Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món
Actualitza per a canviar l′imatge ;)

Category — Educació

Democràcia sostenible, món sostenible

En un acte de celebració del 10è aniversari del CADS, Federico Mayor Zaragoza va impartir una conferència magistral sobre els nous valors de la governança enmarcats en els objectius del propi acte que celebrava l’aniversari d’una institució única a l’estat espanyol que s’encarrega de l’assessorament sobre qüestions de sostenibilitat i equilibri ecològic i social. M’interessa però que en aquest context parlar de diverses referències al paper de les TIC en el món.

Es va presentar un documental creat pel CADS que portava la identificació del Creative Commons. És especialment significatiu que una entitat pública sigui model de com les TIC proporcionen noves formes de compartir coneixement. De fet la Generalitat té una normativa on ordena la utilització de Creative Commmons per a totes les publicacions propietat de l’administració pública. Aquest és un pas importantíssim per a la democratització del coneixement i la utilització del servei públic, perquè a més té tot el sentit que allò que es paga amb diners de tothom, torni a tothom.

També Federico Mayor Zaragoza va fer esment en la seva conferència de les TIC i el seu paper en el món actual, dient que les TIC seran un element revolucionari en la pòpia aplicació de la democràcia. Ell parla de democràcia participativa no presencial, de la democràcia 2.0; i diu que la possibilitat del vot electrònic, de la transmissió d’informacions instantànies a milers de persones mitjançant les eines 2.0 són ja una realitat revolucionària. Es parlava ahir a la Pedrera de Barcelona de com un món sostenible només serà possible amb una democràcia sostenible, amb una economia sostenible i les TIC són una de les eines que facilitaran aquest canvi de model global.

Llibre: Carta de la Terra UNESCO

Pel·lícula: The day after tomorrow de Roland Emerich

Música: Storm de George Winston

18, juny 2009   4 Comentaris

A Brossa

A Brossa, en els deu anys de la seva mort, un poema de Joan Salvat Papasseit, del que treu el seu nom aquest humil blog…..

Platxèria


Dolça amigueta, juguem a fet,
o a corretgeta, o a bell indret.
Dolça amigueta, no tinguis por:
ni he d’allunyar-me ni en cap racó
fer-te malícies, o bé el distret
si acàs et cremes o ets a l’indret
on he amagada la teva flor:
si tu ets manyaga jo seré bo.
Dolça amigueta tornem al joc,
la teva escala farà de toc.
Si tu m’atrapes no et besaré,
si jo t’atrapo perdonaré
que no m’estimis. Ja em somriuràs.
Si et cau la trena jo et faré el llaç.

Salvat-Papasseit, Joan, Poesies completes.

Llibre: Teatre Complet. Poesia Escènica de Joan Brossa edició de Xavier Fàbregues

Pel·lícula: No compteu amb els dits de Pere Portabella i Joan Brossa

Música: Homenatge a Joan Brossa. Joan Brossa i el dia del profeta

30, desembre 2008   14 Comentaris

Jornada Compartim al Dep. de Justícia

La Xarxa modifica constantment la feina de les persones, i especialment  la que es refereix al servei públic. El Programa Compartim del Departament de Justícia celebra en aquest moment en que escric la III Jornada de treball sobre l’experiència de generar processos de gestió del coneixement en entorns de l’administració pública. Amb una intervenció inicial de la Consellera Tura que ha parlat de la importància dels “productes” que generen els grups de treball que existeixen en aquest projecte, encomana la continuïtat del projecte i la consecució de resultats que beneficiin l’usuari.

Ha continuat una conferència de Miguel Cornejo, sobre la situació de les xarxes de coneixement en contextos generals, especialment en administracions públiques com els ministeris britànics, el Ministeri d’Educació de Colombia o alguns d’administracions locals concretes. Posa l’èmfasi en donar contingut incial a la xarxa, posar en conexió atemporal i aterritorial a la gent, validar la gent que té iniciativa en el seu lloc de treball i possibilitar que les propostes vinguin de sota a sobre.

