Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Category — eleccions

Bipartidisme i Catalunya

Els resultats de les eleccions al parlament espanyol són clares amb la victòria del PSOE, i la davallada dels partits petits, el bipartidisme és la característica d’aquesta legislatura, amb CiU com a tercera força política a Madrid, la qual cosa farà que el PSOE, sense la majoria absoluta, hagi de tenir en compte CiU com a única força capaç de mantenir l’estabilitat en aquesta legislatura.

D’altres possibilitats de pacte són amb PNB, amb ERC, amb IU-ICV, o BNG, però la vinculació amb aquests altres és més complicada perquè ha de ser amb tots, i això afebleix la posició del govern. L’única posició que assegura un govern estable és amb CiU, oferint-li algun ministeri, si cal. El problema és que el PSC li ha regalat la victòria al PSOE amb els 25 escons catalans, i això entra en contradicció amb el pacte total amb CiU, perquè aquest reclamarà modificacions a Catalunya i al seu govern, la qual cosa passa per desfer el tripartit, especialment per al que es refereix a ERC i la seva posició en el govern català.

Tot plegat, el bipartidisme a Espanya s’ha reforçat, s’ha acostat a nivells totals en alguns territoris, i només es mantenen a Catalunya, al País Basc, a Galícia i a Canàries, els partits nacionalistes, la qual cosa és significativa per a dissenyar les polítiques referides als nivells d’autogovern, amb una bipolarització tant significativa.
Caldrà que els partits petits s’assegurin el joc democràtic dins el parlament, que la posició dels partits catalans sigui forta per a les necessitats de Catalunya, i el compromís de tots, especialment dels 25 parlamentaris del PSC, amb l’assumpció de la representativitat que els ciutadans els han atorgat.

En conjunt, els reptes de la situació de Catalunya, i els de la recessió econòmica arreu, són deures que han de fer els qui han guanyat aquestes eleccions. I resoldre els dos temes fonamentals que en l’anterior legislatura han quedat pendents: estatuts i autogovern; i terrorisme. Guanyar unes eleccions és rebre un encàrrec que s’ha d’acomplir, no val dir que han entès el missatge, val demostrar-ho.

Música: Two for the road de Path Metheny & Charlie Haden
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=1B7tKqMH27c]

9, març 2008   4 Comentaris

En campanya…tot és líquid


La persistència de la memòria, Fundació Gala-Salvador Dalí


És notable que l’AVE estigui aconseguint arribar a Barcelona amb minuts d’avançament segons els horaris previstos. Després de l’històric retard, ara resulta que són més ràpids que ningú. És un exemple clar de la realitat líquida que ens explica Bauman:

La societat és una xarxa, no una estructura. Els vincles humans es veuen cada vegada més fràgils i provisionals, per tant l’exposició dels individus a les modificacions és constant i la percepció de la realitat es fa líquida.”
Segons el sociòleg polac, s’ha col·lapsat la planificació a llarg termini i els fets són asincrònics, i l’AVE és un exemple clar. Com ho és la pròpia campanya electoral, exemple de la modificació d’aquesta societat en xarxa.

La història política es redueix a una sèrie de projectes a curt termini, d’episodis banals que ens fragmenten en planificacions horitzontals. Per això els nostres candidats ens vénen el seus missatges sense proposta; el PSOE diu “si tu no hi vas…ells tornen”, amb una presentació tarantiniana que cerca el públic més transgressor, perquè no tothom reconeixerà Reservoir Dogs en els seus anuncis…
El PP ens diu: “Vull un programa que parli al cor i al cap”, presentant al seu cap de llista en primer pla, com a protagonista del missatge, molt clàssic en el més estricte sentit del missatge àudiovisual però apel·lant també a l’emoció líquida.

De fet, el que s’espera dels electors és la conformitat, és la “flexibilitat”, perquè la seva decisió com a electors lliures comporta riscos que transcendeixen l’individu i la seva capacitat d’escollir. És per això que els partits apel·len l’emoció, el cinema, i defugen el concepte, el contingut, perquè no són capaços de comprometre’n cap.
L’escletxa entre poder i política és cada vegada més gran i per tant aquests que es presenten no són els que en realitat poden decidir…nadem en les aigües tèrboles de la modernitat i sobrevivim mirant pel·lícules d’assassins.

Llibre: Tiempos líquidos de Zygmunt Bauman
Pel·lícula: Reservoir dogs de Quentin Tarantino
Música: Pulp Fiction dancing

28, febrer 2008   2 Comentaris

Eleccions 08 – III : Les llistes

Paradoxalment sembla que la dita “qui no plora no mama” no li ha servit de res al Sr Gallardón, alcalde terminal de Madrid, per aconseguir anar a les llistes del PP a les Corts. La seva demanda clara de ser al costat de Mariano Rajoy per ser recanvi a la presidència del Govern si l’altre s’estavella, ha topat amb la Dama de ferro Esperanza Aguirre (que com el seu nom indica, és la còlera de Dios personificada…). No és casual la negativa a Gallardon, es percep una jugada mestra per encaminar Espe al govern i Ana Botella a l’alcaldia de Madrid, qui millor?… La ma de Jose Maria Aznar està clarament al darrera de totes les jugades peperes d’aquesta setmana, Pizarro inclòs. No serà que Jose Mari troba a faltar el cuquet del poder real i retornarà?…

De fet, la confecció de les llistes a les eleccions espanyols, i catalanes també, peca de certa deficiència inicial. Els candidats no han de demostrar res davant la ciutadania, només ha d’estar ben situats dins de l’estructura del partit, i ser amics de l’amo per obtenir un bon lloc que asseguri la cadira al congrés o al senat, de manera que una vegada tenen això, no cal pensar en tenir currículum, formació, capacitació per al càrrec i tot allò que demostra la validesa d’un bon responsable polític.
Per posar un exemple, Barack Obama ha tingut una carrera brillant a la Universitat i ha demostrat vàlua sobrada en gestió i responsabilitats diverses, per anar finalment casa per casa als caucus per obtenir la nominació.

A casa nostra la partitocràcia ens impossibilita aquest sa joc democràtic nord-americà i assistim a les cruentes lluites entre amos i serfs com la que han protagonitzat Gallaradon, Rajoy i Aguirre. El problema és que serà difícil canviar una norma que només poden tocar aquells a qui beneficia, o potser no?

Llibre: L’amant de Bolzano de Sandor Marai
Pel·lícula: Into the wild de Sean Penn
Música: No one d’Alicia Keys

16, gener 2008   3 Comentaris