Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món

El 10 de juliol de 2010 s’ha produït la manifestació més multitudinària feta a Barcelona, 1.500.000 persones pels carrers, i replicada a algunes ciutats del món. Per arribar a que aquest fet es produís, molts i moltes han treballat de valent, i alguns se n’han aprofitat, com sempre a la història. La protesta és una reacció a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut en vigor, recorregut pel Partit Popular i el Defensor del Pueblo. Aquesta sentència, com molt bé explica Enric Juliana, és una sentència de llarg recorregut que conculca el dret sobirà dels pobles a decidir sobre la seva organització democràtica. No sempre les legalitats són ètiques. El despotisme il·lustrat s’embolcalla de llenguatge inintel·ligible per a fer que els sàtrapes segueixin fent de les seves. En aquest segle XXI que ens arriba amb la novetat del món virtual,  podria ser  la xarxa la que ens proporcionés alguna solució a la letargia política que patim?

El seguiment de la manifestació del #10J ha estat per primera vegada massiu a Internet, un twitt que he posat a les 18h: “@trinamilan Catalunya és una nació a Internet. Primera mani 2.0 #somunanacio #10J“,  ha estat retwittejat per 10 persones en qüestió de minuts. I els trending topics de la tarda han estat recollits per http://es.twicker.net aquests: 1. #somunanacio 2. #10j 3. #esp 4.#manirac1 5. #worldcup #trendingtopics. Però és que els mitjans tradicionals s’anaven omplint del que els internautes anaven posant a la xarxa, des de fotografies fins a comentaris personals o d’informació. La cobertura que ha fet TV3, BTv, RAC1, CatRadio o COmRadio han estat significatives, per exemple, el 3cat24 ha fet un article sobre el seguiment o el TN de TV3 ha donat un recull de twitaires seguint la manifestació, o  ComRadio ha recollit totes les declaracions d’alcaldes sobre la manifestació a twitter: http://www.swift.fm/comradiocom/ I mots polítics que eren presents a la manifestació han seguit també aquesta dins la xarxa com @ebenach, @lluisrecoder o @quimnadal; i especialment @omnium i la seva presidenta @murielcasals i el seguiment del web Som una nació d’Omnium Cultural.  Així com a mitjans estrangers com The Washington Post o la BBC. Tota aquesta munió presencial als carrers de Barcelona és exponencialment més important a la xarxa. Milions de persones se n’han assabentat de que alguna cosa passava a Barcelona que era molt important i o llegien i ho veien en directe a twitter, a twitpic, a facebook, a youtube i als blocs a partir d’ara mateix. Ja tenim un “meme” de @joanka68 que ho demana. L’acció de la gent a Internet està deixant en darrera a la realitat,  i els carrers de Barcelona són una mostra perquè només sentint les lluites aferrissades dels polítics i les institucions per a saber qui anava a davant no deixaven gaire bones vibracions per a la participació.

És doncs la desafecció de la política una realitat? o és la manca de solucions al problemes reals el que fa que la gent se senti lluny de la feina que fan els nostres representants? Internet és l’expressió de que si una cultura vol ser present ho és: la presència de la cultura catalana a la xarxa és molt superior a allò que 7 milions de parlants tindrien dret a tenir. la Viquipèdia catalana és de les més actives i de més qualitat; el nombre de blocaires i activistes a les xarxes socials és percentualment molt superior al d’altres cultures similars en nombre i situació. La qualitat de la presència del català i Catalunya com a productores àudiovisuals i digital és impressionant. És doncs un repte fer realitat el que volem sense més embuts. Són capaços els polítics de fer que el milió i mig de persones(el 20% dels catalans)  que avui han sortit al carrer tinguin el que esperen? Solucions als seus problemes econòmics, socials, vitals?… Si no ho són, caldrà que ens ho repensem tots plegats. La xarxa demostra que s’ha de ser ràpid, eficaç i sense complexes, que s’han de prendre decisions i ser adaptatiu. A Internet sembla que ho fem, per què no a la realitat?…

(meme..a @joanka68, @mgarrigap, @ricardespelt, @gemmaurgell, @erovira, @medri, @xpeytibi…..)