Al grup de treball on estem en aquest moment, es parla dels grups de treball de la comunitat, de les dificultats de fer participar en els grups a la gent, de fer que sigui viva la participació, amb eines diverses, vídeo, wikis, blogs, afegits per fer que la cultura digital sigui present, perquè la virtualitat necessita temps, motiu, raó i pérdua la por i a vergonya per part dels participants.

Cal potenciar la el treball a la xarxa i que la gent es cregui que la presencialitat no ha de ser imprescindible, que cal que la reunió de en línia sigui vàlida i que les comunicacions siguin completes i fàcils, amb eines per fer-ho possible. Hi ha presència de departaments com el d’Agricultura, el de Governació, el d’Educació que estan iniciant programes que pretenen aconseguir una gestió del coneixement que sigui validable per a l’administració pública. Felicitats als organitzadors i complicitat total a la xarxa i a la realitat.

Llibre: La Trilogia de Nova York de Paul Auster

Pel·lícula: Babel de González Iñárruti

Música: Me gustas tu de Manu Chao

4, desembre 2008   12 Comentaris

Marsé, literatura i memòria històrica


Fotografia de Robert Capa
Juan Marsé ha rebut el premi Cervantes 2008. Tot i que Marsé ha estat capaç de rebutjar molts homenatges i o de ser membre del jurat del Planeta, segurament estarà content. En tot cas aquest premi en aquest moment és del tot adient perquè Marsé és l’autor que millor ha explicat la postguerra a Espanya i que per tant ha estat el novelista que més ha fet per la memòria històrica juntament amb Vázquez Montalbán.

La Barcelona de les novel·les de Marsé és la dels anys negres com diria Barral, aquella que lluitava per sortir del fred de la guerra i on els protagonistes són els ciutadans més pobres: els xulos, les putes, els lladres, els obrers dels metro que no arribava a casa seva,  aquells que no són els que normalment protagonitzen la història. Una metàfora total de la condició humana comunicant al lector la pròpia vivència del personatge que és la pròpia història del Marsé nen i adolescent, que pels carrers del Carmel veia Barcelona als seus peus, brillant i llunyana.

Marsé utilitza en les seves novel·les les estratègies dels contes infantils per seduïr l’espectador, fent que els personatges més abjectes siguin esberlats per la raó mentre aquells que sobreviuen amb dignitat siguin aixecats del fossar de la injustícia. Molts “aventis” necessitarem per entrendre encara què va passar realment en aquells anys foscos de la guerra i la dictadura, i molts Marsés per obrir camí, independentment de les lleis de la memòria històrica o dels jutges que juguen a la gata i el ratolí.

Un fragment de “Si te dicen que caí”, la gran novel·la de Marsé:

Pobre rubianca, durmiendo con la cabeza sobre una almohada llena de octavillas. También ella cree que es inútil, que todo está perdido, habla como en sueños: esos tiros, esas bombas, esos maquis, para qué. Pasan ante sus ojos adormilados notícias leídas en el diario, oídas en boca de las vecinas, repetidas en las colas del abastecimiento, letreros ofensivos al régimen en los muros de Hospitalet, voladura de postes de alta tensión en el Llobregat, una bomba en el monumento a la Legión Cóndor. Asesinato de un policía en la plaza Joanich. Otra bomba en la catedral, otra en el Ritz….

Llibre: El pianista de Manuel Vázquez Montalban

Pel·lícula: Si te dicen que caí de Vicente Aranda

Música: Killing me softly with his song de Pitingo

27, novembre 2008   6 Comentaris

Inici de curs, amics i valors

Ha començat el nou curs escolar i el Servei Educatiu del Vallès Oriental II l’ha celebrat amb una conferència del meu amic Dídac Lee, al qual he tingut el plaer de presentar i acompanyar en aquest acte.

