Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món

Per què els emprenedors més interessants del moment com Didac Lee o Pau Garcia Milà expliquen sempre que la universitat no els va formar  per a poder portar a terme les seves empreses? La recurrent queixa sobre la formació és tema de debat arreu. Fa poc en un post molt interessant d’Albert Garcia Pujadas ell parlava de la generació despistada, d’aquells que amb grans títols universitaris es troben sense feina, que esperant tenir la vida solucionada no aconsegueixen la integració laboral a la societat. La reflexió em porta a pensar que estem davant d’un canvi de paradigma formatiu, ara és el moment del coneixement compartit i això canvia els procediments educatius i els rols dels professionals. Què esperem de la universitat? i dels sistema no universitari? Esperem que siguin provocadors de curiosistat intel·lectual, generadors d’empreneduria, formadors intel·lectualment solvents i capacitadors d’utilització de les millors tecnologies del moment. I això com es fa en un moment on totes aquestes premises no són “propietat” d’un professional determinat?

És la primera vegada en la història que el coneixement, el saber, és en mans de molts i no només dels qui socialment estan designats per a ser formadors. Estem també davant de mil possibilitats de tenir dades, informació, coneixement, en múltiples formats, a l’abast de molts, en un temps molt curt i amb mitjans quasi màgics. Internet, els mòvils, els ordinadors, les videoconsoles, els gps, tots els enginys tecnològics que ens faciliten la vida, són font de formació i d’informació, i a més tothom és capaç d’accedir-hi. No està regulat en espais tancats, i per això tots som mestres potencials d’alguna cosa; mentre que les institucions i les estratègies previstes com a facilitadores del saber s’estan esclerotitzant i no preparen per al que la societat demanda. A aquesta situació jo l’anomeno el paradigma “Harry Potter”. En la pel·lícula Harry Potter i l’Ordre del Fènix els protagonistes han de lluitar contra un sistema educatiu tancat, repressor, que no facilita la formació adequada per a la lluita contra Voldemort, és a dir no els forma per al que necessiten, i decideixen formar-se entre iguals, aportant cadascú el que sap, amb l’ajut d’adults que canvien el rol i els faciliten un aprenentatge diferent per a un context diferent. La metàfora és aclaparadora.

Podem imaginar un sistema educatiu, una universitat, que faci formació per a la investigació, per a l’enginyeria, per a l’empreneduria? podem imaginar la col·laboració d’empreses directament amb la recerca i la innovació educativa? podem pensar en docents que siguin excel·lents en els procediments d’ús de la xarxa Internet? ens podem imaginar espais formatius a les aules amb els darrers enginys d’Apple, Microsoft, Nokia? podem imaginar bancs de recursos plens de productes d’Ubisoft, de Digital Legends, de Pixar, d’Inspirit o de Nikodemo? Necessitem varetes màgiques, sí, però sobretot necessitem ments curioses, persones crítiques, polítics decidits i passió per la formació, només així aconseguirem sortir de la cambra secreta que ara és l’educació i fer que aquesta sigui realment un procés màgic que formi persones.

Llibre: Fans, bloggers y videojuegos de Henry Jenkins

Pel·lícula: The road de John Hillcoat

Música: A case of you de Joni Mitchel

Segons el diccionari emprenedor és aquell que té decissió i iniciativa per a realitzar accions que són difícils o comporten risc. Normalment entenem la figura de l’emprenedor lligada directament al món de l’empresa, i darrerament en el món de les noves formes de l’economia i la tecnologia està especialment de moda parlar d’empreneduria. Però com es fa un emprenedor? està lligat a la genètica o a la cultura?

