La teoria dels sis graus ens explica que el nombre de coneguts entre humans creix exponencialment amb el nombre d’enllaços a la cadena, i només un petit nombre d’enllaços són necessaris perquè el conjunt de coneguts es converteixi en la població humana sencera. Aquesta teoria va ser desenvolupada en el llibre “Six Degrees: The Science of a Connected Age” del sociòleg Duncan Watts i els sis graus de separació es van convertir en una idea acceptada en la cultura popular després que Brett C. Tjaden va publicar un joc d’ordinador en el lloc web de la University of Virginia. Aquesta teoria és provocadora. Podem imaginar com de difícil és que les persones es trobin, es relacionin, intercanviïn i es comuniquin, però té molt de valor. De fet, no és res estrany que les persones tendim a relacionar-nos amb altres persones de perfils similars en l’estructura cultural del nostre grup, però això no sempre és definitiu, també hi ha situacions casuals o serendipies que faciliten la relació.

Com si de un món Màtrix es tractés, la globalització de la terra cada vegada fa que estigui més interconectada, quasi que es fa més petita. Per no semblar agosarada només parlaré d’hipòtesis, però estic convençuda de que, ara com ara, la distància entre les persones es redueix  a només 2 graus. I m’explico, darrerament em passa que em presenten a una persona i per raons diverses acabem detectant que coneixem a persones properes i que fins al moment en que ens hem conegut, “voltàvem” per móns molt propers. No és gratuita la presència de la xarxa en aquest context. És més, la xarxa és la clau. La forma en que les persones es relacionen mitjançant la web 2.0 està posant de relleu formes de relació que ja eren conegudes, practicades entre els humans des de la prehistòria, però la diferència està en la rapidesa, l’eficàcia i l’aterritorialitat. Aquestes són les bases de la relació a 2 graus que percebo i que visc.

De fet es va tractar de demostrar matemàticament la teoria dels sis graus, però aquesta vegada crec que són les ciències socials les que poden demostrar que el camí de la relació entre les persones, en aquest moment, s’està escurçant de forma evident, estem a l’era connectada. I això què comporta? doncs cooperació, intercanvi, hibridació, connexió, és a dir, voluntats similars enfrontades als reptes; voluntaris que cooperen per a una causa que és comuna perquè estan molt propers com a individus, molt propers en les seves relacions culturals. Es reconeixen com a iguals i són capaços de perseguir els mateixos interessos, aconseguir fites comunes. I tenim fets que ho demostren, des d’ONG (metges sense fronteres o fundació vicenç ferrer) fins a empreses (google o ikea) o grups de voluntaris en moments puntuals ( els voluntaris de les Olimpíades de Barcelona 92 o el Consell 2.0 de la candidatura de Sandro Rosell a la presidència del FC Barcelona) Aquest és un post que us devia companys i companyes, voluntaris i voluntàries a la xarxa que heu demostrat que la distància és ja i per sempre, només de 2 graus.

Llibre: Six degrees. The science of the connected age de D. Watss

Pel·lícula: Matrix dels germans Wachowski

Música: I gotta feeling de Black Eyed Peas

Estem preparats per a assumir la nostra identitat digital? I per assumir la nostra desaparició digital? Som el que construïm a la xarxa i fora d’ella, la qüestió és que fora la desaparició té un protocol establert, però a dintre de la xarxa, està previst com es desapareix? Plató afirmava que la filosofia és tota ella una meditació de la mort. De fet una meditació sobre la mort, en realitat ens porta a una reflexió sobre les formes d’organitzar-nos culturalment. Les diferents societats ens fan ser com som, i també com deixem de ser.  Ens serveix la definició de mort com a cessament d’alguna cosa si pensem en com ens definim virtualment i per tant, en com deixem de fer-ho. Podem desaparèixer de la xarxa? Hem de distingir entre desaparèixer de forma voluntària o de forma involuntària. Especialment si ens referim a deixar d’existir en la forma de vida física, perquè en la virtual segurament no es pot acabar de desaparèixer del tot.

