Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món

Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Parlant de Facebook

Parlar de Facebook és molt interessant. Ara com ara és una de les xarxes socials més importants d’Internet i vaig tenir la possibilitat de parlar-ne amb els amics del programa Generació Digital de Catalunya Radio. Aquí teniu el podcast. D’entrada ens vam plantejar si realment es podia anomenar xarxa social a Facebook; clarament penso que sí, és un espai bidireccional, les persones interactuen entre elles i aquesta activitat, les pròpies persones, són l’actiu més important de la xarxa i de Facebook especialment.  Quin és el model de negoci de Facebook? es les bases de dades de les persones, el que fan, el que diuen, com es relacionen dins del seu espai. Com comentava @tonipadrell en el programa, Facebook té la seva capacitat de guanyar diners en el munt d’informacions que es recopilen i emmagatzemen dins del seus espais i amb els quals negocien i proporcionen a tot aquell que ho necessiti aquesta informació. La millor forma de guanyar diners, algú et proporciona la informació sense necessitat de demanar-la, només has d’ordenar-la perquè sigui eficient.

El repte de les empreses és ara crear els seus espais a Internet, o almenys, no deixar que s’escapin les oportunitats que pot oferir la xarxa. Qui millor explota el mitjà és el màrqueting digital. Vam parlar de com la publicitat està fent d’internet l’espai més adequat per a la venda de productes, de persones, d’emocions. Els paràmetres clàssics de la publicitat són justament aquells que apropen el producte a les persones de forma recurrent amb l’emoció. I la xarxa ha fet d’aquest paradigma un oxímoron: el boca/orella que sempre ens ha proporcionat la millor informació es revel·la com a format de la relació interpersonal a Internet. Els teus amics a Facebook  t’aconsellen mentre expliquen que estan de vacances, que llegeixen, que escolten música. Si li dones valor a tot això, la publicitat arriba per defecte.  Un “M’agrada” a una pàgina de Facebook és una moneda exportable en la publicitat d’internet. La simplicitat de la voluntat humana posada al servei de la venda pura i dura. Sense innocències.

I si és així, és Facebook el rei de la venda en aquest moment? Segurament en l’espai d’Internet a finals de juny de 2011, sí. Però això no és un paradigma  irrefutable a la que passin mesos. Una de les conclusions del ric debat del programa va ser que la rapidesa de les mutacions a internet ens obliga a ser curosos en les afirmacions. La metodologia del màrqueting on line és ara mateix la més innovadora i productiva de models nous de referència. A la pregunta de @jordisellas sobre exemples que coneixem a Facebook, vaig posar el de la campanya que Elogia ha posat en marxa per a KillPaff a Facebook. Un espai de creació i participació on pots matar mosquits a la pàgina de KillPaff i escoltar monòlegs de referència a Youtube. Emocions, entreteniment, participació, interacció, tot per vendre un producte clàssic com és el d’insecticida per mosquits. La referència és sempre la proximitat a l’usuari, el prosumidor, productor i consumidor alhora. Nosaltres participem i creem i a la fi, comprem. Un pas més en el món infinit de la xarxa social.

Llibre: The facebook efect de D. Kirkpatricl

Pel·lícula: The social network de D.Fincher

Música: Sit on my facebook de The Scribes

Comparteix:
  • Digg
  • Sphinn
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Mixx
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • TwitThis

26, juny 2011   Cap Comentari · » Subscriu-te al RSS dels comentaris

#Indignats, la revolta

Fotografia de @naciodigital

El moviment dels #indignats està sorprenent a tothom. No respon als paràmetres de la protesta clàssica, però ens recorda, històricament parlant, a les de maig del 68 del segle passat a Paris. L’origen d’aquesta protesta està en les grans capes de població dels països desenvolupats, que fins fa molt poc gaudien d’una situació econòmica estable i que, de cop i volta, es veuen en la més absoluta misèria. El nom té l’origen en el llibre d’Stéphane Hessel Indigneu-vos , un llibre escrit en 2010. L’autor és un intel·lectual de la vella escola francesa, membre de la resistència francesa a la Segona Guerra Mundial, tancat en camps de concentració i amic dels líders de maig del 68 com Cohn-Bendit. La base del llibre de Hessel és la seva preocupació per la diferència inconmensurable entre les forces polítiques i els joves així com la degradació del planeta y el medi ambient. Amb aquest paràmetres, que poden ser compartits per una gran majoria, el llibre de Hessel s’ha convertit en la biblia d’un moviment que s’està fent gran, en part i gràcies, sobretot a les xarxes socials d’internet.