És indiscutible que no tohom té la capacitat per a ser emprenedor, però no podem pensar en la predestinació; des de l’antropologia entenem que les conseqüències de la formació, de l’entorn familiar i social, i de la evolució personal de cadascú són la clau. L’emprenedor és aquella persona que ha interioritzat estímuls i conciència de voler actuar; però que també ha adquirit una sèrie d’habilitats i coneixements que junt amb una actitud positiva el porten a crear, a inventar i a arriscar-se. L’ecosistema cultural on l’emprenedor neix i creix aporta dimensió tecnològica, econòmica, política i cultural i amb tots aquests ingredients, l’emprenedor es fa. És especialment important com i de quina manera una persona conviu amb models que li són propers, si les persones han vist com altres de la seva família, del seu entorn proper, generaven accions que provoquen emprendeduria, ells segurament tindran ja una predisposició a fer-ho; com també les característiques culturals, religioses, el sistema de creences, i de relacions d’organització familiar comporten una forma determinada de pensar que no podem obviar.

I així arribem a la formació. És important la formació per a generar emprenedors? Són emprenedors tots els qui es formen a les facultats? Sembla que molts dels qui es diuen emprenedors, dels qui han tingut éxit en les seves start-up no tenen precissament un bon record de la formació que van rebre. És doncs un gap formatiu el que fa que algú decideixi emprendre? o és la manca d’aquesta formació específica la culpable de que no surtin més persones emprenedores? No és qüestió de sort, l’emprenedor es la conseqüència de molts factors i sobretot de la voluntat, a l’esforç personal. En tot cas la formació és un coixí intel·lectual que facilita la generació d’idees, i és la persona la que decideix portar-les a terme. Darwin va ser un gran emprenedor, una persona que és capaç d’embarcar-se en un viatge al voltant del món, en condicions difícils, i que desprès amb totes les seves vivències escriu L’orígen de les espècies, el tractat que va canviar la forma de pensar-nos com a éssers humans que no és qualsevol cosa. Emprenedors eren també els mercenaris medievals que lluitaven per al millor postor, la voluntat i la raó  també tenen un preu.

(post dedicat a @didaclee, @pau , @carlosblanco, @mberzosa, @javiermartin)

Llibre: El mito del emprendedor de Michael Gerber

Pel·lícula: Precious de Lee Daniels

Música: Cuando cae la luna d’Estopa

Así funciona el iPad, lo nuevo de Apple

Quan Steve Jobs presenta un nou producte sembla més un esdeveniment de Hollywood que una presentació d’empresa, això ha passat avui amb la presentació de l’Ipad; en realitat estem assistint a la conversió d’un producte tecnològic en un símbol de modernitat, intel·lectualitat i bon gust, tot allò que els generadors de tendències valoren especialment.  El valor afegit dels productes Apple és que a més són molt bons quant a les utilitats i el rendiment potencial. Potser els únics productes tecnològics que s’acosten al perfil de popularitat de marca d’Apple són alguns cotxes com Ferrari o alguns productes del disseny o la moda. I si és així vol dir que la tecnologia s’ha introduït en les nostres vides fins a convertir-se en un element inherent a la qüotidianitat.

Ningú pot obviar ja la utilització del mòbil, inclús en les economies més precàries. La televisió i Internet són els mitjans guanyadors i qualsevol eina reproductora que s’acosti a la mesura que va del mòbil a la pantalla d’un portàtil potser serà l’eina revolucionària. De fet en aquest moment són els mòbils els que estan guanyant la partida en vendes i desenvolupament per a conectar-se a la xarxa, per a reproduïr música, videos, fer fotografies i parlar. És petit i portable, i si és tàctil encara més; de fet els productes tàctils són l’evolució guanyadora front els ratolins o els comandaments, de fet són el precedent lògic de la presencialitat directa de l’individu.

És doncs una vegada més l’IPad l’objecte tecnològic que farà que la resta segueixi el seu disseny i les seves prestacions? Amb la presentació d’avui s’ha donat un cop de mort al Kindle i la resta d’Ebooks, s’ha tornat a posar en evidència que Apple és una marca guanyadora que genera tendència i que sap interpretar les necessitats del complicat i canviant mercat tecnològic. És justament aquesta capacitat innovadora la que juntament amb un disseny que conecta amb el gust minimalista dels geeks el que fan de la marca de la poma la reina dels productes tecnològics d’alta gama. Innovació en estat pur, per a quant un producte Apple que converteixi en 3D les imatges i el poguem utilitzar amb tot el cos?..segur que ja estan treballant-hi.