Podem adoptar la idea de desaparèixer en un format determinat, desaparèixer d’una xarxa social o d’actualitzar un bloc; però com es fa per a desaparèixer totalment? i si és involuntari, quin control es pot establir per part nostra o de qui ens sigui proper?. De fet és la xarxa la que ens manté invariablement vius en ella perquè de moltes de les nostres petjades virtuals ni tan sols som responsables. En realitat es tracta de determinar a partir de com ens hem introduït a la xarxa, també de com desapareixem d’ella. Per exemple pots desaparèixer de Facebook si envies un correu electrònic a privacy@facebook.com, i l’administrador de la coneguda xarxa social esborrarà el teu perfil i les teves dades, inclús de la pròpia base de dades interna. Per a qualsevol xarxa social existeix SuicideMachine que esborra la teva identitat de les més conegudes xarxes socials com Twitter o  LinkdIn. Però és interessant fixar-nos en com les paraules que s’utilitzen per a esborrar la nostra identitat digital són les mateixes que fem servir per a la real: suïcidi, mort, desaparició.  La distància entre realitat i virtualitat és cada vegada més curta.

Tenim una ànima 2.0?  Fa poc una persona em deia: jo necessito parlar directament amb les persones, a la xarxa no som reals. La meva resposta va ser: defineix “real”. Evidentment es referia a la relació física entre les persones, a la qual ella li donava la màxima importància;  però cada vegada més la realitat virtual s’està convertint en “la realitat imprescindible” i, tot i no ser física, proporciona emocions més fortes que algunes de les físiques, per tant estem construint una “ànima 2.0″? Ens convertim en cyborgs dels sentiments, desapareixem de la realitat per a existir en la virtualitat, som replicants de nosaltres mateixos, era això la vida eterna? La paradoxa és que davant d’una revolució tecnològica, semblaria que totalment allunyada de les emocions, ens haguem de fer aquestes preguntes. Deu ser perquè en realitat, som els humans els que creem les xarxes i ens creem a nosaltres mateixos, per això ens preguntem encara qui som i on anem.

Llibre: Teoria dels cossos de Gabriel Ferrater

Pel·lícula: Corto Maltés, la película de Pascal Morelli

Música: E lucevan le stelle. Tosca. G. Pucini

Arriba la III Edició dels Premis Blocs que organitzem des de l’Associació Stic.Cat. La festa dels blocs en català és ja una realitat consolidada a la qual us convidem a participar i gaudir. El paper dels blocs en el context de les TIC i Internet és cada vegada més important, i a aquest fet si li afegeix la dinàmica de les xarxes socials que estan obtenint de forma molt ràpida el seu propi paper a la xarxa.

La posició de la cultura catalana a Internet és molt superior en nombre d’activitats, d’individus actius, de pàgines, de blocs, a la que li correspondria pel nombre de catalanoparlants; i aquesta realitat és un actiu que no podem desmerèixer. En pocs contextos com el de la xarxa és possible desenvolupar activitats que vagin més enllà del que està previst, del que és conegut, la xarxa és innovació. La revolució que significa comunicar-se aterritorialment i atemporalment arreu permet inventar, innovar, anar més enllà en la societat, l’empresa, l’escola, i això, en aquest moment de canvi de cicle social i econòmic, és fonamental.  Impossible deixar de banda que milers de persones creuen que escriure un bloc  els ve de gust, millora la feina, afegeix valor a l’empresa, facilita la creació de coneixement, dona informació.

La III Edició dels Premis Blocs és la de la consolidació i la qualitat. Noves categories com la d’esports o la gastronòmica, i l’aposta per les xarxes socials. Un jurat de luxe format per Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya; Albert Castellanos, director de Talencia; Miquel Duran, professor de la UdG o Dani Cortijo i Marc Serena, premiats en l’edició anterior per la qualitat dels seus blocs. Una aposta ferma de la recerca i la innovació a Internet que Stic.Cat complementarà amb un estudi del perfil blocaire i les noves formes d’expressió en els blocs que la cultura catalana crea i renova constantment. Catalunya és, com sempre ha estat al llarg de la seva història, generadora d’accions que s’avancen al d’altres cultures. També en el camp d’Internet i les TIC està demostrant que és capaç de tornar a fer-ho.

