Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Category — Política

Xarxes de mentides?

La darrera pel·lícula de Ridley Scott es diu Body of lies, basada en un llibre del periodista del The Washington Post i escriptor David Ignatius. El títol que en la traducció entenem per Xarxa de mentides, prové semanticament de “cos/body” amb conjunt de fets o coses. L’acció passa a Orient Mitjà però és conseqüència de les decissions que prenen persones a milers de distància, sense coneixement de la realitat sociocultural; com tampoc ho són les dels fonamentalistes que preparen atemptats a occident. On és el punt de trobada real dels qui ja viuen en les pantalles de la xarxa global?

S’explica en aquesta història ben travada d’Ignatius i Scott que els més poderosos amb satèl·lits que poden seguir una persona a metres, de continent a continent, no són capaços d’evitar atemptats preparats per radicals que ja saben que els mòbils i la xarxa poden ser interceptats i que comencen a comunicar-se de persona a persona. L’adaptació és la clau de l’éxit, Darwin dixit.

Davant l’expectativa de la nova administració Obama, un dels reptes del nou president és retornar als ciutadans del món que l’han aclamat en la victòria, procediments de veracitat en les actuacions de la més poderosa màquina mundial de generar guerra o pau, els propis Estats Units d’Amèrica. Als articles dels diaris més importants se l’ha qualificat com “l’home del futur” i per això s’espera que sigui capaç d’entendre’s amb la gent de tot el món, ell que prové familiarment i personal, de mons tan dispars com Àfrica, Àsia o Amèrica.

A la pel·lícula, Di Caprio en el seu paper protagonista, expressa la necessitat de conèixer perfectament la cultura i la forma de viure de l’Orient Mitjà per poder aconseguir éxit en la seva feina, cosa que no es compartida per els qui són els seus caps a la seu de la central d’inteligència. Finalment DiCaprio es salva justament per la seva coneixença del lloc on és. Serà capaç Obama d’aplicar a la seva presidència el coneixement de la diversitat cultural d’on prové?

Llibre: L’audàcia de l’esperança de Barack Obama

Pel·lícula: Body of lies de Ridley Scott

Música: Tutu (live) de Miles Davis

9, novembre 2008   9 Comentaris

Obama, el president de l’emoció

Barak Hussein Obama ja és president electe dels Estats Units de Nordamèrica.

És un dia històric per molts motius, s’acaba l’era Bush, retornen els demòcrates a tenir majoria al congrés i la presidència. El país més important del món ha provocat una crisi econòmica, conseqüència d’una manera de governar, laissez faire, laissez passer al mercat; tot plegat és el moment de reinventar-se les relacions socials, les normes econòmiques i els plantejaments polítics.

Amb un element clau, la xarxa Internet que ha possibilitat el triomf aclaparador d’Obama, present a twitter, present a facebook, i amb les més altes cotes de suport personal i econòmic per a un candidat. L’equip d’Obama té a les seves mans els correus electrònics i els blogs i webs de milions de persones que són diner líquid en el món virtual. Es faran milers de tesis sobre la capacitat comunicativa del candidat, els seus discursos, la seva comunicalitat, l’aspecte i la forma de parlar.

Estem en el món global de la comunicació i qui sap comunicar-se, guanya. Per això Obama és el president de l’emoció, perquè ha mogut a la participació (més del 70% dels possibles votants), perquè ha generat expectació arreu, i per tant ha recuperat per a EEUU la presència global en postiu que l’era Bush havia fet perdre als americans.

La gent necessita de les emocions, i els mitjans de la societat de la informació ho traslladen i engrandeixen fins al paroxisme. El video que veieu a dalt és el de la reacció a Chicago de la gent que sentia la victòria d’un home que encarna el somni americà per excel·lència, la d’aquell que no està previst que arribi tan amunt, el somni de tots. Va dir que podia i ha pogut, potser els altres també podrem, ara no és el moment de pensar en res més.