Davant de 150 mestres i professors del Vallès, en Dídac ha desgranat la seva experiència de nen diferent que necessita adonar-se de que la seva diferència de físic i de cultura no era cap handicap per a aconseguir estudiar i tenir éxit en la nostra cultura. Ell, un nen xinès a Figueres, va ser dels primers nouvinguts que sense aules d’acollida ni plans d’entorn van haver de buscar-se una identitat en aquesta cultura d’acollida que és la catalana. A partir d’aquesta experiència trencadora, ell ha sabut convertir-se en un emprenedor d’éxit que amb tres empreses, s’està plantejant una obertura a Silicon Valley, desprès de les d’Argentina, Barcelona i Girona.
El més interessant per mí ha estat però el contingut referit a la importància dels valors en la organització de les seves empreses, que ell ha recuperat de la seva vivència personal: la voluntat de realitzar-se, el respecte als altres, el treball en equip, la passió pel que fas i la necessitat de tenir fites pròpies que t’ajudin a realitzar-te personalmet. Tot plegat una lliçó magistral per a uns mestres que van sortit encantats de trobar en ell un exemple de la feina que molts estan fent a les seves classes amb els nostres alumnes nouvinguts, però també pels nostres alumnes autòctons que necessiten estímuls per a tirar endavant dins d’un context social canviant i modificat per la tecnologia i el món audiovisual i multimèdia del qual en Dídac és un gran exemple.

I si em permeteu, faré un esment personal, que no faig normalment en els meus posts, però estic obligada. Ahir en aquest acte vaig fer el meu acomiadament com a responsable del servei que l’organitzava, desprès de 20 anys, per anar a ocupar-me d’altres responsabilitats a la Conselleria d’Educació, i no puc menys que agraïr a tots els mestres i professors de Mollet, Montmeló, Montornés,Parets, La Llagosta, Sant Fost de Campcentelles, Martorelles, Sta Maria de Martorelles, Vilanova del Vallès i Vallromanes, amb l’equip d’inspectors i la gent del Servei educatiu, especialment del Centre de recursos pedagògics, tota la seva professionalitat, la voluntat de treballar amb i per als alumnes i l’amistat amb ells. Les paraules del Manel a l’acte i l’aplaudiment i les abraçades, em van fer emocionar (sort que tenia al Dídac al costat que em feia riure per no plorar d’emoció…).Gràcies a tothom.

El món de l’educació és així de dur i d’emocionant, els reptes molt grans, les persones molt vàlides, la importància de la feina de l’escola fonamental en la nostra societat. Un món al que val la pena pertànyer.

Llibre: Nous reptes per a la formació del professorat de Marta Duñach i Joan Badia

Pel·lícula: Ça commence aujord’hui de Bertrand Tavernier

Música: Wah yeah d’Antònia Font

5, setembre 2008   Cap Comentari

L’Educació al Cercle del Coneixement


Ahir nit vaig tenir l’oportunitat de formar part d’una taula rodona sobre l’Educació a Catalunya organitzada pel Cercle del Coneixement que presidit per Enric Canela és un dels think thank més actius de Catalunya.
Els ponents de la taula, Joaquim Prats, president del Consell d’Avaluació de Catalunya; Xavier Melgarejo, director del col·legi Pare Claret de Barcelona; Maite Gorriz, directora de l’IES Priorat de Falset; Ferran Ferrer, autor de l’informe sobre “l’Estat de l’Educació a Catalunya 2006” per a la Fundació Bofill i jo mateixa; amb la cloenda a càrrec d‘Ernest Maragall, conseller d’Educació.

Cadascú de nosaltres va fer una participació de 15 minuts sobre temes relacionats amb l’educació, des de la visió general del Sr. Prats, a l’específica dels dos directors de centre, les problemàtiques de l’escola concertada o l’educació secundària en general, fins a la visió general d’un sistema que hauria de perseguir, en paraules del Sr. Ferrer l’equitat i l’excel·lència en els seus resultats, o la meva participació que es va centrar en el paper de les TIC i la societat de la informació i el coneixement en el context del sistema educatiu.

Crec que no m’equivoco quan dic que tots varem constatar que el nostre és un sistema educatiu complex que ha arribat a la maduresa i que ha estat capaç d’oferir escolarització al 100% de la població; i que ara li manca arribar al nivell d’excel·lència i d’equitat que una societat avançada com la catalana necessita.
S’han de donar respostes a les empreses que necessiten persones formades en els nous jaciments econòmics; s’han de donar respostes a les noves formes de relació global, tant econòmica com socialment i per fer tot això s’ha de posar al centre educatiu i a l’alumne com a objectiu i protagonista del fet educatiu.