Llibre: Històries de la història de Barcelona de Dani Cortijo

Pel·lícula: The ghost writer de R. Polanski

Música: J.S. Bach per Sarah Chang

La campanya electoral de les eleccions a la presidència de la Generalitat de Catalunya ha començat, com la primavera. I com la primavera, aquesta campanya fa olor de novetats. Els grans partits catalans, CiU amb la Casa Gran del Catalanisme i PSC amb Causa Comuna,  promouen accions que presenten una imatge de renovació respecte del passat i els partits petits assagen de no perdre identitat front els nouvinguts: plataformes i líders a seques. Tots ho necessiten, les dades sobre la desafecció política assalten les estadístiques i revelen un perill real de que a la fi ningú aconsegueixi la validació política i democràtica per a governar, alhora que dona pas a la possibilitat d’arribada de formacions sense una ideologia clara que aprofiten el descontentament ciutadà per a fer-se un lloc de representació i obtenir els beneficis de l’estructura democràtica, atomitzant l’arc parlamentari i abocant-nos a una molt perillosa italianització de la política catalana. Alguns factors s’hauran de tenir en compte. Està de moda comparar les estratègies amb la campanya que va portar Obama a la presidència dels USA, el model és interessant.

Demostrar que el candidat és un líder, que el programa i l’equip són engrescadors i que s’adiu amb les necessitats de la majoria i arribar a tots els qui poden votar per aconseguir que ho facin, són les necessitats fonamentals d’una bona campanya. I ara a més, amb estratègies també a la xarxa, o, sobretot a la xarxa. El model Obama és el model actual a seguir. Un líder carismàtic que emociona a la gent, que és capaç de fer saltar llàgrimes amb un discurs, mobilitzant masses de desencantats, d’aquells que mai havien anat a  votar com els joves, o d’aquells que no havien estat mai considerats públic rellevant com els hispans o els asiàtics. Amb una estratègia clara que passa, per exemple, per incloure en els discursos frases específiques sobre aquests nous grups socials; augmentant la seva presència en funció de les dades en temps real que les xarxes socials i la tecnologia li proporcionava. Va fer per tant que Internet i la comunicació fossin un instrument per a una estratègia amb contingut ideològic, amb idees clares, amb cares noves i adreçat a segments ciutadans en qui ningú abans s’havia fixat o per desidia o per menyspreu; fent-los molt rendibles electoralment.

Traslladar el model a casa nostra és el repte. Fer una proposta que aculli a tothom, inclosos aquells que no estaven previstos en el segment del votant del partit corresponent; reescriure un programa on s’arribi a tots però amb una base ideològica clara i amb coherència amb el propi partit. No és veritat que les ideologies s’acabessin amb la caiguda del mur de Berlin, en realitat l’oblit de la ideologia és una de les claus de la desafecció. Fer un bon equip liderat amb convenciment que transmeti el missatge als qui han de votar. I tenir molt en compte la xarxa i la seva sinuosa entrada a les vides de la gent. No per no ser-hi o no creure-hi, estem lliures de la influència d’Internet en la transmissió de tendències, d’opinió. En aquest moment molts continguts dels mitjans de comunicació tradicionals ja són extrets del que la xarxa crea a cada moment. La utilització de les xarxes socials és el boca-orella més rendible de la història, acosta als individus aterritorialment i atemporalment. La recepta és clara: renovació, programa sense dubtes ideològics, compromís, coherència i veracitat, comunicació i xarxes. Algú podria pensar que és difícil, en tot cas, és obligatori si volem sobreviure com a societat.

Llibre: La audacia de la esperanza de Barack Obama

Pel·lícula: The ghost writer de Roman Polanski

Música: Fortunate son de Credence Clearwater Revival

Provocats pel post de @donaire, en @miquel duran i jo vam decidir fer un co-post sobre el que anomenem la piuliversitat i la piulescola. És a dir, descriure l’estat de la qüestió de la utilització de Twitter en els nostres àmbits professionals, la universitat i el sistema no universitari d’educació. Els social media són una excusa perfecta per a analitzar com s’estan modificant els rols professionals a partir de la irrupció d’Internet en la nostra vida. En l’escrit de @donaire s’analitza com el Parlament de Catalunya és una de les institucions europees, que amb el seu president @ebenach al capdavant, ha començat a utilitzar els nous mitjans en benefici d’una millor pràctica de la política a casa nostra. El president Benach ho explica en el seu nou llibre que presentarà el nou de març a Barcelona. Quina és la situació dons al sistema educatiu no universitari?

