Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Category — violència a les dones

Quatre mesos, tres setmanes i dos dies

4 luni, 3 saptamani si 2 zile és el títol en romanès de la pel·lícula que vaig veure ahir nit als Icària. Mentre anava veient la cinta anava sentint al cos aquelles punxades que només el cinema fet amb rigor i coherència poden transmetre. És un cop a l’estómac que et deixa clavat al seient fins que els ulls de la protagonista, Otília, et miren impertèrrits i adolorits, en el darrer plànol.
El director Cristian Mungiu ha volgut expressament fer una peli fosca, dura, centrada en poquíssims personatges, quasi sense banda sonora i amb dos colors bàsics i dos d’accessoris: el blanc i el negre, amb el verd, el vermell.
Transcorre a la Romania del final de Ceaucescu, on una noia estudiant ha d’avortar i la seva companya d’habitació a la residència d’estudiants és la que l’ajuda en el tràngol acompanyant-la a l’hotel on un home li provocarà l’avortament.
En la línia d’altres pel·lícules com La vida dels altres o Fraulein, aquesta pel·lícula sòbria i dura, ens mostra un retall de la vida a les societats comunistes, endogàmiques de tristor i control de l’individu que arriba a l’exasperació en les dones. El paper d’Otilia, interpretat per Annamaria Marinca, l’amiga que ajuda l’embarassada, ens presenta davant dels nostres ulls l’amistat com a estri imprescindible en una societat malalta de control i de mancances de tot tipus, front l’absoluta indiferència de la resta de personatges.
Absolutament recomanable, tant pel tema que desenvolupa com per la clarividència d’aquest director al qual haurem de seguir, aquesta pel·lícula és també un estimulant regal que ens allunya de les edulcorades propostes de Dreamworks…una altra cultura és possible, i els films dels antics països de l’est ens ho estan recordant.

Música: It’s oh so quiet de Bjork
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=g8Z1MpcyqQU&rel=1]

9, febrer 2008   6 Comentaris

Violència contra les dones

Les notícies sobre violència a les dones és suceeixen amb normalitat odiosa. Dones maltractades pels marits, assassinades pels companys sentimentals, repudiades per la família, violades per homes desconeguts.
No hi ha dia que no ens assabentem d’algun d’aquests fets, llunyans o de més a prop.
I no sembla que les mesures que es prenen per part de la policia o dels governs facin gaire feina.
La llei contra la violència de gènere està en vigor, els jutges persegueixen ara ja sí, als violadors i maltractadors. Però tot això no és suficient per a posar fre a aquesta violència.

Té a veure amb el control i el poder sobre les persones, sobre aquella que és més feble físicament i que culturalment ha estat sotmesa per la seva condició de donadora de vida. Pràcticament a totes les cultures i religions del món les dones porten les de perdre. A Espanya hi van 60 dones mortes nomès en aquest any. En els països en guerra les dones porten les de perdre, a Gaza les dones fan d’escuts humans i cauen com a ocellets.

La Lliga Professional de Futbol amb jugadors estrelles com Puyol o Raúl comença a col·laborar en una campanya amb el Ministeri de Treball per lluitar contra aquesta lacra. Sembla mentida que hagim d’utilitzar el fútbol com a estratègia, si funciona, benvingut sigui.

20, novembre 2006   Cap Comentari