Les preguntes dels assistents varem ser en la seva major part, sobre el tema del repte tecnològic i de la societat de la informació. La necessitat de que la tecnologia sigui la de més alta qualitat per als nostres alumnes no ha de centrar l’objecte d’estudi en l’eina sinó que ha de fer que el professorat modifiqui procediments i que els continguts i les capacitats siguin les protagonistes.
Un perfil del professorat més adaptat a les noves situacions que promogui l’educació cooperativa, l’interacció i el treball en xarxa; un continguts que responguin a la societat global i tecnificada que es modifica dia a dia i una real capacitat dels centres i el seu entorn per a prendre decisions sobre la feina educativa, sobre el fet d’educar, estan en la base del que es va debatre ahir a l‘Hotel Alimara

I una consideració final, el Conseller ens va explicar quin havia estat el seu dia: matí reunit amb el president Montilla per definir la posició estratègica del Govern respecte la llei d’Educació, en la qual el president té posada tota la confiança i per a la qual s’haurà d’aconseguir una llei d’acompanyament econòmic que està relacionada directament amb el nou finançament de l’Estatut de Catalunya. La tarda la va passar reunit durant tres hores amb representants de CiU per mirar de consensuar amb el primer partit de l’oposició la llei d’Educació de Catalunya.
Tot plegat ens va voler transmetre que la llei és una oportunitat per a: “governar l’educació i no només gestionar-la..” marcant diferències amb governs i administracions anteriors.
Necessitem l’acord de tota la societat catalana, l’educació és la base de qualsevol societat i per això és la responsabilitat de tots.

Llibre: Summerhill d’A.S.Neill
Pel·lícula: El club dels poetes morts de Peter Weir
Música: Another brick in the wall de Pink Floyd

4, juliol 2008   8 Comentaris

Barcelona Digital Global Congress


He tingut oportunitat d’assistir a un matí de sessions del Barcelona Digital Global Congress que ha tingut lloc aquests dies a la Fira de Barcelona.
He promès a alguns amics que en faria un resum del que he sentit i aquí va:

1ª taula – CLAUS D’ÈXIT DE LES SOCIETATS DIGITALMENT AVANÇADES
M’ha agradat especialment la ponència de Tim Kelly, ha parlat de models de desenvolupament tecnològic especialment Korea. Ha dit que si no s’aposta per un salt qualitatiu en l’aplicació tecnològica no s’avança. Les experiències de països emergents són la clau.
L’aportació de Jensana ha estat minsa, esperava més d’un directiu de Casa Asia, perquè el mercat asiàtic és el repte en aquest moment, no ha explicat quins poden ser els camins culturals cap a la relació amb països on el model cultural és tan diferent del nostre.
Muriel i Bosch han fet l’aportació política, divergent és clar, perquè mentre Muriel es situava en una posició de força de l’estat com a donador de tot servei, i on l’exemple més novedòs que ha donat ha estat l’apagada analògica de Sòria (?)…Bosch ha dit clarament que un país avança si políticament és independent, si pot prendre les seves decisions com ha estat el cas d’Irlanda. Finalment Pilar Conesa ha fet una exposició plana del que l’Ajuntament de Barcelona està fent respecte la wifi ciutadana o el 22@; llençant un repte a les empreses perquè estandaritzin els serveis digitals, crida inútil, el mercat és el que és i Sony no deixarà que Nokia li prengui el número.