LLibre: El arte de la guerra de Sun Tzu

Pel·lícula: Invictus de Clint Eastwood

Música: Caic de Gerard Quintana

Durant aquests darrers tres anys Catalunya ha estat el punt de mira de determinats mitjans de comunicació i institucions polítiques, civils i econòmiques d’Espanya que han fet servir els seus espais per transmetre una imatge no real del nostre país i això ha quallat en una part de la societat espanyola. Aquesta mirada irada d’una part d’Espanya que no ens entén, acompanyada per una sentència del Tribunal Constitucional que ha estat llarga, polèmica i amb un desenllaç gens desitjat, fa que sigui l’hora que els catalans (societat civil i política) treiem pit, que defensem la nostra dignitat i demostrem unitat.

Davant nostre s’obre un futur incert. No es qüestió d’analitzar com serà, però cal fer palès, d’una vegada per totes, que el nostre país i la nostra nació, que és Catalunya i nosaltres, els catalans, volem una millora en el nostre autogovern i un finançament més just.

–

Aquest post és una iniciativa conjunta de Ricard Espelt, Marc Garriga, Trina Milan, Edgar Rovira i Gemma Urgell. Si vols adherir-te només cal que creïs un post en el teu blog amb aquest text, també pots adherir-t’hi fent un comentari a aquest blog o qualsevol altre blog que ho hagi publicat.

Meme: es refereix a una frase o concepte que es propaga ràpidament de persona a persona a través d’Internet, basat en correu electrònic, blocs, fòrums, llocs de xarxes socials. Del grec mneme, “memòria”, en realitat Internet se l’ha apropiat a partir del concepte d’una unitat de transmissió cultural, o una unitat de la imitació. Hi ha patrons de transmissió, quasi bé tots referits a posicionaments culturals dels individus en els grups socials. Per a un antropòloga és un luxe que m’hagin passat aquest meme els amics Javi Quintano, Manu Santambrosio, Dani Seuba, Marco Cimino, Cristian Saracco, i pels quals espero poder estar a l’alçada.

Des de la ciència va ser Dawkins a El gen egoïsta el que definia conceptes que són els que remeten als replicants conceptuals en un grup cultural i que expliquen l’evolució humana: quantitat, paternitat, eficiència, proselitisme, coneixement, motivació, emoció. Parlem de selecció natural, d’evolució, de reconeixement del que ens és proper i del que fa que nosaltres, com a individus eficients en la nostra cultura, fem que aquesta sigui millor, o potser només diferent. I ara com ara, la marca és definitiva. I quines marques són culturalment importants per a nosaltres? perquè estem parlant de cultura en lletres majúscules, aquella que es refereix a com ens relacionem. Per seguir amb el meme, proposo tres marques que em provoquen totes les emocions, essent poc ortodoxa, és clar:

Novel·la negra, (o giallo o en italià o noir en francès)  des que el Carvalho de Vázquez Montalbán em seduí fa molts anys i després van venir Mankell, Camilleri, Vargas, Silva o els clàssics com Highsmith o Green No havia tingut gaire bona premsa el gènere de detectius, assassinats i similars entre la gran intel·lectualitat, però aquests escriptors i molts més han convertit a la novel·la negra en la gran novel·la social del segle XXI.

Darwin, com a metàfora, ( i com a homenatge a alguns amics). La ciència, la curiositat intel·lectual, l’evolució per la innovació, el desig d’anar on no hi havia arribat ningú encara, però amb el mètode, el rigor, el treball en equip, el mètode científic, la hipòtesi com a forma de creença. Provocació i revolució aplicades a cada una de les fites que et proposes a la vida. Ser darwinià i practicar-ho.

Mediterrani, és ja una marca, és una marca cultural, musical, gastronòmica, és l’origen de moltes altres marques, és una forma d’entendre la vida, i per això és fàcil viure i sentir a prop del primer mar, del mar originari, que ens remet a Egipte, a Grècia, a Roma. A la forma en com entenem alguns la vida.

Hagués afegit Audi, Camper, Piquadro, Apple, Armani o Les Terrasses o El Bulli..e tanti altri…..però això queda per als especialistes en màrqueting pur…i per als meus amics @qtorb, @evasnijders i @mik1977….als que passo el meme…

Llibre: El gen egoista de Richard Dawkins

Pel·lícula: Mujeres en El Cairo de Yousry Nasrallah

Música: Spot Estrella Damm 2009 amb Billie the vision and dancers

La cara és el mirall de l’ànima. Diuen que els humans ens reconeixem en els ulls; que varem començar a ser “sapiens” en el moment en que vam ser capaços de somriure i comunicar-nos entre nosaltres directament, no només per signes, sinó amb la voluntat de fer-nos presents per a comunicar una alegria, un sentiment. Fa temps que tenim tan interioritzat el fet de que ens comuniquem també pels gestos, pels ulls, però no en som conscients, no fins que algú ens ho prohibeix. Quan a una dona o a un home li prohibeixen exhibir la seva cara, el seu cos, els seus ulls, el seu somriure, l’empresonen.