5, novembre 2008   20 Comentaris

Cotxes, osses i diamants

Pensar en luxe és pensar en Tiffany’s, la més gran botiga de diamants, la més cara, la més luxosa que existeix al planeta. La frase d’Audrey Hepburn a Breakfast a Tiffany’s desitjant esmorzar amb els diamants de la famosa botiga de la cinquena avinguda de Nova York ens transporta a un món buit de continguts on els desitjos són el referent, i quant més cars i inútils més importants.

L’iconografia del luxe és un dels referents sobre els que es construeix la societat postmoderna, aquesta societat líquida que ens aclapara amb la imatge, darrera de la qual moltes vegades no hi ha res. En aquest moment de crisi econòmica, que és pràcticament un canvi de paradigma socioeconòmic, s’inaugura Tiffany’s a Madrid i ben aviat al Passeig de Gràcia de Barcelona. Tot un símbol de la contradicció entre subvencionar els bancs i comprar diamants.

Seria un luxe el que significa posar un xip a una ossa reintegrada al Pirineu ? L’ossa és un animal al que cal seguir i vetllar perquè repobli les muntanyes en un programa europeu, mentre els veïns de la Val d’Aran es queixen i demanen que es retiri de la seva vall perquè significa un perill. Estariem d’acord en que les accions per a la sostenibilitat del planeta no són un luxe, tot i que ho puguin semblar, com tampoc seria un luxe l’oficina mòbil del president del Parlament que ha sofert les queixes interessades d’alguns que posen en qüestió que sigui un dispendi necessari. Què són luxes i què necessitats?

Realment estem davant de fets que mirats amb perspectiva no ens donen la pista de quins valors ens mouen. La fragilitat dels conceptes que estan al darrera  d’algunes notícies no les fan menys importants a l’hora de sortir a la telelevisió o als diaris, al contrari,  sembla que la futesa és la que eleva la notícia a categoria. Sigui perquè és un exotisme com el tema de l’ossa, o sigui perquè és cinematogràfic com el de Tiffany’s o sigui perquè la política a casa nostra no dona més de si, com en el cas de la injusta utilització interessada de l’oficina movil del cotxe del president del Parlament. Tot plegat només perceben aquesta liquiditat d’una societat canviant que encara no ens ofereix solucions on encabir la nostra realitat i la dels altres.

Llibre: In cold blood de Truman Capote

Pel·lícula: Lost in translation de Sofia Coppola

Música: Shut up and let me go by The ting tings

29, octubre 2008   9 Comentaris

La recuperació de la memòria

Estem tan sols davant del món que ni en la memòria podem mantenir allò que ens pertoca, que ens fa part, que ens interessa. És tan difícil que necessitem “recuperar la memòria” per salvar alguna part de nosaltres, per aconseguir ser i mantenir un bri de dignitat, perquè no sempre un pot seguir sent el que és, mantenir la identitat, escriure el seu nom a un paper o a la làpida de la seva tomba.

Una sèrie d’associacions a Espanya han estat fent una feina de reclamació i de recuperació de la identitat de les persones enterrades a fosses comunes durant la guerra civil i la dictadura franquista; una feina callada, difícil, que només ha acopnseguit sortir a la llum 30 anys desprès de la mort del dictador, i encara amb escarafalls per part de determinats sectors de la dreta més radical.

I és que a més, ha calgut que un jutge, Baltasar Garzón, demani dades a diverses institucions, ajuntaments, la mateixa Esglèsia Catòlica…per a poder fer un cens de persones desaparegudes o sense identificar i que això serveixi per a tirar endavant la demanda que han interposat les associacions per a la memòria històrica de Catalunya, Aragó i València entre d’altres. Que una societat necessiti dels jutges per a posar en net una part de la seva història, ja diu alguna cosa de com aquesta societat encara no ha superat les fosques estratègies d’uns bàndols (en paraules del poeta: les dues espanyes..) que no són només polítics, són també de creences, d’ideologia, de sentiment i de capacitat d’entendre les formes de convivència en comú.