Llibre: Liquid Love de Zygmunt Bauman

Pel·lícula: Invictus de Clint Eastwood

Música: Empire State of mind d’Alicia Keys & Jay-Z

L’esport  és un rite que està substituïnt en la societat del segle XXI altres formes de representació, i els clubs són espais de decissións econòmiques, polítiques i socials. El FCBarcelona és “mes que un club”, frase que procedeix d’una forma de sentir-se català ara s’ha convertit en una forma d’identificació global. Fa temps que m’interessa el Barça com a institució esportiva i com a fenòmen social per això no vaig dubtar un minut quan el meu amic Dídac Lee em va proposar de formar part del Consell 2.0 que dona suport a la candidatura de Sandro Rosell a la presidència del Barça.

En aquest moment les xarxes socials a Internet són imprescindibles en la comunicació global, en l’acció social, política i econòmica; unes eleccions al club de futbol més important del moment  tenen necessàriament un paper fonamental a la xarxa i el fet de que un candidat, Sandro Rosell, hi hagi apostat des del primer moment amb un equip de gent activa en elles, diu molt de la idea actual i agosarada del candidat. Una institució, una empresa, un club com el Barça seran 2.0 o no seran, i aquest perfil 2.0 de Sandro Rosell avala la seva posició.  Hem començat amb algunes eines com la pàgina Donem suport a Sandro Rosell , el seu perfil a twitter @sandrorosell i la primera twitterentrevista a Sandro Rosell que vam realitzar el dia 20 de gener amb uns resultats espectaculars, més de 600 preguntes, moltíssims retwitts, comentaris, i una activitat d’intercanvi directe entre el personatge i la gent que demostra com de potents són les eines 2.0.

El que transmet una acció a la xarxa és un missatge molt potent que ens interpel·la com a individus, com a actors privilegiats d’un futur que ja és present. La identificació de la gent amb el Barça és molt profunda, gent de cultures molt diferents saben cantar un himne que es canta en català, admiren a Pep Guardiola perquè personifica una forma de fer molt respectuosa i profundament coherent, que té en compte les persones i que relaciona l’emoció amb el resultat. La passió que un individu sent per allò que fa es reflexa en els resultats, es pot plorar i sentir que el món està amb tu des d’un racó com Catalunya, del local al global amb transversalitat de cultures, de perfils professionals, de llengües; aquestes són les característiques que també el Consell 2.0 i Sandro Rosell valoren com a importants,  per això la gent que formem el Consell 2.0, de forma desinteressada, hem decidit donar suport a un candidat que mira de preservar allò pel qual milions de persones són capaces de cantar: Blau grana al vent, un crit valent, tenim un nom, el sap tothom, BARÇA, BARÇA, BARÇA!

Llibre: Benvingut al món real de Sandro Rosell

Pel·lícula: Up in the air de Jason Reitman

Música: I gotta feeling de Black Eyes Pead

La desolació i el caos regnen a Haití, el govern del país està desaparegut, els governs dels països rics queden per parlar com qui queda amb uns amics, i els dels països pobres s’ho miren pensant que aquesta vegada no els ha tocat a ells, el gran pare americà fa el que s’espera d’ell i envia marines, personalitats i periodistes, mentre els actors de Hollywood organitzen meses petitòries per als damnificats, i els bancs recullen l’almoina dels que se senten colpits i, a més, cobren per fer-ho. Aquest cop tenim però una novetat, informació directa, emocionalment precisa, minut a minut, les xarxes socials es fan les protagonistes de la comunicació deixant en darrera els telenotícies, no caldrà esperar a sentir l’Antoni Bassas explicar-nos la seva crònica a la nit, durant el dia hem sabut pel seu nick a  twitter @3cat24aHaiti tot el que veuen i senten, és la darrera frontera de la informació.

