Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Category — país

Cotxes, osses i diamants

Pensar en luxe és pensar en Tiffany’s, la més gran botiga de diamants, la més cara, la més luxosa que existeix al planeta. La frase d’Audrey Hepburn a Breakfast a Tiffany’s desitjant esmorzar amb els diamants de la famosa botiga de la cinquena avinguda de Nova York ens transporta a un món buit de continguts on els desitjos són el referent, i quant més cars i inútils més importants.

L’iconografia del luxe és un dels referents sobre els que es construeix la societat postmoderna, aquesta societat líquida que ens aclapara amb la imatge, darrera de la qual moltes vegades no hi ha res. En aquest moment de crisi econòmica, que és pràcticament un canvi de paradigma socioeconòmic, s’inaugura Tiffany’s a Madrid i ben aviat al Passeig de Gràcia de Barcelona. Tot un símbol de la contradicció entre subvencionar els bancs i comprar diamants.

Seria un luxe el que significa posar un xip a una ossa reintegrada al Pirineu ? L’ossa és un animal al que cal seguir i vetllar perquè repobli les muntanyes en un programa europeu, mentre els veïns de la Val d’Aran es queixen i demanen que es retiri de la seva vall perquè significa un perill. Estariem d’acord en que les accions per a la sostenibilitat del planeta no són un luxe, tot i que ho puguin semblar, com tampoc seria un luxe l’oficina mòbil del president del Parlament que ha sofert les queixes interessades d’alguns que posen en qüestió que sigui un dispendi necessari. Què són luxes i què necessitats?

Realment estem davant de fets que mirats amb perspectiva no ens donen la pista de quins valors ens mouen. La fragilitat dels conceptes que estan al darrera  d’algunes notícies no les fan menys importants a l’hora de sortir a la telelevisió o als diaris, al contrari,  sembla que la futesa és la que eleva la notícia a categoria. Sigui perquè és un exotisme com el tema de l’ossa, o sigui perquè és cinematogràfic com el de Tiffany’s o sigui perquè la política a casa nostra no dona més de si, com en el cas de la injusta utilització interessada de l’oficina movil del cotxe del president del Parlament. Tot plegat només perceben aquesta liquiditat d’una societat canviant que encara no ens ofereix solucions on encabir la nostra realitat i la dels altres.

Llibre: In cold blood de Truman Capote

Pel·lícula: Lost in translation de Sofia Coppola

Música: Shut up and let me go by The ting tings

29, octubre 2008   9 Comentaris

La llengua i Catalunya

La llengua és, altra vegada, bumerang polític de la pre-campanya.
A les estrambòtiques propostes de Ciutadans, s’han afegit els populars, sense enrojolar-se, amb allò tan vist del dret a rebre ensenyament en castellà a les escoles.
Només ens faltaven les escoles-pastera per acabar-ho d’adobar.
No és menor la discussió de la llengua en el context de Catalunya, nosaltres hem basat al llarg de la història la nostra defensa de la identitat fonamentalment en la llengua catalana com a signe de cultura i de progrés.
Els noucentistes varen fer construir les cases del quadrat d’or, les empreses tèxtils de Terrassa i el diccionari de Pompeu Fabra, tot plegat eren eines de defensa d’una nació sense estat que situava la seva identitat en l’empresa i la cultura.
I això ho tenen molt clar els qui volen guanyar les eleccions com sigui, i per això les barroeres declaracions o els videos a Youtube.
Peró hi ha encara un perill més gran per a la identitat catalana i la llengua, i és que tampoc nosaltres ens creguem que és una eina útil, que canviem de llengua com qui canvia de sabata, i que els nostres partits catalans la facin servir també de tapadora de les seves pròpies vergonyes, fent d’infants que es tiren a la cara la responsabilitat de no saber defensar el país com cal.
Crec que hi ha una responsabilitat compartida de tots plegats, especialment del sistema educatiu i de les famílies, en la creació de cultura catalana, de cultura!
No podem entrar en el joc de l’estira i arronsa dels partits espanyolistes perquè no ens en sortirem, és més important que no es facin les escoles-pastera i que les famílies, totes i cadascuna d’elles siguin conscients de la importància de saber llengües, i especialment al del país on viuen.
El model irlandès no és el nostre model, nosaltres, els catalans, hem sabut utilitzar la cultura per a alguna cosa més que per a cantar folklore; només així farem que els nouvinguts, vinguin d’on vinguin, sentin Catalunya com a seva, i que els aprofitats no ens neguin el pa i la sal; sinó, Catalunya no serà el país especial i envejat que sempre ha estat.

Llibre: Diccionari de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra
Pel·lícula: La vida secreta de las palabras d’Isabel Coixet
Música: Orinoco flow d’Enya
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=a88-Tyl1gkI&rel=1]

31, gener 2008   2 Comentaris