfèric, que es gastin millions d’euros en dissenyar jocs de playstation que serveixen per a passar un bon diumenge, i en canvi, per a ensenyar, encara estiguem pendents de convertir un avorrit contingut en pdf, en dissenyar materials que comercialitzi una empresa especialitzada en didàctica. Quina didàctica? la del segle XIX? En l’article de EL país es diu que els estudiants hauran de ser autodidàctes, ja ho són, busquen la música amb els seus mòbils (prohibits als instituts) i troben la solució del joc de play buscant a la viquipèdia qui era Leonardo da Vinci, no perquè li interessi per a fer un treball d’escola, sinó per a aconseguir passar pantalla. Ells ja saben com fer-ho, els articles de El País i els nostres posts posen de manifest que alguns no se n’han adonat encara.

Llibre: El arte de cautivar de @GuyKawasaki

Pel·lícula: Eva de  @KikeMaillo

Música: Moves Like Mik Jagger by Maroon5 & Christina Aguilera

27, novembre 2011   Cap Comentari

Parlant de Facebook

Parlar de Facebook és molt interessant. Ara com ara és una de les xarxes socials més importants d’Internet i vaig tenir la possibilitat de parlar-ne amb els amics del programa Generació Digital de Catalunya Radio. Aquí teniu el podcast. D’entrada ens vam plantejar si realment es podia anomenar xarxa social a Facebook; clarament penso que sí, és un espai bidireccional, les persones interactuen entre elles i aquesta activitat, les pròpies persones, són l’actiu més important de la xarxa i de Facebook especialment.  Quin és el model de negoci de Facebook? es les bases de dades de les persones, el que fan, el que diuen, com es relacionen dins del seu espai. Com comentava @tonipadrell en el programa, Facebook té la seva capacitat de guanyar diners en el munt d’informacions que es recopilen i emmagatzemen dins del seus espais i amb els quals negocien i proporcionen a tot aquell que ho necessiti aquesta informació. La millor forma de guanyar diners, algú et proporciona la informació sense necessitat de demanar-la, només has d’ordenar-la perquè sigui eficient.

El repte de les empreses és ara crear els seus espais a Internet, o almenys, no deixar que s’escapin les oportunitats que pot oferir la xarxa. Qui millor explota el mitjà és el màrqueting digital. Vam parlar de com la publicitat està fent d’internet l’espai més adequat per a la venda de productes, de persones, d’emocions. Els paràmetres clàssics de la publicitat són justament aquells que apropen el producte a les persones de forma recurrent amb l’emoció. I la xarxa ha fet d’aquest paradigma un oxímoron: el boca/orella que sempre ens ha proporcionat la millor informació es revel·la com a format de la relació interpersonal a Internet. Els teus amics a Facebook  t’aconsellen mentre expliquen que estan de vacances, que llegeixen, que escolten música. Si li dones valor a tot això, la publicitat arriba per defecte.  Un “M’agrada” a una pàgina de Facebook és una moneda exportable en la publicitat d’internet. La simplicitat de la voluntat humana posada al servei de la venda pura i dura. Sense innocències.

I si és així, és Facebook el rei de la venda en aquest moment? Segurament en l’espai d’Internet a finals de juny de 2011, sí. Però això no és un paradigma  irrefutable a la que passin mesos. Una de les conclusions del ric debat del programa va ser que la rapidesa de les mutacions a internet ens obliga a ser curosos en les afirmacions. La metodologia del màrqueting on line és ara mateix la més innovadora i productiva de models nous de referència. A la pregunta de @jordisellas sobre exemples que coneixem a Facebook, vaig posar el de la campanya que Elogia ha posat en marxa per a KillPaff a Facebook. Un espai de creació i participació on pots matar mosquits a la pàgina de KillPaff i escoltar monòlegs de referència a Youtube. Emocions, entreteniment, participació, interacció, tot per vendre un producte clàssic com és el d’insecticida per mosquits. La referència és sempre la proximitat a l’usuari, el prosumidor, productor i consumidor alhora. Nosaltres participem i creem i a la fi, comprem. Un pas més en el món infinit de la xarxa social.