La penetració de Twitter a les escoles catalanes és encara molt minsa; amb alguns dels mestres i professors amb perfil a twitter, i amb alguns seguiments d’esdeveniments de caire pedagògic, tenim ja les primeres passes del que serà l’actuació a twitter dels centres. El propi Departament d’Educació com a institució administrativa ha obert un perfil a twitter, @educacio_cat fa poc temps. En alguns llistats específics d’usuaris de twitter es troben mestres i professors, com en el que està obert de mestres i professors en espanyol; i també existeix un de professorat universitari on trobem docents dels dos àmbits. És de justícia destacar que existeixen també alguns perfils d’AMPA (@AMPAIPSE) i de serveis educatius (@crpbaixebre, @crpbages). La pregunta és: twitter esdevindrà una eina útil per als docents i l’alumnat de les escoles i instituts? Podria utilitzar-se com a procediment docent? evidentment sí. Pensar com s’ha de resumir un text per a publicar-lo en 140 caràcters ja és un exercici pedagògic; però és que la possibilitat d’intercanviar informació especialitzada entre professionals, o entre alumnes, també és una forma de fer rendible la xarxa social.

El repte és fer de les xarxes, eines útils a la docència. Les xarxes especialitzades com Yammer o Zyncro ja possibiliten accedir-hi seleccionant perfils professionals mitjançant adreces electròniques, segurament aquestes poden afegir qualitat a la utilització d’una xarxa standard. Seguint amb l’exemple de polítics (@donaire) o universitaris (@miquelduran), la recerca educativa també té un front a desenvolupar amb les xarxes socials a Internet. Les noves formes de transmissió del coneixement estan revolucionant el concepte d’aprenentatge, un exemple més de les formes de compartir coneixement que la tecnologia ens proporciona. De fet aquest co-post amb en Miquel Duran és ja el resultat d’això que diem.

Llibre: El oficio del cientifico de Pierre Bourdieu

Pel·lícula: Un prophete de Jacques Audiard

Música: Europa de Carlos Santana

Començant l’any i sense voler prendre la feina als futuròlegs sí que voldria imaginar com anirà el món de les xarxes, d’Internet, d’aquesta eina que ens canvia inclús la forma de pensar. Fa un temps a aquells que anàvem amb un mòbil i el portàtil a la ma ens deien frikis però vet aquí que el negoci de la mùsica se’n va en orris, o que la televisió es veu per Internet, o que la comunicació es fa per telèfon mòbil i no per fixe, i el negoci ja no és el que era. Com és possible que ja no comprem diaris cada dia? com pot ser que el llibre en paper tingui els dies comptats a les escoles? algú podia imaginar fa només cinc anys que podria parlar per Skype des de l’ordinador amb qualsevol lloc del món i gratis? Alguna cosa més que postmodernisme és que els grans negocis a la borsa siguin de Google i no d’empreses clàssiques com els bancs que s’han enfonsat en la misèria econòmica el darrer any. Confirmat ja que la xarxa és part fonamental de les nostres vides anem ara a pensar com i de quina manera la farem servir, amb quins continguts i amb quines eines.

El tema dels continguts mereix alguns posts i tot arribarà, però el de les eines em sembla més clar i evident, l’eina d’Internet és el mòbil, per sobre d’ordinadors, siguin netbooks o portàtils, i les altres máquines com la televisió o les consoles no arriben a les capacitats temporals i espaials del mòbil. Els mòbil estan cridats a ser l’eina fonamental: pel tamany, és més accessible i usable; és més econòmic, tothom el té; pot utilitzar-se a qualsevol espai, fora i dins dels edificis, en qualsevol situació i per pràcticament qualsevol activitat. Els darrers enginys de telefonia mòbil ja incoporen pràcticament totes les capacitats de qualsevol ordinador, a més de ser càmeres de fotografia, de video, reproductors de música i transmissors de dades i veu, localitzadors, GPS, i estan capacitars per admetre totes les incorporacions i gadgets imaginables.

Els desavantatges poden ser d’accés a determinats continguts en funció de les comunicacions i els serveis de les operadores, les abusives tarifes planes o l’encobert monopoli, però tot plegat només farà que es retardi en algunes zones el que ja és una realitat. Utilitzar les xarxes socials comunica la gent i fer-ho des del mòbil facilita que es pugui actuacior des de l’online a l’offline amb total continuïtat. El móbil acabarà amb la idea de que Internet aïlla, de la prevenció escleròtica dels qui neguen la vàlua de la xarxa com a motor de relacions, com a eina de negoci, com a facilitador de trasnmissió de coneixement. Un bon mòbil amb conexió de dades és el millor regal per a un infant, per a un emprenedor, per a un alumne, per a tothom, els posarà al món en una ma.