Ens queda molt per aprendre, mentre, ni que sigui perquè Garzón ho demana, intentarem saber qui som.

Llibre: Les veus del Pamano de Jaume Cabré

Pel·lícula: Los girasoles ciegos de José Luis Cuerda

Música: Jo vinc d’un silenci de Raimon

1, setembre 2008   Cap Comentari

Ich danke dem deutschen Volk


Obama ha triomfat a Berlin. El seu discurs davant la Columna de la victòria ha estat carregat de simbolisme, tot i no haver-lo pogut fer davant la Porta de Brandenburg. Ell ha fet reviure a tots els berlinesos el famòs discurs de Kennedy quan va dir: Jo sóc un berlinès, l’any 1963, perquè el significat dels dos events s’assembla : voluntat de pau, noves perspectives i regeneració política, llavors era la guerra freda i ara és la conseqüència de la invasió d’Iraq i la intervenció a Afganistan.
De fet Obama representa l’alenada d’aire fresc que basa la seva política en l’acord i la no intervenció militar. Es va declarar contrari a la guerra d’Iraq d’antuvi, i si acompleix el que proclama, podria significar una nova forma d’entendre la política de la màxima i per ara única potència política al món. El meu amic Ferran us farà un resum més acurat que jo perquè ho ha viscut en directe a Berlin.

La significació especial que té el fet de ser negre i tenir moltes possibilitats d’arribar a President d’EEUU ha fet que la gira que està fent es converteixi en una autèntica obamamania. S’ha de dir que a més ha sabut utilitzar el més innovadors sistemes de publicitat i comunicació amb els seus votants i elmón en general. Obama està a twitter,a facebook, a myspace o a youtube. De fet si mireu la seva pàgina, trobareu que és dels pocs polítics amb presència activa a tots els espais de comunicació a la xarxa i aquest és un actiu fonamental.
Serà aquest el nou president dels EEUU? Aconseguirà modificar la forma d’entendre les relacions internacionals, l’economia, la política amb majúscules? Ell diu que pot: Yes, we can.

Llibre: Lincoln de Gore Vidal
Pel·lícula: Thirteen days de Roger Donaldson
Música: Yes, we can de Barack Obama Friends

24, juliol 2008   10 Comentaris

Sense metges i sense estudiants de medecina

Incongruència, es diu d’un fet que és contrari a la situació que el produeix…és a dir: com pot ser que faltin metges a Catalunya, que la nota de tall per accedir a la facultat de medecina sigui la més alta i quedin milers d’estudiants sense lloc per poder estudiar la carrera?
Que m’ho expliqui algú perquè no ho entenc.

Fa uns dies varem sentir la Consellera Geli dir que donarien per bones les titulacions estrangeres d’alguns països per poder donar entrada a metges formats fora de Catalunya, davant la manca de metges que surten de les nostres universitats; i jo pensava, doncs per al futur augmentaran les places a les facultats, doncs sí, però d’una manera tan minsa que no serveix per a cobrir la mancança total.

I ara què? a posar pedaços als nostres ambulatoris i als nostres hospitals? Ahir una amiga m’explicava que a l’ambulatori li havien recomanat “tortitas” per aplacar el seu mal…no és que jo pensi que les tortitas no són bones, més aviat és que penso que el trasvàs cultural no permet gaires alegries i que la formació per a treballar en els nostres hospitals ha de ser molt qualificada.
Si a depèn quin país no tenen un quiròfan últim model, no podràn formar metges que sapiguen fer-lo anar, mentre als nostres estudiants se’ls nega una plaça a la facultat. Què passa? penso que és mala gestió, que cal millorar l’ordenació de les titulacions universitàries i la relació amb el món laboral…estic segura que és això i que s’anirà per millorar-ho, perquè no serà que als metges que venen de fora no ha calgut pagar-los la formació i se’ls paga menys sou? no?