Les dones al llarg del temps hem dut i duem a terme una lluita aferrissada per a defensar-nos de la invisibilitat. A la majoria de les cultures mundials, no a totes, les dones tenen adjudicat un paper secundari, de manteniment de l’statu quo, de domesticitat, que porta afegit el demèrit, la falta de valoració social, el no cobrament per la feina feta. Fa relativament poc temps que a casa nostra les dones portaven vel per anar a missa, encara avui en determinats estaments religiosos, les dones porten vel, també alguns homes porten túniques, però no els cobreixen el cap, la cara. La cara, els ulls, són la màxima expressió de la persona i aquesta és la que a moltes dones del món se les prohibeix exhibir.

Quina raó porta a pensar que hem de ser laxes amb altres cultures pel fet de ser diferents? Cap. El que hi ha al darrera dels vels, de les túniques, és el sotmetiment de la dona o l’home com a possessió d’altres, siguin homes o també dones. Aquesta és una lluita de poder, que es veu afavorida per la situació d’indefensió sobretot de la dona en general. Les dades ho diuen, en el moment en que a la dona li donen la possibilitat de formar-se, de desenvolupar el que pot fer, ho fa. La majoria de les noies emigrants a casa nostra son capaces d’arribar a la universitat, si les deixen acabar el batxillerat, clar. Els percentatges d’èxit escolar ho demostren. Siguem curosos, respectem totes les cultures, però siguem inflexibles enfront la dominació dels éssers humans, dels i les invisibles.

(article publicat a Contrapunt Diari el 25 de juny de 2010)

Llibre: Educación siberiana de Nikolai Lilin

Pel·lícula: Io, Don Giovanni de Carlos Saura

Música: Knocking on heaven’s door by Avril Lavigne

Ser a la xarxa comporta riscos. Siguin de caire personal o professional. Al cap i a la fi, som les persones les que escrivim, llegim i actuem a l’espai virtual, i les persones no deixem de ser com som només perquè estiguem al darrera dels bits. Però a més, a la xarxa, tot és més ràpid, i més curt, i més intens. Tot queda, tot és reproduïble, i això fa que tot el que decideixes dir, fer, posar o treure tingui conseqüències. Per a bé i per a no tant bé. Una notícia, una bona notícia, expandida i repetida pot repercutir molt positivament en la teva reputació, pot ser palanca de promoció professional, pot ser camí per a noves amistats, experiències, coneixement. De fet és una de les millors formes de crear coneixement compartit que existeixen. Puc dir que algunes de les persones que més i millor han  influït en la meva vida en els darrers temps són coneixences fetes a la xarxa, connexions que han facilitat trobades, i projectes insospitats. Un luxe.

Però també existeixen els trolls, la toxicitat, com en tots els territoris on actuem els humans, la xarxa és un espai humà on el potencial de la negativitat és molt elevat. Les mateixes característiques que la fan rica i poderosa per a transmetre missatges positius, la fan igualment poderosa per a la destrucció de reputacions personals i professionals o per a l’expansió de continguts falsos, tant pel que es refereix a la ciència com a les notícies. Molts han qüestionat per aquesta raó la validesa de Wikipedia, o la dels blocs com a espai d’opinió. Especialment rellevants són les conseqüències per a professionals del periodisme o l’educació que han vist sotragats els espais privats de referència professional, restringits abans per un títol universitari. És, però, l’acció de la xarxa, la que s’imposa en el canvi de procediments i aquesta ha vingut per a quedar-se.

M’interessa en aquest punt, tocar el tema de la reputació personal. La plaça pública que és Internet obliga a la més absoluta revisió de com ens movem en ella. Som conscients de que una frase nostra és visionada per milions de persones en un clic? que una fotografia o un enllaç està lligada per sempre a nosaltres com a individus a la xarxa? Potser no sempre en som conscients del que diem o fem a Internet, i això és quelcom que es converteix en fonamental per a nosaltres com a persones. De la mateixa manera que les paraules, els signes, les exclamacions, les respostes, les salutacions, són o haurien de ser a Internet, iguals que els que utilitzariem si fossim realment davant de qui les expressem. Per què doncs no ho fem així? o és que ens sembla que una pantalla ens protegeix de l’insult i l’agressió? Cap màquina, cap tècnica fa amagar qui som realment com a persones, i només essent conscients d’aixó, serem millors persones, tant dintre com fora de la xarxa. Nus davant de nosaltres i del món.