Hi ha múltiples factors que poden intervenir en aquest moviment que molts anomenaríem revolta. El primer i més important la greu crisi econòmica, però desprès i especialment, la manca de solucions per part dels aparells institucionals que governen el món. I no només dels més propers, parla de com el propi sistema democràtic no respon a les expectatives del ciutadà, d’aquesta organització que anomenem democràcia, on la participació és la base i que ara fa aigües. La meva hipòtesi és que Internet les ha posat de manifest com si d’un mirall es tractés. Internet i les xarxes socials són un mitjà tecnològicament ràpid, eficaç, a l’abast de molta gent, que es pot fer servir sense normes, que no controlen els grans grups de poder econòmic o mediàtic, i que per tant, facilita que els missatges, emesos per gent de tota condició, i sense censura, arribin a molta, moltíssima gent. Mai en la història havia succeït una cosa igual. Ara i aquí, el panem et circensis, està en entredit.

I qui analitza, els mitjans de comunicació, els partits polítics, els intel·lectuals, estan en fora de joc. Utilitzen els mateixos esquemes antics per a estudiar, per a opinar, sobre un moviment nou que es mostra “absurd”: no té líders, no té estructura, no és només un moviment juvenil, hi ha gent de tota edat i condició. Sembla que està relacionat amb la ideologia d’esquerra però alhora es detecten missatges contradictoris; no combrega amb cap ideologia concreta de forma definitiva i no sembla que estigui mort. Mentre escric aquest post, prop de 250.000 persones acaben de manifestar-es per Barcelona, quan semblava que ara ja no quedava res de l’#acampadabcn a Plaça Catalunya, i desprès dels fets del Parlament de Catalunya, on alguns actes de violència contra diputats/des van amortir la potència del grup. Allò que innova, que canvia les regles del joc,  és sempre difícilment acollit pel sistema. Per a solucionar els problemes de l’economia, no tothom pot ser emprenedor, ni tothom té la possibilitat de generar riquesa. Hi ha perfils per a encapçalar projectes, hi ha perfils per a formar part d’equips, hi ha perfils per a treballar en els més diversos serveis i professions, però el que la xarxa ha fet és posar al mateix nivell a tothom per a poder dir la seva, i a més adreçar-se de forma directa als més grans responsables del món. Quan pots parlar amb algú de forma personal, tens la possibilitat de dir el que no està previst que diguis amb una simple papereta a l’urna i quan ho proves, ja no entens la comunicació d’una altra manera. La impremta i els llibres en paper van obrir la porta a l’alfabetització generalitzada. Internet i les xarxes socials han obert la porta a l’alfabetització digital i a la possibilitat de repensar la forma d’organitzar-nos. Atents als #hastags són els indicadors d’un index global de coneixement que ens explica que aquest món està canviant.

LLibre: Indignez-vous de Stéphane Hesse

Pel·lícula: Inside Job de Charles Ferguson

Música: L’estaca de Lluís LLach

Comparteix:
  • Digg
  • Sphinn
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Mixx
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • TwitThis

19, juny 2011   4 Comentaris · » Subscriu-te al RSS dels comentaris

Bones Pràctiques en Social Media

En el món del social media estem a les beceroles. Només podem parlar del que fem cada dia, del que està passant, del que es modifica a partir de l’assaig error, no és un problema, és com ha de ser. Per això quan em van proposar participar en el III Congreso de Social Media a Barcelona, no vaig dubtar, la meva presentació es basaria en la meva experiència treballant en Social Media, en explicar les bones pràctiques que he viscut i m’han servit per a créixer en el mitjà. En la presentació enllaçada a dalt, hi trobareu els temes dels que vam parlar en el Congrés. Aprofito per dir que avui fa un any que celebràvem l’èxit d’una d’elles, la victòria de Sandro Rosell a les eleccions a la presidència del FCBarcelona, en la qual, de la ma de Didac Lee, vaig tenir l’honor de coordinar el Consell 2.0.