Llibre: The facebook efect de D. Kirkpatricl

Pel·lícula: The social network de D.Fincher

Música: Sit on my facebook de The Scribes

26, juny 2011   Cap Comentari

Universitat 2.0

La Universitat està en un encreuament de camins que l’obliga a decidir, o es decideix a ser el lloc on qui estudia, també està al costat de l’empresa i de la recerca aplicada, o només formarem a aturats o a treballadors de formació deficient. En un país petit com Catalunya, tenir una universitat forta i lligada a l’empresa és la clau. Amb la proposta Bologna, algunes coses han canviat, i prenen especial rellevància la selecció d’itineraris específics, i l’acord amb el professorat, és a dir, la cooperació i la construcció de coneixement compartit es fa imprescindible, però quines coses han canviat a més de les noves definicions de currículums? Fent una sessió de doctorat aquesta setmana passada sobre social media i internet a la universitat, la pregunta d’entrada va ser: com explicar les noves formes de relació a internet en un espai  d’aula tradicional amb taules en fileres, ordinadors a cada taula, i una pissarra, digital, això sí. I per comparar,vaig posar com a exemple la fotografia que il·lustra aquest post. Un aula del MIT on a cop d’ull no sabem qui és el professor/a i quins els estudiants, un aula on res no és com fa un segle.

El significat de les eines 2.0 ultrapassa la pura tecnologia per convertir-se en una eina fonamental de treball per a estudiants que en un no res seran els professionals del món laboral. Cap empresa avui s’entén sense les plataformes de comunicació digital, sense la competència dels mitjans 2.0, i aquests coneixements no estan a la universitat en aquest moment. És cert que cada vegada més estudiants i professors comencen a ser i a estar a les xarxes socials, però on és la institució? on són les universitats com a ens dins el context de la xarxa 2.0? doncs molt en darrera d’on haurien de ser. Fent una ullada als cercadors trobem que la majoria han començat a posar-se als social media, però amb poca convicció, els enllaços apareixen a les webs oficials a zones molt baixes, o difícils de trobar; no tenen  gaires seguidors o segueixen a molt pocs (de 44 a un centener com a mitjana a twitter per exemple) i no tenen pluggins que incloguin la conversa que generen a les pròpies webs com ja comencen a posar els mitjans de comunicació tradicionals. És a dir, han començat a ser-hi però no generen contingut específic a partir d’aquests, són corretges de transmissió d’informació tradicional.

De la mateixa manera la pròpia dinàmica del que hauria de ser una organització 2.0 no es objectiu de la majoria de centres; només la UdG té un comissionat 2.0, en @miquelduran, que a part d’haver estat vicerector, ara s’ocupa especialment de posar a la universitat en el context de les noves formes de comunicació. Formes que no són més que pensar la institució des d’aquest punt de vista, i per fer-ho si ha de ser. No podem concebre nous centres de recerca amb una estructura similar a la dels edificis tradicionals, no podem pensar que treballarem en xarxa i encara alguns siguin reticents a utilitzar tablets per a treballar. Passejant pels campus de qualsevol universitat veiem carpetes de cartró, amb milers de fulls fotocopiats, on són els portàtils? i els Ipads? i els mòbils de nova generació? Si no estem d’acord amb que l’escola primària i secundària estigui fora de les noves concepcions de comunicació tecnològica i digital, amb més raó a la universitat. Els estudiants que arribin dels instituts acostumats a treballar amb portàtil, hauran de tornar a agafar les carpetes a la universitat? És una paradoxa possible. Hauriem de fer perquè no fos realitat. La setmana passada vaig demanar a twitter una salutació per als meus alumnes del doctorat i la resposta va ser excepcional,des de una ex-consellera i diputada al parlament com @marinageli, fins a professors del delta del l’ebre com @mcanosan o persones que ens indicaven altres informacions com @aniol i així fins a més de 30 persones que en un moment es van comunicar amb nosaltres. Un luxe per compartir. La universitat és la que ara té la pilota sobre la seva teulada.

LLibre: I know the one who de John Verdon (versió ibook)

Pel·lícula: The mechanic de de Simon West

Música: The time de The Black Eyed Peas

28, febrer 2011   Cap Comentari

Crisis, what crisis?