Llibre: La pell freda d’Albert Sanchez Piñol

Pel·lícula: Conviction de Tony Goldwyn

Música: Message in a bottle d’Sting

Els amics et proporcionen paraules, imatges i sons, i per a ells, tots i totes les que m’ajuden a viure, aquest post fet de regals que aquests dies m’han fet, i que vull compartir amb vosaltres.

Después de un tiempo, uno aprende la sutil diferencia
entre sostener una mano o encadenar un alma,
y uno aprende que el amor no significa recostarse,
y que una compañia no significa seguridad,
y uno empieza a aprender
que los besos no son contratos,
y que los regalos no son promesas
y uno empieza a aceptar sus derrotas
con la cabeza alta y los ojos abiertos.
Uno aprende a construir todo su camino en el hoy porque
el terreno de mañana es demasiado inseguro para planes,
y los futuros tienen una forma de caerse a la mitad.
Después de un tiempo uno aprende que sí es
demasiado, y hasta el calorcito del sol quema.
Así que uno planta su propio jardín,
y decora su propia alma,
en lugar de esperar que alguien le traiga flores.
Y uno aprende que realmente puede aguantar
que uno realmente es fuerte,
que uno realmente vale,
y uno aprende y aprende
y con cada adiós …. uno aprende.

(Jorge Luís Borges. )

Llibre: Benvinguts al món real de Sandro Rosell
Música:

En Daniel Garcia Peris, alma mater de la Penedesfera, em va fer l’honor de convidar-me a participar en les 3eres Jornades de la Penedesfera, moderant una taula sobre Continguts digitals i educació. Vaig ser com a assistent a l’edició anterior de les Jornades i va ser una gran experiència poder compartir amb la gent de la Pendesfera un espai de col·laboració i aprenentatge que tot just començava a ser també 2.0. Recordo que en aquell moment els que feiem anar el twitter, per exemple, erem uns estranys amb un mòbil a la ma tot el temps. Avui el twitter és protagonista de qualsevol esdeveniment que es precii. Internet i les noves formes de relació a la xarxa ens estan modificant ràpidament i radicalment la feina, les relacions humanes, la forma en que ens comuniquem, però sempre essent conscients de que els humans som els responsables de l’acció.

Aquest canvi és especialment important al sistema educatiu, a l’escola. Com a mestra no puc menys que pensar en com Maria Montessori va ser capaç de crear escoles per a nenes a principis del segle XX sense gaires possibilitats d’èxit. Ella va fer que una idea es transformés en realitat, amb un públic complicat, amb poques eines però amb molta voluntat. Podem pensar que el canvi a l’escola no serà possible només perquè les dificultats són tecnològiques? Impossible, la tecnologia ens ajuda a fer millor i més qualificadament la feina, però, com tots els mestres sabem, l’ofici de mestre és ara més important que mai. Tot el saber a Internet, tots els aparells: ordinadors, mòbils, playstation, pissarres digitals, són nomès el “guix” i els “jocs” que Maria Montessori utilitzava, posats al dia. Quin és el canvi real? els continguts i els procediments. La possibilitat de donar un tomb a la forma d’ensenyar, utilitzant com a “excusa” la tecnologia és a les nostres mans, i per això estem obligats, com a professionals a intentar-ho.

Persones amb perfils molt diferents però que són especialistes en àmbits que tenen a veure amb el que l’escola necessita són els que ens han fet l’honor de participar en aquesta taula: Albert Garcia Pujadas, Ramon Barlam, Simon Lee i Narcís Vives. Perfils de persones que treballen en el món dels continguts digitals, i en el món de l’educació que xerraran i intercanviaran opinions sobre el repte de l’educació avui. Per a ser conseqüents amb el propi esperit de les Jornades i del que significa intercanviar a la xarxa, us preguem que participeu des d’ara i fins al dissabte amb les vostres propostes per a aportar idees i compartir experiències, mestres, creadors de continguts, alumnes, tots podem dir la nostra, la xarxa ho permet, amb voluntat de cooperació i de creació de coneixement. Gràcies a tots i totes.