Llibre: El metge de Noah Gordon
Pel·lícula: Hancock de Peter Berg
Música: Long walk home de Bruce Springsteen

17, juliol 2008   10 Comentaris

La balança que va ser plateret


I desprès de tant d’esperar, els números no quadren…no éren 16000 milions d’euros? doncs ara són 9000 a tot estirar. És que no comptem igual? o és que la matemàtica per no dir l’economia, és qüestió de vidres acolorits? Perquè ni tan sols els diaris es posen d’acord, mentre La Vanguardia diu que ” el govern rebaixa els càlculs del govern català” El País titula “els partits s’enfronten pels resultats de les balances”
i aquí pau i desprès glòria.

Semblaria que no ha servit de res la publicació tan demanada d’uns dades que acostin la realitat de la utilització dels diners públics i la seva redistribució. Les formes en que uns i altres utilitzen la informació poden conduïr a confusió, i inclús a fer pensar a més d’un que estàvem millor sense saber res. Però això no és just, es miri per on es miri. La netedat en el sistema impositari és clau per a una pràctica democràtica sana i consolidada. Masses rèmores del passat arrosseguem com per despreciar ni que sigui una publicitació amb dades que no quadren.

Catalunya es mereix alguna cosa més que el despreci que a voltes ens retorna de les arques centrals, i això només s’aconseguirà treballant seriosament amb dades a la ma, generant costums democràtics que afavoreixin que ningú es cregui amb el dret de decidir per nosaltres el que ens toca i el que no. És decebedor el que hem sentit avui però és el començament, i és imparable, ara veurem si els nostres responsables polítics saben fer-ne l’ús adequat i no li donen la raó al diari que ha fet la lectura més opaca de la notícia, aquest tema a Catalunya no ha de ser una lluita de partits, ha de ser un objectiu comú.

Llibre: L’espoli fiscal. Una asfíxia premeditada de Ramon Tremosa i Jordi Pons
Pel·lícula: Funny games de Michael Haneke
Música: Lie to me de Tom Waits

15, juliol 2008   13 Comentaris

Dones, qüotes i realitat


Com a dona nascuda un 8 de març no puc menys que ser de les anomenades feministes, d’aquelles que porten l’estendard del feminisme arreu, esgotador però cert. Hi ha dies que no s’acaba mai i que pesa molt.
Però la feina de reivindicar el paper de la dona en la societat, la nostra i totes, no s’ha acabat, i si no que li preguntin a les dones que situades en la més alta posició, encara han de suportar que un home se les escolti però ni tan sols les miri als ulls quan parla.

Tot plegat però no em fa combregar amb rodes de molí, i mai he estat ni estaré d’acord amb les qüotes femenines que pretenen encumbrar la dona per sobre de la vàlua personal i professional perquè aquests procediments només fan que denostar més, si fos possible, la nostra imatge. I per a botó un exemple, la nova ministra d’Igualtat del govern central, Bibiana Aido que dia si i dia també, fa declaracions a qual més absurda, des de la feminizació del llenguatge (allò de les “miembras”…) fins al paper del mocador en les dones magribines i la relació amb la vestimenta masculina…tot una declaració obtusa i poc encertada que només demostra que la ministra, molt preparada en antropologia cultural, no està, és inclús un ex-asessor del propi Zapatero qui deixa en evidència la qüestió.

La desvalorització del paper de la dona en la societat, tan en el món laboral com en el personal i familiar, és un fet: menys sou a igual feina, més dificultats per trobar feina a igual titulació, rols depenents davant els homes inclús en dones manifestament preparades, violència de gènere i…. podria continuar…
Tenir un govern paritari pot quedar bé a les pàgines del Vogue, però tenir-lo al preu de ministres com l’Aido, no ho hauriem de permetre ni les pròpies dones.

