Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Category — Viatges

Televisió i educació, el debat

L’espectacle de la televisió és l’antítesi de l’aprofundiment en els temes. Un debat televisiu sobre l’educació per aclarir què passa amb els alumnes a les escoles de Catalunya difícilment posa llum en la situació. TV3 ho ha intentat però la mínima possibilitat d’explicar-se per part dels assistents, complica l’expressió dels punts de vista. I la selecció dels perfils dels especialistes és necessàriament parcial, a voltes poc adequada, no representativa. El format televisiu acota a la baixa la capacitat d’exposició de problemàtiques com l’educativa que pertoca a molts i que és un ecosistema viu i canviant que no és susceptible de solucions màgiques.

El que queda d’un programa televisiu són frases:

els alumnes nouvinguts no són un problema, són una oportunitat

la pública és igual de bona que la concertada

la qualitat objectiva de la nostra escola pública ha millorat

els mitjans de l’escola són minsos i no són suficients

l’escola és el reflexe de la societat, no és un laboratori a part

el qui segrega és la classe social no l’orígen cultural

el sistema educatiu ha d’ésser adaptable als canvis socials

hi ha un desequilibri en la formació dels professionals docents

la resposta als reptes de l’educació passa per confiar en els docents

els infants tenen dret a tenir el millor professor

Com espectador, algunes consideracions: El protagonista del fet educatiu és l’alumne, i la relació fluïda amb el docent és el procediment . El prestigi de l’escola és fonamental en el context social i l’augment dels recursos econòmics i humans també. El sistema educatiu és l’únic que inclou tothom. No he vist això en el debat. He vist més educació en els anuncis publicitaris i he vist un repte professional i social vers els nostres infants que ha de fer pensar a tothom. La tele no ha estat a l’alçada.

LLibre: Gramàtica de la fantasia de Gianni Rodari

Pel·lícula: La lengua de las mariposas de José Luis Cuerda

Música: Batiskafo katiuskas d’Antònia Font

31, octubre 2008   7 Comentaris

El Sud i la galàxia

A Sevilla sents el Sud en tota la seva magnitud. El clima a finals d’octubre és de 25 graus i vas amb màniga curta encara que plogui. Sents com el sol escalfa més i la llum és nítida quan es reflexa a les llambordes de la PLaça d’Espanya del Parc de Maria Luisa on La Guerra de les Galàxies va trobar el palau de la reina Amidala.

La gent es passeja amb més lentitud que la que nosaltres portem i ens atempera en el primer trajecte, alleugerint les passes pels carrers de color “albero”, la terra groga, quasi taronja que és el color de moltes cases i de les places de braus.

Hi ha una amabilitat suau en la forma de parlar dels taxistes, dels cambrers, que et miren amb la condescendència del qui sap que els guiris sempre preguntem les mateixes coses i obrim els ulls davant les mateixes escenes. Ells hi viuen del negoci del turisme que a Sevilla ja no és estacional, és omnipresent durant tot l’any. Se senten moltes llengües, l’anglès, el francès, però també el portuguès, molt; el xinés, l’àrab, el rus o l’hongarès. També el català, en visitants i en gent que hi viu, molts.

Tot costa molt menys que a Barcelona, es dina perfectament per 25 euros (dues persones), i si vas de “tapas” per menys. Un sopar a un restaurant d’alt standing pot sortir per 50 euros per persona, i un parell de cerveses amb tapes per 5. Un luxe asiàtic, vull dir, andalús.

La gent és molt elegant, vesteixen amb gust. Hi ha grans botigues de marques molt significades i m’ha sorprés la quantitat de bodes que hem ensopegat, és cap de setmana però és un no parar de gent vestida de gala pels carrers, amb una particularitat, les dones totes amb pameles i “tocats” al cap…costum que jo no veia fa temps a Barcelona, un toc british que no m’estranya perquè la colònia anglosaxona per aquests terres és notòria des del segle XIX.

Carruatges de cavalls, moltes bicis (tenen un Bicing que s’anomena “Sevici”), molta gent fent esport pels carrers i les vores del Guadalquivir, i al riu molts fent rem i vela. Els semàfors dels peatons tenen un senyal que indica el temps que tens per passar i el que queda perquè es posi verd i avís auditiu. Hi ha un tramvia, els autobusos, molts, van amb gas natural i estan construïnt el metro. L’estació de l’AVE de Santa Justa és enorme i té totes les comoditats amb uns lounges, molt elegants.

Hi ha moltes esglèsies amb escultures religioses famoses arreu per la Fira d’Abril i la Setmana Santa. Aquest cap de setmana molts nens i nenes estaven demanant per al Domund amb els pots de colors, jo feia temps que no ho veia, de petita ho vaig fer també quan estava a les monges, però ja em semblava que s’havia deixat de fer. Tot plegat és una ciutat propera i que alhora està lluny, molt lluny de la meva vivència diària.

He trobat La Vanguardia i el pa amb tomàquet i l’all i oli als restaurants. Però sobretot he trobat La Caixa per tot arreu, i Caixa Catalunya esponsoritzant el Congrès per la Terra on Al Gore avui ha fet una conferència als Reials Alcàssers. Demà agafo l’AVE per tornar a Barcelona i probar què se sent, els sevillans ho saben fa 16 anys.