Però sabem que aquest allau de dades informatives, d’emocions relacionades, té data de caducitat, no durarà més d’uns quants dies, i llavors serà quan les ong, els militars i la gent es quedaran sols a la destruïda Haití i la resta del món continuarà com sempre. Perquè no oblidem que a Haití plou sobre mullat, com a la majoria de territoris pobres. La pràctica ens demostra que les devastacions naturals són més contundents als territoris sense desenvolupament econòmic, i en canvi això no modifica els resultats en desastres posteriors. Haití és una crònica de la catàstrofe anunciada. Essent el primer país que es va lliurar de l’esclavatge de França a territori americà a l’hora que els USA ho feien de la Gran Bretanya, en canvi no han tingut les mateixes possibilitats, i paradoxalment són avui els dos pols oposats d’una mateixa realitat. I per què? si analitzem la independència de cadascú veiem que la dels haitians era la dels esclaus negres contra la corona francesa, la dels pobres contra els rics, els quals van rebre com a resposta l’aïllament internacional fomentat per França i van començar el camí de la independència sense cap possibilitat econòmica de subsistència. En canvi als USA, els independentistes eren blancs que es rebel·laren contra els pares anglosaxons i que han mantingut durant 200 anys el control social, just ara ha sigut possible un president negre, Barack Obama, sorprenent a propis i estranys. Només eren els fills pròdigs que es feien grans.

Ara, en ple segle XXI, el gran pare americà, els USA, domina el món, i les xarxes socials a Internet repliquen les notícies més colpidores del desastre haitià, transmissió en directe dels marines desembarcant, d’un ex-president repartint ajut humanitari, i una desesperació que es converteix en violència dels haitians perquè saben que des del segle XIX són els parents pobres dels “altres” americans. Al 1970 Haití produïa el 90% de la seva dieta alimentaria, avui ha d’importar el 55%. Twitter ens transmet el cataclisme i l’emoció del moment que no tindrà continuïtat ni modificarà la vida dels qui no està previst que se’n surtin.

LLibre: De la democràcia a Amèrica d’Alexis de Tocqueville

Pel·lícula: Invictus de Clint Eastwood

Música: Yo pisaré las calles nuevamente. Homenaje a Salvador Allende por Pablo Milanés

Els canvis que s’estan succeïnt al món van molt ràpids, més del que mai en la història. L’evolució tecnològica ha fet que en només un segle el món sigui absolutament diferent, i això ha comportat que l’adaptació humana sigui menys eficient, pràcticament estem modificant el nostre comportament a base d’obligació  tecnològica. I això és més fàcil gestionar-ho a nivell individual. Especialment significatiu és el canvi  en grans organitzacions, i per definició la dificultat suprema està en els serveis públics, en l’administració.

El sistema públic d’educació és un exemple clar de la màxima complexitat. Si ho analitzem des del punt de vista “empresarial”, és una de les empreses més grans de Catalunya, per no dir la més gran; tant en nombre de treballadors, com en el d’usuaris o serveis. Els perfils professionals són molt diversos: docents, administratius, conserges, cuiners, netejadors. Els centres de treball molts i escampats per tot el territori: escoles, serveis educatius, serveis administratius. Els serveis i productes van des de la tasca docent pura, fins al menjador, el d’assistència social, el de control de la seguretat, el de la custòdia de persones i dades o el de productor de materials pedagògics. Tot plegat amb línies de dependència orgànica paral·leles, polítiques i funcionarials, o pressupostos i despeses no totalment depenents d’aquells que les han de gestionar. Un batibull organitzatiu que funciona perquè cada matí entre les 8 i les 9 h s’obren milers de portes i entren per elles milers d’alumnes, professors i professionals que treballen per a aconseguir l’objectiu de que els infants estiguin preparats per a la seva inclusió en la societat, però que necessita d’una millora constant. I per aconseguir-ho un dels reptes principals en aquest moment és incorporar la revolució d’Internet a l’estructura d’un sistema administratiu i educatiu complex i de servei públic.

