Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Category — General

Grècia III

So, we’ll go no more a roving,
so late into the night,
though the heart be still as loving,
and the moon be still as bright.
For the sword outwears its sheath,
and the soul wears out the breast,
and the hearth must pause to breathe,
and love itself have rest.
Though the nigth was made for loving,
and the days return too soon,
yet we’ll go no more a roving
by the light of the moon.
Així és, no tornarem a vagarejar 
tan tard en la nit
encara que el cor segueixi estimant,
i la lluna conservi la seva lluïsor.
Perquè l’espasa té la seva beina,
i l’ànima es desgasta al pit,
i el cor ha d’aturar-se a respirar
i l’amor ha d’aturar-se a descansar.
Encara que la nit va ser feta per estimar,
massa aviat tornen els dies
però així i tot, no tornarem a vagarejar
a la llum de la lluna

13, abril 2008   3 Comentaris

Llengües o desllengüats

El Govern de Zapatero, amb la ministra Cabrera, estàn fent una feina bruta que no ens esperàvem. La polèmica de les hores de llengua castellana al currículum dels estudiants de l’ensenyament obligatori és un error flagrant per part dels socialistes espanyols que no fa favor a ningú, i especialment als seus de Catalunya.
Però és que a més, ni tan sols estan acomplint cap deure de mirar pels estudiants, al contrari, la feina d’aprendre una llengua no es mesura en les hores que li dediquem sino en com l’aprenem, i això no és cap invent dels catalans, és una realitat mundial.
Que vulguin fer-se valdre els socialistes davant els peperos per fer oblidar els errors amb els bascos no vull pensar que sigui la raó, perquè seria massa mesquí. Nomès em sembla una bajanada que ni tan sols mirin al voltant per veure que hi ha altres temes a educació que sí valdria la pena que solucionessin, com el pressupost que hi dediquen, el més baix de la Unió Europea.
Tampoc Maragall sembla que vulgui esmenar la plana, i els comunicats pequen de sucre i mel. Que no sigui aquesta la primera esquerda en el tripartit que generi d’altres, perquè a Educació estem una miquetona farts de canviar de consellers i de no saber cap a on anem.

27, gener 2007   Cap Comentari

Guàrdies civils de mani

La visió d’una mani de guàrdies civils és una imatge que frapa.
Alguns a aquest país estàvem acostumats a ser els de la mani i ells, els guàrdies civils, eren els que no ens deixàven fer-la, desprès ho han estat els mossos, però és el pèndul de la història el que modifica els uniformes de la poli, tot i que la seva feina sigui la mateixa.
Dit això, és encara més extraordinàri que de les persones que varen parlar al final de la mani, un fos el secretari general de Comissions Obreres, donant suport a les reivindicacions dels manifestants, tot un hite en la història d’Espanya, amb totes les paraules.
Les reivindicacions són fonamentalment, convertir-se en una força policial homologada amb la democràcia, on la norma militar no sigui el seu signe identitari i organitzatiu, on els sous siguin més dignes, i on el que ja fan amb els altres cossos de seguretat, sigui normalitzat i unificat.
Està bé que sigui una demanda del mateix grup de guàrdies civils perquè vol dir que sociològicament han deixat de ser persones que venen de les classe més baixes de la societat, sense perspectives i han canviat el perfil per ser persones que volen fer una feina sense connotacions extres al fet de fer de policia. Segurament el canvi sociològic no ès aliè a la visió que d’ells en tenim els ciutadans. Potser les novel·les del sargent Bevilacqua i la tinent Chamorro hi han tingut a veure, i sobretot que vivim en democràcia i els cossos militars no tenen raó de ser.

22, gener 2007   Cap Comentari

El fracàs

Senyor Zapatero, compartiré amb vostè el fracàs, aquesta és la frase fonamental de la intervenció de Josu Erkoreka, en el Ple del Congrès dels Diputats d’ahir sobre l’atemptat de la T4 i el trencament del procès de pau.
La sessió va ser com un partit de tennis, on el PP i el PSOE es llençàven boles liftades, passings shots i trencàven el servei del contrari sense pietat, i els que ho veiem ens fèiem creus de com pot ser que parlessin d’acabar amb assessinats o de generar dinàmiques de col·laboració i de diàleg si la mostra era aquesta. Tot plegat un mal exemple.
Els altres partits, espectadors desapassionats, intentàven fer d’àrbitres de cadira i fonamentar alguna raó positiva, alguna explicació a la manca de resposta als problemes reals que és el que volem tots els ciutadans, de tots els colors.
Per això, els que més protagonistes se senten, els del PNB, van fer una intervenció en to emocional, volent donar una visió positiva enmig de la pluja de pilotes.
El partit el van perdre tots. Set ball, match ball.