Llibre: La educación siberiana de Nicolai Lilin

Pel·lícula: The Gosth writer de R. Polanski

Música: Summer 78 de Yann Tiersen

La UOC ha organitzat una jornada de treball sobre lideratge i innovació que ha aplegat un grup de persones al Mont Sant Benet, seu també de la Fundació ALICIA. Els protagonistes han estat Ferran Adrià i Ferran Soriano. Tots dos persones rellevants de l’empresa catalana. M’interessa especialment però el discurs d’Adrià i la feina que desenvolupa a la Fundació ALICIA. No descobrirem ara qui és Ferran Adrià, el millor cuiner del món. Però la personalitat abassegadora d’Adrià és impactant quan el coneixes en directe. Les persones intel·ligents que saben com gestionar la seva creativitat són les que tenen més possibilitats de triomfar, i aquest triomf no és el de la medalla o la catifa vermella, el triomf és el de proporcionar a la gent vivències positives, feina, models reeixits de negocis i de plaer.

La trajectòria de l’Adrià, conegut pel seu restaurant El Bulli,  és la d’una persona que ha fet el que no estava previst, un camí i un currículum atípic que demostra que la voluntat és el primer factor d’un bon currículum, seguit de creativitat, recerca, innovació. Ell diu que li fa més il·lusió haver tingut tres nomenaments “doctor honoris causa” que els premis de les llistes de millors cuiners del món. Parlar de cuina mitjançant la ciència és el seu objectiu. El discurs que hi ha al darrera de la Fundació ALICIA és posar en contacte la gent amb la ciència mitjançant la cuina. De fet la frase que més repeteix és que contra qualsevol crisi, la recepta és Educació, Educació, Educació. Com es relliga el món de l’educació amb el món de la cuina? Per què a dins de les escoles no es fa una hora d’alimentació i salut que prepari a la infantesa per a menjar bé i per a relacionar-se bé socialment? Les estructures escleròtiques són el problema, la impossibilitat d’establir sinergies és un aturador, però la voluntat de fer-les és la clau.

Va explicar Adrià que quan va sortir a la portada del New York Times no era conscient de la repercussió del que significava, el de convertir-se en un personatge mediàtic, i això ell no ha volgut fer-lo professional sinó natural; la naturalitat és la base de la seva forma de ser i la seva forma de fer. És el que està al darrera de la seva cuina i de la seva estratègia de creativitat. La nova Fundació El Bulli serà una extensió del que ja ha fet. Ferran Adrià és sobretot un aprenent de tot, una persona que és feliç amb la feina que fa, que se la creu, que és capaç de transmetre la normalitat de les persones que tenen carisma sense haver-lo après, perquè no s’aprèn ser referent, s’aprèn a fer bé la feina. Adrià va dir ahir que el Barça és l’equip més influent del món pels seus valors i les seves accions. Com ell, Ferran Adrià és el cuiner-investigador-creador més influent del món, i ho és des de casa nostra, des de l’Hospitalet. Un luxe i un privilegi aprendre’n d’ell.

Llibre: Cómo funciona el Bulli de Ferran Adrià

Pel·lícula: Aromes de “El Bulli” de El Bulli i TVE

Música: Mediterraneo de JM Serrat en versió d’Estopa

Hi ha un moment en el diàleg de la pel·lícula Gladiator en que Màximus, l’Hispà, el protagonista, li diu al César Cómodo : “Guanyaré perquè tinc la raó de la meva part i tu el que tens és por, sempre l’has tingut..” Ja sabem que els mites clàssics, portats al cinema, són producte de consum simplificat però la història inventada del Gladiador Màxim, que repta a l’Imperi Romà, al seu Cèsar, és una metàfora perfecta del que pot passar, i de fet, passa,  a les grans organitzacions actuals. Estem assistint a la degradació de les estructures polítiques, econòmiques i de retruc, socials. I només queden en peu determinades institucions i empreses que superen el descrèdit i la demolició, amb valors clau aplicats a la seva organització interna.

En aquest moment el descrèdit generalitzat rau en la pèrdua dels valors. L’honradesa, la meritocràcia no són els que prevalen en les organitzacions, públiques o privades. A l’antiga Roma, els senadors adoren uns deu-césar de peus de fang, i per això un sol personatge, que manté el valor de la feina ben feta,  de respecte i professionalitat i el sentit de responsabilitat vers el que se li ha encomanat, pot arribar a vèncer a l’emperador i els seus senadors corruptes. A costa de molt, de moltíssim, de perdre la feina, de perdre la reputació, de perdre la família, de perdre molt del que és vital per a ell, però mantenint sempre la dignitat, el convenciment, la voluntat, i l’orgull de saber que sempre ha complert amb el que se li havia encomanat, malgrat inclús quan aquell qui li havia encomanat, no sabia a què es referia, no ho feia amb coherència i amb objectius clars. El respecte a la institució de Máximo és el que li permet mantenir la dignitat.