L’educació és però un ecosistema que per la seva pròpia dinàmica és un dels més permeables per a implementar canvis, l’escola és un espai de social media per definició, no es pot dir el mateix de la resta d’estructures administratives i per tant el canvi en la forma de governar, d’administrar el sistema públic d’educació és vital per facilitar la revolució d’Internet a l’aula, perque els infants són abans digitals que ningú altre, i les escoles són ja espais d’intercanvi. Cal doncs posar els mitjans tecnològics i personals per a afavorir que la feina s’adeqüi al moment i als resultats esperats: conexió de banda ampla, terminals de tots tipus (portàtils, mòbils, DS, playstatio, wii, pantalles, micròfons, altaveus), formació dels professionals i especialment convenciment de l’administració per a obrir-se als nous entorns. Les xarxes socials d’Internet ens demostren que una altra forma de treballar és possible i els primers que ho practiquen són els alumnes i mestres que twitejen i fan blocs a les aules. Ara el Departament d’Educació ha iniciat la presència institucional en aquest nous canals de participació amb un blog institucional (Educacio_cat) amb un canal a Twitter (@Educacio_cat) i amb un canal a Youtube (Educaciocat) El convenciment de que la revolució de les xarxes és imparable és el que mou aquesta acció, i una administració pública té la responsabilitat i l’obligació de donar exemple.

Llibre: What is  Web 2.0 de Tim O’Reilly

Pel·lícula: La cinta blanca de Michael Haneke

Música: Anem de Roger Mas

Fer un talkingabout amb en Miquel Pellicer sobre antropologia, internet i xarxes socials va ser emocionant, les entrevistes que la Gemma Urgell i el Ricard Espelt fan en aquesta sèrie que anomenen “talkingabout” estan fent veritables joies de l’opinió, de l’intercanvi d’idees que passa de l’ofline a l’online.

L’antropologia estudia les persones en tant que grups culturals, de com i per què els humans ens ajuntem per afinitats i pertenences, la nostra identitat ens fa ser membres d’un grup social, d’una família, d’un grup professional o fans d’un equip de futbol. El Barça és en aquest moment un dels signes d’identitat global més influents a escala mundial i fa que persones molt diverses s’identifiquin amb un estímul cultural que els fa cantar un himne, posar-se una samarreta blaugrana i sentir emocions molt fortes al veure un grup d’homes jugar a futbol. Aquest és un fet cultural que genera diners, molts diners, però també reaccions en cadena i accions solidàries o de comunicació global. Avui el FC Barcelona és més universal que un govern, que molts governs i el per què passa això ho estudia l’antropologia.

Internet és per definició una xarxa de xarxes que genera un món cultural paral·lel en la virtualitat; l’antropologia és una eina perfecta per a analitzar com i perquè aquesta xarxa està fent que molts dels nostres hàbits es modifiquin, que persones molt diverses es posin d’acord i facin un flahsmob sense més que un missatge comú; que una persona de raça negra sigui avui en dia president dels EEUU, o que els governs vulguin posar fre a l’intercanvi de documents amb lleis antigues per a nous usos. Segurament els humans som més lents que les màquines, la tecnologia ens està fent el sorpasso i els signes d’identitat digital són ara ja una eina potentíssima que ningú pot obviar. Què diria Lévi Strauss si estigués viu ara?..segur que seria un estudiòs febril dels twittaires, dels perfils de facebook, de les llistes d’spotify, allà hi som tots i cada vegada amb més lligams i cadenes de relació; els humans som éssers grupals, i l’antropologia la ciència que ens pot donar pistes de com la xarxa ens modifica el món. Parlem-ne…

Llibre: La vida fácil de Richard Price

Pel·lícula: El consul de Sodoma de Sigfrid Monleón

Video: Gravació del Talkingabout: Human

#talkingabout - human from redall on Vimeo.