La imatge d’una empresa o una institució es basa en gran part en la política comunicativa, en la forma en com s’expliquen les accions i decisions que es prenen. Amb l’arribada d’Internet aquest fet és exponencialment més important. No només perquè s’ha de ser present a la xarxa, sinó, i sobretot, perquè Internet és un camp obert al qual és molt difícil posar-li portes. Les portes o controls als quals estàvem acostumats ara són inservibles; l’amic periodista de torn, el grup de comunicació proper, l’agència de notícies amiga, no tenen el control de la notícia i això fa que qualsevol pla de comunicació hagi de tenir en compte, sí o sí, alguna forma planificada de contacte directe amb el món virtual que la blogosfera i les xarxes socials conformen. En aquest final d’any ja no només és important la llista Forbes o els titulars de The Times sinó que el més twitejat també es converteix en indicador d’importància informativa ( el més important a Twitter durant el 2010), és a dir, el que la gent ha decidit lliurement que vol comentar, prioritzar, o repetir. Poca broma.

Reseguint aquests indicadors hem pogut obervar que tot està a l’aparador, tant la imatge de BP com a consequència del vessament de petroli del Carib; com el Campionat de Futbol de Sudàfrica. I de cada notícia, milions d’interpretacions tant en els blocs com a les xarxes socials. Hem vist grans empreses prendre decisions contradictòries en unes hores perquè la pòlvora d’una informació a Internet les ha fet enfonsar-se a la Borsa; i hem vist persones que han tancat el seu Twitter ofegades per la gestió nefasta d’un mitjà que en un principi semblava amic. És la conversa global la que genera notícies i aquesta ja no es regeix pel poder d’un grup, es regeix per la rapidesa , a Internet tot està a un click; per la capilaritat, una informació s’extèn com a taca d’oli; i per la interpretació, tothom té opinió i l’expressa. Però és que a més, si quan comuniques bases la teva actuació en formes de comunicació de quan una notícia es llegia al diari en paper abans que al TN, ja estàs equivocant el format. Les notícies no tenen aturador, és modifiquen sobre la marxa; tenen vida pròpia i muten, com els virus de la grip A, exemple de notícia d’enguany transformada en catarsi mundial. I és aquí on necessàriament entra la decissió estratègica de l’empresa o institució respecte del seu pla de comunicació.

Pot Internet modificar una crisi informativa, una crisi de reputació? És Internet orígen o solució de les crisis informatives? Estem assistint a un canvi de paradigma comunicacional que prové, no tan sols del món d’Internet, sinó que ja tenia un pròleg amb els mitjans de comunicació com la Televisió o la Ràdio. De fet, el llenguatge àudiovisual és un referent fonamental en la forma en com ens comuniquem per la xarxa. Youtube és l’exemple. No som nadius digitals, som, sobretot, nadius àudiovisuals. Això indica especialment que comunicar ara ja és parlar, però també escoltar; informar en formats nous com el microblogging, el video o la foto del mòbil. Som apocalíptícs o integrats? Ja no podem dubtar de què som, ens han integrat i la nostra imatge, com a individus, empreses o institucions està al món i especialment al món virtual; sigui dissenyada per nosaltres o sigui abocada per altres, i si és així, això no ens assegura que sigui el millor que de nosaltres poden dir. Les guàrdies pretorianes, les portes al camp són vulgars cases de palla que el vent s’endugué. És dur pensar que ets el més poderòs del món i que estàs exposat a tot i a tothom, però això hauria de fer pensar molt en com es prenen les decisions, i si aquestes són difícils d’explicar, d’entrada pensar en que el millor no és fugir d’estudi, sinó dir les coses pel seu nom i participar en la conversa global. Segurament així algú encara ens podrà donar la raó ni que sigui per un grapat de milions d’euros que ens solucionarà la crisi en que vivim.

LLibre: Els contes de les Mil i una Nits, edició de Juan Tebar

Pel·lícula: The International de Tom Tykwer

Música: Breakfast in America de Supertramp

13, desembre 2010   1 Comentari

A 2 graus

La teoria dels sis graus ens explica que el nombre de coneguts entre humans creix exponencialment amb el nombre d’enllaços a la cadena, i només un petit nombre d’enllaços són necessaris perquè el conjunt de coneguts es converteixi en la població humana sencera. Aquesta teoria va ser desenvolupada en el llibre “Six Degrees: The Science of a Connected Age” del sociòleg Duncan Watts i els sis graus de separació es van convertir en una idea acceptada en la cultura popular després que Brett C. Tjaden va publicar un joc d’ordinador en el lloc web de la University of Virginia. Aquesta teoria és provocadora. Podem imaginar com de difícil és que les persones es trobin, es relacionin, intercanviïn i es comuniquin, però té molt de valor. De fet, no és res estrany que les persones tendim a relacionar-nos amb altres persones de perfils similars en l’estructura cultural del nostre grup, però això no sempre és definitiu, també hi ha situacions casuals o serendipies que faciliten la relació.