16, gener 2007   Cap Comentari

Cap d’any en negre

No semblava que pogués passar, però ha passat. ETA ha tornat a fer esclatar una bomba a Madrid, deixant la mort i el terror al darrera, com sempre.
La famosa T4 de l’aeroport de Barajas, disseny en color, s’ha tenyit de negre i les persones tornem a sentir una punxada de dolor al pit, de dessassosec i neguit que no recordàvem.
No és pas que no estiguem avessats, no és pas que a la resta del món no passin coses greus com l’ajusticiament de Sadam, no per dictador, mereixedor d’aquesta mort antiga a la forca.
Però sentir que el fum torna a planar sobre Madrid fa mal, ara que podia ser tot diferent.
Batasuna no acaba tampoc de deixar anar el vocabulari adeqüat, al PP tampoc, el Govern abocat a la renúncia… i tots els altres en el pesimisme de la impotència.
Negre és el cap d’any, que voldriem brillant per a un any nou…una música per apaivagar la tristor:

Hivern de Vivaldi

30, desembre 2006   Cap Comentari

Bon Nadal

Si l’altra nit jo cavalcava al ras
Com qui no torna i se’n va i esquiva el mas,
Pertot i enlloc sentia corn i esquella;
Sona un tunc tan tunc que tocaràs,
Vénen de lluny, sense brida ni sella,
Com qui torna i se’n va i esquiva el mas.
De tres pastors pataus seguia el pas,
I de llur folc em feia l’escarràs
Per heure foc i llum amb poca estella;
Canta que tunc tan tunc que cantaràs,
Passen, llampants, pel bosc i la planella,
I de llur folc em feia l’escarràs.
Dels cims nevats i els clots, vegeu quin cas,
Vénen, alats, el Persa, de domàs,
l’Hindú i l’Anglès enllà de la querella;
Balla que tunc tan tunc que ballaràs,
I el Rus i els seus amb la gorra i l’estella.
Vénen, alats, el Persa, de domàs.
De dalt del cel, tan alt, com ho diràs,
Quan fulla el son entre aigües i joncars,
I estrullo l’oli i la molina vella,
Salta que tunc tan tunc que saltaràs,
Ve tanta llum que em sembla meravella,
Quan fulla el son entre aigües i joncars.
En gran estol els àngels baixen, clars,
Amb fressa d’ombres i de fruits mollars,
I tan contents amb lletra i cantarella;
Toca que tunc tan tunc que tocaràs,
Catalans i toscans, la caramella,
Amb fressa d’ombres i de fruits mollars.

J.V. Foix

24, desembre 2006   Cap Comentari

La Paloma


Sembla que l’Ajuntament de Barcelona està bevent el cava abans de Nadal, perquè pensar que La Paloma ha de tancar per fer massa soroll és no saber què significa La Paloma i com és d’important per a la vida social i cultural de la ciutat.

On ha anat a ballar el senyor Hereu, alcalde per designació reial? O potser és que ell no ha ballat mai i per això li fan nosa les sales de festes de tota la vida, les que tenen a les seves parets la història de Barcelona i de la seva gent, la història dels que han vingut de fora, dels artistes, dels famosos, dels intel·lectuals… Potser no la tenen a la llista de bens inventariables d’urgent conservació.

Ai làs! com que ja no està en Mascarell, fan i desfan la cultura a batzegades. Quin error, quin gran error! La Paloma no pot desaparèixer, perquè amb ella es fondria una part de la història sentimental i social de Barcelona i la seva gent. Algú els ha de dir que parin al Sr. Hereu i el seu equip, que a aquest pas convertirem Barcelona en un parc d’atraccions de fireta…

23, desembre 2006   Cap Comentari

Futbol i ética, antònims?