Us recorda alguna cosa la foto?…Blade Runner?….hi ha pel·lícules que marquen estèticament i temàtica les següents generacions… Veient Babylon, a la qual pertany aquest fotograma, rememores Blade Runner i la seva empremta  posada al dia. Babylon m’interessa especialment perquè introdueix en clau futurista, alguns gadgets espectaculars i preveu quins podrien ser els valors en alça a la Borsa d’aquí a 50 anys. La història de Babylon comença a Serbia, passa per Rússia i arriba a Canadà per acabar a Nova York, un recorregut salpebrat de lluites i del més pur estil aventurer, Vin Diesel en estat pur. A aquest transfons simple i de sèrie B si li afegeixen però una sèrie de tecnologies que impacten i que haurien de ser tasca d’enginyers: un mapa en paper que es pot consultar com una pantalla tàctil ampliant i movent les imatges…unes ulleres que conecten visualment i auditivament amb altres persones i que augmenten el camp de visió…una paret plena de pantalles que s’unifiquen en una seleccionant-les amb una ma…mil canals d’informació mundial via web… però tot aquest desplegament de tecnologia deseable ens mostra una realitat difícil i apocalíptica que facilita que les grans empreses, les que dominen el món siguin sorprenentment les que venen religió..creences…

Un dels personatges diu que els humans vam deixar d’evolucionar a principis del segle XX i que la tecnologia ens ha avançat per l’esquerra, quan la tecnologia avança més rapidament que els humans és quan aquests tornen a la creença i li donen el valor que la tecnologia ha tingut en els temps precedents. Una hipòtesi a tenir en compte, si Google és en aquest moment el rei de la borsa, serà una nova religió la que donarà rendiments als inversors futurs? i si és així, pagaran els creients pels descreguts? És la vella discussió entre creure i investigar? Els humans sempre han necessitat de valors en els quals basar la voluntat de fer, la manca d’explicació del que es desconeix, la raó de les injustícies. Darwin deia que: “la religió és l’estratègia de supervivència de la tribu i Déu el legislador fonamental”, i justament quan la tecnologia sembla que ens soluciona la supervivència, és la religió la que obté els beneficis més alts. És una hipòtesi del guió d’una pel·lícula de segona, la realitat però podria donar-li la raó?

Llibre: Els amants de John Connolly

Pel·lícula: Babylon de Mathieu Kassowitz

Música: Deuces of Babylon de Achozen

Començant l’any i sense voler prendre la feina als futuròlegs sí que voldria imaginar com anirà el món de les xarxes, d’Internet, d’aquesta eina que ens canvia inclús la forma de pensar. Fa un temps a aquells que anàvem amb un mòbil i el portàtil a la ma ens deien frikis però vet aquí que el negoci de la mùsica se’n va en orris, o que la televisió es veu per Internet, o que la comunicació es fa per telèfon mòbil i no per fixe, i el negoci ja no és el que era. Com és possible que ja no comprem diaris cada dia? com pot ser que el llibre en paper tingui els dies comptats a les escoles? algú podia imaginar fa només cinc anys que podria parlar per Skype des de l’ordinador amb qualsevol lloc del món i gratis? Alguna cosa més que postmodernisme és que els grans negocis a la borsa siguin de Google i no d’empreses clàssiques com els bancs que s’han enfonsat en la misèria econòmica el darrer any. Confirmat ja que la xarxa és part fonamental de les nostres vides anem ara a pensar com i de quina manera la farem servir, amb quins continguts i amb quines eines.

El tema dels continguts mereix alguns posts i tot arribarà, però el de les eines em sembla més clar i evident, l’eina d’Internet és el mòbil, per sobre d’ordinadors, siguin netbooks o portàtils, i les altres máquines com la televisió o les consoles no arriben a les capacitats temporals i espaials del mòbil. Els mòbil estan cridats a ser l’eina fonamental: pel tamany, és més accessible i usable; és més econòmic, tothom el té; pot utilitzar-se a qualsevol espai, fora i dins dels edificis, en qualsevol situació i per pràcticament qualsevol activitat. Els darrers enginys de telefonia mòbil ja incoporen pràcticament totes les capacitats de qualsevol ordinador, a més de ser càmeres de fotografia, de video, reproductors de música i transmissors de dades i veu, localitzadors, GPS, i estan capacitars per admetre totes les incorporacions i gadgets imaginables.