2ª taula – EL PROFESSOR ANALÒGIC vs ALUMNES DIGITALS
L’educació tecnològica a les escoles
Interessant taula que estava formada per persones que conec en la seva major part i que reunia una mica de tots els que intervenen en l’educació a Catalunya en aquest moment relacionats amb les TIC: la UOC, el Departament d’Educació, i les editorials, un magma de conceptes i formes d’entendre les TIC que no ha estat tan punyent com hagués pogut ser
Correcte el plantejament del professor Ismael Peña, amb dades dels darrers estudis PISA o de la OCDE que corroboren la seva hipòtesi de que el professor està endarrerit respecte dels seus alumnes, en canvi Jordi Vivancos i Manel de la Fuente, han defensat just el contrari, el professor fa un gran esforç, es forma, i està per la introducció de les TIC a l’educació. Interessant el concepte que ha introduït Vivancos sobre les competències digitals i el fet de que ara hem de “treballar amb les TIC”, incorporades a la pròpia estructura competencial del currículum.
Antoni Zabala ha reclamat una tornada al concepte de l’esforç i la feina del docent, front aquelles novetats obligades que no aporten qualitat. Reclama un paper rellevant per a les empreses i el vincle amb els continguts posats al dia.
Personalment he fet una aportació a la taula que ha consistit en el següent:
- He trobat a faltar l’esment a la formació inicial del professorat que és la base de qualsevol perfil professional que vulgui ser adient al que espera el sistema.
- Els continguts i competències digitals no són suficients per al repte digital , hem de tenir en compte la competència en comunicació àudiovisual perquè és el llenguatge dels nostres alumnes, i està també en el nou currículum.
- Les empreses han de treballar per als continguts digitals i han de fer negoci amb ells perquè sinó els materials i recursos educatius estaran abocats a la manca de qualitat i a ser ignorats pels alumnes, no podran competir amb les eines digitals més avançades com els jocs de playstation o de wii, per posar un exemple, que són els objectes d’entreteniment més venuts en aquest moment, molt per sobre de les pel·lícules més importants.
- El compromís polític d’inversió econòmica molt més important en relació amb el PIB, estem a la cua d’Europa i a la taula anterior han conclòs que sense una bona formació res del que es proposi un país, sigui independent o no, no tirarà endavant, per tant, en l’educació està la clau.
(demà el resum de la taula de periodisme versus internet…)

Pel·lícula: Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall d’Steven Splielberg

22, maig 2008   4 Comentaris

Llei Catalana d’Educació, una oportunitat




El Conseller Maragall acaba de presentar l’avantprojecte de la Llei Catalana d’Educació en roda de premsa. Tot un repte i una novetat històrica, mai hem tingut una llei exclusivament catalana d’educació.
En una primera lectura em suggereix algunes consideracions:

- el vocabulari és innovador, es parla de Servei públic d’educació com a principi general; es parla d’Institut Escola per a centres públics que facin de 3 a 18 anys d’escolarització, recuperant el nom dels centres que la República més avançats i amb una idea de laïcitat i escola activa molt recomanables.

- les novetats són engrescadores, l’obligatorietat des dels 3 anys, quasi de facto en aquest moment o la idea d’autonomia de centres i de la gestió dels directors es absolutament necessària pe adequar els centres a la realitat social.

- la creació de zones educatives que ordenin el territori i adeqüin l’oferta de tots els centres públics i concertats a la demanda dels alumnes és interessant, tenint en compte que s’ha de vetllar per un veritable servei a l’alumne i als docents que no supediti l’acció educativa a l’administrativa.

- la modificació de la formació inicial i continuada per donar valor a la professió docent i a la importància dels incentius personals i professionals per als professionals que fomentin la innovació és clau per aconseguir els objectius amb els alumnes.

- la relació escola i empresa com a motor de la investigació i el desenvolupament del propi sistema educatiu, relacionat amb els objectius educatius és clau, seguint models europeus i americans.

- l’avaluació del sistema al qual se li demanen resultats en funció de la pròpia dinàmica d’autonomia i gestió.

En el plateret dels dèbits d’aquesta llei, a primer cop d’ull:

- no s’ha fet una bona política de comunicació i informació de la gestació de la llei, que ha comportat una primera vaga dels sindicats d’ensenyants.

- no s’ha presentat una memòria econòmica al costat de la llei per garantir la posada en marxa de tots els objectius establerts.