“L’ètica és l’estètica del comportament” deia Jorge Wagensberg fa pocs dies a Catalunya Ràdio. I aquesta és la darrera consideració, per ara, d’aquest tema que aniré reprenent en altres posts. Es pot ser tan poc professional que es salta tota consideració vers la gent que treballa en una organització que no es mantenen ni les formes? Quan l’estètica dona pas als legalismes inventats, quan per justificar la mediocritat s’obvia la possibilitat de fer la feina ben feta; quan l’enveja no deixa veure clar, és quan una organització perd el nord. La por a qui té la raó, la por a qui té el coneixement és la que fa actuar a la desbandada. La por del César el fa perdre la credibilitat i la vida en el coliseu romà a la darrera escena de Gladiator, i ni jugant brut, és capaç de vèncer Màximo, que encara que mort, aconsegueix demostrar que aquesta organització, l’imperi,  no va enlloc i s’ha de reinventar. Doncs això, missatge clar per a tothom.

Llibre: La rebelión de las formas o cómo perseverar cuando la incertidumbre aprieta de Jorge Wagensberg

Pel·lícula: Prince of Persia de Mike Nevell

Música: BSO de Gladiator

Sembla que la xarxa Internet és un espai on tot és possible. I s’oblida amb molta rapidesa que la xarxa la formen les persones que actuen en ella. Res és gratuït en un espai ple de gent que parla i actua. La tècnica no amaga la realitat. Les accions de les persones poden ser més fortes i potents que en la realitat, siguin aquestes positives o negatives. Ens canvia la feina i la vida a partir d’utilitzar la xarxa. Fer de metge amb dispositius que traslladen tecnologicament les mans d’un especialista a l’altra banda del món és una acció molt positiva de la tecnologia, podem imaginar com d’innovador és actuar a distància per a millorar la salut de la gent. Aquest és un exemple clarament esperonador de com la xarxa millora la vida.

Però existeixen formes de fer servir la xarxa que no són modelitzants, que només reinterpreten en clau tecnològica el pitjor de nosaltres mateixos, amagats darrera les IP, envoltats de tallafocs que ens protegeixin, submergits en les tèrboles aigües dels xips, podem ser igual de perillosos, igual de mercenaris que en la realitat. I això es mereix una reflexió. Serà que no som conscients de com de feble és la reputació de les persones, l’honestedat, la claredat, la responsabilitat? perquè aquests són valors massa importants com per oblidar-los en el moment en que ens posem davant d’un teclat. És la persona la que escriu i selecciona les paraules, som les persones les que figurem a les fotografies del facebook, la llista d’Spotify és una declaració d’intencions, de vivències, de la nostra pròpia forma de ser; dir bon dia a Twitter al matí o agrair els retwitts, les cites, els comentaris al bloc, és tan important com saludar la gent al carrer o a la feina.

Estem preparats per a ser dins la xarxa? O som “mornigsingers” (traducció lliure de “cantamañanas” que m’ha regalat un amic) tecnològics? No podem fer combregar amb rodes de molí a ningú posant la xarxa com a excusa. Si afirmem que la xarxa modifica la forma de fer i de ser de la gent, si, com sembla, els nostres fills utilitzen el cervell de forma diferent a com ho feien els nostres avis perquè es comuniquen d’una altra manera, això ens obliga a desmerèixer totes les regles? No, no podem admetre els mercenaris a la xarxa, aquells que impunement reprodueixen en la virtualitat allò que ja coneixem de fa temps en la realitat. La manca de criteri, la manca d’objectius, la desqualificació o la buidor total, són característiques humanes; la xarxa no té res a veure amb vendre fum o amb faltar al respecte a la gent. Sócrates, el pare de l’ética occidental ja va lluitar contra aquests mercenaris amb el seu famòs mètode, i la seva frase clau ens dona la resposta:  “Sé que no em creuràs, però la forma més alta d’excel·lència en l’home és posar en dubte a un mateix i als altres” Doncs això, tant en la realitat com en la virtualitat, siguem socràtics no mercenaris.

Llibre: Apologia de Sócrates de Plató

Pel·lícula: Body of lies de Ridley Scott

Música: All i could do was cry d’Etta James