El plantejament de la meva ponència es basa en la necessitat d’analitzar les accions en social media  a partir dels resultats. De com les persones, les institucions, les empreses, hi són als canals socials perquè necessiten rendiments; sigui per a vendre sabatilles com Munich, sigui per a vendre una idea política, sigui per a vendre un candidat, sigui a la presidència del Barça, de Catalunya o dels USA. Obama és un paradigma de bona utilització dels social media justament, i en el desenvolupament de la política a Catalunya teniem exemples interessants com la Twittervista, on l’associació Stic.Cat, ha posat a l’abast dels polítics i els ciutadans el format de Twitter. Entitats tan dispars com el Vaticà o Greenpeace tenen presència al social media. Ningú discuteix hores d’ara la necessitat de ser-hi. Algunes de les preguntes que em van fer anaven en aquest sentit: tothom ha de ser als social media? tothom no ha de ser  si no ho considera necessari, però tothom ha de saber què diuen d’ell o de la seva institució/empresa a la xarxa i obrar en conseqüència. Els polítics utilitzen bé les eines social media? en general les persones de forma individual sí, amb exemples interessants com @quimnadal, @lluisrecoder o @ebenach i en canvi, al meu entendre, els partits com a institució no han incorporat de veritat el canvi que significa el social media als aparells. L’#opendata dels polítics seria justament una bona acció en social media. Sobre l’experiència dels canals socials del Dept. d’Ensenyament que vaig dissenyar i implementar, les preguntes van ser sobre per què una institució es planteja ser als social media; per mi han de ser per comunicar l’activitat i també, i molt important, per modificar la pròpia institució. El concepte social media ha de ser present, és un contingut ineludible per a tots els docents i estudiants d’avui.

Finalment alguna reflexió sobre els mateixos formats de les trobades, congressos, i esdeveniments similars, que tracte sobre internet i el social media. La meva ponència em va possibilitar explicar el que jo he fet i demostrar algunes bones pràctiques, però també, i especialment, tenir un intercanvi d’idees a partir de les preguntes del públic del congrés que em va fer pensar, meditar i inclús modificar, algunes de les idees preconcebudes que tots tenim. Justament la bidireccionalitat que és el segell del social media és la part més interessant d’una trobada com aquesta. Donar possibilitat a tothom d’expressar-se mitjançant la xarxa, tenir a l’abast conectivitat de tots tipus, pensar en espais amigables que facilitin l’intercanvi, i introduir la conversa virtual en la real, són reptes que hem d’incorporar per fer de les trobades sobre internet, alguna cosa més que classes magistrals dels qui hem tingut la sort de ser cridats a la tribuna.  El meu agraïment a totes i tots, especialment a @soniamulero , i fins molt aviat a la xarxa i a la realitat.

Llibre: The Global Village de M. Macluhan i altres

Pel·lícula: Blade Runner de Ridley Scott

Música: Bad Romance de Lady Gaga

Comparteix:
  • Digg
  • Sphinn
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Mixx
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • TwitThis

13, juny 2011   Cap Comentari · » Subscriu-te al RSS dels comentaris

Reputació, delicada paraula

Hem sabut que finalment la responsabilitat de la transmissió de la bactèria E-coli als humans és de brots de soja alemanys i no pas dels cogombres espanyols. Aquesta notícia ha donat un tomb a la situació que ens va trasbalsar fa uns dies, la compra de productes vegetals frescos espanyols va ser prohibida a gran part d’Europa, perquè els responsables alemanys van donar la culpa a la verdura espanyola. En una demostració de poca, per no dir cap, serietat a l’hora de prendre mesures i demanar responsabilitats per part d’uns polítics que sembla que han volgut salvar-se primer ells i desprès la resta, sigui qui sigui. El resultat han estat les pèrdues milionàries dels agricultors espanyols i de tota la indústria que gira al voltant de la producció i exportació de la verdura.

Hi ha dos problemes clau en aquesta malaurada notícia: el primer que la interconnexió de la informació fa que un missatge es propagui de forma infinita i en molt poc temps arreu del món, la qual cosa fa que les conseqüències siguin immediates i enormes. I la segona que es refereix a productes per a tothom, alimentaris i per tant, dels quals ningú està lliure, ni rics ni pobres, ni natius ni nouvinguts. Aquesta crisi de reputació sobre un producte és de les pitjors que es poden donar, i la forma en que s’ha de resoldre, també molt complexa, justament per la pròpia casuística. Que la xarxa sigui global i tan eficaç fa que una notícia sigui transmesa molt ràpidament però esmenar-la ja no ho serà tant. La imatge de la perillositat d’un aliment és molt lenta de combatre, amb un “per si de cas” ja estem salvats de qualsevol problema i no podem treure la sensació de que mengem perillosament.