- els terminis de tramitació de la llei són curts i la relació amb d’altres mesures legislatives no està clara, com tampoc no sembla que s’hagin acordat prèviament accions amb els altres partits del Parlament, amb els agents sindicals o amb els pares i mares, que també són protagonistes del fet educatiu.

El que sí està clar és que la Llei és necessària, els diversos informes que darrerament s’han presentat demostren que Catalunya en educació no està a l’alçada del que el país necessita. L’escola que tenim ara s’assembla més a la del segle XIX que a la del segle XXI, com en d’altres àmbits de la nostra societat siguin les infraestructures o la pròpia societat de forma global. Per això calen solucions globals que integrin l’escola a l’entorn, a la nova societat de la informació, als reptes que tenim com a societat que són els mateixos que els de la l’escola.

Llibre: Les veus del Pamano de Jaume Cabré
Pel·lícula: Reencarnación de Salomón Shang
Música: Violet Hill de Coldplay
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=tA_1f-YaiLw&hl=en]

29, abril 2008   5 Comentaris

L’oracle de Delfos i Mafalda


El món educatiu està en efervescència, quasi com sempre, però ara més perquè hi ha en perspectiva la primera Llei Catalana d’Educació que, si tot va bé, s’aprovarà a finals de 2008.
He assistit a III Simposi de l’Educació a Catalunya, organitzat per la Fundació Bofill, on compto amb bons amics, al MACBA de Barcelona. Moltes cares conegudes en el públic i en els ponents, em detindré en alguns que m’han suggerit i recordat idees essencials.

Ferran Ferrer ha explicat l’estudi sobre l’Estat de l’Educació a Catalunya publicat fa uns mesos. Idees fonamentals: els resultats dels nostres alumnes són vergonyosos respecte al que correspondria a un país com Catalunya, amb el seu nivell de renda i de desenvolupament cultural i social. Raons, la manca d’inversió pública, els desequilibris en el propi sistema, la formació inicial i continuada, l’avaluació i el rendiment de comptes.
Francisco Longo, que ha parlat sobre el lideratge a l’educació. La necessitat de tenir equips i sobretot persones que liderin un projecte de centre perquè aquest fet assegura els resultats dels alumnes i la bona trajectòria dels centres.
Però el que m’ha agradat especialment, i com sempre, ha estat Francesc Pedró al qual conec de fa temps, i amb el que he col·laborat en recerca sobre TIC i Educació en un projecte europeu. El seu estudi sobre El professorat a Catalunya, fet per encàrrec de la Fundació Bofill posa de relleu les mancances d’un sistema que no considera els seus professionals com els protagonistes del fet educatiu juntament amb els alumnes. Ni les formes d’accés a la funció educativa, ni la preparació inicial i permanent dels professionals, ni l’estatus econòmic no són equilibrats. Sobta però que no hi hagi més estudis en matèria de dades professionals dels docents, i aquest és un fet remarcable, si, com molt bé sabem, l’educació és sempre notícia i motiu de parlament social. D’altra banda, el punt de vista economicista que el professor Pedró imprimeix a l’estudi, sempre troba reticències dels contraculturals professors; es renega massa fàcilment d’aquesta opció metodològica per a analitzar el rendiment professional quan tots sabem que la vessant econòmica i d’organització sistèmica està en el rerefons de totes les mancances de l’escola.
Idees clau: la manca de directors ben pagats i formats especialment és fonamental per a portar a terme un bon projecte educatiu de centre; la promoció laboral dels mestres i professors ha d’ésser continuada i assegurada per a fomentar el rendiment, educatiu, no només en sous sinó també en incentius investigadors, personals o de reconeixement social; l’accés al lloc de treball és obsolet, les oposicions i tota l’estructura funcionarial no es correspon a les necessitats del sistema en el segle XXI i l’autonomia de centres, com a eix vertebrador de la pròpia organització sistèmica és clau juntament amb el rendiment de comptes o avaluació externa.

Tot plegat, res que no sigui conegut, però refrescant respecte dels mites que corren, tan pels nivells de grans responsabilitats d’un sistema mastodòntic que adoleix de formes reals de transformació com per part dels professionals docents, reticents també a mesures que no perceben com a generadores de major possibilitat real de treballar en les condicions que esperen.