Com si de un món Màtrix es tractés, la globalització de la terra cada vegada fa que estigui més interconectada, quasi que es fa més petita. Per no semblar agosarada només parlaré d’hipòtesis, però estic convençuda de que, ara com ara, la distància entre les persones es redueix  a només 2 graus. I m’explico, darrerament em passa que em presenten a una persona i per raons diverses acabem detectant que coneixem a persones properes i que fins al moment en que ens hem conegut, “voltàvem” per móns molt propers. No és gratuita la presència de la xarxa en aquest context. És més, la xarxa és la clau. La forma en que les persones es relacionen mitjançant la web 2.0 està posant de relleu formes de relació que ja eren conegudes, practicades entre els humans des de la prehistòria, però la diferència està en la rapidesa, l’eficàcia i l’aterritorialitat. Aquestes són les bases de la relació a 2 graus que percebo i que visc.

De fet es va tractar de demostrar matemàticament la teoria dels sis graus, però aquesta vegada crec que són les ciències socials les que poden demostrar que el camí de la relació entre les persones, en aquest moment, s’està escurçant de forma evident, estem a l’era connectada. I això què comporta? doncs cooperació, intercanvi, hibridació, connexió, és a dir, voluntats similars enfrontades als reptes; voluntaris que cooperen per a una causa que és comuna perquè estan molt propers com a individus, molt propers en les seves relacions culturals. Es reconeixen com a iguals i són capaços de perseguir els mateixos interessos, aconseguir fites comunes. I tenim fets que ho demostren, des d’ONG (metges sense fronteres o fundació vicenç ferrer) fins a empreses (google o ikea) o grups de voluntaris en moments puntuals ( els voluntaris de les Olimpíades de Barcelona 92 o el Consell 2.0 de la candidatura de Sandro Rosell a la presidència del FC Barcelona) Aquest és un post que us devia companys i companyes, voluntaris i voluntàries a la xarxa que heu demostrat que la distància és ja i per sempre, només de 2 graus.

Llibre: Six degrees. The science of the connected age de D. Watss

Pel·lícula: Matrix dels germans Wachowski

Música: I gotta feeling de Black Eyed Peas

19, juliol 2010   7 Comentaris

Anima 2.0

Estem preparats per a assumir la nostra identitat digital? I per assumir la nostra desaparició digital? Som el que construïm a la xarxa i fora d’ella, la qüestió és que fora la desaparició té un protocol establert, però a dintre de la xarxa, està previst com es desapareix? Plató afirmava que la filosofia és tota ella una meditació de la mort. De fet una meditació sobre la mort, en realitat ens porta a una reflexió sobre les formes d’organitzar-nos culturalment. Les diferents societats ens fan ser com som, i també com deixem de ser.  Ens serveix la definició de mort com a cessament d’alguna cosa si pensem en com ens definim virtualment i per tant, en com deixem de fer-ho. Podem desaparèixer de la xarxa? Hem de distingir entre desaparèixer de forma voluntària o de forma involuntària. Especialment si ens referim a deixar d’existir en la forma de vida física, perquè en la virtual segurament no es pot acabar de desaparèixer del tot.

Podem adoptar la idea de desaparèixer en un format determinat, desaparèixer d’una xarxa social o d’actualitzar un bloc; però com es fa per a desaparèixer totalment? i si és involuntari, quin control es pot establir per part nostra o de qui ens sigui proper?. De fet és la xarxa la que ens manté invariablement vius en ella perquè de moltes de les nostres petjades virtuals ni tan sols som responsables. En realitat es tracta de determinar a partir de com ens hem introduït a la xarxa, també de com desapareixem d’ella. Per exemple pots desaparèixer de Facebook si envies un correu electrònic a privacy@facebook.com, i l’administrador de la coneguda xarxa social esborrarà el teu perfil i les teves dades, inclús de la pròpia base de dades interna. Per a qualsevol xarxa social existeix SuicideMachine que esborra la teva identitat de les més conegudes xarxes socials com Twitter o  LinkdIn. Però és interessant fixar-nos en com les paraules que s’utilitzen per a esborrar la nostra identitat digital són les mateixes que fem servir per a la real: suïcidi, mort, desaparició.  La distància entre realitat i virtualitat és cada vegada més curta.