Per a resoldre un problema de reputació caldrà tenir en compte alguns elements bàsics: informar de la situació exacta de la notícia i especialment per part d’aquells que varen donar la primera informació, és a dir, els responsables alemanys que han de dir clarament quin és el problema i com el solucionaran; però desprès per modificar la imatge de la reputació negativa del producte espanyol cal fer un relat positiu dels productes, relacionant-los amb les seves propietats alimentàries, amb el benefici de la dieta mediterrània, i fent dels aliments frescos espanyols un símbol de qualitat i cura en la producció. Anar cap a la transmissió de missatges positius que reforcin el concepte d’aliment de qualitat i sense relacionar-lo amb la crisi que ens ha portat a aquesta situació. Donar valor a la cadena alimentària i de producció, relacionar-lo amb el que el consumidor espera i proporcionant molta i bona informació. Aquesta feixuga feina serà la única manera de que el mercat recuperi la posició de marca del producte fresc espanyol. Els brots de soja són una altra història.

 

LLibre: Vacas, cerdos, guerras y brujas de Marvin Harris

Pel·lícula: Soul Kitchen de F. Atin

Música: Billionaire de Bruno Mars

Comparteix:
  • Digg
  • Sphinn
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Mixx
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • TwitThis

5, juny 2011   Cap Comentari · » Subscriu-te al RSS dels comentaris

Barça, model d’estudi

Celebrar una victòria sempre és difícil però a Can Barça ens estem acostumant. Aconseguir l’èxit a l’esport és una qüestió relacionada amb la preparació i també amb la sort. Però la proporció entre els ingredients és mínima, respecte a la sort, al contrari del que alguns podrien pensar. No és una qüestió majoritàriament de sort, és una qüestió de preparació, treball, organització, lideratge, objectius. És una qüestió de model de negoci portada al paroxisme actualment. La forma en que els mitjans de comunicació  gestionen la informació fa que els esportistes hagin pres el protagonisme mundial que fa un temps tenien els artistes musicals, o les estrelles del cinema, inclús, més que els grans representants polítics o els intel·lectuals. Les seves opinions són repetides fins a l’infinit, la seva imatge és objecte d’intercanvi entre persones de tota edat i condició, incloses les difícils i promiscues xarxes socials.

Però quin és el model? En les poques paraules que hi caben en un post és impossible definir-lo però algunes idees es poden donar.  1- El treball en equip, un equip de futbol, i també de bàsquet o de handbol, que actuen coordinadament. 2- La preparació a llarg termini, la formació de la Masia, el començar a preparar esportivament els jugadors des de molt joves, fent així que la màxima matèria primera, estigui controlada des del primer moment.  3- La definició d’objectius, abastant molts camps d’actuació en diversos esports i diversificant els riscos.  4- L’organització al servei de l’usuari, tenint com a fil conductor el soci. 5- El posicionament com a organització respecte dels competidors, fent de la identitat, i la innovació un senyal de marca.  6- El lideratge, tenint en els jugadors i sobretot, els entrenadors, perfils professionals molt qualitatius. Tots aquests punts són fonamentals en l’èxit del Barça, i molts més. No sempre ha estat així però els darrers èxits es basen en aquesta línia de treball.

La complexitat d’una organització com el Barça  afegeix a més, un plus de dificultat:  identitàriament té a sobre una responsabilitat adicional, en un país on la identitat nacional té un problema de reconeixement institucional com Catalunya.  El Barça ha assumit aquesta sublimació de la representació nacional. Representar un sentiment identitari és fonamental per a qualsevol grup humà, de fet és com ens reconeixem els uns als altres, i com fonamentem les nostres societats humanes.  Les lleis, les normes, l’economia, venen determinades per aquesta prèvia.  Culturalment som d’una forma, parlem i ens expressem d’una manera que ens fa sentir membres d’un grup, i això ens permet fer la resta de les coses. Un culer reprodueix els valors i els rites del grup i li permet sentir-se d’un espai comú. Hi ha una frase que ho explica clarament: ” Olelé, Olalà, ser del Barça és el millor que hi ha.” No només perquè guanyin, que ara també, sinó perquè inclús alguns el reconeixen com a club horitzontal, innovador i modèlic. És fàcil ser membre d’un grup que facilita a tothom la pertenença, contra totes les dificultats, inclús les d’aquells que essent d’un altre color, creença o formació, poden arribar a ser capitans del grup i assumir la representació. Abidal és tots nosaltres. La dificultat és i serà sempre, no trair el model i la identitat, empresa difícil, en qualsevol cas, estudiar el model és apassionant.