Llibre: Micropolítica d’Antoni Gutiérrez Rubí

Pel·lícula: In the loop d’Armando Iannucci

Música: When you’re gone de The Cranberries

Un resum de l’any que s’acaba i una previsió del que comença podem fer-la amb un núvol de paraules que per a mi serien:

2009 - recerca, innovació, xarxes socials, educació, responsabilitat, coneixences, networking, Barcelona, Girona, política, bones pràctiques, males pràctiques, 2.0, revolució digital, Internet, iphone, stic.cat, blocs, premisblocs catalunya, Vic, UOC, cronica.cat, contrapunt.cat, el 9Nou, COMRadio, Platxèria, twitter, facebook, amistad, família, voluntat, alguns fracasos i alguns éxits.

2010 - comunicació, identitat digital, 2.0, xarxes socials, responsabilitat, política, Barça, Barcelona, Girona, empreneduria, gosadia, Internet, stic.cat, blocs, premisblocs catalunya, Platxèria, escriptura, continguts digitals, UOC, amistad, família, esforç, superació, menys fracasos i més éxits.

La nostra realitat és líquida i algunes persones la protagonitzen perquè són capaces d’emocionar amb el seu missatge, amb la seva feina, amb el que proposen i fan. L’any va començar amb un personatge únic, el President Obama, que és capaç de fer-nos recordar la simplicitat de l’equitat, del respecte, de la paraula ben dita, de l’elegància, de la contradicció i la normalitat. La figura d’Obama ens interpela en aquest nou mileni, perquè estem en un moment de canvi econòmic, social, polític, i de persones. Darrerament constato la necessitat vital de moltes de les persones que m’envolten de fer un canvi a les seves vides, no s’agraden tal i com són o pel que fan, i necessiten canviar. Potser tots necessitem canviar i els sotracs polítics, econòmics i socials només són la punta de l’iceberg d’un canvi en la forma de relacionar-nos, de fer-nos, d’identificar-nos i de que ens identifiquin, la nova identitat digital en la xarxa de xarxes és una construcció única que ens possibilita tornar a ser i hauriem de poder reinventar-nos millor del que som ara, cadascú i tots. Del creure a l’investigar, del mirar al participar, del guardar al compartir, de l’esperar a l’emprendre, de la distància a la proximitat, del fred a l’escalfor, model Guardiola i aquest treball en equip d’un Barça universal. Sempre m’han semblat banals els bons desitjos dits només per a un moment determinat, els bons desitjos són per a tots i cadascun dels dies, dels nostres dies. Aquest és el veritable repte. Com diu Joan Salvat Papasseit:

Fem l’escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:
el primer bes que se’ns doni als primers.

(La gesta dels estels)

Llibre: L’orígen de les espècies de Charles Darwin

Pel·lícula: Ágora d’Alejandro Amenábar

Música: Nessum dorma (Turandot) versió de Pavarotti

Foto: Brent Stirton / Tribus de la Vall d’Omo

Somiava Darwin amb tribus digitals? aquest és el títol de la meva conferència a la Carpa Darwin, preparada per AdEs, que la Universitat de Girona té instal·lada a la plaça Vicens Vives de Girona. La demanda era clara, explicar Darwin i el significat de l’Orígen de les espècies (150 anys de la seva publicació) i relacionar-lo amb l’antropologia i el món tecnològic actual. Un gran repte però molt engrescador.

Quina és la distància entre el viatge del Beagle i els viatges a la lluna? quina és la distància entre la tecnologia d’una bruixola i la d’un Iphone? La proposta de l’evolució de les espècies de Darwin va ser una autèntica revolució per al món científic però també per al món filosòfic i per a la societat en general. Que un quasi mossén digués que la raça humana provenia d’una evolució biològica que ens acostava als considerats animals no racionals era un sacrilegi en sí mateix, però que es fes sobretot per a separar el món de la ciència del món de la creença, encara va ser més revolucionari. El paradigma realment innovador de la proposta de Darwin trascendeix la biologia per convertir-se en filosofia, en model innovador. “La religió és l’estrastègia de supervivència tribal i Déu el legislador fonamental” (Darwin)