Llibre: L’espoli fiscal. Una asfíxia premeditada de Jordi Pons i Ramon Tremosa

Pel·lícula: Stars Wars, the attack of the clones de George Lucas

Música: Killing me softly with his song de Pitingo

18, octubre 2008   10 Comentaris

Vacances i viatges III

I llavors va ser quan les hores van marxar,
a les antípodes del paisatge diari,
les flors i l’aigua no són les mateixes
la llum és més potent
i el món és un altre.

Curulls de sensacions en aquesta matinada
del parc de Kakadu,
passem billabongs i koales
fins arribar a les aigües plenes d’ocells.
Un cocodril ens guaita esmaperdut
a la vora del riu.

Hores i hores de sensacions.

Llibre: The Millenium series d’Stieg Larsson
Pel·lícula: Wal-e d’Andrew Stanton
Música:
Shut up and let me go by The ting tings

12, agost 2008   Cap Comentari

Menjant els vents


Si et fixes bé, veuràs que és un bon vaixell,
sense andròmines, tot ell és veler.
Sura sobre l’aigua com els peixos,
i, com diu el seu nom,
es menja els vents.


Et porta a llocs insospitats,
com Cala Figuera, prop de Formentor,
i és allà, en les inhòspites aigües fredes,
on s’esmerça en acomboiar-nos.
Tot cantant un cant de sirenes
que només sentim
els qui som a dins d’ell.


Llavors, quan s’afarta de tenir-te mig aclucat,
s’embranca en un viatge de 7 nusos,
i se t’emporta cap a mar obert,
desant les pors a terra,
desant-te a tu, tot sol, davant la canya i el vent.


Altres et miren, allà lluny,
surant en la plata del mar esmorteït del capvespre,
ses illes ens esguarden fit a fit,
mentre la proa s’esmuny cap a Barcelona,
més vent i molta mar per endavant,
i una nit de guàrdies amarada de companyia.

I va ser quan s’amagava el sol
que tot s’entintà de roig,
especialment les veles,
mentre nosaltres, amagats darrera l’espi,
fitàvem esmaperduts aquella festa del sol.
Ens menjàvem els vents,
ens passàvem la canya sense preguntes,
ens endinsàvem en mar obert,
i tot era allà, perfecte.
Fotos de Patxi Mansilla

16, maig 2008   8 Comentaris

Ses Illes, Cala Formentor

Tornant del viatge en vaixell de vela a ses Illes, alguns racons especialment impactants, avui Cala Formentor on paisatge i literatura es donen la ma.

El Pi de Formentor
Electus ut cedri
Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
que cruixen lo terrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
lo crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor que puja sent l’ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
lo cel que l’enamora i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi lo penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i triomfador espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com una prenda santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
Oh vida… noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons valentes ’niran per la ventada
com l’au dels temporals.

1875
~
Miquel Costa i Llobera
(Pollença, 1854 – Ciutat de Mallorca, 1922)

Música: el Pi de Formentor de Maria del Mar Bonet

6, maig 2008   Cap Comentari

grècia IV


Grècia és país de sabers i cultura que s’oculta darrera una màscara de lleugeresa i indiferència en la seva gent. Tots estan disposats a portar-te aigua, tots et pregunten, són amables i atents; avui per dues vegades m’han dit que som germans mediterranis i és veritat, pràcticament ens separa només aquest mar antic i saberut que es mou allà a l’horitzó mentre a les platges i caletes de la vora és suau i amatent als nostre peus.

És ben cert que els manca connexió amn l’Europa central, que estan envoltats de territoris hostils i empobrits amb més problemes dels que els grecs voldrien, però ells, savis antics, s’escuden en la seguretat de les escarpades roques i les restes d’un imperi que va saber aculturar sense violentar, emporiums arreu ho testimonien.
Avui comentàven els resultats dels veïns italians, dient que no han estat capaços de prendre la decissió de negar la televisió com a màxima manaire de la vida d’un país, i tenen raó, massa relativisme en els veïns i potser massa terrenalitat en aquest país amable i especial que es mostra tal i com és als visitants, obert i senzill, esperant la seva oportunitat, una mica massa ofegats en la seva pròpia història.
El canal de Corint ha estat avui la sorpresa inesperada d’un matí d’història i escola, amb companys professionalss intercanviant opinió i projectes europeus.
Però la gran sorpresa ha estat el cap d’Heraió, veritable diamant amagat on he trobat per fi les nítides aigües de l’Egeu llepant les roques antigues d’un temple, un dels tants temples d’Atenea…

14, abril 2008   5 Comentaris

Grècia II

La penetració de la cultura nordamericana és una de les deficiències que es constata a tots els països europeus, especialment a aquells com Grècia, que són bressol de civilització i que compten amb un bagatge cultural més complet; però aquest no és capaç en aquest moment de sobreposar-se a la Coca-Cola. 

I en canvi tothom hi ve a Grècia,  d’arreu, del món sencer, onades i onades de visitants que omplen els carrers i places, que cerquen aquells vestigis de l’antiga esplendor, però no em sembla que sigui real tot plegat…vull dir que tots volen visitar el Partenó però desprès tots van al Hard Rock Cafè a dinar; és aquesta la nova meelting poot?

Hi ha però una connexió especial entre mediterranis, els grecs són com els catalans, com els italians, com tots els que convivim a la vora del mar interior que és la Mediterrània, i mengem olivada, amb asbergínies i carn de be, mentre bevem vi negre i prenem café al final. Parlem de tot i res mentre somriem i mirem els “altres”, els nordamericans, els japonesos, amb ulls condescendents. La cultura és la nostra.

12, abril 2008   4 Comentaris