Llibre:  Nuestra especie de Marvin Harris

Pel·lícula: Midnight in Paris de Woody Allen

Música: Human de The Killers

Comparteix:
  • Digg
  • Sphinn
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Mixx
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • TwitThis

29, maig 2011   Cap Comentari · » Subscriu-te al RSS dels comentaris

Xarxes socials, finestra oberta

En una nit electoral, marcada per les acampades #spanishrevolution, els resultats de les eleccions municipals i autonòmiques és un paisatge més on les xarxes socials tenen un paper ara ja inevitable. Han guanyat a diverses ciutats catalanes molts dels polítics que tenen una presència a Twitter i aquest és un canvi que s’haurà de notar. La gestió de la política, de forma personal, en els espais socials és el salt qualitatiu que ve. Els moviments socials que hem vist florir aquests darrers dies, són espais de remogudes socials que tenen ara l’oportunitat de fixar en resultats específics el que s’ha demostrat TT en aquests dies passats. I els polítics que són autèntics polítics 2,0 tenen un paper significant en aquest sorpasso de la comunicació i la gestió de la política en majúscules amb Internet.

En una conferència al Col·legi de Publicitaris de fa uns dies, la presentació de la qual està a l’inici d’aquest post, varem parlar del paper de la xarxa social en el context de la pràctica política i democràtica. De les dades de les #acampades; i on es van produir dos preguntes, una de les quals del professor Robert Brown de la Universitat de Harvard, on plantejava si realment les xarxes socials empoderaven al ciutadà en la pràctica democràtica. La resposta i el comentari va ser que realment penso que és fonamental el paper de la xarxa social perquè posa al mateix nivell a ciutadans i representants polítics, i que la tecnologia i els gadgets individuals posen a la ma de les persones la interpel·lació als seus representants i per tant, la possibilitat de demanar la rendició de comptes, allò que en la cultura anglosaxona és habitual. La pràctica dels nous alcaldes twitaires tindrà una paper clau en aquest canvi de concepte de la pràctica política.

En aquest sentit totes les empreses, institucions i polítics tenen, ara més que mai, la necessitat de ser presents amb la identitat digital pròpia en el context de les xarxes socials, siguin quines siguin, en funció dels objectius. És per això que començo també a col·laborar amb Elogia, com a Social Media Consultant, perquè és una empresa que aposta per la introducció de l’activitat a la xarxa d’una forma seriosa, amb “research” específic per a plantejar implantació de les empreses i institucions, en el context de les xarxes socials; amb objectius finals i monitorització continuada. Una aposta ferma per a la presència qualificada a les xarxes socials i a la qual prestaré la meva col·laboració amb il·lusió i energia. Creien que, com diu la meva conferència al C. de Publicistes, l’individu és el mitjà, i per tant en noves formes de participació, comunicació i resultats empresarials. Bona feina a tothom i especialment a la xarxa.

Llibre: The global village de M.McLuhan

Pel·lícula: The tree of life de Terrence Malick

Música: Pirates del Caribe. Theme sound

Comparteix:
  • Digg
  • Sphinn
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Mixx
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • TwitThis

22, maig 2011   Cap Comentari · » Subscriu-te al RSS dels comentaris

Apple o El desig de xocolata

Per què comprem els productes Apple? En aquest moment els mac, els iphone, els Ipad, són els gadgets electrònics més desitjats. La poma ens crida com una metàfora bíblica. La creació de marca Apple és un model de màrqueting estudiat per totes les escoles de negoci, pels contrincants, per aquells que volen ser  els propers reis d’Internet. Els productes de perfil tecnològic han passat per diversos regnats. Començant per Microsoft, que va significar la revolució d’una empresa tecnològic, pràcticament monopoli del parc d’ordinadors durant anys que va fer del seu CEO, Bill Gates, l’home més ric del món. Desprès arribà el poder de les marques de continguts, i Google es va fer amb la corona dels darrers temps, fent del control de la informació a Internet el més desitjat i pagat. I quan pensàvem que tot aniria pels continguts, arriba Apple i es fa amb el primer lloc.