Tenim una ànima 2.0?  Fa poc una persona em deia: jo necessito parlar directament amb les persones, a la xarxa no som reals. La meva resposta va ser: defineix “real”. Evidentment es referia a la relació física entre les persones, a la qual ella li donava la màxima importància;  però cada vegada més la realitat virtual s’està convertint en “la realitat imprescindible” i, tot i no ser física, proporciona emocions més fortes que algunes de les físiques, per tant estem construint una “ànima 2.0″? Ens convertim en cyborgs dels sentiments, desapareixem de la realitat per a existir en la virtualitat, som replicants de nosaltres mateixos, era això la vida eterna? La paradoxa és que davant d’una revolució tecnològica, semblaria que totalment allunyada de les emocions, ens haguem de fer aquestes preguntes. Deu ser perquè en realitat, som els humans els que creem les xarxes i ens creem a nosaltres mateixos, per això ens preguntem encara qui som i on anem.

Llibre: Teoria dels cossos de Gabriel Ferrater

Pel·lícula: Corto Maltés, la película de Pascal Morelli

Música: E lucevan le stelle. Tosca. G. Pucini

2, maig 2010   16 Comentaris

III Edició dels Premis Blocs

Arriba la III Edició dels Premis Blocs que organitzem des de l’Associació Stic.Cat. La festa dels blocs en català és ja una realitat consolidada a la qual us convidem a participar i gaudir. El paper dels blocs en el context de les TIC i Internet és cada vegada més important, i a aquest fet si li afegeix la dinàmica de les xarxes socials que estan obtenint de forma molt ràpida el seu propi paper a la xarxa.

La posició de la cultura catalana a Internet és molt superior en nombre d’activitats, d’individus actius, de pàgines, de blocs, a la que li correspondria pel nombre de catalanoparlants; i aquesta realitat és un actiu que no podem desmerèixer. En pocs contextos com el de la xarxa és possible desenvolupar activitats que vagin més enllà del que està previst, del que és conegut, la xarxa és innovació. La revolució que significa comunicar-se aterritorialment i atemporalment arreu permet inventar, innovar, anar més enllà en la societat, l’empresa, l’escola, i això, en aquest moment de canvi de cicle social i econòmic, és fonamental.  Impossible deixar de banda que milers de persones creuen que escriure un bloc  els ve de gust, millora la feina, afegeix valor a l’empresa, facilita la creació de coneixement, dona informació.

La III Edició dels Premis Blocs és la de la consolidació i la qualitat. Noves categories com la d’esports o la gastronòmica, i l’aposta per les xarxes socials. Un jurat de luxe format per Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya; Albert Castellanos, director de Talencia; Miquel Duran, professor de la UdG o Dani Cortijo i Marc Serena, premiats en l’edició anterior per la qualitat dels seus blocs. Una aposta ferma de la recerca i la innovació a Internet que Stic.Cat complementarà amb un estudi del perfil blocaire i les noves formes d’expressió en els blocs que la cultura catalana crea i renova constantment. Catalunya és, com sempre ha estat al llarg de la seva història, generadora d’accions que s’avancen al d’altres cultures. També en el camp d’Internet i les TIC està demostrant que és capaç de tornar a fer-ho.

Llibre: Històries de la història de Barcelona de Dani Cortijo

Pel·lícula: The ghost writer de R. Polanski

Música: J.S. Bach per Sarah Chang

8, abril 2010   13 Comentaris

Una nova forma de fer política?

La campanya electoral de les eleccions a la presidència de la Generalitat de Catalunya ha començat, com la primavera. I com la primavera, aquesta campanya fa olor de novetats. Els grans partits catalans, CiU amb la Casa Gran del Catalanisme i PSC amb Causa Comuna,  promouen accions que presenten una imatge de renovació respecte del passat i els partits petits assagen de no perdre identitat front els nouvinguts: plataformes i líders a seques. Tots ho necessiten, les dades sobre la desafecció política assalten les estadístiques i revelen un perill real de que a la fi ningú aconsegueixi la validació política i democràtica per a governar, alhora que dona pas a la possibilitat d’arribada de formacions sense una ideologia clara que aprofiten el descontentament ciutadà per a fer-se un lloc de representació i obtenir els beneficis de l’estructura democràtica, atomitzant l’arc parlamentari i abocant-nos a una molt perillosa italianització de la política catalana. Alguns factors s’hauran de tenir en compte. Està de moda comparar les estratègies amb la campanya que va portar Obama a la presidència dels USA, el model és interessant.