És el concepte de realitat augmentada el que el replicant de Blade Runner preguntava en la darrera escena del film? L’adaptació darwiniana és el secret de l’éxit de les cel·lules primigènies: “No és més fort el qui sobreviu, tampoc el més intel·ligent, el que sobreviu és el que s’adapta” (Darwin). Malinowski deia: “Totes les parts socials d’un grup humà estan relacionades entre sí i acompleixen una funció dins el sistema.” Pura aplicació antropòlògica a la sistèmica biològica de Darwin. I si ho apliquem a l’actualitat, la definició més clara de com les xarxes socials funcionen i de com els humans adaptativament tornem als orígens. Jo crec que Darwin, i Malinowski, i Einstein eren capaços de somiar amb ovelles elèctriques i amb tribus digitals, eren capaços de pensar més enllà i d’augmentar la realitat en funció de la seva curiositat científica. Llarga vida als agosarats científics, als emprenedors de la cultura.

Llibre: L’orígen de les espècies de Charles Darwin

Pel·lícula: Master & Commander de Peter Weir

Música: Soundtrack de Master and Commander de Boccherini

L’heroi d’un conte no només repara la mancança sinó que a més construeix una nova situació i s’apropia dels valors màgics suplementaris,

Vladimir Propp, Morfologia del conte, 1928

Una societat no és innovadora ni capaç d’avançar si no té en compte els seus investigadors, la massa crítica que treballa en la recerca i que es troba especialment a la Universitat, l’empresa i en general a tot el sistema educatiu i que s’organitza amb un objectiu: donar respostes i solucions als problemes de la gent que forma part d’aquesta societat. L’oportunitat d’aquesta societat de fer un pas endavant ve determinada per la seva capacitat de superar i fer més fàcil la vida dels ciutadans, per tant de facilitar la feina i la cooperació en xarxa d’aquests investigadors que miren més enllà que la resta dels ciutadans.

La xarxa és una forma cooperativa de relació que facilita la interacció i que ha de ser, de fet ja ho és, una millora afegida a la tasca de la recerca. Els científics, herois del nostre temps, són gent que veu més enllà del que veuen els altres, però que ja no treballen de forma aïllada i tancada en un laboratori, sinó que ho fan en xarxa de forma virtual i arriben a solucions empíriques a partir d’equips que poden tenir bases a diferents parts del món però que optimitzen els seus resultats de recerca amb els mitjans tecnològics que proporcionen la xarxa i les eines informàtiques. Mai una base de dades superarà un cervell humà però una base de dades que treballi amb el que múltiples cervells humans són capaços de transmetre’s,  a partir de les noves realitats virtuals, comportarà resultats brillants i àgils, ràpids i eficaços. Per què doncs els resultats no sempre s’adiuen amb el que esperem? Les mancances del sistema educatiu i la recerca i la seva relació amb l’empresa són motiu de discrepàncies a poc que mirem els resultats. Qualsevol reportatge sobre el MIT o Silicon Valley ens posa en qüestió el model de la recerca i la innovació catalanes. La relació entre empresa i recerca és molt estreta en aquells llocs on els resultats són positius (si totes les empreses que han nascut d’alumnes del MIT s’ajuntessin tindrien el producte interior brut del nové país del món en aquest moment).

El canvi de cicle econòmic ens està posant contra les cordes i la situació de la universitat a Europa i especialment aquí, està qüestionada. A la I Jornada de Comunicació Científica 2.0 de la Universitat de Girona que va tenir lloc el passat dia 6 de novembre al Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, es va constatar que les eines 2.0 són una aposta ferma per a la millora dels resultats de la recerca i de la col·laboració en xarxa, especialment pel que es refereix a la relació entre equips de treball però també entre la mateixa pràctica de la recerca, l’empresa i la societat que són els destinataris finals del treball empíric. Estan preparades les universitats pels nous reptes? Són els criteris d’excel·lència i meritocràcia els que predominen en la selecció d’investigadors? Els pressupostos de recerca estan alineats amb els interessos de les empreses que han de donar feina als nous titulats universitaris? Estan implicades les empreses en els objectius de recerca i patrocinis de la Universitat? Són les eines 2.0 matèria comú en els procediments universitaris i dels sistema educatiu en general?.. Algunes preguntes per a reflexionar que van sorgir en els debats de la trobada i que reclamen més relació entre el món de l’empresa i la recerca, alineament dels objectius des d’una àmplia visió de desenvolupament de país, i més compromís de la ciència amb els nous formats de la comunicació en xarxa.