I quin és el secret de la marca de la poma? És un conjunt de factors interessants: un disseny minimal, que aposta per la millor de les presentacions, la que més s’adiu amb el gust d’un perfil específic de compradors que marquen tendència i per tant tenen capacitat de generar més vendes. Un missatge que crida a l’experiència, a l’emoció, al que significa tenir un producte Apple, allò que ningú més que tu podrà sentir. I una política de marca endogàmica, és a dir, que si entres en el món Apple, només dins d’aquest món podràs tenir el que esperaves, res de coordinar activitat amb d’altres marques, res de fer llenguatge comú; exclusivitat. I a preus que no són precisament barats. Poques marques exclusives, cares, i de gama alta són esperades amb cues i cues de gent a les portes de les exclusives botigues de la marca. Apple aconsegueix que ningú faci descomptes o pagui per sota els seus productes, mana sobre el propi procés de venda de qualsevol que vulgui vendre Apple.

I especialment el paper d’Steve Jobs, el CEO d’Apple que sap posar suspense amb la presentació de les keynotes de cada nou producte, on pràcticament l’entertainment hollowoodià és la base de la presentació dels productes, i aquesta fàbrica de somnis, traslladada a la creació de marca és la que en aquest moment està triomfant. Una forma de fer que un producte sigui alguna cosa més que una màquina que ens serveix per a comunicar-nos, és també una forma de posicionar-nos socialment, de crear identitat en la xarxa; si utilitzes apps d’Apple ets d’una tribu especial; et reconeixes en els altres, i els altres es reconeixen en tu. La més vella de les estratègies humanes per a socialitzar-nos i conviure, aquella que ens permet estratègies de supervivència i d’èxit. Acomplir el desig de tenir un mac és com el desig de la xocolata, la menges i directament les nostres zones de plaer s’activen, això és el que Jobs ha aconseguit que creiem quan comprem un Apple.

LLibre: Tribus de Seth Godin

Pel·lícula: Midnight in Paris de Woody Allen

Música: If you your say know me by now de Simple Red

Comparteix:
  • Digg
  • Sphinn
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Mixx
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • TwitThis

15, maig 2011   12 Comentaris · » Subscriu-te al RSS dels comentaris

Xarxa, identitat i propietat

Els esquemes polítics i socials que ens han servit fins ara, no tenen validesa. Les potències mundials no són els països, són les corporacions. Una empresa com Facebook té més persones i més valor econòmic que molts territoris. La presa de decisions es concentra en poques i diverses mans, i mentre, la relació social dels grups ve determinada per la pròpia dinàmica de la relació tecnològica. Podem seguir mantenint sistemes de recaptació d’impostos sense tenir en compte l’aterritorialitat dels nous models de negocis? Són les llengües una barrera de relació quan els traductors poden estar implantats al cervell i actuar automàticament? Seran les capacitats de gestionar tota aquesta informació on line, ràpida i tecnològica la que ens donarà la possibilitat de sobreviure. La resposta ràpida davant de nous reptes; la mal·leabilitat de les nostres pròpies capacitats, la validesa de les nostres creences, ens han de facilitar l’adaptació. Darwin ja ho deia: ” no sobreviu el més intel·ligent, sobreviu el que millor s’adapta”.

I davant això com es comporten les entitats, les empreses, les administracions front els individus? En aquest moment s’estan produïnt acomiadaments per entrades fetes per treballadors als seus espais personals que no han semblat adequats a l’empresa on treballaven.. És la identitat digital d’una persona espai de l’empresa on treballa? Del local al global, de la web a la realitat. Viurem en un món hiperconectat que obligarà a les persones a relacionar-se també de forma hiperconectada.  Això comporta que ens hem de plantejar qui som a la xarxa, si el nostre DNI ja és una IP. Per tant les normes, les lleis, com s’apliquen en un mon on els espais territorials ja no importen? El Gran Germà pot ser una realitat, els límits són els que nosaltres ens imposem. Com les professions, que seran noves en funció d’aquestes noves situacions. Treballem en xarxa, a nivell global, en professions que fins ara no coneixem com la biomedicina que aconsegueix integrar xips en el cos humà. Somien els androides amb ovelles elèctriques?