El fútbol s’ha convertit en alguna cosa més que un esport, de fet és una activitat central de la nostra societat que ocupa el lloc que tenia la religió o el teatre en temps antics.
És un espectacle esportiu amb rendiments econòmics enormes que es troba en el centre de totes les accions importants de l’esdevenir diari de la gent, tan en la vida dels afeccionats ( aquest darrer pont les previsibles cues del dimarts no es van produir perquè jugava el Barça i tothom estava veient el partit) com pels moviments de diners (les requalificacions de terrenys de camps esportius i els beneficis substancials dels directius i els clubs, més o menys transparents)
Per tot plegat no podia faltar ja una denúncia de les característiques de la que ha fet Le Monde sobre dopatge de jugadors dels més importants clubs espanyols de futbol, Barça, Madrid, Sevilla i d’altres. No sabem si un diari tan important ha desvetllat la crua realitat o si s’ha llençat a la piscina per vendre més diaris, però que és factible, segurament que sí; que sigui totalment veritat no ho sabem. És normal que els responsables surtin ràpidament a desmentir el fet, com Rijkaard. Està molt mal vist i és il·legal que els esportistes es dopin.
Caldrà una revisió a fons i una resolució policial i dels tribunals perquè són masses les il·lusions de la gent, dels nens, de tothom, per deixar que un fet així es pudreixi en el no res. Netedat i claredat en l’affaire que s’ho cobren a preu d’or això de ser dels “grans”…

9, desembre 2006   Cap Comentari

Semínoles a la reconquesta

La tribu dels Semínoles d’USA acaba de comprar la cadena de restaurants Hard Rock.
Aquesta compra és significativa per dues raons, perquè és una cadena de restaurants en el més pur estil americà; música rock, menjar fast food i decoració cow boy… i, perquè la compra una tribu amerindia, constituida en empresa.
La novetat fonamental és que aquells que varen ser conquerits per la cultura i les formes de vida europea més fonamentalistes, els indis d’Amèrica, són els que, utilitzant les eines del capitalisme clàssic, tornen a fer-se valdre en la comunitat americana actual i en el món en general.

Els indis americans ja fa temps que saben que el joc i els casinos són eines d’utilització fàcil per a fer-se un lloc en la societat capitalista americana, però aquest salt qualitatiu dona força a la seva aposta de vida. Perquè ells no han deixat de ser com volen ser, un grup de persones que s’organitzen com els seus avantpassats, mitjantçant un grup de savis ancians de la tribu, i redistribuint els beneficis entre tots els membres, sense exclusió.

Noves eines per a velles cultures ens estan donant un exemple d’identitat i pertenença. Alguns encara es pregunten qui són aquests semínoles, que no responen a la figura de l’indi de les pel·lícules, segurament perquè aquells eren de mentida i aquests són de veritat.

7, desembre 2006   Cap Comentari

La Makabra, l’ONU i els Mossos d’Esquadra

Sembla el nom d’una pel·lícula el títol d’aquest post, però és que segurament se’n podria fer una.
La història dels okupes de La Makabra és llarga, i està relacionada amb el moviment de reivindicació de la vivenda a Barcelona (per cert, avui la ministra Trujillo ha anul·lat sine die la cimera de ministres de la vivenda que s’havia de celebrar a Barcelona, per què serà?).
Van ser desallotjats i ara estàn a Can Ricart, llegendari espai de reivindicació social a Barcelona. Però que tenim de nou?: Un Conseller d’Interior, Joan Saura, d’ICV, que no està per posar mossos a donar canya…un jutge de cap de setmana que dona la raó als okupes…un relator de l’ONU, Miloon Khotari, que es posa de part dels okupes i fa un informe sobre la situació inapceptable de la vivenda a Barcelona…un alcalde, Jordi Hereu, que diu que no es pot mantenir aquesta situació perquè va contra els drets del propietari, i el propietari de Can Ricart veu que haurà de negociar…

Tot plegat és alguna cosa més que una història d’okupes teatreros…és que la gran societat del benestar de la Barcelona de disseny, i els seus polítics i sistemes d’organizació social estàn en quarentena quan la gent s’hi posa, i la gent necessita un lloc on viure…les necessitats bàsiques fan moure el món…continuarà…

4, desembre 2006   Cap Comentari