Demostrar que el candidat és un líder, que el programa i l’equip són engrescadors i que s’adiu amb les necessitats de la majoria i arribar a tots els qui poden votar per aconseguir que ho facin, són les necessitats fonamentals d’una bona campanya. I ara a més, amb estratègies també a la xarxa, o, sobretot a la xarxa. El model Obama és el model actual a seguir. Un líder carismàtic que emociona a la gent, que és capaç de fer saltar llàgrimes amb un discurs, mobilitzant masses de desencantats, d’aquells que mai havien anat a  votar com els joves, o d’aquells que no havien estat mai considerats públic rellevant com els hispans o els asiàtics. Amb una estratègia clara que passa, per exemple, per incloure en els discursos frases específiques sobre aquests nous grups socials; augmentant la seva presència en funció de les dades en temps real que les xarxes socials i la tecnologia li proporcionava. Va fer per tant que Internet i la comunicació fossin un instrument per a una estratègia amb contingut ideològic, amb idees clares, amb cares noves i adreçat a segments ciutadans en qui ningú abans s’havia fixat o per desidia o per menyspreu; fent-los molt rendibles electoralment.

Traslladar el model a casa nostra és el repte. Fer una proposta que aculli a tothom, inclosos aquells que no estaven previstos en el segment del votant del partit corresponent; reescriure un programa on s’arribi a tots però amb una base ideològica clara i amb coherència amb el propi partit. No és veritat que les ideologies s’acabessin amb la caiguda del mur de Berlin, en realitat l’oblit de la ideologia és una de les claus de la desafecció. Fer un bon equip liderat amb convenciment que transmeti el missatge als qui han de votar. I tenir molt en compte la xarxa i la seva sinuosa entrada a les vides de la gent. No per no ser-hi o no creure-hi, estem lliures de la influència d’Internet en la transmissió de tendències, d’opinió. En aquest moment molts continguts dels mitjans de comunicació tradicionals ja són extrets del que la xarxa crea a cada moment. La utilització de les xarxes socials és el boca-orella més rendible de la història, acosta als individus aterritorialment i atemporalment. La recepta és clara: renovació, programa sense dubtes ideològics, compromís, coherència i veracitat, comunicació i xarxes. Algú podria pensar que és difícil, en tot cas, és obligatori si volem sobreviure com a societat.

Llibre: La audacia de la esperanza de Barack Obama

Pel·lícula: The ghost writer de Roman Polanski

Música: Fortunate son de Credence Clearwater Revival

28, març 2010   11 Comentaris

Piulescola i Piuliversitat

Provocats pel post de @donaire, en @miquel duran i jo vam decidir fer un co-post sobre el que anomenem la piuliversitat i la piulescola. És a dir, descriure l’estat de la qüestió de la utilització de Twitter en els nostres àmbits professionals, la universitat i el sistema no universitari d’educació. Els social media són una excusa perfecta per a analitzar com s’estan modificant els rols professionals a partir de la irrupció d’Internet en la nostra vida. En l’escrit de @donaire s’analitza com el Parlament de Catalunya és una de les institucions europees, que amb el seu president @ebenach al capdavant, ha començat a utilitzar els nous mitjans en benefici d’una millor pràctica de la política a casa nostra. El president Benach ho explica en el seu nou llibre que presentarà el nou de març a Barcelona. Quina és la situació dons al sistema educatiu no universitari?

La penetració de Twitter a les escoles catalanes és encara molt minsa; amb alguns dels mestres i professors amb perfil a twitter, i amb alguns seguiments d’esdeveniments de caire pedagògic, tenim ja les primeres passes del que serà l’actuació a twitter dels centres. El propi Departament d’Educació com a institució administrativa ha obert un perfil a twitter, @educacio_cat fa poc temps. En alguns llistats específics d’usuaris de twitter es troben mestres i professors, com en el que està obert de mestres i professors en espanyol; i també existeix un de professorat universitari on trobem docents dels dos àmbits. És de justícia destacar que existeixen també alguns perfils d’AMPA (@AMPAIPSE) i de serveis educatius (@crpbaixebre, @crpbages). La pregunta és: twitter esdevindrà una eina útil per als docents i l’alumnat de les escoles i instituts? Podria utilitzar-se com a procediment docent? evidentment sí. Pensar com s’ha de resumir un text per a publicar-lo en 140 caràcters ja és un exercici pedagògic; però és que la possibilitat d’intercanviar informació especialitzada entre professionals, o entre alumnes, també és una forma de fer rendible la xarxa social.