On és el límit de la propietat de l’acció a la xarxa per part de les persones? En una conversa a twitter amb @miquelduran i @eraser, entre d’altres, hem conclòs que hem de distingir entre institucions públiques, per exemple la universitat, el sistema educatiu en general, i les empreses privades. El que està clar és que la web, les aplicacions tecnològiques, la comunicació i la xarxa estan modificant els comportaments socials. Els sistemes tancats d’organització econòmica i social estan obsolets. Les organitzacions han de ser espais intercomunicats, que funcionin com el mateix cerebre humà, sinapsis que podran controlar amb nanotecnologia els ordinadors o les màquines domèstiques però el límit del control és l’assignatura pendent. L’anàlisi de l’activitat humana a la xarxa és imprescindible, i la norma una obligació que alguns ja es plentegen, mentre el dret a la privacitat o a la creació intel·lectual es defensen de les formes més noves però més antigues del control de les persones, allò de preveure el que encara no ha passat, aquest és el repte més important de l’activitat a la xarxa.

Llibre: El campo del Alfarero d’Andrea Camilleri

Pel·lícula: Priest de S. Stewart

Música: Knockin’on heaven’s doors de Bob Dylan


Comparteix:
  • Digg
  • Sphinn
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Mixx
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • TwitThis

8, maig 2011   Cap Comentari · » Subscriu-te al RSS dels comentaris

Política 2.0

El President Obama ha presentat recentment el seu pla per aturar el dèficit dels EUA a la ciutadania a la seu de l’empresa Facebook. Aquest fet demostra que el polític amb més influencia mundial concedeix a aquesta xarxa social una importància tal que el fa partícep d’un acte de rellevància transcendental, una de les primeres notificacions als ciutadans del pressupost del país més important del món. Poca broma. Ja va ser l’aspirant Obama a candidat demòcrata i desprès a president, el polític que va demostrar que les xarxes socials eren alguna cosa més que una boutade de frikis. Va guanyar en els dos processos sobretot perquè va ser un visionari de la utilització d’internet com a mitjà directe per a trobar i relacionar-se amb nous votants. Una innovació conceptual i procedimental importantíssima, que ara, en el seu mandat com a president, no ha oblidat, per això manté els seus canals socials oberts; gestiona amb eficiència la comunicació on-line i gosa seguir demostrant que hi creu i que per això és un president diferent.

Aquesta diferència substancial és el que posarà en aquest segle XXI a uns polítics per davant d’altres, i farà de la pràctica política alguna cosa més que l’acomplir amb un dret que a voltes sembla un deure sense retorn. Les revoltes al nord d’Àfrica ens han deixat mostres de com el  moviment democràtic en societats molt tancades a pautes democràtiques pot esquerdar-se només perquè la informació no està en mans de determinats poders, sinó que flueix de forma incontrolada per la xarxa on sempre hi haurà una escletxa per on qui vulgui comunicar-se, ho farà. Aquesta facilitat en la transmissió de la informació és justament el que més pànic provoca en els poders, de tot tipus, però avui em referiré al poder polític especialment. Algú s’imagina que avui hi hagués parlaments on no pogués entrar la televisió? Fa uns anys, i amb les dictadures a zones amb possibilitats de tenir mitjans innovadors tecnològicament, posàven pegues per a permetre que la imatge dels parlamentaris es pogués veure a casa de la gent. Doncs avui passa el mateix amb Internet. Encara hi ha parlaments on no es pot transmetre amb twitter, o reunions polítiques, inclús a administracions que les utilitzen, com la nostra pròpia Generalitat.

En política, com en tots els àmbits de la vida, i especialment en aquells que es relacionen amb el poder i la informació, el control sembla que és la única eina que alguns entenen. I el problema és que Internet és un camp al que no se li poden posar portes. Dilluns 2 de maig, Stic.cat organitza una twittervista amb tots els candidats a l’Ajuntament de Girona, que han tingut el valor i la confiança de posar-se a davant dels seus conciutadans i votants per contestar, via Twitter, durant una hora, tot el que vulguin saber. Un exemple de transparència democràtica. Molt pocs polítics tenen aquest valor. Stic.cat ha parlat amb candidats d’altres ciutats rellevants de Catalunya i els qui corresponen als partits més grans, amb totes les possibilitats de guanyar, no han volgut posar-s’hi. Poc interès en les xarxes socials? No, perquè tots estan en elles, això sí, gestionades oportunament pels seus assessors i dins els paràmetres de la seva campanya. Cap interès per una activitat que és oberta i a l’abast de tothom, no controlada per cap mitjà de comunicació. Semblaria que ara com ara tots els polítics tenen ja molt clar que Internet ha vingut per a quedar-se, però a alguns encara se’ls ennuega la interacció al coll i és preocupant que aquells que tenen o pensen tenir el poder, són justament els que limiten l’activitat transparent a la xarxa. Justament com el President Obama, aquell a qui no es pot negar que manega poder.