Llibre: La grieta de Doris Lessing
Pel·lícula: Solas de Benito Zambrano
Música: Summertime de Janis Joplin

9, juliol 2008   10 Comentaris

Assemblees i democràcia


La democràcia, ara per ara és el menys dolent dels sistemes polítics que coneixem. Neixia a Grècia, a partir de l’assemblea o “ekklesia” dels ciutadans lliures que amb el seu vot directe decidien el destí del grup. És la primera pràctica política que trenca amb els reialmes i els imperis, proposant una nova forma d’entendre la convivència.
A partir d’aquesta primera proposta grega, les societats modifiquen i evolucionen el concepte democràcia. El despotisme il·lustrat esdevé una pràctica democràtica, conservant el toc del qui més en sap per asegurar que les decissions siguin les correctes.
La democràcia censitària és un altre capítol en aquest camí cap a la democràcia actual, on el qui podia pagar-se el dret a vot, ho feia, i així el límit era els diners i no només el cognom, tot i que venia a ser el mateix.

Tocqueville va ser dels primers filòsofs que va parlar de democràcia en sentit modern, situant el terme liberalisme en la balança de les decisions: Si els ciutadans, al fer-se iguals, resten ignorants i burds, resultaria difícil preveure fins a quin excès d’estupidesa podria conduir-los el seu egoïsme, i no seria fàcil anticipar en quines vergonyants misèries es sudmergirien ells mateixos per por a sacrificar quelcom del seu benestar a la prosperitat dels seus conciutadans.

Tot plegat em porta cap al concepte actual de democràcia i a la seva pràctica a casa nostra. Crec que 40 anys de dictadura ens pesen. No tenim la pràctica compartida històrica que ens permetria tenir un sistema de partits rodats, amb un funcionament intern que també s’acostès a la democràcia real. Estem contemplant com alguns s’atribueixen la puresa democràtica perquè 2000 dels seus voten en un cap de setmana el que el partit ha de fer, quan en realitat estan votant qui governarà i realment decidirà per a tots els ciutadans, inclosos aquells que no en són de militants del partit. Amb assemblea o sense, penso que cap partit dels actuals està en condicions d’assegurar un traspàs democràtic del que vota la gent a la gestió pública. Manquen llistes obertes, manquen veritables primàries dins dels partits, manca una llei de finançament dels partits, manca una normativa de democràcia directa per als càrrecs més propers com els municipals…per tot plegat, que uns siguin assemblearis o que altres decideixin qui serà el candidat en un sopar congresual encara no és el que jo espero de la democràcia per al meu país, i més quan els sistemes de comunicació permetrien generar dinàmiques procedimentals fàcils i netes…és el repte per a la nostra jove democràcia.

PD1-Tenia pendent fer aquest post, a partir d’un altre de l’Eduard Díaz, que va començar el tema al seu bloc EDP
Continuarà…
PD2- Sembla que m’han llegit…El País, avui

Llibre: Democracy in America d’Alexis de Tocqueville
Pel·lícula: All the president’s men d’Alan J. Pakula
Música: Imagine de John Lennon versionat per Neil Young

1, juliol 2008   6 Comentaris

Nelson Mandela, 90 anys

L’aniversari de Nelson Mandela és ja una fita mundial per als drets humans. Vint anys desprès del famòs concert del 88 a Hyde Park, s’ha tornat a reunir allà mateix una representació de personatges polítics i artístics per a homenatjar un home que s’ha convertit en referent de la lluita per la llibertat i els drets humans.

Més necessari que mai és recordar que no s’avança tant com caldria en la universalització dels drets humans, les lleis per controlar la immigració a Europa o les mateixes eleccions a Zimbabue són exemples del dèficit en aquesta matèria.

La música i els famosos tenen la capacitat de posar sobre la taula aquesta problemàtica i fer una crida als responsables polítics,econòmics i socials per esmenar la situació. Happy birthday Madiva!

28, juny 2008   2 Comentaris