Llibre: La morfologia del conte de Vladimir Propp

Pel·lícula: Gattaca d’Andrew Niccol

Música: Thanksgiving de George Winston

Tot just fa un any de la proclamació de Barack Obama com a president dels Estats Units d’Amèrica i encara seguim analitzant el fet insòlit de que un afroamericà hagi arribat a la Casa Blanca. De fet, tot el que passa al centre sociològic del món ens afecta, i especialment tot el que es refereix a innovacions i canvis que modifiquen automàticament tot el fem. Però és especialment significatiu que la seva campanya electoral hagi estat la primera demostració empírica de com es poden utilitzar les xarxes socials d’Internet per a construïr una reputació  digital i aconseguir una victòria política; va ser el pas de considerar frikisme ser a facebook a demostrar que pot ser un arma definitiva, encara que alguns segueixin qüestionant-ho.

La utilització de les xarxes socials per a construïr la reputació digital de les persones, de les organitzacions, de les institucions, és a USA una realitat consolidada, a partir de la demostració empírica de l’éxit d’Obama, a la resta del món encara costa, inclosa la “vella Europa”, on sempre hi posem un punt de dubte existencial a qualsevol cosa que sigui la “darrera moda” que prové dels americans. En aquest cas a més, s’afegeix la sempre més que dubtosa reputació dels propis mitjans tecnològics; tots els que pretenem canviar alguna cosa en la nostra professió, afegint-hi tecnologia o noves formes procedimentals, sabem el que ens costa. Però aquesta lluita té guanyador segur: la xarxa, Internet, les noves formes de comunicació, són la nova frontera de la comunicació i per tant, de la modificació dels processos professionals, siguin del sector que sigui. Les revolucions tecnologiques són les revolucions reals, les que propicien les revolucions econòmiques i socials. En aquest moment ja és una realitat que a aquell que no tingui decidit com vol que sigui la seva reputació digital, algú li farà una, i potser no li agradarà, o potser perdrà credibilitat en el seu món, o valor econòmic, o rendiment professional. Cap empresa, organització o persona pot ser absent d’aquest fet.

I aquesta bona reputació digital consisteix en tenir molts amics a facebook, o ser present a totes les mil xarxes socials, o tenir el darrer mòbil o el millor portàtil? Consisteix sobretot en ser conscient de quins són els teus objectius a la xarxa, des del punt de vista personal i professional, decidir on vols ser i com, i apostar per controlar què i com es diu de tu, i què diràs i què tu, de tu mateix. Pot semblar una obvietat, però en realitat, no ho és. Tot és qüestió de controlar bases de dades i accions planificades, de manera que obtinguis un resultats sobre una planificació temporal prevista. No té més secret. O sí, en realitat, el secret és saber quines són les regles del joc a la xarxa per seguir-les i aconseguir el rendiment esperat amb el millor equilibri cost/benefici. El que va demostrar Obama en la seva campanya és que un relat polític veraç, que dibuixava perfectament la seva persona i les seves idees, i que les relacionava amb el que la majoria dels americans volia fa un any, va ser ben gestionat a tots aquells espais on la majoria dels qui podian ajudar-lo a arribar a la Casa Blanca hi eren. Els seus discursos, alimentats en directe amb esments a realitats del lloc on més sms es detectaven en un moment donat, afegien votants sense fer cap esforç, era una retroalimentació exponencial:  jo se que m’estàs veient i et parlo a tu i sé de que puc parlar-te, en directe, i de la forma més ràpida i eficaç, deixant de banda els denostats mitjans tradicionals, per tant afegint-hi veritat. Una fòrmula brillant darrera de la qual hi havia milers de persones i un relat polític sòlid. Qui negui l’evidència de la necessitat de ser a la xarxa s’esta guetitzant sociològicament, i això val per a tots els sectors professionals. Si vols vendre cadires, hauràs de ser a la xarxa, si vols trobar valors i acció, hauràs de mirar a la xarxa. Reprenent la frase de Warhol, ja no són 15 minuts de fama, ara com ara, si vols ser algú necessites els teus 140 caràcters a Internet.

Llibre: Libros 2.0 de Javier Celaya

Pel·lícula: Cypher de Vincenzo Natali

Música: I’m yours de Jason Marz