LLibre: Change we can believe in de Barack Obama

Pel·lícula: The Kings Speech de Tom Hooper

Música: On the floor de Jennifer Lopez i Pitbull

Comparteix:
  • Digg
  • Sphinn
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Mixx
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • TwitThis

1, maig 2011   2 Comentaris · » Subscriu-te al RSS dels comentaris

PremisBlocs 2011

Com cada any, des de fa quatre, els Premis Blocs tornen i pretenem, també com cada any, premiar el bo i millor de la feina que els blocaires que escriuen en català fan a Internet. Des de l’edició de l’any passat, hem inclòs també premis a les accions més significatives que passen a les xarxes socials, emmarcades dins del Premi Stic, perquè l’evolució de la xarxa ha fet que Twitter o Facebook siguin ara com ara, protagonistes també d’algunes de les activitats més innovadores i significatives a Internet. És innegable que la xarxa es mou a velocitat de creuer, el que avui és imprescindible, demà pot ser només un record, però tot plegat és l’acció de les persones, amb els mitjans tecnològics que tenim, i amb els canals que tenim, siguin portàtils, mòbils, blocs, xarxes socials o webs, el que importa. La característica fonamental dels Premis Blocs sempre ha estat la de posar als blocs com a referent d’una feina i una activitat que mereix ésser reconeguda i potenciada com a mostra evident de la força d’una cultura catalana que és més forta a la xarxa que enlloc. I aquesta segueix essent la primera referència de la convocatòria d’enguany.

Especial rellevància té el lloc on es farà l’acte d’entrega dels Premis Blocs 2011, ens acollirà la ciutat de La Seu d’Urgell, un punt estratègic territorialment, que de la mà del seu alcalde, Albert Batalla, ha apostat fermament per la comunicació a Internet. Des d’Stic.cat li volem agrair especialment la seva proposta, com també als altres candidats, que han sabut valorar la feina que una associació com la nostra, fa pel desenvolupament cultural dins del context de la xarxa i del país. Com a associació sempre hem apostat pel territori, i per adequar l’esdeveniment dels PremisBlocs lligant-los a uns espais determinats, donant valor al lloc que ens ha acollit que és una forma de tornar també el suport de les empreses i institucions que patrocinen la nostra activitat. Des de la proximitat a la globalitat, els PremisBlocs són una oportunitat de posar en valor els territoris i les persones que actuen a la xarxa.

Una aposta d’esdeveniment com els PremisBlocs és nodreix, sobretot, de la participació de tots els blocaires d’arreu del món que amb necessitats personals o professionals, actuen a la xarxa. El bloc, és un contenidor d’activitat diversa, que pot englobar també accions a les xarxes socials, i que remet a un espai on l’activitat frenètica del dia a dia virtual, troba un espai de reflexió i de debat. Alguns han donat per morts als blocs en alguns moments, però cada vegada més, el la blogosfera és un referent que les empreses, els mitjans de comunicació, la gent, té en compte, a la darrera llista de persones més influents del món que elabora la revista Time, el primer lloc l’ocupa justament un blocaire. La llibertat de pensament, la possibilitat de connectar amb el món, el lligam amb la resta de la xarxa fa dels blocs un espai de present i de futur. Us esperem a totes i totes a l’edició d’enguany, on tornarem a trobar també els Premis Blocs Escolars, que són els nostres blocaires del futur, una veritable feina d’escola 2.0. Tindreu tota la informació als webs d’Stic.Cat i PremisBlocs.Cat a partir del dimecres 27 d’abril, dia en que s’inicien les inscripcions. Us esperem a t@ts i t@tes a la xarxa i el dia 1 d’Octubre a La Seu d’Urgell, amb moltes i renovades activitats. Gràcies a l’avançada!

Llibre: La galaxia Internet de Manuel Castells
Pel·lícula: Source code de D.Jones
Música: Meet me halfway de Black Eyed Peas

Comparteix:
  • Digg
  • Sphinn
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Mixx
  • Google Bookmarks
  • Meneame
  • TwitThis

25, abril 2011   Cap Comentari · » Subscriu-te al RSS dels comentaris