El repte és fer de les xarxes, eines útils a la docència. Les xarxes especialitzades com Yammer o Zyncro ja possibiliten accedir-hi seleccionant perfils professionals mitjançant adreces electròniques, segurament aquestes poden afegir qualitat a la utilització d’una xarxa standard. Seguint amb l’exemple de polítics (@donaire) o universitaris (@miquelduran), la recerca educativa també té un front a desenvolupar amb les xarxes socials a Internet. Les noves formes de transmissió del coneixement estan revolucionant el concepte d’aprenentatge, un exemple més de les formes de compartir coneixement que la tecnologia ens proporciona. De fet aquest co-post amb en Miquel Duran és ja el resultat d’això que diem.

Llibre: El oficio del cientifico de Pierre Bourdieu

Pel·lícula: Un prophete de Jacques Audiard

Música: Europa de Carlos Santana

1, març 2010   3 Comentaris

El mòbil, l’eina de la xarxa

http://mundogadget.com/files/2008/03/skyphone_5.jpg

Començant l’any i sense voler prendre la feina als futuròlegs sí que voldria imaginar com anirà el món de les xarxes, d’Internet, d’aquesta eina que ens canvia inclús la forma de pensar. Fa un temps a aquells que anàvem amb un mòbil i el portàtil a la ma ens deien frikis però vet aquí que el negoci de la mùsica se’n va en orris, o que la televisió es veu per Internet, o que la comunicació es fa per telèfon mòbil i no per fixe, i el negoci ja no és el que era. Com és possible que ja no comprem diaris cada dia? com pot ser que el llibre en paper tingui els dies comptats a les escoles? algú podia imaginar fa només cinc anys que podria parlar per Skype des de l’ordinador amb qualsevol lloc del món i gratis? Alguna cosa més que postmodernisme és que els grans negocis a la borsa siguin de Google i no d’empreses clàssiques com els bancs que s’han enfonsat en la misèria econòmica el darrer any. Confirmat ja que la xarxa és part fonamental de les nostres vides anem ara a pensar com i de quina manera la farem servir, amb quins continguts i amb quines eines.

El tema dels continguts mereix alguns posts i tot arribarà, però el de les eines em sembla més clar i evident, l’eina d’Internet és el mòbil, per sobre d’ordinadors, siguin netbooks o portàtils, i les altres máquines com la televisió o les consoles no arriben a les capacitats temporals i espaials del mòbil. Els mòbil estan cridats a ser l’eina fonamental: pel tamany, és més accessible i usable; és més econòmic, tothom el té; pot utilitzar-se a qualsevol espai, fora i dins dels edificis, en qualsevol situació i per pràcticament qualsevol activitat. Els darrers enginys de telefonia mòbil ja incoporen pràcticament totes les capacitats de qualsevol ordinador, a més de ser càmeres de fotografia, de video, reproductors de música i transmissors de dades i veu, localitzadors, GPS, i estan capacitars per admetre totes les incorporacions i gadgets imaginables.

Els desavantatges poden ser d’accés a determinats continguts en funció de les comunicacions i els serveis de les operadores, les abusives tarifes planes o l’encobert monopoli, però tot plegat només farà que es retardi en algunes zones el que ja és una realitat. Utilitzar les xarxes socials comunica la gent i fer-ho des del mòbil facilita que es pugui actuacior des de l’online a l’offline amb total continuïtat. El móbil acabarà amb la idea de que Internet aïlla, de la prevenció escleròtica dels qui neguen la vàlua de la xarxa com a motor de relacions, com a eina de negoci, com a facilitador de trasnmissió de coneixement. Un bon mòbil amb conexió de dades és el millor regal per a un infant, per a un emprenedor, per a un alumne, per a tothom, els posarà al món en una ma.

Llibre: Micropolítica d’Antoni Gutiérrez Rubí

Pel·lícula: In the loop d’Armando Iannucci

Música: When you’re gone de The Cranberries

4, gener 2010   3 Comentaris