Els desavantatges poden ser d’accés a determinats continguts en funció de les comunicacions i els serveis de les operadores, les abusives tarifes planes o l’encobert monopoli, però tot plegat només farà que es retardi en algunes zones el que ja és una realitat. Utilitzar les xarxes socials comunica la gent i fer-ho des del mòbil facilita que es pugui actuacior des de l’online a l’offline amb total continuïtat. El móbil acabarà amb la idea de que Internet aïlla, de la prevenció escleròtica dels qui neguen la vàlua de la xarxa com a motor de relacions, com a eina de negoci, com a facilitador de trasnmissió de coneixement. Un bon mòbil amb conexió de dades és el millor regal per a un infant, per a un emprenedor, per a un alumne, per a tothom, els posarà al món en una ma.

Llibre: Micropolítica d’Antoni Gutiérrez Rubí

Pel·lícula: In the loop d’Armando Iannucci

Música: When you’re gone de The Cranberries

Un resum de l’any que s’acaba i una previsió del que comença podem fer-la amb un núvol de paraules que per a mi serien:

2009 - recerca, innovació, xarxes socials, educació, responsabilitat, coneixences, networking, Barcelona, Girona, política, bones pràctiques, males pràctiques, 2.0, revolució digital, Internet, iphone, stic.cat, blocs, premisblocs catalunya, Vic, UOC, cronica.cat, contrapunt.cat, el 9Nou, COMRadio, Platxèria, twitter, facebook, amistad, família, voluntat, alguns fracasos i alguns éxits.

2010 - comunicació, identitat digital, 2.0, xarxes socials, responsabilitat, política, Barça, Barcelona, Girona, empreneduria, gosadia, Internet, stic.cat, blocs, premisblocs catalunya, Platxèria, escriptura, continguts digitals, UOC, amistad, família, esforç, superació, menys fracasos i més éxits.

La nostra realitat és líquida i algunes persones la protagonitzen perquè són capaces d’emocionar amb el seu missatge, amb la seva feina, amb el que proposen i fan. L’any va començar amb un personatge únic, el President Obama, que és capaç de fer-nos recordar la simplicitat de l’equitat, del respecte, de la paraula ben dita, de l’elegància, de la contradicció i la normalitat. La figura d’Obama ens interpela en aquest nou mileni, perquè estem en un moment de canvi econòmic, social, polític, i de persones. Darrerament constato la necessitat vital de moltes de les persones que m’envolten de fer un canvi a les seves vides, no s’agraden tal i com són o pel que fan, i necessiten canviar. Potser tots necessitem canviar i els sotracs polítics, econòmics i socials només són la punta de l’iceberg d’un canvi en la forma de relacionar-nos, de fer-nos, d’identificar-nos i de que ens identifiquin, la nova identitat digital en la xarxa de xarxes és una construcció única que ens possibilita tornar a ser i hauriem de poder reinventar-nos millor del que som ara, cadascú i tots. Del creure a l’investigar, del mirar al participar, del guardar al compartir, de l’esperar a l’emprendre, de la distància a la proximitat, del fred a l’escalfor, model Guardiola i aquest treball en equip d’un Barça universal. Sempre m’han semblat banals els bons desitjos dits només per a un moment determinat, els bons desitjos són per a tots i cadascun dels dies, dels nostres dies. Aquest és el veritable repte. Com diu Joan Salvat Papasseit:

Fem l’escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:
el primer bes que se’ns doni als primers.

(La gesta dels estels)

Llibre: L’orígen de les espècies de Charles Darwin

Pel·lícula: Ágora d’Alejandro Amenábar

Música: Nessum dorma (Turandot) versió de Pavarotti