En Francesc Pedró que és un gran comunicador, va fer servir l’oracle de Delfos i Mafalda per conjurar les reticències que sabia que sortirien sobre el seu diagnòstic. L’oracle per a dir que sempre és molt difícil canviar un sistema, i que ni els mateixos deus saben si això serà possible, i la gran Mafalda, amb l’acudit que veieu damunt..De tota manera va tenir la pregunta crítica assegurada, mentre molts, tots, aplaudíem una visió acurada i moderna de com l’escola ha d’ésser autònoma, independent econòmicament, amb líders que agafin la corda i tirin del grup i incentius per a tots els professionals, això sí, amb torna, amb avaluació de tots, externa i independent. A veure si d’una vegada, ens fem tots grans.

Llibre: Mil cretins de Quim Monzó
Pel·lícula: Elegy d’Isabel Coixet
Música: Money de Pink Floyd
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=4hkjkTe5kZE&hl=en]

18, abril 2008   7 Comentaris

L’escola i la vaga

Aquesta setmana és la setmana de les vagues, de metges o de mestres…sembla que els serveis públics bàsics a Catalunya no estan en bon moment, o sí?
Pel que es refereix a educació que és el que conec, el plantejament d’una vaga en aquest moment em sembla malbaratar el que significa fer vaga i les seves possibilitats de rendiment per als qui la fan i per als qui la pateixen.
Ho dic d’entrada, per no cridar a errors desprès.
L’evolució de les responsabilitats en educació durant els darrers governs no han facilitat que el sentiment del professorat sigui optimista. 5 consellers per 5 anys no és la mitjana desitjable, educació ha estat moneda de canvi per a les clavegueres del poder, finalment en mans de l’esquerra, responsable tota ella, sense exclusió.
D’altra banda les dades de diferents informes, Bofill, PISA, et altrii, no deixen lloc a dubtes. L’educació al nostre país no està en el seu millor moment i tots s’han omplert al boca d’educació, educació, educació. Ara bé, ningú ha pensat seriosament en les conseqüències del que significaria quedar-se un pas en darrera en aquest món innovador i tecnificat que els nostres estudiants necessiten i que sembla que el sistema no els proporciona, tot el sistema.
Recordem que un Pacte Nacional per a l’Educació va ser signat amb prou feines, però era una eina que aglutinava tothom i ara sembla oblidada.

La nova proposta és una Llei, que ja per ser llei, té molt de valor, perquè seria la primera llei catalana d’educació, i pel que es veu a les Bases, pot tenir innovacions interessants. El problema és que la gent no s’acaba de creure res ja.
Hi va haver gran participació en la posada en comú dels nous currículums, gran participació en la redacció del Pacte, i ara se’ns diu que hem de participar en la gestació d’aquesta llei però es presenta corrents i de presa, deixant la comunitat educativa en un ai! Mentre ens trobem que els sindicats, els nostres defensors davant l’amo, fan una lectura transversal amb conclusions molt concretes d’un text de bases que justament peca de nuvolós. Poc seriós tot plegat.

La gent anirà a la vaga, crec que majoritàriament, amb el sentiment d’aquell al qui li demanen molt amb pocs recursos, que no només són econòmics, també de resposta de gestió a la feina del dia a dia, de resposta a les necessitats de promoció personal (recordem que la mitjana del professorat de Catalunya està per sobre els quaranta anys, amb vint de professió) i poc o nul recolzament social. I tot això en temps de campanya electoral, uuiiii! que ja sabem tots a que juguem…

PD.- Mitjançant l’amic Dessmond, he conegut el bloc La Trama Polaca, i us recomano aquest post amb un escrit d’Arturo Pérez Reverte, que com a bon escriptor, diu les coses molt millor que jo…

Llibre: Tres tristes tigres de Guillermo Cabrera Infante
Pel·lícula: Harry Potter i l’ordre del Fènix de David Yates
Música: Chasing Pavements d’Adele
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=qz7vGW2_5c0&rel=1]

12, febrer 2008   7 Comentaris