Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Category — periodisme

Xarxes de mentides?

La darrera pel·lícula de Ridley Scott es diu Body of lies, basada en un llibre del periodista del The Washington Post i escriptor David Ignatius. El títol que en la traducció entenem per Xarxa de mentides, prové semanticament de “cos/body” amb conjunt de fets o coses. L’acció passa a Orient Mitjà però és conseqüència de les decissions que prenen persones a milers de distància, sense coneixement de la realitat sociocultural; com tampoc ho són les dels fonamentalistes que preparen atemptats a occident. On és el punt de trobada real dels qui ja viuen en les pantalles de la xarxa global?

S’explica en aquesta història ben travada d’Ignatius i Scott que els més poderosos amb satèl·lits que poden seguir una persona a metres, de continent a continent, no són capaços d’evitar atemptats preparats per radicals que ja saben que els mòbils i la xarxa poden ser interceptats i que comencen a comunicar-se de persona a persona. L’adaptació és la clau de l’éxit, Darwin dixit.

Davant l’expectativa de la nova administració Obama, un dels reptes del nou president és retornar als ciutadans del món que l’han aclamat en la victòria, procediments de veracitat en les actuacions de la més poderosa màquina mundial de generar guerra o pau, els propis Estats Units d’Amèrica. Als articles dels diaris més importants se l’ha qualificat com “l’home del futur” i per això s’espera que sigui capaç d’entendre’s amb la gent de tot el món, ell que prové familiarment i personal, de mons tan dispars com Àfrica, Àsia o Amèrica.

A la pel·lícula, Di Caprio en el seu paper protagonista, expressa la necessitat de conèixer perfectament la cultura i la forma de viure de l’Orient Mitjà per poder aconseguir éxit en la seva feina, cosa que no es compartida per els qui són els seus caps a la seu de la central d’inteligència. Finalment DiCaprio es salva justament per la seva coneixença del lloc on és. Serà capaç Obama d’aplicar a la seva presidència el coneixement de la diversitat cultural d’on prové?

Llibre: L’audàcia de l’esperança de Barack Obama

Pel·lícula: Body of lies de Ridley Scott

Música: Tutu (live) de Miles Davis

9, novembre 2008   9 Comentaris

Cotxes, osses i diamants

Pensar en luxe és pensar en Tiffany’s, la més gran botiga de diamants, la més cara, la més luxosa que existeix al planeta. La frase d’Audrey Hepburn a Breakfast a Tiffany’s desitjant esmorzar amb els diamants de la famosa botiga de la cinquena avinguda de Nova York ens transporta a un món buit de continguts on els desitjos són el referent, i quant més cars i inútils més importants.

L’iconografia del luxe és un dels referents sobre els que es construeix la societat postmoderna, aquesta societat líquida que ens aclapara amb la imatge, darrera de la qual moltes vegades no hi ha res. En aquest moment de crisi econòmica, que és pràcticament un canvi de paradigma socioeconòmic, s’inaugura Tiffany’s a Madrid i ben aviat al Passeig de Gràcia de Barcelona. Tot un símbol de la contradicció entre subvencionar els bancs i comprar diamants.

Seria un luxe el que significa posar un xip a una ossa reintegrada al Pirineu ? L’ossa és un animal al que cal seguir i vetllar perquè repobli les muntanyes en un programa europeu, mentre els veïns de la Val d’Aran es queixen i demanen que es retiri de la seva vall perquè significa un perill. Estariem d’acord en que les accions per a la sostenibilitat del planeta no són un luxe, tot i que ho puguin semblar, com tampoc seria un luxe l’oficina mòbil del president del Parlament que ha sofert les queixes interessades d’alguns que posen en qüestió que sigui un dispendi necessari. Què són luxes i què necessitats?

Realment estem davant de fets que mirats amb perspectiva no ens donen la pista de quins valors ens mouen. La fragilitat dels conceptes que estan al darrera  d’algunes notícies no les fan menys importants a l’hora de sortir a la telelevisió o als diaris, al contrari,  sembla que la futesa és la que eleva la notícia a categoria. Sigui perquè és un exotisme com el tema de l’ossa, o sigui perquè és cinematogràfic com el de Tiffany’s o sigui perquè la política a casa nostra no dona més de si, com en el cas de la injusta utilització interessada de l’oficina movil del cotxe del president del Parlament. Tot plegat només perceben aquesta liquiditat d’una societat canviant que encara no ens ofereix solucions on encabir la nostra realitat i la dels altres.

Llibre: In cold blood de Truman Capote

Pel·lícula: Lost in translation de Sofia Coppola

Música: Shut up and let me go by The ting tings

29, octubre 2008   9 Comentaris

Mònica Terribas, directora de TV3


Desprès de mesos i mesos d’un culebrot impresentable per nomenar la directora de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, Rosa Cullell, hem començat a saber l’equip que conduirà la Corpo, i l’estrella dels nomenaments és Mònica Terribas, fins ara directora del programa La Nit al dia, que serà la directora de TV3.

Els càrrecs són importants, i alguns són emblemàtics, com el de TV3.
La Nostra
ha estat l’eina fonamental que tots els partits i el Govern de la Generalitat han utilitzat per ells mateixos primer, i desprès per normalitzar la llengua i la cultura catalanes, i sobretot, com ella va dir ahir nit en el seu comiat del programa nocturn, per a fer país.

Sabem que la feina que fa una televisió va més enllà de la pura informació o de la diversió, i especialment a Catalunya, una nació sense estat, que reivindica la seva raó de ser arreu. De fet, amb les eines que ens proporcionen Internet o els mitjans àudiovisuals la presència del català en el món és molt més gran que la que que li correspòn per nombre de parlants. El càrrec de la Terribas doncs comporta un plus de responsabilitat que no tenen els que dirigeixen canals generalistes a d’altres llocs.

El perfil de la Mònica Terribas és complet, formada a l’ UAB, professora de l’ UPF, i estrella de les entrevistes polítiques, se la visualitza a vegades com massa impulsiva i un punt dominant, la qual cosa li ha comportat no poques crítiques, la darrera de fa pocs dies del diputat Manel Mas per l’entrevista al president Montilla. Però penso que aquestes crítiques tenen una velada pauta de masclisme afegit, com quan se l’ha criticat pels vestits que treu en pantalla. No en va, el nomenament de Rosa Cullell va ser acordat in extremis per Puigcercòs, Iceta i Felip Puig, a un hotel de Barcelona, quan Saez tirava la tovallola de l’acord entre partits. Quan siguin tres dones les que es reuneixin a un hotel per decidir el nomenament d’algú tan important com el cap de la Corpo, perquè als llocs de poder visibles no han estat capaços de fer-ho, llavors potser podrem estalviar-nos comentaris sobre la roba o la capacitat de qui es nomena, per ser dona.

Li desitjo molta sort a la Mònica Terribas, crec que té capacitat per a fer la feina que se li ha encomanat, si la deixen. El fuet a vegades cal a algunes i no és gratuït.

LLibre: La noia dels seus somnis de Donna Leon
Pel·lícula: Lost in the fire de Susanne Bier
Música: 4 minuts de Madonna (amb Justin Timberlake)

9, maig 2008   13 Comentaris