Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Category — Montilla

Montilla i el "fals dilema"


Que els diners són la pedra de toc de l’Estatut ja feia dies que ho sabíem, i si va caure un primer govern tripartit per gosadia de demanar l’aplicació de la norma estatutària, ara, amb el segon govern d’entesa, les coses no milloren. I no milloren perquè la visió dels qui han de seure’s a negociar la modificació de l’acord econòmic és diametralment oposada, encara que siguin del mateix partit i per mostra dos botons: l’article de Felipe González Crisis y prioridades i l’article de José Montilla, Falso dilema, tots dos a El País

Mentre Felipe González, esgrimeix la situació econòmica desfavorable per a retardar altra volta la millora de l’acord econòmic amb Catalunya; Montilla desfà l’hipotètic dilema felipil donant raons clares i contundents que han estat ben valorades inclús per Jordi Pujol a la seva web amb l’article I era profecia

Les raons que desglossa Montilla són de llibre: legalitat d’una llei que és l’Estatut d’obligat compliment per a totes les administracions de l’Estat; desequilibri territorial en perjudici de Catalunya demostrada per mil i un estudis econòmics i absència de raons que no siguin de claveguera per a retardar més l’acord.

Les preguntes són:
- què valen 25 diputats socialistes catalans a la balança dels diners i del poder?
- fins quan serà viable un anar i venir d’amagatotis als despatxos de Madrid per aconseguir el que no es treu a la taula de negociacions?
- el Govern d’Entesa podrà aguantar aquests estira i arronses de cadires i compromisos?
- és la crisi econòmica tan real que necessitarem vaixells de diazepan per superar-la?
- tenim dirigents polítics, de tots els signes,a l’alçada del que el temps històric demana?

Llibre: Tiempos líquidos de Zigmunt Bauman
Pel·lícula: Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall d’Steven Spielberg
Música: Summertime de Janis Joplin (amb inici català..)
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=mzNEgcqWDG4&hl=en]

13, maig 2008   11 Comentaris

Un president i un país

La presidència de la Generalitat ja té nou inquilí, es diu José Montilla i a partir d’ara serà el màxim responsable de Catalunya. Novetats moltes, i inseguretats també, tot amanit amb certa esperança i un punt d’afartament en la seva primera intervenció institucional.
El discurs que va desgranar al Parlament de Catalunya per a la seva investidura va ser avorrit, hermètic i tecnòcrata, enfront de l’emoció i l’exhuberància del seu predecessor, Pasqual Maragall. També va estar mancat de la característica bàsica del discurs d’investidura de tot president de Catalunya, la defensa de la nació i el seu dret a existir, de forma única i individual.

Aquest candidat és un tecnòcrata descafeinat perquè, per definició els tecnòcrates són persones preparades tècnicament que provenen de carreres funcionarials i aquest no és el cas de Montilla que s’ha treballat el càrrec des dels sindicats més classics del Baix Llobregat, i que no té una preparació formal especialment important. En canvi la seva proposta és la de la gestió per sobre de la identitat, la del treball per sobre de la figuració. No tot ha de quadrar, haurà de demostrar-ho.

En tot cas el seu repte és recollir la reivindicació nacional de Catalunya perquè històricament i socialment així cal que ho faci, i a més lligar-ho amb resultats reals per a la població. Ningú voldrà sentir-se català si no funciona res a Catalunya, però tothom estimarà la senyera si els rendiments socials són els que han de ser. La gent vol ser dels que guanyen, com el Barça…que d’ara fa uns anys és el model identitari per excel·lència a Catalunya. Ningú ha de convèncer a cap immigrant de que es faci culé…ningú hauria de convèncer ningú de sentir-se català. Sr. Montilla vostè ho sap millor que ningú.

24, novembre 2006   Cap Comentari